Banner Top

Imbècils senils?

La paraula imbècil està relacionada amb la senectut. La seva arrel és el mot llatí baculum (“bastó”), que alhora és un calc del grec βάκτρον. Altres derivats seus són bàcul o bacteri -no debades, la majoria d’aquests microorganismes unicel·lulars tenen forma de bastó; el terme fou encunyat  el 1850. En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu informació sobre la nomenclatura dels bacteris. I aquesta és la segona part.
 
El castellà, a través del francès, també té “debacle”, avui sinònim de desastre -originàriament volia dir “desembossar”, concretament, obrir una porta tancada amb un bastó, una barra de fusta. En grec, per a bastó, també hi havia la paraula σκῆπτρον, d’on tenim ceptre.
 
A l’antiga Roma imbecillis significava “fràgil”, “dèbil”. Segons una teoria, rebien aquest qualificatiu aquelles persones que s’havien de sostenir sobre (in-) un bastó (baculum), principalment, la gent gran. No tenia, per tant, cap significat pejoratiu. Es tractava d’una descripció, no d’un insult. El terme patí una modificació semàntica. Així, de la debilitat física passà a al·ludir a la mental.
 
Tanmateix, també hi ha una altra hipòtesi que atorga un significat negatiu a l’arrel in- d’imbecillis. D’aquesta manera, un imbècil seria una persona que no necessitat bastó. I com que antigament la saviesa s’associava a l’experiència, a la vellesa, un imbecillis era una persona que encara no necessitava l’ajuda d’un bastó; per tant, encara no havia assolit el coneixement propi de la senectut. A partir de l’arrel negativa d’in-, tampoc no falta la teoria que relaciona la paraula amb bellum (“guerra”), de manera que un imbecillis seria una persona no vàlida per a la guerra.

Imbecil·litat davant el mirall
Imbecil·litat davant el mirall
 
Idiota
Avui un sinònim d’imbècil és idiota. Aquesta paraula, però, originàriament també tenia un significat ben diferent. Prové del grec ἴδιος, que vol dir “propi”, “particular”. En l’antiga democràcia atenesa, els ἰδιόται eren els individus antisocials que no participaven de la vida pública. Es contraposaven als πολίται, els ciutadans que s’involucraven en els assumptes de la πόλις. Amb el temps, idiota va adquirir el significat d’inexpert o d’ignorant. Ja en els monestirs de l’Europa medieval s’anomenava idiota el membre de la comunitat que no dominava el llatí. D’aquí que sorgís el terme idiotisme per referir-se a l’ús incorrecte d’una llengua.
 
Altres derivats d’ἴδιος són idiosincràsia, que amb l’afegitó σύγκρασις (“mescla”, temperamentum per als romans), al·ludeix al conjunt de característiques pròpies d’un individu o d’un grup. La llengua, per exemple, forma part de la nostra idiosincràsia, per això també se li diu idioma. I la manera pròpia que tenim cadascú de parlar rep el nom d’idiolecte.

En grec, idiota pròpiament dit com a insult era μῶρος. Amb l'afegitó d'ὀξύς ("agud", "àcid") es formà la paraula oxímoron, que és una figura retòrica consistent a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari o «estúpid». Ex.: docta ignorància, silenci sonor, lúcida bogeria.

Sense paraules
Sense paraules

Estúpids i beneits
En aquesta vida també hem d’anar molt en compte amb els estúpids, que ens deixen paralitzats. No debades, la paraula deriva del llatí stupeo (“restar aturat, astorat”). Un estúpid no deixa de ser un estult que fa bandera de la seva estultícia – ambdues paraules provenen d’stultus (“neci”). També podem parlar de beneits, a qui la gent pren el pèl per parlar bé (benedictus < benedicere): beneïts beneits. En castellà, en canvi, un “tonto” és aquell individu que ens deixa atònics a partir de l’arrel tono (“tronar”, “fer un renou fort”).

Articles del web relacionats:
Compte amb els estúpids!
La invasió dels idiotes
-
 La veterania emèrita de la senectut

Compte amb els estúpids!

Article publicat a l'Ara Balears (10/08/2015)

La vida sense estúpids seria més fàcil i plaent. No som prou conscients del mal que aquesta gent tan tòxica ha fet a la humanitat. Basta llegir un llibre d’història per adonar-se que, per culpa d’ells, s’han comès les bestieses més inversemblants. Si, a més, repassam les desafortunades declaracions d’alguns premis Nobel tenim que l’estupidesa no entén d’ideologies ni d’intel·ligències. Ja ho diu un famós aforisme: “la ignorància es pot curar, l’estupidesa no”.
 
Goethe insistí que és redundant parlar de l’estupidesa humana, ja que aquesta no existeix fora de la nostra espècie. No debades, encara és hora que qualcú s’atrevesqui a titllar d’estúpid un animal, un mineral o un astre. Einstein fou més categòric. “Hi ha –sentencià- dues coses aparentment infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. Respecte a l’Univers no n’estic segur”.
 
Qui més s’ha interessat per explorar l’estupidesa humana és Carlo Maria Cipolla (1922 - 2000), un historiador econòmic italià que fou catedràtic de la Universitat de Berkeley de Califòrnia. El 1988 va escriure un enginyós pamflet titulat “Allegro ma non troppo” a partir de la seva següent afirmació: “Tenc la ferma convicció, avalada per anys d’observació i experimentació, que els homes no són iguals, que alguns són estúpids i d’altres no”. Cipolla, llinatge divertit que en italià significa “ceba”, descriu la gent estúpida com un grup més poderós que organitzacions com la Màfia, l’ONU o la banca internacional. Distingeix entre quatre tipus de persones: els incauts, els intel·ligents, els malvats i els estúpids.
 
Wilde i els imbècils
Wilde i els imbècils

L’escriptor italià fins i tot es veu amb cor d’establir cinc lleis fonamentals de l’estupidesa humana. Primera: “Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món”. Segona: “La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”. Tercera: “Una persona estúpida és aquella que causa danys a una altra o a un grup de persones sense obtenir-ne un profit, i fins i tot obtenint-ne un perjudici”. Quarta: “Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. I quinta: “La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix, més que els malvats”.
 
Certament, el malvat és conscient de la seva perversa condició. La persona intel·ligent també sap que és intel·ligent. I l’incaut es defensa aferrant-se a la seva ingenuïtat. L’estúpid, en canvi, a diferència d’aquests tres, no sap que és estúpid i, incapaç d’acceptar cap mena de crítica, creu obrar adequadament. Tanmateix, les seves pernicioses accions, que es maquillen amb un somriure als llavis, no s’ajusten a cap regla de racionalitat. Estam, per tant, totalment desarmats davant unes criatures tan maquiavèl·liques, perseverants en la seva estultícia i de conducta del tot imprevisible.
 
“Allegro mon non troppo” acaba així: “En un país en decadència, el percentatge d'individus estúpids continua sent igual; no obstant això, en la resta de la població s'observa, sobretot entre els individus que estan en el poder, una alarmant proliferació de malvats amb un elevat percentatge d'estupidesa i, entre els que no estan en el poder, un igualment alarmant creixement del nombre d’incauts.” En aquest cas, els incauts són molts de nosaltres que no ens prenem prou seriosament la perillositat dels estúpids, considerats els màxims conspiradors espontanis contra el nostre benestar.

Allen i la intel·ligència
Allen i la intel·ligència
 
Un bon exemple recent del poder devastador de l’estupidesa humana és el prepotent exministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, protagonista de “L’últim tongo a París”. Després d’haver dinamitat l’educació amb la polèmica llei LOMQE, ha dimitit del càrrec i ha sol·licitat a Rajoy fer d’ambaixador davant l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), amb seu a París. Així, a la ciutat de l’amor, el ministre pitjor valorat de l’executiu espanyol podrà estar al costat de la seva nova dona, que ja feia uns mesos que treballava en la mateixa organització. Quedar clar, doncs, que Rajoy, en segons quin casos, sí que es preocupa, i molt, pel reagrupament familiar.
 
L’ambaixada de l’OCDE a París és una de les més ben remunerades de la diplomàcia espanyola, amb un sou mensual de 10.000 euros. El càrrec inclou un luxós pis a Avenue Foch, un dels carrers més cars de la capital francesa.  Aquest era el “salvapàtries” que ens donava lliçons de seny i d’espanyolitat! Des de la ciutat de la Il·lustració estant, Wert, que fou “número u” de la seva promoció de Dret, ja es deu haver imbuït de l’esperit del comediògraf Molière. Seva és la cita: “Les persones no estan mai tan a prop de l’estupidesa com quan es creuen sàvies”.
 
Tal com recordava Cipolla, cal no subestimar el poder de l’estupidesa humana, que sempre adopta les formes més absurdes i tràgiques. A casa nostra, amb l’inefable Bauzá, ara al “Valle de los Caídos” del Senat, ja n’estam ben escalivats. Davant la imminència de noves eleccions, haurem d’estar més a l’aguait que mai per evitar que una de les cares més sòrdides de la condició humana ens acabi d’abocar a l’abisme de la mediocritat.

L’Eclesiastés, segons la versió de la Vulgata de la Bíblia, ja parla dels estúpids: Stultorum infinitus est numerus (“El nombre dels estúpids és infinit”).

Aquí teniu un vídeo sobre lleis epònimes de les xarxes socials:



A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/11/2016), reflexion sobre l'estupidesa humana:



Aquests dos articles sobre l'estupidesa són interessants:
- El síndrome de Dunning-Kruger, parla de la relació entre estupidesa i vanitat.
¿Por qué la gente más estúpida que tú es capaz de ganarte en una discusión?
-
 No discuteixis mai amb un imbècil (Carles Capdevila)
- Elogi de la miopia (Xavier Antich)


Articles del web relacionats:
La invasió dels idiotes

A partir del text de Cipolla, el 2013 l'actor Ferran Rañé va fer una obra de teatre titulada "Estúpids". 



Aquí teniu un vídeo amb frases cèlebres sobre l'estupidesa humana:



En aquesta tertúlia també es reflexiona sobre l'estupidesa humana:



I aquí teniu "La balada dels idiotes feliços", de Brassens:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px