Banner Top

Paraules que curen

Si ens volem curar, ens hem d’encomanar al déu Asclepi, déu grec de la medicina, Esculapi per als romans. Segons la mitologia, era fill d’Apol·lo i de la nimfa Corònide. Aquesta, estant embarassada, li fou infidel amb un altre mortal. En descobrir l’engany, el déu ordenà cremar-la i, mentre es consumia a la pira, li arrabassà del ventre el nin que duia.
 
Aleshores Apol·lo decidí deixar el nadó en mans del centaure Quiró, el famós educador d’herois com Aquil·les, Teseu i Jàson. A Asclepi li ensenyà l’art de la medicina. Arribà a ser un alumne tan avantatjat que no només aconseguí salvar vides, sinó també ressuscitar els morts. Això no agradà gens a Hades, el déu de l’inframón, qui de seguida es queixà davant el seu germà Zeus. Atenent les seves súpliques, el patriarca olímpic el fulminà amb el seu potent raig. Com a venjança, Apol·lo matà els ciclops, artífexs dels rajos de Zeus.

Escultura d’Asclepi en el  “Museu Arqueològic Nacional de Nàpols“
Escultura d’Asclepi en el “Museu Arqueològic Nacional de Nàpols“
 
La serp que cura
Finalment Asclepi va ascendir al firmament i es convertí en la constel·lació d’Ofiüc, “el portador de la serp”. No és estrany que li fos consagrat aquest rèptil, que en totes les escultures apareixia enroscat al seu bastó, el caduceu (< caducus, “que cau”). Es tracta d’un animal que ja altres cultures de l’antiguitat associaven a la medicina a causa de la seva doble faceta: per una banda, el seu verí encarna la malaltia; i per l’altra, la seva acció de mudar de pell representa la resurrecció, l’esperança en la curació.

Hygeia (1901), Gustav Klimt (Hall de la Universidad de Viena)
Hygeia (1901), Gustav Klimt (Hall de la Universidad de Viena)


Deessa Higiene pintada per Rubens
Deessa Higiene pintada per Rubens (Detroit Institute of Arts)
 
Asclepi tingué dues filles Higea (“salut”), que originaria la paraula higiene, i Panacea, “remei (ἄκος) contra tots (πᾶς, πᾶσα, πᾶν) els mals”. . La que l’acompanyava més era Higea, que s’encarregava de preparar-li els medicaments o remeis (φάρμακον). Per això se la representava com una dona jove, envoltada per una serp, que abocava els medicaments en un vas. Amb el temps, la representació se simplificà i quedà només la serp i la copa, símbols avui de les farmàcies, també conegudes com a apotecaries (< ἀποθήκη, “magatzem”). Altres fills d’Asclepi foren Macaon i Podaliri. Apareixen a la Ilíada exercint també de metges.

Símbol de les farmàcies
Símbol de les farmàcies
 

L'Organització Mundial de la Salut (OMS), fundada el 1947, també té en el seu logo la vara d'Esculapi amb una serp enresocada
L'Organització Mundial de la Salut (OMS), fundada el 1947, també té en el seu logo la vara d'Esculapi amb una serp enresocada

El principal centre de culte d'Asclepi va ser Epidaure, una ciutat de la costa oriental del Pel·loponès. Des d’època clàssica, va actuar de focus d’atracció de masses de malalts procedents de tots els racons de la Mediterrània. Es convertí, així, en un dels centres de salut més importants de l’antiguitat. Estava gestionat per un grup de sacerdots coneguts com a asclepíades. La seva teràpia es basava en la son. Es procurava que el pacient dormís profundament. Durant la nit, el déu Asclepi se’ls apareixia i, fregant-los els ulls, aconseguia alleugerir els seus mals.

Representació de la constel·lació del Serpentari (Ofiüc)
Representació de la constel·lació del Serpentari (Ofiüc)
 
Hipòcrates, el primer metge
La medicina adquirí un caràcter científic i rigorós al segle V Ac amb Hipòcrates. Oriünd d’una petita illa del mar Egeu, Cos, aquest home contemporani de Sòcrates va ser el primer a entendre que les malalties ja no podien ser interpretades com a càstigs divins ni podien ser curades per mitjà de cap ritual.

Hipòcrates, Gravat de Peter Paul Rubens, 1638, cortesia de la National Library of Medicine
Hipòcrates, Gravat de Peter Paul Rubens, 1638, cortesia de la National Library of Medicine
 
Així doncs, Hipòcrates es convertí en el pare de la medicina. En grec, metge és ἰατρός, d’on tenim pediatre, geriatre, foniatre o psiquiatre. La paraula alemanya per a metge, Arzt, prové curiosament de la fusió de dos termes grecs: αρχ-ιατρος (“metge en cap”). L’objectiu dels metges és cuidar (θεραπεύω) els pacients. Podem resseguir aquest verb en paraules com teràpia, quimioteràpia, fisioteràpia o radioteràpia.

El pacient, però, ha de saber que a vegades el dolor (ἄλγος) és inevitable, per molt que es prengui un analgèsic (+ α privativa) per combatre ja sigui una cefalàlgia (maldecap) o una miàlgia (dolor muscular). En aquests casos, els analgèsics poden resultar anodins, perquè, etimològicament parlant, apaivaguen el dolor (ὀδύνη). Sort que, per a causes majors, tenim l’anestèsia, paraula composta d’ἀ privativa i d’αἰσθάνομαι (“percebre amb els sentits”). També hi ha gent que es fia més dels medicaments placebo (“t’agradaré” en llatí) -només alleugen el mal per suggestió.

Arzt < αρχ-ιατρος (
Arzt < αρχ-ιατρος ("metge en cap")
 
Ave, metge
La nostra paraula metge ens ha arribat a través del llatí medeor (“curar”), d’on deriva també meditar i remei -curiosament aquesta paraules comparteixen arrel amb el grec μέδω (“pensar”, “tenir cura de”).

Abans d’adoptar Esculapi com a déu de la medicina, els romans tenien la deessa Salus. Quan se saludaven deien l’imperatiu Vale (“que tenguis salut”) en comptes del Χαῖρε (“que gaudeixis”) grec. Avui nosaltres, quan saludam, també desitjam salut i en castellà diuen “vale” per assentir o per donar validesa a una cosa -d’aquesta arrel llatina també deriva valentia i valor. Els romans primitius també varen divinitzar els símptomes de les malalties com la febre, que va prendre el nom de Febris, deessa molt temuda al caput mundi.


Amb l’ajuda de Venus, el metge Làpix cura Eneas d’una ferida rebuda a Itàlia durant la lluita de l’heroi troià contra Turn, el rei dels rútuls (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols)
Amb l’ajuda de Venus, el metge Làpix cura Eneas d’una ferida rebuda a Itàlia durant la lluita de l’heroi troià contra Turn, el rei dels rútuls (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols)
 
Una altra salutació bastant estesa era ave, que és l'imperatiu de la segona persona del singular d’aveo (“estar bé”). El terme fou utilitzat sobretot per saludar els Cèsars. Són famoses les paraules que suposadament pronunciaven els gladiadors en sortir a l’arena: Ave Caesar, morituri te salutant (“Hola, Cèsar, els que van a morir et saluden!”). El cristianisme introduiria aquesta forma a la Mare de Déu, que es conegué així com a Ave Maria.

Curiosament, la nostra paraula hola, igual que l’anglesa “hello”, també estaria plena de propietats curatives. Sembla que provindria del verb grec en imperatiu οὖλε (“que estiguis sa”).

"Hola" en diferents llengües d'Europa
 
Galè
Quan Roma es convertí en el centre del món, feren venir des de Grècia els millors metges. Un d’ells va ser Galè de Pèrgam (segle II dC), que, després de molts viatges i estudis en diverses ciutats, entre elles Alexandria, es va instal·lar al caput mundi com a metge personal d’emperadors com Marc Aureli, Còmode i Septimi Sever. Va assolir tant de prestigi que el seu nom, en castellà va esdevenir sinònim de metge. En català, en canvi, ha donat el substantiu galènica, que designa la part de la farmàcia que estudia la preparació de medicaments. També es parla de preparats galènics, aquells preparats segons les normes de la galènica.

Galè
Galè
 

Avui, doncs, tots els metges són fills d’Hipòcrates i Galè. Sempre estan pendents de la nosologia, la part de la medicina que descriu i classifica les malalties (νόσοι) -el seu equivalent llatí és morbus, d’on tenim l’expressió “obesitat mòrbida”, és a dir patològica; i una “persona morbosa” és aquella que es complau amb coses nocives.

Els que es cuiden dels malalts són els infermers. L’etimologia ens diu que a les seves mans està que nosaltres trepitgem terra ferma (firmus) i, per tant, que no (in-) caiguem, en castellà, “enfermos”. En canvi, en anglès, infermer és nurse, derivat de nutrire, “alimentar”. No debades, l’infermer es preocupa que el malalt mengi perquè es recuperi. 

Per a la seva feina, tant metges com infermers procuren fer servir instruments esterilitzats, és a dir, asèptics (< α privativa + σήπω, “podrir”). Als hospitals hem d’exigir que se’ns tracti com a “hostes” (del llatí, hospes). I a les clíniques hem de rebre totes les atencions possibles des de la comoditat que dóna un “llit” (κλίνη). Si perdem al cap, segur que en els manicomis també ens tractaran molt bé. Ja ho diu l’etimologia del terme: μανία (“bogeria”) +  κομέω (“cuidar”). Si, però, la nostra patologia (< πάθος, “patiment”, “dolor”) no és tan greu, sempre podem anar caminat (ambulo en llatí) a un ambulatori. I si ens fa peresa caminar, l'alternativa és cridar una ambulància.

 

Malalt vomitant (Ceràmica s. V aC. Museu de Wurzburg)
Malalt vomitant (Ceràmica s. V aC. Museu de Wurzburg)


L’spa que cura
Els metges, encara que no siguin déus, intenten curar (< curare, “cuidar”) com poden. En castellà, els “cures” (sacerdots) s’encarreguen de tenir cura de les seves parròquies i, per extensió, de l’ànima dels seus feligresos. Ambdós col·lectius vetlen per la nostra seguretat. Aquesta paraula prové de l’arrel indoeuropea se-, que indica separació, i del llatí curare. Per tant, etimològicament, en un principi seguretat era la qualitat d’estar fora cura, atenció, de ningú. Amb el temps, passà a significar “sense perill”.

Tanmateix, per molta seguretat que vulguem posar a les nostres vides, hem de ser conscients que som éssers vulnerables. Vulnera era el mot per a designar les ferides. Avui utilitzam derivats d’aquest ètim llatí (invulnerable, vulnerar) no tant de ferida física, sinó emocional o psicològica.

Un lloc amb propietats ben curatives són els “spa”. Algún han volgut veure en aquests balnearis (< balneum, “bany”) l’acrònim de la frase llatina  salus per aquam, és a dir, “salut a través de l’aigua”. D’altres en canvi, els relacionen amb el poble belga Spa, conegut en època romana pels seus banys d’aigües termals (< θερμος, “calent”). L’espai de les termes reservat per als banys freds s’anomenava frigidarium (< frigidum, “fred”), d’on tenim frígid.

Metge explorant un pacient (làpida de marbre, Museu de Cirene, Libia)
Metge explorant un pacient (làpida de marbre, Museu de Cirene, Libia)

 
Ningú no diu, però, que en un spa no puguem agafar una infecció. Aquesta paraula ve de l’ètim llatí inficere, que volia dir “tenyir” o “tacar”. Per extensió, una infecció és una contaminació amb gèrmens patògens. Aquests gèrmens s’han d’incubar (< in-cubare, “reposar a dins”). En recuperar-nos, tendrem un període de convalescència (< convalescere, “recuperar forces”).

Tanmateix, no ens hem de confiar. Sempre hem d’estar a l’aguait de qualsevol virus (“verí” en llatí). Per prevenir-nos, més que mirar Google, és més efectiu consultar un vademècum (“camina amb mi”). Es tracta d’un llibre que conté les nocions elementals d’una ciència. En qualsevol cas, allà on gaudirem de plena salut és al camp de futbol de l’Osasuna. No debades, en basc osasun significa “salut”.


Aquí teniu un article sobre la higiene i les termes a Roma.

I aquí teniu un enllaç sobre etimologies del cos humà.

Aquí teniu més informació sobre l'estàtua d'Esculapi d'Empúries.

I aquí teniu un material elaborat per per Jaume Ripoll titulat "Grec mèdic: guia per identificar termes".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del cos i de la salut.

Aquest article parla de la relació entre música i medicina.

Aquí teniu un diccionari online de termes mèdics, amb les seves etimologies.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra teniu més informació sobre la medicina en els temples grecs. En aquesta altra entrada Sierra parla de la deessa Higiene. I en aquest altre de la síndrome de Münchhausen.

Aquí teniu el Jurament Hipocràtic en traducció de Maria Àngels Fumadó:

"Juro per Apol·lo, el metge, per Asclepi, per Higiea, per Panacea i per tots els déus i deesses, posant-los com a testimonis, que duré a terme aquest jurament i aquest document d'acord amb la meva capacitat i el meu parer.

Consideraré el qui em va ensenyar aquest art com si fos el meu genitor, el faré partícip dels meus mitjans de vida, i compartiré amb ell els meus diners si els necesita.

Tindré els seus fills com a germans meus i els ensenyaré aquest art, si és que el volen aprendre, gratuïtament i sense contractes.

Compartiré els preceptes, la instrucció oral i tota la resta d'ensenyaments amb els meus fills i amb els fills de qui em va ensenyar, i amb els alumnes que hagin signat el contracte i hagin jurat la llei dels metges, i amb cap altre.

Utilitzaré les prescripcions dietètiques en benefici dels malalts segons la meva capacitat i el meu parer, per apartar-los del mal i de la injustícia.

No donaré a ningú un fàrmac mortal, encara que m'ho demani, ni li aconsellaré aquesta solució.

Igualment, no donaré a cap dona un pessari avortiu.

Duré una vida pura i venerable.

No intervindré quirúrgicament ni tan sols els qui pateixen de pedres, sinó que deixaré el meu lloc als experts en aquestes pràctiques.

A totes les cases en les quals entraré, ho faré en benefici dels malalts i em mantindré apartat de tota injustícia voluntària i de tota corrupció, i especialment dels tractes amorosos amb els cossos de les dones i dels homes, tant lliures com esclaus.

Mentre presti o no el meu servei, allò que escolti o vegi referit a la vida de les persones, i que no hagi de ser mai escampat públicament, ho callaré, considerant-ho un secret.

Si mantinc aquest jurament i no el trenco, que obtingui un bon renom per la meva vida i el meu art entre tots els homes i les dones per sempre. Però si el transgredeixo i juro en fals, que em passi just el contrari de tot això."

 

I aquest és el text original en grec clàssic:                  

    Ὄμνυμι Ἀπόλλωνα ἰητρὸν, καὶ Ἀσκληπιὸν, καὶ Ὑγείαν, καὶ Πανάκειαν, καὶ θεοὺς πάντας τε καὶ πάσας, ἵστορας ποιεύμενος, ἐπιτελέα ποιήσειν κατὰ δύναμιν καὶ κρίσιν ἐμὴν ὅρκον τόνδε καὶ ξυγγραφὴν τήνδε.

Ἡγήσασθαι μὲν τὸν διδάξαντά με τὴν τέχνην ταύτην ἴσα γενέτῃσιν ἐμοῖσι, καὶ βίου κοινώσασθαι, καὶ χρεῶν χρηίζοντι μετάδοσιν ποιήσασθαι, καὶ γένος τὸ ἐξ ωὐτέου ἀδελφοῖς ἴσον ἐπικρινέειν ἄῤῥεσι, καὶ διδάξειν τὴν τέχνην ταύτην, ἢν χρηίζωσι μανθάνειν, ἄνευ μισθοῦ καὶ ξυγγραφῆς, παραγγελίης τε καὶ ἀκροήσιος καὶ τῆς λοιπῆς ἁπάσης μαθήσιος μετάδοσιν ποιήσασθαι υἱοῖσί τε ἐμοῖσι, καὶ τοῖσι τοῦ ἐμὲ διδάξαντος, καὶ μαθηταῖσι συγγεγραμμένοισί τε καὶ ὡρκισμένοις νόμῳ ἰητρικῷ, ἄλλῳ δὲ οὐδενί.

Διαιτήμασί τε χρήσομαι ἐπὠφελείῃ καμνόντων κατὰ δύναμιν καὶ κρίσιν ἐμὴν, ἐπὶ δηλήσει δὲ καὶ ἀδικίῃ εἴρξειν

Οὐ δώσω δὲ οὐδὲ φάρμακον οὐδενὶ αἰτηθεὶς θανάσιμον, οὐδὲ ὑφηγήσομαι ξυμβουλίην τοιήνδε. Ὁμοίως δὲ οὐδὲ γυναικὶ πεσσὸν φθόριον δώσω. Ἁγνῶς δὲ καὶ ὁσίως διατηρήσω βίον τὸν ἐμὸν καὶ τέχνην τὴν ἐμήν.

Οὐ τεμέω δὲ οὐδὲ μὴν λιθιῶντας, ἐκχωρήσω δὲ ἐργάτῃσιν ἀνδράσι πρήξιος τῆσδε.

Ἐς οἰκίας δὲ ὁκόσας ἂν ἐσίω, ἐσελεύσομαι ἐπὠφελείῃ καμνόντων, ἐκτὸς ἐὼν πάσης ἀδικίης ἑκουσίης καὶ φθορίης, τῆς τε ἄλλης καὶ ἀφροδισίων ἔργων ἐπί τε γυναικείων σωμάτων καὶ ἀνδρῴων, ἐλευθέρων τε καὶ δούλων.

δἂν ἐν θεραπείῃ ἴδω, ἀκούσω, καὶ ἄνευ θεραπηίης κατὰ βίον ἀνθρώπων, μὴ χρή ποτε ἐκλαλέεσθαι ἔξω, σιγήσομαι, ἄῤῥητα ἡγεύμενος εἶναι τὰ τοιαῦτα.

Ὅρκον μὲν οὖν μοι τόνδε ἐπιτελέα ποιέοντι, καὶ μὴ ξυγχέοντι, εἴη ἐπαύρασθαι καὶ βίου καὶ τέχνης δοξαζομένῳ παρὰ πᾶσιν ἀνθρώποις ἐς τὸν αἰεὶ χρόνον. Παραβαίνοντι δὲ καὶ ἐπιορκοῦντι, τἀναντία τουτέων.

 Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa "Wonderlant" de Ràdio 4 parlant de la medicina a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
La passió del pacient
Hipòcrates, el pare de la medicina
La rara anatomia dels centaure

I per acabar us recoman el llibre "Paraules que curen", una gran selecció de frases que han configurat la vida de l`Àlex Rovira, que transmeten el seus pensaments i el seus sentiments.

Paraules que curen
Paraules que curen


Si vols pau, paga

L’acció de pagar comporta una certa pau interior per a la persona que rep els doblers. No debades, pagar ve del llatí pax, pacis (“pau”). Pagar, doncs, apaivaga molts d’ànims a través d’un pacte, és a dir, a través d’un intercanvi crematístic (< χρήματα, “béns”, “riqueses”). Tot pacte ha de seguir unes pautes que ens permeten empatar, és a dir, quedar en pau.

Curiosament pax deriva de l’arrel indoeuropea *pak- (“fixar”, “assegurar”), que també ha donat pàgina, impacte, compacte o pal. Conseqüentment, els pactes es “fixen”, amb la qual cosa arriba la pau. Cal ser escrupolós amb el compliment dels pactes. Així ens ho adverteix un famós principi del dret romà: Pacta sunt servanda (“els pactes s’han de respectar”). D’altra banda, del verb servare (“respectar”, “guardar”) tenim observar, conservar, preservar o reservar.

Els principals garants de la pau són els nostres polítics. No deixa de ser sorprenent que, a les terres de Lleida, l’ajuntament rebia el nom de paeria. Prové de paer, sinònim de regidor, que deriva alhora de pax.

A l’antiguitat la pau també adquirí forma de deessa: Εἰρήνη a Grècia -d’on tenim el nom propi Irene- i Pax a Roma. Comptà amb moltes estàtues. Es creia que era una de les Hores. Se la representava coronada amb flors, amb una branca d’olivera a una mà i amb el corn de l’abundància a l’altra. Els romans li consagraren a la Via Sacra un dels seus temples més bells.

Irene amb Pluto (Cefisodot 370 aC. Munich, Glytothek)
Irene amb Pluto (Cefisodot 370 aC. Munich, Glytothek)

Estàtua de Pax als jardins del Palau Pávlovsk (Rússia)
Estàtua de Pax als jardins del Palau Pávlovsk (Rússia)


Un mallorquí artífex del Dia de la Pau
Actualment, en alguns llocs, la pau té un cost molt elevat.  Qui se n’adonà fa uns cinquanta anys va ser el mallorquí Llorenç Vidal, el responsable que avui, 30 de gener, molts de centres educatius del món celebrin elDia Escolar de la No violència i la Pau (DENIP)". Natural de Santanyí, el 1964 aquest mestre acabava de ser nomenat inspector d'educació a la província de Cadis. Aleshores se li va ocórrer donar una dimensió especial a la commemoració de la mort Gandhi, el carismàtic líder pacifista hindú, artífex el 1947 de la independència de l’Índia de Gran Bretanya.



Llorenç Vidal Vidal (Santanyí, 1936)
Llorenç Vidal Vidal (Santanyí, 1936)
 
Gandhi, que rebé el sobrenom de Mahatma (“d’ànima gran” en sànscrit), intentà frenar els enfrontaments entre hindús i musulmans que es produïren després de la independència l’agost de 1947 –els colonialistes britànics imposaren, com a condició per retirar les seves tropes, la divisió de l’Índia en dos estats, Índia i Pakistan, un hindú i l’altra musulmà. El 30 de gener  de 1948, a l’edat de 79 anys, l’artífex d’aquella anhelada independència seria assassinat a trets per un fanàtic hindú. A Gandhi, optimista fins a la medul·la, se li atribueix la frase: “Si no tengués sentit de l’humor, ja fa temps que m’hauria suïcidat”.


Gandhi
Gandhi
 
En l’Espanya franquista de la dècada del seixanta, on cada dia als col·legis es cantava el cara al sol, el mallorquí Llorenç Vidal va proposar que aquesta efemèride es convertís també en una jornada escolar de reivindicació de la tolerància i dels drets humans en general. Havent mort ja Franco i després de combatre molts de recels, el Dia Escolar de la No violència i la Pau” va ser reconegut pel Ministeri d'Educació i Ciència mitjançant l'Ordre Ministerial del 29 de novembre de 1976 –l’ONU el reconeixeria el 1993.

Si vis pacem, para bellum
Gandhi, que mai no va guanyar el premi Nobel de la Pau, no devia compartir el famós adagi llatí basat en una frase de Vegeci (segle IV): Si vis pacem, para bellum (“Si vols la pau, prepara la guerra). Aquesta frase, però, no té cap rerefons expansionista o imperialista. S’interpreta en el sentit que la presència de les armes pot garantir, precisament, el manteniment de la pau  –se suposa que qui té una bona defensa serà respectat i no serà atacat. N’és un exemple la guerra freda: tant la URSS com EUA es “respectaven”, sabent que, davant d’una guerra nuclear, no hi havia cap guanyador atès que ambdues potències disposaven d’un gran arsenal.
 
Avui en dia, tanmateix, la frase Si vis pacem, para bellum s’aplica en sentit contrari al seu significat original. Molts de països amb pocs recursos militars han estat atacats pels més poderosos sota el pretext de la "guerra preventiva". Així doncs, sembla que l’única manera que hi hagi pau al món és que tots tenguin les seves bombes atòmiques i que tan sols hi hagi amenaces verbals que no s’arribin a materialitzar.

Símbol de la pau
Símbol de la pau

Al segle I aC Ciceró va expressar l’ideal que el poder civil predomini sempre sobre la força militar. Ho féu amb la seva cèlebre sentència Cedant arma togae (“Que les armes es retirin davant la toga”). Tanmateix, fou un ideal difícil d’aplicar. A l’antiga Roma, el Senat podria recórrer a la guerra de manera excepcional amb el Senatus consultum ultimum. Amb aquest acord es declarava que la República estava en greu perill. Aleshores s’encarregava als cònsols –o bé a altres magistrats- que vetlessin per la seva seguretat. Així se’ls autoritzava a reclutar un exèrcit, fer la guerra i imposar qualsevol càstig a ciutadans i aliats. Alguns consideraren aquesta mesura il·legal. Va ser utilitzada per primera vegada el 121 aC contra Gai Semproni Grac, tribú de la plebs. L’últim afectat va ser Marc Antoni el 43 aC.

L’actual significat de la cita Si vis pacem, para bellum porta a l’escriptor libanès Elias Khoury a parlar de la banalitat de la guerra. Així ho explica en el fantàstic llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011) del periodista Adolf Beltran:
 
“La història de la Humanitat fins ara és la història de la banalitat de la guerra. Hem fet la guerra i després de cada guerra en adonem que va ser un error –“Oh, que estúpids que vam ser!”-, però ho repetim una vegada i una altra. Es va acabar la Segona Guerra Mundial i tothom pensava que ja n’hi havia prou, que aquella era l’última, i entre llavors i avui s’han fet moltíssimes guerres: Vietnam, Cambodja.... I després de la caiguda del mur de Berlín també algú va suggerir que la història s’havia acabat, tancat, i tot d’una la història es va reobrir a Iugoslàvia. I tenim la guerra a l’Iraq..."
 
Quanta raó!
Quanta raó!

Polèmica bel·licosa
Per cert, el llatinisme Si vis pacem, para bellum acabaria donant nom a la famosa marca nord-americana de pistoles parabellum. En aquest cas, la pau s’ha suprimit en benefici de bellum (“guerra”), d’on tenim paraules com bel·licós, rebel·lió o bel·ligerant. La versió grega de bellum és πόλεμος, d’on tenim polèmica, sinònim de controvèrsia, i polemologia (+ λόγος, «estudi»), que és la ciència que aborda l'estudi interdisciplinari de la guerra com a fenomen social. 

Allà on hi ha molta polèmica és en les batalles (μάχη) dialèctiques. Aquest terme grec en ha donat paraules com naumàquia (+ ναῦς, “nau”), que a l'antiguitat clàssica era un espectacle que reproduïa un combat naval; o tauromàquia (+ ταῦρος, “toro”), l’art i tècnica de torejar. Els que s’havien de preparar per lluitar a les batalles eren els exèrcits (στρατός). Amb l’afegitó del verb ἄγω (“conduir”), aquest ètim ha donat paraules com estrateg, estratègia o estratagema. A Roma, els exèrcits infonien por manu militari ( "per la força de les armes").

Trofeus per girar l’esquena
A Grècia, els vencedors d'una guerra solien erigir un monument (τρόπαιον) al lloc de la derrota de l'enemic. Era el lloc on l'enemic havia "girat" (τρέπω) l'esquena per fugir corrents. Aquest monument (τρόπαιον) ens donaria la paraula trofeu.

Un trofeu molt preuat a l’antiga Roma va ser els spolia opimta (“rics espolis”), format per l'armadura, armes i altres efectes. Se’l quedava un general com a botí de guerra després d'haver vençut el general enemic en un combat singular, d’un contra un. Aquest trofeu concedia una gran fama al general que l'obtenia. En l’imaginari popular, va ser el cas de Ròmul enfront d’Acro, rei dels Caeninenses. Més històric, però, va ser el de Marc Claudi Marcel, que aconseguí derrotar el rei Virdomar, rei dels gals ínsubres.

Spolia opima
Spolia opima

En territori hostil
Al món romà, la guerra se solia fer amb l’hostis (“enemic”), derivat d’hostire ("ferir"), d’on tenim l’adjectiu hostil. Hostis, però, abans d’al·ludir a l’ “enemic”, significà “estranger”. Amb aquesta accepció donà derivats com hoste (“huésped” en castellà), hostal, hospital, hotel (a través del francès), hostessa, inhòspit o ostatge, nom donat a la persona lliurada a l’enemic com a garantia del compliment d’un pacte (el seu equivalent castellà, “rehén” ve de l’àrab i vol dir “peça de vestir”).

El tercer rei de Roma, Tul·li Hostili, tingué un esperit molt guerrer tal com indica el seu sobrenom. Passà a la història per haver destruït Alba Longa, la ciutat-mare de Roma. Malgrat tot,  és considerat l’artífex del concepte bellum iustum (“guerra justa”), segons el qual no es podia iniciar un atac sense abans fer una declaració de guerra formal o sense una intimidació manifesta prèvia.

L'essència dels doblers (Pawel Kuczynski)
L'essència dels doblers (Pawel Kuczynski)


Eslògan, el crit de guerra
Per anar a la guerra sempre cal tenir un eslògan. No debades, aquesta paraula té un origen bel·licós. Prové de l’expressió gaèlica slaugh ghairm (“crit de guerra”), format a partir de slaugh (“exèrcit”) i ghairm (“crit”). Era el crit que proferien alguns clans escocesos abans d’entrar en combat. En el sentit actual de lema, el mot és de procedència americana (1928).

Els alemanys tenen fama de ser bel·licosos. Prova d’això és que la nostra paraula guerra prové de la seva llengua -en canvi, el seu eufemisme, conflicte, ve del llatí flictus, “cop”. A ells, però, també els devem l’expressió alto el foc (alto prové de l'alemany halt, imperatiu del verb halten , “detenir”, “aturar”) i el terme treva (<*trĭuwa, “fidelitat”). Altres conceptes bel·licosos de procedència alemanya són elm, espia, orgull, guardia o espia.

Armes a l’armari
La guerra no es pot entendre sense el negoci de les armes, que mouen molts de doblers mentre els seus principals països exportadors apel·len a la pau. Armes és un mot que prové del llatí arma. És una paraula que presideix l’inici de l’Eneida de Virgili.

Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris
Italiam fato profugus Lavinaque venit
Litora

“A les armes cant i a l’home que de la vorera troiana
va venir primer, pròfug del destí,
a Itàlia i a les costes lavínies...” 

Durant l’edat mitjana els cavallers solien guardar les armes en un moble que es conegué com a armari -amb el temps també serviria per posar-hi vestits. D’arma també tenim alarma. Durant les campanyes militars d’Espanya a Itàlia (segles XVI i XVII) els soldats espanyols sentien que els seus col·legues d’allà, quan eren atacats, cridaven “all’arme! all’arme!”, és a dir “A les armes!”. D'aquest crit es va passar al verb alarmar i després al nom alarma i a l'adjectiu alarmant. I un altre derivat d’arma és armistici, que és la suspensió provisional de les hostilitats. Conté l’afegitó stare (“estar quiet”). O sigui, durant un armistici, les armes estan quietes.

Aquí teniu una cita de Ciceró: “Si volem gaudir de la pau, hem de vetllar bé les armes. Si deposem les armes, no hi haurà mai pau”.


Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de la violència.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



Per entendre el negoci de les armes, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Món 3/24".

Aquí teniu el programa "Amb filosofia" de TV3 dedicat a la violència.

I del "Món 3/24" tampoc no us podeu perdre aquest capítol dedicat a "La guerra i la humanitat".

Aquí teniu un mapa dels conflictes del món.

Aquest article parla del pacifisme de Gandhi.

Aquí teniu textos de Martin Luther King i de Charles Chaplin que parlen sobre la pau.

Aquí teniu expressions castellanes d'origen militar.

Aquest article parla sobre l'origen de la bandera blanca com a símbol de rendició.

Aquí teniu el programa radiofònic de Lluís Gavalda sobre cançons contra la guerra.

I aquest article perquè el colom és símbol representatiu de la pau. El violoncel·lista català Pau Casals féu un himne a la pau: "El cant dels ocells":



Aquí teniu una fantàstica cançó que parla de la responsabilitat dels soldats per evitar les guerres. És d' "Universal soldier", de Donovan:



I aquesta cançó de Bob Dylan també és molt bona: "Master of war".



Aquí teniu la cançó de Raimon "Sobre la pau":



I aquí teniu tot un himne antibelicista de Pete Seeger:



Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo. Parla d'amor?


 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px