Banner Top

Clients que s’inclinen

A l’antiga Roma, en un principi els clients eren els estrangers que anaven a Roma per millor la seva qualitat de vida. A la capital del Laci es posaven sota les ordres d’un patrici, l’anomenat patronus, que els oferia principalment protecció econòmica a canvi de determinats serveis. Els esclaus que eren alliberats també solien passar a ser clients dels seus anteriors propietaris.
 
Entre el client i el patró hi havia una relació de fides-pietas (“fidelitat”-“devoció”), que s’havia de visibilitzar amb la salutatio matutina. Era la “salutació matinal”  que cada matí, a primera hora, feia el client al seu protector. Atès aquest respecte reverencial, no és d’estranyar que client derivi del verb inclino (“inclinar-se”), present també en paraules com declinar, declivi, procliu o reclinatori. Del seu homòleg grec κλίνω tenim clínica, clímax i clima (que, en certa manera, és la inclinació del cel, de la qual depenen les diverses temperatures).

Patró rep la
Patró rep la "salutatio matutina" (Gustave Boulanger)
 
Durant la República, a causa d’un empobriment de part de la plebs, molts plebeus arruïnats també es veren forçats a convertir-se en clients de ciutadans rics. En aquest cas, el patró que es dedicava a la política els mantenia a canvi d’obtenir el seu vot. Així, com més clients, més vots. D’aquesta manera, en l’àmbit polític s’aplicava la màxima religiosa do ut des (“jo et don perquè tu em donis”). En l’actualitat la política clientelar es continua basant en aquest tipus de relació corrupta, en la qual el polític fa favors a canvi de vots.
 
Avui tots som clients d’una botiga, d’un bar o d’una companyia telefònica. S’han invertit, però, els papers. Són ells qui s’han d’inclinar davant nosaltres. No debades, tenint en compte l’etimologia del terme, ens han de tractar amb exquisidesa si volen la nostra protecció econòmica, o sigui, que els paguem! Una altra cosa és que el client sempre tengui la raó.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Llatí per a corruptes
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Si Ciceró aixecàs el cap
"Chao", esclavitud?

Etimologies diplomàtiques

Ambaixador és una paraula d’origen cèltic que els romans adoptaren com a ambactus (“servent”). Durant la República, però, els ambaixadors rebien el nom de llegats (legati). Com a representants del caput mundi, eren enviats pel Senat a l’estranger en missions especials. També, però, podien exercir d’ajudant d’un procònsol en una província. El seu nomenament era considerat un gran honor i només es concedia a homes il·lustres, de gran talent militar.
 
Avui en dia un ambaixador està per damunt d’un cònsol, que s’ocupa més de gestions administratives en el país estranger. En qualsevol cas, ambdós són diplomàtics. Aquesta és una paraula llatina que va sorgir en època moderna a partir d’un terme  d’origen grec, διπλομα. Compost pel verb διπλεω (“doblegar”), un diploma era un certificat que es lliurava als soldats quan es llicenciaven. Estava format per dues plaques de bronze unides i doblades, una sobre l’altra. En el seu interior s’hi indicava la nova situació, drets i privilegis del soldat.

Actualment un diploma és un títol expedit per una facultat o societat que acredita un grau acadèmic o un premi. Cap a finals del segle XVIII, França i el Regne Unit varen començar a utilitzar la paraula diplomàcia per referir-se a les relacions i negociacions entre nacions a través d’oficials del govern, que passaren a ser coneguts com a diplomàtics.

Diplomàtics
Diplomàtics

La diplomàcia ha incorporat en el seu vocabulari moltes paraules d’origen clàssic.  Ultimàtum (“la darrera paraula”), per exemple, és l’últim avís que fa una nació a una altra en cas de conflicte. D’altra banda, statu quo prové de l’expressió Statu quo ante bellum (“en l’estat en què les coses estaven abans de la guerra”). En un principi feia referència als casos en què, en un conflicte bèl·lic, cap dels dos bàndols enfrontats guanya cap territori o cap altre dret. N’és un exemple la guerra de les Malvines (1982), entre l’Argentina i el Regne Unit, que va acabar amb les coses igual com estaven abans de començar, és a dir, statu quo ante bellum. El contrari d’aquest principi és uti possidetis (“tal com ho posseïu [ara]”), pel qual els bàndols oposats conserven el que han guanyat en una guerra. Avui, tanmateix, statu quo s’empra per al·ludir a l’estat actual de les coses en frases com “El govern no vol modificar l’statu quo”.

D’origen grec és, en canvi, la paraula protocol, compost per πρῶτος (“primer”) i κολλα (“cola”). A l’antiguitat, el protocol era el primer full aferrat al principi del manuscrit, en el qual l’escrivà escrivia el seu contingut; després passà a significar la col·lecció ordenada dels manuscrits que custodiava l’escrivà. Avui en dia, el protocol és la cerimònia que han de seguir els actes diplomàtics.

A l’antiga Grècia la diplomàcia no es podia concebre sense la figura del proxeneta, que no tenia res a veure amb el seu significat actual. Cada polis solia comptar amb un d’ells. Eren persones encarregades de defensar els interessos dels ciutadans d'altres polis -el mot està compost de προ, "davant de", i ξενος, "estranger", d'on deriva també xenofòbia. Aquest càrrec públic era una espècie de mediador entre el ciutadà estranger i les autoritats, de manera que també s'utilitzà la paraula amb el sentit d' "intermediari, representant" -de fet, en grec modern un cònsol rep el nom de πρόξενος. No és d'estranyar, doncs, que d'aquest darrer significat es passàs al d' "intermediari en les relacions amb una prostituta".

Persona non grata
Relacionat també amb la diplomàcia tenim el llatinisme persona non grata. Amb ell un govern o un estat expressa el rebuig cap a una persona per les seves activitats inadequades. Aleshores aquesta persona abandona el país que l’ha declarat no desitjat –el mateix passava a l’antiga Grècia amb l’ostracisme. Fora de l’àmbit diplomàtic, una entitat també pot declarar algú persona non grata sense que la declaració tengui cap conseqüència jurídica.

En qualsevol cas, sovint les relacions diplomàtiques entre països solen estar marcades per un altre llatinisme quid pro quo, que indica un intercanvi de favors. La locució significa literalment “quid en lloc de quo”, és a dir, la substitució d’una cosa per una altra”. Originalment es referia a la confusió produïda en emprar el pronom interrogatiu/ indefinit singular de gènere neutre quid (en cas nominatiu) en lloc d’emprar quo (en cas ablatiu). Així doncs, el sentit original de la locució és l’acte de cometre un error gramatical. Després, per influència de l’anglès, al·ludí a una prestació per a la qual s’estipula una contraprestació. La mateixa idea es desprèn d’un altre llatinisme: do ut des (“et dono perquè em donis”).

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a a paraules relacionades amb el protocol.

Articles del web relacionats:
Esperant la pau perpètua
Adéu, llibertat
Si vols pau, paga

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px