Banner Top

Hermafrodites avui en dia

Segons la mitologia grega, Hermafrodit, com el seu nom indica, era fill d’Hermes, el déu missatger, i d’Afrodita, la deessa de l’amor. De jove fou pretès per una nimfa anomenada Salmacis, que quedà captivada de la seva bellesa. Hermafrodit, però, no li féu cas. 

La nimfa, amb tot, no es donà per vençuda. Va aprofitar que un dia Hermafrodit es banyava en un llac per llançar-s’hi a sobre. L’abraçà amb força i, mentre ell s’intentava escapolir-se’n, Salmacis suplicà als déus que els seus cossos no es poguessin separar mai. La petició fou atesa i ambdós foren units en un sol ésser, dotat de doble naturalesa. Així ho relata Ovidi en les seves Metamorfosis (IV, 370-372) en traducció de Jordi Parramon:


“i, arrapada del tot, li diu: `Encara que lluitis
no escaparàs, vailet! Ajudeu-me, déus, que no arribi
mai el dia que aquest de mi i a mi d’ell ens separi!’”

Hermafrodit i Salmacis
Hermafrodit i Salmacis

Hermafrodit dormit Hermafrodit domit (Museu del Louvre, còpia romana del segle II l'original grec)
Hermafrodit dormit Hermafrodit dormit (Museu del Louvre, còpia romana del segle II l'original grec)

Estàtua d'hermafrodit en el Monte Porzio (Colonna, Casale Ciufla).
Estàtua d'hermafrodit en el Monte Porzio (Colonna, Casale Ciufla).

Hermafroditisme
Avui en dia, en l’àmbit de la medicina, l’hermafroditisme és una malformació congènita en els genitals. Alguns prefereixen, però, el terme intersexualitat. El pateixen nadons que neixen amb dos genitals, un de masculí i un altre de femení. Aleshores els metges n’han d’extirpar un. Prèviament, però, s’encarreguen de confirmar, a través d’una sèrie de proves, el sexe real de la criatura per evitar que en el futur tingui un conflicte d’identitat. Aquí en teniu un exemple:

Cas d'hermafroditisme
Cas d'hermafroditisme
 
Hi ha persones, però, que no s’han operat i que conviuen amb la seva condició d’hermafrodita. És el cas de Caster Semenya, una atleta sud-africana de 18 anys que el 2009 es proclamà campiona del món dels 800 metres a Berlín. Relacionat amb l'hermafroditisme també hi ha la síndrome de Morris
 
Hermafrodites en zoologia i botànica
En zoologia, els animals hermafrodites són aquells en què cada individu produeix tant gàmetes masculins com femenins. N’hi ha de dos tipus: els hermafrodites seqüencials són els que poden canviar de sexe al llarg de la seva vida –passa sobretot amb alguns peixos com, per exemple, el peix pallasso, el mateix Nemo  de Disney.

Peix pallasso i l'hermafroditisme
Peix pallasso i l'hermafroditisme
 
Els hermafrodites simultanis o sincrònics, en canvi, són el que tenen en un mateix cos òrgans reproductors masculins i femenins. La majoria dels hermafrodites simultanis són no funcionals, és a dir, a pesar de tenir els dos sexes, l’individu necessita de l’altre per fecundar els gàmetes, funcionant com a mascle i femella alternativament. Així doncs, la fecundació sempre és creuada. És el cas dels caragols. Només en condicions especials, en què els individus es troben aïllats, es produeix l’autofecundació. És el cas d’alguns paràsits, com la tènia o solitària, que no pot trobar cap company a l’interior de l’aparell digestiu.
 
Caragols i l'hermafroditisme
Caragols i l'hermafroditisme
En botànica es consideren hermafrodites les plantes que tenen òrgans masculins i femenins en la mateixa flor. Algunes necessiten una pol·linització creuada per dur a terme la fecundació; d’altres, com les violetes, es poden pol·linitzar elles mateixes.

Aquí teniu un llibre titulat "El Hermafrodito".

Aquí teniu el capítol del programa "La gent normal" de TV3 dedicat als transsexuals:




Titànic, la maledicció d’un nom

El 14 d’abril de 1912 es va produir una de les majors tragèdies nàutiques mundials. El Titànic va xocar contra un iceberg. Només sobrevisqueren 500 dels seus 2.200 passatgers que quatre dies abans havien salpat de Southampton (Anglaterra) amb direcció a Nova York. Tanmateix, el vaixell més gran de l’època portava un nom maleït. I és que, en la mitologia grega, la generació dels Titans no acabà molt bé.
 
Els Titans (< τιταίνω, “estendre”) eren fills de Gea (Terra) i d’Urà (Cel). Són dotze, sis mascles (entre ells, Oceà, Hiperió, Jàpet i Cronos) i sis femelles, les titànides (entre elles, Tetis, Rea, Temis i Mnemòsine). Igual que els seus germans Ciclops, els titans també eren de grans dimensions. D’aquí tenim que avui la paraula tità sigui sinònima de “gegant” –també tenim l’expressió “lluita de titans” per referir-nos a un enfrontament entre grans rivals.
 
Una castració fructífera
El pare dels Titans, Urà, es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats de la Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella -el mite de la castració i mort del pare formarà part de la psicoanàlisi freudiana. 
 
De la sang vessada en aquella castració varen néixer els Gegants. Cronos, però, tot d’una llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma d’on sorgí, ja adulta, Afrodita (< ἀφρός “escuma”), la deessa de l’amor i la bellesa. El déu Zèfir (oest) l’impulsà suaument cap a Xipre (Citera), on la reberen les Hores, les quals la vestiren i l’adoraren amb precioses joies.

La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)
La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)
 

Un cop castrat el seu pare, Cronos es féu amb el poder i es casà amb la seva germana, la titànida Rea. Rea era una divinitat de l’agricultura, associada amb l’asiàtica Cíbele. Els romans l’adoraren com a Magna Mater (“la Gran Mare”) o Alma Mater (“mare nodrissa”). Avui en dia l’expressió alma mater s’aplica a les universitats com a mares que alimenten les ments; i, per ampliació semàntica, també al·ludeix a líders d’un grup.

Estàtua de la deessa Cíbele (Rea) de Madrid
Estàtua de la deessa Cíbele (Rea) de Madrid

El temps, que tot ho devora

Cronos (χρονος, “temps”) i Rea constituïren la segona parella de déus titans. Ells foren els pares de la generació dels olímpics: Hèstia, Demèter, Hera, Hades, Posidó i Zeus. Reberen aquest nom perquè, segons la mitologia, habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tesàlia. A Grècia hi havia altres muntanyes amb el mateix nom –no debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’oest del Pel·loponès hi ha la ciutat d’Olímpia, anomenada així per tenir un santuari dedicat a Zeus Olímpic, al voltant del qual se celebraren els Jocs Olímpics.

Saturn devorant el seu fill (Goya)
Saturn devorant el seu fill (Goya)
 
Per a Rea, el part del seu últim i sisè fill, Zeus, va ser un autèntic calvari. Embogida de dolor, va clavar els seus dits a la terra i de la seva mà dreta varen néixer cinc mascles i de l’esquerra cinc femelles. Aquestes criatures foren conegudes els Dàctils (“els dits”). Eren una espècie de genis petit que acabaren formant part del seguici de Rea.

En parir Zeus, Rea sabé que la tragèdia dels titans es tornaria a repetir. Gea havia advertit el seu fill Cronos (marit de Rea) que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare. És així com el nou sobirà s’anà empassant els seus descendents a mesura que naixien. Amb aquests antecedents, doncs, Rea decidí amagar Zeus en una cova als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que igualment es cruspí.

Titanomàquia
Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans i a continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia (l’afegitó μαχή significa lluita).
 
De res serví a Cronos l’ajuda dels seus germans Titans. Aquesta batalla dels olímpics contra els titans pot ser una descripció simbòlica de la invasió de Grècia per part dels primers individus de parla ja grega. Aquests portaren amb ells els seus déus, desplaçant o absorbint els déus dels habitants de la Grècia primitiva.

La derrota dels Titans pels olímpics (Jordaens)
La derrota dels Titans pels olímpics (Jordaens)
 
Gegantomàquia

Tot i haver-se desfet del seu pare, Zeus encara no pogué cantar victòria. Gea, mare de Cronos i padrina de Zeus, volgué venjar la derrota del seu fill enviant contra els olímpics els seus altres fills, els Gegants. S’encetà aleshores la gegantomàquia

En aquest enfrontament, Zeus va comptar amb l’ajuda de no només la resta dels olímpics, sinó també de la de Prometeu, fill del tità Jàpet, i de la de Hèracles. Calia fer cas a un oracle que havia dit que els Gegants només podien ser anihilats conjuntament per un déu i un mortal.

Des de l’antiguitat aquest duel entre Gegants i déus fou vist com un símbol del conflicte existent entre el caos i l’ordre. D’aquesta manera, trobam que al segle XVI Carles V va utilitzar la gegantomàquia com a al·legoria del triomf de l’emperador sobre els qui desafiaven el seu poder. Així queda palès a la medalla de plata que Leone Leoni va elaborar el 1549: l’anvers mostra el sobirà, de perfil i coronat de llorer, i al revers apareix Júpiter fulminant els Gegants amb la llegenda Discite Iustitiam Moniti (“Apreneu de la Justícia, oh vosaltres advertits!”) -la citació, extreta de l’Eneida de Virgili (VI, 620), recull les paraules de Flègies, rei dels làpides, condemnat a viure a l’infern per la seva impietat.

Tifomàquia
La derrota dels Gegants a mans del Olímpics posà encara més furiosa Gea, la qual, en el seu darrer intent de sortir-se amb la seva, engendrà Tifó –aquest personatge no té res a veure amb els actuals ciclons tropicals, els quals agafaven el nom d’una paraula àrab que significa “terbolí”.
 
Tifó assetjà l’Olimp en la coneguda com a tifomàquia. Però tingué la mateixa sort que els seus germans els Gegants. Fou així com Zeus, fill de titans, es convertí en l’amo de l’univers. La maledicció, però, de la seva estirp es reviuria a principi del segle XX amb l’enfonsament del Titànic. Amb tot, si volem posar color a les nostres vides, sort que encara ens queda la marca innòcua de Titanlux (“llum de tità).

En aquest enllaç de la revista Sàpiens trobareu més informació sobre l'enfonsament del Titànic.

Articles del web relacionats:
- Gasos caòtics, l'inici de tot
- Zeus, el patriarca olímpic "apleganúvols"
- El complex de Prometeu

Aquí teniu un vídeo sobre els titans de la mitologia grega:



Com a homenatge a l’iceberg que va provocà l’enfosament del Titànic, aquí teniu la deliciosa cançó d’Antònia Font “Icebergs i guèisers”:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px