Banner Top

Súbdits reials

Article publicat a l'Ara Balears (31/07/2018)

Un any més Mallorca ha estat escenari d’una nova pantomima carregada de cinisme. La família reial ja ens ha regalat el seu tradicional posat d’estiu, enguany des del Palau de l’Almudaina. Cadascun dels seus gestos forçats ha estat fotografiat per una munió de cadells gràfics de l’statu quo. Les cròniques diuen que ha estat una escena molt entranyable.

“Está fastidiado porque tenía muchas ganas de venir y el médico le ha recomendado no moverse demasiado”, ha lamentat un poc convincent Felip VI sobre el rei emèrit, avui en el punt de mira després que la seva amant Corinna hagi revelat les seves suposades pràctiques fraudulentes. A continuació, les filles del monarca ens han relatat les seves fantàstiques vivències en un campament dels Estats Units. Ho han fet sota l’atenta mirada de la seva mare. La calculadora Letícia no tenia al davant la reina mare per tornar a fer el paperot que va protagonitzar a les portes de la Seu la passada Setmana Santa.

ensenyat

Miquel Ensenyat (president del Consell de Mallorca) i Felip VI

El nostre govern progressista ja s’ha apressat a anar a acotar el cap davant l’ínclit sobirà. Francina Armengol, Baltasar Picornell, Miquel Ensenyat i Antoni Noguera han hagut de complir amb el protocol. En una reunió de paraules buides, s’han dedicat a fer la garangola a qui sempre ha estat vist com el millor ambaixador turístic de les Balears. Per damunt del tot hi ha el respecte institucional, deuen pensar. Certament.

Poc importa, però, que la monarquia ens hagi faltat al respecte. Bé ho sap el convicte cunyat reial, Iñaki Urdangarin, que es lucrà a costa de tots nosaltres. Tanmateix, l’antic duc de Palma actuà seguint la dita castellanaDonde fueres, haz lo que vieres”. Avui, des de la presó d’Àvila estant, no pot més que mossegar-se la llengua en veure per televisió les imatges reials d’estiu que ell mateix compartí anys enrere. Té massa secrets per contar sobre una família en estat de descomposició i que durant massa temps ha gaudit de la benevolència pueril i servil dels estaments polítics i mediàtics.

antoni noguera

Antoni Noguera (batle de Palma) i Felip VI

La monarquia espanyola és l’única a Europa que ha estat restituïda per un dictador. Ara, amb el procés sobiranista, s’ha convertit en l’últim argument per defensar la unitat d’Espanya. La corrupció reial no pot ser motiu per frenar aquesta patriòtica missió. Per això, crida l’atenció el que vàrem viure fa cinc anys, quan va abdicar Joan Carles I arran de la cacera d’elefants a Botsuana i del cas Infanta. El PSOE, de tradició republicana, aleshores a l’oposició, trencava files al voltant del nou Cap d’Estat. Superada la Transició (és un dir), hauria estat el moment de demanar un referèndum sobre la continuïtat de la monarquia. Però era demanar massa en una democràcia tan precària com la nostra.
 
En ple desprestigi de la Corona, Felip VI necessitava un nou 23-F com el que el 1981 va tenir son pare per reforçar la seva figura davant l’opinió pública. I aquell 23-F va ser el passat 3 d’octubre amb el famós discurs de l’ “¡A por ellos!”. Qui, segons la sagrada de Constitució, ha d’exercir d’àrbitre es convertia així en el principal agitador de masses. Ja s’oblidava de les paraules que el 1990, essent príncep, pronuncià en una visita a la ciutat comtal: Cataluña será lo que los catalanes quieran que sea”.
 
rey pte parlament 20170728 01

Baltasar Picornell (president del Parlament balear) i Felip VI

Ara, però, Felip VI té al·lèrgia a les urnes. Li costa entendre que un altre país amb una monarquia parlamentària com Anglaterra permetés fa quatre anys un referèndum sobre la independència. Aleshores la reina Isabel II es va declarar neutral en l’assumpte escocès. Tanmateix, el nostre cap d’Estat viu en una perpètua contradicció: defensa la democràcia, però alhora ostenta un càrrec que ha heretat d’un dictador que, en morir, ho volia tenir “todo atado y bien atado”.
 
Després de la intervenció de Felip VI en el procés català, el president de la Generalitat, Quim Torra, ja ha anunciat que no assistirà a cap acte organitzat per la Casa Reial. Al nostre Govern li falta valentia per seguir les mateixes passes. Només per dignitat, amb el que ens ha robat Urdangarin, ja ho hauria de fer.
 
Mentrestant, continuarem amb la nostra humiliant condició de súbdits reials i un altre estiu ens alegrarem de veure com, a la badia de Palma, el nostre monarca es fa un homenatge a la Copa del Rei de Vela. Esperem que l’any vinent també puguem veure-hi el seu pare ja “recuperat” a bord del seu “Bribón” -el nom no pot ser més escaient. I, davant aquesta nova exhibició de glamur i de bonhomia, tornarem a dir que tenim una monarquia que no ens mereixem.

Articles del web relacionats:
- Tots som Lucrècia
Rectificar és de reis
-
 La infanta no sap llatí

Compte amb les idus de març!

Les idus de març ja són aquí. El calendari romà, per influència de l’antic mes lunar, dividia el mes en tres dates fixes: les Kalendae (dia 1, corresponia a la lluna nova), les Nonae (dia 5, coincidia amb la lluna quart creixent) i les idus (dia 15, corresponia a la lluna plena). En les idus de març del 44 aC es produí un dels magnicidis més sonats de la història: l’assassinat de Juli Cèsar.
 
Crònica d’una mort anunciada
Va ser la crònica d’una mort anunciada. Aquell 15 de març Cèsar es va despertar alterat. Havia somiat que s’enlairava fins a Júpiter. Al seu costat, la seva dona Calpúrnia, remugava dormida la intranquil·litat d’un altre malson on es veia desolada aguantat el cadàver del seu espòs. Cèsar, però, no estava per a mals averanys. Amb 57 anys, havent-se autoproclamat dictador vitalici, es creia l’amo del món. Després d’haver-se desempallegat de Pompeu, el seu darrer rival del Primer Triumvirat, ja ningú li podia fer ombra. No sabia, però, que tanta concentració de poder li costaria la vida.
 
Aquell matí Cèsar tenia molta feina per fer. De camí al Senat, es va creuar amb l’harúspex Espurina, que li va etzibar: “Vés amb compte amb les idus de març”. El general, però, en va fer befa dient-li que ja havia arribat la data i no havia passat res. La resposta per part de l’endevina va ser: “Han arribat, sí, però no han passat”. En arribar al Senat, es va topar amb un ambient tens. Eren certs els rumors que parlaven d’una conspiració contra ell, confirmada per tants de vaticinis que ell mateix havia ignorat. El senyal el va donar Tul·li Cimbre, que es va llançar sobre Cèsar per suplicar-li clemència pel seu germà, condemnat a l’exili. El varen seguir un grup de seixanta persones que van clavar-li vint-i-tres punyalades als peus de l’estàtua de Pompeu, el gran rival del dictador.

La mort de Cèsar (Gerome, 1867)
La mort de Cèsar (Gerome, 1867)
 
Tu quoque fili mihi
Entre els botxins de Cèsar hi havia Brutus, que era considerat un fill il·legítim seu. Segons  l’historiador Suetoni, en veure’l amb el ganivet, Cèsar li exclamà en grec: καὶ σὺ τέκνον (“Tu també, fill meu”), en lloc del suposat famós Tu quoque fili mihi. Això evidenciaria el domini de la llengua grega en els escriptors romans d’aquell temps. La resposta de Brutus fou: Sic semper tyrannis (“Així passa sempre als tirans”). Casualitats de la història, aquest Brutus pertanyia a la família de Luci Juni Brutus, el fundador de la República romana gairebé cinc segles enrere. Amb l’assassinat de Cèsar, aquest darrer Brutus es convertí en el símbol de la integritat republicana.
 
La frase de Brutus tornaria a ressonar amb força al segle XIX. Foren les darreres paraules que sentí Abraham Lincoln, el setzè president nord-americà (del Partit Republicà), conegut per haver abolit l’esclavitud. No debades, el 14 d’abril de 1865 va ser assassinat d’un tret al cap per John Wilkes Booth al crit de Sic semper tyrannis. Avui aquestes paraules s’han convertit en el lema de l’estat nord-americà de Virgínia.

Escut de l'estat de Virgínia
Escut de l'estat de Virgínia
 
La mort de Cèsar va provocar una nova guerra civil entre els seus assassins –autodenominats “Llibertadors”- i els seus partidaris –Marc Antoni i Octavi, nebot-nét del dictador-, que al cap d’un any, en vèncer, formarien el Segon Triumvirat, juntament amb Lèpid. La República, tanmateix, tenia els dies comptats.

Cesarisme
Avui l’ombra de Cèsar encara és molt allargada. Tenim l’ensalada Cèsar, que, tanmateix, agafa el nom del seu inventor Cesare Cardini (1896-1956), un cuiner d’origen italià establert a la ciutat mexicana de Tijuana. També es parla de cesarisme polític per referir-se a líders messiànics que creuen tenir la solució a tots els mals de la ciutadania. Són individus arrogants, narcisistes i altament perillosos. Trump i Putin en serien uns bons exemples.

Al segle XVIII s’encunyà el concepte de cesarpapisme per definir la unió del poder civil i religiós. L’Estat se servia de l’Església per santificar els seus actes i apel·lar a l’obediència sota la consigna de la “voluntat de Déu”; i l’Església se servia de l’Estat per obtenir i augmentar els seus ingressos i privilegis. Era com una espècie de teocràcia, que reforçava l’origen diví dels governants. A Occident el cesarpapisme va néixer l’any 800 quan el papa Lleó III coronà Carlemany com a emperador d’un restaurat Imperi romà, el conegut imperi carolingi (800-843).

En aquest rerportatge de la revista Sàpiens trobareu més informació sobre l'assassinat de Cèsar.

Aquí teniu un article que parla sobre la mort de Juli Cèsar i l'origen de les autòpsies.

Ensalada Cèsar, plena de ganivetades en honor al seu inspirador
Ensalada Cèsar, plena de ganivetades en honor al seu inspirador

Aquí teniu el moment de l'assassinat de Juli Cèsar:




Aquest és el discurs de Brutus:



I aquest és el discurs de Marc Antoni després de l'assassinat de Cèsar:



I aquí teniu una paròdia actual de l'assassinat de Cèsar/Rajoy:




Per cert, no us podeu perdre la fantàstica pel·lícula "Les idus de març" (2011), de George Clooney. Parla de les clavegueres de les campanyes electorals dels Estats Units:




Tampoc no us podeu perdre aquesta peça del programa "Món 3/24" sobre l'herència de les punyalades de Cèsar a la política italiana. 

I aquí teniu el programa sencer.

Aquí teniu la trobada de Buenafuente amb Juli Cèsar:



Articles del web relacionats:

Per què comença l'any al gener?
Dies divins
Ad Kalendas Graecas
-
 Les festes són sagrades!
-
 El nostre calendari
Ave, Caesar Matas
Cèsar no va néixer per cesària
-
 Alea iacta est?

Panteons per a tothom

Al segle I aC el cònsol Marc Agrippa, gendre d'August, féu erigir a Roma un temple dedicat a tots (πάντες) els déus (θεοί), és a dir, un Πάνθειον -al segle II dC, després d'haver patit uns quants incendis, seria reconstruït per l'emperador Adrià. Avui la paraula panteó ha canviat de significat i ha passat a al·ludir a un sepulcre monumental on reposen diversos membres d'una família o els homes il·lustre d'un país. La història d'aquesta evolució semàntica és ben curiosa.

El Panteó d'Agripa va mantenir la seva funció inicial fins a la decadència de Roma al segle V. A principis del segle VII l'emperador bizantí Focas regalà el temple al papa Bonifaci IV, que decidí convertir-lo en una església de màrtirs consagrada a la Verge Maria. És per això que hi féu traslladar les relíquies dels màrtirs que hi havia a les catacumbes cristianes.

A partir del Renaixement, el Panteó passà a ser seu de l'Acadèmia dels Virtuosos de Roma i és aleshores quan començà a servir de sepulcre de grans artistes italians, entre ells, Rafael i Vignola. A finals del segle XIX la dinastia Saboya, amb el rei Víctor Manel II, decidí usar també aquest temple com a sepulcre familiar. Fou així com la idea de ser enterrat en un edifici ostentós fou imitada per nombroses persones il·lustres o adinerades.

Mausoleu
A vegades un panteó es confon amb un mausoleu, una tomba monumental que agafa el nom de Mausol, un sàtrapa de l'Imperi persa. Al segle IV aquest dictador, mogut per la seva alta autoestima, es féu construir a l'actual ciutat turca de Bodrum un gran sepulcre que havia de allotjar el seu cos. L'edifici, de 50 metres d'altura, fou batejat com a Mausolm—eion ("dedicat a Mausol") i esdevingué una de les set meravelles del món antic. Al segle XVI seria enderrocat i l'activitat sísmica, bastant freqüent a la zona, acabà per destruir-lo.

 

Primer mausoleu de la història
Primer mausoleu de la història


Compte amb la catalèpsia!
Tant en un panteó com en un mausoleu cal anar en compte a no ser enterrat viu. Els que ho saben bé són els que tenen por de patir catalèpsia, que és així com s’anomena la mort transitòria. La paraula conté les arrels gregues κατὰ (“per avall”) i λαμβάνω (“agafar”). Per tant, literalment, catalèpsia vol dir “agafar per avall”, “caure del tot”.

Un famós cas de catalèpsia fou el que, segons una llegenda, protagonitzà el 1834  un “tío” anomenat Esteban Fernández, amo d’un carrusel en el “Paseo de las Delicias de Madrid”. Quan tothom pensava que havia mort d’un atac de cor, en el taüt, moments abans de ser enterrat, va despertar i cridà “Estoy vivo”. D’aquí que s’anomenàs “tiovivo” el seu carrusel amb cavallets.

Per a més informació sobre aquest tema, també podeu consultar aquests altres articles:

Memento mori
- Halloween versus Tots Sants
- Qui no voldria estar enterrat entre els déus?
El present és un present

I aquí teniu la meva intervenció sobre la mort al programa "Balears fa ciència":


Dictadors contradictoris

Els dictadors solen ser contradictoris. No debades, ambdues paraules provenen de dico, dixi, dictum (“dir”). Aquesta base etimològica ens ha de servir d’indici per fer el nostre propi dictamen o veredicte sobre uns personatges del tot verídics addictes a tenir un gran predicament a cop d’índex i que avui compten amb la benedicció d’una democràcia que, paradoxalment, no es cansa de llançar-los malediccions. Amb una dicció que sovint deixa molt que desitjar, tenen com a condició dedicar-se a vindicar amb força (vis) les seves pròpies prediccions. Quan s’enfanden, fins i tot les reivindiquen. El millor que podrien fer, però, seria consultar un diccionari i abdicar.
 
Cincinnat, el dictador modèlic
A l'antiga Roma, la paraula dictador no tenia la connotació negativa que té ara. Era el càrrec que, que en moments de crisi institucional o social, ostentava aquell general elegit pel poble per tal de posar ordre. Només podia ocupar el govern durant sis mesos, després dels quals havia de dimitir. Era un temps en què es feia el que ell “dictava”, és a dir, deia.Tanmateix, aquesta magistratura de caràcter excepcional, que recorda molt la del tirà a l'antiga Grècia, seria desvirtuada al segle I aC per Sul·la i Cèsar, els quals la varen emprar tan sols per legitimar el seu poder personal.

Cincinnat abandona l'arada per dictar lleis a Roma, Juan Antonio Ribera (1806)
Cincinnat abandona l'arada per dictar lleis a Roma, Juan Antonio Ribera (1806)
 
Un cas il·lustre de dictador, en el sentit originari de la paraula, fou Luci Quinci Cincinnat. A mitjan segle V aC, a causa d'un incident, havia abandonat la política i s'havia retirat a viure a la seva casa de camp. Aviat, però, el Senat romà el va requerir com a dictador perquè sufocàs una rebel·lió dels pobles veïns. Després d'aconseguir la victòria sobre els invasors en un temps rècord de setze dies, Cincinnat refusà tots els honors i tornà a la seva vida de pagès.
 
El general George Washington, que es convertí en el primer president constitucional dels EUA (1789-1797), fou un gran admirador de Cincinnat a qui reté homenatge des de la presidència de la Societat dels Cincinnati (plural de Cincinnat). Aquesta associació evocava el paral·lelisme històric entre la figura del líder revolucionari colonial i el romà: ambdós varen ser agricultors que deixaren el camp per dirigir l'exèrcit en moments d'emergència, varen triomfar i varen romandre al poder el temps suficient per garantir la governabilitat dels seus estats. Després, varen retornar a les seves respectives bucòliques llars, passant així a la història com a models de patriotes desinteressats. En el cas de George Washington, tanmateix, en acabar la Guerra de la Independència (1775-1783), fou requerit un altre cop per dirigir les regnes del nou país. El 1790 un membre de la Societat dels Cincinnati fundà la ciutat de Cincinnati a l'estat d'Ohio (nord-est d'EUA).

I per acabar de reflexionar sobre la figura dels dictadors aquí teniu un vídeo que parla de l'origen de la magnífica pel·lícula de Chaplin El gran dictador, la qual pretenia ser una paròdia de l'ascens del nazisme. La va començar a rodar el 1940 quan acabava d'esclatar la Segona Guerra Mundial. El mateix Chaplin reconegué que d'haver sabut en què degeneraria el govern de Hitler no hauria fet la pel·lícula. El darrer vídeo és el discurs final, del tot emotiu.






Aquest és el discurs transcrit:

"Em sap greu, però no vull ser un emperador. No va amb mi. No vull governar ni manar ningú. M'agradaria ajudar a tothom, si fos possible, jueus i gentils, homes blancs, negres. Ens hem d’ajudar els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú, en aquest món hi ha lloc per a tots. La bona terra és rica i ens pot alimentar a tots. El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l’hem perdut.

La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt ràpidament però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El mecanisme que crea abundància ens deixa amb la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta. Es perdrà tot.
 
Els avions i les ràdios ens fan sentir més propers, la veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens uneix a tots nosaltres. Fins i tot ara mateix la meva veu arriba a milions de persones de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens petits, víctimes d’un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. Als qui em puguin escoltar els dic: no us desespereu, la desgràcia que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l’amargor d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre al poble tornarà al poble. I així, mentre l’home existeixi la llibertat no faltarà.

Soldats, no us rendiu a aquells homes que en veritat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides. I us diuen què heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us tracten com a bestiar i com a carn de canó. No us entregueu a aquest individus inhumans, homes màquines, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines. No sou bestiar. Sou homes. Porteu l’amor de la humanitat als vostres cors, no l’odi. Només els que no estimen odien. Els que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat.

Al capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: "El regne de Déu està dins de l’home". No d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes. En vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines. El poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder. Actuant tots units, lluitem per un món nou. Per un món decent que doni als homes treball i a la joventut un futur i a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres van aconseguir el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses i mai les compliran.

Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen el poble. Lluitem ara per fer nosaltres realitat el que ens havien promès. Lluitem per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals. Per eliminar la cobdícia, l’odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món en què la ciència i el progrés porti la felicitat a tots els homes. Soldats, en nom de la democràcia, ens hem d’unir tots!"

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px