Banner Top

El glamur de les lletres

Les lletres tenen molt de glamur. Aquesta paraula, d’origen anglès, deriva precisament del grec γράμμα (“lletra”), d’on també tenim gramàtica, cardiograma, telegrama o monograma.Un dels seus derivats més juganers és anagrama (+ ἀνά, “cap enrere”), que és un mot o frase formats per la transposició de les lletres d'un altre mot o una altra frase. Per exemple, l'anagrama de L'anagrama és La magrana.

Γράμμα deriva alhora de γράγω (“escriure”), que igualment té una família ben nodrida: biografia, demografia, etnografia, pornografia, paràgraf, epígraf (citació curta) o programa. Aquesta darrera paraula inicialment significava “divulgar per escrit”. Era un edicte, una declaració pública; avui és declaració prèvia del que es farà en alguna matèria.
 
Avui glamur és l’encant o atractiu d'una persona o d'una cosa que provoca admiració general. En un principi, però, significava ”encanteri”. Amb aquest significat el terme fou popularitzat el 1830 per  l’escocès Walter Scott en els seus escrits sobre màgia i demonologia. Així doncs, ara s’entén per què la gramàtica captiva tant els filòlegs!
 
En llatí, l’equivalent grec de γράγω (“escriure”) és scribo, d’on tenim escriptor, adscriure, circumscriure, inscriure, transcriure, subscripció, manuscrit, prescriure (+ prae, “davant”) o descripció (+ de, que indica direcció de dalt a baix). Scribo també ha donat el verb proscriure, sinònim de prohibir. Aquesta paraula, que conté la preposició pro- (“en lloc de”), té una història etimològica ben curiosa que es remunta a l’any 81 aC, en època del dictador Sul·la.
 
Les proscripcions eren unes llistes, exposades al fòrum, on s’escrivien els noms de les persones a les que se les declarava enemigues públiques sense necessitat d’abduir-ne els motius –recordarien, per tant, l’ostracisme a l’antiga Grècia. Tal condemna suposava l’exili i la pèrdua de la ciutadania romana. Alguns conciutadans no varen dubtar a denunciar els proscrits per obtenir una recompensa o fins i tot es varen atrevir a matar-los per rebre una part de la seva fortuna (la resta se la quedava l’Estat). Després de Sul·la, les proscripcions foren molt habituals en el Segon Triumvirat (43 aC-35 aC).

Proscripcions durant el Segon Triumvirat
Proscripcions durant el Segon Triumvirat

Us deix amb el moment més glamurós de la pel·lícula "Desayuno con diamantes", protagonitzada per Audrey Hepburn:




Articles del web relacionats:
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
-
 Etimologies de pel·lícula

De gresca com els grecs

En català, quan ens anam de gresca el que feim és comportar-nos com els antics grecs. Aquesta paraula tan festiva es va originar durant l’edat mitjana a partir del llatí graecĭscus (“propi dels grecs”). Curiosament els grecs mai no es varen fer dir grecs, sinó hel·lens (Ἕλληνες). Aquest gentilici prové de l’heroi epònim Hel·lè, que alguns historiadors consideren fill de Deucalió i Pirra –en canvi, la famosa Helena de Troia prové d’ἑλένη (“torxa”). A la Ilíada, però, Homer en cap moment fa servir el terme hel·lens. Parla de dànaus, cadmeus. argius o aqueus. Els dos primers gentilicis fan referència a altres dos herois epònims, Dànau i Cadme, provinents d’Egipte i Fenícia, respectivament. Els dos darrers deriven de dues regions del nord de la península del Peloponès, Argòlida i Acaia.
 

L’antic concepte d’Hèl·lade incloïa no només l’actual Grècia, sinó també el litoral de Turquia i Creta. Varen ser els romans qui popularitzarien el terme grecs. En un principi, però, només el varen fer servir per referir-se a una tribu de Beòcia, a la Grècia central, que emigrà a Itàlia al segle VIII aC. De fet, a la Ilíada Homer parla d’homes de Beòcia reclutats a la ciutat de “Grea”. Va ser, però, Aristòtil (segle IV aC) el primer a utilitzar el nom de γραικοί per al·ludir als habitants d’aquella zona. Ho féu en la seva obra Meteorologia. Avui Grècia com a país es diu República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

Grècia romana
Havent ocupat la Magna Grècia (el sud d’Itàlia), al segle II aC els romans fixaren la vista a l’altra banda del mar Jònic. Preocupava la política expansionista dels regnes sorgits amb el desmembrament de l’imperi d’Alexandre el Gran. En poc més d’un segle tot l’Hèl·lade ja fou llatí. Primer caigué Macedònia a la batalla de Pidna (168 aC). Després, el 146 aC, vindria Corint, una de les ciutats més belles de Grècia. El 27 aC s’acabaren sotmetent la resta de territoris del Peloponès, els quals passaren a convertir-se en província romana amb el nom d’Acaia.
 
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)

Ben aviat el grec i la seva cultura arribaren al cor de la mateixa Roma. Les grans famílies començaren a educar els seus fills “a la grega”. De l’Hèl·lade no trigaren a arribar professors de totes les disciplines: gramàtica, filosofia, retòrica, art... L’Odissea fou una de les primeres traduccions llatines que es féu servir com a llibre de text a les escoles. Aquest nou sistema educatiu suscità la crítica dels sectors tradicionals. Fins i tot un decret del Senat del 161 aC acordà l’expulsió de filòsofs i rètors grecs. No faltaren polítics com Ciceró o Cató El Censor convençuts que els raonaments dels sofistes pervertien el jovent.
 
A poc a poc, però, aquesta oposició cedí. Es considerà profitós aprendre la llengua grega i, fins i tot, fer una estada formativa a les principals ciutats d’Orient (Atenes, Rodes, Pèrgam o Alexandria d’Egipte) per aprofundir en els coneixements filosòfics i perfeccionar les tècniques retòriques. Els avanços de la medicina grega tampoc no es volgueren desaprofitar. Molts dels seus mestres foren cridats per atendre els nous pacients de la capital del Laci.
 
L’arquitectura romana tampoc no s’escapà de les influències hel·lenístiques. En uns casos es copiaren estils; en d’altres, es reelaboraren fins a aconseguir creacions plenament originals, com ara l’amfiteatre o les termes. Eren edificis que solien anar adornats amb estàtues, una moda molt grega que escandalitzà als més conservadors sobretot quan es tractava de representacions nues. Al segle I aC l’emperador August va voler acabar amb tanta “gresca”. Per això, impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), que s’alçaven com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.
 
Sibarites
En conèixer Grècia, els romans també varen saber què era la bona vida. Síbaris, una ciutat grega del sud d’Itàlia avui ja desapareguda, va crear escola en aquest sentit. Arran dels luxes de què feien ostentació els seus habitants, avui dia tenim paraula sibarita per referir-nos als amants de gustos refinats.

Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
 
No hi ha dubte que els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Ja ho va dir Horaci al segle I aC:  Graecia capta ferum victorem cepit et artes intulit agresti Latio (“Grècia, un cop conquerida, conquerí al seu torn el rude vencedor i les seves arts s’introduïren en el salvatge Laci”). Al mateix segle I aC, el famós orador Ciceró també explicava d’aquesta manera el secret de l’èxit del domini cultural grec: “Antigament Grècia era superior a nosaltres en erudició i en tots els gèneres literaris, i era fàcil que ens vencés en això, ja que nosaltres no vam oposar resistència a deixar-nos vèncer” (Les tusculanes, 1, 3).

Magna Grècia
Magna Grècia (sud d'Itàlia)


Articles del web relacionats:
Paradoxes hel·lèniques

Peus pedants

Els peus (del llatí pes, pedis) han marcat grans fites de la humanitat. Hi va haver un moment en què deixàrem de ser quadrúpedes per ser bípedes. El 1969 dos peus ens bastaren per arribar fins a la Lluna. Aquella expedició fou qualificada per l’astronauta nord-americà Neil Armstrong com “un petit pas per a l'home, però un gran pas per a la humanitat". Des d’aleshores tothom el tingué en un pedestal. D’altres, en canvi, el pogueren considerar un pedant, apel·lant per ventura al significat originari del mot.

Pedant és un italianisme importat el 1535. En els seus orígens al·ludia al soldat d’infanteria, és a dir, un soldat de peu. Amb el temps, però, aquest terme serví per anomenar els mestres de gramàtica ambulants que eren contractats per ensenyar els nins a les cases i els acompanyaven constantment a peu pel carrer. Esdevingué així la versió romànica del pedagog grec (παιδαγωγός), l’esclau que conduïa (αγω) els nins (ὁ παῖς, παιδός) a l’escola. Amb el temps, la paraula pedant passà a designar aquelles persones que fan ostentació de saber o erudició, tenint-ne o no. En paraules de Miguel de Unamuno, “un pedant és un estúpid adulterat per l’estudi”.

Durant l’edat mitjana els soldats d’infanteria també foren coneguts com a peons; després, el terme adquiriria el sentit figurat de treballador de rang inferior. I d’aquí que el sou d’un obrer en el camp durant un dia s’anomenàs peonada. Un altre tipus de soldat d’infanteria fou el pioner, paraula que ens ha arribat a través del francès. Era l’encarregat d’avançar-se, a peu, a la resta per explorar un territori i preparar així el camí a la resta. Avui es tracta d’un sinònim de capdavanter en qualsevol activitat.

El llatí pes, pedis ens ha donat altres paraules com pedal, pedani, peatge, pedestre, expedir, expeditiu, supeditar (qui es col·loca sota els peus d’algú se supedita), poll (aquest insecte no deixa de ser un peuet, pediculus) o el crustaci percebe (< pollex, -icis, “polze” + pes, pedis, per la semblança amb un polze adherit com un peduncle a les roques). El percebe també és conegut com a peu de cabra.

Un altre derivat de pes, pedis és el verb impedir, que té una història etimològica curiosa. A l’Antiga Roma als presoners se’ls posava una trava als peus perquè no poguessin escapar. Aquesta trava s’anomenava pedica, la qual cosa els “impedia” avançar. El conjunt de motxilles que portaven els soldats en les seves expedicions era conegut com la impedimenta; no debades, l’excés de pes podia esdevenir un “impediment”. Per influència del francès, impedir ens ha arribat també amb la  forma d’empatxar i el seu contrari despatxar (inicialment, “enviar ràpidament”), que en castellà també donà “despejar” (en català, aclarir-se, escampar-se).

Paraules amb pedigrí
De l’anglès també ens ha arribat un altre derivat de pes, pedis: pedigrí. És un mot, però, d’encunyació francesa i prové de quan, durant l’edat mitjana, Anglaterra estava sota dominació normanda. Ve de l’expressió pied de grue (“peu de grua”). Els primers criadors anglesos de cavalls empraven a manera d’arbre genealògic una marca de quatre ratlletes semblant a la petjada d’una grua. Avui el pedigrí fa referència a la genealogia d’un animal de raça.

Grua, les potes de la qual originaren el mot
Grua, les potes de la qual originaren el mot "pedigrí"

 

Un ca amb pedigrí
Un ca amb pedigrí


Curiosament, en grec grua és γέρανος, que ens ha donat la planta gerani perquè el seu fruit recorda el bec d’aquest ocellot –el seu homònim llatí (grus) serviria alhora per batejar la famosa màquina elevadora, la grua.

El fruit del gerani recorda el bec de la grua grega
El fruit del gerani recorda el bec de la grua grega

En castellà hi ha paraules derivades de pes, pedis que no tenim en català. És el cas de “peatón” (= vianant), “rodapié” (= entornpeu), “apear-se” (= baixar), “pezón” (en català mugró; deriva de pecciolus, “peuet”) o “tentempié” (=piscolabis o refrigeri; prové de “tente en pie”).

Amb totes aquestes paraules hem d’anar alerta a pecar, és a dir a “travelar” . I és que darrere del pes, pedis llatí trobam l’arrel indoeuropea *ped- (“peu”), present també en pecar.

Investigar petjades
Investigar també és una altra paraula que fa olor a peus. Deriva del llatí vestigium (“planta del peu”), que ens donaria el cultisme vestigi per referir-nos al “rastre d’alguna cosa o d’algun fet”. Amb la seva accepció més antiga, investigar significava “observar les marques deixades pels peus”, “seguir les petjades”. Amb el temps prendria el significat d’ “indagar”.

Un sinònim de vestigi és rastre, derivat del llatí rastrum (“senyal”, “petjada”), que alhora prové del verb radere (“raspar”), d’on tenim arrasar. Rastrum també ens donà rastell, una eina del camp amb dents que, en passar-la per damunt un superfície, hi deixa marques, rastres. Un altre derivat seu és el “Rastro”, el famós mercadet de Madrid –per imitació, altres llocs també el tenen. Segons una versió, estant situat prop d’un escorxador, el nom és a causa del rastre de sang que quedava en el carrer en arrossegar el bestiar fins al seu tràgic destí.

Pedicur o podòleg?
Parlant de peus, el món es divideix entre llatinistes que van al pedicur (< pes, pedis) o al callista (< callum, “durícia”) i hel·lenòfils que prefereixen anar al podòleg. Aquesta darrera paraula conté l’homòleg grec de pes, pedis, que és πούς, ποδός. La seva llista de derivats també és força llarga:

- miriàpodes: insectes de deu mil (μυρίος) peus.
- artròpodes: insectes, com les aranyes, amb potes articulades (τὸ ἄρθρον, “articulació) i simètriques en ambdós costats del cos.
- pop: l’anglès octopus és més fidel a l’etimologia, ja que reflecteix els vuit tentacles de l’animal.
- antípodes: dit de la persona que ocupa en la Terra un punt diametralment oposat respecte a una altra; i per extensió, persona o cosa diametralment contrària, pel caràcter o la natura, a una altra.
- pòlip (+ πολύς, “molts”), sinònim de tumor.
- podi. En castellà ad + pòdium donà “apoyo”. Aquest podium també el trobam en l’expressió “montar un poyo”, sinònima de muntar un escàndol. Originàriament el “poyo” –no confondre amb l’au “pollo”- era un faristol o podi portàtil que muntaven alguns oradors ambulants –això passà sobretot durant el segle XIX en l’àmbit polític. Tanmateix, avui la Real Academia Española també admet “pollo” en la locució “muntar un pollo”.

"Montar un poyo"


Si parlam del cos humà, no podem concebre els peus sense les cames, en grec τό σκέλος. D’aquesta paraula prové precisament el terme isòsceles, dit dels triangles i dels trapezis (< τράπεζα, "taula") que tenen dos costats iguals (ἴσος), tal com les nostres cames.

Aquí teniu un llistat d'expressions fetes que inclouen la paraula peu.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px