Banner Top

Panteons per a tothom

Al segle I aC el cònsol Marc Agrippa, gendre d'August, féu erigir a Roma un temple dedicat a tots (πάντες) els déus (θεοί), és a dir, un Πάνθειον -al segle II dC, després d'haver patit uns quants incendis, seria reconstruït per l'emperador Adrià. Avui la paraula panteó ha canviat de significat i ha passat a al·ludir a un sepulcre monumental on reposen diversos membres d'una família o els homes il·lustre d'un país. La història d'aquesta evolució semàntica és ben curiosa.

El Panteó d'Agripa va mantenir la seva funció inicial fins a la decadència de Roma al segle V. A principis del segle VII l'emperador bizantí Focas regalà el temple al papa Bonifaci IV, que decidí convertir-lo en una església de màrtirs consagrada a la Verge Maria. És per això que hi féu traslladar les relíquies dels màrtirs que hi havia a les catacumbes cristianes.

A partir del Renaixement, el Panteó passà a ser seu de l'Acadèmia dels Virtuosos de Roma i és aleshores quan començà a servir de sepulcre de grans artistes italians, entre ells, Rafael i Vignola. A finals del segle XIX la dinastia Saboya, amb el rei Víctor Manel II, decidí usar també aquest temple com a sepulcre familiar. Fou així com la idea de ser enterrat en un edifici ostentós fou imitada per nombroses persones il·lustres o adinerades.

Mausoleu
A vegades un panteó es confon amb un mausoleu, una tomba monumental que agafa el nom de Mausol, un sàtrapa de l'Imperi persa. Al segle IV aquest dictador, mogut per la seva alta autoestima, es féu construir a l'actual ciutat turca de Bodrum un gran sepulcre que havia de allotjar el seu cos. L'edifici, de 50 metres d'altura, fou batejat com a Mausolm—eion ("dedicat a Mausol") i esdevingué una de les set meravelles del món antic. Al segle XVI seria enderrocat i l'activitat sísmica, bastant freqüent a la zona, acabà per destruir-lo.

 

Primer mausoleu de la història
Primer mausoleu de la història


Compte amb la catalèpsia!
Tant en un panteó com en un mausoleu cal anar en compte a no ser enterrat viu. Els que ho saben bé són els que tenen por de patir catalèpsia, que és així com s’anomena la mort transitòria. La paraula conté les arrels gregues κατὰ (“per avall”) i λαμβάνω (“agafar”). Per tant, literalment, catalèpsia vol dir “agafar per avall”, “caure del tot”.

Un famós cas de catalèpsia fou el que, segons una llegenda, protagonitzà el 1834  un “tío” anomenat Esteban Fernández, amo d’un carrusel en el “Paseo de las Delicias de Madrid”. Quan tothom pensava que havia mort d’un atac de cor, en el taüt, moments abans de ser enterrat, va despertar i cridà “Estoy vivo”. D’aquí que s’anomenàs “tiovivo” el seu carrusel amb cavallets.

Per a més informació sobre aquest tema, també podeu consultar aquests altres articles:

Memento mori
- Halloween versus Tots Sants
- Qui no voldria estar enterrat entre els déus?
El present és un present

I aquí teniu la meva intervenció sobre la mort al programa "Balears fa ciència":


Discursos etimològics sobre la por

Originàriament, una cosa formidable era una cosa que feia por. No debades, aquest adjectiu deriva del llatí formido (“terror”, “temor”). Les pors poden ser el nostre pitjor enemic. Al món grec, Fobos, fill d'Ares, déu de la guerra, era l'encarregat d'infondre por (φοβος) al camp de batalla. Ara, però, la por s'ha traslladat a tots els àmbits de la nostra vida. Avui impera l'eleuterofòbia, la por a la llibertat (ἐλευθερία), i ladecidofòbia, la por a prendre decisions.

Però hem de ser valents i combatre la metatesiofòbia, la por als canvis (< μετα, "més enllà, + τίθημι, "col·locar), l'al·lodoxafòbia, la por a confrontar opinions (δοξα) diferents (αλλος), i la catagelofòbia, la por a fer el rídícul, a què es riguin (καταγελάω) de nosaltres, o la kakorrharfiofòbia, la por al fracàs. En aquest sentit convé tenir presents les paraules del president nord-americà Franklin D. Roosevelt (1933-45):"En la vida hi ha quelcom pitjor que el fracàs: no haver intentar res". O les del dramaturg alemany Bertold Brecht (1898-1956): "Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut!"

Ara més que mai hem d'evitar la glosofòbia, la por a parlar (γλῶσσα, "llengua"), la onirofòbia, la por a somiar (ὄνειρος), encara que sigui desperts, i la politofòbia, la por a la política, és a dir, als assumptes de la nostra ciutat (πολις). Cal, doncs, no ser abduïts per la hipengiofòbia, por a ser responsable (ὑπέγγυος, ον). Εns hem d'enfadar i, per tant, no deixar-nos dur per la colerofòbia (χόλος, la "bilis" de la còlera).

Hem de tenir la nostra ment oberta i evitar la cainofòbia, la por a les novetats (καινός), així com també la centofòbia, la por a les idees noves. També ens hem de treure de sobre l'epistemiofòbia, la por al coneixement (ἐπιστήμη), la frenofòbia, la por a pensar (φρονέω), laideofòbia, la por a les idees (ειδέω, "veure") i la sofofòbia, la por a aprendre (σοφία, "saviesa"). En aquesta lluita no ens hem de cansar i, per tant, ens hem d'allunyar de la copofòbia (κοπος, "fatiga").

Sobre la felicitat i la mort
Anem ara a coses més trivials. Avui no podem viure sense el mòbil, de manera que tots tenim nomofòbia, paraula que ve l'expressió anglesa "no-mobile-phone phobia". Els qui passen pena de ser feliços pateixen la querofòbia (χαιρω, "alegrar-se"). Tenen tan assumida la idea cristiana que la vida és una vall de llàgrimes que se senten culpables de passar-s'ho bé. La gent massa perfecta corre el risc de tenir l'atelofòbia (ἀτελής, "imperfecte"), por patològica a ser imperfecte. I els que no estan contents amb les imperfeccions del seu cos pateixen dismorfofòbia, que conté el prefix δυς-, que indica dificultat, i el mot μορφή, “forma”.

 

Por (Nelson Mandela)
Por (Nelson Mandela)

 

El culte a la joventut fa que n'hi hagi molts que tenguin autèntic pànic a arribar a les velleses, de manera que estan incubant la gerascofòbia (γῆρας, "vell"), que no s'ha de confondre amb la gerontofòbia, l'aversió a les persones majors. Tanmateix, per molta por que tenguin a la vellúria i al pas del pas del temps (cronofòbia), en definitiva, a la mort (tanotofòbia< θανατος, "mort"), prest o tard els arribarà la Parca i només hauran de pregar no sucumbir a la tafofòbia (τάφος, "tomba"), és a dir, a la por a ser enterrats vius en cas de patir una mort transitòria, la catalèpsia (κατα, "per avall" + λαμβανω, "agafar"). Aquesta por fins i tot els pot fer tenir amaxofòbia, la por als vehicles (ἅμαξα, "carro"), sobretot a conduir-los o a circular amb ells.

Amb tantes fòbies no es tracta de perdre el cap, de manera que el que sí convé és tenir maniofòbia (μανια, "bogeria"), dementeofòbia o psicopatofòbia. Tem, però, haver infòs en vosaltres l'hel·lenofòbia, la por als termes grecs, o la Hipopotomonstrosesquipedaliofobia, la por a les paraules llargues. Ja em perdonareu.

Aquí teniu un capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat a la por.

Aquí teniu la meva intervenció del Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/09/2017). Reflexion sobre el poder de la por en les nostres vides.


Si voleu saber més sobre la por, heu de llegir aquest magnífic article del suplement Presència. Aquí teniu un altre llistat de fòbies.

Per cert, si voleu perdre la por aquí teniu un fantàstic vídeo del programa "Bricolatge emocional" de Gaspar Hernández.

Aquí teniu un article interessant de Diana López sobre la por. Aquest altre article també parla de la por. 

Aquí teniu les cinc pors més habituals entre els humans.

Aquí teniu un article titulat "Por de la por".

No us podeu perdre aquesta peça del programa "Món 3/24" dedicada a la por mundial.

També és interessant aquest altre vídeo del programa "Amb filosofia":



I aquí teniu unes reflexions d'Eduardo Galeano sobre la por:



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px