Banner Top

Per què som cristians?

Dos mil anys després del seu naixement, avui en dia el cristianisme és una de les religions amb més adeptes al món, amb prop de dos mil milions. Però, per què una secta oriental, sorgida del judaisme, es convertí, sense la imposició de les armes, en la doctrina oficial de l’imperi romà? 
 
L’historiador més proper, cronològicament parlant, a la figura de Jesús és Flavi Josef, un jueu nascut l’any 37. Així parla del natzarè a la seva obra Antiguitats jueves (18: 63), escrita a Roma vers l’any 95: “En aquesta mateixa època (la de Pons Pilat: 26-36 dC) va viure Jesús, home savi, si realment és lícit anomenar-lo home. En efecte, era el responsable de fets extraordinaris, ensenyava als homes que acceptessin la veritat amb alegria i convencé molts jueus i molts grecs […]. Després que Pilat, havent escoltat les acusacions que en contra seva havien fet els prohoms del nostre poble, el condemnés a la creu, no va disminuir el nombre d’aquells que el seguiren des del primer moment. De fet, se’ls va aparèixer de nou al tercer dia –havia estat dit pels profetes divins això i moltes altres coses meravelloses sobre ell- i encara avui la tribu dels cristians, que pren el nom d’ell, no ha desaparegut”.
 
Avui en dia els historiadors no qüestionen l’existència de Jesús. Amb tot, sobre aquest paràgraf de Flavi Josef hi ha una ampli consens a acceptar que les al·lusions a la resurrecció i condició divina del natzaret van ser afegides per un autor cristià a principi del segle IV per tal d’enaltir la seva figura. 

Això només és un avanç del reportatge titulat "Per què som cristians?" que m'acaben de publicar a la revista Sàpiens del mes de desembre (Núm. 150).

La conversió de sant Pau (c. 1665, Murillo). Museu del Prado de Madrid
La conversió de sant Pau (c. 1665, Murillo). Museu del Prado de Madrid

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Constantí i el cristianisme.

En aquest link d'El País també trobareu informació sobre les arrels paganes del cristianisme. La mateixa temàtica tracta l'especial Nadal del programa "Mira per on" d'IB3 TV.

En aquest article trobareu informació sobre els diferents tipus de cristians que hi ha al món.

Aquest article parla sobre l'herència del cristianisme.

Aquí teniu un reportatge sobre el cristianisme a Roma.

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/12/2014) per parlar sobre els orígens dels cristianisme i les arrels paganes de les festes del Nadal.



Aquest vídeo parla sobre la història de l'Església:




També consultar les següents entrades del web:

- L'origen dels títols i les insígnies papals
Jueus, l'origen d'un estigma


I si voleu conèixer la relació dels màrtirs amb el cristianisme aquí teniu un fragment del programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (18/01/2014), on parl sobre les etimologies dels màrtirs.


"Chao", esclavitud?

Article ampliat, publicat al diari Ara Balears (24/08/2013)
 
Al llarg del segle XIX  l'esclavitud va ser abolida de manera progressiva als diferents estats europeus i americans. A Occident, però, l’ombra d’aquesta pràctica immoral, encara vigent en altres indrets del món, és molt allargada. Així ho testimoniegen alguns dels nostres mots, però també certes actituds. La paraula esclau prové dels pobles eslaus de l’Europa de l’Est. Durant l’edat mitjana, molts d’ells, un cop convertits en botí de guerra, serviren de mà d’obra del Sacre Imperi Romano-Germànic.
 
Aquests eslovens passarien a ser coneguts, en grec bizantí, com a sklábos i, en italià, schiavo, que amb el temps donaria ciaochao en castellà- com a expressió de salutació i de comiat -l'expressió de cortesia completa envers les classes superiors era schiavo vostro ("som el vostre esclau"). La mateixa fórmula és present en l’alemany, que, en una de les seves variants, per dir hola i adéu, recorr al llatinisme Servus (“esclau”). Atès que el panorama econòmic actual ha fet reviscolar la nostra condició de serfs, té molt de sentit, doncs, que ens presentem, al crit de Servus, davant d’Alemanya, el nostre sergent que ens fa acatar servilment el decapitant sistema capitalista.

Venda d'esclaus a l'antiga Roma
Venda d'esclaus a l'antiga Roma
 
Tot i que ja fa temps que hem deixat d’emprar els caps (capita) de bestiar com a moneda de canvi, el capitalisme contínuament ens recorda que tots som una gran família. No debades, a l’antiga Roma la familia era el conjunt d’esclaus d’una casa. El terme es contraposava a la paraula gens (<gigno, “néixer”), que al·ludia al grup de persones amb llaços sanguinis. Des que el 1948 les Nacions Unides aprovaren la Declaració Universal de Drets Humans tots ens creim més lliures, i, per tant, som una mica més ingenus. Seguint amb la terminologia llatina, l’ingenuus era aquell ciutadà lliure nascut dins una gens romana, de manera que el “no ingenus” eren els esclaus.
 
Avui dia, però, no hem d’oblidar que continuam sota el jou de l’esclavitud encoberta i, per tant, poc tenim ja d’ingenus. Ens costa creure l’article 19 del document abans esmentat: “Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió [...]. Ara el que toca és obeir, és a dir, escoltar (audio) sense remugar els nostres superiors (ob-, “damunt”) que ens dominen com a autèntics amos (domini) que són. Convé tenir-los contents treballant molt, sabent que tant de suplici té una explicació etimològica. Al segle VI ja existia el tripalium, un instrument de tortura format per tres fustes creuades on era fermat el reu per fuetejar-lo.
 
Així doncs, no hem d’escatimar precs per aconseguir treballs, per molt precaris que siguin. No importa que ens convertim en robots, paraula derivada del txec robota (“treball forçat”) que popularitzà el 1920 el dramaturg txec Karel Txpek en la seva obra de teatre R.U.R. (Rossum's Universal Robots). I, enmig de tanta suor i llàgrimes, hem de treure temps d’on sigui per tenir fills (proles) que garantesquin la supervivència l’Estat. Seria Marx qui al segle XIX encunyaria el terme proletariat per definir la nova classe obrera sorgida del capitalisme; ho féu inspirant-se en els plebeus romans que amb la seva descendència nodrien la República de soldats, principalment.

Un mercat d'esclaus a Roma (1884), de Jean-Léon Gérôme. Walters Art Museum, Baltimore
Un mercat d'esclaus a Roma (1884), de Jean-Léon Gérôme. Walters Art Museum, Baltimore
 
Si no rendim al màxim, sempre hi haurà governants que es fixaran en altres països i, inconscientment, recorreran a la pràctica romana del plagium (“robatori d’esclaus d’un altre”). La llei que prohibia aquesta pràctica rebia el nom de llei plagària perquè els lladres solien ser castigats ad plagas, és a dir, a la pena dels “assots”.  Ja Marcial, el gran epigramista hispà del segle I dC, emprà la paraula plagi en el sentit figurat de “còpia d’una idea aliena”.
 
Abans, però, de ser acusats de “plagi”, els nostres dirigents preferiran sotmetre’ns tocant el nostre punt dèbil, la butxaca. D’aquesta manera, ens convertirem en vertaders addictes, que era com s’anomenaven aquells ciutadans lliures que, per deutes o per furt, eren assignats de paraula (dico) a (ad-) algú. Ara -ja se sap!-, davant les actuals dictadures (< dico), es premia la lleialtat i l’adulació de l’esclau. Alguns no dubten a bufar a l’amo el nom dels seus opositors. Reactualitzen així l’antic rol dels nomenclàtors, els esclaus que a la Roma republicana, durant les campanyes electorals, acompanyaven els candidats i, a cau d’orella, els xiuxiuejaven (calo) el nom (nomen) d’aquells individus que podien ser del seu interès - avui aquests catàlegs només contenen els noms específics d’una ciència o art. Fora de l'àmbit electoral, aquests esclaus rebien el nom de monitor (<moneo, "avisar").

Un món feliç
Un món feliç
 
Tanmateix, com els antics esclaus romans, sempre hem de mantenir l’esperança d’assolir la condició de lliberts, d’emancipar-nos per tal que la nostra (manus) d’obra no romangui presa (capio) per més temps. La nostra llengua vernacla no n’ha de ser cap impediment, per molt que al món romà vernaculus fos el nom que rebia aquell serf nascut a la casa del senyor. El caràcter per rebel·lar-nos davant tanta servitud ens ve de lluny, de quan els submisos eren marcats (kharáttō, en grec) amb ferro calent. Al segle I aC, aquest estigma tan humiliant esperonà el gladiador traci Espàrtac a liderar una insurrecció d’esclaus que va aconseguir posar contra les cordes la totapoderosa Roma. A pesar del seu fracàs final, Espàrtac ja ens ha traçat el camí.

Aquest article parla sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Treballar és una tortur
Plagis que fan mal
-
 El capitalisme que ens decapita
Tots som Espàrtac!
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px