Banner Top

Exhibicionistes que alimenten el voyeurisme

A vegades el voyeurisme (del francès voir, “veure”) és alimentat per l’exhibicionisme (< ex, “fora” + habeo, “tenir”). El gran historiador grec Heròdot (segle V aC) ens ho confirma en un dels seus fantàstics relats. El seu protagonista és Candaules, rei de Lídia al segle VIII aC, qui incità el seu oficial preferit Giges a mirar nua la reina quan aquesta feia l’amor amb ell. No es podia estar de bravejar de la seva bellesa. Ella se’n temé de seguida, però no va dir res. L’endemà, l’ofesa reina plantejà a Giges dues opcions: “O mates el rei –i et quedes amb mi- o et suïcides”. Com era d’esperar, el voyeur es decantà per la primera opció, de manera que es quedà amb la reina i amb el seu reialme.

El Rei Candaules mostrant la seva esposa a Giges (Jacob Jordaens)
El Rei Candaules mostrant la seva esposa a Giges (Jacob Jordaens)
 
A partir d’aquesta història, a finals del segle XIX el sexòleg alemany Krafft-Ebbing encunyà el terme candaulisme per referir-se a l’impuls psicològic d’un individu a exposar la seva parella sexual o imatges d’ella davant altres persones amb l’objectiu d’obtenir una gratificació eròtica. A vegades aquest comportament pot acabar en la unió entre les tres persones, el que és conegut en francès com a ménage à trois (literalment, “llar de tres”).

Candaules i Giges, de Jean Leon Gerome (1824-1904)
Candaules i Giges, de Jean Leon Gerome (1824-1904)

Una altra parafília (< παρα, “al costat de” + φιλία, “afecte”, “amor”) relacionada amb el candaulisme és el troilisme o triolisme. Segons la versió etimològica més acceptada, aquesta paraula prové de l’obra dramàtica de William Shakespeare, Troilos i Crèsida. En un acte, Ulisses anima un incrèdul Troilos, troià fill de Príam i Hècuba, a descobrir la infidelitat de la seva amant amb un altre home, Diomedes. Això el porta a rebutjar Crèsida, acusant-la de prostituta. En l’obra shakespearià, per tant, Troilos fa de voyeur en contra de la seva voluntat. En tot cas, ara el troilisme al·ludeix a l’excitació eròtica que sent un individu quan veu la seva parella mantenint sexe amb una altra persona. És diferent del candaulisme, on l’implicat gaudeix essent observat.

Acteó, el gran voyeur de la mitologia grega
En la mitología trobam un gran voyeur, Acteó, un expert caçador educat pel famós centaure Quiró. Un dia, anant de cacera, trobà una font on es banyaven Àrtemis (Diana), la deessa de la caça, i les seves nimfes. Aleshores, en comptes de fer mitja volta, va quedar-se bocabadat mirant la deessa despullada. Les deesses eren molt geloses de la seva intimitat i no podien ser vistes en la seva nuesa per cap mortal sota pena de patir un càstig terrible. Àrtemis, enfadada, ruixà amb aigua Acteó, que es va convertir en un cérvol.

Acteó i Diana (Tizià)
Acteó i Diana (Tizià)


Amb aquesta nova figura, Acteó va sortir corrents. Els seus cans el varen perseguir i s’hi varen tirar a sobre per menjar-se’l. Ell conservava la seva consciència humana, i cridava: “Sóc el vostre amo, no em coneixeu?”. Però no hi havia res a fer, Acteó va morir menjat pels seus propis cans. Després aquests varen cercar desesperadament el seu amo per tot el bosc fins arribar a una cova on habitava el centaure Quiró. Ell, per consolar-los, va modelar una estàtua de bronze a imatge d’Acteó i els hi ensenyà.

Peeping Tom
En l’argot anglès el voyeur francès es diu peeping Tom. El nom està relacionat amb lady Godiva (< gift of God, “regal de Déu”), una dona del segle XI. Era l’esposa del comte de Coventry, un poble situat a 153 km al nord-est de Londres. Segons la llegenda, ella vivia angoixada de veure l’asfíxia econòmica que patien els seus vassalls. Aleshores demanà al seu marit que rebaixàs els impostos. Aquest hi va accedir posant, però, una condició: la seva senyora havia de cavalcà despullada pels carrers del poble.

Lady Godiva, John Collier (1897)
Lady Godiva, John Collier (1897)

Per poder dur a terme tal gesta, lady Godiva pregà als seus veïns que es tancassin a casa seva. Hi va haver, però, un sastre anomenat Tom, que no es volgué perdre aquell exuberant espectacle, de manera que es posà a mirar-la (peep) pel forat d’una persiana. I va ser així com sorgí l’expressió peeping Tom, és a dir, “el voyeru Tom”.

Estàtua de Lady Godiva a Coventry
Estàtua de Lady Godiva a Coventry

Davant aquella proesa el compte de Coverntry no tingué més remei que complir la seva paraula i rebaixà els impostos. Curiosament el grup Queen menciona lady Godiva en la seva fantàstica cançó "Don't Stop Me Now". En un moment diu. "I'm a racing car passing by, like lady Godiva".


Cupido concupiscent

Sant Valentí s’ha apropiat d’un personatge de la mitologia clàssica: Cupido (Eros grec). Cupido era fill de Venus i Mart. Se’l sol representar com un nin alat, juganer i capritxós, dotat d’arc i fletxes, que tenen poders diferents: les d’or infonen amor a qui és ferit i les de plom provoquen aversió en el cor de l’estimat. En un primer moment, era el símbol del sexe pur i dur. Després, ho fou de l’amor ideal.

Cupido contemplant Venus (Lucas Cranach)
Cupido contemplant Venus (Lucas Cranach)

Segons Plató, Eros “construeix la seva casa en el cor dels humans, encara que no en tots, ja que fuig dels que estan endurits”.

cupido fora

Cupido, fora!

 

Durant el Renaixement i del Barroc italià, molts de Cupidos donaren forma als putti (plural de la paraula italiana putto, “al·lot”). Es tractava de figures de nins, freqüentment despullats i alats. També són coneguts com a erotes o amorets.

Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“
Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“


Un Cupido ben cobejat

Cupido deriva del verb llatí cupio (“desitjar”), d’on tenim concupiscència, apetit desordenat de plaers sensuals; cobejar, cobdícia o conspicu, sinònim d’eminent, que atreu l’atenció per la seva excel·lència. En canvi, el seu equivalent grec, Eros, prové d’ἐράω (“estimar”). D’ell tenim la paraula eròtic, que fa referència a l’amor sensual i al desig sexual, però també, per extensió, a l’atracció molt intensa, similar a la sexual, que se sent cap als doblers, el poder o la fama.

L'amor victoriós (Amor Vincit Omnia), Caravaggio, 1602
L'amor victoriós (Amor Vincit Omnia), Caravaggio, 1602

En psicologia es parla d’erotofòbia quan hom manifesta una actitud intel·lectual i emocional negativa envers el sexe. La persona que sofreix aquesta patologia s’avergonyeix de la seva nuesa i evita parlar i fer bromes sobre el sexe. No es toca els genitals i es posa tens al llit. A més, sent horror per l’homosexualitat. Tendeix a patir desajustos sexuals: frigidesa, impotència i vaginisme. En general, sobreestimen els riscs del sexe per no practicar-lo. 

Venus i Cupido (Allesandro Allori)
Venus i Cupido (Allesandro Allori)

La cultura erotofòbica fou típica de l’Edat Mitjana, l’època victoriana i els règims autoritaris del feixisme espanyol i l’estalinisme soviètic.


 

Eros i Psique
Al món grec, Eros és el protagonista del mite d’Eros i Psique (ψυχή, ànima), inclòs en la novel·la romana d’Apul·leu La metamorfosi de Luci o L’ase d’or (segle II dC). Moltes vegades ha estat qualificat com el primer conte escrit de la literatura occidental. En ell hi podem trobar la base del relat La Bella i la Bèstia (1740), de l’escriptora francesa Villeneuve. A les rondalles mallorquines hi ha prop d’una desena de versions del mateix, amb diversos noms. En el conte d’Apul·leu,  Eros ja apareix adult.

Eros i Psique (François Gérdard, 1797)
Eros i Psique (François Gérdard, 1797)

Psique era filla d’un rei i tenia dues germanes. Les tres eren precioses, però Psique encara més. Fins i tot arribà a ser admirada com si fos l’encarnació de mateixa Afrodita. Tot i així, mentre les seves germanes s’havien casat, ningú no volia Psique. No debades, la seva bellesa espantava els pretendents.

Afrodita, tanmateix, estava indignada. No podia consentir que tots els honors se’ls emportàs la seva jove rival. Així, ordenà al seu fill Eros que la venjàs, fent-la enamorar d’un monstre. Mentrestant, els pares de Psique estaven impacients per casar la seva bella però solitària filla. Demanaren ajuda a un oracle, el qual els instà a deixar Psique en una roca. Havia de romandre allà pomposament vestida a l’espera que fos esposada per un monstre horrible (el càstig d’Afrodita). Aquells pares, desfets en plors, compliren l’ordre.

Cupido i Psique de nins El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)
Cupido i Psique de nins (William-Adolphe Bouguereau)
 

Eros no trigà a davallar de l’Olimp per complir la voluntat de la seva mare. En veure, però, la bellesa de Psique, en quedà tan captivat que girà la fletxa del seu arc contra ell mateix. Quedà així totalment enamorat de la rival de la seva mare. Desitjant de casar-s’hi, manà al vent Zèfir que s’emportàs la jove al palau més bell que trobàs.

Psique no es podia avenir dels luxes del seu nou destí. Hi havia, però, un inconvenient. Només podia gaudir de la companyia del seu marit de nit; de dia es trobava sola al palau. Eros li havia posat com a condició que no intentàs descobrir la seva vertadera identitat. Ella es pensava que en realitat era el monstre de l’oracle que sentia vergonya de la seva pròpia lletjor.


El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)
El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)

L’enveja de les germanes
Un dia la jove sentí nostàlgia dels seus i demanà permís al seu espòs per visitar-los. Eros hi accedí a contracor. Llavors, les germanes de Psique, geloses de la seva felicitat, li feren veure que el seu espòs era un impostor que intentava abusar de la seva innocència. Li digueren que el vertader amor no s’amaga. D’aquesta manera, la convenceren perquè durant la nit, mentre dormia el seu estimat, contemplàs el seu rostre amb la llum d’una llàntia. I així ho féu.

Psique es quedà corpresa en comprovar que el seu objecte de desig en realitat no era cap monstre desagradable, sinó un efebus de galtes rosades i rossos cabells. Es commogué tant que la llàntia li tremolà i una gota d’oli calent caigué al braç del dormilega. En sentir-se cremat, Eros es despertà. Enfadat per haver estat desobeït, de seguida fugí per no tornar mai més.

Eros i Psique (1889)
Eros i Psique (1889)

Eros, però, fou castigat per la seva mare a romandre tancat en un lloc segur. Psique, desconsolada, es proposà recuperar el seu estimat. Arribà fins a Afrodita, la qual, per demostrar que seria una dona digna per al seu fill, li encarregà una sèrie de treballs que semblaven impossibles per a un mortal, incloent-hi un descens a l’inframón.

 Eros i Psique (Antonio Canova, 1787-93)Eros i Psique (Antonio Canova, 1787-93)


Després de caure en un son profund, Psique va ser rescatada per Eros, que continuava enamorat d’ella. Finalment, Zeus els va donar permís per casar-se. A les noces que se celebraren a l’Olimp, la jove va beure nèctar i va menjar ambrosia, de manera que es féu immortal i es convertí en una divnitat. La parella tengué una filla, Voluptas, la voluptuositat (< uolo, “voler”), paraula associada als delits sensuals.

Noces de Psique i Cupido (Perino del Vaga, segle XVI)
Noces de Psique i Cupido (Perino del Vaga, segle XVI)


A partir del segle VI aC la tradició artística ha donat moltes representacions de personatges alats masculins i femenins, sovint lligats a obres de caire funerari. En aquest sentit, Psique ha estat vista com la part espiritual de l’home que s’escapa volant del cos en el moment de la mort. Aquesta interpretació vincularia la figura de Psique amb la teoria platònica de l’ànima, una doctrina que Apul·leu coneixia prou bé quan al segle II dC va escriure el conte.

Aquí teniu un llistat d'etimologies de mals d'amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari del militia amoris (l'exèrcit de l'amor).

Aquí teniu unes quantes reflexions sobre l’amor del periodista català Joan Barril (1952-2014):

«El petó no es roba. El petó se sembra i creix. El petó llargament somiat ens fa sentir el gust de les platges després de la soledat. El petó té gust i l'identificaríem entre molts altres petons. De petons se'n fan molts, però hi ha petons extraordinaris que no es busquen, sinó que es troben.»

«L'amor etern no té sentit, perquè l'amor ve quan ve i se'n va quan se'n va. Ens cau al damunt com una pluja tropical i se'ns esmuny d'entre els dits quan volen retenir-lo. L'eternitat està renyida amb la mateixa idea de l'amor... l'amor ha de brollar en el desert sentimental de la vida quotidana.»

«Una cançó d'amor no ho és mai quan s'estima, sinó quan es recorda... Sense cançons d'amor no tindríem paraules d'amor i no sabríem desembarassar-nos de sentiments que a vegades necessiten paraules que serveixin de pont entre el desig i la carícia...»
 
Aquí teniu un capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat al desig.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/02/2017), reflexion sobre la celebració de Sant Valentí en l'era de l'amor 2.0.



Si voleu saber si una persona està enamorada de vosaltres, aquí teniu una intervenció de Teresa Baró, experta en comunicació personal, al programa "Para todos la 2" de TVE:



En aquest àudio del programa "La noche en vela" de RNE es reflexiona sobre l'amor a primera vista que provoquen les fletxes de Cupido. I aquest altre àudio parla sobre "Lo que mueve el amor".

I us deix amb la canço "Las flechas del amor" de Karina:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
- Compte a "venerar" massa Venus!
  • Publicat a Amor

Per què celebram el dia de les Verges?

Avui, 21 d’octubre, toca menjar bunyols per recordar santa Úrsula i el seu seguici d’onze mil verges. La tradició, mancada de tota base històrica, diu que santa Úrsula –que en llatí vol dir "óssa petita"- va viure al segle V dC. Era una cristiana filla d’un príncep britànic. La seva extraordinària bellesa no va passar desapercebuda a un rei pagà d’Anglaterra, el qual la reclamà per casar-la amb el seu fill. En cas de negativa, l’anglès amenaçava amb la guerra. Úrsula va acceptar-ho, però amb dues condicions: que abans de contreure matrimoni pogués anar en peregrinació fins a Roma i poder fer el viatge amb la companyia d’onze mil verges, també cristianes. Un cop a Roma varen convèncer el papa Ciríac (d’existència desconeguda) perquè s’unís al seguici.

De tornada, es varen aturar a Colònia (Alemanya), que estava assetjada pels huns. Aquests, en veure que aquelles onze mil verges no volien satisfer els seus desitjos sexuals, les varen executar, majoritàriament per decapitació. La llegenda magnifica el seu nombre potser per remarcar la crueltat de la massacre. Una altra teoria, en canvi, diu que una quantitat tan exagerada prové d’una mala lectura d’un manuscrit. Al copista se li acabava la plana i, per abreujar, va escriure XI M virgines. La M era de màrtirs, però, s’hauria interpretat com a onze mil.

D’altra banda, algunes versions asseguren que el rei d’aquells bàrbars, Juli, va quedar colpit per la bellesa d'Úrsula i li va demanar que fos la seva esposa. En ser rebutjat, li va clavar una fletxa al cor. Independentment de la veracitat de la llegenda, el culte a santa Úrsula es va estendre molt ràpidament per Europa. Això propicià que s’aixecassin moltes esglésies en honor seu. Des d’aquella època, santa Úrsula es convertí en la patrona de les verges. I la cultura popular aprofità el seu dia per retre un sentit homenatge a les al·lotes en edat de merèixer.

 
Bunyols i el dia de les Verges
Bunyols i el dia de les Verges
 

Actualment, a Mallorca, la Revetla de les verges és una de les festes més antigues de l’illa. Se celebra la nit del 20 d’octubre, vigília de Santa Úrsula. Els fadrins solen anar a cantar, en grup, serenates a la porta de les seves enamorades. A més de cantar cançons populars (com el famós “Clavelitos”), també entonen, amb un clavell a la mà, temes d’un cert component eròtic i picaresc. Aleshores, les al·lotes afalagades, com a mostra d’agraïment, conviden els seus pretendents a entrar dins ca seva per menjar bunyols i beure moscatell.

Els bunyols, que també es mengen molt per Quaresma, són un plat molt característic de la gastronomia mediterrània: al Marroc són anomenats “sfeudj”, a Algèria i Túrquia se’ls denomina “lokma”, a Grècia són coneguts com “lukumades” i a Egipte se’ls coneix com a “lokume”.

Articles del web relacionats:
Realment era verge la Verge Maria?

Valent Sant Valentí: la història d'una manipulació

Sant Valentí ens té el cor robat. En la història del cristianisme hi ha fins a tres personatges que porten aquest nom marca de valentia (< ualens, “valent”). El que s’ha fet més famós és un sacerdot cristià mort un 14 de febrer del segle III dC. A l’aleshores emperador Claudi II el Gòtic  (214-270 dC) no li agradà gens que Valentí, bisbe de la ciutat italiana d’Iteramna (Terni en l’actualitat), es dedicàs a casar en secret alguns soldats. Considerava que les obligacions conjugals no eren compatibles amb la sacrificada vida militar.
 
Aviat, doncs, aquell oficiant de matrimonis furtius seria decapitat. Sobre la seva tomba Júlia, la filla d’un oficial romà que havia recuperat la vista gràcies a Valentí, hi plantà un ametler de flors rosades. D’aquí que l’ametler sigui símbol d’amor i amistat duradors. Avui les relíquies del sant reposen a la seva ciutat natal, a la regió d’Úmbria.
 
Lupercalia, el Sant Valentí a l’antiga Roma
Tanmateix, segons una teoria, Sant Valentí, com altres festivitats cristianes, tendria uns orígens pagans, en aquest cas, les Lupercalia, que els romans celebraven al voltant del 14 de febrer. Agafaven el nom de Faune, romanització del grec Pan, déu de la fertilitat i de la sexualitat masculina. Faune, d’aspecte animalístic, tenia per sobrenom Luperc ja que  recordava la lloba (lupa) que havia alletat els bessons Ròmul i Rem, els pares fundadors de la mítica de Roma -el protagonisme final, amb tot, se l’endugué Ròmul.

Lupercalia
Lupercalia
 
Les Lupercalia tenien un simbolisme especial. D’acord amb algunes línies d’investigació, evocarien la “resurrecció” que havien experimentat els fundadors del caput mundi després que, un cop abandonats al riu Tíber per la seva mare Rea Sílvia, haguessin estat recollits per la famosa lloba. El tret de sortida es donava quan un sacerdot sacrificava un moltó (mascle de l’ovella castrat) en honor a Faune. La cerimònia tenia lloc a Roma en una gruta prop de mont Palatí, allà on, segons la tradició, la lloba havia trobat els bessons abandonats.
 
Amb la sang del moltó (animal considerat impur) el sacerdot ungia el front d’un grup de joves, els luperci, que de seguida sortien de la gruta pràcticament despullats. Aleshores emprenien una cursa esbojarrada pels carrers de Roma. Mentre corrien proferien tota mena d’obscenitats i, amb una corretja feta amb les restes de l’animal sacrificat, anaven donant fuetejades a tothom qui es posava davant seu -el fuet venia a emular el membre viril.

Luperci, donant fuetades
Luperci, donant fuetades
 
Amb tot, el principal objectiu dels luperci eren les dones en edat de ser mares. Es creia que aquelles fuetejades contribuïen a la seva fecunditat. De fet, les dones no les evitaven; consideraven que era una forma que els déus els asseguressin descendència. En canvi, els homes estomacats entenien que aquells cops els purificaven i els permetien, per tant, entrar “nets” en el nou any, que aleshores començava al març.
 
Juno Februata
Una altra teoria, tanmateix, diu que els orígens pagans de Sant Valentí no serien les Lupercalia, sinó la festa que els romans celebraven en honor a Juno Februata o Juno Februa, la deessa de les purificacions i del matrimoni. No debades, el mes de febrer agafa el nom d’aquesta festivitat. Durant la seva celebració els homes fadrins participaven en una espècie de loteria: d’un recipient treien bitllets de paper que portaven escrits els noms de les dones fadrines de la seva comunitat. La parella resultant formava una relació temporal que sovint acabava en matrimoni. Al segle IV, amb el cristianisme com a religió oficial de l’imperi romà, el volgué rebatiar la festa de Juno Februata com la “Festa de la Purificació de la Verge Maria”.
 
La cristianització i comercialització de la festa
Sant Valentí com a patró dels enamorats el 14 de febrer seria establert el 498 pel papa Gelasi I. Llavors l’Església volgué cristianitzar una festa pagana que considerava massa lasciva o sanguinària. La comercialització de la festa arribaria el 1840 de la mà de l’empresària nord-americana Esther A. Howland. Va ser ella la precursora de la venda de targetes regal amb motius romàntics, que tenien Cupido (Eros), el déu romà de l’amor, com a principal protagonista. Les venia a la llibreria que regentava el seu pare a Worcester (Massachusetts). I l’èxit va ser immediat.
 
El 1969, però, la festa deixà de tenir el vistiplau de l’Esglèsia. Atès el misteri que envolta el personatge cristià, el Vaticà, sota el pontificat de Pau VI, retirà Sant Valentí del calendari catòlic –es mantenia la data amb sant, però sense celebració. Tanmateix, els grans centres comercials ja s’havien apropiat del sant. Segur que, si avui aixecàs el cap de la tomba i veiés en què s’ha convertit la seva onomàstica, diria: “tapa, tapa”.

Sant Dionís, Dia dels Enamorats valencians
Al País Valencià el Dia dels Enamorats és el 9 d’octubre, el dia de la Diada Nacional, que coincideix amb l’onomàstica de Sant Dionís, patró dels forners i pastissers. Se celebra amb la Mocadorada o Mocadorà. El homes regalen a les seves estimades un mocador ple de dolços fets de massapà amb la forma d'elements propis de la pirotècnia i de les fruites i hortalisses valencianes. Aquests dolços representen els queviures de l'horta de València que els habitants de València oferiren a Jaume I i a la reina Violant d'Hongria el 9 d'octubre del 1238, dia de la seva entrada triomfal a capital del Túria.

Mocadorada
Mocadorada


El Nou d'Octubre es començà a celebrar a partir de 1331. Al Principat de Catalunya, el Dia dels Enamorats és el 23 d’abril. Coincideix amb la Diada de Sant Jordi i és una evolució de l’antiga Fira dels Enamorats que se celebrava a Barcelona. A la Xina, en canvi, el dia de l’amor es festeja tradicionalment el setè dia del setè mes del seu calendari lunar i s’anomena Qi Xi o festa del doble set.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/02/2017), reflexion sobre la celebració de Sant Valentí en l'era de l'amor 2.0.

Hi haurà qui pensarà que Sant Valentí, com l'amor, és una gran mentida. D'això parla aquest curtmetratge:


Aquí teniu 20 frases del cinema memorables amb l'amor com a protagonista.

Aquest vídeo del programa "El hormiguero" d'Antena3 parla d'un interessant experiment de 36 preguntes per a enamorar-se:




Aquestes són les 36 preguntes per a enamorar-se.

Articles del web relacionats:
- Roma segons Ròmul?
Per què som cristians?
Cupido concupiscent
- Sant Jordi, un mite universal
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu


Aquesta és la gran cançó del dia de Sant Valentí: "Será porque te amo":



Per acabar, aquí teniu un altre cant a l'amor: "Love is in the air", de John Paul Young:

 

  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px