Banner Top

I què MÉS?

Article publicat a l'Ara Balears (22/12/2017)

Hi ha una consigna que diu que l’esquerra no es pot permetre el luxe d’autoflagelar-se. No cal fer llenya de l’arbre caigut. Pitjor ho fa el PP. Així doncs, qualsevol equivocació de l’esquerra és perdonable perquè ja sabem que l’alternativa fa por. Aquesta consigna, però, és un insult a la intel·ligència, anul·la l’esperit crític i alimenta l’estèril autocomplaença i el pervers discurs de la superioritat moral dels polítics progressistes.

És una pena veure com MÉS està gestionant la seva victòria electoral de 2015. Gràcies als quatre anys del talibà espanyolista José Ramón Bauzá, el partit ecosobiranista assolí els seus millors resultats (nou diputats). Hi havia moltes esperances dipositades en els acords per a la governabilitat que signà el partit del dimissionari Biel Barceló amb el PSIB de Francina Armengol. Molts creiem que el tercer Pacte de Progrés havia après dels errors del passat. Era el moment de posar en marxa un nou projecte nacional més transversal, lluny del vell PSM de mestres i capellans.


 

Tanmateix, dos anys i mig després del catàrtic ball de la conga, la il·lusió s’ha esvaït i ha donat pas a la desídia. Mai tant de vots s’havien dilapidat d’una manera tan irresponsable. Primer va ser el “show” esperpèntic de Podemos amb les seves “díscoles” Huertas i Seijas. I ara l’ha seguit MÉS. El ja exvicepresident i conseller de Turisme pregava per marxar d’ençà de la crisi dels contractes a dit del seu estrateg electoral, Jaume Garau, i de la imputació de la seva número dos, Pilar Carbonell, en el cas de corrupció Cursach.
 
Després de la sagnia de dimissions o destitucions a la Conselleria de Cultura, Transparència i Esports, ara ha tocat a la de Turisme. A Barceló el càrrec li ha vengut gros en ple debat sobre la saturació turística a les illes i davant les contínues crítiques de la combativa entitat ecologista “Terraferida”. Fa vuit mesos, en compareixença parlamentària, el dirigent econacionalista ja deixà entreveure el seu futur: “Són moments molt durs i els puc dir que estaria millor a casa meva, en la meva plaça de funcionari”. Aleshores, com un heroi tràgic turmentat pels seus remordiments de consciència, el líder del partit de la transparència i honestedat no pogué evitar rompre a plorar.
 
Ara l’artífex de MÉS ha trobat l’excusa perfecta per tirar la tovallola. Sabia que no tenia defensa possible el seu viatge privat a Punta Cana sufragat pel grup turístic Globalia amb motiu de la seva participació al programa esportiu “Fora de Joc” del Canal 4 Televisió. Barceló no és cap passerell en política. Segurament darrere un error tan pueril hi ha la vanitat de l’eròtica del poder. Sorprèn el tarannà distès i alleugerit que exhibí fa una setmana, el dia de l’anunci de la seva dimissió. ¿Era conscient del preu tan car que pagarà el seu partit per tanta irresponsabilitat i incompetència? Els votants d’esquerra, tan exigents, no perdonen. El PP del Biel Company de la llagosta a Cabrera ja s’està fregant les mans. Ja ha començat a caminar per l’estora vermella de camí al Consolat de Mar el 2019.
 
Biel Company ja es prepara
Biel Company ja es prepara

Amb el seu “hara kiri”, Barceló ha deixat amb el cul enlaire els seus. MÉS només tenia Bel Busquets, professora de català, per ocupar el seu lloc al capdavant de vicepresidència i de la conselleria de Turisme. Quina autoritat té una persona aliena al món turístic i sense la més mínima experiència per fer-se valer? Des de la seva crònica superioritat moral, al seu dia la formació ecosobiranista ja criticà a Bauzá que la seva consellera “Trepitja” d’Educació i Cultura fos una agent immobiliària que bravejava de la seva ignorància en la matèria.
 
Així doncs, una vegada “MÉS” s’imposen les quotes de partit per damunt la preparació tècnica, l’experiència o el coneixement de l’àmbit a gestionar. Sense ser elitista, ¿es pot tolerar tal grau de banalització de la política? Per desgràcia aquest trist diagnòstic eclipsa altres mesures ben meritòries de l’actual Govern progressista, com l’ecotaxa o la llei de fosses comunes. A molts, però, ens hauria agradat que MÉS tengués un paper més digne i estable com el que està tenint el seu homòleg Compromís al País Valencià.

Francina té una
Francina té una "busca més" a l'ull

Al final, molt a pesar meu, hauré de donar per bona una frase que sempre em repeteix un amic: el Govern balear és patrimoni exclusiu de la dreta que només de manera puntual gestiona una esquerra poruga i acomplexada. N’hi ha, però, qui, al·lèrgics a l’autocrítica, prefereixen atacar el mitjà que ha destapat les misèries de MÉS. Quan aquest mateix mitjà destapà tots els casos de corrupció del PP, bé que l’aplaudien. Què més hem d’esperar d’un MÉS segrestat per un obtús PSM? Amb l’amenaça de l’ultradreta a la vista, és un autèntic drama que un partit del tot necessari com l’ecosobiranista no hagi estat a l’altura d’un poble amb una autoestima tan vulnerable.

Aquí teniu un article d'Antoni Trobat que repassa la història de MÉS.
Imatge fantàstica de l'Última Hora
Imatge fantàstica de l'Última Hora


Aquí teniu una article molt interessant sobre la maleïda superioritat moral de l'esquerra, de Max Pradera.

Articles del web relacionats:
- L'esquerra i l'optimisme

El problema de ser espanyol

Article publicat a l'Ara Balears (13/10/2017)

Tenc un bon amic de Salamanca que viu amb neguit la seva espanyolitat. En Jorge no es pot avenir del comportament tan agressiu que aquests dies té el nacionalisme espanyol amb el català. Ens vàrem conèixer fa vint anys a Barcelona, on compartírem pis amb un lleidatà i un extremeny. Va ser una convivència molt profitosa. Aconseguírem desmuntar molts de prejudicis que ens entelaven les nostres respectives mirades territorials.
 
Al seu dia en Jorge em confessà que, abans de conèixer la realitat catalana, ell també es molestava quan sentia parlar català per la Península. Sense saber-ho, era víctima de la maquinària mediàtica estatal, que, amarada de franquisme sociològic, sempre s’ha dedicat a atiar l’anticatalanisme. En trepitjar Barcelona, el meu amic salmantí se sentí enganat. Res era com li havien fet creure que era.

Imatge prou eloqüent
Imatge prou eloqüent de concentració unionista a Barcelona
 
En Jorge està cohibit a l’hora de manifestar el seu sentiment nacional. No debades, Espanya té un problema seriós amb els seus símbols. La bandera encara put de franquisme i el seu himne, una marxa militar amb tres segles de vida, no ha aconseguit vèncer les discrepàncies internes per poder tenir lletra pròpia. Dir “¡Viva España!” també ens transporta a èpoques d’infaust record.
 
Sens dubte, Espanya necessita una bona operació d’imatge. No basten els èxits de la selecció nacional de futbol. El periodista Vicent Partal també en parlava en un dels seus últims articles a “Vilaweb”: “I és per això que la bandera espanyola ha presidit sempre les concentracions contra els gais o contra l’escola pública, contra els emigrants o contra els catalanistes. Senzillament perquè és la bandera que encarna no un país sinó una manera d’entendre’l. És la bandera dels ‘fatxes’”.

El diàleg d'Espanya
El diàleg d'Espanya
 
A en Jorge se li ha caigut la bena dels ulls. Dóna la raó a Miguel de Unamuno, que definí la cultura política espanyola com de “mentalidad de cuartel y sacristía”. Li costa creure que hagin passat quaranta-dos anys d’ençà de la mort del dictador. La prova és que, amb el referèndum català, ha surat el pòsit feixista de “la Constitución  que se nos dio”, com agrada dir amb fervor religiós als defensors de la transició fallida -sempre s’oblida que fou una Constitució tutelada per l’exèrcit. Ara ja sabem que el “¡A por ellos!” anava de bon de veres. El PP, amb la complicitat del PSOE, donà el tret de sortida l’1-O amb les càrregues policials, beneïdes després pel rei Felip VIè, el gran estendard del franquisme.
 
La bèstia estava adormida. De sobte, empesos per declaracions institucionals del tot incendiàries i irresponsables, han aparegut grups d’ultres amb el braç aixecat i cantant “Cara al sol”. Per l’opinió pública, la culpa sempre és del catalans. Ho resumia molt bé recentment una piulada a Can Twitter: “Esto de culpar a los catalanes del auge del fascismo me suena a tápate el escote que vas provocando”.
 
A Palma dissabte passat vàrem poder veure tot un professor d’universitat, Joan Font Rosselló, portaveu de la Fundació Jaume III, col·laborant en la destrossa de la paradeta de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca. Des de València, dilluns ens arribaren imatges que farien empegueir qualsevol democràcia que es consideràs normal. La policia no féu res per impedir les agressions d’uns grupuscles neonazis a joves que participaven en la Diada del País Valencià. Evidentment totes aquest imatges foren maquillades per les servils televisions estatals -si les agressions haguessin estat a la inversa, el relat mediàtic hauria estat ben diferent.

 
A en Jorge el molesta molt que espanyolitat s’hagi convertit en sinònim de prepotència i agressivitat. Dissabte passat es moria de ganes de participar a Barcelona en la marea blanca que demanava diàleg en la qüestió catalana. Al dia següent, tanmateix, a la mateixa ciutat comtal, s’imposà l’orgull patri ibèric en la manifestació a favor de la unitat d’Espanya protagonitzada per una riuada de gent arribada principalment de fora de Catalunya. S’hi pogueren veure banderes amb eslògans prou eloqüents: “La unidad de España no se vota, ni se negocia, ¡se defiende!”. Un altre cop el NODO silencià els gestos falangistes d’alguns dels seus assistents i agressions a periodistes de TV3. Sort que tenim la premsa internacional per denunciar que a Espanya, , no és cap delicte fer apologia del feixisme.
 
La corrupció no resta vots; la catalanofòbia, en canvi, en dóna. És trist constatar que vivim en un país que basa la seva identitat en l’odi i en la humiliació del poble català. El patriotisme espanyol és tan curt de mires que no contempla ni la diferència ni el dret a discrepar. Es comporta com un maltractador. Criminalitza la víctima (propietat seva) perquè el “provoca” i l’anul·la com a entitat física independent. I ja sabem que els maltractadors difícilment es poden rehabilitar. Sempre els perdrà la seva vena violenta, intolerant i autoritària. Aquest és el problema de ser espanyol que té el meu amic de Salamanca. Tenint la identitat segrestada, en Jorge em confessa que ara, d’esperit, se sent més català que espanyol.

Molt recomanable és aquest article de Francesc-Marc Álvaro. Es titula "¿Qué españolidad?"

També és recomanable aquest article de J.B.Culla. Es titula "Un problema espanyol".

Aquí teniu un article interessant de Mònica Planas sobre la catalanofòbia mediàtica.

No fa falta dir res més
No fa falta dir res més

Aquí teniu un gag del Polònia sobre la relació del PP de Rajoy amb els fatxes:



En aquest vídeo el gran Wyoming parla sobre el franquisme sociològic a Espanya:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"

On són els artistes de la “ceja”?

 
Article publicat a l'Ara Balears (03/03/2017)

L’estamenejada és important i els antics artistes progres de la “ceja” de Zapatero callen per vergonya de tot un país. Trenta-sis anys després del 23-F, s’ha tornat a consumar un altre cop d’Estat contra la democràcia espanyola. Fa set dies, la setmana de l’efemèride del “todo el mundo al suelo” de Tejero, ens vàrem haver de llançar de bell nou al terra, presos per la indignació i la humiliació. Encara ens n’estam recuperant.
 
A l’espera de la sentència del Suprem, l’Audiència de Palma ha deixat en llibertat sense fiança el corrupte Iñaki Urdangarin, condemnat a sis anys i mig de presó pel cas Nóos. L’exduc “empalmado” ja és a Ginebra comptant els dies per al desenllaç feliç al costat de la seva estimada infanta, de supina ignorància tal com reconegué ella mateixa davant del jutge. Mentrestant, tots nosaltres pagam a la infame parella el seu daurat exili devora del riu Roine amb l’incondicional patrocini de La Caixa.

La infanta i Iñaki es riuen de nosaltres
La infanta i Iñaki es riuen de nosaltres
 
La Justícia és benèvola amb els poderosos i implacable amb els més dèbils. Les comparacions no són odioses. Fa tres anys l’Audiència de Palma no esperà el dictamen del Suprem i envià directament a la presó l’expresidenta d’Unió Mallorquina, Maria Antònia Munar, condemnada a sis anys sense llibertat pel cas Can Domenge. La corrupció, doncs, és qüestió de casta.
 
El darrer a rebre ha estat Valtònyc. Un dia abans que la Urdangarin retornàs tot xalest al seu refugi reial, el rapper mallorquí rebia la notificació de la resolució del judici emprès contra ell per Jorge Campos, el president ultradetà del Círculo Balear. El veredicte fa feredat: tres anys i mig de presó per injuriar la Corona i per fer enaltiment del terrorisme en les seves cançons. És gairebé la mateixa pena que ha caigut a l’expresident Jaume Matas per haver ajudat el cunyat del rei a saquejar les nostres arques públiques. Encara és ben hora que la Justícia perseguesqui amb el mateix ímpetu altres manifestacions anticatalanistes, feixistes, xenòfobes, homòfobes i misògines que cada dia circulen per Internet.

Valtònyc (foto de l'Última Hora)
Valtònyc (foto de l'Última Hora)
 
Per dissimular la seva parcialitat, el mateix dia que es comunicava la sentència del cas Nóos, la Justícia pontificava amb “severitat” sobre el cas de les targetes black. Els expresidents de Caja Madrid i Bankia, els “pulcres” Miguel Blesa i Rodrigo Rato, s’enfronten, respectivament, a 6 anys i 4 anys i mig de presó per haver sostret, amb les seves targetes, una doblerada d’unes entitats rescatades amb els nostres impostos. També, però, està per veure si la seva condemna serà rebaixada pel Suprem. En qualsevol cas, es tracta d’una pena baixa tenint en compte els tres anys de presó que passà l’exuemita Bartomeu Vicens per una causa menor: haver pagat al seu comptable 12.000 euros de doblers públics per un informe plagiat d’Internet.

El
show, però, continua. El veredicte del cas Noós i de les targetes Black coincidí en el dia amb una altra sorpresa escandalosa: l’anunci de la Fiscalia General de l’Estat de fer una renovació a fons de 35 llocs clau en el ministeri fiscal. Entre les víctimes d’aquesta “purga” hi ha Manuel López Bernal, que acaba de denunciar greus pressions durant la seva investigació al president de Murcia, Pedro Antonio Sánchez, del Partit Popular. Mariano Rajoy ha dit prou després de conèixer la primera sentència del cas Gürtel sobre finançament irregular del PP. Tres dels seus antics acòlits, Francisco Correa, Pablo Crespo i Álvaro Pérez el Bigotes, ja són a la presó per complir una condemna de tretze anys.

Els grans corruptes, Rato i Blesa
Els grans corruptes, Rato i Blesa
 
Per tapar les seves pròpies vergonyes i les de la monarquia, ara el PP fa servir tota l’artilleria judicial contra el procés sobiranista català. Qualsevol estratègia és vàlida per preservar la unitat d’Espanya en plena crisi econòmica i moral. Bé ho sap l’exministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz. Basta recordar les seves perverses maniobres amb l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya per cercar casos de corrupció d’ERC i CDC.
 
El PP actua a lloure amb la complicitat d’un esmaperdut PSOE, a qui la corrupció també toca de ben a prop a l’Andalusia de la patriota presidenciable Susana Díaz. Fa un mes la jutgessa instructora dels seus casos, Mercedes Alaya, ja va denunciar la greu pèrdua d’independència del gremi de la judicatura. Espanya es riu a cara alta de la famosa separació de poders de Montesquieu.


Munar i Matas, tractats de diferent forma per la Justícia
Munar i Matas, tractats de diferent forma per la Justícia
 
La deessa Iustitia, ja sense la bena la ulls i amb la balança pel terra, se sent violada. Ja no té ningú que li compongui cap cançó protesta, ni Serrat, ni Sabina, ni Bosé, ni Víctor Manuel, ni Ana Belén. S’han quedat afònics d’ençà que el 2008 s’entusiasmaren amb l’ edulcorada Espanya de Zapatero. Avui clama al cel el mutisme dels antics artistes progres de la “ceja” davant la flagrant instrumentalització de la justícia. Abans, es manifestaran a favor de l’alliberació dels presos polítics de Veneçuela. Dels suposats intel·lectuals espanyols, millor no parlar-ne. Fa temps que, ofuscats per una catalanofòbia recalcitrant, s’han begut l’enteniment. Qui pot sentir-se orgullós d’aquesta Espanya de democràcia tan minsa i castradora? Qui pot trempar encara amb ella?

No us podeu perdre aquesta intervenció de Luis Pastor, demanant-se on són avui els cantautors:



I aquí la cançó "Poetas andaluces" del grup "Aguaviva" (1970) feta a partir d'unes paraules de Rafael Alberti contra la dictadura:



Articles del web relacionats:
Corruptes amb el cor romput
Llatí per a corruptes
Les arrels clàssiques de la corrupció
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí
- Si Ciceró aixecàs el cap
Ave, Caesar Matas
La justícia, l'art que ens fa iguals?

Corrupció sota l’ombra del déu Sancus

La darrera operació contra la corrupció a Mallorca s’ha saldat amb la detenció de l’empresari de l’oci nocturn Bartomeu Cursach. Des de la presó, un dels homes més poderosos de l’illa encara es demana pel nom de l’operació que li ha tallat les ales: Sancus. Aquí, una vegada més, la policia ens ha tornat a sorprendre pels seus coneixements del món clàssic.
 
En la primitiva religió romana, Sancus era considerat el déu del jurament, la lleialtat, l’honestedat i la veritat. També tutelava l’hospitalitat i el comerç. En l’etimologia d’aquest déu trobam el verb sancire (“santificar”), emparentat amb  sacer, sacra, sacrum (“sagrat”), d’on tenim una família extensa de derivats: sagrament, sacrifici, sacralitzar, sacrilegi, sagristà, sacerdot, santuari, execrable, consagrar, santedat o sanció (en un principi era sinònim de consagrar).

Estàtua del déu Sancus
Estàtua del déu Sancus
 
Els romans varen dedicar a Sancus un temple dalt del turó Quirinal. Portava la inscripció Semo Sancus Dius Fidius. Es creu que el seu culte va ser implantat pel poble dels sabins, que varen participar en la fundació de Roma. Tractant-se d’un déu que invoca l’honestedat, no és casual que els investigadors judicials hagin triat el seu nom per batiar el nou cas de corrupció a Mallorca. No debades, Cursach extorsionava policies locals, funcionaris públics que han de respectar el seu compromís amb la lleialtat institucional.

Lema del col·legi de notaris
Lema del col·legi de notaris


Qui coneix bé el compromís amb la lleialtat és el gremi dels notaris. La seva màxima és prou eloqüent: Nihil prius fide (“Res abans que la fe”). Fides (“lleialtat”, “honestedat”) prové del verb fido (“confiar”, “creure”), que també ens ha proporcionat una llarga llista de derivats: fidedigne, fidel, fiançar, desafiament, confidència, confederació, federal,  fefaent, confiar o pèrfid (sinònim de mala fe) -aquesta paraula donà porfídia, que en un principi al·ludia a la “mala fe” aplicada a l’heretgia; després adquirí l’actual significat d’obstinació posada a aconseguir una cosa, a fer-se donar la raó. En castellà fido també donà el verb “deshauciar” (derivaria de la forma arcaica “afiuzar”, que significava “donar confiança”; en català, en canvi, desnonament deriva de no.


Articles del web relacionats:
Les arrels clàssiques de la corrupció
Si Ciceró aixecàs el cap
- Dret a la romana
- Llatí per a corruptes
-
 Que es faci justícia!
-
 La infanta no sap llatí
La justícia, l'art que ens fa iguals?
- Compte amb els púnics!

Clients que s’inclinen

A l’antiga Roma, en un principi els clients eren els estrangers que anaven a Roma per millor la seva qualitat de vida. A la capital del Laci es posaven sota les ordres d’un patrici, l’anomenat patronus, que els oferia principalment protecció econòmica a canvi de determinats serveis. Els esclaus que eren alliberats també solien passar a ser clients dels seus anteriors propietaris.
 
Entre el client i el patró hi havia una relació de fides-pietas (“fidelitat”-“devoció”), que s’havia de visibilitzar amb la salutatio matutina. Era la “salutació matinal”  que cada matí, a primera hora, feia el client al seu protector. Atès aquest respecte reverencial, no és d’estranyar que client derivi del verb inclino (“inclinar-se”), present també en paraules com declinar, declivi, procliu o reclinatori. 

Del seu homòleg grec κλίνω tenim clínica (derivat concretament de κλινή, “llit”), clímax (moment culminant d'un procés) i clima, (conjunt de condicions normals que caracteritzen l'atmosfera d'un lloc determinat; des d’un punt de vista etimològic, el clima és la inclinació del cel, de la qual depenen les diverses temperatures).


Patró rep la
Patró rep la "salutatio matutina" (Gustave Boulanger)
 
Durant la República, a causa d’un empobriment de part de la plebs, molts plebeus arruïnats també es veren forçats a convertir-se en clients de ciutadans rics. En aquest cas, el patró que es dedicava a la política els mantenia a canvi d’obtenir el seu vot. Així, com més clients, més vots. D’aquesta manera, en l’àmbit polític s’aplicava la màxima religiosa do ut des (“jo et don perquè tu em donis”). En l’actualitat la política clientelar es continua basant en aquest tipus de relació corrupta, en la qual el polític fa favors a canvi de vots.
 
Avui tots som clients d’una botiga, d’un bar o d’una companyia telefònica. S’han invertit, però, els papers. Són ells qui s’han d’inclinar davant nosaltres. No debades, tenint en compte l’etimologia del terme, ens han de tractar amb exquisidesa si volen la nostra protecció econòmica, o sigui, que els paguem! Una altra cosa és que el client sempre tengui la raó.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Llatí per a corruptes
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Si Ciceró aixecàs el cap
"Chao", esclavitud?

Despostisme il·lustrat

Article publicat a l'Ara Balears (25/09/2016)

La democràcia, vestida de populisme, comença a preocupar 2.500 anys després del seu naixement a Atenes. En les passades eleccions generals, a pesar de tots els escàndols ventilats, la corruptocràcia del PP va treure múscul i tornà a deixar en evidència la nostra síndrome d’Estocolm: per molt que ens robin, els tornarem a votar. “I, tanmateix, jo també faria el mateix si estigués en el seu lloc”, degué pensar més d’una ment ofuscada pels estralls de la crisi. La corrupció, doncs, s’ha convertit en pecata minuta. Tristament hem arribat a aquest nivell d’indecència moral.

Corruptocràcia
Corruptocràcia
 
Davant l’amenaça d’unes terceres eleccions, cobren força les paraules que pronuncià al segle I aC el gran orador romà Ciceró: “Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”. A la segona meitat del segle XVIII alguns monarques europeus s’entestaren a actuar amb seny pels seus súbdits. Fou el que es conegué com  a despotisme il·lustrat. Sense renunciar a la seva condició de sobirans absoluts, pretenien posar en pràctica les idees de la revolucionària Il·lustració. Així, pel bé de la ciutadania, la seva consigna fou “tot per al poble, però sense el poble”.
 
Dèspotes il·lustrats, com ara Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia, Lluís XVI de França o Carles III d’Espanya, desenvoluparen una política de reformes ambicioses en diversos àmbits: educació, economia, justícia, agricultura, llibertat de premsa o tolerància religiosa. Tanmateix, aquells reis absoluts, convertits per a l’ocasió en “reis filòsofs”, varen tenir poca capacitat per a transformar la societat. De res serví que fossin assessorats per intel·lectuals de la talla de Voltaire o Diderot. No debades, els seus plans progressistes toparen aviat amb els privilegis de la noblesa i el clergat, a qui tant necessitaven per a mantenir l’ordre social. A mitjà termini, doncs, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable. Quedava aplanat així el camí cap a la Revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX.

Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
 
Tal com ja apuntà Ciceró, deixar determinades decisions en mans del poble pot ser molt perillós. A l’espera de les conseqüències que pot tenir el Brexit, un altre cas prou il·lustratiu és la regulació de la pena de mort als Estats Units. El 2012 Califòrnia aprovà per referèndum mantenir-la. El 2009, en canvi, a Nou Mèxic, el Governador Bill Richardson la commutà per la cadena perpètua, sense consultar-ho als ciutadans. Tot és molt discutible. Quan els resultats electorals no són del nostre gust, ens atrevim a dir que la gent no sap votar o que és fàcil de manipular per uns mitjans de comunicació omnipotents. Aleshores alguns sospiren un altre cop pel despotisme il·lustrat en forma de tecnocràcia. La dicotomia és ben senzilla: experts versus sonats il·luminats. Amb les eleccions nord-americanes a la volta de la cantonada, mig món ja tremola davant una possible victòria del bufó Donald Trump, que es convertiria així en el Neró dels nous temps.
 
Al segle IV aC Plató i Aristòtil ja criticaren durament la pionera democràcia atenesa, que, tanmateix, tenia poc a veure amb la nostra -entre d’altres coses, només hi votava el 10 per cent de la població i vetava la participació de les dones i estrangers. Aquell “govern del poble”, nascut per combatre les oligarques, era qui havia condemnat a mort el gran mestre Sòcrates, “el més savi de tots els homes” segons l’oracle de Delfos. Ambdós filòsofs lamentaren que un projecte polític tan engrescador s’hagués pervertit per culpa dels demagogs, els agitadors de masses. Avui, la nostra democràcia torna a estar estamenejada pels mateixos falsos profetes de l’Atenes clàssica. A l’hora de la veritat, es riuen de la separació de poders que al segle XVIII propugnà Montesquieu per garantir l’èxit del “menys dolent dels sistemes polítics”, en paraules de Churchill. L’actual manca de talant democràtic dels nostres dirigents serà el que acabarà per esgotar la veu del poble. En asseure’s per formar govern, ningú no vol moure fitxa, convençut que la ciutadania s’ha equivocat triant el partit contrari.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago

Ens cas que es convoquin unes terceres eleccions, cada cop sembla menys fantasiosa la novel·la de José Saramago, Assaig sobre la lucidesa. Parla d’una ciutat on la majoria dels ciutadans decideix votar en blanc. En repetir-se els comicis, la tendència va en augment. Aleshores el govern, desconcertat, es posa a cercar els culpables d’una rebel·lió pacífica nascuda d’un poble cansat de la insolvència dels seus polítics. Vist l’actual bloqueig institucional i la desídia ciutadana que genera, per ventura seria més ràpid que l’Estat convocàs ja oposicions a tots els estaments. La meritocràcia hauria de ser el nou despotisme il·lustrat amb els seus oportuns mecanismes de control. Tanmateix, no hem de ser il·lusos. Com ja passà al segle XVIII, els entrebancs vendrien igualment dels poders fàctics. Així doncs, quina alternativa ens queda?

Per acabar, us recoman aquest article del filòsof Josep Ramoneda: "Adéu, democràcia". Aquest altre, del mateix autor, parla de la guerra dels referèndums.

Articles del web relacionats:
Si Ciceró aixecàs el cap
La mort del mestre
Democràcia obsoleta
- L'esperançadora democràcia digital

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:

Llatí per a corruptes

Comença a ser hora que els corruptes s’apuntin a un curs accelerat de llatí. La Guàrdia Civil ha tornat a demostrar que la llengua dels Cèsars està més viva que mai. Així ho demostra el nom que ha triat per batiar un nou cas de corrupció: Frontino. Afecta l’empresa estatal Acuamed (Aigües de les Conques Mediterrànies), que depèn del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Presumptament aquest organisme hauria adjudicat obres i emès certificacions de manera fraudulenta.
 
Aquest enèsim cas de corrupció, que ja s’ha saldat amb unes quantes detencions, agafa el nom d’un home d’estat de la Roma del segle I dC, Sext Juli Frontino, que va arribar a ocupar càrrecs importants com el de cònsol o governador de Britannia. L’any 97 l’emperador Nerva el va nomenar curator aquarum, superintendent de la xarxa de canalitzacions d’aigua de Roma. Aleshores Frontino va escriure el seu De aquaeductu urbis Romae amb l’objectiu d’oferir una descripció exhaustiva d’aquesta xarxa de subministrament.

La voluntat dels corruptes
La voluntat dels corruptes
 
Avui l’obra de Frontino s’ha convertit en una gran font d’informació sobre un dels projectes estrella de l’enginyeria romana. Fins i tot la seva fama ha arribat a la Guàrdia Civil, que injustament sempre és titllada d’inculta. Aquesta vegada, però, ens ha tornat a deixar bocabadats. No debades, el cas Frontino és protagonitzat per una empresa pública que suposadament havia de vetlar pel bon funcionament d’infraestructura hidràulica com la que va descriure fa dos mil anys l’autor de De aquaeductu urbis Romae.

Articles del web relacionats:
Si Ciceró aixecàs el cap
Corrupció sota l'ombra del déu Sancus
Compte amb els púnics!
El "pequeño Nicolás" sap grec
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí

Que corruptes que són, aquests romans!

Extracte del reportatge publicat el maig de 2014 a la revista Sàpiens (Núm. 142)

La corrupció no és un fenomen contemporani, sinó una xacra de tots els temps. A Roma, la institucionalització d’aquesta pràctica assolí límits del tot vergonyosos. Els seus ecos encara ressonen a la nostra societat. 
 
Per a alguns historiadors, la història de la civilització romana és la crònica d’una degradació moral plena de cobdícia, suborns i tràfic d’influències. Durant l’edat mitjana, R.O.M.A. es convertí en l’acrònim de Radix Omnium Malorum Avaritia (“l’avarícia és l’arrel de tots els mals”). Es tractava d’una versió lliure de la famosa cita de Sant Pau que il·lustra a la perfecció l’afany de lucre que caracteritzà, des dels seus inicis, la caput mundi (“capital del món”). Es difícil dir, però, si Roma fou realment més corrupta que moltes altres societats del món antic. Per als cristians antics, era evident que si. Més enllà de valoracions morals, però, és interessant analitzar algunes de les pràctiques polítiques i socials romanes, que avui en dia no dubtaríem en qualificar de poc ètiques, i veure’n la seva pervivència en el nostre temps.
 
Al segle VI aC la instauració de la República havia de servir per frenar els abusos de poder comesos fins aleshores per la monarquia. Amb tot, el seu sistema de càrrecs públics, coneguts com a magistratures, no seria garantia d’una major transparència. A partir del segle III aC autors com Plaute o Ciceró ja utilitzen el terme corruptor per al·ludir al polític de pràctiques fraudulentes –la paraula  deriva de rumpo (“rompre, transgredir”).
 
Al segle II aC Iugurta, un líder de la regió nord-africana de Numídia –Estat satèl·lit de Roma-, no dubtà a jugar amb el punt dèbil dels seus protectors. Per mantenir-los lluny de la seva àrea d’influència, els afalagà infinitat de vegades amb suculentes quantitats d’or. Segons relata l’historiador Sal·lusti, tensà tant la corda que en una ocasió, en ser expulsat de Roma, pronuncià una frase lapidària: ¡Vrbem uenalem et mature perituram, si emptorem inuenerit! (“Ciutat venal i cridada a finar a l’instant, si arriba a trobar un comprador!”) [...].


Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a la corrupció a l'antiga Roma.

En aquest enllaç trobareu informació sobre la corrupció d'Escipió l'Africà.

I aquí teniu l'entrevista que em varen fer arran de la publicació d'aquest reportatge al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014)



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px