Banner Top

Dret a la romana

A partir del segle IV aC el poder judicial deixà d’estar sota el monopoli dels pontífexs per passar a mans d’uns personatges concrets de la República romana, els pretors (<praeire, “anar al davant”). Formaven part de l’escala de funcionaris públics o magistrats. En època moderna, el significat d’aquesta paraula, derivada de magis (més), es limità només als funcionaris de l’estament judicial, els quals, igualment, adoptaren les togues característiques de les antigues magistratures.
 
Al món romà les togues de qualsevol magistrat tenien les franges de color porpra (toga praetexta) –es tractava d’un tint car d’obtenir i, per tant, símbol de distinció. Actualment, en canvi, les que vesteixen jutges, fiscals i advocats són totalment negres atès que aquest és el color associat avui als actes solemnes.

Assemblea de ciutadans
Magistrats
 
A l’hora de presidir els judicis, els pretors podien estar acompanyat d’un ajudant, que amb el temps seria conegut com a assessor, paraula que conté la preposició ad- (“cap a”) i el verb sedere (“asseure’s”). D’altra banda, qualsevol persona implicada en un litigi (< lis, litis “disputa”) rebia el nom de reus, d’on deriva reu – és famosa la màxima jurídica in dubio pro reo (“en cas de dubte, a favor del reu”).
 
A l’hora de declarar (< de, preposició d’intensitat + clarus, a, um, “clar”), tot reu tenia dret a recórrer als serveis de la figura del defensor (patronus o orator). Aquesta professió, basada més en l’eloqüència i no tant en el coneixement del dret, esdevingué una de les més prestigioses durant l’època republicana (segles VI-I aC). De fet, per a molts, serví de trampolí per fer el salt a la política. Fou el cas de polítics il·lustres com Cató el Censor o Ciceró –a partir del segle XVIII els honoraris d’aquests professionals rebrien el nom de minuta en una possible al·lusió als minuts que hom dedica a la seva feina.
 
Crida a l’advocat
A l’antiga Roma els judicis eren públics i se solien celebrar en una basílica o en el fòrum –d’aquí el qualificatiu de metge forense assignat avui al metge que està al servei d’un jutge per determinar les causes d’un homicidi. Les sessions podien comptar amb la presència d’un advocat. Es tractava d’un amic o parent que acudia al procés per donar ànims a una de les dues parts implicades. El terme, que avui fa referència a l’antiga professió de defensor, deriva de l’expressió ad auxilium vocatus (“cridat per a auxiliar”); en canvi, misser, paraula molt arrelada a Mallorca i Menorca, és una contracció del vocatiu llatí mi senior (“senyor meu”) – antigament misser era el tractament donat a persones d'autoritat i a la gent de lletres.

Ciceró fou un gran orador
Ciceró fou un gran orador
 
Com a sinònim de litigi també tenim altercat. La paraula ens remet a la idea de presentar una querella (< queror, “lamentar-se”) contra una altra persona (alter) –avui, però, el terme ha quedat sobretot com a sinònim de conflicte greu entre dues persones. Abans, una querella implicava una acusació, és a dir, donar la responsabilitat a algú, tal com indica la seva etimologia (< ad, “cap a” + causa, “responsabilitat”). I una querella s’anunciava públicament a través d’una denúncia (< de, preposició de separació + nuntiare, “anunciar”). Una altra paraula que hem heretat del món jurídic romà és el de vindicar que al·ludia a l’acte de reclamar (dico) amb força (vis) com a propi allò que estava en possessió d’altri; amb el temps, aquest mateix verb donaria reivindicar –es creu que a partir de la paraula llatina res (“cosa”).
 
Sobre crims, calúmnies i fiscals
D’altra banda, una inculpació es coneixia com a crim (crimen). Més endavant, aquesta paraula –que conté l’arrel indoeuropea krei- (“separar, decidir”), present també en mots com crisi, criticar, discriminar- fou utilitzada per a designar la conducta de l’inculpat, és a dir, el delicte  –avui en dia, en portuguès, crime té aquest mateix sentit. Finalment crim esdevingué sinònim d’homicidi. Avui, però, quan incriminam o recriminam qualcú el continuam “inculpant”.
 
Delinqüent és una altra paraula que hem heretat de la jurisprudència romana amb un valor semàntic diferent. Igual que delicte, deriva del verb linquere (“deixar, abandonar”) i en un principi un delinqüent era aquella persona que cometia una falta per abandó, és a dir, per desgana. En aquest cas, es podria tractar d’un frau o dol (< dolus, “trampa”), d’aquí l’expressió “acte dolós”. El mateix sentit té la paraula calúmnia, una imputació falsa contra algú (deriva de caluor, “enganar”). I la mala intenció que  porta a la calúmnia es coneix com a insídia (< insideo, “estar amagat”).

Litigis
Litigis
 
Dels conflictes jurídics derivats de les finances tenim en castellà el llatinisme sponsor, que ens ha arribat a través de l’anglès de manera incorrecta com a sinònim de patrocinador. En el dret romà, però, l’sponsor era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”. El terme deriva d’spondere (“prometre, garantir”), arrel també present en els mots respondre i esposa.
 
A l’antiga Roma els encarregats de cobrar els impostos eren els publicans. Passaven a recollir els doblers en uns cistelles de vímet que es coneixien com a fiscus. D’aquí sorgiria la paraula fisc, sinònima d’hisenda (< facienda, “coses que s’han de fer”). En època moderna a partir d’aquest ètim sorgiria la figura del fiscal, funcionari que representa i defensa judicialment els interessos de l’Estat.
 
Jurisprudència
A partir del segle I aC fou necessària la figura d’un jurista encarregat d’assessorar i de respondre les preguntes de particulars i fins i tot de magistrats. A poc a poc, els juristes, anomenats genèricament prudents (“coneixedors” < pro + vídeo, “qui veu amb antelació”) , anaren recopilant informació sobre casos i sentències (< sentio, “percebre”, “opinar”). Aquesta ingent tasca serví de base per al naixement de la ciència del dret, la jurisprudència, paraula composta de ius (“dret”) i de prudentia, (“saviesa”).

Justinià, al segle VI dC compilà totes les lleis romanes en el conegut com a Codi de Justinià
Justinià, al segle VI dC compilà totes les lleis romanes en el conegut com a Codi de Justinià
 
La jurisprudència estableix la casuística que s'ha de seguir en litigis de naturalesa similar. A l’hora de validar alguna llei es feia servir l’expressió ratum facere aliquid (“fer vàlida alguna cosa”), que en les llengües romàniques donaria el verb ratificar –l’adjectiu ratus, arrel del mot raó, deriva del verb reor (“creure”, “considerar”).
 
Durant l’Edat Mitjana, el lloc on es feien sentir totes aquestes sentències era l’Audiència (< audio, “escoltar”), és a dir, el lloc on hom és escoltat. D’època medieval també és la paraula àrbitre (arbiter, -tri) com a sinònim de jutge. El terme és compost per la preposició ad, que indica direcció, i del verb eo, “anar”. No debades, quan hi ha una disputa hom va a aquesta persona perquè faci de mediador. D’àrbitre també tenim el verb albirar com a sinònim de veure-hi de lluny sense distingir, jutjar, bé una cosa.

No podeu deixar de consultar aquest extraordinari blog, De iure, que parla sobre la petjada clàssica en el dret romà actual. És de Mireia, una estudiant de Batxillerat de l'Institut Premià de Mar. Ha estat supervisat per la professora Margalida Capellà.

Aquí teniu un llistat de llatinismes que encara es fan servir en l’àmbit del dret. Atenció, però. La Cimera Judicial Iberoamericana acaba de decidir que començaran a eliminar les frases en llatí de les sentències.

  • Sub iudice (“sota el jutge, en mans del jutge”). Pendent de resolució judicial. Ex: Mentre el cas estigui sub iudice no podeu parlar-ne amb els periodistes.
  • In diem (“per a un dia concret”). És una expressió pròpia de la burocràcia jurídica que s’aplica en les citacions i convocatòries.
  • In absentia (“en absència”). S’utilitza per referir-se al fet que l’acusat no és present al judici.
  • Ab intestato (“d’un intestat”). Es diu de la successió no testamentària, és a dir, quan el difunt no ha fet testament. Per extensió es diu “morir ab intestato”, o sigui, morir sense haver fet testament.
  • Non compos mentis (“no estar en bon seny”). Aquest recurs jurídic se sol aplicar més en la vida del dador del testament per anul·lar disposicions finals perjudicials per a un hereu directe.
  • Ius sanguinis (“dret de sang”). És el criteri aplicat per alguns països segons el qual es concedeix la nacionalitat d’un país a algú si els seus pares ja tenen la nacionalitat d’aquell país. L’altre criteri és el ius soli (“dret del sòl”), segons el qual s’adquireix la nacionalitat d’un país si s’hi ha nascut.
  • Sui iuris (“del seu propi dret”). Amb capacitat legal.
  • Patria potestas o pàtria potestat. Dret que el ciutadà romà tenia sobre els seus fills; obligació que tenen els pares de vetllar pels fills durant la seva minoria d'edat.
  • In fragranti < in flagranti crimine (“en el delicte que crema”). En el moment de fer una acció reprensible. Ex: La veïna, que anava a regar les plantes, va sorprendre els lladres in fraganti.
  • Ex professo (“expressament, amb intenció”)
  • Ad hoc (“per a aquest propòsit”). Aplicat a una solució proposada per a un cas específic.
  • A priori. Amb anterioritat a l'experiència, sense poder basar-se en els fets. Ex: Condemnar a priori.
  • A posteriori. Amb posterioritat a l'experiència, basant-se en els fets observats. Ex: Raonar a posteriori.
  • Animus iniuriandi (“ànim d’ofendre”).
  • Bona fide (“de bona fe”). S’aplica al dret per al compliment de les prestacions estipulades.
  • Àlibi (<alibi 'en un altre lloc', comp. de alius 'altre' i ibi 'allí'). Coartada.
  • Exequàtur (“que es compleixi”, 3 pers. pres. subj. de exsĕqui “complir-se”). Autorització que dóna un estat a través dels seus tribunals perquè pugui ésser executada en el propi territori la sentència dictada per un tribunal estranger.
  • Per fas o per nefas (“per tots els mitjans lícits o il·lícits”). Per tots els mitjans possibles.

Articles del web relacionats:
La justícia, l'art que ens fa iguals?
Testificar amb testosterona tres vegades
Llegir bé en temps d'eleccions
Vots devots
- Llatí per a corruptes
-
 Que es faci justícia!
-
 La infanta no sap llatí
-
 L'hora d'Antígona

La justícia, l’art que ens fa iguals?

Diuen que tots som iguals davant la llei. Això, però, encara està per veure. El poble romà, creador del dret a Occident, tendria moltes coses a dir sobre com funciona avui el seu gran invent. Fou l’emperador bizantí Justinià qui al segle VI dC s’encarregà de compilar totes les lleis amb les quals els nostres pares culturals, amants de l’ordre, aconseguiren bastir un gran imperi.

Sovint s’ha dit que els juristes romans semblaven matemàtics aplicant fórmules algebraiques. Amb tot, el seu principal mèrit fou introduir en el dret el principi d’equitat, paraula derivada d’aequus (“igual), d’on tenim també equivocació (+ vox, “veu”) o l’adjectiu inic, que al·ludeix a allò mancat de equitat i, per tant, sinònim de malvat, odiós. El principi d’equitat estableix que no s’ha de fer una aplicació rígida de la llei, sinó que s’ha d’aplicar tenint en compte les circumstàncies particulars, els seus atenuants.

La justícia
La justícia
 
En un primer moment el terme emprat per a referir-se al dret era ius, d’on deriven mots com just, judici, jurídic, jutge, justificar, jurament, perjuri, injúria, conjurar, jurar o adjudicar. El jurista Cels (segle I dC) definí el ius com a ars boni et aequi (“l’art del que és bo i del que és just”). A partir del segle IV dC s’imposà el concepte derectum (“el que és recte”), que donaria la nostra paraula dret. Probablement aquest canvi fou motivat per la idea moralista del cristianisme segons la qual una conducta que segueix el camí recte necessàriament ha de ser justa.
 
La deessa Iustitia
La llegenda diu que el segon rei de Roma, Numa Pompili, va ser el primer legislador. Va rebre les lleis de la mà de la nimfa Egèria protectora de les fons, la qual li ensenyà a ser un legislador just i responsable sota l’advocació de la Iustitia. Aquesta deessa era representada amb una balança que, amb la mà esquerra, mantenia sempre recta simbolitzant l’equitat –del llatí libra (“balança”) tenim deliberar (+ prefix de- d’intensitat) i equilibri (+ aequus, “igual”).

Numa Pompili parlant amb la nimfa Egeria, la qual l'inspirà les lleis de Roma (mos maiorum).
Numa Pompili parlant amb la nimfa Egeria, la qual li inspirà les lleis de Roma
 
El que diu la Justícia va a missa. Així ho indica l’etimologia de veredicte (verus + dictus, és a dir, “la veritat dita”). No s’ha de confondre el veredicte amb la sentència, que és la decisió d’un jutge o d’un tribunal. Segons la mitologia, Iustitia havia viscut a la terra quan els homes vivien en pau. Un cop acabada l’Edat d’Or, en esdevenir la humanitat malvada, va preferir fugir i refugiar-se al cel, on es va convertir en la constel·lació  Verge –amb el temps la balança que aguantava amb les mans també obtindria una constel·lació pròpia.

La nimfa Egèria dictant a Numa Pompili les lleis de Roma (Ulpiano Checa, 1886)
La nimfa Egèria dictant a Numa Pompili les lleis de Roma (Ulpiano Checa, 1886)
 
En època moderna, s’ampliaren els atributs de la Justícia. Així, aparegué també amb els ulls embenats, símbol de la seva imparcialitat, i amb una espasa a la mà dreta que al·ludeix al caràcter implacable de les seves sentències, la més famosa Dura lex, sed lex (“La llei és dura, però és la llei”).

Justícia manipulable
Justícia manipulable
 
L’equivalent de la Iustitia al món grec havia estat Δίκη, que acabà assumint les funcions de la titànida Temis. El seu nom el trobam present en paraules com sindicat (συν, “amb” + δίκη), un terme que a l’antiga Atenas al·ludia a un grup d’oradors públics encarregats de vetlar per les lleis ancestrals.
 
Dret i religió
En els seus orígens, dret i religió estigueren íntimament relacionats. Prova d’això és que els conceptes ius i fas (“allò permès per la divinitat”) es confonien –després varen designar el dret humà i el dret diví, respectivament. Donada aquesta terminologia, no és d’estranyar que els primers encarregats d’impartir justícia fossin la casta sacerdotal dels pontífexs. En un principi es tractava de funcionaris que s’encarregaven de construir  (facere) els ponts sobre el riu Tíber, de gran importància religiosa i estratègica. Després, passaren a ocupar-se de les pràctiques generals de la religió romana a partir dels mores maiorum (“costums dels avantpassats”). Així, el pontífexs havien de dictaminar si un acte estava d’acord o no amb aquest paràmetre consuetudinari (consuetudo és “costum” en llatí). 

Justícia cansada
Justícia cansada
 
La paraula llei (lex, legis) també és un terme religiós. La seva arrel indoeuropea significa “elegir”, “recollir”, i ha donat els derivats legal, llegat, lícit, llicència o legislació. A diferència del ius, que emanava de la naturalesa, la lex era una norma escrita establerta per convenció.

Avui en dia convé diferenciar el concepte legitimitat del de legalitat. La legitimitat és un do de la naturalesa, mentre que la legalitat és una creació humana, un artifici. Així doncs, tot el que és legítim no sempre és legal, a no ser que l’home ho legalitzi. De la mateixa manera, la legalitat no sempre és legítima, perquè la primera és autèntica, mentre que la segona és convencional.

A l’antiga Roma era habitual atorgar a les lleis un caràcter sagrat (sanctus) amb la pràctica de certs rituals. D’aquesta manera les lleis se sancionaven, és a dir, se sacralitzaven –amb el temps, el verb féu referència a la pena que rebia un individu per haver transgredit una norma.
 
La paraula càstig també té ressonàncies religioses. Prové de l’adjectiu castus (“net”, “honest”) i del verb ago (“conduir”). És a dir, originàriament l’objectiu d’un càstig era “fer pur” un individu que no havia tingut una actitud adequada. Com a sinònim de càstig també tenim una paraula llatina, pena, la qual deriva del poena i aquesta del grec ποινή. Així en la nostra llengua es parla d’accions “punitives”, que són castigades per la llei –en anglès càstig és punishment; penal també ve de poena ja que, en el món futbolístic, és la pena màxima.

La justícia apallissada
La justícia apallissada

La Llei de les XII Taules
El matrimoni inicial dret-religió tingué com a principals perjudicats la plebs, la classe baixa romana. Aquesta no es fiava d’un estament que interpretava les lleis beneficiant més els patricis, els nobles, els màxims controladors del poder polític. Davant aquesta injustícia, amb la República recent instaurada, els plebeus passaren a l’acció. Al 493 aC s’instal·laren al mont Aventí exigint, entre altres coses, que les lleis abandonassin per sempre el seu caràcter consuetudinari i que fossin posades per escrit. Finalment el Senat va haver de cedir a les seves reivindicacions.

Api Claudi Cras
Api Claudi Cras


El primer que es féu fou crear dues comissions compostes per deu homes, els decemviri legibus scribundis (“decemvirs per a escriure lleis”), els quals estigueren sota les ordres del  cònsol Api Claudi Cras. Segons la tradició, tots ells van ser enviats a Atenes amb la finalitat d’estudiar les normes que al segle VI aC havia elaborat Soló en substitució de les draconianes. L’any 451 aC, després d’haver-lo sotmès al debat del poble, Roma tingué el seu primer codi jurídic escrit: la Llei de les XII Taules.

Aquestes lleis anomenaven així perquè foren escrites sobre unes taules de bronze que quedaren exposades al fòrum a la vista de tothom –el text íntegre original no s’ha conservat i només el coneixem fragmentàriament per mitjà de referències d’autors posteriors. Amb la seva publicació, el dret romà començà a ser més transparent i objectiu, ja que es basava en les paraules de la llei escrita i no en la interpretació subjectiva dels pontífexs.

Nèmesi, la venjança divina
En grec,  llei és νόμος, d’on tenim economia (la llei de la casa, οἰκός). Aquesta paraula també va donar nom a Nèmesi, la deessa que personificava la venjança divina. Coneguda també amb el seu sobrenom asiàtic d'Adrastea, a vegades, com les Erínies, castigava el crim. Ella, però, perseguia especialment la desmesura (ὑβρις), com, per exemple, l’excés de felicitat en els mortals, l’orgull dels reis -segons l’esperit hel·lenic, no hi podía haver res que sobresortís, tant per bé com per mal. D’aquesta manera, Cresos, rei de Lídia, massa feliç per les seves riqueses i pel seu poder, és arrossegat per la Nèmesi a una expedició contra el rei persa Ciros que acaba essent la seva ruïna.

Nèmesi
Nèmesi

Nèmesi (Pierre Paul Prud’hon)
Pierre Paul Prud’hon

No podeu deixar de consultar aquest extraordinari blog, De iure, que parla sobre la petjada clàssica en el dret romà actual. És de Mireia, una estudiant de Batxillerat de l'Institut Premià de Mar. Ha estat supervisat per la professora Margalida Capellà.

Aquí teniu un recull de sentències jurídiques que encara es fan servir al món del dret:
  • Quod non est, confirmari non potest (“El que no existeix no es pot demostrar”)
  • Excusatio non petita, accusatio manifesta (“Excusa no demanada, acusació manifesta”). La locució indica la culpabilitat de qui s’excusa espontàniament, sense que ningú li ho hagi demanat.
  • Nemini licet ignorare ius (“Ningú no pot ignorar la llei”)
  • Salus populi suprema lex esto (“Que la salut del poble sigui la llei suprema”). Qualsevol llei suprema ha de ser derogada en favor de la salvació de la pàtria.
  • Summa ius, summa iniuria (“La justícia absoluta és una absoluta injustícia”). Indica que l’aplicació excessivament rigorosa de la llei pot conduir a una injustícia.
  • Lex iniusta non est lex (“Una llei injusta no és llei”)
  • Ignorantia legis neminem excusat (“La ignorància de la llei no excusa ningú”).
  • Melius est impune delictum relinquere quam innocentem damnare (“És preferible deixar un delicte sense càstig que castigar un innocent”)
  • Sub lege libertas. Llibertat, però sotmesa a la llei, és a dir, la llibertat no s’ha de convertir en llibertinatge.
  • Nemo inauditus condemnetur (“Que no es condemni ningú sense ser escoltat”)
  • Inuenta lege, inuenta fraude (“Feta la llei, feta la trampa”).
  • Primus error ueniam meretur (“El primer error mereix el perdó”).
  • Necessitas non habet legem (“La necessitat no té llei”). Principi jurídic que considera que una acció reprovable deixa de ser-ho quan el seu autor hi ha estat empès per necessitat.
  • Non omne quod licet honestum est ("No tot el que és permès és honest"). Principi moral del codi de Justinià, en què es valora la preeminència de la moral sobre la llei.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:


Articles del web relacionats:
Llegir bé en temps d'eleccions
- Dret a la romana
Vots devots
- Llatí per a corruptes
-
 Que es faci justícia!
-
 La infanta no sap llatí
-
 L'hora d'Antígona

L'arrogància i la síndrome de Coriolà

La síndrome de Coriolà afecta aquelles persones que, creient que sempre tenen raó, no escolten crítiques ni aprenen dels errors comesos. Agafa el nom de Caius Marci, un general patrici del segle V aC, dit també Coriolà. Segons relata l’historiador Plutarc (segle III) a l’ obra Vides paral·leles, va viure quan la República acaba de ser instaurada en substitució de la monarquia. Després d'haver vençut heroicament els enemics volscs, va retornar a Roma amb l’ego pels niguls. Havent aconseguit aquella gesta, per la insistència de la seva mare Volúmnia, es cregué amb el dret de proclamar-se cònsol, el càrrec més alt dins la jerarquia republicana. Els tribuns populars, però, s’hi oposaren i, a causa del seu caràcter arrogant, l’acabaren desterrant, acusant-lo de traïdor.

Contrariat per aquest tracte, Coriolà es passà al bàndol adversari i encapçalà un potent exèrcit de volscs contra la seva estimada Roma. A l'últim moment, però, les súpliques de la seva mare el feren desistir d’aquell atac. Aleshores, fou considerat de nou un traïdor pel poble volsc, que es venjà matant-lo.
 
Al segle XVI aquest episodi de la història de Roma inspirà a Shakespeare la tragèdia Coriolà. L’obra presenta el debat tràgic d'algú que sobtadament, de patriota, passa de ser considerat un renegat i que no pot acceptar que sigui la voluntat del poble la que determini el seu destí. La seva actitud enfront del poble convertiria Coriolà en un personatge polèmic. Fou reivindicat tant pels feixistes com pels comunistes en representacions durant els anys anteriors i posteriors a la Segona Guerra Mundial.

Articles del web relacionats:
Gent imprescindible amb síndrome d'Àiax


I aquí teniu el trailer de la pel·lícula Coriolanus (2012)de Ralph Fiennes: 



Que es faci justícia!

Article publicat a l'Ara Balears (25/07/2014)
 
El dret nasqué com a instrument d’organització de la vida en societat. En un principi, les lleis no estaven escrites i eren executades per l'autoritat de torn, reis, prínceps o summes sacerdots. Això feia que la seva interpretació fos del tot subjectiva. El problema es resolgué fa més de cinc mil anys a Mesopotàmia amb l'aparició de l'escriptura. Llavors, tenint codis com el d'Hammurabi a la vista de tothom, la gent no se sentia tan vulnerable donat que ja sabia a què s'havia d'atendre.
 
Amb tot, fou a Roma on es configurà el nostre dret actual. El poble llatí, eminentment pragmàtic, va intentar regular tots els aspectes de la vida pública i privada mitjançant un extens corpus de normes precises conegut com a jurisprudència (ius, “dret” + prudentia,“saviesa”). En aquesta tasca, el seu major mèrit fou la introducció del principi d’equitat, és a dir, s’havia de jutjar objectivament, però analitzant els atenuants de cada cas.
 
Símbol d’aquesta equitat seria la deessa de la Justícia, que tanta feina té avui. La balança que sosté en equilibri amb la mà esquerra li atorga credibilitat. El ulls embenats garanteixen la seva imparcialitat. I l’espasa que empunya amb la mà dreta al·ludeix al caràcter implacable de les seves sentències: Dura lex, sed lex (“La llei és dura, però és la llei”). Tanmateix, l’essència del dret romà es començà a pervertir a partir de finals del segle I aC quan la República donà pas a l’Imperi com a forma de govern. Aleshores tot el poder legislatiu recaigué en la figura de l’emperador, el qual creava i abolia lleis a la seva conveniència.
 
Al segle XIX, amb la consolidació de la majoria dels estats nació d’Europa, cada país, a través del procés de codificació, emprengué l’actualització dels seus ordenaments jurídics. En molts casos, el punt de partida fou el Codi Justinià, el recull de les fonts del dret que ordenà fer l’emperador homònim bizantí l’any 529, mig segle després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Llavors, el filòsof alemany Hegel (1770-1831) tingué molt present el famós aforisme llatí Fiat iustitia et pereat mundus (“Que es faci justícia i que el món s’ensorri”). Per reforçar el paper del dret com a garant de l’ordre social, hi féu un petit canvi gramatical, de manera que la frase quedà com a Fiat iustitia ne pereat mundus (“Que es faci  justícia per tal que el món no s’ensorri”).
 
Aquesta enginyosa reformulació de Hegel és més vigent que mai. Amb les misèries polítiques i reials ara al descobert, només ens queda confiar en la justícia per evitar la degradació de l’statu quo. Ja fa massa temps que la nostra democràcia està segrestada. A l’espera de respostes judicials més contundents, la ira popular va en augment. Els fantasmes del passat esperonegen massa. Ja durant la Revolució francesa (1789-1799) moltes persones varen perdre, literalment, el cap. Aleshores el mètode habitual d’execució fou la decapitació amb guillotina, que agafa el nom de Joseph Guillotin. Aquest metge francès considerava que es tractava d’un instrument humanitari perquè provocava una mort ràpida; i igualitari perquè no feia distincions entre rics i pobres.
 
Anys abans, als EUA, s’havien produït un fets que originaren l’aparició del verb linxar . Durant la Guerra de la Independència americana (1775-1783), Charles Lynch, un granger de Virgínia, va liderar una acusació contra un grup de lleialistes (seguidors del rei anglès). Després que un jurat absolgués els sospitosos, Lynch va decidir executar-los pel seu compte. A finals del segle XIX, els camperols irlandesos també preferiren prendre’s la justícia pel seu compte, encara que d’una manera més pacífica. Estaven farts de treballar per a propietaris anglesos absents que els cobraven uns arrendaments altíssims. Així ho feren saber a l’administrador Charles Boycott. Davant la seva inflexibilitat, els pagesos es negaren a continuar treballant. Finalment, al cap de pocs mesos, a causa del boicot que patí, Boycott va haver d’abandonar el càrrec.
 
Aquests són només alguns dels vestigis lingüístics que ens han deixat els moviments d’indignats els darrers segles. Ara, però, les nostres millors armes són la balança, l’espasa i els ulls embenats de la Justícia. En cas de sentir-nos desemparats, cobra més força la consigna de l’escriptor català Víctor Alexandre: “Quan la llei no és justa, és de justícia transgredir-la”. Per tant, haurem de seguir incorporant nous termes nascuts a l’escalfor del descontentament popular. Un dels darrers és escrache (< escrachar, “destruir”), que és com es denomina a l’Argentina l’assetjament en massa d’algú en el seu domicili o lloc de treball. Que es faci, doncs, justícia per evitar, com va dir Hegel, que el món s’ensorri!
 
Per reflexionar més sobre el concepte de justícia, aquí teniu un vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.
 


A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:


No us podeu perdre aquest àudio del "Racó de pensar", de Catalunya Ràdio, dedicat a la justícia.

Rectificar és de reis

Article publicat a l'Ara Balears (03/06/2014)

Rei
ve del verb llatí rego, rexi, rectum (“guiar”). Com a persona condreta que suposadament és, don Joan Carles ha obrat amb rectitud i rigor per a la regió que fins ara ha regit de manera tan irregular. Escortat per l'Estat de dret i amb el reglament a la mà, ha agafat la millor drecera. Regidor de la seva règia vida, s’ha adonat que avui les regles del joc són unes altres. Per molt que l’intentàs redreçar o endreçar, el seu rígid rectorat ja no tenia sentit. És per això que preferia ofegar les seves penes en Corina, la seva “escort” personal, la seva dama de companyia -aquesta paraula ens ha arribat a través de l’italià procedent de l’arrel llatina rego.

El nostre
regent director d’orquestra ha estat conscient que dirigir un país tan insurgent també implica corregir, així que ha pres la millor direcció. No li ha fet por rectificar, és a dir, “actuar” (facio) de manera recta o correcta. Ja feia temps que el seu règim no ens provocava ereccions, sinó més aviat insurreccions. En terres germàniques, a través de l’arrel indoeuropea *reg-, els reis foren associats amb l’abundància de béns, de manera que no és d’estranyar que molts d’ells acabessin atresorant una gran riquesa –el nostre no es pot queixar.
 
De don Joan Carles diuen (dico) moltes coses, però fins ara ningú no s’atrevia a dir-li que seguís els exemples del rei de Bèlgica o la reina d’Holanda. A la fi ha abdicat, així que s’ha “desdit” de les seves funcions reials. Havent anunciat la seva renúncia, hi ha qui sospira perquè la Rexpublica”, que tant d’estupor provoca, doni pas a una República, és a dir, a una “cosa pública”(Res publica) que, aquesta vegada, esperam que no sigui fictícia, sinó real. En grec, la monarquia és la solitud (μόνος) del poder (ἀρχή), que s’accentua encara més enmig de la sabana africana caçant elefants. Ara Sa majestat arrossega l’entotsolament del seu ja excàrrec. Només li queda fer examen de consciència des del monestir del seu daurat retir.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px