Banner Top

La rara anatomia dels centaures

Homer anomena els centaures com a “feres peludes”. Aquestes criatures foren concebudes d’una manera estranya. Ixíon era un rei de Tessàlia molt malvat que va intentar violar la deessa Hera, l’esposa de Zeus. Aleshores, però, el patriarca olímpic va crear un nigul (Νεφέλη) amb la forma de la seva muller, de manera que Ixíon s’uní a aquesta aparença. El resultat d’aquella il·lusòria còpula foren uns éssers meitat home i meitat cavall -tenien, per tant, dos braços i quatre potes. Ixión pagà car el seu atreviment. Zeus l’envià a l’inframon, on fou castigat a estar fermat a una roda encesa que no parava de girar.

 

Ixion enganat per Juno (Pedro Pablo Rubens 1615 París, Louvre)
Ixion s'uneix amb Juno (Pedro Pablo Rubens 1615 París, Louvre)
 
Els centaures vivien a les muntanyes de Tessàlia, una regió al nord d’Atenes d’on havia estat rei el seu pare. Eren éssers salvatges, temuts per la seva brutalitat i el seu llibertinatge sexual. La seva barreja d’home i animal fa que siguin uns personatges que representin la part racional i la salvatge, la calma i la tempesta que tots portem dins. 
 
Un dia, convidats a les noces del seu cosí Perifant, rei del poble dels làpites, els centaures volgueren raptar la núvia, Hipodàmia. Això desencadenà la famosa centaromàquia, en la qual l’heroi atenès Teseu féu decantar la victòria cap al bàndol dels làpites. Aquest fou un dels relats que Fídies estampà en una de les quatre mètopes del Partenó d’Atenes. La seva representació, al costat de la gegantomàquia, la guerra de Troia i l’amazonomàquia, escenifica la victòria de les forces de l’ordre i la raó contra les del caos i l’abús.

Metopes de la centaromàquia al Partenó
Mètopes de la centaromàquia al Partenó
 
El malvat Nessos
Un centaure conegut especialment per la seva maldat fou Nessos, relacionat amb la mort d’Hèracles. Aquest centaure s’ocupava de vigilar el riu Evè. La gent només el podia travessar dalt del seu llom. Així, Hèracles li va demanar que s’emportàs primer la seva dona Deianira. Nessos, però, va aprofitar l’ocasió per raptar-la. Tanmateix, en l’intent, Hèracles, des de l’altra banda del riu, el va aconseguir abatre amb una de les seves fletxes que contenien el verí de la monstruosa Hidra.
 
Hèctor, Nessos i Deianira (José Garnelo)
Hèctor, Nessos i Deianira (José Garnelo)

Nessos, però, volgué morir matant. Abans d’expirar, recomanà a Deianira que recollís la seva sang, que havia quedat contaminada pel verí mortal de l’Hidra. L’enganà dient que l’havia de fer servir com a filtre amorós en cas que Hèracles li fos infidel. Per aconseguir-ho, bastava que impregnàs la capa del seu estimat amb aquella sang. I així va ser.

La mort de Nessos (Luca Giordano, Museo del Prado, Madrid)
La mort de Nessos (Luca Giordano, Museo del Prado, Madrid)

Al cap d’un temps, Deianira no dubtà a seguir els consells de Nessos quan Hèracles la deixà per una altra. En posar-se la túnica amb la sang del seu antic enemic, Hèracles sentí una violenta cremada que se li estengué per tot el cos. Deianira no es podia avenir del que havia fet. Afligida, se suïcidà.

La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)
La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)
 
El bondadós Quiró
Tanmateix, no tots els centaures foren dolents. Hi hagué excepcions com Quiró, el més savi i vell de tots. Era fill de Cronos amb l’oceànida Filira, de manera que pertany a la mateixa generació divina que Zeus i els Olímpics. Quiró vivia a la muntanya Pèlion, de Tessàlia, en una caverna. Es dedicava a ensenyar música, l’art de la guerra i de la caça, moral, medicina i cirurgia. Entre els seus alumnes hi hagué els grans herois de la mitologia com Aquil·les, Asclepi, Teseu o Jàson.

Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)
Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)

Mentre ajudava Hèracles en una de les seves gestes, Quiró va fer ferit accidentalment per una de les verinoses fletxes del gran heroi grec. Garratibat pel dolor, es va retirar a la seva caverna, desitjós de morir, però no ho aconseguia perquè era immortal. Finalment, Prometeu, que havia nascut mortal, s’avingué a cedir el seu dret a la mort. Va ser així com el més famós dels centaures va aconseguir el descans definitiu.
 
Després, en el firmament Quiró es convertí en la constel·lació Sagitari (sagittarius en llatí significa “arquer”, en al·lusió a la seva arma de guerra). Avui el seu nom, associat al món de la medicina, ha servit per batiar la famosa clínica privada Quiró de Barcelona, amb sucursals a altres ciutats.

Sagitari, constel·lació
Sagitari, constel·lació
 

En altres cicles llegendaris també hi hagué personatges savis com Quiró. Durant l'edat mitjana, en el cicle del rei Artús trobam Merlí, una barreja de mag, metge i endeví. Fa de conseller al líder brità i el condueix fins a l’indret on hi ha la famosa espasa màgica, Excàlibur (segons una teoria, el terme provindria de l’expressió llatina Ex Calce Liberatus, “alliberat de la pedra”). Avui Merlí ha donat nom a una sèrie de televisió catalana protagonitzat per un professor de filosofia que, com l’antic conseller àulic, guia, en el seu cas, uns alumnes de batxillerat.

Merlí instruint un jove Artús en un gravat de Gustave Doré
Merlí instruint un jove Artús en un gravat de Gustave Doré

La rara anatomia dels centaures sempre ha cridat l’atenció als artistes. Molts d’ells han optat per pintar-los amb el seu posat més bondadós i serè. Així, són vistos com a personatges de l’Arcàdia feliç, innocents i totalment inofensius. L'escriptor mallorquí Miquel Àngel Riera té un interessant recull de contes titulat precisament "La rara anatomia dels centaures" (1979).

Unicorns
Uns altres personatges símbols de saviesa i puresa són els unicorns, paraula que prové del llatí unus (“un”) i cornu (“banya”). Els menciona per primera vegada Ctèsias, un historiador grec del segle V aC. Durant les seves expedicions a l’Índia, els descriu com uns animals salvatges amb aparença de cavall blanc. Del front els sortia una banya recta, que tenia propietats medicinals.

Pintura al fresc de, probablement, Domenico Zampieri, 1604–1605
Pintura al fresc de, probablement, Domenico Zampieri, 1604–1605


És possible que Ctèsias confongués l’unicorn amb altres animals exòtics com ara els búfals (βούβαλις) o els rinoceronts (< ῥίς, “nas”, + κέρας, “banya”). Altres versions, en canvi, el descriuen com un animal amb cua de lleó i barba de boc.

L'unicorn, també conegut com a  alicorn, era impossible de caçar o domesticar. L'única persona que el podia sotmetre era una dona verge nua, que fascinava l'animal i el deixava immòbil.

La dama i l'unicorn
La dama i l'unicorn

Aquí teniu les famoses escenes de la pel·lícula "Medea" (1969), de Pasolini, on apareix Jàson amb el centaure Quiró:






Articles del web relacionats:
Peter Pan, l'alter ego del déu Pan

Titànic, la maledicció d’un nom

El 14 d’abril de 1912 es va produir una de les majors tragèdies nàutiques mundials. El Titànic va xocar contra un iceberg. Només sobrevisqueren 500 dels seus 2.200 passatgers que quatre dies abans havien salpat de Southampton (Anglaterra) amb direcció a Nova York. Tanmateix, el vaixell més gran de l’època portava un nom maleït. I és que, en la mitologia grega, la generació dels Titans no acabà molt bé.
 
Els Titans (< τιταίνω, “estendre”) eren fills de Gea (Terra) i d’Urà (Cel). Són dotze, sis mascles (entre ells, Oceà, Hiperió, Jàpet i Cronos) i sis femelles, les titànides (entre elles, Tetis, Rea, Temis i Mnemòsine). Igual que els seus germans Ciclops, els titans també eren de grans dimensions. D’aquí tenim que avui la paraula tità sigui sinònima de “gegant” –també tenim l’expressió “lluita de titans” per referir-nos a un enfrontament entre grans rivals.
 
Una castració fructífera
El pare dels Titans, Urà, es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats de la Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella -el mite de la castració i mort del pare formarà part de la psicoanàlisi freudiana. 
 
De la sang vessada en aquella castració varen néixer els Gegants. Cronos, però, tot d’una llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma d’on sorgí, ja adulta, Afrodita (< ἀφρός “escuma”), la deessa de l’amor i la bellesa. El déu Zèfir (oest) l’impulsà suaument cap a Xipre (Citera), on la reberen les Hores, les quals la vestiren i l’adoraren amb precioses joies.

La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)
La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)
 

Un cop castrat el seu pare, Cronos es féu amb el poder i es casà amb la seva germana, la titànida Rea. Rea era una divinitat de l’agricultura, associada amb l’asiàtica Cíbele. Els romans l’adoraren com a Magna Mater (“la Gran Mare”) o Alma Mater (“mare nodrissa”). Avui en dia l’expressió alma mater s’aplica a les universitats com a mares que alimenten les ments; i, per ampliació semàntica, també al·ludeix a líders d’un grup.

Estàtua de la deessa Cíbele (Rea) de Madrid
Estàtua de la deessa Cíbele (Rea) de Madrid

El temps, que tot ho devora

Cronos (χρονος, “temps”) i Rea constituïren la segona parella de déus titans. Ells foren els pares de la generació dels olímpics: Hèstia, Demèter, Hera, Hades, Posidó i Zeus. Reberen aquest nom perquè, segons la mitologia, habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tesàlia. A Grècia hi havia altres muntanyes amb el mateix nom –no debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’oest del Pel·loponès hi ha la ciutat d’Olímpia, anomenada així per tenir un santuari dedicat a Zeus Olímpic, al voltant del qual se celebraren els Jocs Olímpics.

Saturn devorant el seu fill (Goya)
Saturn devorant el seu fill (Goya)
 
Per a Rea, el part del seu últim i sisè fill, Zeus, va ser un autèntic calvari. Embogida de dolor, va clavar els seus dits a la terra i de la seva mà dreta varen néixer cinc mascles i de l’esquerra cinc femelles. Aquestes criatures foren conegudes els Dàctils (“els dits”). Eren una espècie de genis petit que acabaren formant part del seguici de Rea.

En parir Zeus, Rea sabé que la tragèdia dels titans es tornaria a repetir. Gea havia advertit el seu fill Cronos (marit de Rea) que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare. És així com el nou sobirà s’anà empassant els seus descendents a mesura que naixien. Amb aquests antecedents, doncs, Rea decidí amagar Zeus en una cova als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que igualment es cruspí.

Titanomàquia
Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans i a continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia (l’afegitó μαχή significa lluita).
 
De res serví a Cronos l’ajuda dels seus germans Titans. Aquesta batalla dels olímpics contra els titans pot ser una descripció simbòlica de la invasió de Grècia per part dels primers individus de parla ja grega. Aquests portaren amb ells els seus déus, desplaçant o absorbint els déus dels habitants de la Grècia primitiva.

La derrota dels Titans pels olímpics (Jordaens)
La derrota dels Titans pels olímpics (Jordaens)
 
Gegantomàquia

Tot i haver-se desfet del seu pare, Zeus encara no pogué cantar victòria. Gea, mare de Cronos i padrina de Zeus, volgué venjar la derrota del seu fill enviant contra els olímpics els seus altres fills, els Gegants. S’encetà aleshores la gegantomàquia

En aquest enfrontament, Zeus va comptar amb l’ajuda de no només la resta dels olímpics, sinó també de la de Prometeu, fill del tità Jàpet, i de la de Hèracles. Calia fer cas a un oracle que havia dit que els Gegants només podien ser anihilats conjuntament per un déu i un mortal.

Des de l’antiguitat aquest duel entre Gegants i déus fou vist com un símbol del conflicte existent entre el caos i l’ordre. D’aquesta manera, trobam que al segle XVI Carles V va utilitzar la gegantomàquia com a al·legoria del triomf de l’emperador sobre els qui desafiaven el seu poder. Així queda palès a la medalla de plata que Leone Leoni va elaborar el 1549: l’anvers mostra el sobirà, de perfil i coronat de llorer, i al revers apareix Júpiter fulminant els Gegants amb la llegenda Discite Iustitiam Moniti (“Apreneu de la Justícia, oh vosaltres advertits!”) -la citació, extreta de l’Eneida de Virgili (VI, 620), recull les paraules de Flègies, rei dels làpides, condemnat a viure a l’infern per la seva impietat.

Tifomàquia
La derrota dels Gegants a mans del Olímpics posà encara més furiosa Gea, la qual, en el seu darrer intent de sortir-se amb la seva, engendrà Tifó –aquest personatge no té res a veure amb els actuals ciclons tropicals, els quals agafaven el nom d’una paraula àrab que significa “terbolí”.
 
Tifó assetjà l’Olimp en la coneguda com a tifomàquia. Però tingué la mateixa sort que els seus germans els Gegants. Fou així com Zeus, fill de titans, es convertí en l’amo de l’univers. La maledicció, però, de la seva estirp es reviuria a principi del segle XX amb l’enfonsament del Titànic. Amb tot, si volem posar color a les nostres vides, sort que encara ens queda la marca innòcua de Titanlux (“llum de tità).

En aquest enllaç de la revista Sàpiens trobareu més informació sobre l'enfonsament del Titànic.

Articles del web relacionats:
- Gasos caòtics, l'inici de tot
- Zeus, el patriarca olímpic "apleganúvols"
- El complex de Prometeu

Aquí teniu un vídeo sobre els titans de la mitologia grega:



Com a homenatge a l’iceberg que va provocà l’enfosament del Titànic, aquí teniu la deliciosa cançó d’Antònia Font “Icebergs i guèisers”:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px