Banner Top

Treballar és una tortura!

Per molt que diguin que dignifica l'home, el treball és un suplici, almanco etimològicament parlant. Els romans es referien al treball amb el terme labor, que en italià ha donat “lavoro” i que en la nostra llengua s'ha mantingut viu en els derivats laboratori, elaborar, col·laborar, laboral, llavor i llaurar.
 
Treball prové del mot llatí tripalium (“tres pals”), el qual és un calc del grec τριπασσαλον. Durant l’edat mitjana, el tripalium era un instrument de tortura format per tres pals creuats. En la seva evolució en les llengües romàniques, la paraula al·ludiria a qualsevol tipus d’activitat productiva: trabajo en castellà; travail en francès; trabalho en portuguès; travaglio en italià. Això no ha d’estranyar, ja que a l’antiguitat la majoria de la població vivia al camp i treballar requeria un esforç físic sovint esgotador.
 
Treball, doncs, és un mot amb una herència cultural profundament negativa, lligada al dolor. Ja el Gènesi diu que és una maledicció divina. “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front [...]”, etzibà Déu a Adam com a càstig per haver menjat també el fruit prohibit del jardí de l’Edem que li havia passat Eva. L’estigmatització d’aquesta paraula, però, també és present en altres veus no derivades necessàriament del llatí. Així, en romanès fan servir la paraula munca, que prové de l’hongarès munka, el qual deriva alhora de l’antic eslau *monka, que significa “tortura”. I a Grècia s’empra δουλεια, que en la llengua clàssica estava relacionada amb l’esclavitud.

“Lunch atop a skyscraper” (Berenar dalt d’un gratacel), foto anònima feta el 20 de setembre de 1932, a més de 250 metres d’altura, durant la construcció del Rockefeller Center
“Lunch atop a skyscraper” (Berenar dalt d’un gratacel), foto anònima feta el 20 de setembre de 1932, a més de 250 metres d’altura, durant la construcció del Rockefeller Center

En italià, el verb “travagliare” també serveix per al·ludir als dolors que la dona pateix en el moment de donar a llum. L’anglès travel (viatge) és un altre exemple de la càrrega negativa de la paraula tripalium. Antigament, els viatgers no només s’havien de sotmetre als perills constants de ser atracat; també havien de patir les dures condicions climatològiques o físiques del trajecte. Així doncs, en la llengua de Shakespeare, en un principi la veu “travel” significava un viatge especialment dur i fatigós que després es generalitzà a tot tipus de desplaçament.

Treballadors fent la sesta durant les obres del Rockefeller center el 1932
Treballadors fent la sesta durant les obres del Rockefeller center el 1932
 
Obres laborioses
En llatí també existia el substantiu neutre opus (“acció”) i el seu plural opera que indicava les “obres realitzades”. Derivats d’aquest mot són: cooperar, obrer, operació, ofici, oficina (< opus + facere, “fer”), opuscle(diminutiu d’opus i, per tant, al·ludeix a una obra literària o científica de poca extensió).
 
Feina també prové del llatí, en concret del gerundiu del verb facere, és a dir, de facienda (“coses que s’han de fer”). La forma catalana medieval “faena” és l'origen del mot castellà. Com a sinònim de feina també tenim tasca, la qual, però, presenta una etimologia incerta. 

En qualsevol cas, tant una paraula com l’altra ens ajuden a assumir la nostra condició de proletaris. A l’antiga Roma els proletarii eren els plebeus que amb els seus fills (proles) aportaven soldats a la República. Al segle XIX l’economista alemany Karl Marx rescataria de l’oblit aquesta paraula per definir la nova classe obrera sorgida del capitalisme.

El quart poder (Giuseppe Pellizza)
El quart poder (Giuseppe Pellizza)
 
Precaris fins a la jubilació
Amb l’actual crisi, abunden les feines precàries, insegures, inestables, mal pagades. Així ho indica ja l’etimologia d’aquesta paraula, on trobam el mot llatí prex, precis (“prec”). O sigui, una feina precària és una feina obtinguda a base de precs. És com si diguessin: “Per favor, dona’m feina, m’és igual per quant de temps ni quant em pagaràs”!
 
Per ventura haurem de fer feina en precari fins a la nostra jubilació. Aquesta paraula podria venir de l’hebreu yobel, que era una espècie de trompeta que s’utilitzava per anunciar l’inici d’una festivitat. Després hauria passat al llatí iubilo (“donar crits d’alegria”). No sé, però, si el dia del nostre “retir daurat” estarem per pegar bots d’alegria!
 
L'abril de 1919, gràcies a la vaga de l'empresa elèctrica La Canadenca, a Espanya s'aprovà la jornada laboral de 40 hores. Ho explica aquest article.

Aquí teniu un article que parla sobre utopies de viure sense treballar.

I aquest article parla sobre la història de la figura del proletari.
 
Aquí teniu informació sobre la primera vaga de la història.

Aquí teniu 10 cançons emblemàtiques sobre el treball.

No us podeu perdre aquest vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3 dedicat al treball.
 
Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/05/2018), reflexion sobre el sentit del treball a les nostres vides amb motiu de l'1 de Maig, Dia del Treballador:
 


Aquí teniu un article que parla sobre l'origen de l'1 de Maig, dia internacional dels Treballadors. Aquest dia s'ha de celebrar amb la gran banda sonora de la pel·lícula "Novecento" (1976), de Bernardo Bertolucci:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (05/08/2014) per parlar sobre les etimologies laborals i vacacionals.



Aquí teniu la canço de John Lennon Working Class Hero:


I aquí teniu una altra cançó molt bona, Je Ne Veux Pas Travaille:



I per acabar amb una rialla, aquí teniu una excel·lent reflexió sobre el treball feta pel nostre entranyable Rubianes.



Articles del web relacionats:
Per aspera ad astra
"Chao", esclavitud?
-El capitalisme que ens decapita
Eternament precaris

Sense crisis no hi ha vida

No es pot entendre la vida sense daltabaixos. Necessitam caure uns quants cops per repensar-nos tant a nivell personal com professional. Per mantenir-nos desperts i en alerta, necessitam que de tant en tant hi hagi niguls que s’interposin entre els nostres familiars, amics, parelles o projectes individuals. A vegades preferim l’estabilitat a la incertesa, però ens oblidam que la vida no és estàtica. πάντα ρεῖ ("tot flueix"), digué el filòsof presocràtic Heràclit (segle VI aC).

Ara, amb la maleïda crisi econòmica, hi ha molta de gent que malauradament ho està passant malament i se sent indefensa. Molts pensaran que ells no tenen la culpa de res; que la culpa és dels mercats i dels nostres governants, que han pecat d’ambició i d’ineptitud. I certament és així. Aleshores, aquesta crisi hauria de ser una oportunitat perquè a nivell mundial es reinventassin els sistemes econòmics i democràtics. Amb tot, a nivell individual, aquesta crisi també ens ha servit per tocar amb els peus a terra i per adonar-nos que vivíem dins una bombolla. Ens havien fet creure que la vida era un circ amb barra lliure per a tothom.

Els especialistes diuen que res mai no tornarà a ser igual. Som, doncs, davant un moment clau, una idea que ja trobam present en l’etimologia de crisi. El mot va ser encunyat per primera vegada al segle V aC pel grec Hipòcrates, el pare de la medicina. Deriva de κρίνω (“separar”) i llavors κρίσις al·ludia al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Amb el temps κρίνω també significà “jutjar”; no debades, quan jutjam destriam, “separam” una cosa de l’altra, d’aquí que κρίνω també donàs les paraules criteri, criticar o hipòcrita (mot que a l’antiga Grècia es referia a l’actor que interpretava, “jutjava”, diferents papers).

La crisi segons Einstein
Així doncs, tenint en compte l’etimologia de crisi, ara ens trobam en un moment “crític” que caldrà saber aprofitar. Si no, estam condemnats a no sortir del pou. Ja ho va dir el famós científic alemany Einsten (1879-1955): “la crisi és una oportunitat” per potenciar la imaginació. Aquí teniu més reflexions sobre aquest concepte que féu el pare de la teoria de la relativitat.

“No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi, se supera a si mateix sense quedar ‘superat’.

Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions. La veritable crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d’això, posem-nos a treballar de debò! Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.”

Aquí teniu el vídeo del programa "Bricolatge emocional" titulat "La crisi com a oportunitat".

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (15/06/2013) per parlar sobre les etimologies de la crisi.




Articles del web relacionats:
La vida com a contrast
-
 Reflexions sobre l'optimisme en record de Miquel Albero
Aprendre a desaprendre

Dictadors contradictoris

Els dictadors solen ser contradictoris. No debades, ambdues paraules provenen de dico, dixi, dictum (“dir”). Aquesta base etimològica ens ha de servir d’indici per fer el nostre propi dictamen o veredicte sobre uns personatges del tot verídics addictes a tenir un gran predicament a cop d’índex i que avui compten amb la benedicció d’una democràcia que, paradoxalment, no es cansa de llançar-los malediccions. Amb una dicció que sovint deixa molt que desitjar, tenen com a condició dedicar-se a vindicar amb força (vis) les seves pròpies prediccions. Quan s’enfanden, fins i tot les reivindiquen. El millor que podrien fer, però, seria consultar un diccionari i abdicar.
 
Cincinnat, el dictador modèlic
A l'antiga Roma, la paraula dictador no tenia la connotació negativa que té ara. Era el càrrec que, que en moments de crisi institucional o social, ostentava aquell general elegit pel poble per tal de posar ordre. Només podia ocupar el govern durant sis mesos, després dels quals havia de dimitir. Era un temps en què es feia el que ell “dictava”, és a dir, deia.Tanmateix, aquesta magistratura de caràcter excepcional, que recorda molt la del tirà a l'antiga Grècia, seria desvirtuada al segle I aC per Sul·la i Cèsar, els quals la varen emprar tan sols per legitimar el seu poder personal.

Cincinnat abandona l'arada per dictar lleis a Roma, Juan Antonio Ribera (1806)
Cincinnat abandona l'arada per dictar lleis a Roma, Juan Antonio Ribera (1806)
 
Un cas il·lustre de dictador, en el sentit originari de la paraula, fou Luci Quinci Cincinnat. A mitjan segle V aC, a causa d'un incident, havia abandonat la política i s'havia retirat a viure a la seva casa de camp. Aviat, però, el Senat romà el va requerir com a dictador perquè sufocàs una rebel·lió dels pobles veïns. Després d'aconseguir la victòria sobre els invasors en un temps rècord de setze dies, Cincinnat refusà tots els honors i tornà a la seva vida de pagès.
 
El general George Washington, que es convertí en el primer president constitucional dels EUA (1789-1797), fou un gran admirador de Cincinnat a qui reté homenatge des de la presidència de la Societat dels Cincinnati (plural de Cincinnat). Aquesta associació evocava el paral·lelisme històric entre la figura del líder revolucionari colonial i el romà: ambdós varen ser agricultors que deixaren el camp per dirigir l'exèrcit en moments d'emergència, varen triomfar i varen romandre al poder el temps suficient per garantir la governabilitat dels seus estats. Després, varen retornar a les seves respectives bucòliques llars, passant així a la història com a models de patriotes desinteressats. En el cas de George Washington, tanmateix, en acabar la Guerra de la Independència (1775-1783), fou requerit un altre cop per dirigir les regnes del nou país. El 1790 un membre de la Societat dels Cincinnati fundà la ciutat de Cincinnati a l'estat d'Ohio (nord-est d'EUA).

I per acabar de reflexionar sobre la figura dels dictadors aquí teniu un vídeo que parla de l'origen de la magnífica pel·lícula de Chaplin El gran dictador, la qual pretenia ser una paròdia de l'ascens del nazisme. La va començar a rodar el 1940 quan acabava d'esclatar la Segona Guerra Mundial. El mateix Chaplin reconegué que d'haver sabut en què degeneraria el govern de Hitler no hauria fet la pel·lícula. El darrer vídeo és el discurs final, del tot emotiu.






Aquest és el discurs transcrit:

"Em sap greu, però no vull ser un emperador. No va amb mi. No vull governar ni manar ningú. M'agradaria ajudar a tothom, si fos possible, jueus i gentils, homes blancs, negres. Ens hem d’ajudar els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú, en aquest món hi ha lloc per a tots. La bona terra és rica i ens pot alimentar a tots. El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l’hem perdut.

La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt ràpidament però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El mecanisme que crea abundància ens deixa amb la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta. Es perdrà tot.
 
Els avions i les ràdios ens fan sentir més propers, la veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens uneix a tots nosaltres. Fins i tot ara mateix la meva veu arriba a milions de persones de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens petits, víctimes d’un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. Als qui em puguin escoltar els dic: no us desespereu, la desgràcia que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l’amargor d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre al poble tornarà al poble. I així, mentre l’home existeixi la llibertat no faltarà.

Soldats, no us rendiu a aquells homes que en veritat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides. I us diuen què heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us tracten com a bestiar i com a carn de canó. No us entregueu a aquest individus inhumans, homes màquines, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines. No sou bestiar. Sou homes. Porteu l’amor de la humanitat als vostres cors, no l’odi. Només els que no estimen odien. Els que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat.

Al capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: "El regne de Déu està dins de l’home". No d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes. En vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines. El poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder. Actuant tots units, lluitem per un món nou. Per un món decent que doni als homes treball i a la joventut un futur i a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres van aconseguir el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses i mai les compliran.

Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen el poble. Lluitem ara per fer nosaltres realitat el que ens havien promès. Lluitem per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals. Per eliminar la cobdícia, l’odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món en què la ciència i el progrés porti la felicitat a tots els homes. Soldats, en nom de la democràcia, ens hem d’unir tots!"

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px