Banner Top

Robar la roba

Si mai en aquesta vida hem de robar alguna cosa és millor que, per afinitat etimològica sigui, una peça de roba. En la llengua dels visigots raubon al·ludia a l’acte de saquejar. Durant l’edat mitjana el que solien saquejar més aquests pobles quan arribaven a un indret eren vestits, que es convertien així en un raupa (“botí”), que en la nostra llengua donaria el terme roba.

En llatí robar era rapio, d’on tenim rapaç, ràpid, rapte, subreptíciament (“de manera oculta”) o usurpar. La llengua del Cèsars també ens ha llegat les paraules lladre i lladronici (sinònim de robatori, en castellà “latrocinio”). Al segle V aC, amb la caiguda de l’imperi romà d’Occident, molts soldats (latrones) deixaren de cobrar. Així, en tractar-se d’assalariats que tenien el dret a portar armes, es convertiren en bandolers, donant lloc al significat actual de lladre i lladronici –la paraula llatina latro deriva alhora del grec λάτρις (“servent”), arrel que trobam en mots com egòlatra.

En grec, robar és κλέπτω, d’on tenim cleptòman (+ μανία, “bogeria”) o clepsidra, el famós rellotge d’aigua (ὑδωρ) de l’antiguitat –“robava aigua” perquè estava format per dos recipients: un s’omplia de l’aigua que queia de l’orifici de l’altre. 

Compte amb Cacus!
En castellà, un sinònim de lladre és “caco”. Aquest nom al·ludeix a un personatge relacionat amb Hèracles (Hèrcules llatí). Segons la llegenda, després d’haver mort el monstre Geríon, el gran heroi grec es dirigí amb els seus bous manllevats a Roma. En creuar el riu Tíber, cansat, decidí dormir una estona per recuperar forces. Aleshores va aparèixer Cacus, un pastor d’aquella contrada, terriblement forçut -se’l considerava fill d’Hefest (Vulcà). Aquest li robà el bestiar i l’amagà en una cova. En despertar, Hèracles no trigà a descobrir l’amagatall del lladre, a qui acabà matant. Així, pogué recuperar els seus animals.

Hèrcules i Cacus, Palazzo Vecchio, Florència
Hèrcules i Cacus, Palazzo Vecchio, Florència


Aquí teniu l'àudio del programa "El palabrero" (RNE), que parla d'aquestes etimologies.

Aquí teniu una article de Jordi Llovet titulat "Robar i donar".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules relacionades amb la seguretat ciutadana i el delicte.

Hores a la romana

Els romans comptaven les hores d’una manera diferent de com ho feim avui. Amb l’ajuda dels rellotges de sol, les comptaven de tres en tres, de la següent manera:

  • Prima. Era la primera hora des de l’alba –que, depenent de l’estació, podia ser a les 04.30h o a les 07:30h- fins a la tercera, a mig matí.
  • Tertia. Comprenia des de la tercera hora fins a la sisena, al migdia.
  • Sexta. Comprenia des de la sisena hora fins a la novena, a mitja tarda -aquesta franja coincidia amb el moment de més calor en què s'aprofitava per fer la migdiada o sesta.
  • Nona. Comprenia des de la novena fins a la posta de sol -d’aquí ve l’expressió “anar a fer nones” que es fa servir per indicar a un nen que ha d’anar a dormir -en anglès el terme afternoon també ens recorda aquesta antiga franja horària.


Lawrence Alma Tadema. La sesta o Escena pompeiana. 1868. Museo del Prado.
Lawrence Alma Tadema. La sesta o Escena pompeiana. 1868. Museo del Prado.


Les dotze hores del dia es repartien en dos grups d’acord amb el migdia (meridies), de manera que hi havia 6 hores ante meridiem (a.m) i 6 hores post meridiem (p.m)  -en anglès encara fan sevir aquests acrònims. La seva duració variava en funció de l’època de l’any. I és que, com que el període de llum augmentava a mesura que els dies s’atansaven al solstici d’estiu i disminuïen a partir de llavors, la duració de les hores també augmentava i disminuïa. Les hores, per tant, no sempre eren de seixanta minuts: en el solstici d’hivern (el dia més curt) les hores diürnes eren d’uns 45 minuts, mentre que a l’estiu s’allargaven fins a 75.
 
La nit no es dividia en hores sinó en quatre períodes iguals anomenats vigiliae (“vetlles”), la durada dels quals lògicament també variava segons les estacions. Així hi havia prima vigilia, secunda vigilia, tertia vigilia i quarta vigilia.
 
A quina hora va morir Jesús?
Tenint en compte aquesta divisió del temps que hi havia al món romà, la pregunta és: A quina hora va morir Jesús? L’evangeli de sant Marc, corregit en versions posteriors, ens dóna la resposta: “Arribada l’hora sisena [migdia], es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a l’hora novena [a mitja tarda]. I a l’hora novena Jesús va cridar amb tota la força: « Eloí, Eloí, ¿lema sabactani?» -que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?»”

Calvari (Cranach)
Calvari (Cranach)
 
Hores canòniques
Els monjos de l’edat mitjana adaptaren la divisió del temps del món romà a les seves ocupacions espirituals. El resultat foren les famoses set hores canòniques destinades a l’oració i conegudes per això com a “instants de Déu”:

  • Les Matines, poc després de mitjanit.
  • Les Laudes, a l’aurora on es resava un salm que contenia de manera reiterativa l'imperatiu laudate (“lloau”) -d'aquí el nom;
  • La Prima, la tertia, la sexta i la nona: de tradició romana.
  • Les vísperes, a mitja tarda, després de la posta de sol.

L'italià Sant Benet (480-547), el fundador de la vida monàstica a Occident, fou el promotor d'aquesta divisió. Es basà en el salm V de l'Antic Testament que diu: ”Set vegades al dia t'alabaré”. Amb el temps hi afegiria una vuitena hora, les completes, per donar gràcies a Déu abans d’anar a dormir.

Clepsidra
Clepsidra


A la nit i als dies ennigulats, que era quan el rellotge de sol no tenia cap utilitat, s’empraren diversos sistemes per calcular les hores canòniques. Hi hagué el rellotge de vela, on el temps venia marcat per la consumició d’una espelma. També es podia recórrer a la clepsidra (“lladre d’aigua” en grec, derivat de κλεπτω, “robar” + ὑδωρ, “aigua”). Aquest rellotge, ja conegut també pels egipcis, estava format per dos recipients. Un s’omplia de l’aigua que queia de l’orifici de l’altre. El seu nivell de caiguda indicava les hores, la qual cosa plantejava un problema. La velocitat del flux depenia de la pressió de l’aigua, i aquesta variava sempre en funció de la quantitat d’aigua que quedava en el recipient.
 
Igual d’imprecís que la clepsidra era el rellotge de sorra. Consistia en un recipient de vidre amb dos vasos comunicats per un petit embut per on queia la sorra. Un cop acabat el traspàs, se li havia de donar la volta per continuar amb el còmput del temps, i així successivament.

L’origen de les 24 hores d’igual durada
Seria un grec del segle II aC, Hiparc de Nicea, qui inventà el sistema de 24 hores d’igual durada. La troballa, que tanmateix no seria adoptada fins al segle XIV amb la generalització del rellotge mecànic, fou fruit de les seves investigacions astronòmiques. I és que Hiparc també va ser el primer a calcular amb precisió la durada de l’any solar en 365 dies i 6 hores. 

A Grècia els rellotges de sol reberen el nom de σκάφη (“bol”) a imitació dels que havia ideat al segle IV aC l’astrònom i matemàtic babilònic Berosus. Consistia en un bloc de pedra buidat en forma semiesfèrica que pretenia reproduir la volta del firmament i representar-hi els moviments que s’hi produïen. El pal que mesurava les ombres fou conegut com a γνώμων (“vareta”), que originaria la gnomònica, l’art de construir rellotges de sol.

σκάφη (antic rellotge grec)
σκάφη (antic rellotge grec)


A part de l’σκάφη, en grec els primers instruments per mesurar el temps també es conegueren com a ὥρολογιον (“indicador d’hores”, solarium al món romà), d’on deriva el nostre terme rellotge –en italià la paraula orologio és més fidel a la seva etimologia. 

I per què 24 hores amb 60 minuts?
Si el dia té 24 hores és perquè aquest és el temps que triga la Terra a rotar sobre el seu eix. Aquest sistema deriva de la numeració duodecimal que ja feien servir els antics babilonis. Consistia a comptar les falanges dels quatre dits d’una mà amb el polze. El resultat d’aquesta suma eren dotze segments -avui dia encara hi ha moltes coses (coberts, ous...) que solem comprar per dotzenes i no per desenes. Així doncs, hi hagué dotze segments (hores) per al dia solar, i altres dotze per a la nit. En total, 24 hores.

Origen del sistema duodecimal
Origen del sistema duodecimal


Les hores de seixanta minuts també deriven de la numeració duodecimal. Cada vegada que l’home comptava una dotzena amb la mà esquerra, amb la mà dreta estirava un dit, cosa que només es pot fer cinc cops. Per tant, el recompte total que es podia indicar amb les dues mans era de 5 x 12= 60.

L’únic poble de l’antiguitat que féu servir el sistema sexagesimal fou el sumeri, que després l’abandonà pel decimal. És precisament per influència seva que els minuts i els segons van de seixanta en seixanta, o que un cercle complet es divideix en 360 graus, que és la suma de sis vegades seixanta.


Articles del web relacionats:
- L'origen mitològic de l'hivern
- Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
-
 Per què canviam l'hora?
-
 Fills de Cronos
L'hora de les estacions
Revetles que ens desvetlen
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px