Banner Top

Dies divins

Els sumeris foren els artífexs d'ajuntar els dies en grups de set, el que en llatí es conegué com a septimana. Es creu que la setmana de set dies sorgí del fet d'observar els cicles lunars; no debades, les fases de la Lluna (plena, minvant, nova i creixent) duren set dies cadascuna. La suma d’aquestes quatre fases dóna 28, de manera que no és d’estranyar que mes (mensis en llatí) provengui del grec ὁ μήν, μηνός (“lluna”). 

Set, un número màgic
El set de la setmana és un número màgic present en moltes cultures de l’antiguitat: els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set pujols de Roma, els set famosos reis de Roma, els set pecats capitals, els set colors de l'arc de Sant Martí, les set vides d'un moix, les set notes musicals o els set nans de la Blancaneus. La Bíblia també ens diu que Déu va crear el món en set dies –el darrer se’l reservà per descansar. 
A causa de la difusió del cristianisme, la divisió del temps en setmanes de set dies es conegué a Grècia i després a Roma.

Seguint la tradició oriental, a la capital del Laci els dies foren consagrats a cadascun dels astres (planetes) més visibles en el firmament, que alhora ja portaven el nom d'alguna divinitat. La visió geocèntrica dels primers temps féu considerar també com a planetes la Lluna i el Sol. Cadascun d’aquests dies era aprofitat intensament. Així ho demostra la paraula jornal, que era el salari, generalment en forma de menjar, que rebia un esclau per la feina que havia fet durant el dia (diurnus), de sol a sol.

Representacions de Ἡμέρα (
Representacions de Ἡμέρα ("Dia")


El dies llatí, que era una paraula tan masculina com femenina, també ens donaria diürn i quotidià (< quot, “tants com”) i, en castellà, “hoy” (< hoc dies, “en aquest dia”). En grec dia és ἡμέρα, d’on tenim hemeroteca, efímer, efemèride o Decameró.

Com que en llatí es podia dir indistintament dies Lunae que Lunae dies, en algunes llengües romàniques els noms dels dies de la setmana acaben en –di. És el cas del francès, excepte el diumenge, que comença per di- (lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche) i l'italià, excepte el dissabte i el diumenge (lunedi, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato, domenica). Però en altres llengües llatines, com ara el castellà, el romanès, l'aragonès, el cors, el sard o l'asturià, ni comencen ni acaben per di.

Els dies de la setmana i els planetes
Els dies de la setmana i els planetes

Dilluns
El dilluns fou consagrat a la Lluna (Lunae dies). Fora de les llengües romàniques, l'anglès Monday ("dia de la lluna") i l'alemany Montag també coincideixen amb la denominació romana. Per als qui odien els dilluns aquí teniu la famosa canço I don't like mondays de The Boomtown Rats:


Dimarts
El dimarts fou consagrat a Mart (Martis dies), déu de la guerra, fill de Zeus i Hera. L'anglès Tuesday ret culte a Tiw, déu nòrdic també de la guerra. Igualment, l’alemany Dienstag està dedicat al mateix déu amb el nom de Donar. 

Mart (Velázquez)
Mart (Velázquez)



Dimecres
Dimecres fou consagrat a Mercuri (Mercurii dies), Hermes grec. L'anglès Wednesday pren el nom del déu anomenat pels escandinaus Odin o Wotan, déu de la mort i de la saviesa –diferent és l'alemany Mittwoch ("dia del mig"). 


Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)
Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)

Dijous
Dijous està consagrat a Júpiter (Iovis dies), el patriarca olímpic (Zeus grec). És el déu del cel i dels fenòmens atmosfèrics. El seu principal atribut és el llamp, de manera que no és estrany que dijous en anglès sigui Thursday (dijous); és un nom que deriva de Thor, el déu del tro en la mitologia nòrdica (curiosament, en anglès tro és thunder). Els alemanys li diuen Donnerstag (literalment, el "dia del tro").

Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811
Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811

 

Júpiter d'Esmirna (150 dC)
Júpiter d'Esmirna (150 dC)



Divendres
El divendres està consagrat a Venus (Veneris dies), Afrodita grega, la deessa de l'amor i la bellesa. L'anglès Friday i l'alemany Freitag estan dedicats a Freia, la deessa de l'amor i la fertilitat en el panteó nòrdic.

Venus somrient (Dalí)
Venus somrient (Dalí)

Dissabte
Inicialment, el dissabte està consagrat a Saturn (Saturni dies), Cronos grec –així ho recull encara l'anglès Saturday. A partir del segle IV, proclamat el cristianisme com la religió oficial de l'Imperi romà, fou rebatiat com a sabbatum en homenatge al dia de descans jueu, el shabbat –que ens ha donat també l'expressió any sabàtic. L’alemany Samstag també tendria el mateix origen.

A l'Èxode, 20, 8, la Bíblia diu: "Recorda't de santificar el dia del dissabte". Per al judaisme, el shabbat és el setè dia de la setmana en què Deu descansà després d'haver creat la humanitat. És, per tant, un dia festiu en què està prohibit treballar. Durant l'edat mitjana els jueus conversos solien netejar les seves cases un dissabte per demostrar públicament la seva fe; d'aquí vendria l'expressió "fer dissabte".

Saturn devorant el seu fill (Goya)
Saturn devorant el seu fill (Goya)


Per als jueus d'Israel la setmana encara comença el dia següent al dissabte, és a dir, el diumenge. Els portuguesos i els anglesos també segueixen aquest corrent; per als musulmans, en canvi, el primer dia de la setmana és el dissabte, ja que el divendres era el dia que, segons la tradició, Mahoma va rebre el llibre sagrat del Corà de l'Arcàngel Gabriel.

Diumenge
En un principi estava dedicat al Sol (Solis dies), denominació que perviu en l'anglès Sunday i l'alemany Sonntag. El 321 Constantí el Gran, l'emperador que vuit anys abans havia deixat de perseguir els cristians amb l'Edicte de Milà, decretà que l'últim i el més important dia de la setmana no era el dissabte, sinó el diumenge, que seria el nou dia de descans setmanal dedicat al Senyor (dies dominicus); no debades, va ser el dia en què Jesús va ressuscitar.

Hèlios desperta els déus
Hèlios desperta els déus


En la mitologia grega, el Sol era personificat pel déu Hèlios (Ἡλιος), d'on ve heliocentrisme –després el seu rol seria assumit pel déu Apol·lo. Hèlios era fill del tità Hiperió i, per tant, germà de Selene ("Lluna") i Eos ("Aurora"). Cada matí Hèlios sortia d'Orient.

El dissabte i el diumenge foren els únics dies que l’Església adaptà a les seves creences. Els esforços per cristianitzar la resta de dies fracassaren. Tampoc no resultà l’intent de santificar les constel·lacions paganes.

Portuguès, la rara avis romànica
El portuguès, essent una llengua romànica, només ha conservat el shabbat (sábado) i el dies dominica (Domingo), mentre que, per influència de l'àrab, ha optat per donar un nom numeral a la resta dels dies (Segunda-feira per al dilluns, Terça-feira per al dimarts i així successivament). Això és així perquè al segle VI un bisbe va decidir eliminar les denominacions llatines tradicionals que feien referència a déus pagans. El gallec, per la seva banda, té una doble denominació per als dies de la setmana. D'un costat té la portuguesa i, de l'altra, la que equival a l'espanyola (luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo).

Articles del web relacionats:
I amb la menopausa s'acaba la Lluna
Les històries que amaguen les estrelles. L'origen mitològic dels signes del zodíac a l'antiga Grècia.

Revetles que ens desvetlen

L’estiu és temps de revetles i, per tant, d’estar vetlats o desvetlats. No debades, revetla ve del llatí vigilare (“estar despert”, “vigilar”), paraula emparentada amb vis (“força”) i vir (“mascle”). Quan anam, doncs, a una d’aquestes festes nocturnes tan populars aquests dies, hem de vigilar i tenir prou forces per estar desperts tota la nit o, com es diu en castellà, “para pasar la noche en vela”. Així s’entén que, en castellà, el “velatorio” (vetla en català) sigui el lloc on es vetla els difunts –aquesta paraula, però, no té res a veure amb el verb revelar o amb vel, que són parents del llatí velum (“vela de vaixell”).
 
En temps antics, quan no existia el llum elèctric, la il·luminació s’aconseguia amb una metxa envoltada de cera. Essent un estri indispensable per vetlar, s’anomenà, en castellà, “vela” (espelma en català). La metxa que quedava al centre de l’espelma fou coneguda com a papilus, mot llatí agafat del grec πάπυρος, ja que aquestes metxes se solien fer amb aquest antic instrument d’escriptura. Per revifar el llum de l’espelma, es treien les cendres que hi havia al voltant del papilus. D’aquí sorgí el verb castellà “despabilar” o "espabilar" i en català “espavilar” –avui espavilat és un adjectiu que s’assigna a la persona desperta d’enginy.
 
De vigilare també tenim el cultisme vigília, que és sinònim de vetlar, d’estar desvetllat o de patir insomni. En història, la vigília era cadascun dels quatre espais de tres hores en què els antics dividien les dotze hores de la nit, des de la posta del sol fins a trenc d’alba –el terme té el seu origen en els torns de guàrdia militar, on els soldats havien de vigilar, estar desperts. La vigília, però, també és el dia que precedeix un fet determinat (la vigília del casament); amb aquest sentit, també la trobam en plural (en vigílies d’una guerra).

sant joan barcelona nens

Antiga foguera de la revetla de Sant Joan

Podem esperar les revetles amb candeletes, és a dir, amb una petita espelma blanca (candida, en llatí). Antigament s’utilitzaven les candeles per a establir la duració d’una cosa important. Per exemple, quan hi havia una subhasta se n’encenia una en començar i només es podien fer ofertes mentre cremava. O en els judicis: l’acusat només es podia defensar mentre cremava la candela. D’aquest costum avui deim que esperam alguna cosa amb candeletes, és a dir, amb inquietud.

“Verbenas” amb fuet
La paraula castellana per a revetla (o revetlla) té una història etimològica curiosa.  “Verbena” ve del llatí verber (“fuet”, “assot”). A l’antiga Roma la paraula verbena designava una branca d’un tipus de planta que duien els sacerdots pagans en els seus sacrificis i amb la qual assotaven.

A Espanya, a partir de l’edat mitjana, aquestes plantes també foren emprades en la medicina popular per curar diverses afeccions. Per què tenguessin efecte, les branques d’aquestes plantes havien de ser tallades a la matinada. D’aquesta tradició sorgí l’expressió “coger la verbena” amb el sentit de “matinar”. Amb el temps, doncs, les festes que s’allargaven fins a altes hores de la matinada, en castellà, es digueren “verbenas”.
 
Els focs artificials tan presents en qualsevol revetla o “verbena” ens conviden a estar desperts i, per tant, ens connecten amb la seva arrel etimològica.

Aquí teniu la lliçó magistral de Oriol Junqueres sobre les tradicions paganes de les festes de Sant Joan.

I aquí teniu un article de Gabriel Bibiloni sobre Sant Joan.

Aquí teniu un altre article titulat "La nit de Sant Joan: foc i paganisme".

Aquí teniu un article del folklorista Bienve Moya titulat "La festa, contra la mort".


Articles del web relacionats:
- Hores a la romana
L'origen mitològic de l'hivern
Etimologies estacionals
La guerra de los relojes
Per què canviam l'hora?
Fills de Cronos
L'hora de les estacions
Revetles que ens desvetlen

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px