Banner Top

L’origen grec del maleït plàstic

El plàstic que inunda les nostres vides té poc més d’un segle de vida. Així ho recorda el periodista Víctor Farradellas en el reportatge El plàstic, miracle del segle XX, problema del XXI, aparegut al número 207 la revista Sàpiens (juny de 2019). La paraula plàstic va néixer a la segona meitat del segle XIX a partir del verb grec πλάσσω (“modelar”). La primera patent d’aquest material data del 1862 i correspon al químic anglès Alexander Parkes. Tanmateix, qui li va saber treure rèdit econòmic va ser el nord-americà John Wesley Hyatt.

El 1869 una empresa de Nova York va anunciar que oferia 10.000 dòlars a qui, en la fabricació de les bolles de billar, fos capaç d’aportar un substitut vàlid a l’ivori dels ullals d’elefant. Hyatt respongué a la crida amb un material fet de cel·lulosa. Aquell nou material no anava malament per fer bolles de billar, però tenia el defecte de ser molt inflamable. Calia, doncs, millorar-lo. El 1907 Leo Baekeland, un químic de Flandes nacionalitzat nord-americà, va idear la baquelita, el primer plàstic plenament sintètic.

billar

 

La baquelita va servir per fer tot tipus d'objectes, a part de bolles de billar: juguetes, aparells de telèfon i de ràdio, ornaments... Era un bon aïllant i un material resistent i ideal per a la producció en massa. Va anar molt bé sobretot per recobrir els cables elèctrics en un moment en què Estats Units s’estava electrificant a marxes forçades.

Durant la Segona Guerra Mundial el plàstic fou molt emprat per a material militar (paracaigudes, cordes, uniformes, cascs o finestres d’avions). Aquell invent oferia molts avantatges. Permetia preservar els recursos naturals de l’explotació massiva i a la vegada abaratia costos. D’altra banda, la seva eficiència era indiscutible. Els pilots abatuts que sobrevivien se sentien més segurs amb les finestres de plexiglàs que amb les de vidre.

Aliat de la societat de consum
Després de la guerra, el plàstic es convertí en un gran aliat de la nova societat de consum: entrà en la indústria automobilística com a substitut del ferro; en la paqueteria, desplaçà el paper i el vidre; i, en la decoració, els mobles ja no estaven fets de fusta. Amb els anys, però, el moviment ecologista declararia la guerra a aquell invent revolucionari. No debades, el problema principal que plantegen els residus plàstics és que la seva resistència i durabilitat fan que siguin necessaris segles per degradar-se. Així, tenim fenòmens com la gran illa artificial de plàstic, de la mida de l’estat de Texas, que flota a l’oceà Pacífic, davant les costes de Califòrnia (USA).

Els residus plàstics també poden tenir greus conseqüències en la nostra salut. Tanmateix, els plàstics continuen essent una part essencial de l’actual estat del benestar/consumisme. Sense ells no hi hauria mòbils, cables elèctrics i bona part dels instruments que ens poden salvar la vida en un quiròfan. Avui només es recicla un 9% del total del plàstic mundial.

Altres derivats de πλάσσω (“modelar”) són plasma, líquid amb què es forma l’ésser viu, i rinoplastia, reconstitució de l'apèndix nasal (ῥις) mitjançant una intervenció quirúrgica.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/11/2018) reflexion sobre la història de l'ecologisme:

 

Articles del web relacionats:
El despertar de la consciència ecologista (Secció "Turista de coa d'ull", Num. 8, 16/09/2018)
Paraules de la terra
Desitjos siderals
L'origen terrós de l'home
Etimologies botàniques

ETIQUETAT COM

De la generació X als “Ni-Ni”

Article publicat a l'Ara Balears (11/08/2018)

Les societats tendeixen englobar els joves en grups generacionals. Sovint, però, ho fan des d’una òptica catastrofista. La primera etiqueta de l’era moderna es popularitzà el 1991 amb la novel·la Generació X, del canadenc Douglas Coupland. Parlava dels fills del “baby boom” de finals dels anys seixanta. La X, símbol de la indefinició per excel·lència, al·ludia al seu estat de desconcert: eren joves que, crescuts en l’auge del consumisme i de l’estat del benestar, s’entregaven a una vida apàtica, sense treball ni ambicions. Per tant, no tenien res a veure amb els seus pares, que havien intentat canviar el món al Maig del 68 o a les manifestacions contra la guerra del Vietnam.

Els integrants de la generació X visqueren la seva adolescència durant la dècada del 80. Eren lectors compulsius de còmics i de llibres de culte com El vigilant en el camp de sègol. Ben aviat, però, caigueren rendits als encants musicals de MTV. A l’Espanya de la Transició, assaboriren la llibertat amb el Naranjito del Mundial del 82 i amb un moviment tan únic i irrepetible com “La movida madrilenya”. El 1994 quedaren orfes d’un dels seus líders espirituals. Amb 27 anys, l’estadounidenc Kurt Cobain, cantant del grup grunge Nirvana, es pegava un tret al cap. Es convertia així en la metàfora del No Future de tota una generació que havia viscut amb angoixa la irrupció de la Sida i de les drogues i amb incredulitat la caiguda del Mur de Berlín el 1989.

JASP
El 1995 a la generació X se l’associà amb una nova nomenclatura, JASP, acrònim en castellà de “Jóvenes, aunque sobradamente Preparados”. L’etiqueta fou un invent de la marca de cotxes Renault. En un anunci apareixia un empleat outsider, però tremendament brillant. El seu cap l’esbroncava per inconsistent i poc aplicat i li recordava Kant: “Hi ha coses que, per saber-les bé, no és suficient amb haver-les après”. El jove responia al retret amb elegància: “La cita és molt bona, però no és de Kant, és de Sèneca”. Aleshores agafava el seu Renault Clío i se n’anava tan content, conscient que estava sobradament preparat.

L’arrogant generació JASP també tenia una alta formació acadèmica, però cap futur professional a la vista. El 1992 assistiren la modernització d’Espanya de la mà del Curro de l’Expo de Sevilla i del Cobi dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquella societat de consum es consolidava mentre miraven mítics programes de televisió com “Bola de Cristal” o “Verano azul”. Convençuts que farien grans coses, col·laboraren en ONG i s’imbuïren del cosmopolitisme del programa Erasmus. Els seus referents cinematogràfics foren els somiadors Ethan Hawke i Winona Ryder de Reality Bites (1994), els estudiants desnortats d’Historias del Kronen (1995) i els joves nihilistes de Trainspotting (1996).

Els JASP posaven a prova els seus coneixements jugant a Trivial i feien volar la imaginació amb jocs de rol i amb la saga d’El senyor dels anells de Tolkien. Visqueren l’arribada del CD i del PC d’escriptori i pocs anys després, enlluernats per Internet, dirien adéu a les cintes de cassette i als vídeos. Avui els encanta comprar llibres del tot nostàlgics com Yo también fui a EGB. També bravegen de ser coneguts com la generació “Nocilla”, per ser els primers a portar-se a la boca panets fets al ritme de l’eslògan “Leche, cacao, avellanas y azúcar”.

 

Generació Y
La generació JASP ja ha donat pas a la generació Y. Està encarnada pels “millennials”, nadius digitals d’entre 20 i 35 anys, que tampoc no saben què fer amb tants de títols universitaris. La denominació ve del fet que els més grans varen assolir la majoria d’edat amb el canvi de mil·lenni.

 millenials

Igual que els seus predecessors, els “millennials” també són víctimes de precarietat laboral. Amb tot, criats amb Harry Potter, es resisteixen a amargar-se la vida. Així, al crit del Carpe diem d’Horaci, no es cansen de viatjar pel món gràcies a les companyies de low cost.

Generació Z
Els més joves de la generació Y ja s’encabeixen en una altra generació, la Z. Són individus hiperconnectats, hiperestimulats i impacients que pequen de supèrbia en substituir l’autoritat dels pares i professors per la de Google. Es mostren reticents a estudiar carreres universitàries “poc útils” i, amb l’Smartphone com a apèndix natural, afirmen que una imatge val més que mil paraules. És per això que ja no llegeixen, sinó que engoleixen sèries de Netflix d’una tirada.

Els integrants de la generació Z són considerats uns autistes digitals i uns egocèntrics. La seva dèria per les selfies i les emoticones fa que necessitin més exhibir-se que no pas explicar-se. Amb tot, són els més tolerants de tots. Ateus declarats la majoria, han normalitzat l’homosexualitat i viuen més lliures de prejudicis.

generacion z b

Generació Z en mode multitasca

Els “Ni-Ni”
La cara més passiva d’aquesta generació tecnòlatra és representada pels “Ni-Nis”. Es diuen així perquè ni estudien ni treballen. No tenen cap interès a independitzar-se dels seus pares i han perdut tota esperança a fer-se un lloc en l’inclement sistema capitalista. Veieren amb absoluta indiferència el moviments dels indignats del 15-M.

La dels “Ni-Nis” és la generació de la mort de les ideologies i contradiu, per tant, les paraules que el 1959 pronuncià Albert Camus en recollir el Premi Nobel de Literatura: "Sens dubte, cada generació es creu destinada a refer el món. No obstant això, la meva sap que no el refarà. Però el seu paper és potser major; aquest consisteix a impedir que el món es desfaci". Tanmateix, qualsevol generalització és dolenta. Cadascú és fill de les seves circumstàncies i viu com bonament pot.

Aquí teniu una altra síndrome que afecta les noves generacions: la síndrome del "floc de neu".

Aquest article es titula "Digue'm quan vas néixer i et diré de quina generació ets". I aquest altre es titula "La generació Z s'assemble a la X".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/02/2019) reflexion sobre les diferents generacions etiquetades: X, JASP, Y, Z i Ni-Ni:

Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?
L'era líquida
Resignau-vos!
El capitalisme que ens decapita
- Eternament precaris


ETIQUETAT COM

Si Ciceró aixecàs el cap

Article publicat a l'Ara Balears (25/01/2016)

Si avui Ciceró, més de dos mil anys després de la seva mort, aixecàs el cap de la seva tomba, segur que pensaria que no ha passat el temps. Fins i tot s’atreviria a desdir-se de la seva famosa cita historia magistra vitae (“la història és la mestra de la vida”). I és que, en moments tan convulsos per a la Cosa Pública, poc hem après d’un dels genis polítics i literaris més grans que donà Roma al segle I aC. Qui ho sap bé és Philip Freeman, professor nord-americà d’Història Clàssica, autor del llibre Cómo gobernar un país. Una guía antigua para políticos modernos (Ed. Crítica). Es tracta d’una selecció dels passatges més emblemàtics de l’obra ciceroniana centrada en atacar la corrupta República romana.
 
“No hi ha –escrigué Ciceró- vici més execrable que la cobdícia, sobretot entre els pròcers i els qui governen la nació, doncs servir-se d’un càrrec públic per a l’enriquiment personal resulta no ja immoral, sinó criminal i abominable”. Avui aquest retret deixa en evidència antics personatge honorables, ja manifestament corruptes per a la justícia, com Luis Bárcenas, Rodrigo Rato o Jaume Matas. El polític romà tenia clar quin era l’Estat ideal: “és aquell en el qual els millors cerquen la glòria i l’honor i eviten la ignomínia i el descrèdit, i, si no fan el mal, no és tant per por als càstigs que imposen les lleis com per la vergonya que ha donat a l’home la naturalesa i que ens fa témer la crítica justificada”. Un altre avís per a navegants.

Ciceró en el Senat
Ciceró en el Senat
 
Per sort la política ja s’ha començat a orejar amb la irrupció de noves formacions que es disposen a trencar el gangrenós bipartidisme. La foto de la recent presa de possessió dels seus representants al Congrés dels Diputats és prou reveladora. Els partits de la casta  s’han vist descol·locats per la nova estètica d’uns antagonistes a qui abominen amb la satànica etiqueta d’ “antisistema”, com si ells no s’haguessin preocupat prou de carregar-se el nostre sistema d’estat del benestar. Les “rastes” incomoden massa a corbates i americanes, tradicionals símbols de puresa i honestedat, avui més que qüestionats.
 
Encara és massa prest per valorar si els nous actors polítics estaran a l’altura de les expectatives creades amb el seu “empoderament ciutadà”. Ja diuen que de governar se n’aprèn governant. Caldrà tenir en compte l’opinió del periodista català Francesc-Marc Álvaro sobre què és un bon governant. Així ho explicava recentment en un dels seus escrits a La Vanguardia: “La primera i pitjor de totes les corrupcions és la incom­petència, però l’incompetent no genera tanta indignació com el que fica la mà a la caixa, potser perquè els seus efectes formen part d’un paisatge general d’inoperàncies i mediocritats”.
 
Ciceró ja va ficar el dit dins la nafra de la corrupció del seu temps. El 63 aC, essent cònsol, davant del Senat denuncià el noble Luci Sergi Catilina de preparar una conspiració per fer-se amb el poder. Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència? ), li etzibà. L’historiador Sal·lusti descrivia amb les següents paraules l’ambient corrupte que presidí aquella conjuració: “Així doncs, primer va créixer l’avidesa de diners, després de poder: això fou quasi la font de tots els mals. En efecte, l’avarícia subvertí la confiança, l’honradesa i les virtuts restants; en el seu lloc féu sortir la supèrbia, la crueltat, el menysprear els déus, el considerar venals totes les coses. L’ambició obligà molts mortals a tornar-se falsos  […]”.

Conjuració de Catilina
Conjuració de Catilina
 
A pesar d’haver estat assenyalat per Ciceró, Catilina continuà amb els seus plans. Un any després, però, seria mort juntament amb la resta de conspiradors. La decisió d’aquell assassinat, presa de manera unilateral, no va agradar gens a l’oligarquia de l’entorn del cònsol romà, que, al cap de cinc anys, un cop deixat el càrrec, fou enviat com a càstig a l’exili. En tornar, el 43 aC la veu de Ciceró es tornà a alçar contra un altre polític ple de vanitat, Marc Antoni, que pretenia proclamar-se successor del difunt Juli Cèsar.
 
El nostre cicerone pagà car el seu atreviment. Fou executat enmig d’un gran escarni públic. El seu cap i les seves mans quedaren exposats en el fòrum. En la ment de molts del seus conciutadans retronava una altra de les seves cèlebres frases que pronuncià contra Catilina: O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), tota una crítica a la corrupció de la seva època. Avui, amb tantes esperances col·lectives generades, els nous polítics farien bé de llegir Ciceró per no perdre el nord.

Reflexió ben actual
Reflexió ben actual

I per acabar aquí teniu unes reflexions de l’escriptor i politòleg Manuel Monereo (Jaén, 1950), extretes d’una entrevista a l’Ara Balears feta pel filòsof Miquel Àngel Ballester:

La política és l’ètica del col·lectiu. Si volem salvar-nos, l’única manera de fer-ho és col·lectivament, és a dir, convertint la proposta ètica en una proposta política. En segon lloc, s’hauria de fer aportant a aquest moviment ciència i coneixement, plausibilitat, raonabilitat, capacitat de convèncer i argumentar, a més de veracitat. Manolo sabia que per canviar el món calia conèixer-lo. I que per conèixer-lo necessitam dotar-nos de coneixements rigorosos que ens ajudin a veure el món com és, més enllà de les nostres posicions.

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

I aquí teniu l'entrevista que em varen al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014) per parlar sobre la corrupció a l'antiga Roma:




Articles del web relacionats:
Llatí per a corruptes
Sobre mentors i cicerones
Compte amb els púnics!
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px