Banner Top

L'origen medieval de l'@

L’arrova no és un invent propi de l’era Internet. Aquesta espècie d’a tancada en cercle té els seus orígens en una pràctica comuna entre els copistes medievals.  Aleshores, per formar la preposició llatina ad (“fins a”), s’utilitzava l’@ com a resultat de la unió de les lletres “a” i la “d”. El mot arrova, en canvi, prové de l’àrab  ar-rub, que, amb el significat de “quart” o “quarta part”, designa una unitat de pes variable segons les èpoques i regions, però que rondava els 11 kilograms i mig.
 
Al segle XVI ja era bastant habitual l’associació del terme àrab amb l’@ llatina com a indicació de mesura en el comerç. Amb el temps, el símbol deixà d’emprar-se i només es va mantenir més o menys viu al món anglosaxó, on s’acabà identificant amb la preposició at (“a”). Així, per indicar el cost d’unitat s’escrivia “12 productes @ 1$”. Això féu que l’@ aparegués en els teclats quan s’inventà la màquina d’escriure a finals del segle XIX. Després, els ordinadors també la incorporarien.
 
Però la relació de l’@ amb el correu electrònic és molt posterior. Fou idea d’un jove enginyer nord-americà, Ray Tomlinson (Nova York, 1941), qui el 1971, en crear el correu electrònic, el trià perquè era un dels pocs símbols disponibles en els teclats. A més, no apareixia en els noms propis de les persones o empreses. Un altre punt a favor de la seva adopció és que l’arrova dóna una sensació de localització, atès que en anglès equival a la preposició at (“a”).
 
Ray Tomlinson, el creador del símbol de l'era digital
Ray Tomlinson, el creador del símbol de l'era digital
 
La primera direcció de correu electrònic de la història fou tomlinson@bbn-tenexa, la qual es podia interpretar com a “Tomlinson a la (@) màquina bbn-tenexa” –aleshores el concepte de domini encara no estava definit. D’aquesta manera, un caràcter inventat pels copistes medievals com una forma de simplificar el seu treball es convertí en l’emblema de l’actual món digital.

El naixement de l’@ durant l’edat mitjana està en sintonia amb la polèmica generada avui en dia amb el llenguatge que fan servir els joves a les xarxes socials. No hi ha motiu, però, per a l’alarma. Ens ho recorda el gran lingüista Jesús Tuson en aquesta entrevista al diari Ara (07/09/2011)

"Sé que hi ha especialistes en normativa lingüística clàssics, tradicionals, carcoides, que pensen que els joves estan fent malbé la llengua amb uns SMS sense hacs, tot amb k, sense accents, i que això és la destrucció de la llengua. I no ho és! Senyors rancis: els copistes medievals, que vostès admiren tant, tenien més de tres-cents abreujaments! Per què? Perquè el pergamí era molt car i s'havia d'encabir tant text com fos possible. És el mateix que fem ara: missatges escrits de pressa i amb pocs caràcters perquè si no et cobren el doble".

Articles del web relacionats:
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres

Venir al món és una aventura

Certament, venir (venio) a aquest món és tota una aventura (< adventura, “les coses que han d’arribar, venir”). I, si no, que ho preguntin a Odisseu (l’Ulisses llatí) que patí una autèntica odissea per tornar a la seva estimada Ítaca, avui convertida en la nostra màxima aspiració.
 
El tema de supí de venio és ventum, d’on ve, mai més ben dit, vent. És a dir, que el vent és “allò que ve”, i en castellà sol venir a través de la “ventana” –el mateix paral·lelisme trobam en l’anglès amb wind (“vent”) i window (“finestra”).
 
Defenestrar per la finestra
És curiós com la nostra finestra –en italià igual; fenêtre en francès; i fenster en alemany- deriva del llatí fenestra, que conté l’arrel indoeuropea *bha- (“brillar”). De manera que en aquestes darreres llengües la finestra és per on ens arriba la llum solar, mentre que en castellà i en anglès és per on arriba el vent.
 
De finestra tenim defenestrar, “destituir algú del càrrec”. Aquesta paraula fou encunyada el 1618 a Praga quan els aristòcrates tiraren des de (de-) la finestra (fenestra) uns representants de l’emperador Ferran, donant així inici a la Guerra dels Trenta Anys.

Venir al món és una aventura (Foto d' Angela Gallo)
Venir al món és una aventura (Foto d' Angela Gallo)
 
Subvencionar l’Advent
Tornem, però, al nostre venio. El calendari cristià té encerclat en vermell l’advent, període de preparació per a la vinguda –que no avinguda- del naixement del Messies, que comença quatre setmanes abans del 25 de desembre. Durant aquest temps hem d'aprofitar l'avinentesa per avenir-nos bé i hem de prevenir-nos de no inventar-nos excuses per preparar l’adveniment de qui tots consideram un benvingut
 
Provengui d’on provengui, és convenient no contravenir els postulats cristians i deixar de banda les nostres desavinences personals per poder intervenir en aquest acte que ens subvenciona la mateixa Església. Ara em revé, però, que, perquè tot plegat no ens sobrevingui i no es agafi desprevinguts, sempre podem anar tots junts (cum) a un convent i convenir a celebrar una convenció a l’espera que s’esdevingui tal esdeveniment (“evento” en castellà).
 
Tanmateix, per molt que ens hi esmercem, cada any el nostre avenir (“porvenir” en castellà) és una incertesa. No debades, tots estam sotmesos al caràcter eventual de l'esdevenidor, de la ventura. Literalment aquesta paraula, com aventura, vol dir "les coses que han de venir" i és un neutre plural del participi de futur de venio.
 
Tots podem tenir bona o mala ventura, provar ventura o fer-nos preguntes amb l'expressió per ventura, sinònim de “tal volta”, és a dir, "per sort". Amb tot, no és gens aventurat dir que, per ser benaventurats, convé sempre tenir present d’on venim

Ja em perdonareu si aquest inventari de venio m’ha quedat poc convencional. Ara mateix me’n vaig a una botiga a comprar un souvenir“allò que ens ve per sota (sub) i ens ajuda recordar un viatge –la paraula ens ha arribat a través del francès.

Articles del web relacionats:
Vies que ens desvien
Amor maternal

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px