Banner Top

El clítoris, quina gran descoberta!

Tot i que les dones sempre han tengut clítoris, aquesta paraula va aparèixer al segle XVI durant el Renaixement. La seva primera descripció exhaustiva apareix en el llibre De re anatomica de Mateo Colombo, també conegut com a Renaldus Columbus. Aquest cirurgià de la Universitat de Pàdua l’anomenà poèticament com “l’amor de Venus” i el descrigué com “la seu del plaer femení”.
 
L’etimologia de clítoris no és gens clara. Uns el fan derivar del grec κλίνω (“inclinar-se”), d’on tenim també clínica, clima, clímax client (aquesta per via llatina). D’altres, en canvi, apunten a l’arrel indoeuropea kleu-2 , que en grec donà κλείς (“clau”) i en llatí clavis, que alhora originà clavell, conclave, clavícula, claustre, clàusula, conclusió o exclusió. Segons aquesta darrera teoria, podem dir, doncs, que el clítoris és la “clau” que proporciona la felicitat a la dona. Qui sap si l’expressió catalana “fotre un clau” (“echar un polvo” en castellà) també estaria relacionada amb aquesta etimologia!!! Com diuen en italià, se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

Anatomia femenina
Anatomia femenina
 
No és casual que el terme clítoris començàs a circular tan tard. Durant l’edat mitjana la cultura judeocristina ocultà l’existència d’aquesta part de l’anatomia femenina per la seva vinculació al plaer sexual. Aleshores la dona era vista només com una màquina de procrear. Aquesta misogínia també explicaria que el terme científic ovari (< ouum, “ou”) tampoc no aparegués fins al segle XVI. En els tractats medievals s’hi al·ludia amb la mateixa paraula utilitzada per als testicles (ὄρχις). Només recorrent al context se sortia de dubtes. D’ὄρχις tenim orquitis (inflamació d’un testicle) i orquídia –aquesta planta fou anomenada així al segle IV aC per Teofrast, deixeble d’Aristòtil, en considerar que els seus dos tubercles enterrats s’assemblen a dos testicles.
 
Una altra paraula de l’anatomia femenina de creació recent és vagina, datada del segle XVII. Té una connotació molt masclista. Deriva del llatí vagina (“beina”, “estoig”). Així doncs, la vagina és la “funda” del penis. Més antic és el terme vulva (< volvere, “enrotllar”), que és la part exterior dels genitals femenins on s’obren la vagina i la uretra (<οὐρέω, “orinar”), que comparteix etimologia amb uròleg, el metge de l’aparell urinari.

images cms image 000015008"Procesión del coño" a Andalusia

A partir de vulva s’ha format el terme vulvodínia (+ ὀδύνη, “dolor”). És el trastorn que produeix dolor a les dones durant les relacions íntimes. Està relacionat amb la majoria de casos de disparèunia (< δύς, indica dificultat, + παρευνάζομαι, “compartir llit”) o coitàlgia, és a dir, coit dolorós (ἄλγος).

Úter (< uterum, “ventre”) és una altra paraula que també es feia servir a l’antiguitat –en grec li deien ὕστέρον (“la darrera part”), d’on ve histèria.  I la paraula cony prové del llatí cunnus, d’on tenim cunnilingus (+ lingo, “llepar”).

Les claus de l'orgasme femení
Les claus de l'orgasme femení

L’himne de l’himen?
Les al·lotes verges han de cuidar molt el seu himen, la fràgil membrana (ὑμέν) de la vagina que es trenca amb la primera relació sexual i que cultures com la gitana tenen sacralitzada. La primera descripció de l’himen fou feta per Gabriello Fallopio al segle XVI. No se sap, però, qui encunyà el seu nom.

Hymenaios Terme di Nettuno Ostia Antica 2006 09 08

Himeneu (segle I, Termes de Neptú Ostia Antica)

A l’antiga Grècia Himeneu (Ὑμέναιος) era el déu de les noces. Se’l representava com un jove portant una garlanda de flors i sostenint una torxa encesa en una mà que al·ludia a la flama de l’amor que s’ha de mantenir viva durant tot el matrimoni. Per tal d’assegurar-se la presència del déu, els assistents a les noces no aturaven de cridar el seu nom. En honor seu li dedicaren un cant nupcial, l’himeneu -tot i que en grec cantar és ὑμνέω, no és segur que himne provengui d’aquesta divinitat. A la porta de la casa nupcial, prop del tàlem, es recitaven els epitalamis (< επί, “sobre”, + θάλαμος, “habitació”, “llit”).

1

Himeneu portant una torxa al costat de Cupido (1831, George Rennie) 

L'anatomista
Si voleu conèixer més sobre la història del clítoris, podeu llegir la novel·la L’anatomista, de l’escriptor argentí Federico Andahazi. Conta la història del seu descobridor, el cirurgià Mateo Colombo. Enamorat bojament d’una prostituta veneciana, Colombo decideix cercar el beuratge que li permeti conquerir el seu amor. I aquesta tasca el porta a descobrir l’existència del clítoris. Així, tal com feu Cristòfor Colom, el seu homòleg Mateo Colombo també troba una “dolça terra” en el cos femení.

Poussin hymenaeus01

Himenu travestit després d'un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin, 1634)

El 1866 el pintor realista francès Gustave Coubert pintà la vulva femenina en el seu polèmic quadre L’origen del món, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París. El juny del 2014 Deborah de Robertis, artista de Luxemburg, volgué recrear el quadre amb el seu propi cos. Aquí teniu la seva controvertida performance.

 

Aquí teniu la versió feminista del quadre "L'origen del món" de Courbet (1866). Es titula "Mirar" i és de l'artista suïssa Miriam Cahn:

 mirar


Aquí teniu l'orgasme femení més recordat de la història del cinema, protagonitzat per Meg Ryan a la pel·lícula "Cuando Harry encontró a Sally":



Aquí teniu un anuncia molt interessant titulat "Visca la vulva!":

No us podeu perdre aquest curtmetratge sobre el clítoris:


Aquí teniu un tast del documental danès «Venus», que aborda la sexualitat femenina lluny dels estereotips masclistes:


 

Aquí teniu un fragment del documental "Muertes chiquitas". És un documental sobre l'orgasme femení en dones mexicanes, de Mireia Sallarès:

 

Aquí teniu el primer orgasme femení en la història del cinema. És l' "Èxtasi de Gustav Machatý" (1933) amb Hedy Lamarr:


Aquí teniu un curmetratge que parla de la descoberta del clítoris per part d'una adolescent catòlica. Es titula "Yes, God, Yes":



I aquí teniu el documental de TV3 "El sexe ignorat":


Per acabar, us recoman aquest article titulat "El clítoris es sagrado", de Hamed Enoichi.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que explica el quadre "L'origen del món" de Courbet. I en aquest altre parla del déu Himeneu.

Aquí teniu fotografies que il·lustren l'orgasme femení.

Aquest article també és interessant. Es titula "El clítoris només té una funció: el plaer".

Aquí teniu un reportatge titulat "La revolució del clítoris".

Aquí teniu un article de Xavier Sierra sobre pràctica de rasurar-se el cítoris.

En aquest enllaç trobareu l'origen del Dia Internacional de l'Orgasme Femení, que, des de 2006, se celebra cada 8 d'agost. No confondre amb el Dia Mundial de l'Orgasme, que se celebra cada 31 de juliol per iniciativa d'una marça de roba interior.

I aquí teniu la història del primer orgasme femení en el cinema.

Aquí teniu les darreres investigacions sobre l'orgasme femení.

Aquí teniu un article interessant de Berta Florés titulat "La reconquesta dels nostres cossos (i les nostres maternitats)".

A l'article "El sexe i la llengua" teniu tota una lliço de cultura popular de Jaume Adrover.

Aquí teniu l'orgasme femení explicat per una monja medieval.

Aquí teniu un àudio de Mònica Miró explicant els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.

I aquí teniu una entrevista a Erika Irusta, que ha escrit un llibre sobre el cicle menstrual.

Aquest article sobre la vulva també és interessant.

Articles del web relacionats:
Orgies, crònica d'una mentida
Sobre dones i homes
El tabú de la masturbació
- Consoladors contra la histèria

Apoteosis apoteòsiques

Avui una cosa apoteòsica és una cosa grandiosa, exultant. Al món romà, però, una apoteosi, paraula derivada del grec ἀπό (“des de”) i de θεός (“déu”), era el nom que rebia el procés de divinització d’un emperador un cop mort. Aquesta cerimònia, d’origen asiàtic, implicava la creació d’una imatge de cera de la persona que s’anava a divinitzar. Durant set dies era adornada amb tot tipus de joies i, després, era cremada. En el clímax de la cerimònia, s’amollava una àguila, atribut de Júpiter. Es creia que aquest ocellot portava l’ànima de l’emperador de la terra al cel per convertir-lo en déu.

Apoteosi d'Hèracles
Apoteosi d'Hèracles
 
Els emperadors només eren divinitzats en morir. N’hi va haver alguns que es varen riure d’aquest costum. És el cas de Vespasià (69 - 79), que, segons Suetoni, en el seu llit de mort va exclamar amb sorna: Vae, puto deus fio! (“Ai, em sembla que m’estic convertint en un déu!”). A continuació, a punt d’exhalar, s’aixecà i pronuncià una altra frase per a la història: “Un emperador ha de saber morir de peu”  -el revolucionari mexicà Emiliano Zapata 1879-1919) és autor de la seva versió més exitosa: “Prefiero morir de pie que vivir arrodillado”; en castellà també es diu “morir con las botas puestas”.

Amb tot, a partir del segle III dC, quan l’Imperi ja tenia el caràcter d’una monarquia oriental, no s’havia d’esperar a la mort de l’emperador per fer-li l’apoteosi. En arribar al poder, ja quedava automàticament divinitzat. Aquest fet portà conseqüències importants a Occident, on, des de l’edat mitjana, els reis i emperadors foren legitimats per la gràcia divina com indica el lema “rei per la gràcia de Déu”.

Apoteosi de Claudi (Museu del Prado)
Apoteosi de Claudi (Museu del Prado)

Apoteosi dels herois francesos morts per la pàtria, en la guerra de la llibertat (Anne-Louis Girodet)
Apoteosi dels herois francesos morts per la pàtria, en la guerra de la llibertat (Anne-Louis Girodet)


Apoteosi del dòlar (Salvador Dalí)
Apoteosi del dòlar (Salvador Dalí)

Damnatio memoriae
L’acte contrari de l’apoteosi era la damnatio memoriae (“reprovació de la memòria”). Es tractava d’una condemna oficial d'un emperador per part del Senat romà. Consistia a esborrar el seu nom, un cop mort, de les inscripcions o bé destruir les seves estàtues. També es condemnava explícitament el seu nomen mitjançant la prohibició d'usar-lo a altres membres de la família.

Pintura de la dinastia dels Severs on apareixen retrats de Septimi Sever, Julia Domna, Caracalla i Publi septimi Geta. La cara de Geta ha estat esborrada a causa de la
Pintura de la dinastia dels Severs on apareixen retrats de Septimi Sever, Julia Domna, Caracalla i Publi septimi Geta. La cara de Geta ha estat esborrada a causa de la "damnatio memoriae" ordenada pel seu germà, Caracalla

Molts emperadors dèspotes varen sofrir la damnatio memoriae, entre ells, Neró, Calígula, Domicià o Còmode. A vegades, però, no calia esperar a la mort de l'emperador per aplicar aquest tipus de procés. Així va passar amb Heliogàbal. Tot i que en menor mesura, les damnationes també podien afectar magistrats. Fou el cas de Cneu Calpurni Picó. Se suïcidà en ser considerat l'autor de la mort d'un nebot de l'emperador Tiberi. Tot seguit, segons relata Tàcit, un cònsol va proposar esborrar el seu nom dels documents oficials, confiscar els seus béns i privar els seus fills del seu nom.
Efígie
Molts objectius de les damnationes memoriae eren les efígies o imatges dels emperadors. La paraula llatina effiggies (“imitació”) està formada per la preposició ex ("fora") i el verb fingo ("fingir", “modelar”, “donar forma”).Una efígie, per tant, és una reproducció fictícia, fingida, treta d'un objecte real.  Del verb fingo també procedeixen substantius com  figura o configuració.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px