Banner Top

Etimologies cíviques

Ja ho va dir al segle IV aC Aristòtil a la seva obra Política: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον, és a dir, “L’home és, per naturalesa, un animal polític”. Aquí, amb tot, l’adjectiu “polític” vol dir sociable. I per viure en societat necessitam la paraula. El filòsof d’Estagira continua la seva reflexió de la següent manera:
 
“La raó que l’home sigui un animal polític, més que qualsevol abella i que qualsevol altre animal gregari, és clara [...] Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació de dolor i de plaer, per això la tenen també els altres animals [...] La paraula, però, en canvi, existeix per manifestar allò que és convenient i allò que és nociu, així com allò que és just i injust”.
 
Així doncs, la paraula determina el nostre paper a la ciutat, a la πόλις. Segurament aquest terme és una de les aportacions més importants de la cultura grega. Va irrompre amb força al segle VIII aC després des quatre segles d’Època Fosca. Πόλις se sol traduir com a “ciutat-estat” atesa la seva autonomia. De fet, l’Hèl·lade com a entitat política única no va existir mai. El que hi havia era un conjunt de polis que, a pesar de la seva independència, compartien una mateixa llengua, cultura i tradicions com els Jocs Olímpics.

Acròpoli d'Atenes (FOTO: AWL IMAGES)
Acròpoli d'Atenes (FOTO: AWL IMAGES)
 
Etimològicament parlant, tots els ciutadans som polítics. Avui, però, per desgràcia, aquesta paraula només al·ludeix als professionals del bé comú. De πόλις també tenim policia, acròpoli (+ ἄκρος, “altura”), necròpoli (+ νεκρός, “mort”, “cadàver”), metròpoli (+ μήτηρ, “mare”) o cosmopolita (+ κόσμος, “univers”). A vegades se sol traduir per igual πόλις que ἄστυ. Aquest darrer terme, però, és el nucli urbà, el conjunt d’edificis que s’oposa al camp, ἀγρός. No s’han de confondre els nombrosos derivats de πόλις amb els de πολύς (“molt”), com politeisme o polígon.

Grecs, els mestres de l’urbanisme
Amb la πόλις nasqué l’urbanisme (del llatí urbs, “ciutat”), entès com a ordenació racional de l’arquitectura en l’espai urbà. Les primeres teories urbanístiques conegudes s’han atribuït a Hipòdam de Milet (498-408 aC), que potser les va aplicar, després de les guerres mèdiques, en la reconstrucció del port d’Atenes (el Pireu) i de Milet. La planificació hipodàmica, inspirada segurament en plànols d’Egipte i Mesopotàmia, es basava en la planta ortogonal. Consistia en un sistema de carrers que s’encreuaven en angle recte, formant quadrícules -a Roma els dos eixos principals s’anomenarien Cardo (de nord a sud) i Decumanus (d’est a oest).

Planificació hipodàmica de Barcelona
Planificació hipodàmica de Barcelona

 

La πόλις més important de totes va ser Atenes, considerada per l’historiador Tucídides com “l’escola de tot l’Hèl·lade”. Al segle VI aC va veure néixer la democràcia, un sistema que donava el poder (κράτος) al poble (δῆμος) -no tenia res a veure, però, amb l’actual democràcia. També es parlava d’oclocràcia (+ ὄχλος, “poble”, “multitud”).

En grec, δῆμος comptava amb dos sinònims: ὁ λαός, ου, d’on tenim laic i el nom propi Nicolau (“vencedor de pobles”), τό ἔθνος -ους, que ha donat ètnia (agrupació natural d'individus amb unes característiques pròpies) o etnologia (estudi de les ètnies). El seu equivalent llatí és populus, d’on tenim paraules com públic, publicar o popular (en anglès donà people).  I un sinònim de populus era vulgus, que ens ha llegat vulgar i divulgar.
 
La pandèmia dels demagogs
L’arrel δῆμος és present en paraules com demografia (+ γραφία, “descripció”), demoscòpia (+ σκοπέω, “observar”, “examinar”), demiürg (+ ἔργον, “treball”), que, en el pensament grec, era l'ordenador del món, que actuava sobre la matèria primigènia, informe i eterna; o  endèmic (+ εν, “dins”), dit de l’espècie que viu exclusivament en una àrea geogràfica determinada -com que aquesta espècie és d’aquell territori (χθῶν) també és autòctona (+ αυτος, “un mateix”).
 
Amb δῆμος cal diferenciar entre epidèmia i pandèmia. L’epidèmia (+ επι, “sobre”) és quan una malaltia només afecta una zona concreta. En canvi, la pandèmia (+ πᾶς, πᾶσα, πᾶν, “tot”) ataca gairebé tots els individus d'un país. Avui els que ja són una pandèmia són els demagogs, els que “condueixen” (ἄγω) el poble amb mentides i paraules buides que només responen a l’emoció i no a la raó. Ells ja varen ser els principals responsables de la mort de la democràcia atenesa al segle IV aC.

Demagogs manipuladors
Demagogs manipuladors
 
Allà on més s’exhibien els demagogs era a la plaça pública, a l’ἀγορά, d’on tenim agorafòbia, la por (φόβος) a travessar espais oberts. Aquest terme deriva del verb ἀγείρω (“reunir”) perquè era el lloc on els reunien els ciutadans. També era l’escenari de molts panegírics, discursos de lloança davant “tota” (+ πᾶσα) l’assemblea “reunida”. Si es volia criticar s’emprava el verb κατηγορέω (+ κατά, “contra”) -aquest arrel acabaria donant el terme categoria, cadascun dels grups en què hom pot classificar, “reunir”, diferents objectes atenent a una propietat o a una condició. La crítica, en la democràcia atenesa, estava emparada per la llibertat d’expressió o isegoria (ἴσος, igual + ἀγορά).

sin tc3adtulo

Mapa de l'àgora d'Atenes

 
Fòrum per al civisme
L’equivalent llatí de l’ἀγορά va ser el forum. El fet que estigués situat més enllà, a les portes, de l’espai privat, explica que la seva etimologia sigui el llatí foris (“porta”), que, convertit en adverbi, significà “fora”. D’aquí també tenim fora, foraster, forà i, en anglès, foreigner (“estranger”) i forest (“bosc”), agafat del francès forêt. El foris llatí convivia amb la mateixa paraula porta, que conté l’arrel indoeuropea *dhwer-, present en l’anglès door.

Imatge actual del Forum romà
Imatge actual del Forum romà
 

Per a πόλις els romans tenien la paraula civitas; i per a πολιτής (“ciutadà”), civis. Podem resseguir aquests ètims en paraules com civisme, civil, conciutadà o civilitzar. La civitas es podia confondre amb l’urbs, que ens ha donat mots com urbà, suburbi (+ sub, “sota”) o urbanitat. Urbs, alhora, no s’ha de confondre amb orbis (“món”). Les dues paraules apareixen en la famosa benedicció als quatre vents que el Papa llança des de la plaça de Sant Pere de Roma: Urbi et orbi ("Per a la ciutat de Roma i per al món").

Totes aquestes etimologies ens donen aixopluc en una societat on tots ens identificam com a  “companys” (socii). Coneixent ja doncs les nostres arrels cíviques, ja podem complir amb les nostres obligacions com a ciutadans de la polis que som, és a dir, com a polítics.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/06/2018), reflexion per què és tan difícil viure en societat. Ho faig a partir de la cita d'Aristòtil: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον (“L’home és, per naturalesa, un animal polític”):



Aquí teniu un fragment del programa "L'oblit del passat" dedicat a l'àgora d'Atenes:




Aquí teniu el documental "Las grandes ciudades de la antigüedad: Roma":




Articles del web relacionats:
El fòrum dels aforats
Etimologies domèstiques
- L'esperançadora democràcia digital
Democràcia obsoleta
Capitals amb Capitoli

País, pàtria, nació

Llibres que ens fan lliures

Article publicat a l'Ara Balears (21/04/2014)
 
No deixa de ser curiós que dues paraules d’etimologies diferents compartesquin sonoritat. És com si en la nostra llengua el destí s’hagués conjurat per casar fonèticament llibre amb llibertat. Massa sovint el llibre ha estat vist com un objecte incòmode. Ja al segle V aC, el filòsof Protàgoras, autor de la cèlebre sentència “l’home és la mesura de totes les coses”, va ser desterrat d’Atenes, acusat d’impietat. Aleshores, les seves obres foren cremades a l’àgora.
 
Al segle III aC la ciutat egípcia d’Alexandria, esdevinguda el nou far cosmopolita de la cultura grega, s’alliberà de tota mena de prejudicis i féu construir una biblioteca amb la intenció de preservar la memòria de la humanitat. Al segle I aC patiria el seu primer incendi fortuït durant una batalla de Juli Cèsar. Al llarg dels segles vinents arribarien les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Umar I diria: “Si estan d’acord amb l’Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los”.
 
Els cristianisme, però, també contribuiria a l’empobriment cultural d’Occident. Durant l’edat mitjana molts autors de l’antiguitat clàssica foren objecte de la censura dels copistes encarregats de la seva transcripció i, per tant, de la seva conservació per a la posteritat. L’Església considerà inacceptable assumir l’herència intel·lectual d’un món que no coneixia el Déu veritable. D’aquesta manera, a falta de noves còpies, els manuscrits originals se sotmeteren als estralls del temps.

Escriba
Escriba
 
Al segle XV els llibres es produïren de forma més ràpida i en grans quantitats gràcies a la impremta. Es tractava d’un mitjà molt poderós a l’hora de divulgar idees i d’influir en l’opinió pública. Sense ell no es podria entendre l’expansió al segle XVI del protestantisme de Luter a Alemanya i a altres indrets d’Europa. De seguida, tant les autoritats eclesiàstiques com estatals, conscients dels “perills” de l’invent de Gutenberg, varen començar a instituir formes de control i de censura. El 1542 l’Església Catòlica va crear la Congregació del Sant Ofici, amb la missió d’examinar i condemnar els llibres considerats herètics o immorals. A Espanya, aquesta institució reforçaria el paper de la Inquisició, que, en enviar els jueus a la foguera, també hi feia cremar els seus llibres talmúdics. D’altra banda, a França, el 1640, el cardenal Richelieu, primer ministre de Lluís XIII, va promoure la creació d’una impremta reial que garantia la publicació d’obres adequades als interessos de l’estat.
 
La Revolució Industrial dels segles XVIII i XIX comportà l’escolarització progressiva de la població infantil i, per tant, la democratització de la lectura. Aviat tothom s’imbuí de l’esperit de llibertat intel·lectual de la Il·lustració. Per satisfer aquestes inquietuds, es multiplicaren els diaris i sorgiren nous gèneres editorials com llibres pornogràfics i satírics on es criticava el govern i l’Església. Eren obres que es distribuïen de manera clandestina per esquivar els tentacles del poder.
 
La lectura privada, doncs, es convertí en sinònim de llibertat. El 1740, a Carolina del Sud (EUA) s’aprovà una llei que prohibia ensenyar a llegir els esclaus sota pena d’assot. Aterria la idea d’ “una població negra alfabetitzada” que pogués trobar en els llibres idees revolucionàries, fins i tot en la mateixa Bíblia. La llei va estar en vigor fins el 1865. En ple segle XX, però, el llibres continuaren essent un objecte incòmode. A Catalunya, els franquistes, al crit d’“¡Abajo la inteligencia!”, calaren foc a les biblioteques privades d’intel·lectuals com Pompeu Fabra i s’apropiaren de molts documents oficials que foren traslladats a Salamanca – el 1520 el conqueridor Hernán Cortés, en arribar a Mèxic, ja havia fet cremar tots els llibres asteques que poguessin recordar als natius el seu passat gloriós. 
 
L’any 1944 les tropes alemanyes, poc abans de deixar Polònia, també varen incendiar nombroses biblioteques en un intent d’extirpar la cultura nacional polonesa. Ja ho havia dit al segle XIX el poeta alemany Heinrich Heine: "Aquells que cremen llibres acaben tard o d'hora cremant homes" (Almansor, 1821). Tanmateix, després de la Segona Guerra Mundial, els aliats victoriosos ordenaren igualment la destrucció de tota literatura contagiada de nazisme. 

Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933. Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya.
Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933 (entre ells hi havia les obres de Heinrich Heine). Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya.
 
El 1981 el dictador xilè Augusto Pinochet prohibí el Quixot en considerar que era una obra que atemptava contra l’autoritat convencional. El 1989 fanàtics islàmics sentenciaren a mort Salman Rushdie per la seva novel·la Versos satànics, qualificada de blasfema. Ara l’escriptor italià Roberto Saviano està patint el mateix malson. Des que el 2006 va publicar Gomorra, on parlava dels truculents negocis de la màfia, viu permanentment amb escorta privada i sense poder trepitjar el seu país. A les Balears, esperem que enguany Sant Jordi vengui carregat de bons llibres que ens esperonin a ser més lliures i més forts per poder combatre tanta mediocritat institucional.

Per acabar, cal tenir present una frase de Plini el Vell (segle I dC): Multum legendum esse, non multa (“Cal llegir molt bé, no moltes obres”). En tot cas, però, cal llegir diferents llibres per tenir major capacitat d’anàlisi. En aquest sentit, una frase atribuïda a Tomàs d’Aquino diu: Timeo hominem unius libri (“Tem l’home d’un sol llibre”). Originàriament, en l’edat mitjana, es referia a la persona que, coneixedora a fons d’un sol llibre, era un adversari difícil de superar en una discussió. Avui, però, la frase significa tot el contrari. Al·ludeix a un fanàtic amb qui no pots discutir perquè ho interpreta tot a la llum del seu llibre, que interpreta al peu de la lletra.

La lectura segons Mafalda
La lectura segons Mafalda

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.


Relacionat amb aquest tema aquí teniu unes sentides paraules d’Antoni Riera, articulista del diari Ara Balears (02/10/2015)

“[...] Què ens passa? Què ens ha passat? Des de Güttenberg, des de la invenció de la impremta, el llibre va esdevenir pare putatiu de la saviesa, pou d’on bevien els savis i els qui ho volien ser, cisterna de veritats ocultes, escriptura sagrada de la veritat. Allò que deien els llibres anava a missa. I allò que no hi sortia, idò com si no hagués existit mai. Els nazis, perquè sabien de la seva importància, els cremaven. El feixisme espanyol jutjava els rojos a partir de les seves biblioteques. Perquè llegir era cultura i la cultura ens feia lliurepensadors, i lliures. Després arribà la ràdio, i el cinema, i també la televisió. Avui ja tenim internet, i llibres que ja no són de paper, sinó que caben dins una posteta d’una mica més d’un pam i que podem traslladar d’aquí cap allà. Els graduats universitaris d’avui, fins i tot els més brillants, acaben els seus estudis sense haver hagut d’obrir un llibre durant tota la carrera, perquè ho tenen tot a la xarxa, ho tenen tot digitalitzat. El saber, avui, que torna a ser avui, ja no és tot al paper, i potser per això no el tenim amb la mateixa estima que el teníem [...]”.

També són interessants les reflexions del filòsof Xavier Antich sobre l’escriptura en un article titulat “El sentit que sempre ens manca” (Diari Ara, 14/02/2016):

“L’escriptura és com un rastre testimonial i esmicolat de la vida, un residu fragmentari i escapçat, un vestigi dèbil. Però, tot i la seva petitesa, per comparació amb la immensitat de la realitat, l’escriptura aporta allò que, a la realitat, li manca: la significació i el sentit. Perquè només les paraules ens acosten, poc o molt, al sentit de la realitat. Aquesta és una gran paradoxa: encara que les paraules empobreixen la realitat en la mesura que la redueixen, tanmateix l’enriqueixen perquè li aporten sentit. Curiosa batalla, la de les paraules, que sempre aspiren a apoderar-se de la realitat tot sabent que, al mateix temps, en cert sentit, la perden”.

I aquesta és la valoració de Laura Borràs, professora de Teoria de la Literatura. Són paraules extretes del seu llibre “Per què llegir els clàssics, avui?”

“Llegir és tornar a néixer. Néixer a un altre món, el de la ficció, el de la interpretació, imprescindibles per a qualsevol ésser humà. Perquè consumim ficcions des de petits i en formats diversos, perquè llegim el gran text del món i llegir-lo ens ajuda a entendre’l. Diu Emilio Lledó que un llibre és un petit riu de paraules que amaren i fan navegable l’ànima de qui llegeix. Per Emili Teixidor sense llibres seríem desconeguts per a nosaltres mateixos. El llibre com a riu. El llibre com a mirall”.


I aquí teniu una cita de Ciceró: "Una llar sense llibres és com un cos sense ànima".

Entrades del web relacionades:
- Per què llegim en silenci? La transformació del procés de lectura al llarg del temps. Revista Sàpiens (març 2009, Núm. 77).
Estimar té un preu
-
 "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

No us podeu perdre aquesta entrevista que fa la periodista Anna Guitart, del programa "Tria33" al crític literari Bernard Pivot.

Aquí teniu reflexions sobre la lectura d'Emili Teixidor.

Aquest article sobre la lectura també és interessant.

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat "La lectura". Aquest altre, del matei autor, reflexiona sobre els escriptors mediàtics. I aquest parla de les manies d'alguns escriptors.

Al llarg de la història també han estat censurades moltes cançons pel culpa de la seva lletra. Aquí teniu una selecció de 14 cançons prohibides.

Aquí teniu un llistat de llibres, fet pel diari Ara, relacionats amb cada moment històric.

Aquí teniu un llistat de cançons inspirades en llibres.

Aquí teniu un llistat de 10 llibres que s'han prohibit al llarg de la història.

Aquí teniu un article de Jorge Luis Borges titulat "El libro".

Aquí teniu una lliçó interessant de literatura per boca de Nabokov. Aques article de Luis Landero també és una convidada a llegir: "La ilusión de la immortalidad".

També es recomanable aquesta entrevista al filòsof Rafel Argullol: "Sense la lectura no viatgem cap al nostre interior". També és interessant aquest article de Narcís Comadira: "Llegir". 

En en el marc d'una exposició a la ciutat alemanya de Kassel, l'artista argentina Marta Minujín ha fet una recreació del Partenó amb més de cent mil llibres prohibits. Es tracta d'un homenatge a la democràcia, un símbol de resistència a la repressió política. En acabar l'exposició, els llibres seran donats a refugiats i a biblioteques públiques de tot Europa.

El Partenó dels llibres prohibits
El Partenó dels llibres prohibits

 

Columna amb llibres plastificats
Columna amb llibres plastificats


Xavier Antich té més articles que parlen de la lectura:
"Què resta, en nosaltres, dels llibres que hem llegit?
"Llegir és viatjar sense sortir de casa?"
Aquí teniu un article del poeta menorquí Ponç Pons titulat "Hortum in biblioteca". Aquest altre article de Melcior Comes també reflexiona sobre la lectura.

Aquí teniu un reportatge del diari Ara que parla sobre professors que inoculen el vici de la lectura.

La lectura també és una qüestió de gèneres. En aquest enllaç sabreu per què.

Aquí teniu el llistat de deu llibres que canviaren el món.

Diuen també que llegir, a part de fer-nos més lliures, ens fa més feliços. Aquest altre enllaç us ho explica.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/04/2017), reflexion sobre quin sentit té llegir avui en plena era digital:




Aquí teniu l'Alocución al pueblo de Fuente Vaqueros, el discurs que va fer Federico García Lorca amb motiu de la inauguració d'una biblioteca pública al seu poble natal.

I per acabar de reflexionar sobre el valor dels llibres aquí teniu un altre apunt històric interessant. El 1468 el cardenal Bessarió va enviar al dux grec Cristòfor Moro una emotiva carta que reflectia la importància de la seva donació a la Biblioteca Nazionale Marciana, a Venècia. Aquestes foren les seves paraules:

“Si no existissin els llibres, seríem tots rudes i ignorants, sense cap record del passat, sense cap exemple. No tendríem cap coneixement de les coses humanes i divines […]

Umberto Eco, en una conversa amb Jean-Claude Carrière a Nadie acabará con los libros, diu: “El llibre és com la cullera, el martell, la roda i les tisores. Un cop s’ha inventat ja no es pot millorar; ha superat la prova del temps”.

Sobre la literatura a l'ensenyament, heu de llegir aquest article titulat "En època d'exàmens", de Francesc Foguet.

També podeu llegir aquest article del filòsof Rafel Argullol titulat "Lectura i llibertat" i aquest altre de Xavier Antich titulat "Les lectures que ens fan aixecar la vista".

I en aquest enllaç trobareu els millors 37 inicis de la història de la literatura.

Els orígens gasosos del cosmos

Què hi havia al principi del tots els temps? La resposta ens la dóna el poeta romà Ovidi (segle I aC), a l’inici de les seves Metamorfosis (I, 5-9/ 21-25) -la traducció és de Jordi Parramon:

Força abans de la terra, el mar i la volta celeste
no hi havia res més que aquella unitat primitiva
anomenada Caos, de masses informes, confuses;
tot eren pesos inerts i partícules amuntegades
sense lligams: la llavor discordant de totes les coses [...]

Fins que un déu, la millor natura, acabà aquelles lluites,
ja que va treure el cel de la terra, i aquesta de l’aigua,
va separar el cristall celeste dels aires espessos
i, aclarits els espais, n’extragué les masses obscures,
va situar-los en llocs diferents i en pau va lligar-los.

Abans d’Ovidi, però, el concepte caos (χάος) ja fou tractat al segle VIII aC pel grec Hesíode. A la seva Teogonia (116-141) diu que és un buit, un abisme (ἄβυσσος, “sense fons”) anterior a la creació -avui diríem anterior al Big Bang.

El significat de caos com a sinònim de desordre és posterior. La paraula ens donaria gasA principis del segle XVII un químic flamenc anomenat Jan Baptista van Helmont observava els vapors que sortien de la crema d’un tros de llenya. S’adonà que eren vapors sense forma, de manera que els batejà amb el nom de gas a partir de la pronunciació en llengua flamenca de la paraula llatina chaos.

El fuel que actualment s’utilitza en els automòbils és líquid quan entra al dipòsit. Però en el motor s’evapora i es converteix en gas. Només quan és gas pot combinar-se amb l’aire per moure els pistons i impulsar el motor. Atès que aquest líquid es converteix en gas tan fàcilment, se l’anomena gasolina.

Big bang o
Big bang o "gran explosió"

Del caos al cosmos
Hesíode ens ofereix més informació sobre els orígens del món. Del Caos sorgiren les primeres forces de la naturalesa com  Gea (“la Terra”), el tenebrós Tàrtar (l’inframón) o l’Eros (“l’amor”), la força encarregada de convertir el caos en cosmos, una massa ordenada -la paraula prové de κοσμέω, “ordenar”. De cosmos tenim cosmopolita o “ciutadà del món”, el nom propi Cosme, és a dir, “l’ordenat”, i cosmètic, producte que serveix per “ordenar”, embellir els cabells, la pell, les dents, les ungles i altres parts del cos.

Amb Gea començà tot
Amb Gea començà tot


En llatí, l’equivalent de κόσμος és l’adjectiu mundus, a, um, (“nét”, “endreçat”), d’on tenim món i immundícia, sinònim de brutícia, de “no nét”. Per a món pròpiament dit hi havia dues paraules: universos i orbis. Universus vol dir, literalment, “que gira (verto) de forma unitària”; i orbis ens ha donat òrbita.

La paraula món en les llengües germàniques té un origen ben distint. L’anglès world i l’alemany Welt contenen dos antics mots germànics, wer i eld. Wer, emparentat amb el llatí vir (“mascle”), significa “home”, i eld “temps de la vida d’una persona”. Així, etimològicament, world vendria a significar “el temps de la vida de l’home” i, per extensió, “allà on transcorre la vida de l’home”, és a dir, el “món”.

La Nit que sorgeix del caos
Del Caos també va sorgir Èreb (Ἔρεβος, “les tenebres”) i la negra Nit (Νύξ). De la unió de tots dos va néixer l’Èter (Αἰθήρ, la part més alta i pura del firmament), el Dia (Ἡμέρα) i, segons algunes versions, els bessons Hipnos (Ὕπνος “la son”) i Tànatos (Θάνατος, “la mort” no violenta).

Representació de Dia
Representació de Dia


La Νύξ -Nox en llatí- sol aparèixer representada com una dona nua suspesa en el cel, o volant, coberta d’un mantell fosc en al·lusió a la seva l’obscuritat. Al seu costat, acompanyant-la, hi ha una òliba, famosa au de visió nocturna.

"La Nuit", August Raynaud.

La deessa Nix cobreix el cel amb la seva manta de foscor

L’equivalent de Νύξ per als nòrdics és la deessa Nött, filla d’un gegant, que creua el cel cavalcant el seu cavall negre. La baba que li cau cobreix la natura de rosada durant l’alba. El fill de Nött és Dagr, el dia. I un dels seus descendents serà Thor, gran déu del tro i el vent.

Per als egipcis, Nut era la divinitat del cel. Era representada amb el cos de color blau i ple d’estrelles, en posició arquejada, com una cúpula celestial. Nut se sustenta amb peus i mans sobre la terra (Geb), mentre l’aire (Shu) els separa i forma així espai per a la vida, un món habitable per als humans.

La Nuit, representada per William-Adolphe Bouguereau
La Nuit, representada per William-Adolphe Bouguereau


A la mítica Babilònia, trobam que el déu-rei Marduk talla per la meitat el monstre-caos Tiamat, d’on es creen el firmament i la terra. I en el Gènesi, inici de la Bíblia, el primer que fa Déu és separar la nit i el dia.

Gea, el germen de tot
Gea, nascuda del Caos, també va tenir la seva pròpia descendència: primer va donar a llum l’estelat Urà (el firmament) i després les muntanyes i el Pontos (el mar).

Gea, font de vida
Gea, font de vida

Posteriorment, Gea i Urà, és a dir, la Terra i el Cel, es varen unir i engendraren la primera generació de déus i semidéus. Primer varen néixer els sis Titans (Oceà, Ceos, Crios, Hiperió, Jàpet i Cronos) i les sis Titànides (Tia, Febe, Tetis, Rea, Temis i Mnemòsine). Després, arribaren els tres Ciclops, uns éssers amb una gran força i amb un sol ull enmig del front, in finalment els tres Hecatonquirs, uns éssers gegantins i violents, amb cent (ἑκατόν) braços (χείρ) cadascun.

Cosmos de Sagan
Quan parlam de cosmos el primer que ens ve a la memòria és el programa homònim dels anys vuitanta conduït pel divulgador nord-americà Carl Sagan (1934-1996). Ara National Geographic Channel acaba d’estrenar una nova versió adaptada d’aquest mític programa. És una nova oportunitat que tenim per tornar a extasiar-nos amb els misteris de l’univers i amb la relaxant banda sonora de Vangelis que acompanyaven les paraules de Sagan. Aquí la teniu.




Aquest vídeo és interessant. Parla sobre la cosmogonia i la teogonia:



I, si parlam del cosmos i del caos, no podem deixar d'escoltar la gran cançó de David Bowie, «Space Oddity»:



I aquí teniu "Il mundo" del gran Jimmy Fontana:

 Aquesta enllaç conté textos sobre la concepció de l'univers al món clàssic.

 Articles del web relacionats:
- Titànic, la maledicció d'un nom
Zeus, el patriarca olímpic "apleganúvols"
El complex de Prometeu

 

Diògenes no tenia cap síndrome

Sovint sentim a parlar de la síndrome de Diògenes. És un trastorn del comportament que normalment afecta persones d'edat avançada i amb doblers que, de manera voluntària, viuen aïllades i envoltades per una gran quantitat d'escombraries. Aquesta síndrome, batiada així el 1975, agafa el nom d'un famós filòsof grec del segle IV aC que en realitat no patia res d'això.

Diògenes dins la seva gerra de terra
Diògenes dins la seva gerra de terra

Diògenes de Sinop (413-327 aC) era un dels cans (κύνες) o cínics integrants d'un moviment filosòfic sorgit al segle V aC del gimnàs atenenc de Kynosargos ("el ca àgil"). L’atenès Antístenes, nascut el 444 aC, era considerat el seu fundador. Fou molt conegut pels seus sarcasmes i per la seva afició als jocs de paraules, com quan va dir que preferia caure entre corbs (κόρακες) abans que entre aduladors (κόλακες). No debades, assegurava, els primers es mengen els morts, però els segons devoren els vius.

Enlluernats per Sòcrates, els cínics, aspiraven a una vida austera, deslligada dels béns materials. D’acord amb una expressió de la seva època, es burlaven “com a cans” de la gent comuna, de la mediocritatEnemics de la hipocresia, rebutjaven les convencionals socials perquè consideraven que viure a contracorrent era l’única manera d’estar viu. Així doncs, els cínics es convertiren en els primers antisistema de la història.

Avui l’adjectiu cínic es fa servir per descriure un insolent, una persona cruelment descarada, que fa ús de la burla, la ironia o el sarcasme. A diferència, però, dels seus artífexs, pot defensar una mentida. El terme fou popularitzat a mitjans del segle XIX pels joves nihilistes russos.

El fanal de Diògenes
El fanal de Diògenes

Diògenes, el primer cosmopolita
Diògenes –que curiosament en grec significa “creat per Zeus”- encarnava el cínic per excel·lència. Va ser el primer a considerar-se a si mateix "cosmopolita" en lloc de "ciutadà" d'una ciutat o d'un Estat. Vivia en una gerra enorme de terra –i no en una bóta de fusta, com se sol dir- i realitzava totes les seves necessitats en públic, tant les sexuals com les fisiològiques. Vestia mitja túnica blanca i només posseïa una llanterna amb la qual, deia, “buscava un home”, és a dir, una persona honesta i bon ciutadà, com ja n’hi havia pocs en aquell temps.

Ningú no se salvava dels sarcàstics comentaris de Diògenes. Són moltes les excentricitats que se li atribuïren i que sabem sobretot per boca de Diògenes Laerci (segle III dC), autor de “Vida dels filòsofs més il·lustres”. Una d'elles diu que un dia, després d'haver vist com un ca llepava l'aigua d'un bassiot, va entendre que fins i tot el bol, últim testimoni de la vida civil, era prescindible, de manera que es va desfer d'ell.

La fama dual de Diògenes, d'home boig i savi, va a arribar fins a les orelles d'Alexandre el Gran, qui es va desplaçar fins a Atenes per conèixer-lo. Havent-se situat davant del seu humil habitacle, li preguntà si li podia fer algun favor. I la resposta fou del tot demolidora: "Podries apartar-te, m'estàs tapant el sol".

Diògenes i Alexandre el Gran (Thomas Christian Wink)
Diògenes i Alexandre el Gran (Thomas Christian Wink)


Diogenes (John W Waterhouse, 1882)
Diogenes (John W Waterhouse, 1882)

El filòsof Zenó d’Elea també patí les impertinències de Diògenes. Un dia que negà el moviment, el nostre cínic s’aixecà i es posà a caminar. Aquesta anècdota ha donat lloc a la recurrent expressió “el moviment es demostra caminant”, que empram quan volem animar a prendre la iniciativa en una situació enrocada.

A pesar de la seva austeritat, el nom de Diògenes ha acabat associat a una síndrome que representa precisament tot el contrari: acumulació desordenada i compulsiva d'objectes innecessaris. Tota una paradoxa històrica!

Monument de Diògenes i Alexandre el Gran a Corint
Monument de Diògenes i Alexandre el Gran a Corint

 

Gran
Gran "meme"!


Hipàrquia, la primera dona cínica
Gairebé quaranta anys després de la mort de Diògenes, apareixeria la primera filòsofa cínica: Hipàrquia de Maronea (circa 350 aC- circa 280 aC). Amb quinze anys, s’enamorà d’un home molt més gran que ella, Crates de Tebes. Arribà a amenaçar els seus pares de suïcidar-se si no la deixaven casar-se amb ell. La parella fou famosa per la seva afició a a la cinogàmia, fer l’amor al mig del carrer, davant tothom, d’acord amb la falta de pudor (ἀναίδεια) dels cínics.

A Atenes foren moltes les crítiques que rebé Hipàrquia per dedicar-se a l’activitat intel·lectual, reservada aleshores exclusivament als homes. Per desgràcia no ens deixà cap obra. Tot el que sabem d’ella també és gràcies a Diògenes Laerci. Cal no confondre Hipàrquia amb Hipàtia, la primera màrtir del feminisme del segle IV dC.

Suposats Crates i Hipàrquia en una pintura romana del segle I del jardí de Villa Farnesina
Suposats Crates i Hipàrquia en una pintura romana del segle I del jardí de Villa Farnesina

 

El cinisme també arribà a Roma, on s’imposà amb el lema Omnia mea mecum porto (“Tot allò meu ho porto amb mi”). Són unes paraules atribuïdes per Ciceró a un dels set savis grecs, Bias de Priene. Aquesta hauria estat la resposta que donà el filòsof als seus conciutadans quan, davant l’amenaça de l’exèrcit de Cirus, ell marxà sense fer cap maleta, només amb els seus coneixements.

En aquest link trobareu material sobre Diògenes i la música actual.

Aquí teniu un article interessant de Gregorio Luri titulat "La insolència moral dels cínics".

Aquí teniu un interessant treball de recerca titulat "Una mirada clàssica a la psicologia actual". És d'Arnau Vilarrasa Barbero, de l'IES Narcís Monturiol (Figueres).

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/06/2018), reflexion per què és tan difícil viure en societat. Ho faig a partir de la cita d'Aristòtil: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον (“L’home és, per naturalesa, un animal polític”):



En aquest vídeo trobareu més informació de Diògenes:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px