Banner Top

Etimologies domèstiques

En grec casa és οἷκος, d’on tenim economia, que és la primera “llei” (νόμος) amb la qual administram la casa. Altres derivats són: ecologia (+ λόγος, “ciència”), ecumènic (< οἰκουμένη γῆ, “de tota la terra habitada”, és a dir, universal), metec (+ μετὰ, “enmig”; a la Grècia antiga era el nom donat als estrangers que residien, d'una manera estable, en una ciutat), parròquia (+ παρά, “al costat de”) o diòcesi (+ διά, “a través de”).
 
La paraula llatina per a casa, domus, també la podem reconèixer en un bon reguitzell de derivats: domèstic, domòtica (conjunt de tècniques informàtiques i teleinformàtiques aplicades a l'automatització del funcionament dels habitatges), domicili (+ colo, “cultivar”), domesticar, domini, dominar, diumenge (< dies dominicus, “dia del Senyor”), dominical, condomini, majordom (< maior domus, “el més gran de la casa”), domador o don (tractament honorífic masculí anteposat al nom). En castellà domus també ha donat “duende” (= follet) i “dueño” (= amo); i en anglès podem resseguir l’arrel llatina en la segona part de la paraula kingdom (“regne”).

El sacrifici de Vesta (Goya, 1771)
El sacrifici de Vesta (Goya, 1771)
 
Vestíbuls sota la protecció de Vesta
En la mitologia grega, la deessa encarregada de la casa era Hèstia (ἑστία significa “llar”). Va romandre sempre verge i sense moure's de l'Olimp. A Roma seria identificada amb Vesta. Tenia un temple al fòrum on cremava sense cessar una flama que simbolitzava el caràcter etern de Roma. Les vestals eren les sacerdotesses que vetlaven perquè aquest foc sagrat no s’apagàs mai. Si s’apagava, es creia que cauria un desastre sobre el caput mundi, i la vestal responsable era flagel·lada.

Vestals
Vestals
 

El foc és un regal dels déus i representa el bé comú. Per això, la tasca de les vestals adquiria un valor cívic, que implicava haver de romandre verges al llarg dels trenta anys que durava el sacerdoci. Els antics associaven la virginitat amb la cura del foc sagrat. Així, les vestals havien de renunciar a l’amor carnal per lliurar-se a un amor pur, fraternal i desinteressat. En cas de no complir aquesta norma, eren greument castigades (se les podia enterrar vives). Portaven el cap tapat i tenien el privilegi de concedir indults (és a dir, perdonar penes de mort).

Temple de Vesta al fòrum de Roma
Temple de Vesta al fòrum de Roma
 
La deessa Vesta ens hauria donat també la paraula vestíbul, que no té res a veure, per tant, amb el verb vestir. Vendria del costum que hi havia a les cases romanes d’aixecar, just a l’entrada, un petit altar dedicat la seva figura, on sempre lluïa una flama encesa. Per això aquesta entrada rebia el nom  de vestibulum.

Domus romana
Domus romana
 
A part dels déus oficials, cada família tenia els seus propis déus domèstics -el seu culte era dirigit pel paterfamilias, que actuava com a sacerdot. N’hi havia principalment dos:
  • Lares: eren uns esperits que protegien la casa i la família. Asseguraven prosperitat de la hisenda i salut de tots els membres de la comunitat familiar. Es veneraven en una petita capella situada a la sala principal. D’aquest mot deriva la paraula catalana llar com a sinònim de casa –en castellà, en canvi, ha prevalgut el terme “hogar”, derivat de focus, que era el “foc” de la cuina romana.
  • Penates: eren els protectors de les provisions de la família. No debades, estaven vinculats etimològicament amb el penus (“rebost”). Hom els adreçava precs abans de l'àpat principal i els agraïa l'abundància d’aliments.
  • Manes: eren les ànimes dels difunts. Se’ls invocava per captar la seva benevolència. L’abandó del seu culte podia comportar influències nocives per als membres de la família, que mantenien viu el seu record amb màscares, generalment de cera, que penjaven a les parets de casa.

Articles del web relacionats:
Realment era verge, la Mare de Déu?
Per què celebram el dia de les Verges?

Halloween versus Tots Sants

Reportatge publicat a l'Ara Balears (01/11/2014)

A través del sedàs d’EUA, Halloween, d’origen europeu, suposa una banalització de la mort davant el caràcter solemne que li atorga el cristianisme el dia de Tots Sants.
 
Abans de la irrupció del cristianisme, a Europa la festa en record dels morts més popular va ser el Samhain, del poble celta. Tenia lloc el 31 d’octubre per celebrar la fi de les collites i l'inici de l'Any Nou Celta. Coincidia amb un període de transició, en què, després de la disbauxa estival, les persones es preparaven per als mesos de fred, de fosca creixent i de naturalesa somorta. La mescla entre allò vell i allò nou alimentà les llegendes sobre esperits que tornaven i s’infiltraven entre els vius. D’aquesta manera, sota la tutela dels sacerdots celtes (els druides), el Samhain acabà adquirint un caràcter misteriós, tenint la mort com a principal protagonista.
 
En els seus inicis, en canvi, el cristianisme honrà els difunts a la primavera, estació associada a la idea de resurrecció. Menció a part va rebre el culte als màrtirs cristians. Al segle VII el papa Bonifaci IV els dedicà un antic temple consagrat a tots els déus del món clàssic, el Panteó de Roma. Va ser, però, al segle IX quan el papa Gregori IV els assignà l’1 de novembre com a data oficial de la seva celebració (Tots Sants). A finals del segle X, per influència de l’orde de Cluny (al centre-est de França), s’afegí a aquesta festa una altra dedicada a pregar pels difunts, el Dia dels Morts (2 de novembre). Aleshores s’aprofità el fort predicament que tenia en aquella zona el culte funerari celta del Samhain per fusionar-lo amb les noves pràctiques cristianes –amb el temps Tots Sants es confondria amb el Dia dels Morts.
 
Per honrar la memòria dels éssers estimats, els cristianisme posaria de moda el costum de dur flors als cementeris. D’altra banda, en l'àmbit domèstic, es volgué recordar els avantpassats menjant productes de la tardor (castanyes, moniatos o panellets), resant el rosari o tenint petits gestos com deixar un plat buit a taula. També s’encenien candeles o llums davant les fotografies dels parents desapareguts. Així, es perllongava al més enllà el seu acolliment i la família sol·licitava en vida la seva protecció.
 
El Barroc i la mort
Paral·lelament a totes aquestes celebracions, durant l’edat mitjana s’estengué la idea de la mort com una realitat implacable que iguala a tothom, independentment de la seva posició social. Aquesta concepció fou represa al segle XVII amb el Barroc, que infongué una por especial envers el Judici Final. Després del Concili de Trento (1545-1563), amb què l’Església volgué contrarestar les crítiques per corrupció proferides pel monjo alemany Martí Luter, l’art censurà tot allò que fos plaent, bell i frívol. Sota l’amenaça del pecat, aparegué una pintura anomenada vanitas carregada de símbols al·lusius a la vanitat de les coses mundanes davant la nostra condició de mortals. Fou així com la mort, en forma d’esquelet o de calavera, es convertí en la macabra protagonista de multitud d’obres. Solia estar acompanyada d’un rellotge d’arena (el seu aliat incondicional) i de frases lapidàries llatines com memento mori (“recorda que has de morir”).

Vanitas  (Antonio de Pereda, 1634)
Vanitas (Antonio de Pereda, 1634)
 
A mesura que a Europa l’art entronitzava la mort, Amèrica la reinventava gràcies a l’arribada, a partir del segle XVIII, d’emigrants irlandesos, de cultura cèltica. Al nou continent, l’antiga festa del Samhain del 31 d’octubre passaria a ser coneguda com a Halloween (contracció de l'expressió anglesa All Hallow's Eve, que literalment significa "víspera de Tots Sants”). Temps després la celebració retornà a Europa “refeta” amb l'estigma de ser una marca del colonialisme cultural americà.

Las postrimerías (Juan de Valdés Leal, segle XVII)
Las postrimerías (Juan de Valdés Leal, segle XVII)
 
Avui Halloween ha esdevingut una festa del tot comercial i ja no al·ludeix als rituals de transició del món cèltic, sinó a un seguit de personatges de la literatura fantàstica o del cinema (vampirs, morts vivents, fantasmes, etc). Els nins es disfressen i, amb una carabassa a la mà, es passegen per les cases demanant llepolies o doblers amb la cantarella anglosaxona trick or treat, que s’ha traduït com a “truc o tracte” quan en realitat és “broma o regal”. Banalitzant, doncs, la mort amb el “consum del terror”, alguns la volen fer més assumible, rient-se així de la solemnitat que li atorga la festa cristiana de Tots Sants. Tanmateix, en una societat com l’actual que es creu immortal, aquestes festes són l’únic moment de l’any en què prenem consciència de la nostra finitud.
 
En aquest reportatge de Margalida Mateu, de l'Ara Balears, trobareu més informació sobre Tots Sants.

Sabíeu que la festa de Halloween ja va ser prohibida a l'antiga Roma? Aquí en teniu la informació.

Aquí teniu un recull de poemes sobre la mort pel dia de Tots Sants.
 

Aquí teniu unes reflexions interessants sobre folklorisme i globalització. Són de Carme Castells, directora de la Fundació Casa Museu de Mallorca, fetes a una entrevista a l’Ara Balears (19/11/2016)

Per moltes persones, dir folklore és baixar un graó. O creieu que està canviant aquesta percepció?
Defens amb fermesa la idea d’un folklore no caspós. Folklòric vol dir arrelat, i això no és negatiu ni tampoc una cosa del passat. Les tradicions canvien, sempre ho han fet, són fruit d’innovacions continuades. No són patrimoni exclusiu d’una sola cultura. Vull dir que sempre han evolucionat per un intercanvi natural, per la mescla d’elements que vénen d’altres cultures. No ha canviat res. I crec que hi ha molta gent, cada vegada més i més jove, que ho entén així. El folklore no és ple de pols, és ben viu i està en contínua transformació; i la globalització, paradoxalment, l’ha enfortit.

Fa tot just dues setmanes, què celebràrem, majoritàriament, Tots Sants o Halloween?
Precisament Halloween és un dels exemples més clars que, amb la globalització, molts dels rituals col·lectius no ens arriben tant dels avis com d’arreu. I en un món tan consumista com l’actual, aquest vessant també s’imposa en les tradicions. Així i tot, sovint s’oblida que el termeHalloween és la contracció d’All Hallows Eve, que és el mateix que celebrem nosaltres, la nit de Tots Sants o Nit de les Ànimes. Tradicionalment, era la nit en què les ànimes tornaven a casa a visitar els vius, i per això era habitual deixar-los llums encesos, petits presents i amagar panellets o castanyes. Sincerament, no veig que hi hagi tanta diferència. Abans els infants cercaven les llepolies, i ara també ho fan.

I es posen disfresses terrorífiques.
En alguns dels nostres pobles, la Nit de les Ànimes també se celebrava amb processons carnavalesques, amb fantasmes, ànimes en pena i altres éssers. Aquesta dimensió terrorífica de la festa connecta amb Halloween. Fins i tot les carabasses, que en són un element tan característic, ho són també de la Nit de les Ànimes. Aquí es retallaven i es decoraven, i se’ls feia talls per als ulls i la boca; s’usaven com a fanals i la polpa era estotjada i aprofitada per fer-ne confitura de cabell d’àngel. Amb això, vull dir que no convé fer maniqueisme, és millor conèixer el sentit de les tradicions i entendre per què les seguim com a via per conservar-les i dinamitzar-les.

Dieu que la globalització ha enfortit el folklore propi. ¿Us referiu al fet que avui moltes de les festes populars són més vives i més viscudes pels joves que fa dues dècades?
És així, i segurament pel mateix fet que vivim dins d’una cultura globalitzada ressorgeixen els discursos de recuperació identitària i ho fan a través de la cultura d’arrel. Mirau el Much, de Sineu: és un ritual de nova creació que s’assembla a d’altres d’antics. I si hi ha joves que tornen a glosar, amb un gran interès per les gloses, és perquè cerquen distingir-se. La cultura ha de ser permeable i evolucionar. Sempre ha estat així.

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px