Banner Top

Pobres Cariàtides

Article publicat a l'Ara Balears (24/03/2014)
 
A casa nostra la degradació de la democràcia compta amb unes convidades d’excepció: les Cariàtides. Segons la llegenda, les Cariàtides eren les dones de Cària, una ciutat propera a Esparta. Al segle V aC, durant les Guerres Mèdiques que enfrontaren grecs contra perses, aquesta ciutat es va aliar amb l’enemic bàrbar. Els grecs, un cop guanyaren la contesa, castigaren la traïció dels caris matant els homes i fent esclaves les dones, les quals veurien perpetuada la seva condemna a través de l’arquitectura. A l’Acròpoli d’Atenes els seus cossos serien estampats en sis columnes que, en clara al·lusió al pes de l’esclavitud que hagueren de suportar, encara aguanten amb el cap el pòrtic del temple de l’Erectèon.
 
En època moderna, el Neoclassicisme posaria de moda en molts edificis d’Europa les escultòriques Cariàtides. A Palma constituïren un dels principals elements de distinció del Círculo Mallorquín, el centre d’esbarjo de la burgesia mallorquina que s’erigí a mitjan segle XIX sobre l’antic convent de Sant Domingo. Amb la restauració de la democràcia, aquest emblemàtic edifici acolliria la seu del Parlament de les Illes Balears. Fou així com les quatre Cariàtides que avui decoren els laterals de l’hemicicle autonòmic passaren de ser testimonis d’antigues gresques aristocràtiques a ser-ho de gresques polítiques. Elles, però, amb el seu posat hieràtic, es fan creus de com s’ha pervertit la democràcia que varen veure néixer a Atenes fa més de dos mil cinc-cents anys. Ara la seva condemna és doble en haver de suportar cada dimarts els deplorables espectacles dels nostres representants polítics.
 
Cariàtides del Parlament de les Illes Balears
Cariàtides del Parlament de les Illes Balears


Fa poc el vicepresident del Govern, Antonio Gómez, fidel escuder popular, recriminà al seu excompany de files, el sempitern Antoni Pastor, ara diputat no adscrit, que era un “vividor de la política”. En aquell moment es va produir un incòmode silenci a la sala. Alguns dels presents, com el veterà Pere Rotger, que cobra més de 50.000 euros anuals amb gairebé una nul·la activitat parlamentària, no sabien on col·locar-se. Les Cariàtides fins i tot varen poder veure la presidenta de la cambra autonòmica, Margalida Durán, de currículum “exemplar”, acotant el cap. D’altres, en canvi, devien estar comptant els dies per cobrar el conegut com a nivell 33, el plus salarial vitalici de prop de mil euros mensuals de què gaudeixen aquells funcionaris que durant un mínim de dos anys han ocupat un alt càrrec polític –esperem que la llei de símbols acabi també amb aquesta prerrogativa, tot un símbol de la indecència política.
 
Si el Parlament és el reflex del poble, el nostre fracàs no pot ser més estrepitós. És molt trist constatar que democràcia no casa amb meritocràcia. L’actual partitocràcia ha donat ales a personatges de qüestionada talla intel·lectual i moral amb conductes del tot infantils. En algunes aules hi ha més educació que a la Casa del poble, on és habitual trobar diputats consultant, alegrement, els seus mòbils o tauletes digitals durant les intervencions dels seus col·legues.
 
Ja fa temps que l’hemicle que custodien les llegendàries dones gregues ha deixat de ser el temple de la paraula i del consens. Ara abunden els diàlegs de sords, els discursos demagògics, les desqualificacions barroeres, els “i tu més” i les mamballetes aduladores. Les discrepàncies s’ataquen amb estridents cops de mà sobre la bancada. I si la retòrica de qualque diputat és pobre, més ho pot ser encara el seu nivell lèxic. Basta sentir com destrossen, sense cap mena de pudor, la llengua dels nostres padrins. Els barbarismes són acceptats com a marca provinciana de “lo nostro”. En canvi, parlar un castellà ple de catalanades és motiu de befa. Amb tot, la llengua de Cervantes també és malmesa pels seus defensors més acèrrims. Recentment, el mateix Gómez, tot recordant possiblement algun vell conegut de quan era guarda forestal, rebatià l’“espada de Damocles” com l’“espada de Democles”. Exhibí així la mateixa ignorància que la consellera d’Educació i Cultura –és un dir-, Joana Maria Camps, amb el seu ja antològic informe Trepitja en al·lusió a l’informe Pisa.
 
Vista tanta mediocritat, ara ja sabem per què IB3 ha deixat de transmetre en directe les sessions plenàries del Parlament. Continua, però, la pantomima de les visites escolars a la cambra autonòmica, on s’oculta als nins el drama que han de suportar estoicament les Cariàtides. La nostra classe política, avui perniciosament professionalitzada i allunyada del món real, no pot romandre durant més temps al marge dels nivells de responsabilitat i competència que s’exigeix a qualsevol altre treballador. És de desitjar que el president Bauzá tengui en compte això a l’hora d’aplicar el seu famós ERO entre els actuals 59 diputats balears. Si és així, molts, oposició inclosa, ja deuen estar fent examen de consciència.


I per acabar de reflexionar sobre la nostra trista actualitat, aquí teniu aquest interessant vídeo:

 

Venir al món és una aventura

Certament, venir (venio) a aquest món és tota una aventura (< adventura, “les coses que han d’arribar, venir”). I, si no, que ho preguntin a Odisseu (l’Ulisses llatí) que patí una autèntica odissea per tornar a la seva estimada Ítaca, avui convertida en la nostra màxima aspiració.
 
El tema de supí de venio és ventum, d’on ve, mai més ben dit, vent. És a dir, que el vent és “allò que ve”, i en castellà sol venir a través de la “ventana” –el mateix paral·lelisme trobam en l’anglès amb wind (“vent”) i window (“finestra”).
 
Defenestrar per la finestra
És curiós com la nostra finestra –en italià igual; fenêtre en francès; i fenster en alemany- deriva del llatí fenestra, que conté l’arrel indoeuropea *bha- (“brillar”). De manera que en aquestes darreres llengües la finestra és per on ens arriba la llum solar, mentre que en castellà i en anglès és per on arriba el vent.
 
De finestra tenim defenestrar, “destituir algú del càrrec”. Aquesta paraula fou encunyada el 1618 a Praga quan els aristòcrates tiraren des de (de-) la finestra (fenestra) uns representants de l’emperador Ferran, donant així inici a la Guerra dels Trenta Anys.

Venir al món és una aventura (Foto d' Angela Gallo)
Venir al món és una aventura (Foto d' Angela Gallo)
 
Subvencionar l’Advent
Tornem, però, al nostre venio. El calendari cristià té encerclat en vermell l’advent, període de preparació per a la vinguda –que no avinguda- del naixement del Messies, que comença quatre setmanes abans del 25 de desembre. Durant aquest temps hem d'aprofitar l'avinentesa per avenir-nos bé i hem de prevenir-nos de no inventar-nos excuses per preparar l’adveniment de qui tots consideram un benvingut
 
Provengui d’on provengui, és convenient no contravenir els postulats cristians i deixar de banda les nostres desavinences personals per poder intervenir en aquest acte que ens subvenciona la mateixa Església. Ara em revé, però, que, perquè tot plegat no ens sobrevingui i no es agafi desprevinguts, sempre podem anar tots junts (cum) a un convent i convenir a celebrar una convenció a l’espera que s’esdevingui tal esdeveniment (“evento” en castellà).
 
Tanmateix, per molt que ens hi esmercem, cada any el nostre avenir (“porvenir” en castellà) és una incertesa. No debades, tots estam sotmesos al caràcter eventual de l'esdevenidor, de la ventura. Literalment aquesta paraula, com aventura, vol dir "les coses que han de venir" i és un neutre plural del participi de futur de venio.
 
Tots podem tenir bona o mala ventura, provar ventura o fer-nos preguntes amb l'expressió per ventura, sinònim de “tal volta”, és a dir, "per sort". Amb tot, no és gens aventurat dir que, per ser benaventurats, convé sempre tenir present d’on venim

Ja em perdonareu si aquest inventari de venio m’ha quedat poc convencional. Ara mateix me’n vaig a una botiga a comprar un souvenir“allò que ens ve per sota (sub) i ens ajuda recordar un viatge –la paraula ens ha arribat a través del francès.

Articles del web relacionats:
Vies que ens desvien
Amor maternal

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px