Banner Top

Aranyes artistes

Per favor, per molta aracnofòbia que tengueu, quan us trobeu amb una aranya, no la mateu. Estau davant d’una artista! En la mitologia grega, Aracne (Ἀράχνη) era una jove que s’havia guanyat una gran reputació en l’art de teixir i brodar. La seva habilitat li va valdre la fama de ser deixeble de Pal·las Atena, la deessa de les filadores. Però Aracne sempre insistia que ella havia estat autodidacta i que no devia res a cap déu. La seva gosadia la portà a desafiar Atena. Aquesta acceptà el repte, presentant-se, però, sota la figura d’una vella.
 
Atena i Aracne (Tintoretto)
Atena i Aracne (Tintoretto)
Aquella nouvinguda advertí la seva rival que havia de ser més modesta, a la qual cosa Aracne contestà amb insults. Aleshores la deessa revelà la seva vertadera identitat i s’inicià la competició. Atena representà en el tapís els déus olímpics en tota la seva majestuositat. Per espantar la seva contrincant, hi afegí a les voreres una representació de quatre episodis que mostraven la derrota dels mortals que s’havien atrevit a desafiar els déus.

Atena, enfurismada, colpeja Aracne (Rubens). A la dreta s’aprecia part del tapís teixit per Aracne, que il·lustra el rapte d’Europa per part de Zeus.
Atena, enfurismada, colpeja Aracne (Rubens). A la dreta s’aprecia part del tapís teixit per Aracne, que il·lustra el rapte d’Europa per part de Zeus.
Aracne, en canvi, traçà en la seva tela les aventures amoroses poc honroses d’alguns olímpics, com  les de Zeus amb Europa i Dànae. L’obra era impecable, però el seu contingut no agradà gens Atena, que, airada, la rompé. Sentint-se ultratjada i humiliada, Aracne es penjà d’un arbre. La deessa, però, no la deixà morir. La transformà en una aranya perquè seguís teixint eternament. D’aquí que qualsevol teranyina sigui una obra d’art. Així relata l’escena Ovidi en les seves
Metamorfosis (VI, 134-145), en traducció de Jordi Parramon:

“No ho suportà la infeliç, i pel coll amb un llaç va penjar-se
ben decidida, quan Pal·las, commosa, tot sostenint-la
li digué així: ‘Doncs viu, miserable, però penja
i que aquest càstig mateix, perquè et duri sempre l’angoixa,
fins als darrers rebesnéts es compleixi en la teva nissaga’.
 
I, apartant-se, després la ruixà amb l’extracte d’una herba
d’Hècate; tot seguit, tocats per la negra metzina,
els cabells li van caure, i el nas també, i les orelles,
va encongir-se-li el cap i el seu cos es féu petitíssim;
a les anques té uns dits esmolats en lloc de les cames;
ja sols li queda un ventre, del qual les filades li surten,
i continua teixint com a aranya les teles antigues”.

 

L'aranya Aracne
L'aranya Aracne
 
Durant el Segle d’Or, la contesa entre Atena i Aracne es relacionà amb la idea que no hi ha ningú tan bo en el seu art que no sigui susceptible de millorar en el futur. El 1657 Velázquez recreà el mite grec en el seu famós quadre La fábula de Aracne o las hilanderas. La disputa amb Atena apareix representat en un dels tapissos del fons.

Las Hilanderas (Velázquez)
Las Hilanderas (Velázquez)

Abans de Velázquez, al segle XIV el geni de les lletres italianes, Dante Alighieri, també volgué recollir el mite d’Aracne en la seva obra la Divina Comèdia. El Cant XII del Purgatori ens parla del lloc on purguen la seva culpa els superbs. Hi trobam personatges mitològics i bíblics com Nemrod, Níobe, Saül o Alcmeó. I fent-los companyia també hi ha la mateixa Aracne.

Il·lustració del Purgatori de la Divina Comèdia (Gustave Doré)
Il·lustració del Purgatori de la Divina Comèdia (Gustave Doré)

Per poder entendre el quadre de Velázquez, avui al Museo del Prado, heu de veure aquest vídeo.

La metamorfosi d'Aracne recorda molt la que pateix el protagonista de la Metamorfosi de Kafka.

En aquesta entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu informació sobre els diferents tipus d'aranyes.

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Articles del web relacionats:
Atena o el maldecap de la saviesa
Formigues, quins grans guerrers!

Testificar amb testosterona tres vegades

El dret romà només reconeixia al sexe masculí la capacitat de declarar com a testis o testimoni en els judicis. Aquesta paraula provenia del numeral tres ja que un testimoni, al cap i a la fi, és la tercera persona que pot reforçar o contradir els arguments d’una primera o d’una segona persona. Era important comptar amb més d’un testimoni. Així ho reflecteixen alguns aforismes: Testis unus, testis nullus (“testimoni únic, testimoni nul”) o dictum unius, dictum nullius (“paraula d’un sol testimoni, paraula de ningú”). D’altra banda, sempre eren preferibles els testimonis oculars: Plus valet unus oculatus testis, quam auriti decem (“Val més un testimoni ocular que deu d’auriculars”).

Comediògrafs com Plaute (segle II aC) feien derivar testicle de testis, ocasionant així les rialles del públic. Segons aquesta versió etimològica (que seria del tot inventada), a falta d’una Bíblia o llibre sagrat –com passa avui als EUA-, els testimonis prometien dir la veritat estrenyent-se amb la mà dreta els testicles, els quals eren vistos així com un “petit testimoni”(testiculus) de la virilitat del declarant. El que es feia, doncs, amb aquest acte poc decorós era testificar, paraula composta de testis i de facere (“fer”). I el testimoni que donava fe de la innocència d’un acusat el que feia era protestar (+pro, “davant de”) - avui el terme és utilitzat en el sentit d’ “expressar una queixa”.

Mentida
Mentida
 
Els testicles són els encarregats de produir l’hormona sexual masculina coneguda com a testosterona. Aquest neologisme es formà a principi del segle XX a partir de l’aglutinació de les paraules testicle, esterol i hormona. Del numeral llatí tres també tenim testament, ja que antigament, per fer-lo, era imprescindible la presència de “testimonis”. El nom d’Antic i Nou Testament per designar les parts en què es divideix la Bíblia prové d’un error dels traductors llatins. En la versió grega apareix la paraula διαθήκη, que significava “acord, “conveni”, i feia referència, per tant, al conveni de Déu amb els homes.
 
Detestar el contrincant
Desgranar la infinitat de derivats que té el tres llatí requereix un gran treball. Avui una trifulga és una gran discussió, un gran aldarull. En llatí, una trifurca era un aparell amb tres palanques o forques que es feia servir als forns metal·lúrgics. Feia molt de renou, d’aquí l’actual ús metafòric del terme. Una trinca és el conjunt de tres coses de la mateixa classe, però també el conjunt de tres persones designades per a contendre entre elles en unes oposicions; d’aquí ve contrincant –l’expressió “nou de trinca” és d’origen incert.
 
A la Roma clàssica els negocis importants es feien al fòrum, i els menys importants al trivium (“cruïlla de tres camins”). Així doncs, aquests assumptes comercials d’escassa rellevància eren qualificats de trivialis, d’aquí el significat de la nostra paraula trivial.
 
Originàriament detestar significava “expulsar algú mitjançant imprecacions, posant els déus com a testimonis” -avui feim servir la paraula per mostrar la nostra aversió envers algú. També tenim atestar, en el sentit de donar testimoniatge d’alguna cosa, i contestar, en el sentit d’afirmar una cosa fundada en testimonis. Les trenes fan al·lusió als tres feixos de cabells de què està format. El tricorni és el capell de tres corns que va estar de moda al segle XVIII i que avui només utilitza la guàrdia civil. El trident és el ceptre de tres dents característic del déu Neptú. I un tresillo és un conjunt format per un sofà i dues butaques que fan joc.

Tricorni de la Guàrdia civil
Tricorni de la Guàrdia civil

Diuen que tres fan multitud o, dit d’altra manera, una tribu. Segons conta la llegenda, Ròmul va dividir l’antiga Roma en tres agrupacions o tribus –aquest sentit original del prefix tri- s’ha perdut en el significat actual de la paraula. Així, els tribuns eren els magistrats que elegia el poble romà reunit en tribus. La tribuna era la plataforma elevada des d’on els tribuns i altres oradors es dirigien al poble. El tribunal era el lloc on els tribuns administraven justícia i dictaven sentència. I el tribut era l’impost assignat a cada tribu romana –ara tots el pagam. D’aquest tribut tenim atribuir (ad + tribuere), contribuir (cum + tribuere), distribuir (distribuere), retribuir (retribuere), atrevir-se (originàriament tribuere sibi, “atribuir-se a un mateix la capacitat de fer alguna cosa”).
 
La versió grega del tres llatí és τρι. La trigonometria és la branca de les matemàtiques que estudia els triangles (τρίγωνος). Un trèvol és un tipus de planta herbàcia de tres fulles (φυλλον). Una tríada és un conjunt de tres. El triclini era el nom que rebia al món clàssic el menjador constituït per una taula envoltada de tres llits (κλίνη) on hom es reclinava per menjar. Un tríptic és un document constituït per un full que es doblega en tres plecs (ἡ πτύξ, υχός). I un trípode és una seient o una taula de tres potes (ὁ πούς, ποδός).
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px