Banner Top

Robar la roba

Si mai en aquesta vida hem de robar alguna cosa és millor que, per afinitat etimològica sigui, una peça de roba. En la llengua dels visigots raubon al·ludia a l’acte de saquejar. Durant l’edat mitjana el que solien saquejar més aquests pobles quan arribaven a un indret eren vestits, que es convertien així en un raupa (“botí”), que en la nostra llengua donaria el terme roba.

En llatí robar era rapio, d’on tenim rapaç, ràpid, rapte, subreptíciament (“de manera oculta”) o usurpar. La llengua del Cèsars també ens ha llegat les paraules lladre i lladronici (sinònim de robatori, en castellà “latrocinio”). Al segle V aC, amb la caiguda de l’imperi romà d’Occident, molts soldats (latrones) deixaren de cobrar. Així, en tractar-se d’assalariats que tenien el dret a portar armes, es convertiren en bandolers, donant lloc al significat actual de lladre i lladronici –la paraula llatina latro deriva alhora del grec λάτρις (“servent”), arrel que trobam en mots com egòlatra.

En grec, robar és κλέπτω, d’on tenim cleptòman (+ μανία, “bogeria”) o clepsidra, el famós rellotge d’aigua (ὑδωρ) de l’antiguitat –“robava aigua” perquè estava format per dos recipients: un s’omplia de l’aigua que queia de l’orifici de l’altre. 

Compte amb Cacus!
En castellà, un sinònim de lladre és “caco”. Aquest nom al·ludeix a un personatge relacionat amb Hèracles (Hèrcules llatí). Segons la llegenda, després d’haver mort el monstre Geríon, el gran heroi grec es dirigí amb els seus bous manllevats a Roma. En creuar el riu Tíber, cansat, decidí dormir una estona per recuperar forces. Aleshores va aparèixer Cacus, un pastor d’aquella contrada, terriblement forçut -se’l considerava fill d’Hefest (Vulcà). Aquest li robà el bestiar i l’amagà en una cova. En despertar, Hèracles no trigà a descobrir l’amagatall del lladre, a qui acabà matant. Així, pogué recuperar els seus animals.

Hèrcules i Cacus, Palazzo Vecchio, Florència
Hèrcules i Cacus, Palazzo Vecchio, Florència


Aquí teniu l'àudio del programa "El palabrero" (RNE), que parla d'aquestes etimologies.

Aquí teniu una article de Jordi Llovet titulat "Robar i donar".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules relacionades amb la seguretat ciutadana i el delicte.

Benvinguts a l'era Narcís

Article publicat a l'Ara Balears (25/09/13)
 
La revolució digital dels últims anys fa que estiguem instal·lats en la coneguda com a era 2.0. Per ventura, però, amb l’egocentrisme que circula per la xarxa, seria més oportú parlar de l’era Narcís. En la mitologia clàssica, Narcís era un jove tan atractiu com arrogant. Així s’entén que no tengués escrúpols en rebutjar Eco (ἠχώ, “so”), una nimfa còmplice de les infidelitats de Júpiter a qui Juno, la dona del patriarca olímpic, havia condemnat a repetir les últimes paraules del seu interlocutor. Davant tal desaire, la humiliada nimfa es retirà a les muntanyes, on s’aprimà tant que de tota ella només quedà la seva planyívola veu que encara ara ressona quan la cridam.

Narcís modern
Narcís modern
 
Tal com relata Ovidi en les seves Metamorfosis, altres pretendents menyspreades per aquell jove insolent clamaren venjança al cel. Escoltant els seus precs, Nèmesis, la deessa de la venjança, féu que un dia calorós, després d’una cacera, Narcís s’inclinàs sobre una font per saciar la seva set. En ajupir-se, quedà del tot astorat per la bellesa del rostre que tenia al seu davant, desconeixent que era el seu propi. Llavors, s’hi acostà encara més per besar-lo, però a l’acte aquella il·lusòria imatge s’esvaní. No avesat a ser rebutjat, fou tanta la pena que sentí Narcís que la mort se l’acabà consumint. Es complia així la profecia que, en néixer,  havia fet el famós endeví Tirèsias a la seva mare: “Viurà molts d'anys si no es contempla a si mateix”. Com a recordatori, d'aquell dissortat cos va brotar una flor que rebé el seu nom.

Els nous narcisos
Els nous narcisos
 
Si fos un personatge real, segur que avui Narcís romandria embadalit davant la pantalla de l’ordinador o del mòbil. Practicaria l’egosurfing. Així, el seu ego s’aniria inflant a mesura que anàs trobant el seu nom per Internet, una xarxa (Network) que pretén donar-nos una dimensió més internacional. Tampoc no es cansaria de compartir amb el món virtual comentaris suposadament ocurrents i imatges de la seva “fantàstica” vida. En cas de sentir-se deprimit, per recuperar l’ànim, en lloc de prendre Prozac, li bastaria fer ullada a l’egòmetre dels agregats, dels “m’agrada”, de les repiulades o de les visites dels seus amics ficticis d’aquesta “teranyina d’abast mundial” que és, en anglès, la www (World Wide Web).

Facebook i l'ego
Facebook i l'ego
 
Sens dubte, Internet ha canviat les nostres vides, les relacions personals i la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Són molts els avantatges que ofereix, però també els perills. Ara ja no es parla d’intimitat, sinó d’extimitat, la necessitat que tenim contínuament d’exhibir-nos sense pudor i de reafirmar-nos davant la resta. No es parla de diàleg, sinó de dial-ego o de solipsisme (< solus ipse, “un mateix tot sol”), que en el llenguatge filosòfic és una forma radical de subjectivisme, segons la qual només pot ser conegut el propi joÉs curiosa l’evolució que ha experimentat la humanitat. Del teocentrisme de l’edat mitjana es va passar a l’antropocentrisme del Renaixement. I ara  el segle XXI ens ha duit l’egocentrisme o, millor dit, l’egolatria. Vivim, doncs, a l’era del “super ego”.


Metamorfosi de Narcís (Dalí, 1937)
Metamorfosi de Narcís (Dalí, 1937)

Narcís (Caravaggio, 1573-1610)
Narcís (Caravaggio, 1573-1610)
 
Al món feliç ple d’emoticonos que és la xarxa tots estam encantats d’haver-nos coneguts i ens creim líders d’opinió. Certament, ben usat, Internet és una gran eina educativa i democràtica, especialment ara que tots ens sentim més coartats que mai. Per contra, també potencia el narcicisme, sobretot entre els més ociosos, que no dubten a negociar amb la seva fatuïtat o vanitat que tants comentaris insípids (fatui, en llatí) i buits (vani) generen. Avui les paraules bíbliques de l’Eclesiastès cobren més força que mai: Vanitas vanitatum et omnia vanitas (“Vanitat de vanitats i tot és vanitat”).

Noves solituds
Noves solituds
 
Internet també ens permet sadollar la nostra curiositat i voyerisme fins a límits grotescos. Això, però, no ha de desmerèixer el seu gran èxit comunicatiu i altruista. Mostrant la nostra millor cara, posam en comú tota mena de dades pel bé del proïsme, el qual, tanmateix, si no va alerta, pot acabar infoxicat, és a dir, saturat d’informació. Sembla que preferim el distanciament d’un edulcorat món virtual que les implicacions d’un incòmode món real. A força de teclejar amb els dits (digiti), ens preocupam més dels nostres companys digitals que d’aquells que tenim al costat, a qui sovint no donam ni tan sols un dit. Per reivindicar la nostra presència al món, escrivim més que no parlam de cara. Ens sentim connectats al món, però desconnectats de l’entorn. Som així de virtuosos, vull dir, de virtuals.
 
La dèria dels selfies
La dèria dels selfies

Nietzsche i la solitud
Nietzsche i la solitud

L’escalfor de la xarxa ens ajuda a suportar millor la nostra feixuga existència. La soledat i el silenci ens horroritzen o, millor dit, ens avorreixen. No debades, aquesta paraula ve del llatí abhorrere (ab + horrere, “prendre en horror”) i antigament era sinònima d’odiar; després adquiriria la connotació de “causar tedi” amb la idea de no suportar una persona o una cosa. Pascal, filòsof francès del segle XVII, deia que “tota la desgràcia dels homes ve d’una sola cosa, que és no saber estar-se en repòs en una cambra”. I Nietzsche assegurà: “Més que ser feliços, els humans volen estar ocupats”.  Maquillant, doncs, la nostra vida, Internet esdevé el millor vehicle canalitzador d’aquest buit existencial i ens proporciona l’afecte, els aplaudiments i el reconeixement social que no ens brinda el món real. Benvinguts a la terapèutica era Narcís!

Paraula de Francis Burton
Paraula de Francis Burton

Aquí teniu un test per saber si sou narcisistes

Aquest enllaç parla de grans escriptors narcisistes. I aquest parla de l'epidèmia dels narcisistes

Aquest altre enllaç parla sobre el  narcisisme que impera avui en dia.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/07/2016) parl sobre els narcisistes, addictes a l'ego en l'era de les selfies:





Un nou tipus de narcicisme és "la síndrome de Anna Allen". Aquí en teniu més detalls.

Interpretació digital del famós quadre de Narcís
Interpretació digital del famós quadre de Narcís
 
L'engany de les xarxes socials
L'engany de les xarxes socials


No podeu deixar de visitar aquest web amb imatges que parlen de l'actual hegemonia del mòbil en les nostres vides.
 
Aquest vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3 reflexiona sobre la intimitat:



Aquí teniu "Canción del eco", de Christina Rosenvinge:



Aquí teniu un debat interessant sobre la identitat digital.

No us podeu perdre aquesta entrevista a Frank Yeomans, psiquiatra, especialista en trastorn narcisista.

Tampoc no heu de deixar de llegir aquest article titulat "Intimidad y espectáculo".

Aquí teniu un article que parla sobre el concepte d'extimitat.

També és interessant aquest article titulat "Generación postureo".

Per a més informació, us recoman fervorosament aquests articles del periodista Joan Estrany, autor del bloc Doce notas. Un es titula "La dictadura del pulgar en alto" i l'altre "Facebook home, el enemigo en casa, en el bosillo".
 
També és molt interessant aquest article del director del diari Ara, Carles Capdevila.

Aquí teniu un article que parla del narcisisme a la política.

Articles del web relacionats:
La fama i el complex d'Heròstrat
Mai més sol
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px