Banner Top

Futbol, la guerra sense armes

Extracte de l'article publicat al suplement "Diumenge" del diari Ara (08/07/2018)

Va ser l’anglès George Orwell qui considerà el futbol com una guerra sense armes. Així ho plasmà en un article escrit al desembre de 1945 després de la polèmica gira del Dinamo de Moscou a Gran Bretanya. Feia mesos que la Segona Guerra Mundial havia acabat. La Guerra Freda encara no havia començat, però els russos ja es feien sentir. Dels quatre partits que el Dínamo va jugar, dos acabaren com el rosari de l’aurora. En el partit contra l’Arsenal els jugadors arribaren a les mans i el partit contra el Glasgow fou una batalla campal des de l’inici.

Davant d’aquests fets, l’autor de 1984 i Rebel·lió a la Granja insistia que, en els campionats internacionals, la competitivitat fa que l’esperit esportiu es converteixi en una qüestió de prestigi nacional: “El futbol no té res a veure amb el joc net. Està lligat a l’odi, a les gelosies, a la jactància i al plaer sàdic de presenciar la violència: en altres paraules, és com la guerra, però sense trets”.

Avui, en ple equador del Mundial de Rússia, les paraules d’Orwell cobren un valor especial. Certament, alguns partits de futbol entre seleccions nacionals sí que es podem interpretar com una guerra sense trets, on cada afició experimenta sentiments d’orgull nacional. Això, però, no té per què ser negatiu ja que són sentiments encaminats a l’excel·lència esportiva i a la competitivitat lúdica, on es promou la feina en equip i l’esperit de superació

“Alguns creuen que el futbol és només una qüestió de vida o mort, però és una cosa molt més important que això”, digué Bill Shankly (1913-1981), un dels més respectats entrenadors de la Premier. Per constatar la dimensió social d’aquest succedani de la guerra basta fixar-se en la seva riquesa lèxica. Vet aquí alguns exemples.

Per continuar llegint, cliclau aquí.

Aquí teniu un article molt interessant del filòsof Miquel Àngel Ballester titulat "El futbol com a metàfora de la vida". Aquest altre, del mateix autor, també és molt interessant. Es titula "El futbol, una religió sense Déu".

Aquí teniu un article interessant del filòsof Joan Burdeus. Es titula "El Mundial de futbol i el sentit de la vida".

Aquí teniu la intervenció del filòsof Bernat Dedéu parlant sobre futbol i filosofia.

Amb motiu d'un derbi Barça-Madrid, al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (15/06/2013) parl sobre les etimologies clàssiques del futbol:

 

I aquí teniu la famosa escena dels Monthy Python: filòsofs d'Alemanya versus filòsofs de Grècia en el terreny de joc:

 

Entrades del web relacionades:
Les arrels hípiques dels derbis
Una de "Champions"
- Etimologies de l'esport
Cornelius Atticus, el primer esportista conegut a Mallorca
-
 Las raíces de las Olimpiadas
Coubertin, el humanista olímpico

En aquests enllaços també trobareu informació sobre el llatí i el futbol
Verba volant (RNE)
El llatí en el futbol (RNE)

 

 

Armini, el Bin Laden de l’antiga Roma

Ja fa cinc anys (el 2 de maig de 2011) que Estats Units matà Ussamma Bin Laden, el líder terrorista d’Al-Qaida. El 2001 Bin Laden es convertí en l’enemic número u dels EUA després dels atemptats a les Torres Bessones. Fins aleshores, però, havia estat un fidel aliat seu. La relació entre ambdós s’inicià el 1979 quan la CIA reclutà un jove saudí de 22 anys perquè gestionàs les operacions dels serveis secrets americans a Afganistan: havia d’aconseguir fons, atreure fonamentalistes islàmics i armar-los per combatre l’exèrcit de la Unió Soviètica, que acabava d’envair el país en suport del govern prosoviètic del Partit Democràtic Popular d’Afganistan (PDPA).

Ussamma Bin Laden
Ussamma Bin Laden
 
La CIA invertí 2.000 milions de dòlars en aquelles operacions. El seu únic objectiu era aconseguir el fracàs de la URSS en plena Guerra Freda i reduir la seva influència l’Àsia Central. El 1988, davant el previsible èxit de la resistència antisoviètica, Bin Laden, graduat en Administració d’Empresas, va crear a Pakistan una bases de dades amb informació detallada dels 35.000 voluntaris mujahidins, de 40 nacions diferents, que havien lluitat en la guerra afgana. Aquell fitxer es batià com a Al Qaida («la base», en àrab) i donà nom a la xarxa terrorista islàmica que tretze anys després atacaria el cor dels Estats Units. Bin Laden, doncs, fou ensinistrat per la potència que després seria víctima seva. El mateix passà a Roma al segle I dC amb el jove germànic Armini.
 
Armini, el botxí de Roma
Armini era el príncep de la tribu dels queruscs. Havia estat portat a Roma per adoptar ràpidament els costums de les forces invasores. Un cop aconseguida la ciutadania romana, es va introduir en l’exèrcit del caput mundi per ser ensinistrat en les tàctiques militar més sofisticades. Mentrestant, els seus compatriotes ja havien conegut el tarannà dèspota del nou governador de Germània, Publi Quintili Varus. Va ser així com, en tornar a la seva terra,  Armini, de 27 anys, no va dubtar a posar en pràctica el que havia après dels seus enemics.

Armini s'acomiada de Thusnelda, pintura de Johannes Gehrts (1884)
Armini s'acomiada de Thusnelda, pintura de Johannes Gehrts (1884)
 
El setembre de l’any 9 Armini va aconseguir acorralar tres legions romanes en l’espès i fangós bosc de Teutoburg (avui Kalkriese, a la localitat nòrdica d’Osnabrück). L’escomesa va durar tres dies, enmig de pluges intenses, i va suposar la massacre de 25.000 homes de Varus, qui, humiliat per la derrota, es va suïcidar. A pesar que hi enviaria més efectius per venjar aquell desastre, des d’aleshores Roma fixaria definitivament la frontera del seu Imperi en el Rin.

Mapa de les fronteres de l'imperi romà
Mapa de les fronteres de l'imperi romà
 
Conta l’historiador Suetoni que, d’ençà de la derrota de Teutoburg, l’emperador August era una ànima en pena. No s’afaitava ni es tallava els cabells. Sovint es colpejava el cap contra les parets i cridava: “Varus, Varus, torna’m les meves legions!”

Hermannsdenkmal, monument dedicat a Armini al bosc de Teutoburg
                  Hermannsdenkmal, monument dedicat a Armini al bosc de Teutoburg

Per conèixer més la història d'Armini no us podeu perdre aquest programa de "Cronos" de TV3 titulat "La batalla contra Roma".

La batalla de Teutoburg és considerada el Vietnam de Roma. Aquest article en parla.

Aquí teniu un article d'Iván Giménez sobre els 10 enemics més temuts per Roma.

Tampoc no us podeu perdre la pel·lícula "La noche más oscura", que relata l'operació americana que acabà amb la mort de Bin Laden. Aquí en teniu el tràiler:




Esperant la pau perpètua

Article publicat a l'Ara Balears (28/11/2015)

Alguns pensaran que la pau perpètua només és per als difunts. Al segle XVIII, però, Immanuel Kant, el gran filòsof alemany de la Il·lustració, també la va somiar per als vius. El 1945, un segle i mig després de la seva mort, semblava que la seva utopia es podia fer realitat amb el naixement de l’Organització de Nacions Unides (ONU). No debades, aquesta entitat, que el 1948 impulsà la Declaració Universal dels Drets Humans, va ser concebuda amb la intenció d’evitar que es tornassin a repetir els desastres de la Segona Guerra Mundial. El mateix objectiu es marcà el 1951 la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer), que el 1993 es reconvertiria en l’actual Unió Europea. Avui Kant, però, se sentiria més impotent que mai. El seu famós tractat “Cap a la pau perpètua. Un projecte filosòfic” (1795) està més que invalidat amb les barbaritats que no aturam de cometre.

El pensador del crit Sapere aude (“atreveix-te a saber”) havia pres bona nota dels conflictes bèl·lics que havien caracteritzat el temps que li tocà viure. Després de les guerres de component religiós del segle XVII, les del segle XVIII eren més de caire polític, originades tant per la successió dinàstica en diversos regnes, com per l’establiment de fronteres a l’Europa central. Ateses aquestes circumstàncies, el mestre de Königsberg considerava que l’estat natural de la humanitat és la guerra. Per molt que un coetani seu, Rousseau, insistís que l’home és bo per naturalesa, quedava més que demostrat que viure en societat ens acaba fent malbé.

Tanmateix, per conjurar els mals auguris, Kant proposava que tots els països del món es convertissin en repúbliques –és a dir, en democràcies- englobades en una gran federació, en una comunitat d’Estats sobirans. Trobant-se, doncs, en igualtat de condicions, cada estat es veuria obligat a establir pactes de no agressió amb la resta. A més, per rebaixar tensions entre nacions, el filòsof alemany apostava per l’eliminació dels exèrcits permanents. Això, al seu parer, generaria un major clima de confiança entre els habitants de l’aldea global en què ens hem convertit.


El naufragi de la Unió Europea
El naufragi de la Unió Europea

Certament, la història ens diu que les democràcies no declaren la guerra a altres democràcies. En aquests casos, les disputes s’arreglen mitjançant negociacions diplomàtiques. Per tant, seguint la lògica kantiana, es pot deduir que quantes més democràcies hi hagi menys possibilitats hi haurà de conflictes bèl·lics. Així quedà palès, en un principi, amb la Guerra Freda entre Estats Units i la Unió Soviètica, que acabà definitivament el 1991 quan aquesta es dissolgué per donar pas a l’actual Rússia.

Kant, amb tot, pecà d’ingenu en voler que la seva mena de lliga mundial de la pau fos regida per l’ètica. I és que actualment ningú no dubta que la política internacional està més aviat lligada a l’economia. Ja ho digué al seu dia Jean Monnet (1888-1979), un dels pares de la unificació d’Europa: “Si hagués de començar de bell nou, jo impulsaria una iniciativa encaminada a la creació d’una federació europea de trets més culturals que econòmics”. Hem passat, doncs, de l’esperança al desencís.

Tesis de la pau perpètua de Kant
Tesis de la pau perpètua de Kant


El panorama ja era prou desolador amb les guerres silenciades que hi ha arreu del món. Ara, amb els atemptats jihadistes de París, definitivament ens podem oblidar del dolç somni de la pau perpètua de Kant. Cal, però, tenir present els beneficis que ha aportat a la nostra civilització occidental l’esperit de la Il·lustració d’on va beure el filòsof alemany. Així ho recorda la pensadora americana Susan Neiman: “Qui consideri anèmica la Il·lustració, només ha de visualitzar el que succeeix on aquesta és inexistent. Els talibans ens han permès albirar un món en què estan a l’ordre del dia les execucions públiques, l’esclavitud de les dones, la censura total, la prohibició de la música i de l’art, les relacions econòmiques feudals i el tractament mèdic sense anestèsia. Que nosaltres visquem en un entorn en què això no ocorre li ho devem a la Il·lustració. I a personatges com Kant”.

Així doncs, perquè la pau perpètua de Kant fos una realitat seria necessari que la resta de països “bàrbars” es deixessin imbuir per l’esperit de la Il·lustració. N’hi ha, però, que encara creuen ingènuament en l’Aliança de Civilitzacions de Zapatero. Tanmateix, un món il·lustrat tampoc no és garantia de res. La crua realitat és massa alliçonadora. Tristament no ens queda més remei, per tant, que esperar la pau perpètua dels cementeris. Mentrestant, per mantenir viva la il·lusió, cada 30 de gener els més petits continuaran celebrant el “Dia Escolar de la No violència i la Pau”.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/01/2018), reflexion sobre la pau mundial. Ho faig a partir del concepte kantià de pau perpètua amb motiu del "Dia Escolar de la No Violència i la Pau" (30 de gener).




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra.

Articles del web relacionats:
Adéu, llibertat
Si vols pau, paga

Protàgores i l'islam

Article publicat a l'Ara Balears (26/01/2014)

Al segle V aC el sofista grec Protàgores afirmà: “L’home és la mesura de totes les coses”. Així establia que tot és relatiu, que tot depèn del criteri de cada individu. Amb tot, al mateix segle V aC, Sòcrates, considerat el pare de la filosofia, es rebel·là contra aquesta postura i defensà que hi ha veritats absolutes i universals, que no depenen de cap subjecte. En època moderna el torcebraç Protàgores-Sòcrates es tornaria a repetir. Al segle XIX la publicació de L’origen de les espècies (1859) de Charles Darwin donaria ales a l’evolucionisme cultural. Segons aquest corrent, totes les ètnies han tengut històricament les mateixes possibilitats de creixement en tots els camps. La blanca, però, és la que hauria destacat més.
 
Protàgores
Protàgores

Com a resposta a l’etnocentrisme dels evolucionistes, sorgí el relativisme cultural, que proclama que cada tret cultural només es pot analitzar i entendre en funció del context social al qual pertany. Sota aquest prisma, no hi hauria cultures “endarrerides” o “salvatges” ni costums “fastigosos” o “primitius”. El relativista rebutja els dogmatismes i propugna que tot judici moral és un prejudici cultural. Segons el seu concepte del multiculturalisme, l’immigrant no s’ha de deixar contaminar pels valors públics de la terra d’adopció. Fomenta així la creació de guetos. Aquest “tantsemenfotisme” porta a justificar el canibalisme, l’esclavitud o la submissió de la dona a l’home. A pesar que ho intenta aparentar, el relativista no és tolerant. Tolerància és creure que l’altre pot tenir raó i que un mateix pot no tenir-la. Avui, seguint els dictats de Sòcrates, té raó qui més s’acosta al model moral universal que són els Drets Humans, amb totes les imperfeccions que aquests puguin tenir.

Dona amb burka
Dona amb burka
 
La recent massacre al setmanari satíric francès Charlie Hebdo ha tornat a qüestionar el relativisme cultural a l’hora de valorar el món islàmic. El tràgic succés, però, també ha reobert la famosa teoria del xoc de civilitzacions que el 1993 va esbossar el politòleg nord-americà Samuel Huntington en un polèmic article titulat Xoc de civilitzacions?, convertit després en llibre. Huntington, mort el 2008, defensava que, després de la guerra freda, els futurs conflictes armats ja no tendrien el seu origen en xocs ideològics, sinó en xocs culturals provocats per les diferències entre les diverses civilitzacions del planeta.
 
Per alguns, aquesta teoria del xoc de civilitzacions es va confirmar amb la bateria d’atemptats iniciats amb l’11S de 2001. L’islam s’havia convertit en el nou enemic a abatre. Aleshores EUA, al capdavant d’una coalició de països europeus, va envair Afganistan i Iraq amb el pretext de combatre el terrorisme i d’implantar règims democràtics. I enmig d’aquest nou ordre mundial, per rebaixar la tensió, el sempre políticament correcte president Zapatero va creure necessari organitzar la famosa Aliança de Civilitzacions. La iniciativa va ser una pantomima de resultats eteris.

L'islam i l'educació
L'islam i l'educació
 
Segons Huntington, Occident, fruit del seu llarg període de dominació sobre les altres civilitzacions, pateix d’un profund etnocentrisme que el fa pecar de superb. Certament és així, però el diàleg es fa difícil amb un interlocutor que justifica tallar el clítoris a la seva filla o matar a pedrades la seva dona adúltera. En aquest cas, doncs, no estam davant d’un enfrontament entre religions, sinó entre dues eres, la del segle XXI i la de l’edat mitjana. Mentrestant, Europa, el bressol de la Il·lustració, tement noves envestides terroristes, no sap com gestionar la seva preuada llibertat d’expressió. El papa Francesc demana respecte per a qualsevol fe, alhora que exigeix uns límits a la llibertat d’ofensa amb el següent avís: “Si [algú] insulta la meva mare, pot esperar un cop de puny. És normal. No es pot provocar”. És la versió revisada del famós passatge evangèlic “Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra”. El pontífex, amb tot, insisteix que “no es pot matar en nom de Déu”.
 
De moment, ningú no s’ha atrevit a fer bromes barroeres de l’holocaust; sí, però, de Mahoma. Com deia Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses”. Tanmateix, mentre “el tot val” del relativisme mutila el pensament crític, el dubte, en canvi, tal com pregonà Sòcrates, l’alimenta en la seva recerca de la veritat i ens fa, per tant, més lliures.

Aquí teniu unes interessants reflexions de Dolors Bramon, professora d'islamologia, sobre l'islamofòbia.

Aquí teniu un article de Miquel Puig titulat "Els límits de la multiculturalitat".

Aquí teniu un article sobre el burkini.

També us podeu perdre aquest article de Josep Ramoneda titulat Islamofòbia.

Aquest article parla sobre relativisme i filosofia.

I en aquí teniu un article que parla de la diferència entre ser moro, musulmà o àrab.

I aquí teniu diferències entre el cristianisme i l'islam.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/11/2017), reflexion sobre el concepte de tolerància amb motiu de Dia Internacional de la Tolerància (16 de novembre):




Aquest vídeo parla de la islamofòbia als mitjans de comunicació:


Articles del web relacionats
A l'escola, fora vel!
Prejudicis inextirpables
El fracàs de Serveis Socials

Biblioteques, la memòria de la humanitat

Avui, 24 d'octubre, és el dia Internacional de les Biblioteques. Per ventura no és casual que aquesta efemèride fixada per la UNESCO se celebri gairebé una setmana abans que el Dia de Tots Sants (1 de novembre). Algú va dir que les biblioteques són com els cementeris. Són llocs on "descansa" (κοιμαι) la memòria oblidada de la humanitat: en un cas en forma de llibre i per ordre alfabètic, en l'altre en forma de tomba i de manera aleatòria. En ambdós recintes la gent hi entra embolcallada per un silenci que obliga a trobar-nos amb nosaltres mateixos. I davant una panorama tan abismal de coneixements i de vides truncades la por també ens corprèn i fa que mirem amb cert respecte els seus vigilants: els bibliotecaris i els enterramorts.

Alexandria
La biblioteca més famosa de l'antiguitat fou la d'Alexandria (Egipte). Al segle IV aC, en morir Alexandre el Gran, el seu extens imperi fou repartit entre els seus generals. I Egipte tocà a Ptolomeu. L'objectiu d'aquest militar fou convertir Alexandria en la nova Atenes, una ciutat ja en decadència però que just un segle enrere, en temps de Pèricles, havia estat el punt de trobada de tots els intel·lectuals del moment. Aleshores tanta d'efervescència cultural s'acabà canalitzant a través de l'Acadèmia de Plató i el Liceu d'Aristòtil, considerades el precedent de les actuals universitats.

A Alexandria també calia un d'aquests centres del saber, però de majors dimensions, com la biblioteca de Nínive (Mesopotàmia). I no només havia de servir per promoure la cultura grega, sinó també per legitimar la nova monarquia ptolemaica. L'encàrrec va anar a parar a mans de l'atenès Demetri Falèron, un exalumne d'Aristòtil. La nova institució que estava a punt de néixer necessitava la protecció de les nou muses, les deesses de les arts del coneixement. S'anomenà, per tant, Museu ("temple de les muses", en grec). No tingué res a veure, però, amb el nostre concepte actual de museu.

Parnasus

Les Muses del Parnàs


En ple segle III aC el Museu d'Alexandria reuní les ments més brillants de la Mediterrània. Aquests hostes sabien que qualsevol aportació dels seus predecessors era cabdal per a fer nous descobriments. És així com naixé la cèlebre biblioteca (βιβλιον, "llibre" + τίθημι, "col·locar"), que en un principi era una dependència més del Museu. Conta la llegenda que, perquè es convertís en el major magatzem de coneixements de tots els temps, Ptolemeu III féu enviar un comunicat als sobirans de totes les terres conegudes fins aleshores, sol·licitant en préstec els seus llibres. A més, els vaixells que atracaven al port d'Alexandria foren obligats a deixar els llibres que portaven a bord. La biblioteca es quedava l'original i en feia una còpia que tornava als vaixells.

El naixement dels filòlegs
En total la biblioteca d'Alexandria arribà a tenir 700.000 rotlles de papir. Tot aquest material propicià l'aparició de la figura del filòleg ("l'amant de la paraula"). Eren persones que es dedicaven a l'estudi de la gramàtica i a l'anàlisi i edició de textos. Els d'Alexandria fixaren les bases del que avui dia s'anomena catalogació: l'art de classificar els llibres perquè el lector pugui trobar la informació que necessita.

Els empleats alexandrins també idearen una espècie de top ten: la llista dels millors autors per gènere. Moltes obres de l'antiguitat ens han arribat precisament gràcies a aquestes llistes que serviren de guia perquè els copistes medievals elegissin els autors que més valia la pena transcriure. Així doncs, el cànon (κανών, "model", "llei") literari fixat a Alexandria és el que, amb lleus variacions de gust segons les èpoques, s'ha conegut com a "clàssic".

El far d'Alexandria
El far d'Alexandria


Pèrgam
Aviat a Alexandria li sortí una rival, Pèrgam. Situada al nord-oest de Turquia, prop de la mítica Troia, era una ciutat que també havia nascut al segle IV aC fruit del repartiment del dominis d'Alexandre el Gran entre els seus generals. Fou, però, al segle III aC, sota el regnat d'Àtal I, quan es construí la biblioteca. L'objectiu era convertir la urbs en el centre cultural i artístic d'Àsia Menor hel·lenística. Des d'Egipte tot eren recels.

L'historiador romà Plini (Història natural XIII, 70) conta que al segle II aC, per evitar el transfuguisme d'erudits a la nova biblioteca, Alexandria li tallà el subministrament de papir des del Nil. S'inicià així una mena de guerra freda cultural entre dues grans potències. De la confrontació sorgí el pergamí -el nom ja delata el lloc del seu naixement, tot i que es tractava d'un material ja emprat abans en altres indrets. S'obtenia de la pell d'animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció. Oferia més avantatges que el papir que s'obtenia de les ribes del riu Nil: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era més car i d'elaboració més lenta.

L'ofegament econòmic que practicà Alexandria sobre Pèrgam fou l'excusa perfecta per a l'explotació del pergamí que fins aleshores només s'havia utilitzat a petita escala. La jugada, doncs, no sortí bé a la nissaga dels Ptolemeus. No seria, però, la nova rival qui acabaria amb la biblioteca del país dels faraons. Al segle I aC Juli Cèsar havia arribat a Egipte encalçant el seu enemic Pompeu. Allà es trobà amb un país immers en una guerra civil per la successió del tron.

Cleopatra Acti

Cleòpatra

El conqueridor de les Gàl·lies donà suport a la germana del rei, Cleòpatra VII, de qui s'enamorà bojament. Fou durant el transcurs d'un atac al port d'Alexandria quan es produí el desastre. Al 48 aC el general romà havia ordenat cremar les naus de la facció enemiga, però el foc se li escapà de les mans i arribà fins a la biblioteca. Alguns historiadors conten que es cremaren 400.000 rotlles de papir.

A pesar del disgust, els detractors foren eliminats i Cleòpatra es convertí en la nova reina d'Egipte amb el suport de Roma. El seu valedor, però, no trigà a ser assassinat, de manera que, per mantenir-se en el poder, la faraona grega es proposà captivar el cor del nou home fort de Roma a Orient, Marc Antoni. Aquest, per tenir-la contenta, saquejà la biblioteca de Pèrgam i, segons relata Plutarc, li féu donació dels dos-cents mil llibres que contenia per tal de pal·liar les pèrdues ocasionades per l'incendi de Juli Cèsar. Alexandria tornava a reviscolar, però no per molt de temps.

Al llarg dels segles vinents la biblioteca patiria les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Omar, en trobar-se davant una munió tal de llibres, diria: "Si estan d'acord amb l'Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los". En tot, es creu que aquesta frase és falsa. Els cristians l'haurien atribuït intencionadament als seus principals enemics.

A El nom de la rosa, Umberto Eco parla així de les biblioteques:

 "Fins llavors havia cregut que els llibres parlaven de les coses, humanes o divines, que hi ha fora dels llibres. De sobte, vaig entendre que sovint els llibres parlen de llibres, és a dir, que és com si parlessin entre ells. A la llum d'aquesta reflexió, la biblioteca em va semblar encara més inquietant. Era l'àmbit d'un llarg i secular murmuri, d'un diàleg imperceptible entre pergamins, una cosa viva, un receptacle de poders que una ment humana era incapaç de dominar, un tresor de secrets emanats d'innombrables ments, que havien sobreviscut a la mort d'aquells que els havien produït, o d'aquells que els havien anat transmetent."

Aquí teniu un vídeo sobre la biblioteca de la Real de Palma, una de les més importants de Balears:

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.



Aquí teniu un article d'Àlex Milian titulat "Les biblioteques, escenari de ficcions".

Articles del web relacionats:
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
El nas de Cleòpatra

I aquí teniu un interessant article de Pau Giralt titulat "Lladres de llibres".

Us recoman també aquest article de Jordi Llovet, Biblioteques, publicat al diari Ara (30/04/2016). I aquest és un altre article de Jordi Llovet. Es titula "La utopía de las bibliotecas ideales".

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px