Banner Top

L’origen cristià de les ensaïmades i dels croissants

Les ensaïmades i els croissants comparteixen un rerefons cristià. La paraula ensaïmada al·ludeix a un dels ingredients estrella d’aquest dolç mallorquí: el saïm, que prové del llatí sagina (“greix”). Sobre el seu origen hi ha una hipòtesi que el vincula amb la rodancha, un pastís tradicional de l’any nou jueu, que se celebra a l’inici de la tardor. La massa de totes dues postres es treballa de forma semblant i finalment s’enrodilla en espiral com a símbol del camí ascendent a la divinitat. Com passa amb altres productes jueus, el porc, en aquest cas el saïm, degué ser una forma amb què els jueus conversos intentaren “cristianitzar” l’ensaïmada per demostrar davant tothom que havien assimilat del tot la fe catòlica.

Bandera turca
Bandera turca
 

El croissant, en canvi, conté un altra història etimològica ben curiosa que arranca el 1683, quan l’imperi otomà va voler envair l’imperi d’Àustria-Hongria, que en aquells moments era la porta d’entrada a Europa. Viena va resistir un setge llarguíssim, però finalment els otomans varen acabar derrotats. Per celebrar-ho, el gremi de pastissers de la ciutat volgué celebrar la victòria cristiana amb un pastís de pasta de full fet amb forma de mitja lluna, l’ensenya dels turcs -en alemany es digué Hörnchen (“cornet” en al·lusió a les seves dues banyes petites”). Així, cada vegada que un vienès es menjàs una d’aquelles pastes seria com si s’estigués cruspint aquell enemic d’infaust record. El pastís aviat passà a mans dels  francesos, grans amants de la rebosteria, els quals el rebatiaren com a “[mitja] lluna creixent”, o, més exactament, [lune] croissant, que a nosaltres ens arribà simplificat com a croissant.


Napolitana
Napolitana
 
Pels que sou ateus o agnòstics, en lloc d’ensaïmada o croissant, sempre us podeu cruspir una bona napolitana. Amb tot, no està de tot clar que aquest dolç, generalment farcit de crema o de xocolata, provengui de la ciutat italiana de Nàpols. En altres idiomes es coneix com a pain au chocolat, la qual cosa indicaria seu origen francès. En canvi, als Estats Units, Austràlia o Brasil se li diu “croissant de xocolata”.

Articles del web relacionats:
Xuetes, a tragèdia dels jueus mallorquins
-
 Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
-
 L'origen de les panades, rubiols i crespells

Realment la dona va néixer d’una costella?

Per culpa d’una mala traducció podem dir que la dona és injustament considerada un ésser inferior. Aquest és el passatge del Gènesi (2, 21-25):

Llavors el Senyor-Déu va fer caure l'home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat.  De la costella que havia pres a l'home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l'home. L'home exclamà:

-Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà "dona", perquè ha estat presa de l'home. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d'aquest moment formen una sola carn.

Tots dos, l'home i la seva dona, anaven nus, i no se n'avergonyien.

El Gènesi forma part del Pentateuc o Torà, que abraça els cinc primers llibres de la Bíblia. La cultura hebrea agafà aquest episodi del mite de la creació sumeri (Atráhasis), on el déu Enki crea la dona igual a l’home. En el text original sumeri, escrit en cuneïforme, es fa servir la paraula TI per referir-se a la dona.

La creació d'Eva
La creació d'Eva

En funció de com es col·loqui, TI significa o bé “costella” o bé “el poder de crear vida”. Curiosament, en hebreu, Eva significa “font de vida”. Aquest és el nom que li assigna Adam després que Déu els renyàs per haver mossegat el fruit prohibit: “L'home va donar a la seva dona el nom d'Eva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen” (Gènesi, 3-20).

Els rabins jueus, tanmateix, optaren per traduir el terme sumeri de dona com a “costella”. Fou així com la dona, en l’imaginari occidental, acabà essent considerada un ésser subordinat a l’home. Ja ho diuen en italià: Traduttore, traditore (“Traductor, traïdor”).

La creació d'Eva (Capella Sixtina)
La creació d'Eva (Capella Sixtina)


Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (19/08/2014) per parlar sobre etimologies misògines i avortives:





Articles relacionats
El clítoris, quina gran descoberta
El complex de Fedra
Penèlope no tenia cap síndrome!
El complex de Cassandra
Lilith, la primera dona rebel
L'etern mal uterí
- Manual mallorquí de misogínia
 
Les noves amazones
Pandora, les arrels gregues de la misogínia
El mite de la bellesa
Lisístrata o el poder sexual de les dones
Sobre dones i homes
-
 Alerta a venerar Venus
Friné, la bellesa feta dona
Femme fatale, l'origen d'un mite
Tragèdies femenines
La guerra dels sexes
- El llenguatge sexista: entrevista a la filòloga Eulàlia Lledó (El Temps, agost 2008, Núm. 1.263)

Xuetes, la tragèdia dels jueus mallorquins

Extracte del reportatge publicat el juliol de 2006 a la revista Sàpiens (Núm 45), amb l’assessorament del catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de les Illes Balears, Pau Cateura.


L’antisemitisme va ser una constant de la nostra societat medieval. A la Mallorca del segle XV, la introducció de la Inquisició va empitjorar les dures condicions de vida no només dels jueus sinó també dels seus descendents que s’havien convertit al cristianisme, coneguts despectivament com a xuetes. La fixació al segle XVII dels 15 cognoms considerats com els típicament xuetes ha perllongat fins no fa gaire a l’illa la seva discriminació social. 
 
La dels xuetes és una història de rancors i prejudicis ancestrals. La injustícia es va començar a covar al segle XIV. Al llarg de 1391 l’ambient d’antijudaisme que regnava a tot l’Estat espanyol havia provocat l’assalt de molts de calls, entre ells el de Palma. El de la capital balear s’esdevingué, però, enmig de circumstàncies especials. L’agost d’aquell mateix any el camp illenc estava inmers en una profunda crisi degut a les pestes i a les males anyades. La situació empenyé els pagesos de la Part Forana a aplegar-se davant les portes dels governants de ciutat per exigir solucions.
 
Les autoritats, amb tot, van preferir desentendre’s del problema desviant el malestar del poble cap al Call, on sabien que la pagesia tenia molts de deutes pendents. I és que els jueus, hàbils comerciants, eren els principals proveïdors dels camperols: els venien animals i llavors a preus alts que després cobraven en gèneres, un cop vinguda la collida; també els oferien préstecs de diners mitjançant el dipòsit de joies. Així doncs, els foravilers aprofitaren l’ocasió per acabar amb tants de maldecaps econòmics. I no tingueren miraments. L’assalt es cobrà la vida de tres-cents jueus.
 
El clima de persecució i amenaça que imperà després dels fets de l’agost de 1391 va obligar els israelians a batejar-se. Aquesta animadversió social s’accentuà amb la promulgació d’una sèrie d’ordenances repressives: els privaven de practicar la seva religió, de disposar de béns propis, de fer contractes de compra i venda, de tenir armes, etc. Així les coses, hi va haver jueus que van preferir marxar de l’illa, abans de sotmetre’s a tal humiliació. La resta va córrer cap a la Seu a rebre les benediccions apostòliques. L’abril de 1435 tingué lloc una de les conversions més massives que es recorden.  Per exhibir la seva nova fe i a fi d’evitar aldarulls, els conversos esculpien en els murs de les seves cases una creu, en substitució de la “mezuzá” jueva que consistia en un tros de pergamí emmarcat on es podien llegir els passatges bíblics més rellevants.


Pablo Iglesias, el nou Messies?

Article publicat a l'Ara Balears (06/04/2015)

És Pablo Iglesias el nou Messies? Aquests dies de Setmana Santa les televisions ens han convidat a tornar-nos a familiaritzar amb el missatge cristià a través de processons i de grans clàssics del cinema com Quo vadis o Benhur. Les xarxes socials s’han afanyat a fer enginyosos muntatges presentant el carismàtic líder de Podemos com la versió moderna de Jesús. Les similituds, però, no s’acaben en la coeta. Així ho assegurà ja fa dos mesos el periodista d’El País John Carlin en una sèrie de reportatges exhaustius sobre un fenomen polític que alguns han rebatiat irònicament com a “Pablemos” en al·lusió al fort protagonisme del seu cap de llista.
 
Carlin ressaltava les contínues al·lusions cristianes d’una formació nascuda amb voluntat de catalitzar la indignació popular atiada per la crisi econòmica –curiosament, en altres països europeus com França, Gran Bretanya, Suècia, Finlàndia o fins i tot Alemanya aquest mateix malestar ha estat recollit per partits d’extrema dreta, alguns fortament racistes. Segons Mateu (21,12-17), ja Jesús s’indignà quan entrà al temple després de la seva entrada triomfal a Jerusalem el diumenge de Rams. En trobar-hi una munió de mercaders amb llocs de venda de coloms i de canvi de moneda, exclamà, tirant-los les taules pel terra: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”. És el mateix missatge que aplica Podemos amb els banquers usurers.
 
La malvada casta que denuncia Podemos també troba paral·lelismes en els fariseus, la secta jueva a qui Jesús acusà de ser uns immorals. “Jo som el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Joan, 14, 6), foren les paraules del fill de Déu, les mateixes que ha interioritzat Iglesias per molt que ell negui ser un “macho alfa”. Davant Pilat, Jesús digué: “La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu". (Joan 18, 37). Els més crítics consideren que Iglesias també actua com un “telepredicador” amant de les paràboles –té una debilitat especial pel conte de “Ratolàndia” del polític canadenc Tommy Douglas (1904-1985). Del que no hi ha dubte, però, és que el líder de Podemos, tal com féu el redemptor en qui s’emmiralla, ha enriquit la democràcia amb la seva dialèctica.

 
L’església política liderada per Pablo Iglesias també s’ha volgut apropiar de les famoses paraules del primer gran propagandista cristià, sant Pau –aquí un altre cop l’afinitat onomàstica no deixa de ser curiosa. En una de les seves cartes als corintis diu: “M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés”. En la seva vocació de salvadors de la pàtria, Podemos ha actualitzat aquesta cèlebre cita assegurant que no són “ni d’esquerres ni de dretes”. A més, ells tampoc no s’estan d’apel·lar més als sentiments que no pas al raciocini, enarborant la bandera de l’atàvica lluita del bé contra el mal.
 
Certament, Podemos ha significat una alenada d’aire fresc en la decadent classe política espanyola. La injustícia, però, és que altres formacions que des de fa anys pregonen el mateix missatge cristià de regeneració moral no han tengut la sort de tenir tanta d’atenció mediàtica. A nivell estatal, basta que ho demanin a Julio Anguita, antic líder d’Izquierda Unida que en l’època de vaques grasses que li tocà viure fou tractat d’il·luminat. Tanmateix, moltes de les seves profecies s’han acabat complint. El mateix ha passat a casa nostra amb partits que han estat minoritzats pels mitjans de comunicació instal·lats en el conformisme del bipartidisme colonial herència de la llei electoral D’hondt.
 
Mentrestant, Iglesias ja està patint la seva pròpia Passió a mans d’un desacreditat establishment que el demonitza dient que portarà el caos, com si els partits tradicionals no l’haguessin portat. És la mateixa crucifixió que han patit els altres Messies que el precediren. Només falta que tots ells també ressuscitin. Esperem, però, que no pugin tot d’una al cel –Jesús ho va fer al cap de quaranta dies. Necessitaran més temps per demostrar que una altra forma de fer política és possible. El perill, però,  és que ens trobem davant venedors de fum que no sàpiguen gestionar tantes expectatives d’una societat amb set de Messies. Ja ho retrataren amb humor els Monty Python en la cèlebre pel·lícula La vida de Bryan (1979).

Aquí teniu la famosa escena de la pel·lícula del Monty Python on es parla de la set de Messies que té el poble:



I aquest és el gran discurs antisistema de Julio Anguita de l'any 1999. Escarrufa constatar com s'han complit totes les seves profecies:


Per què som cristians?

Dos mil anys després del seu naixement, avui en dia el cristianisme és una de les religions amb més adeptes al món, amb prop de dos mil milions. Però, per què una secta oriental, sorgida del judaisme, es convertí, sense la imposició de les armes, en la doctrina oficial de l’imperi romà? 
 
L’historiador més proper, cronològicament parlant, a la figura de Jesús és Flavi Josef, un jueu nascut l’any 37. Així parla del natzarè a la seva obra Antiguitats jueves (18: 63), escrita a Roma vers l’any 95: “En aquesta mateixa època (la de Pons Pilat: 26-36 dC) va viure Jesús, home savi, si realment és lícit anomenar-lo home. En efecte, era el responsable de fets extraordinaris, ensenyava als homes que acceptessin la veritat amb alegria i convencé molts jueus i molts grecs […]. Després que Pilat, havent escoltat les acusacions que en contra seva havien fet els prohoms del nostre poble, el condemnés a la creu, no va disminuir el nombre d’aquells que el seguiren des del primer moment. De fet, se’ls va aparèixer de nou al tercer dia –havia estat dit pels profetes divins això i moltes altres coses meravelloses sobre ell- i encara avui la tribu dels cristians, que pren el nom d’ell, no ha desaparegut”.
 
Avui en dia els historiadors no qüestionen l’existència de Jesús. Amb tot, sobre aquest paràgraf de Flavi Josef hi ha una ampli consens a acceptar que les al·lusions a la resurrecció i condició divina del natzaret van ser afegides per un autor cristià a principi del segle IV per tal d’enaltir la seva figura. 

Això només és un avanç del reportatge titulat "Per què som cristians?" que m'acaben de publicar a la revista Sàpiens del mes de desembre (Núm. 150).

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Constantí i el cristianisme.

En aquest link d'El País també trobareu informació sobre les arrels paganes del cristianisme. La mateixa temàtica tracta l'especial Nadal del programa "Mira per on" d'IB3 TV.

En aquest article trobareu informació sobre els diferents tipus de cristians que hi ha al món.

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/12/2014) per parlar sobre els orígens dels cristianisme i les arrels paganes de les festes del Nadal.




També consultar les següents entrades del web:

- L'origen dels títols i les insígnies papals
Jueus, l'origen d'un estigma

I si voleu conèixer la relació dels màrtirs amb el cristianisme aquí teniu un fragment del programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (18/01/2014), on parl sobre les etimologies dels màrtirs.


Els orígens de les panades, rubiols i crespells

Tot i que es poden menjar tot l’any, aquests dies de Setmana Santa, a Mallorca és tradicional que moltes famílies es reunesquin per fer panades, crespells i rubiols. No podem tastar cap d’aquests productes gastronòmics tan nostrats sense conèixer la seva etimologia. Anem, idò, per parts.

La panada mallorquina està emparentada amb les panades jueves. Descendeixen d’un antic plat hebreu descrit al Talmud anomenat paixtida. L’ús de saïm i sobrassada de porc s’ha interpretat com una forma de cristianitzar la recepta original jueva, com va succeir amb altres productes, com l'ensaïmada, durant la conversió dels jueus al cristianisme en el segle xv. Probablement va ser un costum iniciat pels mateixos conversos, obligats com estaven a demostrar públicament que renunciaven al judaisme.

Tanmateix, l’origen comú de la panada és segurament tan antic com el del pa -de fet, panada deriva de pa. Amb diferents masses i farciments segons el lloc, la podem trobardes d’Àfrica fins a Sud-amèrica. És molt probable que nasqués de la necessitat de protegir els aliments del clima i prolongar-ne la conservació, ja que cuinant la carn molt condimentada i embolicant-la en una massa es pot mantenir més temps en bones condicions i resulta fins i tot més digestiva.

Crespells i rubiols, la gastronomia dolça
El crespell podria ser el resultat de l’evolució d’un antic pastís grec, la denominació del qual, krepis (“sola de sabata”), evocava la seva forma fina i plana. Avui se'ls sol donar forma d'estrelles, cors o dibuixos d'animals.

Robiols i crespells
Robiols i crespells

Els orígens dels rubiols, en canvi, podrien ser italians. Alguns es basen en el fet que hi ha un formatge anomenat robiola, de moda a la cort italiana renaixentista, o en la semblança que tenen amb els coneguts ravioli. Bon profit!!!!

Articles del web relacionats:
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px