Banner Top

Etimologia dels recursos estilístics

RECURSOS FÒNICS

Addició o supressió

Afèresi (< αἱρέω, “agafar”, “elegir” + ἀπό, “lluny de”). Supressió d'un fonema o d'una síl·laba, ambdós àtons, en posició inicial de mot. Ex: Antoni > Toni.

Apòcope (< κόπτω, “colpejar”, “abatre” + απο, indica separació).  Contrari a l’afèresi. Supressió d'una part del final d'un mot. Ex: foto < fotografia.
 
Repetició

Cacofonia (< κακός, ή, όν, “dolent”, + φωνή, “veu”). So desagradable, especialment el que resulta de la repetició d'uns mateixos fonemes i de l'encontre de certs mots, de la reiteració de síl·labes idèntiques o de l'associació de sons discordants. Ex.: En un acte aquest vespre a Barcelona se celebren els setanta anys de la creació de la institució i els vint anys de la seva recuperació un cop restituït el Parlament.

Homofonia (< ὄμοιος, ή, όν, “igual” + φωνή, “veu”). Identitat fonètica entre dues paraules o expressions de significat diferent. Ex: Conill, per què tems el temps? (Pere Quart)

Al·literació (< ἄλλος -η -ον, “altre”). És la repetició d’un mateix so vocàlic o consonàntica —no sempre d’unes mateixes lletres— al llarg d’un vers, d’una estrofa o d’una frase. Ex:

Cops de tralla, llamps llamps llunyans (Pere Gimferrer)
Ara el sol no sol trair (Josep Maria de Sagarra)

Paronomàsia (< παρα, “al costat de”, + ὄνομα, “nom”). Consisteix a col·locar en una frase dos mots que solament es distingeixen en algun fonema. Ex.:

Colom mira l’Atlàntic sense mida (Jacint Verdaguer)
Estel fix mirant-me fit (Joan Vinyoli)
 
També, però es dona, en la repetició d’un mateix mot amb significat diferent. Ex: Ara el sol no sol trair (J.M. de Sagarra)
 
Onomatopeia (< ὄνομα, “nom”, + ποιέω, “fer”). Imitació de sons naturals mitjançant fonemes. Ex.: Tots els migdies zumzeig de mosques (Segarra)

Permutació

Anagrama (< ἀνά, cap amunt o cap enrere, + γράμα, “lletra”). Paraula formada a partir de les lletres d’una altra paraula, ordenades de diferent manera. Ex: Tresor = Rostre/ Esponja = Japonès.

Palíndrom (< πάλιν, “cap enrere”, + δρόμος, “cursa”). Mot, frase que es pot llegir tant de dreta a esquerra que d’esquerra a dreta Ex: Senén té sis nens i set nenes/ Català a l’atac.

apocrifos 472 314 

RECURSOS MORFOSINTÀCTICS

Addicció o supressió

Asíndeton (+ α privativa + σύν, “amb”, + δέω, “fermar”). Omissió de conjuncions de coordinació per tal d’accelerar el ritme de la frase. Ex: Indecisa, rara, nova / ara comença la rosa (Bartomeu Rosselló-Pòrcel).

El·lipsi (< ἐν, “dins”, + λείπω, “deixar”, “abandonar”). Supressió d’una o més paraules d’una construcció gramatical, que s’han de sobreentendre pel context.

Encavalcament (<  cavalcar). Desacord que es produeix entre la pausa final del vers o del primer hemistiqui i la pausa sintàctica de manera que la frase acaba en el vers o hemistiqui següent. Ex: Esposa fèrtil d'enginy gosat seré. L'amor com una rosa sola. Per àrbitre, llibertat (Clementina Arderiu)

Enumeració (< numerus). Presentació successiva i ràpida d'una sèrie d'idees referides sempre a la mateixa cosa. Poden anar separades per conjuncions o no. Ex:

Beneït sigui l'any, el punt, el dia,
l'estació, el lloc, el mes, l'hora
i el país, en el qual la seva encantadora mirada
s’encadenà a l'ànima meva.
(Petrarca)

Epítet (< ἐπί, amb el sentit d’ “afegit a”, + τίθημι, “col·locar”). Adjectiu que subratlla una qualitat inherent a la cosa expressada pel substantiu. Ex:
 
On va aquella vela blanca
perduda en l’abisme blau?
(Miquel Costa i Llobera)

Pleonasme (< πλήθω, “estar ple”). Repetició d’una paraula o d’una idea. Expressió redundant. Ex: Ho vaig veure amb els meus ulls.

Polisíndeton (< πολύς, “molt” + σύν, “amb”, + δέω, “fermar”). Repetició d'una conjunció per donar més força a l'expressió. Ex: Menjaven i cantaven i es divertien.

Redundància (< redundo, “refluir”, “vessar”). Ús de paraules inútils per expressar un idea, perquè ja està prou ben expressada; i, en general, repetició. Ex. Entra cap a dins.

Repetició 

Anàfora (ἀνά, “cap enrere”, + φέρω, “transportar”). Element lingüístic que s'interpreta segons un element que apareix amb anterioritat. Ex: Arribaren diverses dones. Totes duien mocadors al cap/ En Pere i en Joan es tutegen.

En literatura, l'anàfora és la repetició del mateix mot o el mateix grup de mots al començament de dues o més clàusules successives. En la publicitat, un exemple és l'anunci del sabó Sanex: Pell suau, pell sana.

Catàfora
(< κατά, “per avall» + φέρω, “transportar”). És l'element contrari a l'anàfora. Ex.: Li vaig donar el llibre, a en Joan.

Anadiplosi (< ἀνά, “cap enrere”, + διπλεω, “doblegar”). Repetició de la mateixa paraula (o grup de paraules) al final d'un vers i principis del següent, de manera que es forma un efecte fonètic d'atenció del receptor, que subratlla la importància d'aquells mots i fa una pausa en el ritme de recitació general. Ex:

La canta de prop i sembla llunyana,
llunyana la veig i encara allunyar-se

(J. Maragall) 

Paral·lelisme (< παρα, “al costat de”, + ἄλλος -η -ον, “altre”). Repetició d’una mateixa estructura en diverses frases seguides. Ex:
 
No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls
ni cap vent tan subtil com els teus dits.
(Miquel Martí i Pol)

Subtitució o permuta

Hipèrbaton (< ὑπερ, “sobre”, + βαίνω, “anar”). Alteració forçada de l’ordre gramatical dels mots per aconseguir el ritme adequat o la mètrica desitjada. Ex: Impossible veure el futur és.

Quiasma (en al·lusió a la lletra x grega, creuada). Disposició creuada dels elements que formen dos sintagmes o dues frases: Collim la rosa de dia i de nit el gessamí (J. Carner). 

 figuras literarias

RECURSOS LÈXICO-SEMÀNTICS

Addicció o supressió
 
Al·lusió (< alludo, “jugar”). Expressió que s'utilitza per referir-se a algú o a alguna situació o fet, sense anomenar-lo directament.
 
Antítesi (< αντί, “contra”, “en lloc de”,+ τίθημι, “col·locar”). Contrast de dues idees, dues expressions o dues paraules de significació oposada. Ex: Riu que riu, me fa un petó que, sent de foc, va gelar-me (Miquel de Palol).
 
Antonomàsia (< ἀντί, “en lloc de”, + ὄνομα, “nom”). Consisteix a substituir un nom propi per un de comú o a l'inrevés. Ex: Ciutat Eterna per Roma; el filòsof per Aristòtil. Antonomàsia també pot ser sinònim de “per excel·lència”. Ex: Sant Pau és l'apòstol per antonomàsia.
 
Apòstrof (< ἀπό, “des de”, + στρέφω, “apartar”). Invocació durant el discurs a un ésser real o imaginari amb finalitat interpel·ladora. N’és un bon exemple l’inici de l’Odissea:

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre. 

Aposició (< ad, “cap a”, + pono, “posar”). Juxtaposició d’una o més paraules a una altra o unes altres, de la mateixa categoria gramatical, de manera que la segona exerceixi una funció explicativa. Ex:

Oh Cloris -l'aimada de coses no vistes-
atura l'hivern amb el somrís teu!
(Miquel de Palol)

Hipèrbole (< ὑπερ, “sobre”, + βάλλω, “llançar”). Deformació de la veritat mitjançant l'exageració. Ex: Esquitxen tot l'espai amb les desferres, és una exageració evident per fer més expressiva la descripció de la guerra.
 
Retrat. Descripció dels trets físics i de caràcter d'un personatge. Si la descripció és només del caràcter, parlam d'etopeia (< ἔθος, “costum”, + ποιέω, “fer”). Si és física, de prosopografia (< πρόσωπον, “rostre”, + γράφω, “escriure”).
 
Sinestèsia (σύν, “amb”, + αἰσθάνομαι, “percebre amb els sentits”). És l’associació d’elements que provenen de camps sensorials diferents (visuals, auditius, olfactius, gustatius, tàctils) o l’associació entre els elements i les emocions. Ex: música cega/ llàgrimes sonores.
 
Substitució
 
Al·legoria (< ἄλλος -η -ον, “altre”, + ἀγορεύω, “parlar en assemblea”). Allò que representa una cosa, una idea, per semblança suggestiva.

Eufemisme (< ευ, “bo”, + φημί, “dir”). Substitució d'una paraula o expressió considerada vulgar, malsonant, desplaent o inconvenient per una altra pretesament més adequada.
 
Ironia (< εἴρω, “dir”). Consisteix a dir el contrari del que es vol dir. Ex: El valent soldat, va fugir de la batalla.

Metàfora (< μετα, “després”, + φέρω, “tranportar”). Estableix relacions entre dos termes, però ho fa eliminant el vincle de la comparació. Se sol distingir entre:

a) Metàfora in praesentia, en què apareixen el terme real (A) i el terme imaginari (B): 

La terra (A) és una cambra (B)
on no penetra el vent.
(Josep Sebastià Pons)

b) Metàfora in absentia, en la qual el terme real (A) és substituït pel terme irreal o imaginari (B). Així, Baltasar Porcel, en referir-se a la lluna plena (A), escriu: la melangiosa i freda claror de la bola nocturna (B)...
 
Metonímia (< μετα, “després”, + ὄνομα, “nom”). Consisteix en la substitució d’un terme per un altre amb el qual guarda relació de causa o dependència. N’hi ha de diversos tipus:

  • Causa per efecte: Li feu mal el sol (= calor produïda pel sol).
  • Efecte per la causa: Està mancat de pa (= mancat de feina).
  • Contenidor pel contingut: Prendre una copa (= una beguda).
  • Autor per obra: És propietari d’un Goya (= d’un quadre pintat per Goya).
  • Lloc pel que es produeix: Es va prendre un Xerès (= vi que procedeix de Xerès.
Sinècdoque (< σύν, “amb”, + εκ, “des de”, + δέχομαι, “rebre”). Consisteix en la designació d’una cosa amb el nom d’una altra (a vegades es confon amb la metonímia). N’hi ha de diferents tipus:
  • La part pel tot: Varen aparèixer al camp de futbol onze parells de botes (= onze futbolistes).
  • El tot per la part: Tot el món diu el mateix (No és tot el món, en realitat es refereix a molta de gent).
  • El singular pel plural: El ca és un animal fidel (No es refereix a un únic ca, sinó a tots en general).
  • El gènere per l’espècie: Els mortals no es consolen (Com a mortals es refereix als homes, però els animals tambem ho són).

Oxímoron (< ὀξύς, εῖα, ύ, “agud”, “punxegut”, “àcid”, +  μῶρος, “estúpid”): Consisteix a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari o “estúpid”. Ex.: docta ignorància, silenci sonor, lúcida bogeria.
 
Paràbola (< παρα, “al costat de”, + βάλλω, “llançar”). Al·legoria que conté un ensenyament moral.
 
Paradoxa (+ παρά, “fora de”, + δόξα, “opinió”). Unió d'idees aparentment irreconciliables, però que en el fons presenten un enunciat veritable. Ex:

Vàrem tenir la copa de la vida
arran de llavis, i bevent mories
(Joan Vinyoli)

Personificació (< persona). Atribució de qualitats humanes a ésser inanimats.

... riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
(M. Costa i Llobera, referint-se al pi de Formentor)

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula.

Articles del web relacionats:
- Apologia de la paraula
Emparaular el món
Al principi existia la paraula
La postveritat segons Aristòtil
Sobre mentors i cicerones
El poder de la fal·làcia
Demòstenes, un antiglobalitzador en l'era clàssica
Antifont d'Atenes, el psicòleg de la paraula
- L'origen dels tòpics literaris









 

 

 









 

La guerra propagandística

Article publicat a l'Ara Balears (01/12/2013)
 
Abans se li deia propaganda i ara comunicació. És la força dels eufemismes, que sovint maquillen mentides. La paraula propaganda apareix per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”). A partir del segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’imperi romà, els habitants d’aquells llogarets més apartats que es resistien a adoptar la nova doctrina havien passat a ser coneguts com a paganspaís i pagès també contenen el mateix ètim.
 
Tot i que es tracti d’un mot d’encunyació recent, des de l’antiguitat la propaganda ha estat al servei dels més poderosos. Un dels qui en sabé treure més partit fou Juli Cèsar. Aquest polític de la Roma republicana del segle I aC, que ha passat a la història amb eslògans com alea iacta est o ueni, uidi, uici, no dubtà a magnificar les seves gestes militars a través de textos com la Guerra de les Gàl·lies i la Guerra Civil. En una iniciativa sense precedents, també va aconseguir, amb el vistiplau del Senat, estampar la seva efígie en les monedes, la qual cosa, juntament amb l’erecció d’estàtues, li garantia una major presència “mediàtica” entre la població.
 
Els admiradors de Cèsar no dubtaren a parlar bé d’ell en qualsevol reunió. Fou així com tengueren sentit els discursos panegírics, paraula provinent del grec pan (“tot”) i d’agyris (“assemblea”). Amb aquesta fama, no és d’estranyar que alguns fins i tot el volguessin fer rei. Ja als llibres sibil·lins –premonitoris del destí de Roma- hi havia escrit que el poble iranià dels parts “només podria ser vençut per un rei”. Quedava clar, doncs, que a Roma, com abans a l’antiga Grècia, els oracles també podien estar al servei de la propaganda  –és el mateix que passa actualment amb les enquestes governamentals del CIS.
 
A pesar de tants d’esforços persuasius, Cèsar acabaria essent assassinat pels seus. Octavi August, tanmateix, en fou un digne successor. No debades, contractà Virgili perquè li escrigués l’Eneida, una obra del tot apologètica a la seva figura. L’historiador Tit Livi també li faria la gara-gara amb Des de la fundació de la ciutat. L’objectiu del llibre era enaltir els valors de la Roma d’August davant de les misèries dels pobles sotmesos. A més de lloar els valors patriòtics, la propaganda, però, també és un mitjà eficaç per difondre la mentida històrica. És el que passà amb l’emperador Tiberi. Dècades després de morir, la seva imatge pública fou destrossada pels historiadors Tàcit i Suetoni, que el presentaren com un vell sanguinari i pederasta.
 
En època moderna, la propaganda consolidaria la seva càrrega negativa amb el nazisme. Al ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goebbels, se li atribueix la frase “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. El seu ideari era així de clar: “No hi ha necessitat de dialogar amb les masses, els eslògans són molt més afectius. Actuen en les persones com ho fa l’alcohol. La multitud no reacciona com ho faria un home, sinó com una dona, sentimental en lloc d’intel·ligent”.
 
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
 
Hem de suposar que el Govern Bauzá també es fa seves aquestes paraules de Goebbels. Si no, no s’entén que cap dels seus incondicionals súbdits aduladors hagi volgut assistir a gairebé cap de les taules rodones sobre l’ensenyament públic que aquests darrers mesos s’han celebrat a gran part de pobles de Mallorca. Han preferit adoctrinar els seus en petit comitè i a porta tancada. I, per convèncer les díscoles masses que tanta por els infonen, IB3, l’altaveu de les consignes institucionals, ja s’ha encarregat de fer-los la feina.
 
La darrera ordre executada de franc per l’ens autonòmic ha estat l’emissió del vergonyós vídeo de la Fundació Jaume III titulat A Mallorca, en bon mallorquí. Estaria bé que aquests defensors de “lo nostro” també reivindicassin la figura de Francesc de Borja Moll, l’encarregat d’adaptar la gramàtica de Fabra a les modalitats insulars. Tem, però, que a ell també el considerin un “pancatalanista”. Ara tan sols hem d’esperar que TVE emeti aviat un altre vídeo: “En Andalucía, en buen andaluz”. A veure què en dirà la RAE. I mentre dura aquest renou ideològic la maquinària propagandística ja parla de brots verds. Al carrer, però, només s’hi veuen males herbes que delaten la ineptitud governamental.

Al principi existia la paraula

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (10/08/2013)

“Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu […]. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres […]”. D’aquesta manera tan semiòtica arranca l’Evangeli segons Sant Joan. Ja al Gènesi trobam que la creació es produeix precisament per l’acte de la parla: “Déu digué: que existesqui la llum. I la llum va existir [...]. Després que Iahvè designàs cadascuna de les realitats superiors (el dia i la nit, el cel i la terra...), l’home, Adam, fou l’encarregat de anomenar els animals: “Déu va modelar amb terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria”.
 
La nostra vida, per tant, no seria res sense les paraules. Si no, que ho demanin a l'escriptor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014). Quan tenia dotze anys, el Premi Nobel de Literatura de 1982 va estar a punt de ser atropellat per una bicicleta. Se salvà gràcies a un capellà, que, en cridar “Alerta!”, va provocar la caiguda del ciclista. Aleshores aquell salvador li va dir: “Ja ha vist vostè què és el poder de la paraula”. El filòsof alemany Heidegger (1889-1976) insistí en el tema afirmant que  “el llenguatge és la casa del Ser”. No debades, la paraula és el principal element que ens distingeix de la resta d’animals; suposadament ens dóna seny.
 
Curiosament el grec de les Sagrades Escriptures empra el terme lógos (“enteniment”) per referir-se a la Paraula. La seva traducció al llatí cristià fou verbum. Aquest mot, tanmateix, acabaria essent desplaçat per un altre d’origen grec, parabolé, que en un principi volia dir, literalment, “llançament a un costat” i, després, “comparació”. Fou així com irrompé de forma proverbial en la nostra llengua la paraula. En aquesta evolució semàntica, la seva connotació original, lligada al cultisme paràbola, quedava reservat a l’àmbit de la geometria i de la literatura.
 
Per parlar, doncs, cal tenir paraules; en altres llengües romàniques, en canvi, es prefereix fer-la petar d’una manera més fabulosa. Així, el llatí fabulor (“conversar”) donà en castellà “hablar” i en portuguès “falar”. En qualsevol cas, som persones de paraula o faltam a la paraula donada. Demanam la paraula, la cedim, la prenem i, fins i tot, la retiram, sabent que tots som esclaus de les nostres paraules i amo dels nostres silencis. O, de la mateixa manera que, segons un famós lema publicitari, som el que menjam, també podem dir que som el que parlam.
 
Avui, però, assistim a un empobriment de la dialèctica. Les paraules han esdevingut crits. El que importa és vèncer i no convèncer, dissuadir i no persuadir. El raonament ha donat pas a l’atrofia mental del maniqueisme. Ara tot és blanc o negre. No existeix el gris. Opinió equival a dicotomia. Tenim misologia, aversió al raonament. Ens hem convertit així en éssers gregaris que, com un bestiar (grex, en llatí), ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis, tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Per coherència, doncs, ens aferram (haero) a la cohesió tribal.

Els prejudicis segons Mafalda
Els prejudicis segons Mafalda

En la nostra societat tampoc ja no hi ha judicis, sinó prejudicis. Tothom es creu estar en possessió de la veritat absoluta i no es mou de la seva trinxera. No suportam (tolero) la tolerància. Som, per tant, fanàtics de les nostres idees. Les defensam amb els ulls embenats, sense escoltar i alçant la veu, perquè ens fa por desxifrar la complexitat de la realitat. També evitam argumentar, ja que això implica demostrar (arguo) els nostres principis arrogants no ratificats (< reor, “creure”) sovint per cap raó. Defugim el diàleg (“conversa”, en grec); ens pot més la violència de la paraula: el debat (<battuo, “colpejar”) i les discussions (< discuteo, “trencar”). Davant tal degradació, cobra sentit el vers de Blas de Otero: “Pido la paz y la palabra”.

La tribu segons Nietzsche
La tribu segons Nietzsche
 
Tampoc no volem sentir a parlar de l’objectivitat, és a dir, dels obstacles que se’ns llancen (iaco) davant (ob-) nostre i que ens podem provocar algun que altre ictus. La subjectivitat ens dóna més seguretat perquè ens permet tenir-ho tot més sota (sub-) control. Per descomptat, avui la ignorància és més atrevida que mai i ja no ens fa plorar. No enyoram (ignoro) el coneixement perquè, ja em permetran el barbarisme, som així de “xulos”. No debades, hem tornat a la nostra infància, a quan no podíem parlar (for) i, en italià, érem criatures irreverents (fanciullo), forma que es simplificà en ciullo.
 
Ara comunicam sense sentit comú i ens expressam pressionats per les majories. El llenguatge s’ha pervertit. Els tabús s’han convertit en autèntiques armes de destrucció massiva que cal evitar per salut mental. Així, alleujam la crisi amb l’eufemisme recessió i ens conhorten més les reestructuracions que no pas els acomiadaments. Tants d’eufemismes, però, no han aconseguit rebaixar la tensió verbal. La petulància fa que ens adrecem (peto) a la gent amb la mateixa impetuositat i competitivitat, mots d’ètim idèntic. Convé, doncs, tornar a dotar de contingut la famosa sentència de Ramon Llull: “La paraula és l’arma més poderosa”.

Per reflexionar més sobre el poder de la paraula, aquí teniu un article molt interessant, titulat Divines paraules, d'Àlex Rovira.

I sobre la societat tan maniquea que tenim, aquí teniu un article de Pérez Reverte.

Aquí teniu un poema del poeta felanitxer Jaume Munar dedicat a les paraules

 

Els humans sempre s’han pres
la Paraula massa a pit!
Si ens fos permès de parlar
amb les bèsties veuríem
que fins i tot elles senten
que amb els seus grunys desoculten
el sentit pregon de l’Ésser.

En aquells primers batecs,
remugaven, redundants,
l’immens prat de versemblança
que la llum els atorgava
i fou així com, de cop,
confortablement inútils,
amb les manyes esburbades
de qui descobreix el foc,
balbucitaren, tot just,
el primer de tots els mots.
Després: sols l’avorriment,
tot el tedi del camí
acostumat de les bísties,
sempre el mateix puta nom
per a cada puta cosa...
D’aquell llot reiteratiu
grassos prohoms respectables
n’induïren lleis morals,
científiques, tractats,
com aquestes burocràtiques
estructures de la llum
que a tothora t’enlluernen,
com un pres que a les palpentes
desaprèn el manament,
que l’haurà de redimir:
«Oblida-ho tot, calla-ho tot
i habita sols la paraula,
lliure, òrfena de món,
per tal que així esdevengui
com una nit sense dia,
com un ou sense trencar:
inútil, però possible». 


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



El filòsof Emilio Lladó fa un elogi de la paraula:



I en aquest vídeo Nuria Pérez Paredes alerta de l'empobriment lèxic dels nostres fills:



I aquí teniu "L'elogi de la paraula" de Joan Maragall.

I aquí teniu una tertúlia del programa "La noche en vela" de RNE sobre el mal que poden fer les paraules.

Articles del web relacionats:
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
Apologia de la paraula
-
 Emparaular el món

Penis, un pinzell penjant

Una de les metàfores genitals més universals consisteix a comparar el membre viril amb la coa dels animals. Al món romà la coa dels quadrúpedes era coneguda com a penis (del llatí pendeo, “penjar”). I aquest fou el terme que també s’emprà com a eufemisme per referir-se al fal·lus (< φαλλός), que en llatí també era conegut col·loquialment com a mentula (“verga”). Curiosament, aquesta “coa” metafòrica dels romans s’ha convertit per a nosaltres en un cultisme que únicament conserva ja el seu sentit anatòmic.

Una selfie ben curiosa
Una selfie ben curiosa


A part de penis, el pendeo llatí (“penjar”) també va donar pensar. O sigui, ja és ben cert, almanco des del punt de vista etimològic, que, en l’actual “fal·locràcia”,  els homes pensen amb el penis! I a molts d’ells el penis els fa ser uns autèntics pendons (de vida dissoluta); no debades, van d’un lloc a un altre, pendulant

origen guerraEl 1989 l'artista Orlan feu una versió pròpia de "L'origen del món" de Gustave Courbet (1866). La titulà "L'origen de la guerra"

El diminutiu de penicillus (“coeta”) s’aplicava, també en sentit metafòric, a l’estri dels pintors, per la seva similitud innegable amb la coa dels animals. D’aquí ve, doncs, pinzell –en alemany també es diu Pinsel; en anglès, en canvi, pencil és un llapis i paintbrush és un pinzell.

 

Mapa lingüístic europeu del penis
Mapa lingüístic europeu del penis



Penicil·lina miraculosa
En medicina també es recorr al penicillus llatí per donar nom a les estructures anatòmiques que tenen forma de pinzell, com els penicil·lis. De manera similar degueren pensar els científics del segle XIX quan batejaren com a Penicillium un gènere de fongs diminuts amb forma de pinzells fins.

El 1929 es produí una de les passes més transcendentals en la història de la medicina: el bacteriòleg anglès Alexander Fleming (1881-1955) va descobrir per casualitat que el penicillium tenia substàncies antibiòtiques que acabaven amb les infeccions: havia nascut la penicil·lina, nom format amb el sufix –ina, indicatiu de “substància procedent de”, present també en termes com aspirina, insulina o morfina. La penicil·lina fou un dels primers antibiòtics comercialitzats. Amb ella, per primera vegada els metges pogueren combatre amb eficàcia pneumònies, meningitis i altres infeccions bacterianes mortals.

Manneken Pis (Brussel·les)
Manneken Pis (Brussel·les)

Els cobdiciosos penis petits
Crida l’atenció que les escultures clàssiques tenguin penis petits. Això, però, té una explicació. Els grecs associaven un penis petit i no erecte amb la moderació, una de les virtuts que formaven part de l’ideal de la masculinitat. Ja ho defensava el comediògraf Aristòfanes en la seva obra Els núvols: “Pit sa, espatlles amples, llengua curta, glutis forts i membre petit”.

Dorífor (Policlet, 440 aC)
Dorífor (Policlet, 440 aC)

En contraposició, el penis gran definia l’home vulgar, salvatge i bàrbar –així eren representats els homes d’edat avançada o els borratxos. En època moderna, però, amb l’auge de la pornografia, aquesta concepció fàl·lica ha canviat. Ara la mida sí que importa.

Sàtir (imatge de l'esperit salvatge) amb penis erecte
Sàtir (imatge de l'esperit salvatge) amb penis erecte


Sinònims de penis són titola (d’origen expressiu) o carall. Segons Corominas, aquesta darrera paraula provindria del verb llatí caro (“cardar la llana”), que acabà significant “tenir coit” -la mateixa arrel té el verb cardar, sinònim de l’acte sexual.

La paraula carall la podem trobar igualment en la toponímia. A Pollença (Mallorca), a Cala de Sant Vicenç hi ha la serra del Cavall Bernat. En realitat no va referència a cap cavall, sinó a una roca enorme vertical amb connotacions fàl·liques. Durant l’època medieval carall era un topònim corrent per a designar roques que evocaven, per la seva forma, el membre viril. Amb el pas del temps, però, es defugí aquesta metàfora per considerar-la indecent.

Les “pollas” dels “gilipollas”
Com a paraula vulgar de penis que també s’ha imposat per via de la metàfora, tenim polla, que en el món de l’ornitologia és una gallina jove i que està relacionada amb el verb pul·lular, derivat del llatí pullulo (“brotar”) -en viatjar a Xile, hem d’anar en compte perquè la “polla nacional” és una loteria. En castellà, però, la “polla” també s’empra com a sinònim d’al·lota jove, d’on vendria l’insult “gilipollas” (carallot o colló en català).

A principis del segle XVII Baltasar Gil Imón de la Mota ocupava el càrrec de fiscal del Consell d’Hisenda. Segons les cròniques de l’època, aquest alt funcionari sempre acudia a qualsevol acte social amb les seves tres filles amb la intenció de trobar-los algun promès. El problema era que aquelles tres “pollas” no eren molt espavilades ni tampoc agraciades físicament.

És per això que, quan Gil Imón apareixia amb les seves filles a una festa, les males llengües començaven a dir “Ahí va de nuevo don Gil con sus pollas”. D’acord amb aquesta teoria, l’associació d’idees fou inevitable i aviat l’enginy popular hauria fusionat en un sol concepte l’estupidesa i les filles del fiscal. Tanmateix, la RAE apunta com a etimologia de “gilipollas” la paraula caló jili (“innocent”, “càndid”).

Cròniques de l’època que parlens de l’etimologia de “gilipollas”
Cròniques de l’època que parlen de l’etimologia de “gilipollas”


El famós penis de Rasputin
Un dels famosos penis de la història és el de Grigori Rasputin. Va ser un monjo i curandero rus de finals del segle XIX que va fer de conseller de l’últim tsar de Rússia, Nicolau II. Era molt carismàtic i tenia fama d’estar sonat, però, sobretot, de tenir una vida sexual molt dissoluta. Tanmateix els historiadors no han trobat proves que justifiquin aquesta vida llicenciosa.

Grigori Rasptuin (1869-1916)
Grigori Rasptuin (1869-1916)


El 1916 Rasputin, que en rus vol dir “bifurcació”, va ser assassinat a Sant Petersburg. Després de ser tirotejat, el seu cos va ser llançat a un riu. La llegenda diu que, un cop trobat el seu cadàver, se li extirpà el cor i fou castrat no se sap per què. Des d’aleshores el seu membre fou considerat una relíquia i va donar tombs per tot Europa. El 2004 un metge assegurà tenir-lo i l’exposà al museu eròtic de Sant Petersburg que gairebé va obrir a posta i que encara es pot visitar. Està guardat dins un pot amb un líquid especial que evita la seva putrefacció. No sabem si aquest membre viril realment és el de Rasputin. El cert, però, és que les seves mides impressionen. Té 30 centímetre i és bastant gruixut

Penis de Rasputin, al museu eròtic de Sant Petersburg
Penis de Rasputin, al museu eròtic de Sant Petersburg



El 1978 Rasputin seria mundialment conegut gràcies a la cançó homònima que li dedicà el grup de música disco alemany Boney M.



Bobbit, l’exitosa vida d’un penis decapitat
En època moderna, el penis més mediàtic ésel del soldat nord-americà John Wayne Bobbit. El 1993 la seva dona, Lorena Bobbit, cansada dels maltractes que rebia, va aprofitar que Bobbit dormia per tallar-li les seves parts nobles. De seguida la dona, amb el penis a una mà, va sortir espaordida de casa en cotxe. En veure que el que duia a una mà la molestava per conduir, el va llançar per la finestra.

Mentrestant, Bobbit va despertar xop de sang i, lògicament, fet un fera. Lorena no trigaria a ser capturada. Gràcies a les seves indicacions, la policia va poder localitzar aquell penis decapitat. El va posar en un cub ple de gel i se l’endugué a l’hospital, on, després de nou hores de quiròfan, va poder ser reimplantat al seu antic amo.

El membre reimplantat va cicatritzar a la perfecció i de seguida va estar en condicions per complir amb les seves funcions sexuals. Bobbit, però, no en quedà satisfet. Amb els doblers que féu venent la seva història als mitjans de comunicació va decidir sotmetre’s a una altra operació per augmentar la mida del seu penis. I amb aquest nou potencial Bobbit es reconvertí en actor porno.

John Bobbit en la seva faceta d’actor porno
John Bobbit en la seva faceta d’actor porno
 

I què va passar amb Lorena Bobbit? Un jurat la va declarar innocent per patir a l’instant del delicte una “trastorn mental transitori”. Va ser, però, internada durant 45 dies en un centre psiquiàtric. Després, va crear una fundació dedicada a donar protecció i ajuda psicològica i social a dones maltractades. Ah!! I es va tornar a casar al cap de poc temps. No sabem si el seu marit dorm tranquil.

A l'article "El sexe i la llengua" teniu tota una lliço de cultura popular de Jaume Adrover.

Aquí teniu un article interessant titulat "Hic habitat felicitas: memoria del falo"

Articles del web relacionats:
Sobre el priapisme i l'onanisme
Fal·lus fascinants
El tabú de la masturbació
Orgies, crònica d'una mentida
- El clítoris, quina gran descoberta
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px