Banner Top

Polifem, el primer troglodita?

Abans de la irrupció de les esponeroses polis, hem d’imaginar que els orígens de l’antiga Hèl·lada, com qualsevol altra civilització, foren més aviat humils. Podem dir, doncs, que els primers grecs foren uns autèntics troglodites, és a dir, habitaven en cavernes, tal com indica l’etimologia d’aquesta paraula, que conté les arrels gregues τρωγλος (“caverna”) i δύω (“habitar”) -el seu equivalent llatí seria cavernícola (caverna + incola, “habitant”). Continuant amb aquesta especulació etimològica, també podríem dir que els primers grecs troglodites practicaven ja l’espeleologia, és a dir, l’exploració o estudi (λογος) de les cavernes (σπήλαιον).

Polifem
Polifem

Avui la paraula troglodita ha passat a tenir un significat despectiu; és sinònim de persona primitiva, tosca. En tot cas, en la mitologia grega hi hauria un famós personatge troglodita que s’ajustaria a aquesta accepció: el gegant Polifem (πολύ, “molt” + φημί, “parlar”), fill de Posidó. Suposadament vivia a Sicília i pertanyia a la raça dels ciclops per tenir un sol ull al mig del front; així ho il·lustra l’etimologia del terme (κύκλος, “cercle”, i ὄψ, ὄπος, “ull”).

Els mitògrafs antics distingien tres espècies de Ciclops: els uranis, fills d’Urà (“cel”) i Gea (“terra”), els constructors originaris d’Àsia Menor, responsables de les fortificacions de ciutats com Tirint o Micenes -d’on tenim l’adjectiu ciclopi per al·ludir a un edifici fet amb pedres gegantines- i els ciclops sicilians, companys de Polifem. L’aspecte d’aquests gegants monoculars donaria nom a la ciclòpia o monòpsia, una malformació congènita caracteritzada per la fusió d’ambdós hemisferis cerebrals i la presència d’un sol ull.

El Colós (Goya)
El Colós (Goya)

Polifem, el ciclop troglodita
Segons relata l’Odissea, en arribar a un indret imaginari de Sicília, Odisseu i els seus homes cercaren refugi a la caverna del Polifem, plena d’ovelles i de cabres. El gegant no trigà a arribar i, en veure’ls, els tapà l’entrada de la cova amb una immensa pedra i se’n menjà uns quants.  Aleshores, l’astut Odisseu convidà el ciclop a beure un vi que li havia regalat el sacerdot Maró a la seva primera aturada a la ciutat dels Cícons. En preguntar-li el seu nom, li digué, en un joc de paraules, que es deia οὐδεις (“ningú”). Aquest és el fragment de l’Odissea:

«Ciclop, em preguntes el meu nom gloriós? Jo te’l diré. Tu, però, dóna’m el present de l’hospitalitat que m’has promès. Ningú és el meu nom i Ningú m’anomenen la mare i el pare i tots els altres companys». Així li vaig parlar, i ell tot seguit em va contestar amb el seu cor despietat: «Em cruspiré Ningú en darrer lloc entre els teus companys i els altres abans. Aquest serà l’obsequi d’hospitalitat».

Polifem (Juliam Heinnich, 1751-1829)
Polifem (Juliam Heinnich, 1751-1829)

Acte seguit, Polifem es begué el vi que li havia regalat Odisseu i, embriagat, quedà adormit. Aleshores l’heroi grec i els seus companys aprofitaren l’avinentesa per enfonsar-li dintre l’ull la punta d’una estaca que prèviament havien escalfat. El ciclop no podia més de dolor. En sentir tants de crits, els seus companys, els altres ciclops, li demanaren què li passava i Polifem els contestà: "Ningú m'ha deixat cec!”. Amb aquesta resposta entengueren que Polifem s’havi tornat boig i, per tant, el deixaren estar.

Moment en què Polifem queda cec
Moment en què Polifem queda cec


Quan el bestiar començà a cercar la seva pastura habitual, Polifem tragué l’enorme pedra de l’entrada de la cova i, posant-se a un costat, anà palpant els animals per evitar que els seus agressors s’escapassin. Però Odisseu tingué una altra pensada per a aquella ocasió: ordenà als seus homes lligar-se sota la panxa d’aquelles ovelles que tenien una llana espessa. Així pogueren sortir i Odisseu salpà de l’illa, tot dient a Polifem el seu vertader nom. El ciclop, indignat, començà a tirar pedres a la nau sense encertar en el tir. A partir d’aleshores, Odisseu comptaria amb la còlera de Posidó, que era el pare de Polifem.

Odisseu a la cova de Polifem (Jacob Jordaens, segle XVII)
Odisseu a la cova de Polifem (Jacob Jordaens, segle XVII)


El novel·lista francès Jules Verne (de principis del segle XX) tingué molt present aquest episodi de l’Odissea en la seva obra Vint mil llegües de viatge submarí. El protagonista, comandant del submarí Nautilus, és el capità Nemo, que en llatí significa “ningú”, tal com es féu dir Odisseu davant Polifem. Així doncs, el peixet de Disney poc té a veure ara amb l’heroi homèric que aconseguí ridiculitzar el troglodita més conegut de la mitologia grega.

ulises homero

Polifem, enfadat, tira pedres al vaixell de l'astut Ulisses

Polifem i Galatea
A l’hora d’estimar, Polifem també féu gala de la seva agressivitat. La tradició diu que es va enamorar de Galatea, filla del déu marí Nereu i de la nimfa marina Dòride. Ella, però, el rebutjà a favor d'Acis, un pastor sicilià. Un dia el ciclop els enxampà junts i, ple de còlera, llançà al cap del seu rival una pedra enorme i el matà.

Desesperada per aquell crim, Galatea transformà el seu estimat en un riu, l’Acis, que encara avui travessa les terres sicilianes. A continuació es llançà al mar i es reuní amb les seves germanes, les Nereides, que vivien al voltant del tron de Nereu, el seu pare. Al segle XVII Luis de Góngora, escriptor del Barroc espanyol, va escriure la “Fabula de Polifemo y Galatea”, inspirant-se en aquest episodi.

Acis i Galatea s'amaguen de la mirada de Polifem (François Terrier  1645 - 1650 París, Louvre)
Acis i Galatea s'amaguen de la mirada de Polifem (François Terrier 1645 - 1650 París, Louvre)
El triomf de Galatea (Rafael, 1512)
El triomf de Galatea (Rafael, 1512)

Aquí teniu la trobada d'Odisseu (Kirk Douglas) amb Polifem:

Articles del web relacionats:
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Sobre mentors i cicerones
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa
- Les odissees de la Mediterrània

Titànic, la maledicció d’un nom

El 14 d’abril de 1912 es va produir una de les majors tragèdies nàutiques mundials. El Titànic va xocar contra un iceberg. Només sobrevisqueren 500 dels seus 2.200 passatgers que quatre dies abans havien salpat de Southampton (Anglaterra) amb direcció a Nova York. Tanmateix, el vaixell més gran de l’època portava un nom maleït. I és que, en la mitologia grega, la generació dels Titans no acabà molt bé.
 
Els Titans (< τιταίνω, “estendre”) eren fills de Gea (Terra) i d’Urà (Cel). Són dotze, sis mascles (entre ells, Oceà, Hiperió, Jàpet i Cronos) i sis femelles, les titànides (entre elles, Tetis, Rea, Temis i Mnemòsine). Igual que els seus germans Ciclops, els titans també eren de grans dimensions. D’aquí tenim que avui la paraula tità sigui sinònima de “gegant” –també tenim l’expressió “lluita de titans” per referir-nos a un enfrontament entre grans rivals.
 
Una castració fructífera
El pare dels Titans, Urà, es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats de la Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella -el mite de la castració i mort del pare formarà part de la psicoanàlisi freudiana. 
 
De la sang vessada en aquella castració varen néixer els Gegants. Cronos, però, tot d’una llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma d’on sorgí, ja adulta, Afrodita (< ἀφρός “escuma”), la deessa de l’amor i la bellesa. El déu Zèfir (oest) l’impulsà suaument cap a Xipre (Citera), on la reberen les Hores, les quals la vestiren i l’adoraren amb precioses joies.

La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)
La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)
 

Un cop castrat el seu pare, Cronos es féu amb el poder i es casà amb la seva germana, la titànida Rea. Rea era una divinitat de l’agricultura, associada amb l’asiàtica Cíbele. Els romans l’adoraren com a Magna Mater (“la Gran Mare”) o Alma Mater (“mare nodrissa”). Avui en dia l’expressió alma mater s’aplica a les universitats com a mares que alimenten les ments; i, per ampliació semàntica, també al·ludeix a líders d’un grup.

Estàtua de la deessa Cíbele (Rea) de Madrid
Estàtua de la deessa Cíbele (Rea) de Madrid

El temps, que tot ho devora

Cronos (χρονος, “temps”) i Rea constituïren la segona parella de déus titans. Ells foren els pares de la generació dels olímpics: Hèstia, Demèter, Hera, Hades, Posidó i Zeus. Reberen aquest nom perquè, segons la mitologia, habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tesàlia. A Grècia hi havia altres muntanyes amb el mateix nom –no debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’oest del Pel·loponès hi ha la ciutat d’Olímpia, anomenada així per tenir un santuari dedicat a Zeus Olímpic, al voltant del qual se celebraren els Jocs Olímpics.

Saturn devorant el seu fill (Goya)
Saturn devorant el seu fill (Goya)
 
Per a Rea, el part del seu últim i sisè fill, Zeus, va ser un autèntic calvari. Embogida de dolor, va clavar els seus dits a la terra i de la seva mà dreta varen néixer cinc mascles i de l’esquerra cinc femelles. Aquestes criatures foren conegudes els Dàctils (“els dits”). Eren una espècie de genis petit que acabaren formant part del seguici de Rea.

En parir Zeus, Rea sabé que la tragèdia dels titans es tornaria a repetir. Gea havia advertit el seu fill Cronos (marit de Rea) que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare. És així com el nou sobirà s’anà empassant els seus descendents a mesura que naixien. Amb aquests antecedents, doncs, Rea decidí amagar Zeus en una cova als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que igualment es cruspí.

Titanomàquia
Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans i a continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia (l’afegitó μαχή significa lluita).
 
De res serví a Cronos l’ajuda dels seus germans Titans. Aquesta batalla dels olímpics contra els titans pot ser una descripció simbòlica de la invasió de Grècia per part dels primers individus de parla ja grega. Aquests portaren amb ells els seus déus, desplaçant o absorbint els déus dels habitants de la Grècia primitiva.

La derrota dels Titans pels olímpics (Jordaens)
La derrota dels Titans pels olímpics (Jordaens)
 
Gegantomàquia

Tot i haver-se desfet del seu pare, Zeus encara no pogué cantar victòria. Gea, mare de Cronos i padrina de Zeus, volgué venjar la derrota del seu fill enviant contra els olímpics els seus altres fills, els Gegants. S’encetà aleshores la gegantomàquia

En aquest enfrontament, Zeus va comptar amb l’ajuda de no només la resta dels olímpics, sinó també de la de Prometeu, fill del tità Jàpet, i de la de Hèracles. Calia fer cas a un oracle que havia dit que els Gegants només podien ser anihilats conjuntament per un déu i un mortal.

Des de l’antiguitat aquest duel entre Gegants i déus fou vist com un símbol del conflicte existent entre el caos i l’ordre. D’aquesta manera, trobam que al segle XVI Carles V va utilitzar la gegantomàquia com a al·legoria del triomf de l’emperador sobre els qui desafiaven el seu poder. Així queda palès a la medalla de plata que Leone Leoni va elaborar el 1549: l’anvers mostra el sobirà, de perfil i coronat de llorer, i al revers apareix Júpiter fulminant els Gegants amb la llegenda Discite Iustitiam Moniti (“Apreneu de la Justícia, oh vosaltres advertits!”) -la citació, extreta de l’Eneida de Virgili (VI, 620), recull les paraules de Flègies, rei dels làpides, condemnat a viure a l’infern per la seva impietat.

Tifomàquia
La derrota dels Gegants a mans del Olímpics posà encara més furiosa Gea, la qual, en el seu darrer intent de sortir-se amb la seva, engendrà Tifó –aquest personatge no té res a veure amb els actuals ciclons tropicals, els quals agafaven el nom d’una paraula àrab que significa “terbolí”.
 
Tifó assetjà l’Olimp en la coneguda com a tifomàquia. Però tingué la mateixa sort que els seus germans els Gegants. Fou així com Zeus, fill de titans, es convertí en l’amo de l’univers. La maledicció, però, de la seva estirp es reviuria a principi del segle XX amb l’enfonsament del Titànic. Amb tot, si volem posar color a les nostres vides, sort que encara ens queda la marca innòcua de Titanlux (“llum de tità).

En aquest enllaç de la revista Sàpiens trobareu més informació sobre l'enfonsament del Titànic.

Articles del web relacionats:
- Gasos caòtics, l'inici de tot
- Zeus, el patriarca olímpic "apleganúvols"
- El complex de Prometeu

Aquí teniu un vídeo sobre els titans de la mitologia grega:



Com a homenatge a l’iceberg que va provocà l’enfosament del Titànic, aquí teniu la deliciosa cançó d’Antònia Font “Icebergs i guèisers”:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px