Banner Top

A examen amb una balança

Sempre ens hem d’examinar d’alguna activitat. Ja ho va dir Sòcrates: “Una vida sense examen és indigna de ser viscuda” (Plató, Apologia). No deu ser casual, per tant, que aquestes dues paraules compartesquin etimologia: el verb llatí ago, egi, actum (“conduir”, “posar en moviment”), que és un calc del grec ἄγω. El terme examen prové concretament de la preposició ex- (“des de”) i el terme agmen (“conjunt”, “multitud”), derivat d’ago, i d’on prové també eixam, grup nombrós d’abelles.
 
Examen sorgí al segle XV i en un primer moment tengué el sentit d’ “agulla de la balança” que serveix per a anivellar el pes de la balança (< bilanx, “dos plats”) -un sinònim llatí de balança és libra, d’on tenim també equilibri (+ aequus, “igual”, “just”) i deliberar. Examinar, doncs, significà “posar en equilibri”: en un platet es posaven les pondera (“pesos”) i en l’altre l’objecte que es volia pesar, així aquest es podia ponderar mirant l’examen. Aquest exagium (“acte de pesar”) també donaria la paraula assaig, sinònim de prova.

Balança, l'examen etimològic
L'examen etimològic, l'agulla de la balança
 
Quan ens examinam d’una activitat, aquesta ja ha estat “conduïda” –així ho indica el participi actus, d’on deriva. Altres paraules d’idèntica etimologia són: cuidar, redactar (en el sentit de tornar a conduir, recollir), agenda (literalment “les coses que s’han de fer”), agent, agència, acta, indagar, navegar, exigu,  exigir (literalment, “conduir una cosa des d’un punt”), actuar, actor, actiu, actual, hiperactiu, àgil, ambigu, castigar (literalment, “conduir una persona perquè sigui casta, pura”), litigar (+ lis, litis, “disputa), mitigar (+ mitis, e, “suau”, “fluix”), transigir, transacció, sinagoga (que ve del grec amb el prefix συν, “amb”), agitació, coaccionar, reaccionar, coàgul, cogitació (cultisme sinònim de pensament) o prodigi (succés extraordinari “que empeny cap endavant”).
 
Fill pròdig
D’ago també tenim pròdig, que literalment vol dir “empènyer, conduir cap endavant”, “abundós”, però també “malgastador”. En aquest sentit és famosa la paràbola del fill pròdig dels Evangelis que Jesús empra per donar a entendre la misericòrdia divina envers aquells que es devien del recte camí. La paràbola parla d’un home que té dos fills, el menor dels quals li demana la part de la seva herència. Un cop aconseguida, se’n va a un país llunyà on, en poc temps, se la malgasta tota. Desesperat, no triga a tornar a la casa paterna on, a pesar de tot, és rebut amb els braços oberts. Avui l’expressió fill pròdig s’usa com a metàfora d’aquells que han abandonat una determinada institució o disciplina i hi tornen posteriorment.

A examen amb un test
Els anglesos són més amants de tests i no d’exàmens. Aquesta paraula té una història etimològica ben curiosa. En llatí, testa significava “gerro” i, en català, ens donà test per al·ludir a un fragment de fang cuit. Durant l’edat mitjana, es conservà test com a nom d’una olla on els alquimistes fonien els metalls per provar-ne la puresa i les reaccions que produïen en contacte amb altres productes. Amb el temps, el mot fou adoptat per l’anglès, on del primitiu significat de “recipient per a fer-hi proves” passà a designar les proves, i finalment prengué el significat de “prova”, “examen”.

La vida com a contrast

La vida no es pot entendre sense els contrastos. Som feliços perquè qualque dia hem tastat la tristor. És el principi dels elements contraris que va proposar al segle VI aC el grec Heràclit d’Èfes, el presocràtic que sostenia que “tot canvia”, que tot està en permanent conflicte agonia (< ἀγών, “lluita”). Davant la impossibilitat de comprendre una realitat contínuament canviant, Heràclit, conegut com l’ “Obscur”, seria representat com un home plorant. Les seves llàgrimes, però, estaven carregades de raó. Li bastava observar el seu entorn per copsar que els elements contraris formen la unitat de la natura: dia-nit, guerra-pau, fred-calor....

Heràclit, pintura de Hendrick ter Brugghen, 1628, Rijksmuseum (Amsterdam).
Heràclit, pintura de Hendrick ter Brugghen, 1628, Rijksmuseum (Amsterdam).

Demòcrit i Heràclit (Rubens, segle XVII), mentre Heràclit és un pessimista que plora la desgràcia humana, Demòcrit somriu de manera burleta
Demòcrit i Heràclit (Rubens, segle XVII), mentre Heràclit és un pessimista que plora la desgràcia humana, Demòcrit somriu de manera burleta
 
Heràclit i Demòcrit, per Johann Moreelse (un jove Demòcrit, a la dreta, gaudeix amb al dolor del seu company)
Heràclit i Demòcrit, per Johann Moreelse (un jove Demòcrit, a la dreta, gaudeix amb al dolor del seu company)

Per sort, les coses canvien. La vida són pujades i baixades. Després de la tempesta ve la calma. I en l’àmbit intel·lectual, valoram una idea en funció del seu contrari. La teoria d’Heràclit recordaria molt la noció del Yin i del Yan de la filosofia xinesa. És un principi cosmològic que explica la dualitat de tot allò que existeix en l’univers. Estableix que hi ha dues forces oposades, però complementàries: el Yin és l’energia positiva i el Yan, la negativa. Aquestes dues energies són representades en la figura del taijí o taitxí, que s’ha convertit en tot un símbol d’harmonia, d’equilibri. Queda clar, doncs, que la vida és una moneda de dues cares oposades.

El yin i el yan del taitxí
El yin i el yan del taitxí

El meu estimat amic Bartomeu Prohens també reflexiona sobre els contrastos de la vida en el seu magnífic llibre Deixar i esperar (pàg. 26)

“No és necessari interpretar el món com a “vall de llàgrimes” per entendre que la vida està marcada pel sofriment, per l’ansietat, la por, les desil·lusions i els enganys. No és cap secret que els animals fugen del dolor i busquen plaer; però tots sabem que, per molt que fugim, sempre ens topem amb ell. A part del dolor, hi ha també el patiment, més psicològic, espiritual si voleu, que ens acompanya sempre d’alguna manera. I si no sabem de dolor ni de sofriment, ens enganyem, perquè és poc probable que la nostra vida arribi al seu final sense haver hagut de passar per dures dosis d’un i altre. Schopenhauer, anomenat per alguns el filòsof del pessimisme per excel·lència, diu que tots arribem a la senectut com a vaixells amb les veles esquinçades, amb molts desperfectes i a punt d’enfonsar-nos. Ja que no podem fugir del sofriment, els humans som experts en oblidar-lo; i avui s’imposa fins i tot l’opinió segons la qual el dolor i el patiment no tenen res de positiu, i que han de ser eliminats en la mesura que la ciència ho faci possible”.

Gran Heràclit
Gran Heràclit

I per entendre el sentit de la vida, aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula de Woddy Allen "Hannah i les seves germanes":



Sobre la vida com a contrast també són escaients les paraules d’El comte de Montecristo, la novel·la de Alejandro Dumas:

“No existeix ni felicitat ni desgràcia en aquest món, només existeix la comparació d’un estat amb un altre, qui ha experimentat l’extrem infortuni és l’únic apte per sentir la felicitat extrema. És precís haver volgut morir, per saber com de bo és viure”.

Joan Vinyoli, en els darrers versos del poema L’ocell negre, fa el següent balanç de la vida:

                     ”…la vida
val només per moments
inesperats d’intensa
felicitat que no podem
fer nostra del tot
ni retenir-la gaire estona”.

I per acabar de reflexionar sobre les nostres vides aquí teniu el famós fragment de “Ser o no ser” de Hamlet, de William Shakespeare. La traducció és de Joan Sellent (Barcelona: Quaderns Crema, 2000)

"Ser o no ser, aquest és el dilema:
és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més...
I, si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mils estigmes naturals heretats per la carn,
quin desenllaç pot ser més desitjat?

Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
és el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.

Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
el jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? Qui arrossegaria
el pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual
no torna mai cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?

I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
el nom d’accions..."



Articles del web relacionats:
L'era líquida
-
 Una mica d'hedonisme, per favor
Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
-
 Aprendre a desaprendre
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px