Banner Top

Imbècils senils?

La paraula imbècil està relacionada amb la senectut. La seva arrel és el mot llatí baculum (“bastó”), que alhora és un calc del grec βάκτρον. Altres derivats seus són bàcul o bacteri -no debades, la majoria d’aquests microorganismes unicel·lulars tenen forma de bastó; el terme fou encunyat  el 1850.
 
El castellà, a través del francès, també té “debacle”, avui sinònim de desastre -originàriament volia dir “desembossar”, concretament, obrir una porta tancada amb un bastó, una barra de fusta. En grec, per a bastó, també hi havia la paraula σκῆπτρον, d’on tenim ceptre.
 
A l’antiga Roma imbecillis significava “fràgil”, “dèbil”. Segons una teoria, rebien aquest qualificatiu aquelles persones que s’havien de sostenir sobre (in-) un bastó (baculum), principalment, la gent gran. No tenia, per tant, cap significat pejoratiu. Es tractava d’una descripció, no d’un insult. El terme patí una modificació semàntica. Així, de la debilitat física passà a al·ludir a la mental.
 
Tanmateix, també hi ha una altra hipòtesi que atorga un significat negatiu a l’arrel in- d’imbecillis. D’aquesta manera, un imbècil seria una persona que no necessitat bastó. I com que antigament la saviesa s’associava a l’experiència, a la vellesa, un imbecillis era una persona que encara no necessitava l’ajuda d’un bastó; per tant, encara no havia assolit el coneixement propi de la senectut. A partir de l’arrel negativa d’in-, tampoc no falta la teoria que relaciona la paraula amb bellum (“guerra”), de manera que un imbecillis seria una persona no vàlida per a la guerra.

Imbecil·litat davant el mirall
Imbecil·litat davant el mirall
 
Idiota
Avui un sinònim d’imbècil és idiota. Aquesta paraula, però, originàriament també tenia un significat ben diferent. Prové del grec ἴδιος, que vol dir “propi”, “particular”. En l’antiga democràcia atenesa, els ἰδιόται eren els individus antisocials que no participaven de la vida pública. Es contraposaven als πολίται, els ciutadans que s’involucraven en els assumptes de la πόλις. Amb el temps, idiota va adquirir el significat d’inexpert o d’ignorant. Ja en els monestirs de l’Europa medieval s’anomenava idiota el membre de la comunitat que no dominava el llatí. D’aquí que sorgís el terme idiotisme per referir-se a l’ús incorrecte d’una llengua.
 
Altres derivats d’ἴδιος són idiosincràsia, que amb l’afegitó σύγκρασις (“mescla”, temperamentum per als romans), al·ludeix al conjunt de característiques pròpies d’un individu o d’un grup. La llengua, per exemple, forma part de la nostra idiosincràsia, per això també se li diu idioma. I la manera pròpia que tenim cadascú de parlar rep el nom d’idiolecte.

En grec, idiota pròpiament dit com a insult era μῶρος. Amb l'afegitó d'ὀξύς ("agud", "àcid") es formà la paraula oxímoron, que és una figura retòrica consistent a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari o «estúpid». Ex.: docta ignorància, silenci sonor, lúcida bogeria.

Sense paraules
Sense paraules

Estúpids i beneits
En aquesta vida també hem d’anar molt en compte amb els estúpids, que ens deixen paralitzats. No debades, la paraula deriva del llatí stupeo (“restar aturat, astorat”). Un estúpid no deixa de ser un estult que fa bandera de la seva estultícia – ambdues paraules provenen d’stultus (“neci”). També podem parlar de beneits, a qui la gent pren el pèl per parlar bé (benedictus < benedicere): beneïts beneits. En castellà, en canvi, un “tonto” és aquell individu que ens deixa atònics a partir de l’arrel tono (“tronar”, “fer un renou fort”).

Articles del web relacionats:
Compte amb els estúpids!
La invasió dels idiotes
-
 La veterania emèrita de la senectut

L'exemple de Joan Mascaró

 Article publicat a l'Ara Balears (16/09/13)
 
Ja fa temps que ha desaparegut la figura de l’intel·lectual com a ment il·luminadora del present. Ara els nostres referents són els esportistes i altres celebritats mediàtiques de paraules buides. Aquest panorama esdevé més desolador si escoltam segons quins polítics. És el cas d’Ana María Aguiló, la portaveu d’Educació del PP en el Parlament. Fa poc concedí una polèmica entrevista en un diari local. Aquesta fou la seva resposta quan el periodista li preguntà si cal espanyolitzar els alumnes mallorquins: “Cal espanyolitzar-los si no saben castellà. Som espanyols i tots hem de sentir-nos espanyols. I universals, ja està bé de roqueta”. Hem de suposar que a la senyora Aguiló li faltaren ganes per dir que ja està bé també de tant de frit mallorquí, de ball de bot, de cant de la sibil·la i de tantes altres “folklorismesdels “pobres indígenes” illencs. Als madrilenys i extremenys també els podria interpel·lar amb “més Europa i menys Espanya”.
 
Per ventura, l’eterna aspirant a consellera d’Educació del Govern Bauzá té la desgràcia de no conèixer un dels nostres mallorquins més universals, Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987). Seva és la frase: "És una veritat gran, universal, que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit". Aquesta premissa no anà gens malament a qui es convertí en un dels responsables del gir oriental que experimentaren els Beatles als anys 60.
 
De jove, gràcies a la seva facilitat pels idiomes, Mascaró havia estat secretari del consolat britànic a Mallorca i professor d’anglès a l’Escola de Comerç. Durant aquesta època descobrí una traducció al castellà del Bhagavad Gita, un poema hindú. La seva lectura l’impressionà tant que es proposà, en un futur, aprendre’n la llengua original –el sànscrit- per tal de poder llegir l’obra directament. L’oportunitat li vindria als vint-i-set anys de la mà d’un paisà seu, Joan March. El 1924 el conegut financer mallorquí li oferí acompanyar el seu fill, Joan March Servera, a estudiar a Anglaterra.
 
El 1929, a la universitat de Cambridge, Mascaró ja havia aconseguit llicenciar-se en llengües modernes i orientals. El 1932, després d’una temporada de formació a Sri Lanka, fou nomenat professor de llengua i literatura angleses a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1936, amb l’esclat de la guerra civil, decidí tornar-se’n cap a terres britàniques. Allà es dedicà amb cos i ànima a la traducció a l’anglès dels llibres sagrats de l’Orient amb els quals pretenia que Occident adoptàs actituds més reflexives. El reconeixement internacional li vendria el 1958 amb Lamps of Fire (“Llànties de foc”) -una tria dels pensaments espirituals de les grans religions del món-, i el 1962 amb Bhagavad Gita, l’obra que tant el colpí de jove. Encara avui les traduccions de Mascaró són les més venudes a Anglaterra.
 
Als anys seixanta aquestes versions dels textos sagrats casaren perfectament amb els ideals del moviment hippy que acabava d’irrompre als EUA. Així quedà palès el 1967 en una trobada que Mascaró, juntament amb altres experts, mantingué a la televisió britànica amb George Harrison i John Lennon. Els dos beatles quedaren atònics davant l’exquisida oratòria britànica del de Santa Margalida -aquest instant memorable es pot apreciar en el fantàstic documental titulat Llànties de foc que va fer fa dos anys la productora Quindrop. Des d’aleshores, Mascaró inicià una relació epistolar amb Harrison, ja fortament influït per la filosofia oriental. En una carta, el mallorquí animà el conegut com a “beatle místic” a continuar per aquest camí, fent-li arribar un exemplar de Lamps Of Fire. Un dels seus poemes li serviria de font d’inspiració per a la cançó The Inner Light (“La llum interior”), inclosa en el senzill Lady Madonna (1968). Després, ambdós perdrien el contacte.
 
Mascaró es convertiria en un convidat habitual dels mitjans de comunicació anglesos. A Espanya fou molt recordada la seva intervenció l’abril de 1979 al programa La clave per parlar sobre les religions. Eren temps en què a la televisió espanyola es podien sentir veus autoritzades sobre un tema que esperonaven a la reflexió –res a veure amb la cridòria, mancada de tot rigor intel·lectual, que impera ara. El de Santa Margalida no necessitava alçar la veu per convèncer; li bastava la força del seu discurs. Ell és tot un exemple de com ser universal a partir d’allò local. "Jo estim –deia- totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Ara, a les Balears, ments assenyades com la de Mascaró són ignorades. Malauradament ens hem rebaixat al nivell intel·lectual i moral de gent com Ana María Aguiló que s’atreveix a infravalorar-nos com a poble. Em deman què pensarien d’aquest menyspreu altres prohoms nostres com Ramon Llull, mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll o fins i tot el mateix arxiduc Lluís Salvador.

Articles del web relacionats:

Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles
 

Romàntics, no em vengueu amb romanços!!!

Roma està més present que mai en el nostre llenguatge quotidià. Quan estam cansats de sentir arguments espuris, etzibam al nostre interlocutor: “No em venguis amb romanços!” Per entendre el significat d’aquesta locució hem de parlar primer de les llengües romàniques, és a dir, d’aquelles llengües que deriven del llatí vulgar que es parlava a l’Imperi Romà i que es diferenciaven d’altres ja existents com el fràncic de França.
 
Els filòlegs no es posen d’acord sobre quantes llengües romàniques hi ha, ja que el nombre pot variar en funció de la distinció que es faci entre llengua i dialecte, és a dir, variants d'una mateixa llengua que, amb tot, permeten la comunicació (διάλογος) entre els seus parlants. En general, però, es parla d’onze llengües romàniques: romanès, italià, retoromànic (o ladí), sard, occità, francès, català, espanyol (o castellà), galaicoportuguès, aragonès i asturlleonès (o bable) –el dàlmata, parlat a la costa est de l’Adriàtic, es va extingir a finals del segle XIX amb el seu últim parlant Tuone Udaina (Antoni Udina), mort l’any 1898 als setanta-set anys.


Mapa de les llengües romàniques
Mapa de les llengües romàniques
 
El romanès és l’única llengua romànica que heretà la denominació etimològica dels romans. Tanmateix, el nom de país, Romania, és de creació recent. Valac era la denominació popular fins al segle XIX. Pel que fa a Roma, la seva etimologia no està molt clara. Uns diuen que procedeix de la paraula etrusca rumon (“riu”) ja que es va fundar prop del riu Tiber. D’altres es queden amb la versió mitològica i la relacionen amb el nom del seu fundador, Ròmul. També hi ha qui vincula el topònim amb ruma (“mamella”) en al·lusió a la forma dels set pujols de la ciutat.
 
Essent filles del llatí, les llengües romàniques també són conegudes com a neollatines. Els romans es referien al seu idioma amb el nom de llatí ja que la zona on es fundà Roma, al centre de la península itàlica, era el Latium. El fet que, a partir del segle XVIII, amb la Il·lustració, el llatí fos considerat, juntament amb el grec, una llengua d’alta cultura , originà en castellà l’expressió “saber latín” en al·lusió a una persona culta, astuta.
 
Primers documents en romanç
Al segle IX tenim el primer document on es constata que el llatí vulgar parlat per la gent de l’antic Imperi Romà ja és considerat una llengua diferent. Aquest document pertany a Concili de Tours convocat el 813 per Carlemany a la ciutat francesa homònima. Una de les seves resolucions disposava que, en tots els territoris de l’Imperi Carolingi, les homilies no s’havien de fer en llatí, sinó in rusticam Romanam linguamaut Theodiscam, quo facilius cuncti possint intellegere quae dicuntur, és a dir, “en la llengua rústica romana o germànica, per tal que tots puguin entendre amb major facilitat el que es diu". Es tracta d’un dels testimonis més antics que el llatí en aquella època ja no era comprès pel poble i que les llengües romàniques ja s’havien emancipat del llatí.
 
No obstant això, cal esperar fins l’any 842, amb els Juraments d’Estrasburg, per trobar el primer text complet escrit en una llengua clarament diferenciada del llatí, en aquest cas, el francès. En català, els documents literaris més antics conservats són el Forum Iudicum –codi de lleis visigòtic traduït al català a mitjan del segle XII-i les Homilies d’Organyà, que daten de finals segle XII i principis del XIII. I en castellà, els escrits més antics conservats són del segle X i es trobaren al monestir de San Millán de la Cogolla, a La Rioja.
 
El romanticisme de les llengües romàniques
Les narracions literàries, en prosa o en vers, que s’anaren escrivint en les llengües romàniques reberen el nom de romanços, indicant així que procedien del llatí de Roma. Atès el seu contingut, en l’expressió “No em venguis en romanços”, el mot romanços esdevingué sinònim de paraules fantasioses, excuses. Per a aquestes obres, sobta que en català i en castellà s’imposàs el mot novel·la, de l’italià novella (“notícia”, “novetat”); en canvi, la seva forma originària es conservà en francès (roman), portuguès (romance) i fins i tot en alemany (roman). De tota manera, el castellà també conserva la paraula “romancero” com a sinònim de novel·la o llibre de cavalleria.

El problema de parlar llatí
El problema de parlar llatí
 
Alguns dels antics romanços o novel·les tenien un contingut amorós, de manera que, per associació d’idees, aviat sorgiria el mot romanç, per al·ludir a una relació amorosa, i l’adjectiu romàntic –no deixar de ser curiós que ROMA, al revés, ens doni AMOR. A finals del segle XVIII apareixeria un moviment literari i estètic, el Romanticisme, sobre l’etimologia del qual no hi ha consens. Alguns proposen que el terme al·ludeix a la cultura pròpia que representaven les llengües romàniques en oposició a la que contenien les clàssiques.

Romeria
Romeria
 

Amb tot, alguns romàntics com l’alemany Goethe (1749-1832) volgueren viatjar fins a Roma per amarar-se de seu esperit.  En certa manera, el seu pelegrinatge esdevingué, etimològicament parlant, una romeria, mot derivat del llatí romaeus (“romà”), que s’aplicava als primers pelegrins que anaven de Roma a Terra Santa. Així doncs, romàntics, no dubteu a anar en romeria cap a Roma! Però, per favor, en tornar, no em vengueu amb romanços!

A pesar que en les romeries són molt habituals les branques de romaní (en castellà “romero”),  aquesta paraula no té res a veure amb Roma. Prové de l’expressió llatina ros marinus, és a dir, roada (o rosada) marina, d’on deriva igualment el nom propi Rosa Maria –en castellà ros, roris també va donar “rocío”. En català, però, romaní també és sinònim de gitano. Deriva de les llengües romanís, que s’originaren en terres de l’Índia. La seva arrel és la paraula rom, que en un principi al·ludia al mascle, al marit.






Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px