Banner Top

Consumisme romàntic

Article publicat a l'Ara Balears (03/07/2016)

L’estiu ja ha quedat oficialment inaugurat amb el nou anunci d’Estrella Damm, tot un clàssic dels darrers anys. Una vegada més la nostra estimada illa és vista com un paradís que, amb una cervesa a la mà, ens convida a gaudir dels petits plaers, de “les petites coses”, tal com diu el títol de l’espot. És el “consumisme romàntic”, una expressió encunyada per l’escriptor israelià Yuval Noah Harari en el seu exitós llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat. El terme és del tot encertat per definir un dels mals més punyents dels temps moderns.
 
El romanticisme ens anima a esprémer les nostres efímeres existències tenint com més experiències diferents millors. És el carpe diem dels clàssics elevat al cub. L’amenaça de la Parca ens obliga a no perdre el temps. Bé ho saben les agències de viatges, que aprofiten l’època de vacances per vendre “experiències” que ens han de canviar la vida. Seduïts per aquests cants de sirena, trencam la nostra rutina diària i viatjam a terres llunyanes on suposadament serem més feliços exposats a tot un “Dragon Khan” de sensacions. A la recerca d’un present impossible que se’ns escapa, vivim llençats cap a falses expectatives.
 
Aquesta idea romàntica de la felicitat va de la mà del consumisme tan propi de l’actual societat capitalista. Els anuncis publicitaris de la televisió no paren de recordar-nos que si consumim un producte o un servei determinats la nostra vida serà millor. Ara, doncs, també viatjam com a golafres, disposats a consumir experiències catàrtiques que no dubtam a ventilar a les xarxes socials per no sentir-nos tan tots sols.
 
Ja queda molt enfora l’època dels Grand Tours. Eren els llargs viatges que, durant el segle XVIII, els joves de l’aristocràcia anglesa feien pels països del Mediterrani, acompanyats d’un tutor. L’objectiu era formar-se culturalment per poder esdevenir eficaços servidors de l’Estat en llocs de responsabilitat diplomàtica, militar o civil. Un segle més tard naixeria l’obsessió de viatjar per evadir-nos de la mà del britànic Thomas Cook, el pare del turisme de masses. El 1841 va noliejar un tren amb un grup de persones des de Harborough a Leicester  per a assistir a un congrés d'ajuda a alcohòlics. Aleshores, preveient que es tractava d’una activitat amb molt de futur, va decidir crear una agència de viatges, considerada la primera de la història i que encara avui és una de les més importants del sector.

Goethe durant el Grand Tour a Itàlia (1786-1788)
Goethe durant el Grand Tour a Itàlia (1786-1788)
 
Seria, tanmateix, a principis del segles XX quan s’imposà el concepte turisme per definir els nostres deliris viatgers –la paraula ens arribà a través del francès tour, “passeig”. Vista la dimensió que adquirí el fenomen, el 1967 l’ONU declarà l’Any Internacional del Turisme amb la lloable intenció de “contribuir a una major comprensió entre tots els pobles del món [...], per despertar una millor estimació dels valors propis de les diferents cultures i contribuir així a reforçar la pau en el món”. Avui tal ingenuïtat ha quedat del tot desvirtuada pel mite del consumisme romàntic.
 
En l’actual capitalisme depredador els problemes se solucionen comprant coses que ens injectin adrenalina al cor. I l’acte de veure món tampoc no s’escapa d’aquesta dinàmica tan alienadora. En el seu llibre Sàpiens, Yuval Noah ho il·lustra amb un bon exemple: “Un home ric de l’antic Egipte no hauria somiat solucionar la seva crisi matrimonial emportant-se la dona de vacances a Babilònia. En lloc d’això, potser li hauria construït la tomba sumptuosa que ella sempre havia desitjat”. 

Visca el turisme!
Visca el turisme!
 
Encara és ben hora que algú faci cas a Proust: “La vertadera felicitat no consisteix a trobar noves terres, sinó a veure amb altres ulls”. Qui també quedaria esborronat del perfil dels actuals rodamóns és Epicur, el gran teòric de l’hedonisme del segle IV aC. Seva és la frase: “El plaer és el principi i el fi de la vida feliç”. El filòsof grec, però, no es referia a un plaer material i immediat, sinó a un plaer més afectiu, lluny de qualsevol temor i dolor. Al seu parer, només béns com el saber o l’amistat proporcionen la vertadera tranquil·litat d’esperit, la tan cobejada ataràxia.
 
Mentrestant, incapaços d’enfrontar-nos a nosaltres mateixos i víctimes del consumisme romàntic, continuarem agafant avions amb destinació a una felicitat que mai no arriba. Per sort, per ofegar les nostres penes, sempre ens quedarà prendre una cervesa Damm en llocs de postal com la Mallorca dels anuncis. La nostra imatge de paradís, però, aviat es difuminarà en el record per culpa precisament d’un model turístic sobreexplotat. És el peix que es mossega la cua en aquest temps del Just do it! (“Fes-ho!”).

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/07/2016), parl sobre "Per què viatjam?" en relació al concepte de consumisme romàntic:



És interessant aquest article el filòsof Joan Burdeus titulat "Per què el turisme ens fa ràbia (segons Heidegger)?"

Articles del web relacionats:
Carpe diem
- Míster Evasió
-
 El capitalisme que ens decapita
-
 Una mica d'hedonisme, per favor!
A l'estiu, tothom a la "muntanya"!muntanya"!
- Adéu, paradís!
- És possible viure més a poc a poc?
- Quin sentit té treballar?


Aquí teniu el curtmetratge de l'anunci d'Estrella Damm:

Estrenes divines

Si acabam d’estrenar any amb alegria i il·lusió és precisament gràcies a Strenua o Strenia, una divinitat sabina que donava salut i bona sort. A l’antiga Roma era venerada a principis d’any amb l’intercanvi de dàtils i figues entre amics o entre súbdits i amos. Era una forma de desitjar un any dolç. Strenia també donaria en llatí la paraula strena (“presagi”, “auguri”). Avui a Itàlia l’esperit d’aquesta deessa és recollit per un personatge anomenat Befana, una bruixa que reparteix regals la vigília de l’Epifania (“aparició” en grec) –d’on agafa el nom-, és a dir, la nit del 5 de gener, la nostra nit de reis.
 
Befana italiana
Befana italiana

És una paraula oblidada, però en català, en homenatge a la deessa Strenia, hem de dir estrenes per referir-nos al que en castellà és un “aguinaldo”, regal generalment en forma de cistella plena de productes alimentaris nadalencs. No hi ha consens sobre l’etimologia d’aquest terme: uns el fan derivar de l’expressió llatina hoc in anno (“en aquest any”), mentre que d’altres apunten al cèltic eguinand (“regal d’any nou”).
 
El que també són unes bones estrenes són les pagues extra de Nadal. Paradoxes de la vida, les devem a Franco. El Nadal de 1944 el Caudillo va decidir compensar els treballadors d’aquesta manera atès l’encariment de la vida que es donà durant la postguerra. El 1947 el Generalísmo encara va ser més “generós”. Aleshores, per commemorar el 18 de juliol, el día del alzamiento, va instaurar la paga extra d’estiu. Així doncs, ara, en plena democràcia, si fóssim coherents, per desfer-nos del llegat franquista, també hauríem de prescindir d’aquestes alegries econòmiques.
 
Que tengueu una bona estrena d’any! I que es complesquin els bons propòsits de Mafalda!

El món millor de Mafalda
El món millor de Mafalda

Bon any nou en diferents llengües d'Europa
Bon any nou en diferents llengües d'Europa

Articles relacionats:
Per què començam l'any al gener?
-
 Nadal com a catarsi

Etimologies estacionals

Els noms de les nostres estacions (< stare, “estar dret”, "romandre")  tenen una història etimològica curiosa. De les tres estacions en què dividien l’any, els romans consideraven que la primavera era la més important segurament pel fet que la seva arribada suposa un esclat de vida al món animal i vegetal. És per això que li atorgaren el privilegi de ser la primera estació de l’any. No debades, abans de la reforma empresa per Juli Cèsar al 45 aC, el calendari començava amb el mes de març, dedicat a Mart (déu de la guerra), ja que el bon temps convidava a fer la guerra. Cal no oblidar tampoc que el primer signe del zodíac és Àries, que comença al març.
 
La importància que els romans donaren a la primavera es reflectí, en llatí vulgar, en forma de redundància: al mot ver -que ja vol dir “primavera” i que alguns fan derivar de vis (“força”) en al·lusió al creixement que suposa aquesta estació- s’hi afegí primum, és a dir que etimològicament primavera vol dir “principi de primavera”. El final de la primavera fou conegut com a veranum tempus, que en castellà donaria “verano”.

En canvi, el nostre estiu vendria de l'època de més calor del veranum tempus, l'aestiva, paraula relacionada amb una arrel indoeuropea que conté la idea d’encendre -el primum ver, inicialment neutre, passà al gènere femení per influència del femení aestas - en francès tenim "été", en italià "estate" i en castellà també hi ha l'expressió "época estival" en al·lusió a l'època de calor més sufocant del "verano".
 
Primavera (Alcimboldo, 1563)                Estiu (Alcimboldo, 1572)
      Primavera (Alcimboldo, 1563)                                    Estiu (Alcimboldo, 1572)                                                                                                                                                                                                                                     
Després del primum ver i del veranum tempus, hi havia l’hibernum tempus, que donaria el nostre hivern i el castellà “invierno”. L’origen clàssic d’aquestes tres estacions estaria en el mite de Persèfone. Posteriorment en català sorgiria l’estació de la tardor, derivada de l’adjectiu tardus (“tardà”). La raó d’aquesta designació podria estar en el fet que és en aquesta època quan es recullen les darreres collites de fruita -és curiós que, en el llenguatge popular, a la tardor se l'anomena també "primavera d'hivern". El castellà “otoño” derivaria del llatí autumnus i aquest per ventura del verb augeo (“incrementar”), de manera que podria remetre a la idea que amb aquesta estació la vegetació arriba a la seva plenitud.
 
Tardor (Alcimboldo, 1572)     Hivern (Alcimboldo, 1572)
Tardor (Alcimboldo, 1572)                                                       Hivern (Alcimboldo, 1572)                                                                                                                                                                       
Així doncs, a l'antiguitat hi havia només tres estacions. Abans, però, que es convertissin definitivament en quatre n'hi hagué cinc. Al capítol 53 de la segona part d' El Quijote (segle XVII) trobam la següent enumeració:

"La primavera sigue al verano, el verano al estío, el estío al otoño, y el otoño al invierno, y el invierno a la primavera, y así torna a andarse el tiempo con esta rueda continua; sola la vida humana corre a su fin ligera más que el tiempo, sin esperar renovarse si no es en la otra, que no tiene términos que la limiten’’.

Primavera d’estiu i d’hivern
Antigament a Mallorca no tenien molt clar això de la primavera. L’anomenaven “primavera d’estiu”, ja que suposava una transició entre l’hivern i l’estiu. I per a la tardor hi havia la “primavera d’hivern”.  Ja ho deien els llatins: Unus flos non facit ver (“Una flor no fa primavera”). Avui, però, nosaltres deim “que una flor no fa estiu”.

Com si fossin estacions de tren, les estacions de l’any estan relacionades amb els llocs per on es va aturant la Terra en el seu recorregut anual al voltant del Sol. En cadascuna d’aquestes posicions, la Terra rebrà llum i calor solar de diferent forma. Així és com cada estació dura aproximadament tres mesos i suposa canvis de temperatura, de clima i de períodes de llum solar. A causa de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra, aquests fenòmens no es produeixen al mateix temps a l’hemisferi Nord (Boreal) que a l’hemisferi Sud (Austral), sinó de forma invertida: quan en un hemisferi és hivern, a l’altre és estiu; quan en un és primavera, a l’altre és tardor.

Solsticis i equinoccis
Solsticis i equinoccis
 

Equinoccis i solsticis
A l'hemisferi nord, els dies que arriba la primavera o la tardor reben el nom d'equinocci. La paraula està composta del llatí aequus (“igual”) i de nox, noctis (“nit”) i indica que es tracta d'un fenomen en què el dia i la nit tenen la mateixa durada en tots els punts de la Terra. L'equinocci de primavera es produeix quan el Sol passa pel primer punt d'Àries, cap al dia 20 o 21 de març. I l'equinocci de tardor, quan el Sol passa pel primer punt de Balança, cap al dia 22 o 23 de setembre.

Primavera, Nicolas Poussin, (1660-64)
Primavera, Nicolas Poussin, (1660-64)

Els dies que arriba l'estiu o l'hivern reben el nom de solstici. La paraula conté ètims els llatins sol status -participi de stare (“estar dret, aguantar-se”)- i significa literalment “quan el sol està estàtic” -de stare també tenim estable, estàtic, estança i estada. Es tracta, tanmateix, d'una aparent detenció, ja que el Sol no s'atura en la seva trajectòria al voltant del Sol. El solstici d'estiu es produeix quan el Sol passa pel primer punt de Càncer, cap al 21 o 22 de juny, que és el dia més llarg de l'any. I el solstici d'hivern té lloc quan el Sol passa pel primer punt de Capricorn, cap al 21 o 22 de desembre, que és el dia més curt de l'any. En alemany, al solstici li diuen Sonnenwende (“gir del sol”).

Tardor, Nicolas Poussin, (1660-64)
Tardor, Nicolas Poussin, (1660-64)


El Dia de la Marmota i la festa de la Candelera
Als Estats Units i al Canadà l'inici de la primavera ve marcada per un mamífer, la marmota. És com una espècie d’esquirol, una mica més gran. Se celebra dia 2 de febrer. És una tradició de més d’un segle d’antiguitat. La més popular és la que es realitza a un poblat al nor-est de l’estat de Pensilvània. Allà, a trenc d’alba, una marmota anomenada Phil és treta del seu cau en un tronc d’arbre. Segons la tradició, si Phil veu la seva ombra, hi haurà sis setmanes més d’hivern als EUA. Si no (perquè està ennigulat, per exemple), la primavera arribarà aviat.

A casa nostra, dia 2 de febrer, el dia de la Marmota equival a la festa de la Candelera. És la festa de la Purificació de la Mare de Déu o de la seva Presentació al Temple. Era un ritus al qual les dones jueves que havien donat a llum s’havien de sotmetre quaranta dies després del part. Per commemorar aquest fet, moltes esglésies solien fer una processó amb candeles, és a dir, espelmes. En acabar, les deixaven als peus de la imatge que representava la Verge Maria. La festa de la Candelera es presta per a fer previsions meteorològiques de caràcter popular: Si la Candelera plora (és a dir, si plou), l’hivern és a fora o Si la Candelera riu (fa sol), lluny és l’estiu.

En aquest article de la revista Sàpiens teniu més informació sobre els orígens del Dia de la Marmota.

No us podeu perdre aquest article de Rafel Argullol titulat "Les estacions de la vida" (Diari Ara, 08/01/2017)

El dia de la marmota es va fer molt famós gràcies a la pel·lícula “Atrapat en el temps” (1993), amb una cançó extraordinària: “I got you, Babe”



I per acabar, les Quatre Estacions de Vivaldi:




Aquí teniu un interessant article sobre les estacions titulat "El suïcidi de l'estiu", de Quim Curbet.

Articles del web relacionats:

Per què començam l'any al gener?
-
 L'origen mitològic de l'hivern
Per què canviam l'hora?
-
 A l'estiu, tothom a la muntanya!

Revetles que ens desvetlen

L’estiu és temps de revetles i, per tant, d’estar vetlats o desvetlats. No debades, revetla ve del llatí vigilare (“estar despert”, “vigilar”), paraula emparentada amb vis (“força”) i vir (“mascle”). Quan anam, doncs, a una d’aquestes festes nocturnes tan populars aquests dies, hem de vigilar i tenir prou forces per estar desperts tota la nit o, com es diu en castellà, “para pasar la noche en vela”. Així s’entén que, en castellà, el “velatorio” (vetla en català) sigui el lloc on es vetla els difunts –aquesta paraula, però, no té res a veure amb el verb revelar o amb vel, que són parents del llatí velum (“vela de vaixell”).
 
En temps antics, quan no existia el llum elèctric, la il·luminació s’aconseguia amb una metxa envoltada de cera. Essent un estri indispensable per vetlar, s’anomenà, en castellà, “vela” (espelma en català). La metxa que quedava al centre de l’espelma fou coneguda com a papilus, mot llatí agafat del grec πάπυρος, ja que aquestes metxes se solien fer amb aquest antic instrument d’escriptura. Per revifar el llum de l’espelma, es treien les cendres que hi havia al voltant del papilus. D’aquí sorgí el verb castellà “despabilar” o "espabilar" i en català “espavilar” –avui espavilat és un adjectiu que s’assigna a la persona desperta d’enginy.
 
De vigilare també tenim el cultisme vigília, que és sinònim de vetlar, d’estar desvetllat o de patir insomni. En història, la vigília era cadascun dels quatre espais de tres hores en què els antics dividien les dotze hores de la nit, des de la posta del sol fins a trenc d’alba –el terme té el seu origen en els torns de guàrdia militar, on els soldats havien de vigilar, estar desperts. La vigília, però, també és el dia que precedeix un fet determinat (la vigília del casament); amb aquest sentit, també la trobam en plural (en vigílies d’una guerra).

sant joan barcelona nens

Antiga foguera de la revetla de Sant Joan

Podem esperar les revetles amb candeletes, és a dir, amb una petita espelma blanca (candida, en llatí). Antigament s’utilitzaven les candeles per a establir la duració d’una cosa important. Per exemple, quan hi havia una subhasta se n’encenia una en començar i només es podien fer ofertes mentre cremava. O en els judicis: l’acusat només es podia defensar mentre cremava la candela. D’aquest costum avui deim que esperam alguna cosa amb candeletes, és a dir, amb inquietud.

“Verbenas” amb fuet
La paraula castellana per a revetla (o revetlla) té una història etimològica curiosa.  “Verbena” ve del llatí verber (“fuet”, “assot”). A l’antiga Roma la paraula verbena designava una branca d’un tipus de planta que duien els sacerdots pagans en els seus sacrificis i amb la qual assotaven.

A Espanya, a partir de l’edat mitjana, aquestes plantes també foren emprades en la medicina popular per curar diverses afeccions. Per què tenguessin efecte, les branques d’aquestes plantes havien de ser tallades a la matinada. D’aquesta tradició sorgí l’expressió “coger la verbena” amb el sentit de “matinar”. Amb el temps, doncs, les festes que s’allargaven fins a altes hores de la matinada, en castellà, es digueren “verbenas”.
 
Els focs artificials tan presents en qualsevol revetla o “verbena” ens conviden a estar desperts i, per tant, ens connecten amb la seva arrel etimològica.

Aquí teniu la lliçó magistral de Oriol Junqueres sobre les tradicions paganes de les festes de Sant Joan.

I aquí teniu un article de Gabriel Bibiloni sobre Sant Joan.

Aquí teniu un altre article titulat "La nit de Sant Joan: foc i paganisme".

Aquí teniu un article del folklorista Bienve Moya titulat "La festa, contra la mort".


Articles del web relacionats:
- Hores a la romana
L'origen mitològic de l'hivern
Etimologies estacionals
La guerra de los relojes
Per què canviam l'hora?
Fills de Cronos
L'hora de les estacions
Revetles que ens desvetlen

 

 

A Canàries la canícula "borda" molt!

Cave canem (“Compte amb el ca”) és una de les famoses inscripcions llatines que decoraven les façanes de l’antiga Roma. Podria presidir també l’escut de Canàries. A la seva Història Natural (segle I dC), Plini el Vell es refereix a aquest arxipèlag com les Fortunatae insulae (“illes afortunades”). No debades, la mitologia hi situava el paradisíac Jardí de les Hespèrides (“d’Occident” en grec), que visità Hèracles en un dels seus treballs. 

L’escriptor llatí, però, anomena l’actual Gran Canaria com a Insula Canaria (“l’illa dels cans”). Ens diu que el seu origen es troba en dos cans (canes en llatí), d’una gran mida, que l’any 40 aC havien cridat l’atenció als expedicionaris de Juba II, rei de Numídia. Aquests els haurien capturat i enviat al seu monarca com a regal. Sembla, però, que aquesta etimologia llatina no té cap fonament. La paraula podria provenir del nom de l’ètnia bereber que aleshores poblava illa de Gran Canaria, els canarii. Avui, tanmateix, l’escut de l’arxipèlag té dos gossos en record de l’explicació pliniana.

Canaris, canalla de cantors i cinegètics?
En català la paraula ca, tan propia de les Balears, conviu amb gos, que segurament prové de l'expressió gus o kus, usada popularment per a cridar o abordar aquests animals. En canvi, la paraula castellana “perro” és d’origen incert.

Curiosament, els romans anomenaven la lletra r com a canina littera (“lletra canina”) perquè la seva pronúncia recordava el grunyit d’un ca.  L’ocellet cantor tan típic de les antigues Fortunatae insulae, conegut científicament com a Serinus canarius, també agafa el nom d’aquest animal quadrúpede. Quan a partir del segle XVI foren exportats a la península se’ls batejà amb el seu nom de procedència: canaris.

Així doncs, etimològicament parlant, els canaris no canten, sinó borden com els cans. I si tenim molts de cans junts tenim una canalla, paraula que ens ha arribat a través de l’italià canaglia per referir-se a un grup de gent dolenta -després, suavitzà el seu significat i passà a voler dir mainada.

Ca Major
Ca Major

En grec, ca és ὁ κύων, κυνός. L’art de la caça es diu precisament cinegètica perquè se sol practicar conduint (ἄγω) un ca, que ajuda a recollir les preses. Els cínics, com Diògenes, també se solien comportar com un ca. Una altra curiositat per a la nostra fam canina és la paraula castellana “cachondo”, que deriva del llatí catulus (“cadell”) i que curiosament donà nom a Catul, un dels poetes romans (segle I aC) de temàtica més picant. No ens ha d’estranyar que els “cachondos” més perillosos vagin amb un morrió, φίμωσις en grec –la fimosi avui és l’estretor de l’orifici del prepuci, que impedeix la sortida del gland (< glans, -ndis, “aglà”).

La calor de la canícula
Si continuam tirant d’etimologia, podem dir que, essent una regió tan tropical, a les Canàries la canícula “borda” molt, es a dir, pitja molt. La canicula llatina (“cusseta”) és el període d’intensa calor que es produeix a l’estiu, entre la segona setmana de juliol i la segona d’agost. Aquest era el nom que rebia entre els romans l’estel Sírius, d’encunyació grega, possiblement emparentat amb el déu egipci Osiris. 

Sírius és l’estel més brillant de la constel·lació Canis Maior que, segons la mitologia clàssica, podria representar el ca d’Orió, el gegant caçador fill de Posidó que intentà violar Àrtemis. 

En el llenguatge popular castellà, se solia al·ludir als dies de canícula com a “días de perros”. I a la ruralia mallorquina, per referir-nos a aquest mateix període de calor intensa, és ben viva l’expressió “la monja l’encén i el frare l’apaga”. En aquest cas la monja és Santa Margalida (20 de juliol) i el frare, Sant Bernat (20 d’agost). 

Cave canem
Cave canem


La "calor sufocant" de la calma

En grec, la paraula que es feia servir per a la “calor sufocant” era καῦμα,  derivat de καίω, («cremar»). Sovint, quan feia καῦμα, no feia ni vent ni ones a la mar. D’aquesta manera, καῦμα s’emanciparia del seu significat originari i, amb la forma de calma, passaria a ser sinònim de serenitat, tranquil·litat. Aleshores, en l’argot mariner, es començà a parlar de “la mar en calma”.

L’escriptor mexicà Arturo Ortega Morán, en el seu fantàstic blog, ens explica l’origen de l’expressió castellana “calma chicha”:

“Pudo ser que, algún día del siglo XVIII, en uno de tantos viajes a través del mar, el viento cesó y el barco se detuvo. El calor y la quietud desesperante, hicieron exclamar a un marinero de origen francés algo así como «¡esto es una calma chiche!». En francés, chiche significa «avaro», de modo que la expresión podría traducirse como «¡esto es una calma avara!», esto, por no ceder ni un ápice de viento. La expresión debió gustar a los marineros españoles; hacía tiempo que la palabra «calma» había perdido su dureza y necesitaban una nueva forma de echar en cara a la naturaleza su «avaricia».

Al acomodarse a la fonética castellana, se dijo «calma chicha» para nombrar a esos momentos en que la ausencia de viento hacia desesperar a los marineros. Sería cuestión de tiempo para que, coloquialmente, se usara para referirse a cualquier situación de quietud desesperante”.

A Catalunya, en comptes de ca, diuen gos. Es tracta d’una paraula d’origen expressiu, usada popularment per a cridar aquest animal. El mateix origen té els nostres cus i cussa. El “perro” castellà també seria onomatopeic, derivat de prr. En la llengua de Cervantes, “perra” s’empraria com a insult dirigit a la dona. El seu equivalent anglès (bitch) també és present en la locució son of a bitch (“fill de puta”).

Aquest article parla de les diferents races de cans a l'antiga Roma.

Aquí teniu més informació sobre les Canàries a les fonts clàssiques.

Articles del web relacionats:

La conquesta mallorquina de les Canàries
- Matins amb dits de rosa


A l’estiu, tothom a la “muntanya”!

Hi ha molta de gent que a l’estiu se’n va a la muntanya fugint de la calor. El que no saben, però, és que allà es trobaran amb la vertadera platja, almenys des del punt de vista etimològic. Platja és el neutre plural del grec πλάγιος i volia dir “flancs, costats oblics”. En un principi, era un terme que s’aplicava, entre altres coses, als vessants de les muntanyes. Amb el temps, aquesta obliqüitat anà baixant fins arribar arran de mar. Així doncs, quan aneu a la muntanya no oblideu agafar la tovallola!

Al voltant de la platja s’ha originat una extensa i rica terminologia. Una d’elles és la de "Rodríguez" per referir-se al pare de família entotsolat que s’ha de quedar a treballar mentre els seus se’n van de vacances vora la mar. Aquí teniu l’origen d’aquesta expressió. 

L'estiu, Mariano Salvador Maella (Museo del Prado, Madrid. Ceres apareix portant una torxa i un feix d'espigues de blat)
L'estiu, Mariano Salvador Maella (Museo del Prado, Madrid. Ceres apareix portant una torxa i un feix d'espigues de blat)


Aquí teniu un article de Jordi Llovet, titulat "Banys de mar", que explica que això d'anar a la platja a l'estiu és un invent recent. I en aquest altre també reflexiona sobre el mateix. Es titula "Moda paradoxal".

Aquest altre article parla sobre la moda d'estar bronzejat. I aquest sobre la tanorèxia, l'obsessió per estar sempre bronzejat.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre l'antiga moda de la pell blanca.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/09/2018), reflexion sobre el sentit d'anar a la platja:

L'estiu és per fer slow life ("vida lenta") i per seguir la màxima italiana Il dolce far niente” (“la dolçor de no fer res”). Ho explic en aquesta edició del Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/06/2018):


Aquí teniu pintures de banyistes.

I per acabar, retré un petit homenatge a la platja amb el primer anunci d’Estrella Damn que es va filmar a les Balears el 2009. És el de Formentera. Per mi és el millor de tots! 



I quan parlam de platja no podem obviar la més famosa, la d'Ipanema, a Rio de Janeiro (Brasil), que es va immortalitzar amb aquesta canço "Garota de Ipanema":



I aquí teniu l'estiu pintat per Giuseppe Arcimboldo. En aquest vídeo trobareu més informació sobre aquesta obra.

Giuseppe Arcimboldo
Giuseppe Arcimboldo


Articles del web relacionats:
Els biquinis són la bomba!
-L'origen mitològic de l'hivern

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px