Banner Top

Eivissa, l’illa de l’excepció

Extracte del reportatge publicat el març 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 53), amb l'assessorament de l’arqueòleg Javier Aramburu.

Portada de la Sàpiens amb el reportatge citat
Portada de la Sàpiens amb el reportatge citat



Eivissa és l’illa més diferent de les Balears. El seu fort llegat feniciopúnic, el tracte especial que rebé de Roma i la forma com els catalans la colonitzaren l’han convertit en un món apart dins l’arxipèlag. Tant és així que un grup d’estudiosos de la Universitat de les Illes ha demostrat que l’actual població de la Pitiüsa major té una genètica diferenciada de la resta.
 

La genètica és una caixa de sorpreses. Els eivissencs de soca-rel encara no es saben avenir que per les seves venes pugui corre sang fenícia, vint-i-set segles després de l’arribada del seus primers avantpassats. La UIB, però, s’ha preocupat de constatar-ho amb proves. Primer ha analitzat l’ADN de 200 persones amb llinatges autòctons que almenys tenien pares i avis nascuts a Eivissa. Paral·lelament ha estudiat les herències genètiques d’altres poblacions de l’entorn de les Balears, com ara Catalunya, València, el nord d’Àfrica, el sud d’Europa i el Pròxim Orient. La comparació entre les dues mostres no ofereix cap mena de dubte: mentre que els mallorquins i menorquins presenten un substrat genètic gairebé idèntic al de la resta del llevant peninsular i d’Europa, la genètica dels eivissencs s’emparenta amb la dels habitants de l’Orient Mitjà. Aquesta és precisament la terra d’on sortiren els fenicis que al segle VII aC s’establiren a la Pitiüsa major i que alhora foren els pares dels cartaginesos que més tard poblaren de manera continuada l’illa. Però, com és possible que aquesta herència genètica hagi pogut resistir les successives invasions que ha patit Eivissa? La història, com sempre, en té la clau.

Els primers pobladors
L’arribada dels fenicis a les Pitiüses no va ser casual. Abans que la Mediterrània fos batejada pels romans com a Mare Nostrum, ells en foren els seus reis indiscutibles des del 1200 aC. Ni els grecs, que sempre els miraren de reüll, els pogueren fer ombra. De fet, foren els hel·lens qui encunyaren el seu gentilici. El nom prové de phoinikes, que significa "els vermells". Al·ludia a la porpra, un colorant vermell, tirant a morat, que s'obtenia de la closca d'un tipus de mol·lusc abundant a les costes del Pròxim Orient. Amb aquest color, sinònim d’opulència, solien anar pintades les naus amb què els fenicis, des del seu Líban natal, aconseguiren arrabassar als grecs l’hegemonia de les nostres aigües. Aquests aventurers intrèpits fins i tot d’endinsaren a l’Atlàntic per arribar a les Illes Britàniques i bordejar la costa africana. Gràcies a les rutes marítimes que descobriren pogueren proveir l’Orient de tot tipus de joies i metalls.

Aquí teniu informació sobre l'estudi genètic que demostra que els eivissencs són diferents.

Articles relacionats: 
- Eivissa, els mals de l'Arcàdia feliç, suplement "Ara diumenge" del diari Ara (31/08/2014)
- Eivissa 1968: Franco contra els hippies, revista Sàpiens (núm. 66, abril de 2008)

Eivissa, l'illa de la sal

Topònims, entre la realitat i la ficció

La humanitat va ser durant molt de temps nòmada, paraula que es creu que els grecs formaren a partir dels habitants de Numídia, un antic territori del nord d’Àfrica ocupat actualment per Algèria i Tunísia. Quan els homes es cansaren de donar tombs per la terra, varen tenir la necessitat de posar nom als llocs concrets on ens s’establiren. Avui la ciència encarregada d’estudiar aquests noms es diu toponímia (τόπος, “lloc” + ὄνομα, “nom”). En paraules de l’insigne filòleg mallorquí Gabriel Bibiloni, autor del llibre Els carrers de Palma, “els topònims són un bocí de la història concentrada en una paraula”.

A l’hora d’estudiar els topònims, cal anar en compte amb els tautopònims (+ ταὐτό, “un mateix”), que, en el seu propi nom, ja contenen l’accident geogràfic que designen. Així, dir el pont d’Alcàntara és una redundància perquè al-qantara ja significa “pont” en àrab. El mateix passa amb el desert del Sahara, ja que aquesta paraula en àrab significa “deserts”. També són coneguts els rius que comencen per guad- (de l’àrab wadi, “riu”): Guadalquivir, Guadiana...

Hi ha molts de tipus de topònims:
  • Zootopònims: poblacions que agafen el nom d'algun animal (τό ζῶον, ου) que va viure en aquell lloc (ὁ τόπος, ου).
  • Fitotopònims: poblacions que agafen el nom d'alguna planta (τό φυτόν, ου) o arbre abundant a la zona.
  • Orotopònims: poblacions que agafen el seu nom de la forma o matèria del terreny o muntanya (τό ὄρος, ου). Ex: Puigvert (Lleida) < podium viridem (turó verd).
  • Hagiotopònims: poblacions que agafen el nom d’un sant (ὁ ἅγιος, ου).
  • Antropotopònims: nom de poblacions que deriven de noms de persona (ὁ ἀνθρωπος, ου).
  • Hidrotopònims: poblacions que agafe el nom d’un curs d’aigua (ὕδωρ, ατος), d’un estany o llac. Ex: Banyoles < balneola (“banys petit”s), Múrcia < aquam murcidam (aigua mandrosa).

Gentilicis
Relacionats amb els topònims tenim els gentilicis, que indiquen en lloc de procedència d’una persona –la paraula deriva del llatí gens, gentis (“llinatge”, “estirp”), que al·ludia a un grup familiar amb un antecessor comú. Pot passar que, per referir-se als habitants d’un mateix lloc, hi hagi un gentilici modern (els astorgans per als habitants d’Astorga, l’antiga Asturica Augusta) o un de culte, més relacionat amb la seva arrel (asturicenses).

Tot i que la toponímia és una ciència recent, ja des de l’antiguitat molts autors varen sentir una forta curiositat per esbrinar l’origen onomàstic d’alguns llocs importants. Moltes vegades els romans varen adoptar els que ja existien entre els pobles preromans, és a dir, ibers, celtes, fenicis, grecs i cartaginesos. Amb tot, entre els topònims d’origen grec i romà es poden distingir els següents:

  • Relacionats amb algun accident natural del terreny: Finisterre (< finis terrae, “fi de la Terra”).
  • Relacionats amb la vegetació: Lugo (< Lucus Augusti, “bosc d’August”), Llucmajor (< lucus maior, “bosc gran”).
  • Commemoratius d’un fet històric: Lleó (< legio, “legió”, unitat principal de l’exèrcit romà), Colònia (en al·lusió a la colonia romana fundada en territori alemany per Agripa), València (< valeo, “ser fort”), Nàpols (< Νεάπολις, “nova ciutat”).
  • Importants per alguna activitat: Empúries (< Ἐμπόριον, “mercat”); a Anglaterra tots els topònims que acaben en –cester o –chester (Cloucester, Leicester, Manchester, Dochester) procedeixen del llatí castra (“campament”), la qual cosa evidencia que aquestes ciutats es construïren sobre un antic jaciment romà.
  • Relacionats amb noms de personatges. Són els més nombrosos. En honor a Octavi August hi ha Mèrida (< Emerita Augusta), Saragossa (< Caesar Augusta), Astorga (< Asturica Augusta) o Badajoz (< Pax Augusta). En al·lusió a altres personatges tenim: Pamplona (< Pompaelo < Pompeu), Dènia (< Dianium < deessa Diana) o Montjuïc ( < Mons Iovis, “muntanya de Júpiter”).
Altres topònims beuen de la tradició oral, que en alguns casos es mesclava amb l’etimologia popular, mancada de tota base científica. Així era molt habitual atribuir el nom d’una ciutat, o fins i tot d’un país, a un personatge llegendari, com ara la Roma de Ròmul, l’Atenes d’Atena o l’Europa de la princesa fenícia homònima. Aquest recurs onomàstic es diu epònim (επι, sobre + ὄνομα, “nom”).
 
La princesa dels Pirineus
Un epònim interessant és el relacionat amb els Pirineus. Durant l’edat mitjana molts historiadors recorren a la mitologia clàssica per dotar d’un passat gloriós les principals capitals d’Europa –aquest corrent fou seguit durant el Renaixement. Així sorgí la llegenda de Pirene, una princesa de la península ibèrica. Hèracles (Hèrcules llatí) la violà durant el seu desè treball, en passar per casa nostra a la recerca dels bous de Geríon.

Pirene i Hèracles
Pirene i Hèracles

Pirene donà a llum una serp, i, espantada, es refugià a les muntanyes, on fou esquarterada per les feres. De tornada del seu treball, Hèrcules trobà les restes de la seva víctima i, penedit de la seva acció, l’enterrà. Ho féu cobrint el seu cos amb grans pedres fins a formar una immensa muralla que anava des del mar Cantàbric fins al Mediterrani. En honor a la difunta, l’anomenà Pirineus.

Després d’una tasca tan feixuga, l’heroi grec va arribar fins als peus de Montjuïc per sadollar la seva set. Fascinat pel lloc, es va fer el propòsit de fundar-hi una ciutat quan les seves ocupacions li ho permetessin. I així va ser.

Barcelona i les nou naus
Passat un temps, Hèracles va salpar de Grècia amb nou naus per fer realitat el seu somni. A mitja navegació, va desencadenar-se un temporal que provocà la desaparició d’una embarcació. Finalment la resta de l’expedició va poder arribar a la plana de Montjuïc. Allà es trobaren amb l’agradable sorpresa que els companys que donaven per perduts ja feia temps que estaven fent els fonaments de la ciutat anhelada pel seu capitost.
 
Hèracles, contentíssim dels seus fidels col·laboradors, en record d’aquella gesta va batejar la nova ciutat amb el nom de BARCA-NOVA (“barca novena” en llatí), termes que el pas del temps ha confós fins a esdevenir el nom de Barcelona. Aquesta, amb tot, és tan sols una etimologia popular –el vertader origen onomàstic de Barcelona encara és una incògnita.
 
A part de Barcelona, hi hagué altres ciutats d’Espanya que, ja des de l’antiguitat, adoptaren Hèracles com a fundador dels seus nuclis urbans. És el cas de Sevilla, Cadis, Segòvia, Toledo, Alacant i Tarragona. No deixa de ser curiós que part d’aquest itinerari donàs la coneguda com a Via Heraclea, la mateixa que, amb alguns canvis, construirien els romans: la Via Augusta, la gran calçada que recorria la costa mediterrània d’Hispània des dels Pirineus fins a Cadis.

 
Un altre topònim català d’origen llatí és Tibidabo, la muntanya de la serra de Collserola, a Barcelona. Aquest nom li donaren al segle XVI els monjos del Monestir de Sant Jeroni. Recordava el cim on Satanàs portà Jesus durant la seva estada en el desert. Aleshores, segons la traducció llatina de Sant Mateu (4:9), el fill de Déu fou temptat de la següent manera: Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me (“Tot això et donaré si, prostrant-te, m'adores”).

La Corunya d’Hèrcules
Galícia també és un territori molt relacionat amb Hèracles. Segons la llegenda, el gran heroi grec va enterrar a Corunya el monstre Geríon. A sobre hi va aixecar un torre per commemorar la seva victòria. Aquest, per tant, podria ser l’origen de la famosa torre d’Hèrcules que funcionà a l’antiguitat de far. Així, en al·lusió a aquesta imponent construcció (de 57 metres d’alçada), Corunya provindria del llatí cruna o crunnia (“columna”).

Torre d'Hèrcules
Torre d'Hèrcules

Tanmateix, si ens cenyim a la història, la torre d’Hèrcules fou construïda al segle I dC pels romans en un lloc proper a aquell Finis Terrae (“la fi de la terra”), que tant devia atemorir els navegants de l’època. Té el privilegi de ser l'únic far romà del món que roman en funcionament avui en dia.

Fills de Troia
Roma també va tenir la necessitat de dotar-se d’un passat gloriós. Al segle I aC el poeta Virgili va rebre l’encàrrec d’escriure l’Eneida. Creada per vanagloriar l’emperador August, l’obra també va servir per ressaltar els orígens divins del caput mundi. Per a l’ocasió, Virgili va recórrer a un personatge de la guerra de Troia, Eneas, fill de la deessa Venus amb un mortal, Anquises. En el nou relat l’heroi troià fugia de l’incendi de la mítica ciutadella liderant una expedició en direcció al Laci, la regió on temps després els seus descendents fundarien Roma –el fill d’Eneas, Iulius, donaria origen al gentilici Iulius, d’on procedia Juli Cèsar i el seu fill adoptiu, August.

Eneas sortint de Troia amb la seva família
Eneas sortint de Troia amb la seva família

Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al segle V dC, sorgiren noves identitats nacionals a Europa. Aleshores, imitant el model llatí, diversos monarques medievals es consideraren descendents dels troians a partir d’una dubtosa interpretació dels autors clàssics. D’aquesta manera, es constatava el deute de la nova Europa envers la cultura clàssica.
 
D’acord amb aquestes suposicions, seguint el model d’Eneas, un grup de supervivents també s’hauria dispersat per les valls del Danubi i del Rin. A França s’hi hauria establert un tal Francus, que, segons algunes versions, era fill del propi Hèctor, el llegendari príncep de Troia mort per Aquil·les. Els britànics també arribaren a creure que Londres era una Nova Troia en atribuir la seva fundació a un descendent d’Eneas, anomenat Brutus, que donà nom a l’illa, Britannia.
 
Madrid troiana
Madrid tampoc no volgué ser menys. El seu heroi troià elegit fou Ocno Bianor, el qual havia creat la capital de Castella en honor a Metragirta. Coneguda també amb el nom Cíbele, Metragirta, originària de Frígia (el cor de Turquia), era deessa de la naturalesa i la fertilitat -en la mitologia grega s’associà amb Gea. A l’antiga Roma també era coneguda com a alma mater (“mare nodridora”), un sobrenom que després s’assignà a la universitat.

Cíbele, antigament Metragirta
Cíbele, antigament Metragirta


La ciutat on s’establí Ocno Bianor fou batejada amb el nom de Metragirta, que amb el pas dels segles es convertí en Magerit i, més tard, en Madrid. Segons la llegenda, Ocno Bianor fundà Madrid el 879 aC. El valor propagandístic d’aquesta data és evident, atès que situa la fundació de la capital de l’Estat espanyol en un moment anterior a la de Roma (753 aC).

Portugal i els argonautes
Segons una llegenda, el topònim de Portugal estaria relacionat amb Cales, un dels argonautes que acompanyà Jàson a la recerca del toisó d’or. Aquest personatge hauria arribat a l’extrem d’Europa, a un punt de la costa atlàntica de la península ibèrica, on fundà un assentament comercial.

Les condicions d’aquell lloc, però, no eren molt propícies per a la navegació, de manera que, molts segles després, els romans traslladaren l’assentament sobre la ribera nord del riu Duero. Allà construïren un port fluvial que anomenaren Portus Cale. Avui aquesta ciutat rep el nom d’Oporto, Porto en portuguès. Com diuen en italià,  Se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

No us podeu perdre aquesta entrevista a Cosme Aguiló, el gran especialista en toponímia de les Balars. És del programa "Aire" d'IB3 Ràdio (17/10/2018).

Aquí teniu un recull toponímic de Mallorca en la llengua de signes que ha elaborat la Federació de Persones Sordes de Balears.

Aquí teniu un àudio del programa "El palabrero", de RNE, dedicat als topònims.

Articles del web relacionats
Topònims grecs que deixen marca
Topònims italians que deixen marca 
Noms per antonomàsia


Aquí teniu una interessant informació sobre l'etimologia dels principals sistemes muntanyosos d'Espanya.

Aquí teniu un llistat de topònims catalans d'origen clàssic.

Aquí teniu un llistat de topònims romans de l'antiga Hispània.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'origen d'alguns gentilicis d'Espanya.

I aquí teniu un enllaç que parla sobre l'etimologia de diferents països d'Europa.

En aquest altre enllaç trobareu l'etimologia d'algunes capitals europees. Amb la mateixa informació teniu aquest altre enllaç.

I en aquest enllaç hi ha l'etimologia de topònims d'arreu del món. Aquest web també aporta informació al respecte.

En aquest altre teniu topònims grecs molt presents en el nostre vocabulari.

Aquest article parla sobre l'origen del noms de les províncies espanyoles. I aquí teniu l'origen de les banderes de les comunitats autònomes.

Aquí teniu una article sobre paraules amb denominació d'origen.

De gresca com els grecs

En català, quan ens anam de gresca el que feim és comportar-nos com els antics grecs. Aquesta paraula tan festiva es va originar durant l’edat mitjana a partir del llatí graecĭscus (“propi dels grecs”). Curiosament els grecs mai no es varen fer dir grecs, sinó hel·lens (Ἕλληνες). Aquest gentilici prové de l’heroi epònim Hel·lè, que alguns historiadors consideren fill de Deucalió i Pirra –en canvi, la famosa Helena de Troia prové d’ἑλένη (“torxa”). A la Ilíada, però, Homer en cap moment fa servir el terme hel·lens. Parla de dànaus, cadmeus. argius o aqueus. Els dos primers gentilicis fan referència a altres dos herois epònims, Dànau i Cadme, provinents d’Egipte i Fenícia, respectivament. Els dos darrers deriven de dues regions del nord de la península del Peloponès, Argòlida i Acaia.
 

L’antic concepte d’Hèl·lade incloïa no només l’actual Grècia, sinó també el litoral de Turquia i Creta. Varen ser els romans qui popularitzarien el terme grecs. En un principi, però, només el varen fer servir per referir-se a una tribu de Beòcia, a la Grècia central, que emigrà a Itàlia al segle VIII aC. De fet, a la Ilíada Homer parla d’homes de Beòcia reclutats a la ciutat de “Grea”. Va ser, però, Aristòtil (segle IV aC) el primer a utilitzar el nom de γραικοί per al·ludir als habitants d’aquella zona. Ho féu en la seva obra Meteorologia. Avui Grècia com a país es diu República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

Grècia romana
Havent ocupat la Magna Grècia (el sud d’Itàlia), al segle II aC els romans fixaren la vista a l’altra banda del mar Jònic. Preocupava la política expansionista dels regnes sorgits amb el desmembrament de l’imperi d’Alexandre el Gran. En poc més d’un segle tot l’Hèl·lade ja fou llatí. Primer caigué Macedònia a la batalla de Pidna (168 aC). Després, el 146 aC, vindria Corint, una de les ciutats més belles de Grècia. El 27 aC s’acabaren sotmetent la resta de territoris del Peloponès, els quals passaren a convertir-se en província romana amb el nom d’Acaia.
 
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)

Ben aviat el grec i la seva cultura arribaren al cor de la mateixa Roma. Les grans famílies començaren a educar els seus fills “a la grega”. De l’Hèl·lade no trigaren a arribar professors de totes les disciplines: gramàtica, filosofia, retòrica, art... L’Odissea fou una de les primeres traduccions llatines que es féu servir com a llibre de text a les escoles. Aquest nou sistema educatiu suscità la crítica dels sectors tradicionals. Fins i tot un decret del Senat del 161 aC acordà l’expulsió de filòsofs i rètors grecs. No faltaren polítics com Ciceró o Cató El Censor convençuts que els raonaments dels sofistes pervertien el jovent.
 
A poc a poc, però, aquesta oposició cedí. Es considerà profitós aprendre la llengua grega i, fins i tot, fer una estada formativa a les principals ciutats d’Orient (Atenes, Rodes, Pèrgam o Alexandria d’Egipte) per aprofundir en els coneixements filosòfics i perfeccionar les tècniques retòriques. Els avanços de la medicina grega tampoc no es volgueren desaprofitar. Molts dels seus mestres foren cridats per atendre els nous pacients de la capital del Laci.
 
L’arquitectura romana tampoc no s’escapà de les influències hel·lenístiques. En uns casos es copiaren estils; en d’altres, es reelaboraren fins a aconseguir creacions plenament originals, com ara l’amfiteatre o les termes. Eren edificis que solien anar adornats amb estàtues, una moda molt grega que escandalitzà als més conservadors sobretot quan es tractava de representacions nues. Al segle I aC l’emperador August va voler acabar amb tanta “gresca”. Per això, impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), que s’alçaven com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.
 
Sibarites
En conèixer Grècia, els romans també varen saber què era la bona vida. Síbaris, una ciutat grega del sud d’Itàlia avui ja desapareguda, va crear escola en aquest sentit. Arran dels luxes de què feien ostentació els seus habitants, avui dia tenim paraula sibarita per referir-nos als amants de gustos refinats.

Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
 
No hi ha dubte que els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Ja ho va dir Horaci al segle I aC:  Graecia capta ferum victorem cepit et artes intulit agresti Latio (“Grècia, un cop conquerida, conquerí al seu torn el rude vencedor i les seves arts s’introduïren en el salvatge Laci”). Al mateix segle I aC, el famós orador Ciceró també explicava d’aquesta manera el secret de l’èxit del domini cultural grec: “Antigament Grècia era superior a nosaltres en erudició i en tots els gèneres literaris, i era fàcil que ens vencés en això, ja que nosaltres no vam oposar resistència a deixar-nos vèncer” (Les tusculanes, 1, 3).

Magna Grècia
Magna Grècia (sud d'Itàlia)


Articles del web relacionats:
Paradoxes hel·lèniques
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px