Banner Top

Dret a la romana

A partir del segle IV aC el poder judicial deixà d’estar sota el monopoli dels pontífexs per passar a mans d’uns personatges concrets de la República romana, els pretors (<praeire, “anar al davant”). Formaven part de l’escala de funcionaris públics o magistrats. En època moderna, el significat d’aquesta paraula, derivada de magis (més), es limità només als funcionaris de l’estament judicial, els quals, igualment, adoptaren les togues característiques de les antigues magistratures.
 
Al món romà les togues de qualsevol magistrat tenien les franges de color porpra (toga praetexta) –es tractava d’un tint car d’obtenir i, per tant, símbol de distinció. Actualment, en canvi, les que vesteixen jutges, fiscals i advocats són totalment negres atès que aquest és el color associat avui als actes solemnes.

Assemblea de ciutadans
Magistrats
 
A l’hora de presidir els judicis, els pretors podien estar acompanyat d’un ajudant, que amb el temps seria conegut com a assessor, paraula que conté la preposició ad- (“cap a”) i el verb sedere (“asseure’s”). D’altra banda, qualsevol persona implicada en un litigi (< lis, litis “disputa”) rebia el nom de reus, d’on deriva reu – és famosa la màxima jurídica in dubio pro reo (“en cas de dubte, a favor del reu”).
 
A l’hora de declarar (< de, preposició d’intensitat + clarus, a, um, “clar”), tot reu tenia dret a recórrer als serveis de la figura del defensor (patronus o orator). Aquesta professió, basada més en l’eloqüència i no tant en el coneixement del dret, esdevingué una de les més prestigioses durant l’època republicana (segles VI-I aC). De fet, per a molts, serví de trampolí per fer el salt a la política. Fou el cas de polítics il·lustres com Cató el Censor o Ciceró –a partir del segle XVIII els honoraris d’aquests professionals rebrien el nom de minuta en una possible al·lusió als minuts que hom dedica a la seva feina.
 
Crida a l’advocat
A l’antiga Roma els judicis eren públics i se solien celebrar en una basílica o en el fòrum –d’aquí el qualificatiu de metge forense assignat avui al metge que està al servei d’un jutge per determinar les causes d’un homicidi. Les sessions podien comptar amb la presència d’un advocat. Es tractava d’un amic o parent que acudia al procés per donar ànims a una de les dues parts implicades. El terme, que avui fa referència a l’antiga professió de defensor, deriva de l’expressió ad auxilium vocatus (“cridat per a auxiliar”); en canvi, misser, paraula molt arrelada a Mallorca i Menorca, és una contracció del vocatiu llatí mi senior (“senyor meu”) – antigament misser era el tractament donat a persones d'autoritat i a la gent de lletres.

Ciceró fou un gran orador
Ciceró fou un gran orador
 
Com a sinònim de litigi també tenim altercat. La paraula ens remet a la idea de presentar una querella (< queror, “lamentar-se”) contra una altra persona (alter) –avui, però, el terme ha quedat sobretot com a sinònim de conflicte greu entre dues persones. Abans, una querella implicava una acusació, és a dir, donar la responsabilitat a algú, tal com indica la seva etimologia (< ad, “cap a” + causa, “responsabilitat”). I una querella s’anunciava públicament a través d’una denúncia (< de, preposició de separació + nuntiare, “anunciar”). Una altra paraula que hem heretat del món jurídic romà és el de vindicar que al·ludia a l’acte de reclamar (dico) amb força (vis) com a propi allò que estava en possessió d’altri; amb el temps, aquest mateix verb donaria reivindicar –es creu que a partir de la paraula llatina res (“cosa”).
 
Sobre crims, calúmnies i fiscals
D’altra banda, una inculpació es coneixia com a crim (crimen). Més endavant, aquesta paraula –que conté l’arrel indoeuropea krei- (“separar, decidir”), present també en mots com crisi, criticar, discriminar- fou utilitzada per a designar la conducta de l’inculpat, és a dir, el delicte  –avui en dia, en portuguès, crime té aquest mateix sentit. Finalment crim esdevingué sinònim d’homicidi. Avui, però, quan incriminam o recriminam qualcú el continuam “inculpant”.
 
Delinqüent és una altra paraula que hem heretat de la jurisprudència romana amb un valor semàntic diferent. Igual que delicte, deriva del verb linquere (“deixar, abandonar”) i en un principi un delinqüent era aquella persona que cometia una falta per abandó, és a dir, per desgana. En aquest cas, es podria tractar d’un frau o dol (< dolus, “trampa”), d’aquí l’expressió “acte dolós”. El mateix sentit té la paraula calúmnia, una imputació falsa contra algú (deriva de caluor, “enganar”). I la mala intenció que  porta a la calúmnia es coneix com a insídia (< insideo, “estar amagat”).

Litigis
Litigis
 
Dels conflictes jurídics derivats de les finances tenim en castellà el llatinisme sponsor, que ens ha arribat a través de l’anglès de manera incorrecta com a sinònim de patrocinador. En el dret romà, però, l’sponsor era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”. El terme deriva d’spondere (“prometre, garantir”), arrel també present en els mots respondre i esposa.
 
A l’antiga Roma els encarregats de cobrar els impostos eren els publicans. Passaven a recollir els doblers en uns cistelles de vímet que es coneixien com a fiscus. D’aquí sorgiria la paraula fisc, sinònima d’hisenda (< facienda, “coses que s’han de fer”). En època moderna a partir d’aquest ètim sorgiria la figura del fiscal, funcionari que representa i defensa judicialment els interessos de l’Estat.
 
Jurisprudència
A partir del segle I aC fou necessària la figura d’un jurista encarregat d’assessorar i de respondre les preguntes de particulars i fins i tot de magistrats. A poc a poc, els juristes, anomenats genèricament prudents (“coneixedors” < pro + vídeo, “qui veu amb antelació”) , anaren recopilant informació sobre casos i sentències (< sentio, “percebre”, “opinar”). Aquesta ingent tasca serví de base per al naixement de la ciència del dret, la jurisprudència, paraula composta de ius (“dret”) i de prudentia, (“saviesa”).

Justinià, al segle VI dC compilà totes les lleis romanes en el conegut com a Codi de Justinià
Justinià, al segle VI dC compilà totes les lleis romanes en el conegut com a Codi de Justinià
 
La jurisprudència estableix la casuística que s'ha de seguir en litigis de naturalesa similar. A l’hora de validar alguna llei es feia servir l’expressió ratum facere aliquid (“fer vàlida alguna cosa”), que en les llengües romàniques donaria el verb ratificar –l’adjectiu ratus, arrel del mot raó, deriva del verb reor (“creure”, “considerar”).

Durant l’Edat Mitjana, el lloc on es feien sentir totes les sentències llatines era l’Audiència (< audio, “escoltar”), és a dir, el lloc on hom és escoltat. D’època medieval també és la paraula àrbitre (arbiter, -tri) com a sinònim de jutge. El terme és compost per la preposició ad, que indica direcció, i del verb eo, “anar”. No debades, quan hi ha una disputa hom va a aquesta persona perquè faci de mediador. D’àrbitre també tenim el verb albirar com a sinònim de veure-hi de lluny sense distingir, jutjar, bé una cosa.

No podeu deixar de consultar aquest extraordinari blog, De iure, que parla sobre la petjada clàssica en el dret romà actual. És de Mireia, una estudiant de Batxillerat de l'Institut Premià de Mar. Ha estat supervisat per la professora Margalida Capellà.

Aquí teniu un llistat de llatinismes que encara es fan servir en l’àmbit del dret. Atenció, però. Curiosament la Cimera Judicial Iberoamericana acaba de decidir que començaran a eliminar les frases en llatí de les sentències.

  • Sub iudice (“sota el jutge, en mans del jutge”). Pendent de resolució judicial. Ex: Mentre el cas estigui sub iudice no podeu parlar-ne amb els periodistes.
  • In diem (“per a un dia concret”). És una expressió pròpia de la burocràcia jurídica que s’aplica en les citacions i convocatòries.
  • In absentia (“en absència”). S’utilitza per referir-se al fet que l’acusat no és present al judici.
  • Ab intestato (“d’un intestat”). Es diu de la successió no testamentària, és a dir, quan el difunt no ha fet testament. Per extensió es diu “morir ab intestato”, o sigui, morir sense haver fet testament.
  • Non compos mentis (“no estar en bon seny”). Aquest recurs jurídic se sol aplicar més en la vida del dador del testament per anul·lar disposicions finals perjudicials per a un hereu directe.
  • Ius sanguinis (“dret de sang”). És el criteri aplicat per alguns països segons el qual es concedeix la nacionalitat d’un país a algú si els seus pares ja tenen la nacionalitat d’aquell país. L’altre criteri és el ius soli (“dret del sòl”), segons el qual s’adquireix la nacionalitat d’un país si s’hi ha nascut.
  • Sui iuris (“del seu propi dret”). Amb capacitat legal.
  • Patria potestas o pàtria potestat. Dret que el ciutadà romà tenia sobre els seus fills; obligació que tenen els pares de vetllar pels fills durant la seva minoria d'edat.
  • In fragranti < in flagranti crimine (“en el delicte que crema”). En el moment de fer una acció reprensible. Ex: La veïna, que anava a regar les plantes, va sorprendre els lladres in fraganti.
  • Ex professo (“expressament, amb intenció”)
  • Ad hoc (“per a aquest propòsit”). Aplicat a una solució proposada per a un cas específic.
  • A priori. Amb anterioritat a l'experiència, sense poder basar-se en els fets. Ex: Condemnar a priori.
  • A posteriori. Amb posterioritat a l'experiència, basant-se en els fets observats. Ex: Raonar a posteriori.
  • Animus iniuriandi (“ànim d’ofendre”).
  • Bona fide (“de bona fe”). S’aplica al dret per al compliment de les prestacions estipulades.
  • Àlibi (<alibi 'en un altre lloc', comp. de alius 'altre' i ibi 'allí'). Coartada.
  • Exequàtur (“que es compleixi”, 3 pers. pres. subj. de exsĕqui “complir-se”). Autorització que dóna un estat a través dels seus tribunals perquè pugui ésser executada en el propi territori la sentència dictada per un tribunal estranger.
  • Per fas o per nefas (“per tots els mitjans lícits o il·lícits”). Per tots els mitjans possibles.

Articles del web relacionats:
La justícia, l'art que ens fa iguals?
Testificar amb testosterona tres vegades
Llegir bé en temps d'eleccions
Vots devots
- Llatí per a corruptes
-
 Que es faci justícia!
-
 La infanta no sap llatí
-
 L'hora d'Antígona

El fòrum dels aforats

Article publicat a l'Ara Balears (28/06/2014)

A l’antiga Roma el forum era la plaça major, el que els grecs anomenaren ἀγορά (d’on tenim agorafòbia, la por als espais oberts). Un derivat seu és fur (“fuero” en castellà), sinònim de norma jurídica. El seu significat està relacionat amb el fet que el forum esdevingué l’espai públic per excel·lència on s’impartia justícia, generalment en uns edificis anomenats basíliques (de βασιλευς, “rei”), que amb el cristianisme adoptaren una funció religiosa.

D’aquesta manera també tenim que el metge que està al servei d’un jutge per determinar les causes d’un homicidi és conegut com a forense. I una cosa desmesurada, que està fora de tota norma habitual, és desaforada.

De forum també deriva una paraula de plena actualitat, aforament (“privat de la norma”). Va néixer fa més de dos segles durant la Revolució francesa per garantir la llibertat d’expressió dels diputats. Aleshores es volgué dotar d’immunitat les cambres legislatives per evitar que els poders judicials hereus de l’Antic Règim poguessin impedir la tasca d’aquells que havien estat escollits pel poble. 

Avui l’aforament ha vist pervertida la seva motivació inicial per part dels mateixos aforats, que s’aferren a la seva immunitat per fugir de la justícia. El darrer a apuntar-s’hi és l’exrei Joan Carles, a qui el Govern espanyol ha blindat de seguida com si es tractàs d’un criminal de guerra –sembla que en el seu fur intern (és a dir, en la “seva jurisdicció interna”) el monarca acabat d’abdicar passa pena que li caiguin unes quantes demandes de paternitat.

A Espanya hi ha 10.000 aforats, dels quals, uns 2.300 són polítics (la meitat d’ells són diputats autonòmics); la resta són membres de les altes institucions de l’Estat, components de la carrera judicial i de les forces de seguretat. Si giram la vista a països del nostre entorn, ens podem morir de vergonya. A Alemanya, Regne Unit o EUA no hi ha ni un sol aforat, mentre que a Portugal i a Itàlia només ho és el president de la República, i a França es restringeix a l’Executiu. Una altra dada interessant és que la Constitució només contempla l’aforament dels membres del govern, senadors i diputats (poc més de 600 persones). Els altres, fins a 10.000, gaudeixen d’aquesta prerrogativa judicial gràcies a lleis posteriors.

Aforats (Duarte)
Aforats (Duarte)

Avui la finalitat teòrica de l’aforament és doble. Garanteix que la tasca dels alts càrrecs no sigui entrebancada per maniobres polítiques, i que els tribunals ordinaris no patesquin pressions a l’hora de jutjar els poderosos. No debades, un aforat té el privilegi de ser jutjat per un tribunal superior que el que jutja un ciutadà normal. La perversió del sistema és que són els propis parlamentaris qui pacten la composició d’aquests tribunals superiors. Amb l’aforament, doncs, immunitat (no subjecte a cap “càrrega”, munus en llatí) ha esdevingut sinònim d’impunitat (no subjecte a cap “càstig”, poena). Que ningú no dubti que en aquest fòrum que és la vida no tots som aforats, és a dir, no tots som iguals davant la llei.

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px