Banner Top

Etimologies gastronòmiques

El menjar entra pels ulls, però se’n va directament a l’estómac (στόμα, “boca”) que tenim al nostre “ventre” (γαστήρ). Tanmateix, hem d’anar en compte! Si tenim gastritis (mal de panxa) no hem d’anar a l’estomatòleg, que s’ocupa de les lesions bucals, sinó al gastroenteròleg, que és el metge de l’aparell digestiu.
 
Segur que el gastroenteròleg també sap molt de bromatologia, la ciència que estudia els aliments -el terme deriva del verb βιβρώσκω (“devorar”, “menjar amb avidesa”). Possiblement ens dirà que hem d’evitar certs aliments que ens poden provocar  una digestió lenta, bradipèpsia (< βραδύς, “lent”, + πέσσω, “digerir”), o una digestió feixuga, dispèpsia (+ δυς-, indica dificultat).

Resulta curiós conèixer l’origen del verb menjar en diferents llengües romàniques. El llatí manducare (“menjar com un golafre”), en català donà menjar, en francès manger, en italià mangiare i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.

En grec, menjar era φάγομαι, d’on tenim omòfag, qui menja carn “crua” (ὠμός), antropofàgia, hàbit de menjar carn humana (ἄνθρωπος), o coprofàgia (+ κόπρος, “excrement”), que és una alteració psicòtica consistent en la ingesta de les femtes pròpies o d'altri. Per a l’acció de devorar hi havia γράω, que donà gangrena, necrosi d'una part d'un teixit o d'un òrgan.



Cuiner
Cuiner
 
Cuiners precoços
Avui els cuiners s’han convertit en els nous alquimistes. Fan màgia amb el menjar. Cuiner ve del verb llatí coquere (“coure”), que en anglès també donà to cook (“cuinar”) i kitchen (“cuina”). Altres derivats seus són bescuit ( < bis coctus, “cuit dues vegades”) i precoç (< praecoquere, “coure abans d’hora”; en sentit metafòric, “madurar abans d’hora”).
 
De coquere també tenim acoquinar, sinònim d’acovardir. El terme ens hauria arribat a través del francès “coquin”, un adjectiu que inicialment s’emprava amb el significat de “pidolaire”, “persona vil”. Hauria adoptat aquest sentit despectiu a partir del llatí coquus (“cuiner”) per la fama d’entremaliats que, arran de les comèdies de Plaute, antigament es guanyaren els que treballaven entre fogons.

Banquet romà
Banquet romà
 

Un dels cuiners més mediàtics de l’antiga Roma va ser Marc Gavi Apici. Va viure al segle I dC i fou autor d’un manual de gastronomia titulat De re coquinaria. Apici era conegut sobretot per les seves excentricitats. Dilapidà la seva fortuna personal per culpa del seu afany per fer-se amb els aliments més refinats, que elaborava en complicades receptes. Un d’ells va ser foie gras, obtingut del fetge d’oques engreixades amb figues.

A l’antiga Roma els cuiners no anaven vestits de blanc. Va ser el chef francès Marie-Antoine Carême qui, el 1800, va introduir el color blanc en els uniformes dels cuiners. Considerava que era un color sinònim de neteja.

Part de l'uniforme del cuiner
Parts de l'uniforme del cuiner

Pa, sal i xand-all
Els àpats -paraula d’etimologia incerta- són un gran esdeveniment social. Al voltant d’un bon plat, la gent conversa i interacciona. Bé ho sabien els primers cristians que es professaven amor en menjades col·lectives anomenades, en grec, ἀγαπαὶ, d’on tenim àgape, sinònim d’àpat d’amics. A taula, aquells cristians eren companys perquè compartien el pa (panis en llatí) entre ells. Avui hi ha una gran varietat de pa. Cal destacar la “baguette” (“vareta”), paraula creada pel francès a partir del llatí baculum (“bastó”), atès el parescut amb la seva forma.

El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
 
Tant en la cultura grega com en la cristiana, el pa, lligat al vi, té un fecundíssim vessant ritual i sacramental. Ambdós elements formaven part de les metamorfosis dionisíaques i també de l’eucaristia cristiana -en aquest cas, eren figures transfigurades del cos i la sang de Crist.
 
Si volem negar l’amistat a algú podem fer l’expressió “negar el pa i la sal”. A l’antiga Roma, com a mostra d’hospitalitat, a un visitant se li oferia pa i sal, que eren els primers elements que es donaven per compartir. D’aquí vendria l’expressió.
 
Sempre s’ha dit que salari ve de sal perquè a l’antiga Roma hi va haver un moment en què els soldats cobraven amb aquest mineral, molt preuat per a la conservació d’aliments i com a antisèptic per desinfectar ferides. Tanmateix, cap font clàssica en parla. Sí que és cert que l’etimologia ens diu que salari ve de sal (salis). Desconeixem, però, el nexe d’unió entre ambdues paraules. Les paraules salsa i ensalada també provenen de sal.

La sal de la vida
La sal de la vida
 
Una mica de sal sempre va bé a l’hora de preparar un allioli. Aquesta és una paraula d’origen català que prové de la mescla d’ambdós elements per fer la coneguda salsa. En qualsevol cas, hem d’intentar no posar-hi molt d’all perquè, si no, podem tenir mal alè o halitosi (< halare, “emetre”). Fins i tot ens podem impregnar tota la roba d’all. Era el que els passava als antics venedors francesos d’all, els marchand d’ail. Aquests venedors solien vestir jerseis gruixats per protegir-se dels rigors de la intempèrie. D’aquí nasqué la paraula xandall, que avui només fa referència a una peça de roba còmoda, idònia per fer esport. 
 
Sobre aperitius, restaurants i menús
Abans de dinar sempre és molt agraït un bon aperitiu, que serveix per obrir-nos (aperire) la gana -d’aquest verb llatí també prové la paraula abric, vist en un principi com una peça de vestir exposada, oberta, al sol. D’aquí naixeria la màxima llatina d’Horaci (Sermons I, 3, 6) Ab ovo usque mala (“De l’ou a les pomes”), és a dir, de l’ou fins a les postres, que, en l’imaginari lingüístic romà, volia dir “de cap a peus”.
 
Si ens fa peresa cuinar, sempre podem anar a un restaurant. Es tracta d’una paraula amb una origen curiós. Fou emprada per primera vegada el 1765 per un senyor francès, Boulange, que obrí una fonda al carrer Des Poulies de París. A l’entrada hi col·locà un cartell que, en llatí vulgar, deia: Venite ad me omnes qui stomacho laboratis et ego restaurabo vos (“Veniu a casa meva els homes d’estómac cansat i jo us restauraré”). Era una frase inspirada en un passatge de l’evangeli de Sant Marc (11:28), que interpel·la de la següent manera: Venite ad me, omnes, qui laboratis et oneratis estis, et ego reficiam vos (“Veniu a mi tots els que estau fatigats i sobrecarregats, i jo us donaré descans”).

Símbol de restaurant
Símbol de restaurant
 
La versió del taverner francès tengué tant d’èxit que des de llavors les cases de menjar passaren a ser conegudes com a restaurants a partir del verb restaurabo, compost del prefix re- (que indica direcció cap enrere), el verb stare (“estar dempeus”) i el sufix -nt (que indica un agent, qui fa l’acció). Així doncs,, des d’un punt de vista etimològic, un restaurant “torna a posar dempeus” els desanats.
 
Si anam a un restaurant sempre s’agraeix menjar un menú bo i barat. Aquesta paraula deriva del verb llatí minuere (“disminuir”). Minutus significava, per tant, “disminuït”, “petit”. També va ser un terme creat a França com a sinònim de detallat, llista, relació. D’aquesta accepció sorgí més tard l’expressió menu de repas (“llistat de menjars”), que quedà reduïda a menu (en català i en castellà se l’incorporaria l’accent a la u).

Àpat romà
Àpat romà
 
Vendre’s per un plat de llenties
Per culpa de l’ambició ens podem vendre per un plat de llenties. Som davant d’una expressió d’origen bíblic. Segons relata el Gènesi (25.29-34), Esaú era el fill primogènit d’Isaac. N’era, per tant, l’hereu per damunt del seu germà Jacob.
 
Un dia, en tornar d’una cacera mort de cansat, Esaú es topà amb Jacob, que acabava de preparar unes llenties. Per satisfer la seva gana, Jacob li’n fa oferir un plat amb la condició que li cedís el dret de primogenitura. Així ho varen acordar davant la seva mare, Rebeca. D’aquí ve l’expressió “vendre’s per un plat de llenties” per referir-se a aquells individus que cedeixen la seva dignitat i drets a canvi de coses materials.

Esaú i el plat de llenties (1280, Matthias Stomer)
Esaú i el plat de llenties (Matthias Stomer, segle XVII)
 
En qualsevol cas, amb un bon plant de llenties també ens podem fotre un bon tiberi, sinònim d’àpat suculent. Aquesta paraula agafa el nom del segon emperador romà (14 - 37), fill adoptiu d’Octavi, gran amant de les orgies i de la bona taula.
 
Per postres (< postremus, superlatiu de posterus,  “darrer”), si volem refrescar la boca, sempre podem demanar un sorbet i recordar així la figura de Neró. Segons una llegenda, aquest emperador (54 - 68), el cinquè d’ençà d’Octavi August, tenia el costum d’enviar els seus esclaus més ràpids a cercar neu a la muntanya dels Apenins. Així, la tenia disponible per mesclar-la amb sucs i mel.

Neró i el seu sorbet
Neró i el seu sorbet
 

La dolçor (γλυκύς) de les postres ens pot jugar una mala passada. Hem d’anar en compte amb la glucosa, ipus de sucre que es troba en la mel, la fruita i la sang dels animals), i la glucèmia (+ αἶμα, «sang»), presència de glucosa en la sang. I si qualque dia notam qualque cosa a la panxa és que per ventura tenim la tènia solitària. Es tracta d’un paràsit que es desenvolupa en el tub digestiu, de diversos metres de llargària i amb forma de “cinta” (ταινία).

Tanamteix, a taula, amb la panxa contenta, sempre podem ordir un contuberni, és a dir, una conxorxa. Aquesta paraula prové del llatí taberna (“cabana”, “botiga”). En un principi al·ludia a una habitació compartida per dues o més persones; després, adquirí l’actual significat pejoratiu.
 
Dieta
Després d’haver menjat tant ens haurem de posar a dieta. Aquesta paraula prové del grec δίαιτα, que vol dir “forma de vida. La dietètica era la branca més important de la medicina hipocràtica del segle V aC. No només es referia a l’alimentació sinó a tot l’estil de vida. Es recomanava menjar productes nutritius –sobretot pa, oli i vi, elements constitutius del que avui coneixem com a dieta mediterrània. També, però, es defensava mantenir una certa activitat física i viure en un lloc amb una climatologia òptima.

Dieta mediterrània
Dieta mediterrània
 
Així doncs, la dietètica, més que una teràpia, acabà essent la pedra angular de la medicina preventiva. I és que Hipòcrates, anticipant la idea de “més val prevenir que curar”, insistia en què el millor antídot (“allò que es dona, δίδωμι, contra, αντι, alguna cosa”) per a les malalties era portar una vida sana en tots els àmbits. Així ho plasmà en l’aforisme Que la dieta sigui el teu aliment, i l’aliment, la teva medicina.

Els romans no vomitaven després dels àpats!
Un trastorn alimentari bastant habitual és l’anorèxia. Es caracteritza per la falta de gana tal com indica l’etimologia del terme format per les arrels gregues α privativa (“no”) i ὀρξις (“gana”). Diferent és la bulímia, on la fam és, generalment seguida de vòmits. Literalment aquest neologisme vol dir “fam (λιμός) de bou (βοῦς)”.

Sovint se’ns ha venut la imatge que els romans tenien per costum vomitar després d’un àpat abundós per així continuar menjant. Ho feien en una sala anomenada vomitorium, ajudats per una ploma amb la qual es feien cossigolles a la gargamella. Això, però, és fals.

Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta
Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta

A l’antiga Roma els vomitoria (plural de vomitorum) eren una altra cosa. Es tractava del nom que rebien les portes o apertures dels amfiteatres, circs o teatres per entrar i sortir de les grades. En el Colisseu, per exemple, hi havia 76 vomitoria que permetien evacuar 50.000 persones en tan sols quinze minuts.

Tanmateix, l’actual imatge que tenim dels vomitoria parteix d’una mala lectura dels clàssics. Autors com Petroni (Satiricó), Suetoni (Vida dels dotze Cèsars) o Dió Cassi (Historia romana) relaten que alguns comensals es provocaven el vòmit per seguir menjant. La realitat, però, és que aquests autors varen incloure aquestes anècdotes per entretenir els seus lectors i per incrementar la fama d’avariciosos i golafres dels homes de la seva època.

I acabarem amb una cita llatina de contingut mitològic extreta de la comèdia L’eunuc de Terenci (segle II aC): Sine Cerere et Baccho friget Venus (“Sense Ceres i Bacus, Venus es refreda”). Indica que els plaers de l’amor solen anar units als de la taula, és a dir, als aliments (representats per Ceres, la deessa de la terra) i al vi (representat per Bacus, el déu del vi).

En aquest enllaç trobareu més informació sobre els vomitoria.

No us podeu perdre aquest blog de cuina grega a l'antiguitat.

Aquest blog parla sobre la història de la sal a l'antiga Roma.

Aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra parla sobre la higiene en els banquets romans.

Aquest article parla sobre la gastronomia al món romà en funció de la classe social.

Aquest article parla sobre com refredaven les begudes a l'antiguitat.

Aquest altre parla sobre les superticions a la taula romana. I aquí trobareu més informació sobre curiositats de la cuina romana.

Als romans també els encantava el peix, que soliem menjar amb una salsa anomenada garum. Per a més informació, llegiu aquesta entrada del dermatòleg Xavier Sierra. Aquest altre també és interessant.

Tampoc no us podeu perdre aquest capítol del programa "Amb filosofia" dedicat al menjar.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Paraules amb molt de fetge
Paraules amb petjada gastronòmica
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants
L'origen mitològic de les estacions
Vitamines que donen vida

L’origen terrós de l’home

En la seva versió llatina, la Bíblia ho deixa ben clar (Vulg., Gèn. 3, 19): Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris  ("Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs"). L’etimologia ja ens indica els nostres orígens terrosos. No debades, el mot llatí homo prové d’humus (“terra”). Així, els romans consideraven que els mortals eren humils perquè tocaven amb els peus a terra a diferència dels déus, que vivien per sobre d’ells. En canvi, la paraula grega per a home (ἄνθρωπος) es prestaria a una altra interpretació. Amb la preposició ἀνά (“sobre”) i el substantiu ὤψ (“vista”), al·ludiria a l’actitud que sempre té l’home de mirar per damunt seu, a la recerca de la divinitat.

Déu és vist com un terrissaire
Déu és vist com un terrissaire
 
En moltes mitologies de l’antiguitat trobam que l’home comparteix un mateix origen terrós. Segons el Gènesi, Déu va modelar l'home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l'alè de vida” -curiosament Adam, en hebreu, significa “argila vermella”.

Segons la Bíblia, l'home prové de la terra
Segons la Bíblia, l'home prové de la terra

En la mitologia grega, el tità Prometeu també actuà de terrissaire en modelar els primers homes amb fang a la imatge dels déus. El mateix féu Hefest, déu de la metal·lúrgia en crear Eva, la primera dona concebuda com a càstig de la humanitat per haver-se deixat dur per l’astúcia de Prometeu.

Prometeu, el terrissaire dels homes
Prometeu, el terrissaire dels homes

La creació de Pandora
La creació de Pandora

 
Els “ossos” de la mare Terra
La terra, com a font de vida humana, també apareix en el mite del matrimoni de Deucalió i Pirra. Foren els únics supervivents del diluvi que Zeus envià a la terra per castigar la degradació de la raça humana -es tracta d’un episodi ja recollit a l’arca de Noè del Gènesi o a L’epopeia de Gilgameix dels sumeris. Aconsellat pel seu pare Prometeu, Deucalió havia construït una gran arca per a ell i la seva esposa.

Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)
Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)
 
Després de nou dies de pluges intenses, Deucalió i Pirra decidiren consultar un oracle per saber com trobar altres persones. L'oracle els va respondre que llançassin els ossos de la seva mare. Aquella resposta els deixà desconcertats. Finalment, però, arribaren a la conclusió que amb “mare” l'oracle es referia a la Mare Terra, i amb “ossos” a les pedres. De seguida, Deucalió i Pirra es posaren a tirar pedres i, efectivament, les pedres llançades per Deucalió esdevingueren homes, alhora que les llançades per Pirra dones. Es així com la terra es repoblà de bell nou.
 
Sit tibi terra levis
Atesos els nostres orígens terrosos, és normal que avui alguns preferesquin ser enterrats i no incinerats. És una manera de tancar el cicle de la vida: de la terra venim i a la terra tornam. Per assegurar-nos, però, els descans etern ens hem d’aferrar a la fórmula llatina RIP, acrònim  de Requiescat in pace (“Descansi en pau”). També, amb tot, podem fer una petició més explícita: Sit tibi terra levis (“Que la terra et sigui lleugera”). Aquesta cita, que sovint  s’abreujava com a S·T·T·L, ja la trobam en la literatura grega, en l’obra Alcestis d’Eurípides, anunciada de les següents paraules: κούφα σοι χθὼν ἐπάνωθε πέσοι.

Aquí teniu un mapa del cos humà amb la paraula ἄνθρωπος com a fil conductor.

Articles relacionats:
Ubi sunt?
-
 L'univers simbòlic dels mites
Pandora, les arrels gregues de la misogínia
El rostre de Déu
La degradació humana
Paraules de la terra
El complex de Prometeu
La lliçó mortal de Gilgameix
Paraules de la terra
Sobre dones i homes

Tortugues infernals

L’etimologia de tortuga em té fascinat. Agafa el nom del Tàrtar, la part més profunda de l’Hades de la mitologia grega. Era el lloc on anaven a parar els esperits malvats. Durant l’edat mitjana es va estendre la creença que la tortuga terrestre, que viu al fang, era un animal que representava el mal i, per tant, era un habitant del Tàrtar (ταρταροῦχος). 
 
En grec, tortuga és χελώνη. Hi hagué una nimfa amb aquest nom, Quelone, protagonista d’un episodi ben curiós. Dona de caràcter, rebutjà assistir al casament de Zeus i Hera. Hi estaven convidats tots els humans, fins i tot els animals. Quan Hermes (Mercuri llatí), el missatger dels déus, s'adonà de la seva absència, va baixar de l'Olimp ι inundà la casa de Quelone, situada als marges d'un riu, amb la nimfa dins. A continuació la va metamorfosar en tortuga. D’aquesta manera, la condemnà a un silenci etern i a haver de carregar sempre la casa.
 
La lira i la tortuga
La tortuga tendria una paper destacat en la vida d’Hermes. Fill de Zeus i la nimfa Maia, el mateix dia del seu naixement aquest déu va donar mostres de la seva precocitat extraordinària. Va saltar del bressol i marxà fins a Tessàlia, on Apol·lo guardava els ramats del rei Admet. Hermes va aprofitar que el seu germanastre estava distret per robar-li una part del ramat, que va amagar en una cova.

Apol·lo i Hermes
Apol·lo i Hermes
 
En tornar a casa, el missatger dels déus trobà una tortuga. La buidà i hi col·locà unes cordes tibants, fetes de budells de bou. D’aquesta manera fabricà la primera lira. Apol·lo, gràcies al seu art endevinatori, no trigà a descobrir la cova on Hermes havia amagat el ramat. També, però, s’assabentà del darrer invent del seu germanastre. I, com a déu de la música que era, no pogué consentir que aquell instrument, de so melodiós, no estigués a les seves mans. És per això que decidí fer un tracte amb el seu lladre: renunciava al bestiar a canvi de la lira.
 
Simbolisme de la tortuga
La tortuga gaudí d’un fort protagonisme en les faules de l’escriptor grec Isop (segle VIII aC). Una d’elles parla del repte a una cursa que féu el rèptil a una llebre, coneguda per la seva rapidesa. Aquesta, convençuda de la seva victòria, s'aturà a mig camí a fer la migdiada. Dormí, però, massa. Així, quan es despertà, descobrí que el seu rival, passa a passa, ja havia arribat a la meta. La faula és una lliçó sobre l’arrogància de la llebre i la perseverança de la tortuga.

La tortuga i la llebre
La tortuga i la llebre
 
D’altra banda, la tortuga va ser un animal letal per a Èsquil (segle VI aC), considerat el creador de la tragèdia grega. Un oracle li havia vaticinat que moriria aixafat per una casa, de manera que decidí viure fora de la ciutat d’Atenes. Curiosament la mort li arribaria des de l’aire. Va ser colpejat per la closca (= casa) d’una tortuga que amollà un voltor.

La mort d'Èsquil
La mort d'Èsquil
 
Amb la tortuga els romans, amants de la força bruta, no tingueren tant de lirisme. Imitant la seva closca (testa),  anomenaren tortuga (testudo) una formació defensiva. Es tractava d’una coberta que els soldats formaven sobre els seus caps amb els escuts.

Formació militar testudo
Formació militar testudo
 
Si miram altres cultures, trobam que la tortuga té un gran valor religiós. Alguns indis de Nord-amèrica creuen que la seva terra va ser creada sobre la closca d’aquest rèptil. En els mites hindús, la tortuga Chukwa sosté el món (curiosament aquesta concepció estaria relacionada amb el Tàrtar grec, que també sostindria el món ja que es troba sota terra).

La tortuga que sosté el món
La tortuga que sosté el món
 
Per als xinesos, la tortuga és un animal que representa la saviesa, l’estabilitat i l’equilibri. Al Japó, en canvi, és un símbol de bona sort i de longevitat (pot arribar a viure uns 100 anys). El país del Sol Naixent ens ha regalat personatge entranyables com el follet tortuga, de la sèrie de dibuixos animats “Bola de drac”. I la dècada de 1980 els còmics americans comptaren amb unes tortugues excepcionals: les tortugues ninja.

Follet tortuga
Follet tortuga
 
Tortugues ninja
Tortugues ninja

A Espanya hi ha un grup de rock alternatiu anomenat Vetusta morla. Agafa el nom de la vella tortuga de La història interminable de Michael Ende. A l’obra Morla és una tortuga que va optar per creure's el mínim per a no convertir-se en res. Amb tanta mitologia i simbolisme convé mimar molt les tortugues, sobretot cada 23 de maig, que és el Dia Mundial de la Tortuga.

Dia Mundial de la tortuga
Dia Mundial de la tortuga

Us deix amb la Vestusa moral de La història interminable:



Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Articles del web relacionats:

Realment existeix l'infern?

Herois, els sants de la mitologia grega

La veneració de personatges importants, que ofereixen protecció a la comunitat, és present en qualsevol tradició de l’antiguitat. Són persones que sobresurten per damunt la resta per les seves habilitats extraordinàries o pels seus principis morals. En la mitologia grega reberen el nom d’herois (ἥρωες). Esdevingueren tot un exemple a seguir pel seu valor (ἀρετή), tal com foren els sants per a la cultura cristiana, els cavallers errants per a la societat de l’edat mitjana, o els superherois per al còmic de l’època contemporània.

Herois grecs
Herois grecs
 
L’etimologia de la paraula heroi no està gens clara. Uns la relacionen amb el mot ἱερός (“sagrat”), la qual cosa ens remet a una de les principals característiques de l’heroi grec: havia de ser fill d’una divinitat i d’un mortal (home o dona). Plató, en el seu diàleg Cràtil, ens ofereix altres etimologies populars. Per boca de Sòcrates, fa derivar heroi d’ ἔρος (“amor”), ja que es tractava d’individus nascuts de l’ “amor” d’una divinitat amb un mortal. També, però, diu que podria provenir del verb ἔρομαι (“preguntar”). No debades, els herois serien persones sàvies, hàbils oradors, capaços de “preguntar”.

Perfils universals
La vida dels herois sol seguir els mateixos esquemes en totes les cultures. A la literatura àrab trobam Simbad, protagonista d’un dels episodis de Les mil i una nits. Igual que Ulisses, aquest mariner viatja, juntament amb la tripulació del seu vaixell, als llocs més recòndits i inhòspits del món, lluitant amb tota mena de monstres.

Simbad
Simbad
 
D’altra banda, en la cultura germànica trobam l’heroi Sigfrid, que vendria a ser el germà bessó d’Aquil·les. Si l’heroi grec fou banyat al riu Estígia per convertir-se en immortal, Sigfrid ho aconseguí banyant-se en la sang d’un drac. Sigfrid també tingué un punt vulnerable: una fulla que li caigué a l’esquena durant el seu bany impedí que la sang del drac tocàs aquesta petita part de la seva anatomia. El mateix li passà, a Aquil·les, quan la seva mare Tetis s’oblidà de banyar el turmell del peu per on l’agafà.

Inici de l'Odissea
Inici de l'Odissea
 
L’edat dels herois
En la seva obra Treballs i dies (segle VIII aC), Hesíode parla dels herois en el mite de les edats que, amb noms de metalls, il·lustra la progressiva decadència de la humanitat. D’acord amb seu relat, d’origen oriental, hi hagué cinc edats: la d’or, la de plata, la de bronze, la dels herois i la de ferro. L’edat dels herois, per tant, estava en un passat no molt llunyà i més brillant que el dur present (edat de ferro), en la qual el poeta es lamenta viure.
 
Curiosament, l’edat dels herois trenca amb la línia de la degeneració dels metalls. Hesíode diu que són  “una raça més justa i més noble”. La poesia èpica d’Homer serà la principal encarregada de rememorar les seves famoses gestes (κλέοι).
 
Herois contra el mal
Podem parlar de dos tipus d’herois. Per una part, hi ha els que emprenen un viatge amb un grup de gent per obtenir una recompensa: el toisó d’or de Jàson o el rapte d’Helena d’Esparta. D’altra banda, també destaquen herois que lluiten contra terribles oponents. Es tracta d’un detall també present en moltes cultures de l’antiguitat.

Teseu i el Minotaure
Teseu i el Minotaure
 
En la mitologia grega un dels grans representants del mal és el toro. Personifica la força irracional de la naturalesa que s’oposa al seny de l’heroi. Teseu, per exemple, aniquila el Minotaure de Creta. Un altre símbol de mal és el drac. De fet, entre els grecs, la drakomàkia era un tema molt difós. El déu solar Apol·lo mata Pitó, el drac (femení) que guardava el santuari de Delfos i que al seu pas ho destrossava tot. Igualment Perseu mata un drac marí per salvar Andròmeda. Jàson s’enfrontà amb el drac que guardava el preuat toisó d’or a la Còlquida. Cadme es desempallega d’un drac per poder fundar la ciutat de Tebes. Altres matadors de dracs foren Bel·lerofont i Hèracles. I en la religió cristiana, aquest paper el podem veure representat per Sant Jordi.

Perseu i el cap de Medusa
Perseu i el cap de Medusa
 
Trets distintius de l’heroi grec
La característica principal dels herois és que són semimortals, és a dir, fills d’una divinitat i d’una mortal. És el cas d’Aquil·les (fill de la nimfa Tetis), Eneas ( fill d’Afrodita), Hèracles o Teseu (fills, respectivament, de Zeus i de Posidó). En d’altres, el parentiu diví pot ser més llunyà, com és el cas d’Ulisses (descendent llunyà d’Hermes).
 
Gairebé tots els herois coincideixen a tenir una infantesa o un naixement una mica accidentat, la qual cosa ja anuncia un destí heroic. Trobam nins abandonats a l’atzar a un riu o a la mar (com succeí a Perseu, a Ròmul i Rem, a Moisès o al mateix Jesucrist, que va haver de fugir amb els seus pares de Betlem a Egipte per evitar que el rei Herodes el matàs) o l’ajuda d’un preceptor excepcional (el centaure Quiró en el cas d’Aquil·les; el vell savi a la Guerra de les Galàxies).

Hèrcules lluitant contra l'Hidra
Hèrcules lluitant contra l'Hidra
 
Tot i tenir sang divina, l’heroi està sotmès al dolor i a l’esforç fins al dia de la seva mort. És, però, una persona amb set de glòria que menysprea els riscos. A la Ilíada (XI, 784), trobam la més clara premissa heroica en boca del pare d’Aquil·les, Peleu: “Ser sempre el millor i mostrar-se superior  als altres”. Al costat dels herois sempre hi trobam la figura d’una dona que exerceix d’amant: Andròmeda (en el cas de Perseu), Deianira (en el cas d’Hèracles), Ariadna (en el cas de Teseu), Medea (en el cas de Jàson) o Briseida (en el cas d’Aquil·les).
 
Els herois no es poden escapar del seu destí mortal. Hi ha, però, algunes excepcions, com Dionís, Hèracles o Asclepi, que es convertiren en déus un cop morts. No tots anaren a parar a l’Hades. A alguns, els déus els donaren un retir privilegiat a les Illes dels Benaventurats o els Camps Elisis. Els sepulcres dels herois foren objecte de veneració. Totes les polis s’encomanaven a la seva protecció.

Ulisses matant els pretendents de Penèlope
Ulisses matant els pretendents de Penèlope
 
Cicles heroics
A Grècia es poden distingir tres grans cicles heroics:

  • Cicle troià: és el més famós. Conta el rapte d’Helena d’Esparta, precedit del judici de Paris, i la guerra que el món grec emprèn contra Troia per recuperar princesa. Les obres més representatives d’aquest cicle són els dos poemes homèrics: la Ilíada, que relata un motiu de la guerra troiana (la còlera d’Aquil·les), i l’Odissea, que ressegueix el retorn d’un dels herois més famosos de la guerra, Odisseu (Ulisses).
  • Cicle tebà: el seu tema central és la guerra contra Tebes, evocada per Èsquil en la seva tragèdia Els set contra Tebes. En aquest cicle s’emmarca el mite d’Èdip i d’Antígona.
  • Cicle de Micenes: es centra en la figura del rei Agamèmnom. En tornar de la guerra de Troia, amb Cassandra com a botí, la seva muller Clitemnestra el va matar amb l’ajut del seu amant Egist. Després, Electra i Orestes, fills d’Agamèmnon i Clitemnestra, venjarien la mort del seu pare matant la seva pròpia mare.

Altres cicles secundaris foren el d’Hèracles i els seus dotze treballs, el de Jàson i els argonautes, el de l’atenès Teseu o el de Prometeu. Els herois no només foren protagonistes de la poesia èpica sinó també de la tragèdia, que al món grec tingué un fort component pedagògic i cívic. Mentre, però, la poesia èpica s’ocupa de rememorar les gestes dels herois, la tragèdia, en canvi, representa el seu patiment (πάθος), sovint provocat per la seva supèrbia (ὑβρις).
 
Avui la figura de l’heroi ha perdut el seu component mític. Qui assumeix el seu rol són els jugadors de futbol -seguits per milers de persones-, els actors de cinema i algun líder polític amb vocació messiànica.

No us podeu perdre aquesta entrevista a Francesc Torralba. Parla sobre els lideratges ètics.

En aquest enllaç trobareu totes les entrades sobre herois que he escrit fins ara.

Aquest altre enllaç conté informació sobre herois que han donat nom a complexos o síndromes en la psicologia.

I aquest altre article parla sobre l'univers simbòlic dels mites.

Aquí teniu un article que parla sobre l'origen dels dracs.

Aquest documental parla sobre la figura dels herois:



Paraules amb molt de fetge

Quan suportam impassiblement una cosa deim que “tenim molt de fetge”. Quan ens cansam, “treim el fetge per la boca”. El fetge és un òrgan glandular que segrega la bilis. Els antics el consideraven la seu de les passions. No és estrany, doncs, que el càstig de Prometeu, encadenat al Caucas, fos que una àguila li cruspís el fetge que, de nit, se li regenerava.
 
La importància del fetge al món clàssic es veu reflectida en l’hepatoscòpia, una tècnica endevinatòria que consistia a examinar (σκοπέω) el fetge (ἧπαρ) d'un animal sacrificat per conèixer la voluntat dels déus en relació al futur. És famós el fetge de bronze de Piacenza (segles II-I aC), trobat en aquesta ciutat del nord d’Itàlia. Porta incises quaranta inscripcions repartides en setze caselles que representen diferents espais de la volta celeste, segons el concepte religiós i astronòmic dels etruscs.

Fetge de bronze de Piacenza
Fetge de bronze de Piacenza
 
Fetge, una delicatesse
El fetge també té una forta tradició culinària.  Ja els egipcis s’adonaren que les oques, abans d’emigrar, duen a terme una sobrealimentació. Es tractava d’emmagatzemar grasses que els permetessin viatjar sense necessitat de perdre massa temps aturant-se per menjar. Havent observat això, els habitants del riu Nil es posaren a engreixar les oques, primer amb bolles de farina i després amb figues seques. D’aquesta manera, provocaven la hipertròfia hepàtica que desitjaven. És el que els francesos coneixerien com a foie gras (“fetge gras”), tota una delícia gastronòmica, una delicatesse.

Foie gras
Foie gras

Aquesta tècnica de sobrealimentació seria descrita al segle I dC pel cuiner romà Marc Gavi Apici en el seu tractat De re coquinaria. Ell parla d’iecur ficatum (“fetge alimentat amb figues”) -ficatum és la contracció ficis pastum (“crescut amb figues”). L’equivalent grec d’iecur ficatum fou ἧπαρ σύκοτον - ἧπαρ, “fetge”, avui apareix en molts de cultismes com hepatitis o hepatologia, mentre que σῦκον ha donat sicosi (no confondre amb psicosi), que és una malaltia inflamatòria de la pell, d’aspecte similar a la polpa d’una figa madura oberta.
 
L’expressió iecur ficatum  tingué tant d’èxit que aviat els romans s’oblidaren que fetge es deia iecur, de manera la víscera va ser substituïda pel menjar elaborat, pel ficatum, d’on tenim el nostre mot fetge. La paraula la podem resseguir en la resta de llengües romàniques: hígado (castellà), fígado (gallec i portuguès), foie (francès), fegato (italià), ficat (romanès) o figáu (sard).
 
Figues d’un altre paner
Quan ens enredam amb un tema que no pertoca, deim “això són figues d’un altre paner”; quan una cosa no resulta, “fa figa”; i a la vagina també l’anomenam “figa” -arran del seu contingut sexual, existeix en castellà el terme “sicalipsis” (+ ἄλειψω, “untar”) per al·ludir a una cosa obscena, de contingut pornogràfic.

Pintura de cistella amb figues
Pintura de cistella amb figues
 
Ja a l’antiguitat la figuera tingué un protagonisme especial. Adam i Eva, quan s’adonaren que anaven nus pel culpa del seu pecat original, es "cosiren unes fulles de figuera" per a tapar-se les vergonyes. Els romans el consideraven una arbre sagrat. De fet, segons la mitologia, sota la seva ombra la lloba Luperca alletà Ròmul i Rem.

Mosaic amb figues
Mosaic amb figues
 
Compte amb els sicofants!
La figa era un fruit consumit per tots els pobles de la Mediterrània, ja sigui fresc, sec, en conserva o amb vi. A l’antiga Grècia -no se sap per què-, hi va haver una època en què es prohibí la seva exportació. Aleshores aparegueren uns personatges que es dedicaren a identificar els individus que continuaven exportant figues (σῦκον) de manera il·legal. Foren coneguts com a sicofants (+ φαίνω, “descobrir”).
 
Amb el temps, però, aquest ofici de delator amplià el seu àmbit d’actuació. Al·ludí a denunciants professionals que cobraven per acusar en públic qualsevol persona. Podien rebre doblers per falsejar la veritat en un procés legal o per arruïnar moralment o econòmicament un home innocent. Eren, per tant, personatges que feien de la calúmnia, la insídia i la difamació el seu modus vivendi.

Tertulians, els nous sicofants
Tertulians, els nous sicofants
 
Els sicofants eren vistos com a éssers malvats, que actuaven empesos per la gelosia i la cobdícia. Foren molt temuts, sobretot pels rics. Algunes polis intentaren castigar per llei les seves deplorables pràctiques. Tanmateix, foren incontrolables. El comediògraf Aristòfanes deia: "No hi ha antídot contra la picada d'un sicofant". El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, patí la seva picada en plena democràcia atenesa. Fou acusat de no creure en els déus de la seva ciutat i de corrompre la joventut. Per això, fou condemnat a mort. Per desgràcia,  avui encara  hi ha molts de sicofants, molts de calumniadors professionals. Basta sentir o veure qualsevol tertúlia de ràdio o televisió.

Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
Les llavors de la discòrdia
Etimologies gastronòmiques

Clients que s’inclinen

A l’antiga Roma, en un principi els clients eren els estrangers que anaven a Roma per millor la seva qualitat de vida. A la capital del Laci es posaven sota les ordres d’un patrici, l’anomenat patronus, que els oferia principalment protecció econòmica a canvi de determinats serveis. Els esclaus que eren alliberats també solien passar a ser clients dels seus anteriors propietaris.
 
Entre el client i el patró hi havia una relació de fides-pietas (“fidelitat”-“devoció”), que s’havia de visibilitzar amb la salutatio matutina. Era la “salutació matinal”  que cada matí, a primera hora, feia el client al seu protector. Atès aquest respecte reverencial, no és d’estranyar que client derivi del verb inclino (“inclinar-se”), present també en paraules com declinar, declivi, procliu o reclinatori. 

Del seu homòleg grec κλίνω tenim clínica (derivat concretament de κλινή, “llit”), clímax (moment culminant d'un procés) i clima, (conjunt de condicions normals que caracteritzen l'atmosfera d'un lloc determinat; des d’un punt de vista etimològic, el clima és la inclinació del cel, de la qual depenen les diverses temperatures).


Patró rep la
Patró rep la "salutatio matutina" (Gustave Boulanger)
 
Durant la República, a causa d’un empobriment de part de la plebs, molts plebeus arruïnats també es veren forçats a convertir-se en clients de ciutadans rics. En aquest cas, el patró que es dedicava a la política els mantenia a canvi d’obtenir el seu vot. Així, com més clients, més vots. D’aquesta manera, en l’àmbit polític s’aplicava la màxima religiosa do ut des (“jo et don perquè tu em donis”). En l’actualitat la política clientelar es continua basant en aquest tipus de relació corrupta, en la qual el polític fa favors a canvi de vots.
 
Avui tots som clients d’una botiga, d’un bar o d’una companyia telefònica. S’han invertit, però, els papers. Són ells qui s’han d’inclinar davant nosaltres. No debades, tenint en compte l’etimologia del terme, ens han de tractar amb exquisidesa si volen la nostra protecció econòmica, o sigui, que els paguem! Una altra cosa és que el client sempre tengui la raó.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Llatí per a corruptes
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Si Ciceró aixecàs el cap
"Chao", esclavitud?

Imbècils senils?

La paraula imbècil està relacionada amb la senectut. La seva arrel és el mot llatí baculum (“bastó”), que alhora és un calc del grec βάκτρον. Altres derivats seus són bàcul o bacteri -no debades, la majoria d’aquests microorganismes unicel·lulars tenen forma de bastó; el terme fou encunyat  el 1850.
 
El castellà, a través del francès, també té “debacle”, avui sinònim de desastre -originàriament volia dir “desembossar”, concretament, obrir una porta tancada amb un bastó, una barra de fusta. En grec, per a bastó, també hi havia la paraula σκῆπτρον, d’on tenim ceptre.
 
A l’antiga Roma imbecillis significava “fràgil”, “dèbil”. Segons una teoria, rebien aquest qualificatiu aquelles persones que s’havien de sostenir sobre (in-) un bastó (baculum), principalment, la gent gran. No tenia, per tant, cap significat pejoratiu. Es tractava d’una descripció, no d’un insult. El terme patí una modificació semàntica. Així, de la debilitat física passà a al·ludir a la mental.
 
Tanmateix, també hi ha una altra hipòtesi que atorga un significat negatiu a l’arrel in- d’imbecillis. D’aquesta manera, un imbècil seria una persona que no necessitat bastó. I com que antigament la saviesa s’associava a l’experiència, a la vellesa, un imbecillis era una persona que encara no necessitava l’ajuda d’un bastó; per tant, encara no havia assolit el coneixement propi de la senectut. A partir de l’arrel negativa d’in-, tampoc no falta la teoria que relaciona la paraula amb bellum (“guerra”), de manera que un imbecillis seria una persona no vàlida per a la guerra.

Imbecil·litat davant el mirall
Imbecil·litat davant el mirall
 
Idiota
Avui un sinònim d’imbècil és idiota. Aquesta paraula, però, originàriament també tenia un significat ben diferent. Prové del grec ἴδιος, que vol dir “propi”, “particular”. En l’antiga democràcia atenesa, els ἰδιόται eren els individus antisocials que no participaven de la vida pública. Es contraposaven als πολίται, els ciutadans que s’involucraven en els assumptes de la πόλις. Amb el temps, idiota va adquirir el significat d’inexpert o d’ignorant. Ja en els monestirs de l’Europa medieval s’anomenava idiota el membre de la comunitat que no dominava el llatí. D’aquí que sorgís el terme idiotisme per referir-se a l’ús incorrecte d’una llengua.
 
Altres derivats d’ἴδιος són idiosincràsia, que amb l’afegitó σύγκρασις (“mescla”, temperamentum per als romans), al·ludeix al conjunt de característiques pròpies d’un individu o d’un grup. La llengua, per exemple, forma part de la nostra idiosincràsia, per això també se li diu idioma. I la manera pròpia que tenim cadascú de parlar rep el nom d’idiolecte.

En grec, idiota pròpiament dit com a insult era μῶρος. Amb l'afegitó d'ὀξύς ("agud", "àcid") es formà la paraula oxímoron, que és una figura retòrica consistent a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari o «estúpid». Ex.: docta ignorància, silenci sonor, lúcida bogeria.

Sense paraules
Sense paraules

Estúpids i beneits
En aquesta vida també hem d’anar molt en compte amb els estúpids, que ens deixen paralitzats. No debades, la paraula deriva del llatí stupeo (“restar aturat, astorat”). Un estúpid no deixa de ser un estult que fa bandera de la seva estultícia – ambdues paraules provenen d’stultus (“neci”). També podem parlar de beneits, a qui la gent pren el pèl per parlar bé (benedictus < benedicere): beneïts beneits. En castellà, en canvi, un “tonto” és aquell individu que ens deixa atònics a partir de l’arrel tono (“tronar”, “fer un renou fort”).

Articles del web relacionats:
Compte amb els estúpids!
La invasió dels idiotes
-
 La veterania emèrita de la senectut
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px