Banner Top

L'origen dels nombres

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio per parlar sobre l'origen dels nombres. El punt de partida és la publicació a la revista "Historia y vida" d'un reportatge que em varen publicar el juliol de 2012 amb el títol "La guerra de los números" (Núm. 532).

 

Articles del web relacionats:
- Els matemàtics són els millors aprenents
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
Com escrivien els nombres els grecs i els romans?

  • Publicat a Mixt

Siau qui sou

Article publicat a l'Ara Balears (28/07/2014)
 
Els mallorquins ens començàrem a psicoanalitzar la dècada dels seixanta del segle passat. Amb l’esclat del boom turístic ens obrírem al món i l’arribada massiva de peninsulars posà al descobert la idiosincràsia insular. Fou així com aflorà amb orgull “lo nostro” per contraposició a la cosmovisió forastera. I mentre ens redefiníem com a poble, la guerra es dibuixà com un record llunyà, així com també el nostre passat agrícola, pobre i emigrador. La “gallina dels ous d’or”, el turisme, fou vista com una benedicció que ens conduïa al progrés i a la prosperitat. Per tal d’engreixar-la, ens reconvertírem en especuladors i en depredadors d’una terra que el 1912 Santiago Rusiñol havia rebatiat com “l’illa de la calma”.
 
N’hi hagué també que aprofitaren l’ocasió per desplegar les seves arts amatòries amb les estrangeres, que tenien fama de ser més desimboltes sexualment que les autòctones. Amb ells naixé l’emblemàtica institució dels picadors. La vida, doncs, somreia a tothom. Però ja res no tornaria a ser igual. Ni la nostra identitat, ja malmesa pel procés castellanitzador encetat amb el Decret de Nova Planta de 1715, que comptà amb la connivència dels partidaris del borbó de Felip V, els botiflers o botifarres.
 
Alguns veren en aquella Mallorca turística una nova forma de colonització que atacaren amb la polèmica consigna barco de rejilla en sintonia amb el cèlebre “hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Amb tot, la capacitat d’integració dels nouvinguts més respectuosos amb la realitat insular féu que més d’un arribàs a dir “m’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”. I els renegats per un sentiment d’inferioritat foren blasmats amb el crit “Vergonya, cavallers, vergonya!”, proferit pel rei Jaume I en veure que els seus homes retrocedien durant el setge a la Mallorca musulmana de 1229.
Gran frase!
 
Gràcies a la tasca integradora de l’escola pública –avui tan qüestionada-, els fills  d’aquells nouvinguts enriquiren i oxigenaren una roqueta viciada per l’endogàmia i víctima d’un idíl·lic microcosmos sovint massa asfixiant. A poc a poc els uns i els altres ens anàrem coneixent. No sempre, però, la tribu mallorquina ho posà fàcil. Per poder desxifrar els seus peculiars codis de conducta, ara fa vint anys es publicà Queridos mallorquines, de Guy de Forestier, pseudònim de l’arquitecte català Carlos García-Delgado Segués.
 
Queridos mallorquines
Queridos mallorquines


Queridos mallorquines no deixa de ser un entranyable petit manual d’antropologia mallorquina –la genial obra d’Antoni Gomila, Acorar, vendria a ser la seva adaptació per als autòctons. Parla del nostre caràcter reservat i gregari, que es manifesta amb un llenguatge expeditiu i evasiu revestit de poesia i d’un rígid sentit de l’humor. Així sabem que la tan nostrada frase de comiat “Ja et diré coses” significa en realitat “No m’interessa i no cal parlar-ne més”. La subtilesa semàntica també es troba present en expressions com “Saps què et vull dir?”. En canvi, la vanitat és atacada directament amb “I ara aquest què se creu!”. Menció a part mereix el complex ritual de salutació, que a la distància es redueix a una alçada de celles amb l’acompanyament del monosíl·lab uep.
 
Per ventura el llibre de Guy de Forestier podria servir de font d’inspiració per a la versió mallorquina de l’exitosa pel·lícula Ocho apellidos vascos. Per sort, però, vint anys després i superada la segona onada migratòria de l’era global, alguns dels tòpics que recull han quedat desfasats. És el cas de la famosa màxima derrotista “Tanmateix... què hi hem de fer!”, contra la qual ens rebel·larem el passat mes de setembre en la històrica manifestació a Palma en favor d’un ensenyament públic de qualitat -fins aleshores, l’única concentració amb tant de poder de convocatòria era la marxa des Güell a Lluc a peu.
 
Avui sembla que Queridos mallorquines s’ha convertit en el llibre de capçalera de les nostres institucions, que encara confien en l’immobilisme de la societat illenca. Imbuïdes d’un autoodi visceral propiciat pel centralisme de Madrid, s’escuden en els nous estendards del folklorisme (madò Pereta i Agustín el Casta) per ridiculitzar i acomplexar una cultura amb massa talents infravalorats –l’extinta Televisió de Mallorca serví per recuperar la nostra autoestima i demostrar que, si volem, podem fer coses de qualitat i d’alta volada sense necessitat de dilapidar grans fortunes.
 
Com a contrapès a tanta mediocritat només ens queda invocar el poema Als joves que el 1905 va escriure Miquel Costa i Llobera. El poeta pollencí, tot un visionari, exhortà les noves generacions a enriquir-se amb els tresors d’altres cultures, no renunciant, però, a la seva identitat: “Fills d’una raça dreturera i forta/ que unia el seny amb l’ímpetu/ no renegueu de la vostra sang... Oprobi/ pel fill qui n’és apòstata/ [...] Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols/ dins una llar històrica/ sens horitzons. Volau sobre les terres/ enfora, amunt com l'àguila!”.

Aquí teniu un interessant article de Guillem Frontera titulat "Mallorquins, forasters i forasteristes".

Aquí teniu un article interessant d'Antoni Riera titulat "L'extrema dreta i IB3".

Aquí teniu una article interessant titulat "Cómo ligar con un mallorquín".

Aquí teniu un article d'Antoni Mas que parla del concepte de mallorquinitat.

I aquí teniu un recull d'articles del filòleg Gabriel Bibiloni sobre l'origen de les banderes de les Balears.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/01/2017), reflexion sobre la construcció de la identitat mallorquina.

I per entendre la idiosincràsia balear, aquí teniu el monòleg del totèmic Toni Gomila durant l'acte de lliurament dels Premis Ramon Llull:




Amb motiu del dia de les Balears, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (01/03/2014) per parlar sobre etimologies de "lo nostro".



Articles del web relacionats:

L'Arcàdia perduda
La desnacionalització dels mallorquins
Adéu, paradís
L'exemple de Joan Mascaró

Intel·lectuals destronats

Article publicat a l'Ara Balears  (16/06/2014)
 
Els intel·lectuals ja no estan de moda. Després del mestratge de Sòcrates al segle V aC, al segle XVIII seria el francès Voltaire qui ressuscitaria la figura del pensador al servei de la veritat i la justícia. Així ho demostrà en l'affaire Calas, on defensà un modest comerciant que, per la seva condició de protestant, fou condemnat a mort pel Parlament de Toulouse, acusat d’haver assassinat un fill seu que volia convertir-se al catolicisme. Tanmateix, el terme intel·lectual no seria encunyat fins a les acaballes del segle XIX per al·ludir a aquells que, com el novel·lista Émile Zola, havien criticat l’affaire Dreyfus.
 
El 1894, el Ministeri de la Guerra francès acusà el capità Alfred Dreyfus de traïdor per passar documents secrets als alemanys. Dreyfus, alsacià d’origen jueu, fou deportat a una illa de la Guaiana francesa. Més tard la justícia militar descobrí que el culpable era un altre oficial, però ho ocultà. Aleshores, els serveis secrets es dedicaren a fabricar proves que incriminassin encara més Dreyfus. Aquesta conxorxa seria descoberta per Zola. El gener de 1898 publicà en un diari un carta dirigida al president de la República amb el famós títol J’acusse!”.

J'accuse, Zola
J'accuse, Zola
 
A causa d’aquest escrit, el novel·lista francès fou encarcerat durant un any. Després d’haver pagat una elevada multa, s’exilià a Anglaterra. Quatre anys després moriria asfixiat a la seva casa parisenca. L’escriptor havia rebut nombroses amenaces de mort i se sospità que qualcú li podria haver tapat la xemeneia. La justícia finalment li donà la raó i Alfred Dreyfus fou rehabilitat el 1906. Zola també seria rehabilitat pels seus ja que el 1908 les seves cendres foren traslladades al Panteó de París, on descansen els prohoms de la pàtria francesa.
 
L’actitud de l’intel·lectual compromès que encarnava Zola seria reprès per altres paisans seus com Albert Camús, que fustigà tota manifestació de totalitarisme, fos nazi o comunista. Michel Foucault i la cèlebre parella formada per Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir també tingueren molt a dir durant el moviment estudiantil del maig del 68. Avui la societat no vol saber més de “tòtems intel·lectuals”. Per al politòleg francès Alain Minc, autor del llibre Una historia política de los intelectuales (Duomo, 2012), el futur està en mans dels “e-intel·lectuals”. I és que la irrupció d’aquest gran bany democràtic que és Internet ho ha canviat tot. El monopoli del coneixement ja no està en mans d’una reduïda elit, sinó de “petits intel·lectuals”. Al seu costat hi ha els coneguts com a “opinadors professionals”, els tertulians que diàriament pontifiquen des dels mitjans de comunicació sobre qualsevol tema i sense cap mena de rubor. Enmig de tant de renou i de tanta infoxicació, mereixen una menció a part els economistes, elevats a la categoria de nous profetes. Alguns obliden que, més que una crisi econòmica, estam patint una crisi moral.
 
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)


Amb tot, aquesta multiplicació de suposats “erudits” ha acabat amb la jerarquia del saber i ha deixat fora de joc els pensadors d’antany a qui tothom escoltava gràcies a la seva auctoritas. Això no ha de ser cap drama. Si han desaparegut és perquè la societat actual té un nivell cultural molt superior al de la societat en la que varen sorgir. Ara ja no són “la veu dels que no tenen veu” –com se solien presentar-, sinó una més d’entre moltes altres. Continuen, però, complint amb la seva antiga funció: com a fars il·luminadors del nostre pensament, doten de qualitat i rigor el tan necessari esperit crític –els seus últims estendards han estat l’espanyol  José Luis Sampedro i el francès Stéphane Hessel, ambdós nonagenaris recentment morts.
 
En tot cas, la vinculació de l’home de idees amb el poder polític ha estat moltes vegades complexa. N’hi ha hagut que han mostrat una adhesió cega envers un règim (Sartre ignorà els gulags soviètics i Neruda elogià Stalin); d’altres, en canvi, han manifestat una actitud hostil (Chomsky i la seva crítica al capitalisme); i els que s’han ficat de ple en política sovint han hagut de trair els seus principis.
 
D’intel·lectuals, doncs, n’hi ha per a tots els gustos i, com a humans que són, també poden ser contradictoris. Ara molts d’ells se senten destronats de l’àgora mediàtica i s’apunten als discursos apocalíptics, criticant la “banalització de la cultura” i l’actual “civilització de l’espectacle”, on les imatges ensordeixen les idees. També lamenten haver deixat d’influir sobre els polítics, que els acusen de ser poc pragmàtics. Deslegitimats, des de les seves torres d’ivori observen amb tristor com l’exercici de la política s’ha degradat i s’ha buidat de tot contingut intel·lectual. Es fan creus de constatar que la tolerància ha donat pas a la intransigència i el diàleg a l’autoritarisme. Tan sols els queda la nostàlgia d’un temps que mai no tornarà.

Aquí teniu un vídeo que parla de Voltaire, el gran intel·lectual de la Il·lustració:

 
 

I aquí teniu la visió de dos intel·lectuals amb actituds diferents a l'hora de valorar la societat actual. El primer és de Jordi Llovet, catedràtic jubilat de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB i autor del llibre Adéu a la universitat. El declivi dels humanitats (2011). I el segon és de Jordi Gràcia, catedràtic de Literatura espanyola de la UB i autor del llibre El intelectual melancólico. Un planfeto (2011):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/09/2017), reflexion sobre el paper de l'intel·lectual en l'era de la postmodernitat:



Tampoc no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra titulat "Fanatismo".

Aquí teniu un reportatge sobre el cas Dreyfus.

Articles del web relacionats:
Intel·lectuals insolvents
Sòcrates a la presó

Les noves amazones

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (28/10/2013)
 
El moviment feminista observa cada cop amb més perplexitat el ressò mediàtic que està tenint Femen. Es tracta d’un grup de dones que va néixer fa cinc anys a Ucraïna per denunciar la pornografia i la prostitució al seu país d’origen. Ara, però, amb centenars de seguidores arreu del món, es dedica a combatre un ventall més ample d’injustícies. Fa unes setmanes tres de les seves activistes irromperen al Congrés dels Diputats per mostrar el seu rebuig a la reforma de la llei de l’avortament del ministre Gallardón. Sorprengué constatar quina és la seva principal arma reivindicativa: pits al descobert amb consignes pintades. Aquesta estètica recorda molt la de les amazones, considerades les precursores del feminisme a l’antiguitat.
 
La mitologia ens diu que les amazones vivien prop de les costes del mar Negre. Eren filles d’Ares, el déu de la guerra, i de la nimfa Harmonia. Segons una etimologia molt popular, però poc fiable, el seu nom significaria, en grec, dones “sense pit” (a+mazos). No debades, tenien per costum tallar-se’n o cremar-se’n un per dominar millor l’arc, el seu temut instrument de guerra. Curiosament, però, no hi ha indicis de tal pràctica en les obres d’art, on les amazones sempre són representades amb ambdós pits, encara que amb un freqüentment cobert -és més probable que amazona provengui del persa i signifiqui “guerrer”.
 
El combat de les Amazones (Rubens)
El combat de les Amazones (Rubens)

Aquestes intrèpides dones mantenien una societat matriarcal i sense homes. Segons Estrabó, un cop l’any, per evitar l’extinció de la seva espècie, organitzaven incursions sexuals als pobles veïns. Els nins que naixien d’aquests encontres eren sacrificats o enviats als seus pares; les nines, en canvi, es quedaven amb elles i, ja de petites, eren ensinistrades en l’art de la caça i la guerra. Ben aviat, dalt de portentosos cavalls, les amazones intentaren estendre els seus dominis per tota Turquia, reencarnant així un nou prototip de femme fatale. Tanmateix, a pesar de la seva aparent força bruta, el més habitual era que patissin derrotes severes. Per a alguns estudiosos, això vendria a ratificar que, en l’imaginari grec, fortament misogin, qualsevol intent femení d’insurrecció acabava essent sufocat.

Amazona, Hans von Stuck (1904)
Amazona, Hans von Stuck (1904)

 

Algunes amazones són famoses per la seva intervenció en els mites dels grans herois. Així, la reina Hipòlita va ser morta per Hèrcules, el qual, en el seu novè treball, hagué d’aconseguir el seu cinturó; Antíope fou raptada per Teseu, la qual cosa provocà la guerra entre Atenes i les Amazones; i Pentesilea, que acudí en defensa de Troia, morí a mans d’Aquil·les, el qual, mentre agonitzava, s’acabà enamorant d’ella. A les Amazones se’ls atribuïa la fundació d’Efes i la construcció del famós temple de la ciutat dedicat a Àrtemis.

Califòrnia en honor a una amazona
La força literària de les amazones exerciria una gran influència al llarg del temps. Durant l’edat mitjana foren un tema recorrent en els llibres de cavalleria. A Las Sergas de Esplandian, escrit el 1510 per García Rodríguez de Montalvo, apareix un lloc fictici anomenat la Península de Califòrnia, senyoriu de l’amazònica Califas. La repercussió de l’obra féu que els conqueridors espanyols capitanejats per Hernan Cortés pensassin en aquest topònim per batejar l’actual regió del sud-oest d’EUA.

A Sud-amèrica, les amazones també haurien estat presents en la ment de l’extremeny Francisco de Orellana, que participà en la conquesta l’imperi inca. Al 1541, en endinsar-se per un riu d’Equador, fou rebut amb fletxes enverinades. Les cròniques de l’expedició apunten que moltes d’elles provenien d’un grup de dones altes i de pèl llarg. Atesa la seva semblança amb les guerreres gregues, aquell riu s’hauria batejat com l’Amazones. Amb tot, és més possible que el nom derivi de la paraula indígena amassona (“destructor de naus”).

La batalla de les amazones (Anselm Feuerbach)
La batalla de les amazones (Anselm Feuerbach)
 
En la mitologia escandinava, les amazones serien identificades amb les belles valquíries, que, d’acord amb la seva etimologia nòrdica, es dedicaven a “atendre els herois caiguts en batalla”. En època moderna, la seva figura tornaria a ser evocada per Marianne, la jove símbol de la República francesa representada amb un o dos pits al descobert. En el seu cas, aquesta part del cos al·ludiria al coratge i a la llibertat, però també al poder de nodrir els seus fills, el poble francès, i amb això al desig d'abundància i protecció. La inèrcia mimètica de la història faria que recentment, al país gal, el rostre de la líder de Femen, la ucraïnesa Inna Xevtxenko, hagi servit d'inspiració per al nou segell de Marianne, la qual cosa ha generat una forta polèmica.
 
Marianne, símbol de la República francesa
Marianne, símbol de la República francesa

A les “noves amazones”, les crítiques no només els arriben des dels sectors més conservadors. La mateixa militància feminista no entén que una dona reivindiqui els seus drets mostrant els pits, tradicional objecte de desig masclista. Femen, per contra, considera que la seva nova forma d’activisme, batejada com a “sextremista”, és la millor manera per captar l’atenció mediàtica de la situació de la dona al món. Resta importància al fet que només s’exhibesquin en “topless” aquelles rebels de cossos joves i esculturals.

Amazones en el museu Orsay de París
Amazones en el museu Orsay de París
 
Tanmateix, hi ha qui recorda que aquest grup tan provocador s’ha d’analitzar tenint en compte el seu país d’origen, d’on moltes femens s’han hagut d’exiliar per evitar la presó. Ucraïna és un estat que ha passat del comunisme al neoliberalisme i que no ha viscut les lluites feministes dels anys 70 ni cap política pública d’igualtat. Ara, essent víctima de les xarxes d’explotació sexual, la dona ucraïnesa s’ha imbuït de l’esperit emancipador de les amazones, el qual ha arrossegat per a la causa altres indignades de tot arreu. Només caldrà esperar que tenguin millor sort que les seves predecessores mitològiques.

El masclisme en les dones
El masclisme en les dones

A França les Femen ja tenen rèplica, Les Antígones, que defensen el feminisme amb un talant més pacífic.

En aquest enllaç trobareu més imatges de les amazones. I en aquest altre també.

També és interessant aquest article titulat "Solteres per elecció i sense complexos", de Thaïs Gutiérrez (Diari Ara, 01/05/2016)

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens sobre Joana d'Arc, una amazona francesa del segle XV.

I aquí teniu un article titulat "Las supermujeres de los cómics".

I aquest article és de Xavier Sierra.

En castellà, l'actitud de prepotència de les dones envers els homes es diu "hembrismo". En aquest enllaç trobareu més informació sobre aquest terme.

Reflexions interessants
Reflexions interessants


Aquí teniu il·lustracions de Lola Vendetta sobre el sexe dèbil.

Aquí teniu un reportatge de TV3 sobre Jinwar, el poblat de Síria només per a dones.

En aquest article teniu més informació sobre el fals mite de les amazones, aprofitant l'estrena de la pel·lícula «Wonder Woman», la protagonista de la qual és la princesa d'aquest tribu:



Aquí teniu l'entrenament de les amazones:

Aquí teniu una entrevista a Kate Bolick, autora de ‘Solterona. La construcción de una vida propia’ (Malpaso, 2016). En aquest altre enllaç hi ha una altra entrevista a ella.

En l'era moderna les amazones també estarien encarnades per les dones soldats kurdes que lluiten contra el grup terrorista Estat Islàmic. El seu testimoni és molt interessant:



I per reflexionar sobre la submissió de la dona al patriarcat, aquí teniu un interessant vídeo:



Sobre el sexisme imperant en la nostra societat, aquí teniu un videoclip del cantant nord-america Robin Tricke titulat Blurred Lines ("línies borroses"). Fixau-fos en la lletra:



La rèplica a la lletra d'aquest videoclip va arribar de la mà d'un grup de dones:




Aquest és el famós discurs sobre el feminisme que va fer l'actriu Emma Watson, de Harry Potter, davant l'ONU:




I aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (19/08/2014) per parlar sobre etimologies misògines i avortives:


I sobre el feminisme, aquí teniu una entrevista a l'activista Brigitte Vasallo.

"Chao", esclavitud?

Article ampliat, publicat al diari Ara Balears (24/08/2013)
 
Al llarg del segle XIX  l'esclavitud va ser abolida de manera progressiva als diferents estats europeus i americans. A Occident, però, l’ombra d’aquesta pràctica immoral, encara vigent en altres indrets del món, és molt allargada. Així ho testimoniegen alguns dels nostres mots, però també certes actituds. La paraula esclau prové dels pobles eslaus de l’Europa de l’Est. Durant l’edat mitjana, molts d’ells, un cop convertits en botí de guerra, serviren de mà d’obra del Sacre Imperi Romano-Germànic.
 
Aquests eslovens passarien a ser coneguts, en grec bizantí, com a sklábos i, en italià, schiavo, que amb el temps donaria ciaochao en castellà- com a expressió de salutació i de comiat -l'expressió de cortesia completa envers les classes superiors era schiavo vostro ("som el vostre esclau"). La mateixa fórmula és present en l’alemany, que, en una de les seves variants, per dir hola i adéu, recorr al llatinisme Servus (“esclau”). Atès que el panorama econòmic actual ha fet reviscolar la nostra condició de serfs, té molt de sentit, doncs, que ens presentem, al crit de Servus, davant d’Alemanya, el nostre sergent que ens fa acatar servilment el decapitant sistema capitalista.

Venda d'esclaus a l'antiga Roma
Venda d'esclaus a l'antiga Roma
 
Tot i que ja fa temps que hem deixat d’emprar els caps (capita) de bestiar com a moneda de canvi, el capitalisme contínuament ens recorda que tots som una gran família. No debades, a l’antiga Roma la familia era el conjunt d’esclaus d’una casa. El terme es contraposava a la paraula gens (<gigno, “néixer”), que al·ludia al grup de persones amb llaços sanguinis. Des que el 1948 les Nacions Unides aprovaren la Declaració Universal de Drets Humans tots ens creim més lliures, i, per tant, som una mica més ingenus. Seguint amb la terminologia llatina, l’ingenuus era aquell ciutadà lliure nascut dins una gens romana, de manera que el “no ingenus” eren els esclaus.
 
Avui dia, però, no hem d’oblidar que continuam sota el jou de l’esclavitud encoberta i, per tant, poc tenim ja d’ingenus. Ens costa creure l’article 19 del document abans esmentat: “Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió [...]. Ara el que toca és obeir, és a dir, escoltar (audio) sense remugar els nostres superiors (ob-, “damunt”) que ens dominen com a autèntics amos (domini) que són. Convé tenir-los contents treballant molt, sabent que tant de suplici té una explicació etimològica. Al segle VI ja existia el tripalium, un instrument de tortura format per tres fustes creuades on era fermat el reu per fuetejar-lo.
 
Així doncs, no hem d’escatimar precs per aconseguir treballs, per molt precaris que siguin. No importa que ens convertim en robots, paraula derivada del txec robota (“treball forçat”) que popularitzà el 1920 el dramaturg txec Karel Txpek en la seva obra de teatre R.U.R. (Rossum's Universal Robots). I, enmig de tanta suor i llàgrimes, hem de treure temps d’on sigui per tenir fills (proles) que garantesquin la supervivència l’Estat. Seria Marx qui al segle XIX encunyaria el terme proletariat per definir la nova classe obrera sorgida del capitalisme; ho féu inspirant-se en els plebeus romans que amb la seva descendència nodrien la República de soldats, principalment.

Un mercat d'esclaus a Roma (1884), de Jean-Léon Gérôme. Walters Art Museum, Baltimore
Un mercat d'esclaus a Roma (1884), de Jean-Léon Gérôme. Walters Art Museum, Baltimore
 
Si no rendim al màxim, sempre hi haurà governants que es fixaran en altres països i, inconscientment, recorreran a la pràctica romana del plagium (“robatori d’esclaus d’un altre”). La llei que prohibia aquesta pràctica rebia el nom de llei plagària perquè els lladres solien ser castigats ad plagas, és a dir, a la pena dels “assots”.  Ja Marcial, el gran epigramista hispà del segle I dC, emprà la paraula plagi en el sentit figurat de “còpia d’una idea aliena”.
 
Abans, però, de ser acusats de “plagi”, els nostres dirigents preferiran sotmetre’ns tocant el nostre punt dèbil, la butxaca. D’aquesta manera, ens convertirem en vertaders addictes, que era com s’anomenaven aquells ciutadans lliures que, per deutes o per furt, eren assignats de paraula (dico) a (ad-) algú. Ara -ja se sap!-, davant les actuals dictadures (< dico), es premia la lleialtat i l’adulació de l’esclau. Alguns no dubten a bufar a l’amo el nom dels seus opositors. Reactualitzen així l’antic rol dels nomenclàtors, els esclaus que a la Roma republicana, durant les campanyes electorals, acompanyaven els candidats i, a cau d’orella, els xiuxiuejaven (calo) el nom (nomen) d’aquells individus que podien ser del seu interès - avui aquests catàlegs només contenen els noms específics d’una ciència o art. Fora de l'àmbit electoral, aquests esclaus rebien el nom de monitor (<moneo, "avisar").

Un món feliç
Un món feliç
 
Tanmateix, com els antics esclaus romans, sempre hem de mantenir l’esperança d’assolir la condició de lliberts, d’emancipar-nos per tal que la nostra (manus) d’obra no romangui presa (capio) per més temps. La nostra llengua vernacla no n’ha de ser cap impediment, per molt que al món romà vernaculus fos el nom que rebia aquell serf nascut a la casa del senyor. El caràcter per rebel·lar-nos davant tanta servitud ens ve de lluny, de quan els submisos eren marcats (kharáttō, en grec) amb ferro calent. Al segle I aC, aquest estigma tan humiliant esperonà el gladiador traci Espàrtac a liderar una insurrecció d’esclaus que va aconseguir posar contra les cordes la totapoderosa Roma. A pesar del seu fracàs final, Espàrtac ja ens ha traçat el camí.

Aquest article parla sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Treballar és una tortur
Plagis que fan mal
-
 El capitalisme que ens decapita
Tots som Espàrtac!

Etimologies primàries

Ja ho diu sant Mateu (19,30): "Així els darrers seran els primers i els primers els darrers". Es refereix al dia del judici, o potser també a la situació que es donarà quan arribi el Regne de Déu, que suposarà un trasbals en les relacions humanes. En basc, lehen vol dir “primer”, d’aquí que lehendakari sigui el nom que rep el president del País Basc –ari expressa professió o ofici.

En grec tenim la paraula πρῶτος per a “primer”. Aquests són alguns dels seus derivats:

  • Protocol (+κολλα, “cola”). Al món antic, el protocol era el primer full aferrat al principi del manuscrit, en el qual l’escrivà escrivia resumia el seu contingut en forma d’índex; després passà a significar la col·lecció ordenada dels manuscrits que custodiava l’escrivà. Avui en dia, el protocol és la cerimònia que han de seguir els actes diplomàtics. De protocol també tenim patracol, llibre molt voluminós (“mamotreto” en castellà).
  • Proteïna: aquesta paraula va ser encunyada pel químic suec Berzelius (1779-1848) a partir del grec. Seria, però, el químic holandès Gerardus Johannis Mulder (1802-1880) qui popularitzaria el terme en descobrir que certes substàncies derivades dels aminoàcids constituïen la matèria bàsica de l’organisme de plantes i animals. L’adjectiu que correspon a proteïna és proteínic o proteic. 
  • Prototip (+ τύπος, model): primer model.
  • Protagonista (+ ἀγωνίστής, “combatent”): en el teatre grec, era el nom que rebia l’actor principal. Per extensió, avui és la persona que, en un episodi qualsevol, té un rol destacat.
  • Protàgoras (+ ἀγορα, “assemblea”): el primer de l’assemblea. Nom d’un cèlebre sofista grec del segle V aC conegut per la frase ὁ ανθρωπος μετρον παντα εστιν (“L’home és la mesura de totes les coses”).
  • Protozous (+ ζῶον, “ésser viu”): tipus d’organisme microscòpic, unicel·lular.

Relacionat amb el numeral que ens ocupa, en grec també existia l’adjectiu μόνος (“únic”), d’on prové:

  • Monopoli (+ πωλειν, “vendre”): exercici exclusiu d’una activitat.
  • Monjo: deriva de μοναχός (literalmente, “el que té unitat”, “solitari”).
  • Monestir comparteix la mateixa etimologia.


En llatí tenim el numeral unus, que ens ha donat paraules com:

  • Algú: deriva de aliquis unus (“algú un de sol”). Un variant d’aquest indefinit seria “qualcun”. En versió negativa tenim “ningú”, derivat de nec (“ni”) i aliquis.
  • Unanimitat (+ animus, “esperit”): acord d’un conjunt de persona en un mateix sentit.
  • Univers (+ verto, “girar”). Durant molt de temps es va creure que la Terra era el centre de l’univers; per això, es considerà que tota la “unitat” d’astres “girava” al seu voltant.
  • Universitat (+ verto, “girar”). Inicialment era qualsevol comunitat de persones, gremi professional o associació política. A Europa la institució de la Universitas, neix al segle XII. De fet en un principi era coneguda com a Universitas scholarium (“Comunitat universal d’escolars”).
  • Uniforme, unisex...

El llatí també existia l’adjectiu primus, -a, -um, d’on tenim:

  • Primitiu, príncep (+ capio, “agafar”, “capturar”), prior (adj. comparatiu).
  • “Primo”: aquesta paraula castellana prové de la segona part de l’expressió llatina consobrinus primus (“cosí primer”) -el català cosí deriva de la primera part.
  • Primavera: per als romans, només hi havia dues estacions: una curta i una altra llarga. La curta, que equivaldria al nostre hivern, s’anomenava hibernum tempus. La més llarga, en canvi, era la suma de la nostra primavera, estiu i tardor, i s’anomenava ver, veris –aquesta paraula deriva de l’arrel indoeuropea ver-, relacionada amb la idea de creixement (també és present en els mots verd, verdura, verger, verga, verge i el castellà “verdugo”).

L’estació ver era la primera de totes, per això s’anomenà prima vera, d’on sortí la nostra “primavera”. La importància que els llatins atorgaven a aquesta estació es reflecteix en el calendari que imperava a Roma abans de la reforma de Juli Cèsar al 45 aC. I és que aquest antic calendari començava amb el mes de març. Tampoc no s’ha d’oblidar que el primer signe del zodíac és Àries, corresponent a la primavera.

I, per acabar, si miram la llengua mare del llatí i grec, l’indoeuropeu, trobam la prolífica arrel sem-:
  • Simple, singular, senzill, sincer (únic, no alterat en la seva naturalesa)
  • Assemblea (+ ad, “cap a”) i simultani, ambdues paraules provenen del llatí simul, “al mateix temps”).
  • Sempre, simular, assimilar, assemblar, dissimular, facsímil.
  • “Verosímil” en castellà (versemblant en català)
Articles del web relacionats:
La guerra dels nombres
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px