Banner Top

Especulació immobiliària a Roma

Roma és considerada la primera gran cultura del ciment i del bloc. Amb una ciutat superpoblada –arribà al milió d’habitants en època imperial-, la majoria no vivia en mansions senyorials com les famoses domus de Pompeia, sinó en blocs d’apartaments de quatre o cinc pisos d’altura, coneguts com a insulae. Al seu interior s’amuntegaven els petits apartaments unifamiliars (cenacula) amb unes condicions de salubritat i seguretat tan pèssimes que era habitual que cada dia hi hagués incendis i esfondraments.

La ciutat eterna, per tant, distava bastant de la imatge majestuosa que d’ella ens ha venut Hollywood. Els autors antics la descriuen com una urbs plena de bullici, amb gent per tot i amb carrers molt estrets i bruts. Aquesta situació de caos fou aprofitada per Marc Licini Cras (115-53 aC), membre del Primer Triumvirat. No debades, segons Plutarc, gran part de la seva fortuna la féu com a especulador. I és que la fama que adquirí no vingué per ser qui derrotà el temible Espàrtac, sinó per ser el protagonista de les primeres “pilotades” immobiliàries dels que tenim notícia.

Laurence Olivier como Marco Licinio Craso en Espartaco

Sir Lawrence Olivier com a Cras (Stanley Kubrick, Espàrtac 1960)

Cras creà un cos de bombers que impedia que altres apagassin el foc dels habitatges sinistrats fins que la venda quedàs formalitzada per un preu molt baix per després tornar-hi a edificar –a vegades fins i tot eren els seus propis bombers els qui provocaven l’incendi. Si el propietari no volia vendre-l’hi, deixaven que la casa es cremàs del tot. Així Cras es convertí en l’amo de gairebé tot Roma. Per evitar ser denunciat, sempre actuava a través d’intermediaris.

El gran especulador del caput mundi també creà un equip de 500 esclaus arquitectes i constructors que es dedicaven a apuntar els edificis i a treure els enderrocs. Després els llogava o els venia. No feia edificis nous, ja que assegurava que, tenint en compte els incendis i esfondraments que hi havia cada dia, “els aficionats a la construcció s’arruïnen ells mateixos sense necessitat d’enemics”.

maqueta roma

Maqueta de Roma

Cras arribà a ser tan ric que el seu nom, com actualment passa amb el cognom Rockefeller, es convertí en sinònim d’adinerat. Gràcies a la seva enorme fortuna també actuà de prestador amb interessos altíssims. Ironies del destí, tingué un final tràgic. Segons l’historiador Dió Casi, quan Cras fou capturat pels parts després de la batalla de Carras (actual Turquia), aquests li feren beure or fos per aplacar la seva insaciable set de riqueses.

craso muerte 644x362

Mort de Cras, quadre del segle XVI de Lancelot Blondel

En aquest article teniu més informació sobre Cras.

Articles del web relacionats:
- Arrels clàssiques de la corrupció

Etimologies domèstiques

En grec casa és οἷκος, d’on tenim economia, que és la primera “llei” (νόμος) amb la qual administram la casa. Altres derivats són: ecologia (+ λόγος, “ciència”), ecumènic (< οἰκουμένη γῆ, “de tota la terra habitada”, és a dir, universal), metec (+ μετὰ, “enmig”; a la Grècia antiga era el nom donat als estrangers que residien, d'una manera estable, en una ciutat), parròquia (+ παρά, “al costat de”) o diòcesi (+ διά, “a través de”).
 
La paraula llatina per a casa, domus, també la podem reconèixer en un bon reguitzell de derivats: domèstic, domòtica (conjunt de tècniques informàtiques i teleinformàtiques aplicades a l'automatització del funcionament dels habitatges), domicili (+ colo, “cultivar”), domesticar, domini, dominar, diumenge (< dies dominicus, “dia del Senyor”), dominical, condomini, majordom (< maior domus, “el més gran de la casa”), domador o don (tractament honorífic masculí anteposat al nom). En castellà domus també ha donat “duende” (= follet) i “dueño” (= amo); i en anglès podem resseguir l’arrel llatina en la segona part de la paraula kingdom (“regne”).

El sacrifici de Vesta (Goya, 1771)
El sacrifici de Vesta (Goya, 1771)
 
Vestíbuls sota la protecció de Vesta
En la mitologia grega, la deessa encarregada de la casa era Hèstia (ἑστία significa “llar”). Va romandre sempre verge i sense moure's de l'Olimp. A Roma seria identificada amb Vesta. Tenia un temple al fòrum on cremava sense cessar una flama que simbolitzava el caràcter etern de Roma. Les vestals eren les sacerdotesses que vetlaven perquè aquest foc sagrat no s’apagàs mai. Si s’apagava, es creia que cauria un desastre sobre el caput mundi, i la vestal responsable era flagel·lada.

Vestals
Vestals
 

El foc és un regal dels déus i representa el bé comú. Per això, la tasca de les vestals adquiria un valor cívic, que implicava haver de romandre verges al llarg dels trenta anys que durava el sacerdoci. Els antics associaven la virginitat amb la cura del foc sagrat. Així, les vestals havien de renunciar a l’amor carnal per lliurar-se a un amor pur, fraternal i desinteressat. En cas de no complir aquesta norma, eren greument castigades (se les podia enterrar vives). Portaven el cap tapat i tenien el privilegi de concedir indults (és a dir, perdonar penes de mort).

Temple de Vesta al fòrum de Roma
Temple de Vesta al fòrum de Roma
 
La deessa Vesta ens hauria donat també la paraula vestíbul, que no té res a veure, per tant, amb el verb vestir. Vendria del costum que hi havia a les cases romanes d’aixecar, just a l’entrada, un petit altar dedicat la seva figura, on sempre lluïa una flama encesa. Per això aquesta entrada rebia el nom  de vestibulum.

Domus romana
Domus romana
 
A part dels déus oficials, cada família tenia els seus propis déus domèstics -el seu culte era dirigit pel paterfamilias, que actuava com a sacerdot. N’hi havia principalment dos:
  • Lares: eren uns esperits que protegien la casa i la família. Asseguraven prosperitat de la hisenda i salut de tots els membres de la comunitat familiar. Es veneraven en una petita capella situada a la sala principal. D’aquest mot deriva la paraula catalana llar com a sinònim de casa –en castellà, en canvi, ha prevalgut el terme “hogar”, derivat de focus, que era el “foc” de la cuina romana.
  • Penates: eren els protectors de les provisions de la família. No debades, estaven vinculats etimològicament amb el penus (“rebost”). Hom els adreçava precs abans de l'àpat principal i els agraïa l'abundància d’aliments.
  • Manes: eren les ànimes dels difunts. Se’ls invocava per captar la seva benevolència. L’abandó del seu culte podia comportar influències nocives per als membres de la família, que mantenien viu el seu record amb màscares, generalment de cera, que penjaven a les parets de casa.

Articles del web relacionats:
Realment era verge, la Mare de Déu?
Per què celebram el dia de les Verges?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px