Banner Top

Morir-se de fam per culpa de “Fames”

Si avui qualcú es mor de fam és per culpa de la deessa Fames (“fam” en llatí), Λιμός en grec. Essent filla de la Discòrdia (Eris), és una mala consellera. Virgili la situa al “vestíbul” dels Inferns, al costat de la Pobresa i altres divinitats negatives. Ovidi, en canvi, la presenta com una dona raquítica (< ῥάχις, “espina dorsal”) i mal vestida que habita la desolada regió d’Escítia, a l’oest d’Àsia. Aquesta és la desagradable descripció que d’ella fa l’autor de les Metamorfosis (VIII, 802-808), en traducció de Jordi Parramon:


“Té els pèls de punta, els ulls enfonsats, el rostre tot pàl·lid,
blancs els llavis de bruts, la gola de pústules aspra,
seca la pell, en la qual se li poden veure les tripes;
sota les anques combades, eixuts, li surten els ossos,
el seu ventre és el buit del ventre, del pit, que li penja
i que s’aguanta només pels lligams de l’espina diries;
la magror li realça els junts; se li inflen els globus
dels genolls, i als turmells uns grossos tumors li destaquen”.


En la mitologia grega, una de les principals víctimes de Λιμός (Fames) va ser Erisícton, Era un jove príncep de Tessàlia que va cometre el sacrilegi de tallar amb la seva destral arbres d’un bosc consagrat a Demèter i habitats per dríades. Aleshores la deessa el va condemnar a patir una fam eterna i féu que la monstruosa Λιμός (en grec, amb tot, és una paraula masculina) s’introduís, com una tènia (< τείνω, “estendre”), a les entranyes d’Erisicton.

El jove tessali dilapidà tot el seu patrimoni per comprar queviures que mitigassin la seva insadollable fam. La seva filla Menestra, que per voluntat de Posidó tenia el do de metamorfosejar-se, es va vendre com a esclava i, un cop venuda, canviava de forma i es tornava a vendre. Tots els doblers obtinguts els donava al seu pare perquè pogués comprar més aliments. Tanmateix, Erisícton, embogit de fam, s’acabà devorant a si mateix.

Trastornos alimenticios en hombres
Transtorns alimentaris

Bulímia versus anorèxia
Avui del grec λιμός tenim bulímia, nom donat a un trastorn alimentari de fam insaciable, generalment seguit de vòmits. Amb l’afegitó de βοῦς (“bou”), literalment vol dir “fam de bous”, ja que antigament, en un món marcat per la ramaderia, aquest era l’àpat estrella -el terme no s’ha de confondre amb abúlia, la falta de voluntat, compost d’α privativa i de βούλομαι “voler”.

Un altre trastorn alimentari és l’anorèxia. És un neologisme format per α privativa i per ὄρεξις (“gana”). A diferència de la bulímia, l’anorèxia és una manca absoluta de ganes de menjar.

Els qui durant un temps volen purificar el seu cos fan dejuni ("ayuno" en castellà), paraula que deriva del verb llatí ieiuno (“estar afamat”). El dejuni implica no prendre aliments o prendre'n en una quantitat escassa durant un temps més o menys llarg. En castellà tenen el verb “desayunar” per referir-se al primer àpat del matí, quan tornes a estar afamat i deixes enrere el dejuni.

e6c94545bc003c79c3faf9411e195ac4

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Paraules amb molt de fetge
Paraules amb petjada gastronòmica
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants
Vitamines que donen vida
- Etimologies gastronòmiques
- Adonis no patia vigorèxia!

Amb Carnestoltes s’acaba la carn!

La primera lluna plena després de l'equinocci de primavera marca el diumenge de Pasqua. És per això que l'arribada del Carnestoltes fluctua sempre entre febrer i març. Si gratam en l’etimologia d’aquesta paraula trobam l’expressió llatina Carnes tollitas (“carns llevades”), que és l’abreviatura de la frase domenica ante carnes tollendas (“diumenge d’abans de treure la carn”). En català, Carnestoltes és més genuí que no pas Carnaval.

Carnaval prové de l’italià carnevale, que alhora procedeix del llatí vulgar carne levare, (“treure la carn”). No debades, el dimecres després del Carnaval, conegut com el Dimecres de Cendra, els catòlics inicien el període de Quaresma, quaranta dies durant els quals impera el dejuni com a forma de preparació per a la Setmana Santa -d’aquí tenim l’expressió Esser més llarg que la QuaresmaSegons una falsa etimologia, Carnaval també podria venir de carne uale (“adéu, carn”).

La pols de dimecres de cendra
La pols de dimecres de cendra


El Carnestoltes comença el dijous gras o llarder, atès que és l’últim dia en què es pot menjar llard o greix de porc. Aleshores tothom feia grans àpats per estar preparats per al llarg període de quaresma durant el qual estava prohibit menjar carn. En l’origen d’aquest dia trobam moltes festes romanes que celebraven la fertilitat i el renaixement de la vida amb banquets i purificacions: les Saturnalia, les Lupercalia, les Quirinalia, les Fornacalia o les Mamuralia. En el cas de les Saturnalia, s’invertia l’ordre social com passa ara amb el Carnestoltes. Els esclaus feien de senyors i gaudien del privilegi de menjar a taula. Es tractava d’uns dies d’absoluta excepcionalitat. Non sempre Saturnalia erunt (“No sempre seran les Saturnals”), deien els romans.

Totes aquestes festes tenien lloc entre la fi de l’any i l’equinocci de primavera. D’acord amb la dita popular: “De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes”. La gent es disfressa i fa tot tipus d’excessos davant la imminent arribada de la Quaresma, que dura set setmanes, fins Diumenge del Ram.

Carnaval de Venècia
Carnaval de Venècia


Un Carnestoltes sense disfresses no és un Carnestoltes. Aquesta paraula és d’origen incert. Amb tot, podria derivar del llatí frictiare (“fregar”). Tal com apunta Coromines, la forma antiga “desfressar” degué ser primitivament “despistar, esborrar el rastre”; després hauria passat a significar “desfigurar-se amb vestits estranys o màscares”.

L’enterrament de la sardina
El Carnestoltes s’acaba el dimecres de Cendra amb l’enterrament de la Sardina, que també sol incloure l’enterrament del rei Carnestoltes. Aquest acte, que s’inicia amb la processó de la sardina, és una forma simbòlica de posar fi als dies de festa, disbauxa  i gresca per donar pas als temps de recolliment, penitència i abstinència que vénen amb la Quaresma.

Un enterrament simbolitza un comiat, la fi d’alguna cosa. L'origen de l'enterrament de la sardina és incert. Una teoria l’associa amb el mot sardina, que era una forma col·loquial d’anomenar l’espinada del porc, que tradicionalment s’enterrava abans d’iniciar-se la Quaresma, com símbol de l’inici d’un temps de privacions.

'Enterrament de la sardina', de Goya
'Enterrament de la sardina', de Goya


Sa jaia Corema
Els quaranta dies de la Quaresma tenen un simbolisme especial. Quaranta dies són també els que va durar el Diluvi, els dies que va passar Moisès a la muntanya o els dies que va dejunar Jesús al desert. Antigament, en la societat tradicional, el dejuni i l’abstinència que estipula la Quaresma es practicaven més que en l’actualitat. Durant l’edat mitjana era habitual la prohibició del consum de carn i ous. També estaven prohibides algunes activitats, com el ball, la música o els jocs de cartes.

El dejuni durant aquest període es considerava una manera mitjançant la qual els cristians s’identificaven amb el patiment de Crist durant la Passió. Els aliments més habituals eren sopes amb oli,verdura, llegums i aigua. Els diumenges, el dejuni era aixecat i es permetia menjar peix, normalment bacallà, i altres aliments.

Sa Jaia Corema
Sa Jaia Corema


Actualment, el consum s’ha relaxat, i l’Església Catòlica només estableix com a dia d’abstinència el divendres de Quaresma, malgrat que molts cristians no ho complesquin. Per assenyalar el pas del temps durant aquestes set setmanes, la imaginació popular representava la Quaresma com una vella, sa jaia Corema –així es diu a Mallorca. Era una jaia esquerpa, magra i malsofrida, de set cames –en al·lusió a les set setmanes del període-, amb un bacallà sec, un manat de verdura i un rosari penjat.

Sa jaia Corema era present en moltes cases i cada diumenge, en tornar de missa, li arrabassaven una cama (llevat de la darrera que es tallava el Dissabte de Glòria) per mostrar que ja havien passat una altra setmana de privacions i dejuni. Avui dia, la Quaresma ha perdut la rellevància social que tenia i es considera més un període de reflexió per als cristians.


Us deix amb la fantàstica cançó de Celia Cruz, "La vida es un carnaval"!!!


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Bacanals modernes".

Articles del web relacionats:
Momo, la deessa del sarcasme

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px