Banner Top

El fascinant viatge del llatí en les llengües romàniques

Les llengües romàniques són fruit del llatí vulgar, del llatí que parlava el poble (vulgus), diferent del clàssic, que empraven els escriptors. Hi ha una metàfora que il·lustra molt bé aquesta dicotomia. El llatí vulgar i el llatí literari serien com el corrent d’un riu, gelat a la superfície i líquid i, per tant, en moviment, en el seu interior. Així, la part petrificada s’identificaria amb el llatí literari i la part líquida amb el llatí vulgar.

Sovint les paraules evolucionades del llatí vulgar conviuen amb les del llatí clàssic. Vet aquí alguns exemples:
  • Llatí clàssic: cama > cama (en castellà i galaicoportuguès)
  • Llatí vulgar: lectu > llit (en català), lit (en francès) i letto (en italià)
En català, per referir-nos a un mateix concepte, també tenim paraules derivades tant del llatí clàssic com del vulgar:
  • Stella (llatí vulgar) donà estel, mentre que sidus (llatí clàssic) donà l'adjectiu sideral.
  • Os (llatí vulgar) donà l'adjectiu oral, mentre que bucca (llatí clàssic) donà boca.
  • Cruor (llatí vulgar) donà l'adjectiu cruent, mentre que sanguen (llatí clàssic) donà sang.
  • Domus (llatí vulgar) donà domicili, mentre que casa (llatí clàssic) donà casa.
  • Pulcher (llatí vulgar) donà l'adjectiu pulcre, mentre que bellus (llatí clàssic) donà també l'adjectiu bell o formosus, formós.
  • Equus (llatí vulgar) donà equitació, mentre que caballus (llatí clàssic) donà cavall.

1 0

Llatí macarrònic
Fins al segle XVIII el llatí clàssic fou la llengua de la ciència i de la filosofia. Amb tot, a partir del segle XVI es començà a emprar un llatí molt defectuós que mesclava paraules llatines amb d’altres de llengua vulgar. Aquest parlar es conegué com a llatí macarrònic i se solia fer servir en composicions poètiques burlesques o satíriques. Es creu que la seva etimologia podria ser l’adjectiu italià maccherone (“macarró”), aplicat al “llatí de cuina” que parlaven els cuiners analfabets dels convents. També, però, podria derivar de l’alt italià macarron (“error descomunal”).

Tot i que sovint podem intuir el significat de moltes paraules llatines, també hi pot haver equívocs. L’exemple més cèlebre és Mater tua mala burra estque es tradueix com “La teva mare menja pomes madures” o Tu comes cara coles (“Tu, amic, cultivaràs coses estimades”).

cronologia histrica de la llengua catalana 4 638

Fonts de cultismes llatins

  1. Cristianisme. La llengua dels primers cristians fou el llatí. Així ens han arribat paraules com capella, comunió, confessió, edificar, perdonar o predicar.
En alguns casos tenim mots que s’acabaren deslligant de la seva connotació religiosa, com per exemple lavabo. En arribar l’aigua corrent a les cases, la pica per rentar-se les mans rebé aquest nom per una història ben curiosa: perquè permetia fer els mateixos gestos que feia el capellà a missa quan un escolà li abocava aigua als dits en una palanganeta, mentre el sacerdot recitava un salm que deia: Lavabo inter innocentes manus meas.... (“Em rentaré les mans entre els innocents...”).
  1. Feudalisme. Ex: homenatge (perquè qui jurava vassallatge al seu amo es convertia en el seu home), benefici, peatge, senyor, feu, comte, cavaller, marmessor ( < manumissor), mainada ( < mansionata, “conjunt de familiars que viuen en una casa o mansió”) o pagès (“home lligat al pagus o terra”).
  1. Autors medievals. Liderats per Ramon Llull, varen aportar a la llengua catalana un gran nombre de cultismes llatins com a conseqüència de la necessitat de donar noms a nous conceptes sorgits de l’avenç de la filosofia, de la ciència i de la cultura en general.
  1. Fonts posteriors: Paraules evolucionades. Ex.: ensaïmada, que prové de saginem («saïm») - la paraula saïm ja apareix al segle XIV-; enciam (< incisamen, «conjunt de coses tallades»); trunyella (< trina, «triple»; inicialment trunyella significava «corda d'espart») o infant («que no parla»).

llengües romaniques

Mapa de les llengües romàniques

El llatí en el català i l’italià
En català, igual que en castellà, les paraules procedeixen de l’acusatiu llatí (que solia acabar en -m). D’aquesta manera, font no ve del nominatiu fons, sinó de l’acusatiu fontem. D’aquí que tengui una “t” en català que no té el nominatiu fons.

En italià, en canvi, les paraules procedeixen del nominatiu. Per això, home es diu uomo (del llatí homo, hominis) i el plural acaba en -i, com el nominatiu d’algunes declinacions en llatí (lupi és “llops” en italià, igual que en llatí), o en -e, com rose, a partir d’-ae, que és el nominatiu d’altres declinacions (rosae).

Doblets o al·lòtrops
En les llengües romàniques no totes les paraules llatines experimentaren la mateixa evolució. Algunes donaren pas, en èpoques diferents, a doblets o al·lòtrops, formes dobles, una de culta -sense cap canvi formal- i una altra de popular o patrimonial -resultat de l’evolució experimentada pel llatí vulgar, és a dir, pel llatí parlat. Per exemple, de cathedra tenim càtedra (cultisme) i cadira (patrimonial); de volumenvolum (cultisme) i embalum (patrimonial); d’ignorareignorar (cultisme) i enyorar (patrimonial);de laborarelaboral o laboratori (cultisme) i llaurar (patrimonial).

Resulta ben curiós seguir l’evolució dels mots patrimonials en les diferents llengües romàniques. Així, manducare (“devorar”, “menjar com un golafre”), en català va donar menjar, en francès manger, en italià mangiare, en sard mandicare, en romanès mînca i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.

del llatu2 3 728

Canvi de significat
El llatí diferenciava entre dos tipus de coloms: columbus i palumbes. El primer s’ha conservat en català (colom) i el segon en castellà (“palomo”). En català, en canvi, no tenim ni “aceite” (de l’àrab az-záyt) ni “aceituna” (< az-zaytúna), sinó oli (del llatí oleum) i oliva. Curiosament, però, el castellà manté el cultisme llatí “óleo” per referir-se a un quadre realitzat amb la tècnica de la pintura a l’oli. També pot passar que un mateix mot llatí evolucioni de manera diferent en algunes llengües romàniques. Així, l’expressió sub umbra (“sota l’ombra”) donà “sombra” en castellà i ombra en català.

Un altre fenomen curiós és veure com un mateix derivat llatí pot canviar de significat en les diferents llengües romàniques. Així, acostar (del llatí costa, “costella”) en català té el sentit de “posar a prop”, mentre que en castellà vol dir “ficar al llit”. Cercar (del llatí circo, “fer una volta”), en català és sinònim de “buscar”, però en castellà d’ “envoltar”. Llevar (de levo, “aixecar”), en català té el sentit de “separar alguna cosa d’allò a què està unida, mentre que en castellà significa “portar”, “dur”. Colgar, en castellà significa “penjar-se” o “suspendre”, i en català “cobrir” o “ficar-se al llit”.

També hi pot haver derivats llatins que només s’han donat en una llengua romànica. En català, és el cas de conjuminar i de deler. El fet que aquestes paraules no tenguin el seu corresponent en les altres llengües justifica la famosa expressió italiana traduttore, traditore (“el traductor és un traïdor”). Perfumar, en canvi, és un mot creat pels catalans al segle XIV i que es va difondre a la resta de llengües europees -té el sentit de «fumigar amb fums aromàtics».

9788496642768

Tampoc no falten paraules llatines que en la nostra llengua han experimentat una metàfora important. És el cas de pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així els enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima. Hi ha, però, canvis semàntics que són tot un misteri. N’és un exemple el verb trobar, derivat del llatí tropare, el qual prové alhora del grec τρόπος (“volta”, “direcció”, “actitud”, “estil”); o pila, que abans era “un munt de coses” i avui s’usa gairebé sempre per a referir-se a una bateria elèctrica.

Les evolucions semàntiques també es poden produir per causes diverses. Així, la paraula rostre deriva del llatí rostrum, que significava “bec d’ocell”, “morro”. A còpia de ser aplicat grotescament a les persones acabà per esdevenir un mot noble. En castellà, “hablar” prové curiosament de fabulo (“narrar faules, contes”).

També hi ha noms d’animals llatins que en algunes llengües romàniques s’han substituït per altres amb una connotació especial. És el cas de guineu. No prové del llatí vulpes, sinó de Winidhild, nom germànic propi de dona, que, en la mentalitat misògina de l’edat mitjana, s’associava amb l’astúcia i la traïdoria –la muller de Guifré el Pilós de Barcelona casualment nomia així en la versió catalana, Guinidilda.

Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. El castellà n'agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n'agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, formatge, respectivament).

burana


Llatinismes fossilitzats
La nostra llengua s’alimenta igualment de llatinismes, paraules i expressions manllevades directament del llatí: in albis, alter ego, casus belli, referendum, agenda... Molts d’ells ens han arribat a través de l’anglès: auditori, espònsor, fòrum, mèdia, referèndum, vídeo, índex o fax (< fac simile, “fes-ne un d’igual”). Els prefixos i sufixos d’origen llatí també són moneda corrent en la nostra llengua: ad- (adjuntar), ante- (anteposar), co- (coexistir), ex- (exportar), inter- (interrompre), trans- (transportar), -or (actor), -ble (amable), -ent (oient, agent)...

El coneixement del llatí permet saber que, en català, l’expressió castellana “con pelos y señales” (és a dir, “amb tot luxe de detalls”) equival a “amb tots els ets i uts”. Aquestes partícules –la conjunció copulativa et i la final ut- apareixen repetidament en textos litúrgics i notarials. Si sabem llatí, tampoc no es ha d’estranyar que ens insultin amb l’expressió “tros de quòniam”. Quoniam és una conjunció que significa “perquè”. L’expressió segurament va sorgir en ambients eclesiàstics. En les discussions escolàstiques alguns es llançaven a argumentar al crit de quoniam, sense saber després què dir. Així es podria dir que un quòniam es refereix a aquelles persones que inicien una crítica visceral sense saber com l’argumentaran; tanmateix, el seu ús més comú és el de ser un beneit.

Articles del web relacionats:
A la recerca de la llengua mare
La llengua dels nins salvatges
Lingua franca, el primer esperanto
La solidaritat de les llengües
Emparaular el món
Mediterrani,el bressol del llatí
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Romàntics, no em vengueu amb romanços!
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules alades
- Paraules sense fronteres

Europa, la de “mirada ampla”

Amb els greus problemes de convivència que té, estaria bé que Europa s’imbuís del caràcter analític d’una possible etimologia seva: εὐρύς (“ample”) + ωψ (“mirada”). Amb tot, una altra teoria, no tan exhortativa, la vincula amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el Sol, és a dir, Occident.

Europa rappte

Zeus rapta Europa (ceràmica del segle IV aC)

Avui, en qualsevol cas, el cert és que Europa roman amb la mirada perduda. Capficada en ella mateixa, és a punt d’occir en la terra on el destí la dugué. Segons la mitologia grega, el nostre continent agafa el nom d’una princesa fenícia, filla dels reis de Tir (Líban), Agènor i Telefassa. Cada dia la veim en els bitllets de cinc euros i en les monedes gregues de dos euros.

 Moneda grega de dos euros, amb figura d'Europa


L’extraordinària bellesa d’Europa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom.

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins. Portà la seva plorosa presa fins a l’illa de Creta. A la ciutat de Gortínia li revelà la seva vertadera identitat i s’hi uní carnalment a la vora d’una font ombrejada per plàtans ufanosos. Segons la llegenda, aquests plàtans varen obtenir el privilegi de no perdre mai les fulles. D’aquella unió -que per ventura va ser una violació- naixeren Minos, Radamant i Sarpedó.


Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

Un cop convertida Europa en la reina de Creta, Zeus recreà en el firmament la forma del brau blanc amb la constel·lació de Taure. A més, a la nova sobirana li féu tres presents: Talos, un autòmat de bronze que guardava les costes de Creta contra tot desembarcament estranger; un ca a qui no se li escapava ni una presa, i una javelina que no errava mai el tret.

Avui la mirada ampla d’Europa ha mutat en miopia. S’ha deixat arrossegar per la demagògia i la intransigència dels seus dirigents, que, en lloc de trobar una solució assenyada als problemes que els assetgen, prefereixen fer servir els tres regals que féu Zeus a la princesa fenícia: Talos, la flota que s’encarrega de expulsar els refugiats de les seves costes; el ca que no aturar de bordar-los; i la javelina són les porres amenaçadores.

europa
        El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)

Aquí teniu diverses il·lustracions del rapte d'Europa fetes per l'humorista gràfic Forges.

I aquí teniu un article de l'interessant blog "Històries d'Europa" dedicat també a la princesa fenícia que ens batià com a continent.

En aquest article, Jordi Llovet també parla del mite d'Europa.

Aquí teniu reflexions del filòsof Joan Burdeus sobre la idea d'Europa.

Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
- El mite dels toros
- Talos, el primer robot de l'antiguitat
- Europa, de genollons

Anau a fer punyetes amb les impugnacions!

Així com funciona la justícia, fan ganes d’enviar-la a fer punyetes. I mai millor dit. Les punyetes són els punys de les camises dels advocats, magistrats i jutges, fetes amb brodats i puntetes. Són una autèntica obra d’art, ja que antigament la seva confecció portava molta de feina i es duia a terme en llocs apartats. D’aquí vendria, per tant, l’origen de l’expressió Vés a fer punyetes per dir-li a algú que deixi de molestar. És com si l’enviàssim a un lloc apartat perquè s’entretingui amb qualsevol cosa.
 
Amb tot, el diccionari Alcover-Moll ens recorda que “originàriament la locució ‘fer-se la punyeta’ significava ‘masturbar-se’.” Precisament, en portuguès l’expressió fazer punheta vol dir «vés a masturbar-te». En català, avui la paraula punyeta la feim servir sobretot per referir-nos a una cosa que molesta, que no té cap utilitat.

Les punyetes que fan les punyeta
Les punyetes que fan les punyeta
 
El puny de la punyeta és present en el verb llatí pugno, que significa “lluitar” i que alhora prové de l’arrel indoeuropea *peug- (“colpejar”).  No debades, lluitam amb els punys. És un ètim amb una nodrida família de derivats: pugna (sinònim de lluita), impugnar (que implica “lluitar” contra una decisió considerada injusta), propugnar (defensar amb els “punys”), repugnar (sentir fàstic), compungir, púgil, inexpugnable (inconquistable), punyent o punyeter.

Articles del web relacionats:
La justícia, l'art que ens fa iguals?
-
 L'hora d'Antígona
Dret a la romana

Etimologies gastronòmiques

El menjar entra pels ulls, però se’n va directament a l’estómac (στόμα, “boca”) que tenim al nostre “ventre” (γαστήρ). Tanmateix, hem d’anar en compte! Si tenim gastritis (mal de panxa) no hem d’anar a l’estomatòleg, que s’ocupa de les lesions bucals, sinó al gastroenteròleg, que és el metge de l’aparell digestiu.
 
Segur que el gastroenteròleg també sap molt de bromatologia, la ciència que estudia els aliments -el terme deriva del verb βιβρώσκω (“devorar”, “menjar amb avidesa”). Possiblement ens dirà que hem d’evitar certs aliments que ens poden provocar  una digestió lenta, bradipèpsia (< βραδύς, “lent”, + πέσσω, “digerir”), o una digestió feixuga, dispèpsia (+ δυς-, indica dificultat).

Astèrix a Itàlia
Astèrix a Itàlia

Resulta curiós conèixer l’origen del verb menjar en diferents llengües romàniques. El llatí manducare (“menjar com un golafre”), en català donà menjar, en francès manger, en italià mangiare i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.

Aliments contra l’atròfia
Una altra paraula emprada en llatí per a menjar era alo. El seu llistat de derivats és molt extens: alumne, adult, adolescència, prole, coalició (< coalescere “créixer alhora, unir-se”), prole, prolífic, coaligar (és a dir, unir-se a aquella persona amb qui es comparteix aliment), enaltir, exaltar, alçar, altura, altitud o alma mater (“mare que alimenta”, epítet atribuït a la deessa Rea i que es donà a la universitat com a institució que alimenta el coneixement).

L’equivalent grec del llatí alo (“alimentar”) és τρέφω, d’on tenim atròfia (manca de desenvolupament d’un òrgan par culpa d’un retard en el procés nutritiu), distròfia (trastorn produït per alteracions de nutrició), hipertròfia (desenvolupament exagerat de cèl·lules, teixits, òrgans o individus) o limítrof (en un primer moment feia referència a les terres frontereres, limes, que els soldats romans vigilaven per a la seva pròpia supervivència).


Cuiner
Cuiner
 

En castellà, amb l’afegitó de μάμμη (“padrina”), τρέφω donà “mamotreto” per referir-se a un llibre gruixut. Literalment la paraula significa “criat per la padrina” i evoca la creença que les padrines malcrien els seus néts, deixant-los engreixar –en català, en lloc de “mamotreto”, deim patracol, paraula derivada de protocol, que, antigament era el full aferrat amb cola (κολλα) al principi (πρῶτος) de cada manuscrit.

En grec, per a menjar també es feia servir el verb φάγομαι, d’on tenim omòfag, qui menja carn “crua” (ὠμός); antropofàgia, hàbit de menjar carn humana (ἄνθρωπος);  coprofàgia (+ κόπρος, “excrement”), que és una alteració psicòtica consistent en la ingesta de les femtes pròpies o d'altri; tricofàgia, hàbit morbós de mastegar i fins de menjar-se els cabells (ὁ θρίξ, τριχός); o onicofàgia, vici consistent a mossegar-se les ungles (ὁ ὁνυξ,υχος).

Per a l’acció de devorar, en grec hi havia γράω, que donà gangrena, necrosi d'una part d'un teixit o d'un òrgan. El seu equivalent llatí era voro, ètim que és la base d’herbívor, dit de l'animal que només es nodreix d'aliments vegetals; omnívor, individu que menja de tot (omnis, e).

Cuiners precoços

Avui els cuiners s’han convertit en els nous alquimistes. Fan màgia amb el menjar. Cuiner ve del verb llatí coquere (“coure”), que en anglès també donà to cook (“cuinar”) i kitchen (“cuina”). Altres derivats seus són bescuit ( < bis coctus, “cuit dues vegades”) i precoç (< praecoquere, “coure abans d’hora”; en sentit metafòric, “madurar abans d’hora”).

De coquere també tenim acoquinar, sinònim d’acovardir. El terme ens hauria arribat a través del francès “coquin”, un adjectiu que inicialment s’emprava amb el significat de “pidolaire”, “persona vil”. Hauria adoptat aquest sentit despectiu a partir del llatí coquus (“cuiner”) per la fama d’entremaliats que, arran de les comèdies de Plaute, antigament es guanyaren els que treballaven entre fogons.

Banquet romà
Banquet romà
 

Un dels cuiners més mediàtics de l’antiga Roma va ser Marc Gavi Apici. Va viure al segle I dC i fou autor d’un manual de gastronomia titulat De re coquinaria. Apici era conegut sobretot per les seves excentricitats. Dilapidà la seva fortuna personal per culpa del seu afany per fer-se amb els aliments més refinats, que elaborava en complicades receptes. Un d’ells va ser foie gras, obtingut del fetge d’oques engreixades amb figues.

A l’antiga Roma els cuiners no anaven vestits de blanc. Va ser el chef francès Marie-Antoine Carême qui, el 1800, va introduir el color blanc en els uniformes dels cuiners. Considerava que era un color sinònim de neteja.

Part de l'uniforme del cuiner
Parts de l'uniforme del cuiner

Pa, sal i xand-all
Els àpats -paraula d’etimologia incerta- són un gran esdeveniment social. Al voltant d’un bon plat, la gent conversa i interacciona. Bé ho sabien els primers cristians que es professaven amor en menjades col·lectives anomenades, en grec, ἀγαπαὶ, d’on tenim àgape, sinònim d’àpat d’amics. A taula, aquells cristians eren companys perquè compartien el pa (panis en llatí) entre ells. Avui hi ha una gran varietat de pa. Cal destacar la “baguette” (“vareta”), paraula creada pel francès a partir del llatí baculum (“bastó”), atès el parescut amb la seva forma.

El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
 
Tant en la cultura grega com en la cristiana, el pa, lligat al vi, té un fecundíssim vessant ritual i sacramental. Ambdós elements formaven part de les metamorfosis dionisíaques i també de l’eucaristia cristiana -en aquest cas, eren figures transfigurades del cos i la sang de Crist.
 
Si volem negar l’amistat a algú podem fer l’expressió “negar el pa i la sal”. A l’antiga Roma, com a mostra d’hospitalitat, a un visitant se li oferia pa i sal, que eren els primers elements que es donaven per compartir. D’aquí vendria l’expressió.
 
Sempre s’ha dit que salari ve de sal perquè a l’antiga Roma hi va haver un moment en què els soldats cobraven amb aquest mineral, molt preuat per a la conservació d’aliments i com a antisèptic per desinfectar ferides. Tanmateix, cap font clàssica en parla. Sí que és cert que l’etimologia ens diu que salari ve de sal (salis). Desconeixem, però, el nexe d’unió entre ambdues paraules. Les paraules salsa i ensalada també provenen de sal.

La sal de la vida
La sal de la vida
 
Una mica de sal sempre va bé a l’hora de preparar un allioli. Aquesta és una paraula d’origen català que prové de la mescla d’ambdós elements per fer la coneguda salsa. En qualsevol cas, hem d’intentar no posar-hi molt d’all perquè, si no, podem tenir mal alè o halitosi (< halare, “emetre”). Fins i tot ens podem impregnar tota la roba d’all. Era el que els passava als antics venedors francesos d’all, els marchand d’ail. Aquests venedors solien vestir jerseis gruixats per protegir-se dels rigors de la intempèrie. D’aquí nasqué la paraula xandall, que avui només fa referència a una peça de roba còmoda, idònia per fer esport. 
 
Sobre aperitius, restaurants i menús
Abans de dinar sempre és molt agraït un bon aperitiu, que serveix per obrir-nos (aperire) la gana -d’aquest verb llatí també prové la paraula abric, vist en un principi com una peça de vestir exposada, oberta, al sol. Sinònim d’aperitiu és piscolabis. Es tracta d’un terme de formació burlesca nascuda a imitació del futur llatí cibabis (“menjaràs”).

Els romans sempre iniciaven els seus àpats amb un ou. D’aquí naixeria la màxima llatina d’Horaci (Sermons I, 3, 6) Ab ovo usque mala (“De l’ou a les pomes”), és a dir, de l’ou fins a les postres, que, en l’imaginari lingüístic romà, volia dir “de cap a peus”.

Si ens fa peresa cuinar, sempre podem anar a un restaurant. Es tracta d’una paraula amb una origen curiós. Fou emprada per primera vegada el 1765 per un senyor francès, Boulange, que obrí una fonda al carrer Des Poulies de París. A l’entrada hi col·locà un cartell que, en llatí vulgar, deia: Venite ad me omnes qui stomacho laboratis et ego restaurabo vos (“Veniu a casa meva els homes d’estómac cansat i jo us restauraré”). Era una frase inspirada en un passatge de l’evangeli de Sant Marc (11:28), que interpel·la de la següent manera: Venite ad me, omnes, qui laboratis et oneratis estis, et ego reficiam vos (“Veniu a mi tots els que estau fatigats i sobrecarregats, i jo us donaré descans”).

Símbol de restaurant
Símbol de restaurant

Aquella taberna de París va causar sensació. Des de llavors les cases de menjar passaren a ser conegudes com a restaurants en al·lusió al verb restaurabo del cartell -la paraula està composta del prefix re- (que indica direcció cap enrere), el verb stare (“estar dempeus”) i el sufix -nt (que indica un agent, qui fa l’acció). Així doncs, des d’un punt de vista etimològic, un restaurant “torna a posar dempeus” els desanats.
 
Si anam a un restaurant sempre s’agraeix menjar un menú bo i barat. Minutus significava, per tant, “disminuït”, “petit”. També va ser un terme creat a França com a sinònim de llista detallada. D’aquesta accepció sorgí més tard l’expressió menu de repas (“llistat de menjars”), que quedà reduïda a menu (el català i el castellà incorporarien l’accent a la u).

Àpat romà
Àpat romà
 
Vendre’s per un plat de llenties
Per culpa de l’ambició ens podem vendre per un plat de llenties. Som davant d’una expressió d’origen bíblic. Segons relata el Gènesi (25.29-34), Esaú era el fill primogènit d’Isaac. N’era, per tant, l’hereu per damunt del seu germà Jacob.
 
Un dia, en tornar d’una cacera mort de cansat, Esaú es topà amb Jacob, que acabava de preparar unes llenties. Per satisfer la seva gana, Jacob li’n fa oferir un plat amb la condició que li cedís el dret de primogenitura. Així ho varen acordar davant la seva mare, Rebeca. D’aquí ve l’expressió “vendre’s per un plat de llenties” per referir-se a aquells individus que cedeixen la seva dignitat i drets a canvi de coses materials.

Esaú i el plat de llenties (1280, Matthias Stomer)
Esaú i el plat de llenties (Matthias Stomer, segle XVII)
 
En qualsevol cas, amb un bon plant de llenties també ens podem fotre un bon tiberi, sinònim d’àpat suculent. Aquesta paraula agafa el nom del segon emperador romà (14 - 37), fill adoptiu d’Octavi, gran amant de les orgies i de la bona taula.

Tiberi
Tiberi


Sobre postres i sorbets amb glucosa
Per postres (< postremus, superlatiu de posterus,  “darrer”), si volem refrescar la boca, sempre podem demanar un sorbet, un gelat poc consistent fet a base de sucs de fruita, aigua o llet. El seu creador hauria estat Neró. Segons una llegenda, aquest emperador (54 - 68), el cinquè d’ençà d’Octavi August, tenia el costum d’enviar els seus esclaus més ràpids a cercar neu a la muntanya dels Apenins. Així, la tenia disponible per mesclar-la amb sucs i mel. La paraula sorbet, però, prové del sirià šarbât  (“llimonada”), que comparteix arrel amb xarop.


Neró i el seu sorbet
Neró i el seu sorbet

La dolçor (γλυκύς) de les postres ens pot jugar una mala passada. Hem d’anar en compte amb la glucosa, ipus de sucre que es troba en la mel, la fruita i la sang dels animals), i la glucèmia (+ αἶμα, «sang»), presència de glucosa en la sang. I si qualque dia notam qualque cosa a la panxa és que per ventura tenim la tènia solitària. Es tracta d’un paràsit que es desenvolupa en el tub digestiu, de diversos metres de llargària i amb forma de “cinta” (ταινία).

Dieta
Després d’haver menjat tant ens haurem de posar a dieta. Aquesta paraula prové del grec δίαιτα, que vol dir “forma de vida. La dietètica era la branca més important de la medicina hipocràtica del segle V aC. No només es referia a l’alimentació sinó a tot l’estil de vida. Es recomanava menjar productes nutritius –sobretot pa, oli i vi, elements constitutius del que avui coneixem com a dieta mediterrània. També, però, es defensava mantenir una certa activitat física i viure en un lloc amb una climatologia òptima.

Dieta mediterrània
Dieta mediterrània
 
Així doncs, la dietètica, més que una teràpia, acabà essent la pedra angular de la medicina preventiva. I és que Hipòcrates, anticipant la idea de “més val prevenir que curar”, insistia en què el millor antídot (“allò que es dona, δίδωμι, contra, αντι, alguna cosa”) per a les malalties era portar una vida sana en tots els àmbits. Així ho plasmà en l’aforisme Que la dieta sigui el teu aliment, i l’aliment, la teva medicina.

Els romans no vomitaven després dels àpats!
Un trastorn alimentari bastant habitual és l’anorèxia. Es caracteritza per la falta de gana tal com indica l’etimologia del terme format per les arrels gregues α privativa (“no”) i ὀρξις (“gana”). Diferent és la bulímiaque és una fam insaciable seguida, generalment, de vòmits. Literalment aquest neologisme vol dir “fam (λιμός) de bou (βοῦς)”.

Sovint se’ns ha venut la imatge que els romans tenien per costum vomitar després d’un àpat abundós per així continuar menjant. Ho feien en una sala anomenada vomitorium, ajudats per una ploma amb la qual es feien cossigolles a la gargamella. Això, però, és fals.

Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta
Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta

A l’antiga Roma els vomitoria (plural de vomitorum) eren una altra cosa. Es tractava del nom que rebien les portes o apertures dels amfiteatres, circs o teatres per entrar i sortir de les grades. En el Colisseu, per exemple, hi havia 76 vomitoria que permetien evacuar 50.000 persones en tan sols quinze minuts.

Tanmateix, l’actual imatge que tenim dels vomitoria parteix d’una mala lectura dels clàssics. Autors com Petroni (Satiricó), Suetoni (Vida dels dotze Cèsars) o Dió Cassi (Historia romana) relaten que alguns comensals es provocaven el vòmit per seguir menjant. La realitat, però, és que aquests autors varen incloure aquestes anècdotes per entretenir els seus lectors i per incrementar la fama d’avariciosos i golafres dels homes de la seva època.

El menjar és un dels grans plaers de la vida. Bé ho sabia Terenci (segle II aC), que, en la seva comèdia L’eunuc, digué: Sine Cerere et Baccho friget Venus (“Sense Ceres i Bacus, Venus es refreda”). Indica que els plaers de l’amor solen anar units als de la taula, és a dir, als aliments (representats per Ceres, la deessa de la terra) i al vi (representat per Bacus, el déu del vi).

També, però, hem de fer cas d’una altra cita de Sèneca: Copia ciborum subtilitas impeditur (“L’abundància d’aliments embossa la intel·ligència”). Els excessos sempre són perjudicials. No debades, segons l’estoïcisme, els plaers del cos produïen una corrupció en la ment i el cos. En aquest cas, el filòsof hispà centra la seva crítica en el menjar.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre els vomitoria.

No us podeu perdre aquest blog de cuina grega a l'antiguitat.

Aquest blog parla sobre la història de la sal a l'antiga Roma.

Aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra parla sobre la higiene en els banquets romans.

Aquest article parla sobre la gastronomia al món romà en funció de la classe social.

Aquest article parla sobre com refredaven les begudes a l'antiguitat.

Aquest altre parla sobre les superticions a la taula romana. I aquí trobareu més informació sobre curiositats de la cuina romana.

Als romans també els encantava el peix, que soliem menjar amb una salsa anomenada garum. Per a més informació, llegiu aquesta entrada del dermatòleg Xavier Sierra. Aquest altre també és interessant.

En aquest article de la revista "Sàpiens" trobareu 7 curiositats sobre la cervesa.

Tampoc no us podeu perdre aquest capítol del programa "Amb filosofia" dedicat al menjar.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del menjar i del beure.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Paraules amb molt de fetge
Paraules amb petjada gastronòmica
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants
L'origen mitològic de les estacions
Vitamines que donen vida

L’origen terrós de l’home

En la seva versió llatina, la Bíblia ho deixa ben clar (Vulg., Gèn. 3, 19): Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris  ("Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs"). L’etimologia ja ens indica els nostres orígens terrosos. No debades, el mot llatí homo prové d’humus (“terra”). Així, els romans consideraven que els mortals eren humils perquè tocaven amb els peus a terra a diferència dels déus, que vivien per sobre d’ells. En canvi, la paraula grega per a home (ἄνθρωπος) es prestaria a una altra interpretació. Amb la preposició ἀνά (“sobre”) i el substantiu ὤψ (“vista”), al·ludiria a l’actitud que sempre té l’home de mirar per damunt seu, a la recerca de la divinitat.

Déu és vist com un terrissaire
Déu és vist com un terrissaire
 
En moltes mitologies de l’antiguitat trobam que l’home comparteix un mateix origen terrós. Segons el Gènesi, Déu va modelar l'home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l'alè de vida” -curiosament Adam, en hebreu, significa “argila vermella”.

Segons la Bíblia, l'home prové de la terra
Segons la Bíblia, l'home prové de la terra

En la mitologia grega, el tità Prometeu també actuà de terrissaire en modelar els primers homes amb fang a la imatge dels déus. El mateix féu Hefest, déu de la metal·lúrgia en crear Eva, la primera dona concebuda com a càstig de la humanitat per haver-se deixat dur per l’astúcia de Prometeu.

Prometeu, el terrissaire dels homes
Prometeu, el terrissaire dels homes

La creació de Pandora
La creació de Pandora

 
Els “ossos” de la mare Terra
La terra, com a font de vida humana, també apareix en el mite del matrimoni de Deucalió, fill de Prometeu, i Pirra (“la rossa”; filla d’Epimeteu i Pandora i, per tant, cosina seva). Foren els únics supervivents del diluvi que Zeus envià a la terra per castigar la perversa i corrupta raça humana.
 
Aquest episodi del diluvi és present en moltes cultures de l’antiguitat. Així ja el trobam en el Gènesi o en L’epopeia de Gilgamesh dels sumeris. En el món clàssic forma part del mite de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals -la penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació.

 

Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)
Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)

 

El mite de Deucalió i Pirra se situa en l’edat de bronze. Aconsellat pel seu pare Prometeu, Deucalió havia construït una gran arca per a ell i la seva esposa. Després de nou dies de pluges intenses, la terra quedà totalment inundada. Només es podia veure el cim de la muntanya del Parnàs. Fins allà s’acostaren amb la seva nau Deucalió i Pirra -en el mite bíblic, l’arca de Noè encalla al turó Ararad. Aleshores la parella decidí consultà un oracle en estat ruïnós (podria ser el de Delfos) per saber què havien de fer per trobar altres persones. 

L'oracle els va respondre que llançassin els ossos de la seva mare. Aquella resposta els deixà desconcertats. Finalment, però, arribaren a la conclusió que amb “mare” l'oracle es referia a la Mare Terra, i amb “ossos” a les pedres. De seguida, Deucalió i Pirra es posaren a tirar pedres i, efectivament, les pedres llançades per Deucalió esdevingueren homes, alhora que les llançades per Pirra dones. Es així com la terra es repoblà de bell nou.

A casa nostra, el 1974 Manuel de Pedrolo revisitaria el mite del diluvi universal. En la seva cèlebre novel·la Mecanoscrit del segon origen, la regeneració de la humanitat cau en mans de dos joves, Dídac i Alba, supervivents d’un atac extraterrestre.

llibres

 

Cura i la creació de l’home
En la mitologia romana, el mite de la creació de l’home està relacionat amb la jove deessa Cura (“preocupació” en llatí). El mite és recollit en un compendi de faules que elaborà al segle I aC Higí.

Un dia Cura, estant a la vora d’un riu, s’entretingué fent amb el fang la forma d’un home. En acabar la figura, va demanar a Júpiter que li infongués vida amb el seu alè. El patriarca olímpic hi consentí, però es negà a donar a aquella nova criatura el nom de Cura, com pretenia la deessa. Mentre discutien, va aparèixer Tellus, la deessa de la terra. Aquesta va declarar que l'home havia de portar el seu nom, ja que havia estat format a partir del seu propi cos.

Finalment, per resoldre la discussió, es demanà que Saturn fes de jutge. Aquest dictaminà de la següent manera: Júpiter, atès que havia donat a la criatura l’ànima, la recuperaria després de la mort; Tellus tendria el seu cos, mentre que Cura, que l’havia creat, tendria cura d’aquest durant la seva vida. Pel que fa al nom del nou ésser, se li assignà del d’homo, ja que havia estat creat a partir de l'humus (“terra”).

Sit tibi terra levis
Atesos, doncs, els nostres orígens terrosos, és normal que avui alguns preferesquin ser enterrats i no incinerats. És una manera de tancar el cicle de la vida: de la terra venim i a la terra tornam. Per assegurar-nos, però, els descans etern ens hem d’aferrar a la fórmula llatina RIP, acrònim  de Requiescat in pace (“Descansi en pau”). També, amb tot, podem fer una petició més explícita: Sit tibi terra levis (“Que la terra et sigui lleugera”). Aquesta cita, que sovint  s’abreujava com a S·T·T·L, ja la trobam en la literatura grega, en l’obra Alcestis d’Eurípides, anunciada de les següents paraules: κούφα σοι χθὼν ἐπάνωθε πέσοι.

Aquí teniu un mapa del cos humà amb la paraula ἄνθρωπος com a fil conductor.

Aquest article parla sobre diversos aspectes sobre el gènere humà al món clàssic.

Articles relacionats:
Ubi sunt?
-
L'univers simbòlic dels mites
Pandora, les arrels gregues de la misogínia
El rostre de Déu
La degradació humana
Paraules de la terra
El complex de Prometeu
La lliçó mortal de Gilgameix
Paraules de la terra
Sobre dones i homes
- Els alienígenes terrícoles de Tebes

Aquest episodi del diluvi és present en moltes cultures de l’antiguitat. Així ja el trobam en el Gènesi o en L’epopeia de Gilgamesh dels sumeris. En el món clàssic forma part del mite de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals -la penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació.

Tortugues infernals

L’etimologia de tortuga em té fascinat. Agafa el nom del Tàrtar, la part més profunda de l’Hades de la mitologia grega. Era el lloc on anaven a parar els esperits malvats. Durant l’edat mitjana es va estendre la creença que la tortuga terrestre, que viu al fang, era un animal que representava el mal i, per tant, era un habitant del Tàrtar (ταρταροῦχος). 
 
En grec, tortuga és χελώνη, d’aquí que avui aquest rèptil formi part de l’ordre dels quelonis. Hi hagué una nimfa coneguda precisament com Quelone. Fou protagonista d’un episodi ben curiós. Dona de caràcter, rebutjà assistir al casament de Zeus i Hera. Hi estaven convidats tots els humans, fins i tot els animals. Quan Hermes (Mercuri llatí), el missatger dels déus, s'adonà de la seva absència, va baixar de l'Olimp ι inundà la casa de Quelone, situada als marges d'un riu, amb la nimfa dins. A continuació la va metamorfosar en tortuga. D’aquesta manera, la condemnà a un silenci etern i a haver de carregar sempre la casa.

 

Moneda amb tortuga d'Egina, un dels primers llocs a encunyar moneda de Grècia
Moneda amb tortuga d'Egina, un dels primers llocs a encunyar moneda de Grècia

La lira i la tortuga
La tortuga tendria una paper destacat en la vida d’Hermes. Fill de Zeus i la nimfa Maia, el mateix dia del seu naixement aquest déu va donar mostres de la seva precocitat extraordinària. Va saltar del bressol i marxà fins a Tessàlia, on Apol·lo guardava els ramats del rei Admet. Hermes va aprofitar que el seu germanastre estava distret per robar-li una part del ramat, que va amagar en una cova.

Apol·lo i Hermes
Apol·lo i Hermes
 
En tornar a casa, el missatger dels déus trobà una tortuga. La buidà i hi col·locà unes cordes tibants, fetes de budells de bou. D’aquesta manera fabricà la primera lira. Apol·lo, gràcies al seu art endevinatori, no trigà a descobrir la cova on Hermes havia amagat el ramat. També, però, s’assabentà del darrer invent del seu germanastre. I, com a déu de la música que era, no pogué consentir que aquell instrument, de so melodiós, no estigués a les seves mans. És per això que decidí fer un tracte amb el seu lladre: renunciava al bestiar a canvi de la lira.
 
Simbolisme de la tortuga
La tortuga gaudí d’un fort protagonisme en les faules de l’escriptor grec Isop (segle VII aC). Una d’elles parla del repte a una cursa que féu el rèptil a una llebre, coneguda per la seva rapidesa. Aquesta, convençuda de la seva victòria, s'aturà a mig camí a fer la migdiada. Dormí, però, massa. Així, quan es despertà, descobrí que el seu rival, passa a passa, ja havia arribat a la meta. La faula és una lliçó sobre l’arrogància de la llebre i la perseverança de la tortuga.

La tortuga i la llebre
La tortuga i la llebre
 
D’altra banda, la tortuga va ser un animal letal per a Èsquil (segle VI aC), considerat el creador de la tragèdia grega. Un oracle li havia vaticinat que moriria aixafat per una casa, de manera que decidí viure fora de la ciutat d’Atenes. Curiosament la mort li arribaria des de l’aire. Va ser colpejat per la closca (= casa) d’una tortuga que amollà un voltor.

La mort d'Èsquil
La mort d'Èsquil
 
Amb la tortuga els romans, amants de la força bruta, no tingueren tant de lirisme. Imitant la seva closca (testa),  anomenaren tortuga (testudo) una formació defensiva. Es tractava d’una coberta que els soldats formaven sobre els seus caps amb els escuts.

Formació militar testudo
Formació militar testudo
 
Si miram altres cultures, trobam que la tortuga té un gran valor religiós. Alguns indis de Nord-amèrica creuen que la seva terra va ser creada sobre la closca d’aquest rèptil. En els mites hindús, la tortuga Chukwa sosté el món (curiosament aquesta concepció estaria relacionada amb el Tàrtar grec, que també sostindria el món ja que es troba sota terra).

La tortuga que sosté el món
La tortuga que sosté el món
 
Per als xinesos, la tortuga és un animal que representa la saviesa, l’estabilitat i l’equilibri. Al Japó, en canvi, és un símbol de bona sort i de longevitat (pot arribar a viure uns 100 anys). El país del Sol Naixent ens ha regalat personatge entranyables com el follet tortuga, de la sèrie de dibuixos animats “Bola de drac”. I la dècada de 1980 els còmics americans comptaren amb unes tortugues excepcionals: les tortugues ninja.

Follet tortuga
Follet tortuga
 
Tortugues ninja
Tortugues ninja

A Espanya hi ha un grup de rock alternatiu anomenat Vetusta morla. Agafa el nom de la vella tortuga de La història interminable de Michael Ende. A l’obra Morla és una tortuga que va optar per creure's el mínim per a no convertir-se en res. Amb tanta mitologia i simbolisme convé mimar molt les tortugues, sobretot cada 23 de maig, que és el Dia Mundial de la Tortuga.

Dia Mundial de la tortuga
Dia Mundial de la tortuga

Us deix amb la Vestusa moral de La història interminable:



Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Articles del web relacionats:

Realment existeix l'infern?

Herois, els sants de la mitologia grega

La veneració de personatges importants, que ofereixen protecció a la comunitat, és present en qualsevol tradició de l’antiguitat. Són persones que sobresurten per damunt la resta per les seves habilitats extraordinàries o pels seus principis morals. En la mitologia grega reberen el nom d’herois (ἥρωες). Esdevingueren tot un exemple a seguir pel seu valor (ἀρετή), tal com foren els sants per a la cultura cristiana, els cavallers errants per a la societat de l’edat mitjana, o els superherois per al còmic de l’època contemporània.

Herois grecs
Herois grecs
 
L’etimologia de la paraula heroi no està gens clara. Uns la relacionen amb el mot ἱερός (“sagrat”), la qual cosa ens remet a una de les principals característiques de l’heroi grec: havia de ser fill d’una divinitat i d’un mortal (home o dona). Plató, en el seu diàleg Cràtil, ens ofereix altres etimologies populars. Per boca de Sòcrates, fa derivar heroi d’ ἔρος (“amor”), ja que es tractava d’individus nascuts de l’ “amor” d’una divinitat amb un mortal. També, però, diu que podria provenir del verb ἔρομαι (“preguntar”). No debades, els herois serien persones sàvies, hàbils oradors, capaços de “preguntar”.

Perfils universals
La vida dels herois sol seguir els mateixos esquemes en totes les cultures. A la literatura àrab trobam Simbad, protagonista d’un dels episodis de Les mil i una nits. Igual que Ulisses, aquest mariner viatja, juntament amb la tripulació del seu vaixell, als llocs més recòndits i inhòspits del món, lluitant amb tota mena de monstres.

Simbad
Simbad
 
D’altra banda, en la cultura germànica trobam l’heroi Sigfrid, que vendria a ser el germà bessó d’Aquil·les. Si l’heroi grec fou banyat al riu Estígia per convertir-se en immortal, Sigfrid ho aconseguí banyant-se en la sang d’un drac. Sigfrid també tingué un punt vulnerable: una fulla que li caigué a l’esquena durant el seu bany impedí que la sang del drac tocàs aquesta petita part de la seva anatomia. El mateix li passà, a Aquil·les, quan la seva mare Tetis s’oblidà de banyar el turmell del peu per on l’agafà.

Inici de l'Odissea
Inici de l'Odissea
 
L’edat dels herois
En la seva obra Treballs i dies (segle VIII aC), Hesíode parla dels herois en el mite de les edats que, amb noms de metalls, il·lustra la progressiva decadència de la humanitat. D’acord amb seu relat, d’origen oriental, hi hagué cinc edats: la d’or, la de plata, la de bronze, la dels herois i la de ferro. L’edat dels herois, per tant, estava en un passat no molt llunyà i més brillant que el dur present (edat de ferro), en la qual el poeta es lamenta viure.
 
Curiosament, l’edat dels herois trenca amb la línia de la degeneració dels metalls. Hesíode diu que són  “una raça més justa i més noble”. La poesia èpica d’Homer serà la principal encarregada de rememorar les seves famoses gestes (κλέοι).
 
Herois contra el mal
Podem parlar de dos tipus d’herois. Per una part, hi ha els que emprenen un viatge amb un grup de gent per obtenir una recompensa: el toisó d’or de Jàson o el rapte d’Helena d’Esparta. D’altra banda, també destaquen herois que lluiten contra terribles oponents. Es tracta d’un detall també present en moltes cultures de l’antiguitat.

Teseu i el Minotaure
Teseu i el Minotaure
 
En la mitologia grega un dels grans representants del mal és el toro. Personifica la força irracional de la naturalesa que s’oposa al seny de l’heroi. Teseu, per exemple, aniquila el Minotaure de Creta. Un altre símbol de mal és el drac. De fet, entre els grecs, la drakomàkia era un tema molt difós. El déu solar Apol·lo mata Pitó, el drac (femení) que guardava el santuari de Delfos i que al seu pas ho destrossava tot.

Igualment Perseu mata un drac marí per salvar Andròmeda. Jàson s’enfrontà amb el drac que guardava el preuat toisó d’or a la Còlquida. Cadme es desempallega d’un drac per poder fundar la ciutat de Tebes. Altres matadors de dracs foren Bel·lerofont i Hèracles. I en la religió cristiana, aquest paper el podem veure representat per Sant Jordi.

Perseu i el cap de Medusa
Perseu i el cap de Medusa
 
Trets distintius de l’heroi grec
La característica principal dels herois és que són semimortals, és a dir, fills d’una divinitat i d’una mortal. És el cas d’Aquil·les (fill de la nimfa Tetis), Eneas ( fill d’Afrodita), Hèracles o Teseu (fills, respectivament, de Zeus i de Posidó). En d’altres, el parentiu diví pot ser més llunyà, com és el cas d’Ulisses (descendent llunyà d’Hermes).
 
Gairebé tots els herois coincideixen a tenir una infantesa o un naixement una mica accidentat, la qual cosa ja anuncia un destí heroic. Trobam nins abandonats a l’atzar a un riu o a la mar (com succeí a Perseu, a Ròmul i Rem, a Moisès o al mateix Jesucrist, que va haver de fugir amb els seus pares de Betlem a Egipte per evitar que el rei Herodes el matàs) o l’ajuda d’un preceptor excepcional (el centaure Quiró en el cas d’Aquil·les; el vell savi a la Guerra de les Galàxies).

Hèrcules lluitant contra l'Hidra
Hèrcules lluitant contra l'Hidra
 
Tot i tenir sang divina, l’heroi està sotmès al dolor i a l’esforç fins al dia de la seva mort. És, però, una persona amb set de glòria que menysprea els riscos. A la Ilíada (XI, 784), trobam la més clara premissa heroica en boca del pare d’Aquil·les, Peleu: “Ser sempre el millor i mostrar-se superior  als altres”. Al costat dels herois sempre hi trobam la figura d’una dona que exerceix d’amant: Andròmeda (en el cas de Perseu), Deianira (en el cas d’Hèracles), Ariadna (en el cas de Teseu), Medea (en el cas de Jàson) o Briseida (en el cas d’Aquil·les).
 
Els herois no es poden escapar del seu destí mortal. Hi ha, però, algunes excepcions, com Dionís, Hèracles o Asclepi, que es convertiren en déus un cop morts. No tots anaren a parar a l’Hades. A alguns, els déus els donaren un retir privilegiat a les Illes dels Benaventurats o els Camps Elisis. Els sepulcres dels herois foren objecte de veneració. Totes les polis s’encomanaven a la seva protecció.

Ulisses matant els pretendents de Penèlope
Ulisses matant els pretendents de Penèlope
 
Cicles heroics
A Grècia es poden distingir tres grans cicles heroics:

  • Cicle troià: és el més famós. Conta el rapte d’Helena d’Esparta, precedit del judici de Paris, i la guerra que el món grec emprèn contra Troia per recuperar princesa. Les obres més representatives d’aquest cicle són els dos poemes homèrics: la Ilíada, que relata un motiu de la guerra troiana (la còlera d’Aquil·les), i l’Odissea, que ressegueix el retorn d’un dels herois més famosos de la guerra, Odisseu (Ulisses).
  • Cicle tebà: el seu tema central és la guerra contra Tebes, evocada per Èsquil en la seva tragèdia Els set contra Tebes. En aquest cicle s’emmarca el mite d’Èdip i d’Antígona.
  • Cicle de Micenes: es centra en la figura del rei Agamèmnom. En tornar de la guerra de Troia, amb Cassandra com a botí, la seva muller Clitemnestra el va matar amb l’ajut del seu amant Egist. Després, Electra i Orestes, fills d’Agamèmnon i Clitemnestra, venjarien la mort del seu pare matant la seva pròpia mare.

Altres cicles secundaris foren el d’Hèracles i els seus dotze treballs, el de Jàson i els argonautes, el de l’atenès Teseu o el de Prometeu. Els herois no només foren protagonistes de la poesia èpica sinó també de la tragèdia, que al món grec tingué un fort component pedagògic i cívic. Mentre, però, la poesia èpica s’ocupa de rememorar les gestes dels herois, la tragèdia, en canvi, representa el seu patiment (πάθος), sovint provocat per la seva supèrbia (ὑβρις).
 
Avui la figura de l’heroi ha perdut el seu component mític. Qui assumeix el seu rol són els jugadors de futbol -seguits per milers de persones-, els actors de cinema i algun líder polític amb vocació messiànica.

No us podeu perdre aquesta entrevista a Francesc Torralba. Parla sobre els lideratges ètics.

Aquí teniu un capítol del programa "This is art" dedicat a la valentia.

Aquí teniu un vídeo que parla sobre l'energia i els superherois.

En aquest enllaç trobareu totes les entrades sobre herois que he escrit fins ara.

Aquest altre enllaç conté informació sobre herois que han donat nom a complexos o síndromes en la psicologia.

I aquest altre article parla sobre l'univers simbòlic dels mites.

Aquí teniu un article que parla sobre l'origen dels dracs.

Aquest documental parla sobre la figura dels herois:

Paraules amb molt de fetge

Quan suportam impassiblement una cosa deim que “tenim molt de fetge”. Quan ens cansam, “treim el fetge per la boca”. El fetge és un òrgan glandular que segrega la bilis, una substància líquida groguenca també coneguda com a fel, d’on tenim fal·lera com a sinònim d’inclinació envers alguna cosa o persona -fellarĭa era un terme aplicat inicialment a una malaltia del bestiar deguda a un excés de menjar; d’aquí la idea d’ ”obsessió”, “idea fixa”.

Els antics el consideraven el fetge la seu de les passions. No és estrany, doncs, que el càstig de Prometeu, encadenat al Caucas, fos que una àguila li cruspís el fetge que, de nit, se li regenerava. La importància del fetge al món clàssic es veu reflectida en l’hepatoscòpia, una tècnica endevinatòria que consistia a examinar (σκοπέω) el fetge (ἧπαρ) d'un animal sacrificat per conèixer la voluntat dels déus en relació al futur. És famós el fetge de bronze de Piacenza (segles II-I aC), trobat en aquesta ciutat del nord d’Itàlia. Porta incises quaranta inscripcions repartides en setze caselles que representen diferents espais de la volta celeste, segons el concepte religiós i astronòmic dels etruscs.

Fetge de bronze de Piacenza
Fetge de bronze de Piacenza
 
Fetge, una delicatesse
El fetge també té una forta tradició culinària.  Ja els egipcis s’adonaren que les oques, abans d’emigrar, duen a terme una sobrealimentació. Es tractava d’emmagatzemar grasses que els permetessin viatjar sense necessitat de perdre massa temps aturant-se per menjar. Havent observat això, els habitants del riu Nil es posaren a engreixar les oques, primer amb bolles de farina i després amb figues seques. D’aquesta manera, provocaven la hipertròfia hepàtica que desitjaven. És el que els francesos coneixerien com a foie gras (“fetge gras”), tota una delícia gastronòmica, una delicatesse.

Foie gras
Foie gras

Aquesta tècnica de sobrealimentació seria descrita al segle I dC pel cuiner romà Marc Gavi Apici en el seu tractat De re coquinaria. Ell parla d’iecur ficatum (“fetge alimentat amb figues”) -ficatum és la contracció ficis pastum (“crescut amb figues”). L’equivalent grec d’iecur ficatum fou ἧπαρ σύκοτον - ἧπαρ, “fetge”, avui apareix en molts de cultismes com hepatitis o hepatologia, mentre que σῦκον ha donat sicosi (no confondre amb psicosi), que és una malaltia inflamatòria de la pell, d’aspecte similar a la polpa d’una figa madura oberta.
 
L’expressió iecur ficatum  tingué tant d’èxit que aviat els romans s’oblidaren que fetge es deia iecur, de manera la víscera va ser substituïda pel menjar elaborat, pel ficatum, d’on tenim el nostre mot fetge. La paraula la podem resseguir en la resta de llengües romàniques: hígado (castellà), fígado (gallec i portuguès), foie (francès), fegato (italià), ficat (romanès) o figáu (sard).
 
Figues d’un altre paner
Quan ens enredam amb un tema que no pertoca, deim “això són figues d’un altre paner”; quan una cosa no resulta, “fa figa”; i a la vagina també l’anomenam “figa” -arran del seu contingut sexual, existeix en castellà el terme “sicalipsis” (+ ἄλειψω, “untar”) per al·ludir a una cosa obscena, de contingut pornogràfic.

Pintura de cistella amb figues
Pintura de cistella amb figues
 
Ja a l’antiguitat la figuera tingué un protagonisme especial. Adam i Eva, quan s’adonaren que anaven nus pel culpa del seu pecat original, es "cosiren unes fulles de figuera" per a tapar-se les vergonyes. Els romans el consideraven una arbre sagrat. De fet, segons la mitologia, sota la seva ombra la lloba Luperca alletà Ròmul i Rem.

Mosaic amb figues
Mosaic amb figues
 
Compte amb els sicofants!
La figa era un fruit consumit per tots els pobles de la Mediterrània, ja sigui fresc, sec, en conserva o amb vi. A l’antiga Grècia -no se sap per què-, hi va haver una època en què es prohibí la seva exportació. Aleshores aparegueren uns personatges que es dedicaren a identificar els individus que continuaven exportant figues (σῦκον) de manera il·legal. Foren coneguts com a sicofants (+ φαίνω, “descobrir”).
 
Amb el temps, però, aquest ofici de delator amplià el seu àmbit d’actuació. Al·ludí a denunciants professionals que cobraven per acusar en públic qualsevol persona. Podien rebre doblers per falsejar la veritat en un procés legal o per arruïnar moralment o econòmicament un home innocent. Eren, per tant, personatges que feien de la calúmnia, la insídia i la difamació el seu modus vivendi.

Tertulians, els nous sicofants
Tertulians, els nous sicofants
 
Els sicofants eren vistos com a éssers malvats, que actuaven empesos per la gelosia i la cobdícia. Foren molt temuts, sobretot pels rics. Algunes polis intentaren castigar per llei les seves deplorables pràctiques. Tanmateix, foren incontrolables. El comediògraf Aristòfanes deia: "No hi ha antídot contra la picada d'un sicofant". El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, patí la seva picada en plena democràcia atenesa. Fou acusat de no creure en els déus de la seva ciutat i de corrompre la joventut. Per això, fou condemnat a mort. Per desgràcia,  avui encara  hi ha molts de sicofants, molts de calumniadors professionals. Basta sentir o veure qualsevol tertúlia de ràdio o televisió.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre la connotació sexual de les figues.

Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
Les llavors de la discòrdia
Etimologies gastronòmiques
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px