Banner Top

Paraules amb molt de fetge

Quan suportam impassiblement una cosa deim que “tenim molt de fetge”. Quan ens cansam, “treim el fetge per la boca”. El fetge és un òrgan glandular que segrega la bilis. Els antics el consideraven la seu de les passions. No és estrany, doncs, que el càstig de Prometeu, encadenat al Caucas, fos que una àguila li cruspís el fetge que, de nit, se li regenerava.
 
La importància del fetge al món clàssic es veu reflectida en l’hepatoscòpia, una tècnica endevinatòria que consistia a examinar (σκοπέω) el fetge (ἧπαρ) d'un animal sacrificat per conèixer la voluntat dels déus en relació al futur. És famós el fetge de bronze de Piacenza (segles II-I aC), trobat en aquesta ciutat del nord d’Itàlia. Porta incises quaranta inscripcions repartides en setze caselles que representen diferents espais de la volta celeste, segons el concepte religiós i astronòmic dels etruscs.

Fetge de bronze de Piacenza
Fetge de bronze de Piacenza
 
Fetge, una delicatesse
El fetge també té una forta tradició culinària.  Ja els egipcis s’adonaren que les oques, abans d’emigrar, duen a terme una sobrealimentació. Es tractava d’emmagatzemar grasses que els permetessin viatjar sense necessitat de perdre massa temps aturant-se per menjar. Havent observat això, els habitants del riu Nil es posaren a engreixar les oques, primer amb bolles de farina i després amb figues seques. D’aquesta manera, provocaven la hipertròfia hepàtica que desitjaven. És el que els francesos coneixerien com a foie gras (“fetge gras”), tota una delícia gastronòmica, una delicatesse.

Foie gras
Foie gras

Aquesta tècnica de sobrealimentació seria descrita al segle I dC pel cuiner romà Marc Gavi Apici en el seu tractat De re coquinari. Ell parla d’iecur ficatum (“fetge alimentat amb figues”) -ficatum és la contracció ficis pastum (“crescut amb figues”). L’equivalent grec d’iecur ficatum fou ἧπαρ σύκοτον - ἧπαρ, “fetge”, avui apareix en molts de cultismes com hepatitis o hepatologia, mentre que σῦκον ha donat sicosi (no confondre amb psicosi), que és una malaltia inflamatòria de la pell, d’aspecte similar a la polpa d’una figa madura oberta.
 
L’expressió iecur ficatum  tingué tant d’èxit que aviat els romans s’oblidaren que fetge es deia iecur, de manera la víscera va ser substituïda pel menjar elaborat, pel ficatum, d’on tenim el nostre mot fetge. La paraula la podem resseguir en la resta de llengües romàniques: hígado (castellà), fígado (gallec i portuguès), foie (francès), fegato (italià), ficat (romanès) o figáu (sard).
 
Figues d’un altre paner
Quan ens enredam amb un tema que no pertoca, deim “això són figues d’un altre paner”; quan una cosa no resulta, “fa figa”; i a la vagina també l’anomenam “figa” -arran del seu contingut sexual, existeix en castellà el terme “sicalipsis” (+ ἄλειψω, “untar”) per al·ludir a una cosa obscena, de contingut pornogràfic.

Pintura de cistella amb figues
Pintura de cistella amb figues
 
Ja a l’antiguitat la figuera tingué un protagonisme especial. Adam i Eva, quan s’adonaren que anaven nus pel culpa del seu pecat original, es "cosiren unes fulles de figuera" per a tapar-se les vergonyes. Els romans el consideraven una arbre sagrat. De fet, segons la mitologia, sota la seva ombra la lloba Luperca alletà Ròmul i Rem.

Mosaic amb figues
Mosaic amb figues
 
Compte amb els sicofants!
La figa era un fruit consumit per tots els pobles de la Mediterrània, ja sigui fresc, sec, en conserva o amb vi. A l’antiga Grècia -no se sap per què-, hi va haver una època en què es prohibí la seva exportació. Aleshores aparegueren uns personatges que es dedicaren a identificar els individus que continuaven exportant figues (σῦκον) de manera il·legal. Foren coneguts com a sicofants (+ φαίνω, “descobrir”).
 
Amb el temps, però, aquest ofici de delator amplià el seu àmbit d’actuació. Al·ludí a denunciants professionals que cobraven per acusar en públic qualsevol persona. Podien rebre doblers per falsejar la veritat en un procés legal o per arruïnar moralment o econòmicament un home innocent. Eren, per tant, personatges que feien de la calúmnia, la insídia i la difamació el seu modus vivendi.

Tertulians, els nous sicofants
Tertulians, els nous sicofants
 
Els sicofants eren vistos com a éssers malvats, que actuaven empesos per la gelosia i la cobdícia. Foren molt temuts, sobretot pels rics. Algunes polis intentaren castigar per llei les seves deplorables pràctiques. Tanmateix, foren incontrolables. El comediògraf Aristòfanes deia: "No hi ha antídot contra la picada d'un sicofant". El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, patí la seva picada en plena democràcia atenesa. Fou acusat de no creure en els déus de la seva ciutat i de corrompre la joventut. Per això, fou condemnat a mort. Per desgràcia,  avui encara  hi ha molts de sicofants, molts de calumniadors professionals. Basta sentir o veure qualsevol tertúlia de ràdio o televisió.

Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
Les llavors de la discòrdia

Càstigs infernals

L’infern grec, conegut com a Tàrtar, va tenir hostes il·lustres que patien suplicis eterns per culpa de la seva insolència amb els déus. Els seus càstigs servien per donar exemple als humans.
 
Tici
Era fill de Zeus. Va intentar violar Latona, mare dels déus bessons Apol·lo i Àrtemis. Aquests, per impedir-ho, el varen matar amb les seves fletxes. A l’inframón fou castigat a estar exposat a dos voltors, que, dia rere dia, li devoraven el fetge, víscera que en l’antiguitat era considerada la seu dels desitjos brutals i de la voluntat de poder. Tal com ja passà amb Prometeu, a la nit el fetge es renovava, de manera que a l’endemà el càstig continuava.

Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
 
Així descriu Homer el seu càstig de Tici en el cant XI de l’Odissea (576-581), en traducció de Joan Francesc Mira. És el fragment que parla de la davallada d’Ulisses al país dels morts (no especifica com hi baixa després haver invocat les ànimes dels difunts amb un clot ple de sang):
 
Vaig veure Tici també, el fill gloriós de la Terra:
jeia estirat en terra ocupant ell tot sol nou jovades.
Dos voltors, un a cada costat, li menjaven el fetge,
fins a les vísceres, i ell no els podia apartar amb els braços:
càstig per ultratjar la companya de Zeus, la gloriosa
Leto, que anava a Pito creuant Panopeu, bella terra.
 
 
Tàntal
Era fill de Zeus i una nimfa. Es veia que era un bala perduda. Un dia que fou convidat a un banquet a l’Olimp s’atreví a robar als déus el nèctar i l’ambrosia, menjars divinals, per donar-ne als seus amics mortals. Tàntal també va voler posar a prova la clarividència divina. Agafà el seu fill Pèlops, l’esquarterà i ficà els trossos resultants dins d’una olla i serví el plat als seus amfitrions. Cap d’ells, però, el provà, excepte Demèter que, afamegada, devorà l’espatlla abans d’adonar-se del que succeïa. De seguida, els déus restituïren el cos de Pèlops, que esdevingué l’heroi epònim de la península del Peloponnès.

Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
 
Com a càstig a totes aquestes malifetes, Tàntal fou enviat al Tàrtar. Allà fou encadenat prop d’una font d’aigua cristal·lina, envoltada d’arbres fruiters. Així, quan estirava la mà per agafar una fruita, les branques retrocedien; i quan s’inclinava vers la font per saciar la seva set, l’aigua s’esmunyia. Vet aquí el suplici de Tàntal: tenir a tocar, sense poder-ho aconseguir, allò que un tant desitja i de què té tanta necessitat. Tàntal també seria immortalitzat en la taula periòdica d’elements químics. Com el personatge mitològic, el seu element (Ta), si és immers en àcid, no en pot ser saturat. Així descriu Homer el càstig de Tàntal en cant XI de l’Odissea (582-592):
 
Vaig veure Tàntal, patint i sotmès a duríssima pena,
dins d’un estany, amb l’aigua tocant gairebé la barbeta.
Tot i patir molta set, no podia arribar-hi per beure:
cada vegada que, amb l’ànsia de beure, el vell s’inclinava,
l’aigua, cada vegada, fugia xuplada, i la terra
negra es mostrava al voltant dels seus peus: un déu l’eixugava.
Sobre el cap penjava la fruita d’uns arbres d’altíssimes
fulles i rames: magranes i peres i esplèndides pomes,
figues molt dolces, i el fruit d’oliveres de branques frondoses.
Cada vegada que el vell allargava la mà per tocar-les,
un buf de vent les llançava amunt cap als núvols ombrívols.

El suplici de Tàntal
El suplici de Tàntal

Sísif
Rei de Corint, Sísif era fill d’Èol, el déu dels vents. Destacà molt per la seva astúcia. Les seves múltiples malifetes irritaren els déus, sobretot quan va intentar burlar la mort. Aleshores fou castigat amb una dura tasca a l’inframón: hagué d’empènyer eternament una roca enorme fins a dalt d’una muntanya; una vegada a dalt, la pedra, impel·lida pel seu pes, tornava a caure i Sísif havia de començar de bell nou amb el seu càstig. Per això, d’una feina costosa i àrdua, però que no serveix de res, en deim el treball de Sísif. El 1942, en la seva obra "El mite de Sísif" l'escriptor existencialista francès Albert Camus veié aquest mite com a una metàfora de l'esforç inútil i incessant de l'home.


Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)


Així descriu Homer el càstig de Sísif en el cant XI de l’Odissea (593-600):
 
Vaig veure Sísif també, que patia una pena molt dura,
arrossegant amb les mans una roca molt gran, gegantina.
Cada vegada que ell, afermant-se amb braços i cames,
aconseguia pujar la costera, i a penes faltava
poc per al cim, l’empenyia endarrere una força violenta
i aquella roca cruel rodolava de nou a la plana.
Ell, altre cop, l’empenyia, extremava les forces, suava
Tot el seu cos, i pel cap s’elevava la pols com un núvol.
 
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)

Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez
Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez

Ixíon

Era un rei de Tessàlia molt malvat. Va intentar violar Hera, dona de Zeus. El patriarca olímpic, però, va crear aleshores un nigul amb la forma de la seva muller i Ixíon s’uní a aquesta aparença. Els fruits d’aquella il·lusòria còpula varen ser els centaures, éssers meitat home i meitat cavall, el més famós dels quals va ser Quiró, l’educador dels grans herois grecs. Davant tal sacrilegi, Zeus castigà Ixíon, precipitant-lo a l’Hades. Allà romangué fermat a una roda encesa que girava sense parar.

Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
 
Danaides
Eren cinquanta filles del rei Dànau. Seguiren el seu pare fins a Argos quan aquest fugí de la seva terra natal, Egipte, per temor als cinquanta fills del rei Egipte, el seu germà. Al camp d’un temps, els cinquanta joves anaren a veure Dànau per sol·licitar la mà de les seves filles. Totes hi consentiren. A la nit de noces, però, aconsellades pel seu pare, les danaides mataren els seus flamants marits amb una daga; només una protegí el seu, Linceu.

Les danaides, Waterhouse (1903)
Les danaides, Waterhouse (1903)
 
Tanmateix, la venjança acabaria fent acte de presència. Uns anys més tard, les danaides es casaren amb uns altres joves. El supervivent Linceu va aprofitar l’ocasió per prendre’s la justícia pels seu compte: les matà a totes. A l’ultramón les danaides foren condemnades a omplir contínuament un tonell sense fons.

Les danaides
Les danaides

Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
Els espectres de l'Odissea

Catalunya encadenada

Article publicat a l'Ara Balears (22/09/2014)
 
Espanya viu víctima dels seus mals ancestrals. El 1898 suposà un cop moral molt fort per a la "madre patria" amb la pèrdua colonial de Puerto Rico, Cuba i Filipines. Amb ella, es destruïa el mite del totpoderós imperi espanyol i l'opinió pública, que donava la culpa al seus governants d'haver claudicat davant dels Estats Units, se sumia en una profunda depressió. No debades, aquella "nació moribunda", com la qualificava la premsa estrangera, havia de dirigir la seva desfeta mentre la resta de potències europees anaven desplegant els seus tentacles per Àfrica i Àsia.
 
El "Desastre del 98" va ser aprofitat per un grup d'intel·lectuals coneguts com la Generació del 98, que va analitzar amb un to molt crític el "problema d'Espanya". Gent com Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Azorín o Pío Baroja reclamaren la regeneració d'un sistema polític viciat per la corrupció i el caciquisme i presoner de la nostàlgia dels antics èxits colonials. Des de Catalunya, el poeta Joan Maragall (1860-1911) confià poc en un canvi de rumb del govern espanyol envers el fet nacional. Així ho manifestà en el seu  famós poema Oda a Espanya: "Escolta, Espanya, la veu d'un fill/ que et parla en llengua no castellana [...] On ets Espanya? -no et veig enlloc./ No sents la meva veu atronadora?/ No entens aquesta llengua que et parla entre perills?/ Has desaprès d'entendre an els teus fills?/ Adéu, Espanya".
 
Escolta Espanya
Escolta Espanya
 
Amb tot, el 1908, deu anys després d'aquest contundent comiat, Maragall adoptaria una postura més optimista en un article publicat al diari La Publicitat sota el títol "Visca Espanya": "Ara serem nosaltres els primers en cridar-ho a tot aquell que se'ns acosti: així li demanarem el sant i senya. No com abans, que molts ens ho volien fer cridar com un inri, perquè Espanya volien dir ells. Ara ho podem ensenyar lo que cridem; perquè "visca Espanya" ja no és el crit tràgic, ja no és un ressò de la buidor, ja no és el símbol de les polítiques funestes; sinó que el nostre "visca Espanya" vol dir que l'Espanya visca -enteneu?-, que els pobles s'alcin i es moguin, que parlin, que facin per si mateixos, i es governin i governin [...]. Perquè en aquest 'visca Espanya' hi ha tothom que estimi Espanya en esperit i en veritat. Els únics que no hi caben són els que no hi volen cabre, els enemics de l'Espanya veritable [...]".
 
Gairebé un segle després, un nét de Maragall, Pasqual, aleshores president de la Generalitat de Catalunya, s'apropià d'aquest últim discurs del seu padrí i apostà per un model d'Espanya federal. Tanmateix, s'endugué una bona galtada quan el 2010, el seu full de ruta, la reforma de l'Estat d'Autonomia, patí una dura retallada en mans del Tribunal Constitucional. Ja no hi havia temps que per a més humiliacions. Ara sí que ressonaven amb força les paraules del primer Maragall més realista: "Adéu, Espanya".
 



Des d'aleshores, Catalunya viu encadenada, com el Prometeu d'Èsquil, el gran dramaturg grec del segle V aC. Segons la mitologia, després d'esdevenir l'amo del món, Zeus encarregà a Prometeu la creació de la humanitat. El tità, com tot bon pare, es va desviure perquè a les seves criatures no els faltàs de res. Primer de tot els incità a quedar-se amb la millor part dels sacrificis que feien als déus. Davant tanta insolència, el patriarca olímpic decidí privar els homes del foc, element indispensable per al progrés. Prometeu, però, no es quedaria amb els braços creuats. Pujà d'amagatotis fins a l'Olimp per robar una guspira de la farga d'Hefest.

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)

Aleshores un enfurismat Zeus ordenà encadenar aquell esperit rebel en unes roques del Caucas (actual Geòrgia). Allà una àguila li aniria devorant de dia el fetge, el qual es regeneraria de nit perquè a l'endemà tornàs a ser cruspit per l'ocellot. En Prometeu encadenat, Èsquil presenta el tità com un savi filantrop que s’enfronta amb un Zeus dèspota i insolent: “Però els infeliços mortals, [Zeus] no els va tenir gens en compte. Al contrari, volia anihilar aquesta raça i fer-ne una de nova. I ningú no s’oposà a aquest designi tret de mi. Sí, jo vaig ser l’agosarat que vaig alliberar els mortals de ser destruïts. Per això he estat condemnat a aquests suplicis, dolorosos de patir, llastimosos de veure”.


Prometeu (Tizià, 1549)
Prometeu (Tizià, 1549)
 
Catalunya ja duu tres diades de l'11 de setembre reivindicant massivament poder decidir deslliurar-se de les cadenes d'Espanya –la darrera s’ha convertit en una de les concentracions més multitudinàries de la història d’Europa. El Regne Unit ja ha tengut la deferència de preguntar a la “majoria silenciosa” dels escocesos si volien anar per lliure. I la resposta ha estat no, però la gran guanyadora ha estat la democràcia. “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”, ha dit el primer ministre britànic, David Cameron.

En el cas dels catalans, alguns encara tenen l’esperança que es complesqui el final feliç del mite. Prometeu s'acabà alliberant del seu suplici gràcies a Hèracles, el qual, durant una de les seves aventures, aconseguí matar l'animal rapinyaire. La pregunta és: qui farà d'Hèracles? La “demòcrata” Unió Europea? Mentrestant, Espanya es manté monolítica i incapaç d’afrontar els seus mals ancestrals.

Aquí teniu un article interessant titulat "Els Reis Catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".

Articles del web relacionats amb el tema:
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

Estàtua Prometeu al centre Rockefeller (Nova York)
Estàtua de Prometeu al centre Rockefeller (Nova York), símbol de la llibertat de l'ésser humà (ironies de la vida, a les portes d'una entitat econòmica)


Aquí teniu una cançó sobre Prometeu encadenat



I per acabar aquí teniu un interessant reportatge de TV3: "Hola, Europa"

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px