Banner Top

Pandora, les arrels gregues de la misogínia

Pandora constitueix el mite fundacional de la misogínia grega. Ella va ser, segons explica Hesíode, a Teogonia i Treballs i dies (segle VIII aC), la primera dona de la mitologia. Zeus l’havia enviada als homes com a càstig després d’haver-se sentit traït pel tità Prometeu. Com que els mortals l’havien enganat en un sacrifici, el patriarca olímpic els havia privat del foc. Aleshores, Prometeu, el seu benefactor, pujà a l’Olimp d’on extragué una guspira amb la qual els homes pogueren continuar amb les seves tasques. Enfadat, Zeus aplicà una doble càstig a tanta insolència: a Prometeu l’encadenà al Caucas, on un voltor li devorava el fetge, i als homes els envià una dona.

Pandora (Alexandre Cabanel)
Pandora (Alexandre Cabanel)

Aquella primera Eva grega fou presentada sota una bella forma amb l’ajuda de la resta dels déus. En crear-la Hefest amb fang, cadascú d’ells l’havia embellida amb un do; d’aquí que Pandora, en grec, signifiqui “regals (δῶρα) de tots (παντα)”. Així ho relata Hesíode a Els treballs i els dies, en traducció de Joan Castellanos (55-83, Barcelona: Edicions la Magrana, L’esparver clàssic 35):

`“Fill de Jàpet, tu que tens esment de totes les coses, estaràs content d’haver-me robat el foc i d’haver frustrat el meu desig, però això significarà una gran calamitat per a tu i per a tots els homes que han de venir. A canvi del foc jo els donaré un mal en qui tots es complauran i en qui lliuraran tot el seu amor i serà la seva pròpia desgràcia”.

Així va dir i el pare d’homes i déus va esclafir a riure. Va ordenar a l’ínclit Hefet que ben de pressa pastés terra amb aigua i que li infongués veu i vida humana, i que creés una donzella de bellesa gran i encisadora, semblant en tots els aspectes a les deesses immortals. Va ordenar també a Atena que li ensenyés la seva tasca, el treball dels teixits de tela delicada. A Afrodita daurada va encomanar-li que vessés sobre el seu cap la gràcia, el desig vehement i el desassossec que corseca els membres. A Hermes, missatger Argifont, va ordenar-li que la dotés amb una ment insolent i amb un caràcter capriciós.

Aquestes foren les seves ordres i tots ells obeïren Zeus, senyor fill de Cronos. De seguida l’il·lustre Rancallós [Hefest] va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella, per complaure els desigs del Crònida. La deessa d’ulls blaus, Atena, li cenyí la cintura i va engalanar-la. Les divines Gràcies i la venerable Persuasió guarniren el seu coll amb collarets d’or i les Hores de cabellera bonica li posaren una corona de flors primaverals. Pal·las Atena va arranjar tots els guarniments en el seu cos. El missatger Argifont va dotar el seu pit amb paraules fal·laces i astutes i amb un caràcter maliciós, d’acord amb la voluntat de Zeus que retruny amb força. Tot seguit l’herald dels déus va atorgar-li el do de la paraula i, present que era de tots els déus que viuen en palaus de l’Olimp, li posà el nom de Pandora, flagell per a tots els homes feinejadors


Pandora - Thomas Benjamin Kennington, 1908.
Pandora - Thomas Benjamin Kennington, 1908
 

L’esperança és el darrer que es perd
Pandora era, per tant, un regal enverinat, un καλόν κακόν (“un bell mal”), en paraules del poeta grec -s'anticipà així al prototip de femme fatale del segle XIX.. Es casà amb Epimeteu (“el que reflexiona tard”), el germà de Prometeu (“el que reflexiona amb antelació” –de res serviren les advertències d’aquest perquè no ho fes.

En posar-la en circulació, els déus regalaren a Pandora una gerra. Tenia prohibit obrir-la. Però, tal com ja passà amb l’Eva bíblica, Pandora també es deixà portar per la curiositat. Obrí l’àmfora i d’ella sorgiren tots els mals de la terra –per un error de traducció comès al segle XV per Erasme de Rotterdam aquesta gerra és conegué com a caixa i d’aquí tenim avui l’expressió “obrir la caixa de Pandora”, sinònim d’ “obrir la capsa dels trons”. Aquella jove temerària tan sols va estar a temps de tancar l’esperança, que també és un mal ja que, com més esperam una cosa que finalment no arriba, més frustració sentim. Ja se sap: qui espera desespera. I d’aquí l’expressió “l’esperança és el darrer que es perd”.



Pandora (W. Waterhouse  1849-1917)
Pandora (W. Waterhouse 1849-1917)

El gran dramaturg Èsquil (segle V aC) va resumir magistralment aquesta frustració en fer exclamar al seu Prometeu: “He donat a l’home cegues esperances”. En època contemporània, el filòsof alemany Friedrich Nietzsche assegurà: “L’esperança és el pitjor dels mals, ja que perllonga el turment de l’home. A Els treballs i els dies Hesíode relata així l’episodi de la gerra (90-105):

`Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra a recer de penes, de dures fatigues i de malalties penoses que emmenen els homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans la tapadora de la gerra, les va escampar i va proporcionar neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança allà a dins, en les seves estances indestructibles, sota els llavis de la gerra, sense volar boca enllà: abans, li havia posat la tapadora de la gerra per voluntat de Zeus que aplega els núvols. I penes a desdir erren entre els homes: la terra vessa de mals i la mar també n’és plena. De dia o de nit, les malalties visiten els homes a l’atzar i els procuren desgràcies de manera silenciosa perquè el provident Zeus els ha privat de veu. Així, no hi ha manera que els homes evitin els designis de Zeus.´


Pandora
Pandora (William-Adolphe Bouguereau)
 
La filosofia tampoc no s’escapà d’aquesta misogínia. Al segle IV aC Plató deia: “Dono gràcies a Déu per haver nascut grec i no bàrbar, home i no dona, lliure i no esclau”. El seu deixeble Aristòtil, en la Història dels animals, mantenia que la dona és un ésser limitat racionalment, ja que, degut a les seves alteracions hormonals, no pensa amb el “cap”, com fa l’home, sinó amb l’ “úter” o ὕστερα (literalment, “les darreres parts”, d’on deriva la nostra paraula histèria). Per a Aristòtil, la dona era un defecte de la naturalesa, una mala còpia de l’home.

Pandora (Dante Gabriel Rosseti)
Pandora (Dante Gabriel Rosseti)
 
El gineceu, la presó
Atenes és la polis que ens ofereix més informació sobre el paper de la dona (γυνή). La seva presència en la societat era pràcticament nul·la. No podia tenir propietats ni tenia dret a votar. En les classes benestants, des del seu naixement, la dona estava apartada de l’educació. Vivia reclosa en el gineceu de casa, dedicada a les feines domèstiques –mai no sortia de la casa atès que eren les esclaves qui anaven al mercat. Sempre havia d’obeir les ordres del seu tutor  (κύριος, l’equivalent al pater familias romà), que podia ser el seu pare o, en el seu defecte, el seu germà. En complir els quinze anys se li buscava un marit.
 
Des que es casava, la dona vivia entregada al seu marit i a la tasca de donar fills a la polis. I és que els motius que empenyien un home a casar-se, a partir dels trenta anys, eren purament pràctics: tenir fills legítims que heretassin el patrimoni familiar i que poguessin cuidar d’ell en fer-se gran (algunes polis establien penes per als que desatenien els seus progenitors). A pesar de ser considerada per la llei com una menor d’edat, la dona atenesa sí que tenia importants funcions en rituals religiosos, on la trobam exercint de sacerdotessa o participant en processons. Tampoc no podia assistir als jocs públics però sí al teatre, perquè aquest era considerat un acte religiós.

Pandora (Jules Joseph Lefebvre, 1872)
Pandora (Jules Joseph Lefebvre, 1872)
 
La llibertat de les espartanes
A Esparta, en canvi, les dones tenien un grau de llibertat molt més elevat que les d’Atenes, tot i que sempre foren considerades també com a “menors d’edat”. Es tractava d’una polis molt guerrera on els homes passaven llargues temporades fora de casa. Les dones, per tant, podien anar més al seu aire, sense descuidar, però, la seva forma física ja que havien de procrear fills forts i sans. Per això, era habitual que realitzessin exercicis gimnàstics al costat dels homes.
 
També, a diferència del que passava a les altres polis, la dona espartana no es casava en la pubertat, sinó ben entrada l’adolescència o la joventut. La constitució espartana així ho estipulava per promoure la gestació de nins forts. A més, l’al·lota solia elegir parella d’acord amb els seus gustos, no deixant que ho acordassin els pares.

Pandora
Pandora

La dona i el teatre
En els textos teatrals grecs queden ben plasmats els atributs, sempre negatius, de la dona: histerisme, xafardera, luxuriosa, golafre... No obstant això, tots aquests aspectes negatius queden anul·lats per la ingent figura de l’heroïna, l’equivalent femení de la grandesa i la misèria de l’heroi tràgic.

De fet, multitud de títols teatrals  són noms de dones. La rebel·lió davant la injustícia del tirà es veu representada en Antígona que, desobeint ordres i desafiant fins i tot la pena de mort, enterra el seu germà Orestes; la fidelitat conjugal, en Penèlope, la fidel esposa d’Ulisses, que durant més de vint anys espera el seu retorn; l’amor conjugal, en Alcestis, que ofereix la seva vida per salvar la del seu espòs, Admet.

Aquest vídeo parla de Pandora:




Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:



Aquí teniu un article de Meritxell Blay que també parla de la gerra de Pandora com a origen de la misogínia occidental.

Aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

La pel·lícula "The Girl With All The Gifts" és una interpretació modera del mite de Pandora


Articles del web relacionats:
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
- L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Les noves amazones
Femme fatale, l'origen del mite
La síndrome d'Epimeteu o la cultura de l'oblit

La mort de Déu?

Article publicat a l'Ara Balears (15/12/2014)

Sota l’omnipresent consumisme nadalenc hi ha latent l’omnipotent idea de Déu. Els entesos asseguren que la religió és un fenomen universal, ja present en els orígens de la humanitat. En aquest sentit, totes les religions no serien més que manifestacions diferents de la relació de l’home amb un ésser transcendent, la qual cosa vendria corroborat per l’etimologia. Així, la font del terme, el verb llatí religare (“relligar”), al·ludiria al vincle que els mortals reforcen amb els déus mitjançant els cultes.
 
Sovint les creences religioses –algunes lligades a la moralitat- s’han interpretat en clau negativa: o bé com el resultat d’una mancança -atès que l’home no entén el món que l’envolta, recorre a una entitat superior- o bé com un refugi de les nostres limitacions. Va ser a partir del segle XVIII, el segle de les Llums, quan l’ateisme va començar a obrir-se pas com a corrent filosòfic. El francès D’Holbach escriuria: “la ignorància i la por: vet aquí els dos pilars de tota religió”. Al segle XIX el filòsof alemany Ludwig Feuerbach popularitzaria la sentència llatina Homo homini deus est (“l’home és un déu per a l’home”). Amb ella, pretenia retornar a l’home les seves qualitats més excelses, abans atribuïdes a Déu.
 
Religions
Religions

L’ateisme esdevindria més polític amb un altre alemany, Karl Marx (1818-1883), l’esbudellador del capitalisme. Seva és la coneguda frase, sempre treta de context, “la religió és l’opi del poble”. En l’època en què va viure, era habitual que, a Anglaterra, bressol de la Revolució Industrial, els obrers prenguessin legalment aquest narcòtic per poder aguantar les llargues jornades laborals. Era una droga que també contribuïa a evadir la classe proletària de la seva trista realitat quotidiana, la famosa “vall de llàgrimes” de la cultura cristiana.
 
Amb la metàfora de l’opi, l’autor d’El capital, que entengué la Història en termes de lluita de classes, considerava que la religió era del tot alienadora: només servia per persuadir els individus que l’ordre de la societat del seu temps, que beneficiava la burgesia, era immutable. Per tant, la religió legitimava les injustícies socials del present, generant alhora una esperança il·lusòria de justícia definitiva en el més enllà. “La religió –deia- és el plany de la criatura oprimida, el cor d’un món despietat i l’ànima de situacions sense ànima [...]. L’abolició de la religió com a felicitat il·lusòria del poble és una exigència de la seva felicitat real”. Segons Marx, per superar tal alienació religiosa, el que calia fer era canviar, mitjançant la revolució, les condicions econòmiques i socials i crear un paradís a la terra que fes innecessari l’anhel religiós.

Déu i els nous visitants del cel
Déu i els nous visitants del cel
 
L’ateisme desembocaria en nihilisme amb Friedrich Nietzsche (1844-1900), que deixaria per a la posteritat la cèlebre sentència “Déu ha mort i som nosaltres qui l’hem matat”. Al segle XX, amb la progressiva secularització de la societat, el fet religiós seria més qüestionat per l’escepticisme que, des de l’època dels grecs, assegura que, a partir de la contemplació (en grec, sképtomai ), la raó humana és incapaç de conèixer la veritat. Un dels seus militants més incondicionals és l’etòleg britànic Richard Dawkins, autor dels llibres El gen egoista i El miratge de Déu. El 2008 va promoure una campanya perquè els autobusos londinencs portassin el polèmic lema: “Probablement no hi ha Déu. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. La idea aviat s’escampà per altres indrets. A Washington la frase escollida fou: “Per què creure en un déu? Sigues bo tan sols per la pròpia bondat”.

Campanya ateista a Barcelona
Campanya ateista a Barcelona
 
El 2010 els escèptics rebrien una injecció d’adrenalina de la mà de la ciència. En el seu llibre El gran disseny, el britànic Stephen Hawking, sense negar l’existència de Déu, assegurava que la seva presència no és necessària per explicar l’origen de l’univers, el qual es regeix per les pròpies lleis de la física. Els mateixos dubtes havia plantejat abans el desaparegut Carl Sagan (1934-1996) en un altre llibre: "Si Déu va crear l'univers, per què en va deixar tan poques proves?".
 
L’afirmació de Hawking de seguida fou contestada pel papa Benet XVI en un comunicat: “L’experiència ensenya que un món sense Déu és un infern on prevalen els egoismes, la divisió de les famílies, l’odi entre les persones i els pobles, la falta d’amor, d’alegria i d’esperança”. El summe pontífex s’oblidava, però, que, al llarg de la història, en nom de Déu s’han produït, i encara es produeixen, guerres molt cruels. Així, hi ha qui considera que la religió, de ser l’opi del poble, ha passat a ser la dinamita del poble. En tot cas, les paraules papals podrien estar en consonància amb la visió de Hans Jonas (1903-1993) sobre la compatibilitat de Déu amb l’existència del mal. Aquest filòsof jueu establí que la responsabilitat és la càrrega de la llibertat que Déu ha donat a l’home. Això el portà a afirmar que ni Déu hauria pogut impedir els horrors de l’holocaust.
 
Món amb gorra de bufó (autor desconegut, 1590) Representa un home qualsevol que es riu del món i de si mateix davant la incapacitat de reconèixer el destí de l'univers i de la vida humana (la data coincideix amb l'època de les primers obres de Shakespeare, en les que la figura del bufó tenia un paper essencial
"Món amb gorra de bufó" (autor desconegut, 1590) Representa un home qualsevol que es riu del món i de si mateix davant la incapacitat de reconèixer el destí de l'univers i de la vida humana (la data coincideix amb l'època de les primers obres de Shakespeare, en les que la figura del bufó tenia un paper essencial


Amb l’actual laïcisme, amb el qual el poble (laós) rebutja tota influència de la religió en l’esfera pública, l’ateisme ha cedit protagonisme a l’agnosticisme, una variant de l’escepticisme. Si hem de fer cas de la seva etimologia grega, un agnòstic és qui, rebutjant la fe, pensa que no podem conèixer (gignósko) allò que hi ha més enllà de l’experiència. Mentrestant, la religió continua present en el nostre calendari, testimoni dels avatars cristians d’Occident. Ara, a les portes del Nadal, alguns s’aferraran al seu esperit hipòcrita per certificar la mort de Déu. Altres, en canvi, reivindicaran el seu vessant més místic. I els que no creuen en les institucions eclesiàstiques ni en la iconografia litúrgica ni en cap força moralitzadora preferiran parlar més d’espiritualitat que no pas de religiositat per afrontar el misteri de la vida.

Papa Francesc
Papa Francesc

Articles del web relacionats:
Adéu als deus
El rostre de Déu
Ateisme 2.0

Per reflexionar més sobre Déu, us recoman aquest vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.

Aquí teniu un article de Juan José Tamayo titulat "¿Ha muerto Dios?"

Aquest article parla sobre la polèmica frase de Nietzsche: "Déu ha mort".

Aquí teniu una entrevista al físic David Jou. Parla sobre ciència i Déu.

Aquest article parla del Déu de Spinoza.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/12/2016), reflexion sobre Déu:



Aquí teniu un debat sobre la mort de Déu:



Aquests són les reflexions sobre l'ateisme (1959) del gal·lès Bertrand Russell, premi Nobel de Literatura de 1950:



I per acabar, podem gaudir del vídeo de REM, "Losing My Religion"

"Chao", esclavitud?

Article ampliat, publicat al diari Ara Balears (24/08/2013)
 
Al llarg del segle XIX  l'esclavitud va ser abolida de manera progressiva als diferents estats europeus i americans. A Occident, però, l’ombra d’aquesta pràctica immoral, encara vigent en altres indrets del món, és molt allargada. Així ho testimoniegen alguns dels nostres mots, però també certes actituds. La paraula esclau prové dels pobles eslaus de l’Europa de l’Est. Durant l’edat mitjana, molts d’ells, un cop convertits en botí de guerra, serviren de mà d’obra del Sacre Imperi Romano-Germànic.
 
Aquests eslovens passarien a ser coneguts, en grec bizantí, com a sklábos i, en italià, schiavo, que amb el temps donaria ciaochao en castellà- com a expressió de salutació i de comiat -l'expressió de cortesia completa envers les classes superiors era schiavo vostro ("som el vostre esclau"). La mateixa fórmula és present en l’alemany, que, en una de les seves variants, per dir hola i adéu, recorr al llatinisme Servus (“esclau”). Atès que el panorama econòmic actual ha fet reviscolar la nostra condició de serfs, té molt de sentit, doncs, que ens presentem, al crit de Servus, davant d’Alemanya, el nostre sergent que ens fa acatar servilment el decapitant sistema capitalista.

Venda d'esclaus a l'antiga Roma
Venda d'esclaus a l'antiga Roma
 
Tot i que ja fa temps que hem deixat d’emprar els caps (capita) de bestiar com a moneda de canvi, el capitalisme contínuament ens recorda que tots som una gran família. No debades, a l’antiga Roma la familia era el conjunt d’esclaus d’una casa. El terme es contraposava a la paraula gens (<gigno, “néixer”), que al·ludia al grup de persones amb llaços sanguinis. Des que el 1948 les Nacions Unides aprovaren la Declaració Universal de Drets Humans tots ens creim més lliures, i, per tant, som una mica més ingenus. Seguint amb la terminologia llatina, l’ingenuus era aquell ciutadà lliure nascut dins una gens romana, de manera que el “no ingenus” eren els esclaus.
 
Avui dia, però, no hem d’oblidar que continuam sota el jou de l’esclavitud encoberta i, per tant, poc tenim ja d’ingenus. Ens costa creure l’article 19 del document abans esmentat: “Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió [...]. Ara el que toca és obeir, és a dir, escoltar (audio) sense remugar els nostres superiors (ob-, “damunt”) que ens dominen com a autèntics amos (domini) que són. Convé tenir-los contents treballant molt, sabent que tant de suplici té una explicació etimològica. Al segle VI ja existia el tripalium, un instrument de tortura format per tres fustes creuades on era fermat el reu per fuetejar-lo.
 
Així doncs, no hem d’escatimar precs per aconseguir treballs, per molt precaris que siguin. No importa que ens convertim en robots, paraula derivada del txec robota (“treball forçat”) que popularitzà el 1920 el dramaturg txec Karel Txpek en la seva obra de teatre R.U.R. (Rossum's Universal Robots). I, enmig de tanta suor i llàgrimes, hem de treure temps d’on sigui per tenir fills (proles) que garantesquin la supervivència l’Estat. Seria Marx qui al segle XIX encunyaria el terme proletariat per definir la nova classe obrera sorgida del capitalisme; ho féu inspirant-se en els plebeus romans que amb la seva descendència nodrien la República de soldats, principalment.

Un mercat d'esclaus a Roma (1884), de Jean-Léon Gérôme. Walters Art Museum, Baltimore
Un mercat d'esclaus a Roma (1884), de Jean-Léon Gérôme. Walters Art Museum, Baltimore
 
Si no rendim al màxim, sempre hi haurà governants que es fixaran en altres països i, inconscientment, recorreran a la pràctica romana del plagium (“robatori d’esclaus d’un altre”). La llei que prohibia aquesta pràctica rebia el nom de llei plagària perquè els lladres solien ser castigats ad plagas, és a dir, a la pena dels “assots”.  Ja Marcial, el gran epigramista hispà del segle I dC, emprà la paraula plagi en el sentit figurat de “còpia d’una idea aliena”.
 
Abans, però, de ser acusats de “plagi”, els nostres dirigents preferiran sotmetre’ns tocant el nostre punt dèbil, la butxaca. D’aquesta manera, ens convertirem en vertaders addictes, que era com s’anomenaven aquells ciutadans lliures que, per deutes o per furt, eren assignats de paraula (dico) a (ad-) algú. Ara -ja se sap!-, davant les actuals dictadures (< dico), es premia la lleialtat i l’adulació de l’esclau. Alguns no dubten a bufar a l’amo el nom dels seus opositors. Reactualitzen així l’antic rol dels nomenclàtors, els esclaus que a la Roma republicana, durant les campanyes electorals, acompanyaven els candidats i, a cau d’orella, els xiuxiuejaven (calo) el nom (nomen) d’aquells individus que podien ser del seu interès - avui aquests catàlegs només contenen els noms específics d’una ciència o art. Fora de l'àmbit electoral, aquests esclaus rebien el nom de monitor (<moneo, "avisar").

Un món feliç
Un món feliç
 
Tanmateix, com els antics esclaus romans, sempre hem de mantenir l’esperança d’assolir la condició de lliberts, d’emancipar-nos per tal que la nostra (manus) d’obra no romangui presa (capio) per més temps. La nostra llengua vernacla no n’ha de ser cap impediment, per molt que al món romà vernaculus fos el nom que rebia aquell serf nascut a la casa del senyor. El caràcter per rebel·lar-nos davant tanta servitud ens ve de lluny, de quan els submisos eren marcats (kharáttō, en grec) amb ferro calent. Al segle I aC, aquest estigma tan humiliant esperonà el gladiador traci Espàrtac a liderar una insurrecció d’esclaus que va aconseguir posar contra les cordes la totapoderosa Roma. A pesar del seu fracàs final, Espàrtac ja ens ha traçat el camí.

Aquest article parla sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Treballar és una tortur
Plagis que fan mal
-
 El capitalisme que ens decapita
Tots som Espàrtac!

Corruptes amb el cor romput?

Article publicat a l'Ara Balears (10/07/2013)

Avui se’ns trenca el cor en veure tanta corrupció. En un rampell de bonhomia etimològica podríem pensar que els mateixos corruptes també tenen el cor romput perquè, un cop enxampats, senten pena dels seus actes. Són, però, llàgrimes de cocodril! Penediment no ve de pena, sinó del llatí paene (“gairebé”). En un principi paeniteo significava “no estar del tot satisfet amb alguna cosa”. En aquest sentit, podem interpretar que, lluny de tenir remordiments, els nostres corruptes es mostren penedits de la seva conducta “exemplar” perquè no acaben d’estar satisfets amb la condemna de la justícia, és a dir, amb la seva penitència, mot d’ètim idèntic.
 
Quan parlam de corrupció, per tant, convé no deixar-nos dur pel cor. La paraula deriva del prefix llatí co-, que indica participació, i del verb rumpo (“rompre”). Així doncs, la corrupció demana la complicitat d’un col·lectiu de persones. Però siguem sincers! A nivell individual, tots tenim el cor podrit durant el nostre dia a dia en no pagar el tren o en demanar al mecànic del cotxe que no ens faci factura per evitar l’IVA. I som igual de miserables si, en cas de ser funcionaris i haver ocupat un alt càrrec polític durant dos anys, acceptam cobrar el conegut com a “nivell 33”. Es tracta d’un plus salarial de per vida de gairebé mil euros mensuals que, per descrèdit de la democràcia, cap partit no s’atreveix a eliminar per por als seus militants que s’han beneficiat de la repartidora de les institucions públiques.
 
Vinyeta corrupció (Daniel Rosell)
Vinyeta corrupció (Daniel Rosell)
 
Al segle XVIII Montesquieu arribà a la conclusió que l’home és corrupte per naturalesa, de manera que només es pot crear un govern perfecte basat en el control mutu dels diferents poders: el legislatiu, el judicial i l’executiu. Per al filòsof francès, aquesta divisió de poders no evitarà la corrupció, però sí que aconseguirà que, en cas de ser descoberta, sigui castigada. Així doncs, només un bon funcionament de l’Estat de dret servirà per neutralitzar la famosa màxima “Tot home té el seu preu, només cal saber quin és”.
 
Els romans ja tingueren molt present aquesta màxima. A partir del segle I aC, en plena decadència de la República, és a dir, de la “Cosa Pública” –avui tan malmenada-, fou quan es promulgaren més lleis per combatre qualsevol tipus d’irregularitat. “Quant més corrupta la República, més lleis”, diria Tàcit en els seus Annals. El Satíricon de Petroni, escrit al segle I dC, ens dóna les claus per entendre aquesta ineficàcia: “De què serveixen les lleis on només governen els doblers?”. Fins i tot s’arribaren a comprar jutges. Molts d’ells pecaren de prevaricació. Aquesta paraula, que procedeix de l’àmbit agrícola, significava originàriament “fer un solc tort  (uaricus)”. El món judicial, en canvi, l’adoptà per al·ludir a la connivència del jutge amb una de les parts implicades, emetent sentències esbiaixades, sabent que faltava al seu deure –avui aquest delicte és extensiu a tot funcionari públic.

Relectura de la creació de l'home
Relectura de la creació de l'home
 
A l’antiga Roma, també hi hagué casos flagrants de malbaratament de les arques públiques. El teatre de Nicea, a Bitínia (actual Turquia), en fou un d’ells. La seva situació va ser denunciada per Plini el Jove, aleshores administrador provincial, en una carta que envià a l’emperador Trajà (98-117 dC): “El teatre de Nicea, gairebé construït, encara està sense acabar i ha costat més de deu milions de sestercis […]. Tem que aquesta despesa sigui inútil. El teatre s’enfonsa i s’esquerda […]. Cal pensar si s’ha d’acabar, si s’haurà de deixar o si tal volta és millor esbucar-lo.
 
Girar la vista enrere escarrufa. Per sort avui hi comença a haver corruptes en ruta cap a la presó. Ironies de la vida, aquesta paraula també ve de rumpo. En llatí vulgar es deia rupta via (“camí romput”) en el sentit de “tallar els matolls per obrir-se pas”. Un cop el camí quedava obert es convertia en una ruta molt freqüentada i habitual, és a dir, rutinària.
 
De rumpo també tenim derrota, així que la corrupció és una derrota de la societat. Per oblidar-la, caldrà copiar de l’antiga Roma la pràctica de la damnatio memoriae (“condemna de la memòria”) amb la qual, en temps de l’Imperi, el Senat ordenava eliminar qualsevol imatge que recordés la infausta figura d’un emperador massa embriagat de poder. De moment, en alguns centres de Mallorca jo ja començ a veure plaques inaugurals dels nostres antics polítics amb el “molt honorable” ratllat. Em deman, però, si seria millor posar-hi un recordatori de la poca vergonya que han tengut amb els seus conciutadans. És l’única esperança que em queda per evitar que es repetesqui tanta ignomínia.

Winston Churchill: “Un mínim de corrupció serveix com a lubricant benèfic per al funcionament de la màquina de la democracia”.


Per reflexionar més sobre la corrupció i el poder, aquí teniu un fantàstic vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/06/2018), reflexion la condició corrupta de la naturalesa humana:



No us podeu perdre aquesta intervenció del Gran Wyoming sobre la corrupció:



Aquí teniu una reflexió molt interessant sobre els polítics corruptes de Vicente Vallés:



Per a més informació,  podeu consultar el reportatge que em varen publicar a la revista Sàpiens (maig 2014, Núm. 142) amb el títol Que corruptes que són, aquests romans! 

I aquí teniu l'entrevista que em varen fer arran de la publicació d'aquest reportatge al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014)




Articles del web relacionats:
- Ave, Caesar Matas

La fi de l'omertà?
Una confessió fatal
El fòrum dels aforats
-
 Compte amb els púnics!
-
 La degradació humana
Pobres Cariàtides!
-
 L'hora d'Antígona
- El nepotisme papal dels "PSOIB"

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px