Banner Top

Apoteosis apoteòsiques

Avui una cosa apoteòsica és una cosa grandiosa, exultant. Al món romà, però, una apoteosi, paraula derivada del grec ἀπό (“des de”) i de θεός (“déu”), era el nom que rebia el procés de divinització d’un emperador un cop mort. Aquesta cerimònia, d’origen asiàtic, implicava la creació d’una imatge de cera de la persona que s’anava a divinitzar. Durant set dies era adornada amb tot tipus de joies i, després, era cremada. En el clímax de la cerimònia, s’amollava una àguila, atribut de Júpiter. Es creia que aquest ocellot portava l’ànima de l’emperador de la terra al cel per convertir-lo en déu.

Apoteosi d'Hèracles
Apoteosi d'Hèracles
 
Els emperadors només eren divinitzats en morir. N’hi va haver alguns que es varen riure d’aquest costum. És el cas de Vespasià (69 - 79), que, segons Suetoni, en el seu llit de mort va exclamar amb sorna: Vae, puto deus fio! (“Ai, em sembla que m’estic convertint en un déu!”). A continuació, a punt d’exhalar, s’aixecà i pronuncià una altra frase per a la història: “Un emperador ha de saber morir de peu”  -el revolucionari mexicà Emiliano Zapata 1879-1919) és autor de la seva versió més exitosa: “Prefiero morir de pie que vivir arrodillado”; en castellà també es diu “morir con las botas puestas”.

Amb tot, a partir del segle III dC, quan l’Imperi ja tenia el caràcter d’una monarquia oriental, no s’havia d’esperar a la mort de l’emperador per fer-li l’apoteosi. En arribar al poder, ja quedava automàticament divinitzat. Aquest fet portà conseqüències importants a Occident, on, des de l’edat mitjana, els reis i emperadors foren legitimats per la gràcia divina com indica el lema “rei per la gràcia de Déu”.

Apoteosi de Claudi (Museu del Prado)
Apoteosi de Claudi (Museu del Prado)

Apoteosi dels herois francesos morts per la pàtria, en la guerra de la llibertat (Anne-Louis Girodet)
Apoteosi dels herois francesos morts per la pàtria, en la guerra de la llibertat (Anne-Louis Girodet)


Apoteosi del dòlar (Salvador Dalí)
Apoteosi del dòlar (Salvador Dalí)

Damnatio memoriae
L’acte contrari de l’apoteosi era la damnatio memoriae (“reprovació de la memòria”). Es tractava d’una condemna oficial d'un emperador per part del Senat romà. Consistia a esborrar el seu nom, un cop mort, de les inscripcions o bé destruir les seves estàtues. També es condemnava explícitament el seu nomen mitjançant la prohibició d'usar-lo a altres membres de la família.

Pintura de la dinastia dels Severs on apareixen retrats de Septimi Sever, Julia Domna, Caracalla i Publi septimi Geta. La cara de Geta ha estat esborrada a causa de la
Pintura de la dinastia dels Severs on apareixen retrats de Septimi Sever, Julia Domna, Caracalla i Publi septimi Geta. La cara de Geta ha estat esborrada a causa de la "damnatio memoriae" ordenada pel seu germà, Caracalla

Molts emperadors dèspotes varen sofrir la damnatio memoriae, entre ells, Neró, Calígula, Domicià o Còmode. A vegades, però, no calia esperar a la mort de l'emperador per aplicar aquest tipus de procés. Així va passar amb Heliogàbal. Tot i que en menor mesura, les damnationes també podien afectar magistrats. Fou el cas de Cneu Calpurni Picó. Se suïcidà en ser considerat l'autor de la mort d'un nebot de l'emperador Tiberi. Tot seguit, segons relata Tàcit, un cònsol va proposar esborrar el seu nom dels documents oficials, confiscar els seus béns i privar els seus fills del seu nom.
Efígie
Molts objectius de les damnationes memoriae eren les efígies o imatges dels emperadors. La paraula llatina effiggies (“imitació”) està formada per la preposició ex ("fora") i el verb fingo ("fingir", “modelar”, “donar forma”).Una efígie, per tant, és una reproducció fictícia, fingida, treta d'un objecte real.  Del verb fingo també procedeixen substantius com  figura o configuració.

La guerra propagandística

Article publicat a l'Ara Balears (01/12/2013)
 
Abans se li deia propaganda i ara comunicació. És la força dels eufemismes, que sovint maquillen mentides. La paraula propaganda apareix per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”). A partir del segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’imperi romà, els habitants d’aquells llogarets més apartats que es resistien a adoptar la nova doctrina havien passat a ser coneguts com a paganspaís i pagès també contenen el mateix ètim.
 
Tot i que es tracti d’un mot d’encunyació recent, des de l’antiguitat la propaganda ha estat al servei dels més poderosos. Un dels qui en sabé treure més partit fou Juli Cèsar. Aquest polític de la Roma republicana del segle I aC, que ha passat a la història amb eslògans com alea iacta est o ueni, uidi, uici, no dubtà a magnificar les seves gestes militars a través de textos com la Guerra de les Gàl·lies i la Guerra Civil. En una iniciativa sense precedents, també va aconseguir, amb el vistiplau del Senat, estampar la seva efígie en les monedes, la qual cosa, juntament amb l’erecció d’estàtues, li garantia una major presència “mediàtica” entre la població.
 
Els admiradors de Cèsar no dubtaren a parlar bé d’ell en qualsevol reunió. Fou així com tengueren sentit els discursos panegírics, paraula provinent del grec pan (“tot”) i d’agyris (“assemblea”). Amb aquesta fama, no és d’estranyar que alguns fins i tot el volguessin fer rei. Ja als llibres sibil·lins –premonitoris del destí de Roma- hi havia escrit que el poble iranià dels parts “només podria ser vençut per un rei”. Quedava clar, doncs, que a Roma, com abans a l’antiga Grècia, els oracles també podien estar al servei de la propaganda  –és el mateix que passa actualment amb les enquestes governamentals del CIS.
 
A pesar de tants d’esforços persuasius, Cèsar acabaria essent assassinat pels seus. Octavi August, tanmateix, en fou un digne successor. No debades, contractà Virgili perquè li escrigués l’Eneida, una obra del tot apologètica a la seva figura. L’historiador Tit Livi també li faria la gara-gara amb Des de la fundació de la ciutat. L’objectiu del llibre era enaltir els valors de la Roma d’August davant de les misèries dels pobles sotmesos. A més de lloar els valors patriòtics, la propaganda, però, també és un mitjà eficaç per difondre la mentida històrica. És el que passà amb l’emperador Tiberi. Dècades després de morir, la seva imatge pública fou destrossada pels historiadors Tàcit i Suetoni, que el presentaren com un vell sanguinari i pederasta.
 
En època moderna, la propaganda consolidaria la seva càrrega negativa amb el nazisme. Al ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goebbels, se li atribueix la frase “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. El seu ideari era així de clar: “No hi ha necessitat de dialogar amb les masses, els eslògans són molt més afectius. Actuen en les persones com ho fa l’alcohol. La multitud no reacciona com ho faria un home, sinó com una dona, sentimental en lloc d’intel·ligent”.
 
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
 
Hem de suposar que el Govern Bauzá també es fa seves aquestes paraules de Goebbels. Si no, no s’entén que cap dels seus incondicionals súbdits aduladors hagi volgut assistir a gairebé cap de les taules rodones sobre l’ensenyament públic que aquests darrers mesos s’han celebrat a gran part de pobles de Mallorca. Han preferit adoctrinar els seus en petit comitè i a porta tancada. I, per convèncer les díscoles masses que tanta por els infonen, IB3, l’altaveu de les consignes institucionals, ja s’ha encarregat de fer-los la feina.
 
La darrera ordre executada de franc per l’ens autonòmic ha estat l’emissió del vergonyós vídeo de la Fundació Jaume III titulat A Mallorca, en bon mallorquí. Estaria bé que aquests defensors de “lo nostro” també reivindicassin la figura de Francesc de Borja Moll, l’encarregat d’adaptar la gramàtica de Fabra a les modalitats insulars. Tem, però, que a ell també el considerin un “pancatalanista”. Ara tan sols hem d’esperar que TVE emeti aviat un altre vídeo: “En Andalucía, en buen andaluz”. A veure què en dirà la RAE. I mentre dura aquest renou ideològic la maquinària propagandística ja parla de brots verds. Al carrer, però, només s’hi veuen males herbes que delaten la ineptitud governamental.

Pasqua i la toponímia

La primera lluna plena després de l'equinocci de primavera marca el diumenge de Pasqua, una celebració que donà nom a una illa. Situada al bell mig de l’Oceà Pacífic, l’illa de Pasqua és un dels indrets més allunyats de la resta del món. Com a lloc més proper té Pitcairn (Austràlia), a 2.000 km de distància, mentre que la costa continental de Xile, país al qual pertany, és a 3.700 km.

Aquesta illa volcànica, de forma triangular i de 163 quilòmetres quadrats –una quarta part de Menorca-, és coneguda per les seves gegantines estàtues, els moais. Fou descoberta al segle XVIII pel capità holandès Jakob Roggeveen. Hi desembarcà el 5 d’abril de 1722, Diumenge de Resurrecció, motiu pel qual la batejà com a illa de Pasqua. Mig segle després, en amb la seva incorporació a la corona espanyola, fou rebatejada com a Isla de San Carlos en honor al rei Carles III. Però aquest nom no fa fer fortuna i ràpidament fou oblidat. Els nadius, amb tot, continuaven anomenant-la Rapa Nui (“Gran Rapa”). Aquest fou precisament el nom que catapultà internacionalment l’illa al 1994 amb la pel·lícula homònima dirigida produïda per Kevin Costner.

Illa de Pasqua pertany a Xile
Illa de Pasqua pertany a Xile

Figures misterioses
Els moais continuen essent un misteri. Així es desprén del reportatge "Els misteris de l'illa de Pasqua" de Sergi Ramos publicat a la revista Sàpiens al maig de 2012 (núm. 116). Són figures amb un cap gros, un prominent nas i sense cames, però amb unes mans llargues que se situen sobre la panxa. Solen tenir 10 metres d’altura i pesar vuitanta tones. Cada efígie representa el cap de tribu, un ancestre que, en morir, era “immortalitzat” amb una estàtua, generalment d’esquena a la mar, amb la intenció de protegir els habitants dels perills que arribaven de fora. Durant els més de vuit segles en què es va mantenir aquesta pràctica religiosa es varen erigir a Rapa Nui al voltant de 600 moais, dels quals en quedarien ara la meitat.

Moais a l'illa de Pasqua
Moais a l'illa de Pasqua


La fi dels moais arribaria amb les tensions tribals que es produïren entre els segles XV i XVIII. Aleshores, l’illa es trobava amb un col·lapse ecològic, ja que l’excés de població havia provocat una desforestació molt greu. A més, hi havia manca d’aliments. A tot això s’hi sumaren les revoltes dels estrats més baixos que, com a signe de rebel·lia contra l’ordre imperant, varen començar a enderrocar els moais, els quals, no debades, representaven els ancestres dels caps de tribu.

Al 1888 el capità Policarpo Toro s’encarregà oficialment d’incorporar l’illa a sobirania xilena, enganyant els caps de tribu, que es pensaven que signaven un document amb el qual accedien a un protectorat. Tanmateix, fins al 1966 els seus habitants, no varen tenir dret a la ciutadania xilena. Tots ells encara parlen la seva llengua, el rapanui o pascuense, de la família polinèsica. En aquesta llengua moai significa precisament “escultura”.


Mapa de l'Illa de Pasqua
Mapa de l'Illa de Pasqua


El genocida català
Al 1990 un historiador català va destapar que darrere la desaparició de la cultura rapanui hi hagué un compatriota seu, natural de Masnou, Joan Maristany (veure revista Sàpiens, núm. 116). Fou l’home que al 1862 organitzà una expedició a l’illa de Pasqua amb la intenció de captar esclaus –l’esclavisme a l’Estat espanyol estava prohibit des de 1820, però continuava essent un negoci molt lucratiu.

Esclaus a l'illa de Pasqua
Esclaus a l'illa de Pasqua


La ràtzia protagonitzada per Joan Maristany, anomenat “Marutani”, podria haver representat el principi de la fi de la cultura illenca tal com s’havia mantingut fins aleshores. I és que entre els capturats hi havia els sacerdots, encarregats de la transmissió oral de les tradicions religioses i únics intèrprets de les misterioses tauletes rongo-rongo. Alguns historiadors creuen que l’any d’aquella ràtzia, el 1862, hi havia a Pasqua uns quatre mil nadius. I les naus en degueren segrestar un terç. El seu destí fou el port peruà de Callao. Allà, però, com que l’esclavisme era una pràctica il·legal, les autoritats varen ordenar alliberar els reus i detenir els capitans de les naus. Segons les cròniques, Maristany va poder fugir i tornar al seu Masnou, on moriria tranquil i sense rendir comptes pels seus crims el 1914.

Tanmateix, les desgràcies dels nadius capturats no s’acabaren amb el seu alliberament. Alguns d’ells varen contraure malalties terribles de l’època, com ara la verola, que després, en tornar a l’illa, encomanaren a la resta d’habitants. Així, els censos de 1864 parlen que a Rapa Nui només quedava un 35% dels nadius. Tota una desgràcia!!

L’etimologia de l’estat de Florida
El nom de la península de Florida, l’estat del sud del Estats Units, també està relacionat amb la Setmana Santa. Fou incorporada a la corona espanyola al segle XVI. El 2 d’abril de 1513 el villasoletà Juan Ponce de León desembarcà en una terra estranya i misteriosa al nord de Cuba que es creia una gran illa i que, per haver estat vista en temps de Setmana Santa, fou batejada com a “Terra de la Pasqua Florida”. Una vegada més, Pasqua no ens atura de sorprendre!

Aquí teniu una notícia que parla sobre l'espoli que ha patit l'illa de Pasqua a mans dels anglesos.

Aquí teniu unes reflexions sobre l'illa de Pasqual del mestre Puyal.


Aquí teniu un documental sobre l'illa de Pasqua:




I aquest és el tràiler de la pel·lícula Rapa Nui:




Articles del web relacionats:
- Topònims, entre la realitat i la ficció
- Mones de Pasqua, una monada?
- La llengua de la Setmana Santa

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px