Banner Top

Apoteosis apoteòsiques

Avui una cosa apoteòsica és una cosa grandiosa, exultant. Al món romà, però, una apoteosi, paraula derivada del grec ἀπό (“des de”) i de θεός (“déu”), era el nom que rebia el procés de divinització d’un emperador un cop mort. Aquesta cerimònia, d’origen asiàtic, implicava la creació d’una imatge de cera de la persona que s’anava a divinitzar. Durant set dies era adornada amb tot tipus de joies i, després, era cremada. En el clímax de la cerimònia, s’amollava una àguila, atribut de Júpiter. Es creia que aquest ocellot portava l’ànima de l’emperador de la terra al cel per convertir-lo en déu.

Apoteosi d'Hèracles
Apoteosi d'Hèracles
 
Els emperadors només eren divinitzats en morir. N’hi va haver alguns que es varen riure d’aquest costum. És el cas de Vespasià (69 - 79), que, segons Suetoni, en el seu llit de mort va exclamar amb sorna: Vae, puto deus fio! (“Ai, em sembla que m’estic convertint en un déu!”). A continuació, a punt d’exhalar, s’aixecà i pronuncià una altra frase per a la història: “Un emperador ha de saber morir de peu”  -el revolucionari mexicà Emiliano Zapata 1879-1919) és autor de la seva versió més exitosa: “Prefiero morir de pie que vivir arrodillado”; en castellà també es diu “morir con las botas puestas”.

Amb tot, a partir del segle III dC, quan l’Imperi ja tenia el caràcter d’una monarquia oriental, no s’havia d’esperar a la mort de l’emperador per fer-li l’apoteosi. En arribar al poder, ja quedava automàticament divinitzat. Aquest fet portà conseqüències importants a Occident, on, des de l’edat mitjana, els reis i emperadors foren legitimats per la gràcia divina com indica el lema “rei per la gràcia de Déu”.

Apoteosi de Claudi (Museu del Prado)
Apoteosi de Claudi (Museu del Prado)

Apoteosi dels herois francesos morts per la pàtria, en la guerra de la llibertat (Anne-Louis Girodet)
Apoteosi dels herois francesos morts per la pàtria, en la guerra de la llibertat (Anne-Louis Girodet)


Apoteosi del dòlar (Salvador Dalí)
Apoteosi del dòlar (Salvador Dalí)

Damnatio memoriae
L’acte contrari de l’apoteosi era la damnatio memoriae (“reprovació de la memòria”). Es tractava d’una condemna oficial d'un emperador per part del Senat romà. Consistia a esborrar el seu nom, un cop mort, de les inscripcions o bé destruir les seves estàtues. També es condemnava explícitament el seu nomen mitjançant la prohibició d'usar-lo a altres membres de la família.

Pintura de la dinastia dels Severs on apareixen retrats de Septimi Sever, Julia Domna, Caracalla i Publi septimi Geta. La cara de Geta ha estat esborrada a causa de la
Pintura de la dinastia dels Severs on apareixen retrats de Septimi Sever, Julia Domna, Caracalla i Publi septimi Geta. La cara de Geta ha estat esborrada a causa de la "damnatio memoriae" ordenada pel seu germà, Caracalla

Molts emperadors dèspotes varen sofrir la damnatio memoriae, entre ells, Neró, Calígula, Domicià o Còmode. A vegades, però, no calia esperar a la mort de l'emperador per aplicar aquest tipus de procés. Així va passar amb Heliogàbal. Tot i que en menor mesura, les damnationes també podien afectar magistrats. Fou el cas de Cneu Calpurni Picó. Se suïcidà en ser considerat l'autor de la mort d'un nebot de l'emperador Tiberi. Tot seguit, segons relata Tàcit, un cònsol va proposar esborrar el seu nom dels documents oficials, confiscar els seus béns i privar els seus fills del seu nom.
Efígie
Molts objectius de les damnationes memoriae eren les efígies o imatges dels emperadors. La paraula llatina effiggies (“imitació”) està formada per la preposició ex ("fora") i el verb fingo ("fingir", “modelar”, “donar forma”).Una efígie, per tant, és una reproducció fictícia, fingida, treta d'un objecte real.  Del verb fingo també procedeixen substantius com  figura o configuració.

Estimar té un preu

Article ampliat de l'Ara Balears (23/04/2014)

Avui, festivitat de Sant Jordi, és un dia per dir “t’estim” sense embuts. Amb tot, si hem de ser fidels a l’etimologia d’aquesta paraula, podem començar a preparar la nostra cartera. Una de les monedes que feren servir els romans s’anomenà aes, donat que estava feta de “bronze”. Precisament aquest és el terme que trobam en el verb que ens ocupa (aestimare). No debades, en el seu origen hi ha un sentit de valoració econòmica: es tractava de donar un preu a alguna cosa. En català aquesta noció es conserva plenament en expressions com: “El preu estimat de la joia és de dos-cents euros”.

La resta de llengües romàniques expressen la idea d’estimar amb verbs que contenen altres arrels llatines. En castellà, per exemple, “querer” ve de quarere, que vol dir “buscar” i d’on beuen també disquisició, adquirir, qüestionar, conquerir, exquisit, inquirir, requerir, perquisició (“pesquisa”, en castellà), requisit, enquesta i, en castellà, “querencia”, “cualquiera” i “siquiera”. El francès (“aimer”) i l’italià (“amare”), en canvi, provenen d’amare, present també en el mot mare.

La boda (Pieter Brueghel el Vell, c. 1563). Viena. Kunsthistorisches Museum)
La boda (Pieter Brueghel el Vell, c. 1563). Viena. Kunsthistorisches Museum)


Per ventura avui hi haurà parelles que es comprometran i esdevindran així marit i muller o, el que és el mateix, espòs o esposa, de manera que en castellà “vivirán con esposas (manilles en català) toda la vida” –més sort tenen els consorts. Són paraules que deriven del llatí spondere (“prometre”, “oferir”), d’on tenim també respondre, espontani, responsable, correspondència, corresponsal o respons (cant litúrgic). En aquesta llista no podem deixar d’afegir-hi sponsor, que és un llatinisme que ens arribat, a través de l’anglès, de manera incorrecta amb el significat de patrocinador. En l’àmbit jurídic romà, però, un sponsor era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”.

Noces romanes, Giovanni Muzzioli (segle XIX, Museu Cívic, Trieste)
Noces romanes, Giovanni Muzzioli (segle XIX, Museu Cívic, Trieste)


A diferència del que entenem avui, en un primer moment els esposos no eren els que ja estaven casats, sinó els que estaven promesos. Aquesta idea es manté en la paraula esposalles (“esponsales” en castellà) o esposori, que és la cerimònia prèvia al matrimoni, consistent en el compromís mutu de casament. És el moment en què el jove demana la  de la seva estimada. A l’antic dret romà, la manus tenia el sentit de pàtria potestat; les dones sempre havien d’estar sota la mà d’un tutor, ja fos el seu pare o un germà seu. Així doncs, quan el baró demanava la mà a la jove, el que sol·licitava en realitat era la seva tutela per fer-se càrrec d’ella. Tanmateix, a partir del segle I aC els matrimonis foren sine manu (“sense mà”), de manera que la dona ja no es casa per obligació, sinó per consentiment.

L’anell de casat no deixar de ser una metàfora del jou (iogum) que etimològicament tenalla els cònjuges. Aquest mateix jou llatí el trobam en altres paraules com junyir, jugular, juxtaposar, ajuntar, conjunció, subjuntiu, adjunt, conjuntura, conjunt, disjuntiva, conjugar, subjugar o ajuntament.

Sobres bodes i divorcis
A l’hora de casar-se, els promesos es juraven amor etern, és a dir, feien els seus vots, en llatí vota (plural de votum), d’on naixeria boda. Tothom felicitava la nova casada, la nova nupta. De nova i novus sorgiria la paraula noviïs o nuvis. Resulta curiós, doncs, que en el seu origen llatí, els esposos eren els compromesos a casar-se i es convertien en nuvis un cop casats –res a veure amb el significat que donam avui a aquestes paraules.

Repas de noces à Yport  (Alain Fourié)
Repas de noces à Yport (Alain Fourié)


En català, un altre sinònim per a boda és el plural de
noces, terme que prové del verb nubere (“cobrir amb un vel”), d’on ve també nigul o núvol –quan qui es casava era l’home es deia uxorem ducere (“portar la dona”). Després de les noces, la parella s’instal·lava en una casa i per això es deia que estaven casats. La tradició diu que, fins que la mort els separàs, havien de “viure feliços i menjar anissos” (“vivir felices y comer perdices”, en castellà). En tot cas, en els seus orígens, les noces no eren pròpiament l’acte formal del matrimoni, sinó la festa que anava a continuació. Per això, en les rondalles de mossèn Alcover trobam frases com “se va fer es casament i llavò ses noces”.

La cerimònia de les noces romanes contenia alguns costums que ens poden recordar bastant els actuals: la signatura del contracte matrimonial (
tabulae nuptiales) en presència de testimonis; la cena nuptialis, que habitualment pagava el pare de la núvia; el costum d’aixecar en braços la núvia perquè no tocàs el llindar amb el peu, cosa que suposadament donava mala sort. Però potser l’escena més curiosa per a nosaltres es produïa durant la deductio o acompanyament de l’esposa a casa del seu nou marit: aquest, de sobte, fingia arrabassar la nova nupta dels braços de la seva mare, i ella s’havia de mostrar espantada i s’hi havia de resistir; es tractava d’una simple formalitat, un simulacre que recordava el rapte de les sabines.

Paraula de Buda
Paraula de Buda


Després de casats, en alguns casos la convivència podia ser insuportable, de manera que n’hi ha que no dubtaren a demanar el divorci perquè cadascú pogués tirar per camins diferents. No debades, la paraula, que conté el prefix dis- (separació), deriva de verto, verti, versum (“girar”), d’on tenim també universitat, aniversari o adversitat.

Hem de fer cas a Sèneca. Si vis amari, ama (“Si vols ser estimat, estima”).

Paraula de Sartre
Paraula de Sartre


En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquí teniu un article sobre etimologies de la família. No us podeu perdre tampoc la carta que va escriure l'escriptor nord-americà John Steinbeck (1902-1968) al seu fill quan li va dir que s'havia enamorat.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el ritual de noces a l'antiga Roma.

Aquí teniu una article de Xavier Díez sobre el poliamor.

Aquí teniu unes reflexions sobre l'amor d'Eva Illouz, autora del llibre "¿Por qué duele el amor?":

 

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "El lado oscuro del corazón". Reflexiona sobre l'amor i la possessió:




Al Nou Testament, a la Primera carta als corintis (12, 31-13, 13), trobam el següent fragment que parla del "camí incomparable de l'amor":

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. 2 Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. 3 Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.

4 El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, 5 no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; 6 no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; 7 tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
8 L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. 9 Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. 10 Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. 11 Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. 12 Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. 13 Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.

Aquest fragment de Sant Pau és cantat en grec en l'escena final de la pel·lícula "Blau":

 

Jaime Gil de Biedma també té uns versos molt bons sobre l’amor. Són del poema “Pandémica y celeste”. Diuen així:


“[…] Para saber de amor, para aprenderle,
haber estado solo es necesario.
Y es necesario en cuatrocientas noches
-con cuatrocientos cuerpos diferentes-
haber hecho el amor. Que sus misterios,
como dijo el poeta, son del alma,
pero un cuerpo es el libro en que se leen.
Y por eso me alegro de haberme revolcado
sobre la arena gruesa, los dos medio vestidos,
mientras buscaba ese tendón del hombro.
Me conmueve el recuerdo de tantas ocasiones…[…]”

 

Aquí teniu un article interessant sobre l'amor. Es titula: "L'amor etern és bioquímicament possible".

Aquí teniu informació sobre el tòpic literari "Omnia vincit amor".

Aquí teniu el Diccionario de motivos amatorios en la literatura latina.

Aquí teniu un article titulat "Per què diem t'estimo?"

Aquí teniu la cançó de Joan Manel Serrat: "Els vells amants":



I aquí teniu la fantàstica canço del Beatles We Can Work It Out ("Ho podem solucionar". Parla d'una segona oportunitat en una parella en crisi:

Tanmateix, la millor declaració d’amor és aquell poema del manacorí Miquel Àngel Riera, inclòs en el poemari "El Pis de la badia":

Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa
que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.
Et diré que t'estim fent acte de presència
per sentir-me més viu, més de ple en aquest món
on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge
amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,
que estic trist perquè pens que la vida em curteja,
i també que t'estim. T'ho diré davant gent,
onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç
de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.
T'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,
traient el cap enmig de tants de noms que em volten
sense aconseguir més que un foc d'estellicons.
Escriuré que t'estim amb geroglífics propis
pels murs dels excusats dels cinemes de barri
vora aquells mots gravats al cim de la tristesa
que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.
Et diré que t'estim a les cinc de la tarda
quan els àngels condormen amb les ales plegades,
pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim
en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,
dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,
aquideçà d'un món que ignoram si existeix.
Faré senyals de fum cap allà on et trobis,
t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa
travessant un espai d'impossibles distàncies.
T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja
al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,
i passaré les tardes, si torna la tristesa,
buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.


A vegades ens costa verbalitzar el nostre amor envers algú. Ja ens ho diu la cançó “Words don’t come easy” (“Les paraules no vénen fàcilment”), de F.R.David


També podem cantar la cançó "Te amaré" de Miguel Bosé:

 

 Com veis, doncs, l’amor és un autèntic joc lingüístic!

Articles del web relacionats:
Cupido concupiscent
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Valent Sant Valentí
-
 Les metàfores de l'amor
-
 Sant Jordi, un mite universal

I aquí teniu un monòleg del genial Rubianes sobre la solteria:

  • Publicat a Amor

Dionís, el déu de les orgies

La paraula orgia prové del grec (οργάω, “ser fèrtil”, “estar excitat”) i comparteix, per tant, ètim amb orgasme. En un principi  al·ludia a l’estat de frenesí (< φρήν, “entranyes”, “cor”, “ànim”) de certs cultes religiosos. Les orgies més famoses foren les que presidia Dionís, déu del vi, la disbauxa i la inspiració mística, també conegut com a Bacus (Βάκχος). Com que era un déu del llibertinatge, a Roma es guanyaria el sobrenom de Liber (“lliure”).

bacanal pousin

La bacanal (Poussin)

Dionís vendria a ser l’antítesi d’Apol·lo, el déu de l’equilibri. Així ho consignà el 1872 Friedrich Nietzsche en el seu cèlebre assaig titulat El naixement de la tragèdia a Grècia. Per al filòsof alemany, aquestes dues forces creadores (el seny i la rauxa) havien provocat l’aparició de l’art a l’antiguitat.

Detall de l'obra 'Júpiter i Sèmele', Gustave Moreau
Detall de l'obra 'Júpiter i Sèmele', Gustave Moreau

Culte dionisíac
L’objectiu del culte dionisíac, considerat una festa del deliri, era reviure el tràgic destí que havia marcat la vida del déu. Segons la mitologia, tot començà quan Zeus intentà seduir Sèmele, princesa de Tebes. Això irrità molt Hera, muller del patriarca olímpic, la qual no es volgué estar amb els braços creuats. Disfressada d’una serventa de Sèmele, persuadí la princesa tebana perquè aconseguís que Zeus, “cent vegades més brillant que el sol”, se li presentés en tota la seva esplendor.

La mort de Sèmele (Rubens, 1640)
La mort de Sèmele (Rubens, 1640)


Davant la insistència de la seva amant, el pare dels déus no s’hi pogué negar, intuint, però, que les conseqüències serien fatals. I així va ser. Sèmele, en veure els llampecs que envoltaven el seu amant, va caure fulminada. Aleshores ja estava embarassada de Dionís i, per evitar la mort del fetus, Zeus s’afanyà a extreure-li’l del ventre per després cosir-se’l a la cuixa. D’aquesta manera, quan arribà l’hora del part, es desfé el cosit i va treure viva una criatura perfectament formada -en fer-se gran, Dionís anirà a buscar la seva mare Sèmele al món inferior i la portarà a l’Olimp.

Naixement de Dionís
Naixement de Dionís


Després del seu naixement, Zeus confià Dionís a Hermes, el qual el lliurà a Ino, germana de Sèmele. Quan Dionís es féu adult, Hera s’assabentà de la seva existència i, com a represàlia, el féu embogir. Amb aquest estat d’alienació mental, el jove heroi vagarejà per tot Egipte i el Pròxim Orient. A Frígia la deessa Cíbele el purificà. Restituït, doncs, Dionís es proposà escampar el seu culte.

Júpiter i Sèmele (Sebastiano Ricci, 1695)
Júpiter i Sèmele (Sebastiano Ricci, 1695)

Mènades i bacants
El culte dionisíac tenia lloc als boscos i era protagonitzat per unes dones conegudes com a mènades (“dones possesses”), que, en sentit estricte, eren les nimfes de la regió de Nisa (Turquia) a les quals Zeus va ordenar que criassin el seu fill -el volia salvar de la ira de la seva dona Hera.

Convertides en les seves primeres seguidores, el jove déu provocà en elles una mena de bogeria (μανία) o èxtasi místic. Per extensió, el terme mènades també es va aplicar a les bacants, les dones que, a les festes en honor a Dionís, s’entregaven, embriagades i al so de la música, a danses desenfrenades. 

bacanal tizia

Bacanal (Tizià)

Aquestes seguidores dionisíaques anaven gairebé nues, amb lleugers vels. Lluïen una corona d'heura al cap, i, a la mà, portaven un tirs, el seu atribut principal. Es tractava d’una vara de fonoll que, decorada amb fulles d’heura o vinya, era coronada amb una pinya de pi, símbol regenerador de vida. A vegades també portaven un instrument musical. El crit orgiàstic de les Bacants era l’evoè, d’on tenim la paraula ovació, que és una clamorosa i joiosa manifestació d’aprovació i simpatia per part d’una multitud de persones.

Les dones d'Àmfissa (Women of Amphissa), 1887, Sir Lawrence Alma-Tadema. The Clark Museum (Williamstown, Massachusetts). En el quadre, les joves desplegades pel terra vestides de blanc són mènades, les dones que participaven en els ritus de Dionís, llevant-se després d'una nit orgiàstica.
Les dones d'Àmfissa (Women of Amphissa), 1887, Sir Lawrence Alma-Tadema. The Clark Museum (Williamstown, Massachusetts). En el quadre, les joves desplegades pel terra vestides de blanc són mènades, les dones que participaven en els ritus de Dionís, llevant-se després d'una nit orgiàstica.

Tant les mènades com les bacants sempre anaven acompanyades de sàtirs i d’animals que representaven les forces més salvatges de la natura (panteres, serps, llops, lleons...). Tot aquest seguici rebia el nom de θίασος (“confraria”). El culte solia incloure l’esquarterament d’animals salvatges (σπαραγμός) que eren devorats per l’enfollit seguici en un àpat conegut com a ὠμοφαγία (“ingestió de carn crua”).

Ofrena a Bacus (Michel-Ange Houasse, 1720)
Ofrena a Bacus (Michel-Ange Houasse, 1720)


Les Bacants
d’Eurípides
L’obra que millor retrata el culte dionisíac és la tragèdia Les Bacants d’Eurípides (segle V aC). Dionís, després d’haver imposat el seu culte a tot Orient, es dirigeix a la ciutat natal de la seva mare, Tebes. Aleshores hi regnava Penteu, nét de Cadme i, per tant, cosí seu. El déu s’hi presenta sota l’aparença d’un vagabund que assegura ser portador del nou culte dionisíac. Penteu, però, li veta l’entrada i, com a càstig, Dionís fa que mori esquarterat a les mans de la seva mare Agave, germana de Sèmele, ja imbuïda per la μανία del déu.

Sàtir jugant amb una bacant (Henri Gervex)
Sàtir jugant amb una bacant (Henri Gervex)


Havent conseguit estendre el seu culte per tota l’Hèl·lade, Dionís va pujar a l’Olimp per ajuntar-se amb la resta de déus. Aleshores es va buscar parella. L’elegida fou Ariadna. La trobà a l’illa de Naxos, on la jove havia estat abandonada per l’heroi Teseu, a qui havia ajudat a matar el Minotaure del famós laberint de Creta.

“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacional de Varsòvia
“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacional de Varsòvia

baco y ariadna tiziano

Bacus i Ariadna (Tizià)


L’art representa Dionís de dues maneres: o bé com un al·lot jove i imberbe, una mica grassonet i amb un cert grau d’efeminament, o bé com un vell barbut, més aviat obès i, de vegades, embriac. Sol portar una corona d’heura, un tirs (bastó guarnit d’heura i fulles de parra), un penjoll de raïm i una copa a les mans. Qui ensenyà a Dionís l’art de treballar les vinyes fou el sàtir Silè, el seu pare adoptiu.

Dionís (Caravaggio)
Dionís (Caravaggio)

 

Dionís (Guido Reni)
Dionís (Guido Reni)

 

Dionís (Rubens)
Dionís (Rubens)

 

Silè ebri (José de Ribera 1626 Nàpols, Museo Nazionale di Capodimonte)
Silè ebri (José de Ribera 1626 Nàpols, Museo Nazionale di Capodimonte)

 

Bacanals prohibides
Atesos els seus orígens tan foscos, per als romans la paraula orgia només significà “culte misteriós” –antigament, els misteris eren assemblees tancades (μύω) i no de cara al públic; tanta opacitat seria l’origen de l’actual significat de misteri.

Bacanal, Rubens (segle XVII)
Bacanal, Rubens (segle XVII)


A Roma, però, les orgies foren conegudes com a bacanals en al·lusió a Bacus, l’altre nom de Dionís. En contra del que pensa molta gent avui, tampoc no tingueren un contingut sexual. Aquest significat li seria atorgat posteriorment per autors cristians. Si algú a l’antiguitat celebrava un simposi o banquet per beure i tenir sexe, això no era cap orgia ni cap bacanal; senzillament era una festa privada desenfrenada.

borr

El triomf de Bacus, també conegut com "Els borrachos" (Velázquez, 1628-1629); és la primera obra de temàtica mitològica de Velázquez

En tot cas, hi va haver un moment donat en què les bacanals no comptaren amb el vistiplau de l’Estat romà. Als seus ulls, eren unes celebracions que es desviaven de la religió oficial i que, a més, essent un focus de gent de tota condició social, podia donar lloc a conspiracions. L’historiador Tit Livi relata que el 186 aC el Senat les prohibí. Aleshores més de set mil homes i dones, alguns de família noble, foren arrestats per participar en unes bacanals. 140 anys després, Juli Cèsar convertiria les bacanals en celebracions regulars, sempre, però, dins l’àmbit privat.

Bacchus davinci

Bacus (Leonardo da Vinci)


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Bacanals modernes".

Aquest article parla de festivitats sexuals romanes. Aquest altre article parla sobre el mite de les orgies al món clàssic.

Aquí teniu un interessant article sobre l'orgasme.

Aquest article parla sobre la història etimològica de la paraula orgasme.

Aquí teniu un podcast del programa de Catalunya Ràdio "Les mil i una" dedicat a l'orgasme.

Aquí teniu una recreació d'una bacanal. És de l'obra de teatre "Mount Olympus":

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Els romans de la decadència
Sobre nimfòmanes i sàtirs
Bellesa apol·línia
- Tots som Apol·lo i Dionís!

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px