Banner Top

Anau a fer punyetes amb les impugnacions!

Així com funciona la justícia, fan ganes d’enviar-la a fer punyetes. I mai millor dit. Les punyetes són els punys de les camises dels advocats, magistrats i jutges, fetes amb brodats i puntetes. Són una autèntica obra d’art, ja que antigament la seva confecció portava molta de feina i es duia a terme en llocs apartats. D’aquí vendria, per tant, l’origen de l’expressió Vés a fer punyetes per dir-li a algú que deixi de molestar. És com si l’enviàssim algú a un lloc apartat perquè s’entretingui amb qualsevol cosa.
 
Amb tot, el diccionari Alcover-Moll ens recorda que “originàriament la locució ‘fer-se la punyeta’ significava ‘masturbar-se’.” Precisament, en portuguès l’expressió fazer punheta vol dir «vés a masturbar-te». En català, avui la paraula punyeta la feim servir sobretot per referir-nos a una cosa que molesta, que no té cap utilitat.

Les punyetes que fan les punyeta
Les punyetes que fan les punyeta
 
El puny de la punyeta és present en el verb llatí pugno, que significa “lluitar” i que alhora prové de l’arrel indoeuropea *peug- (“colpejar”).  No debades, lluitam amb els punys. És un ètim amb una nodrida família de derivats: pugna (sinònim de lluita), impugnar (que implica “lluitar” contra una decisió considerada injusta), propugnar (defensar amb els “punys”), repugnar (sentir fàstic), compungir, púgil, inexpugnable (inconquistable), punyent o punyeter.

Articles del web relacionats:
La justícia, l'art que ens fa iguals?
-
 L'hora d'Antígona
Dret a la romana

La justícia, l’art que ens fa iguals?

Diuen que tots som iguals davant la llei. Això, però, encara està per veure. El poble romà, creador del dret a Occident, tendria moltes coses a dir sobre com funciona avui el seu gran invent. Fou l’emperador bizantí Justinià qui al segle VI dC s’encarregà de compilar totes les lleis amb les quals els nostres pares culturals, amants de l’ordre, aconseguiren bastir un gran imperi.

Sovint s’ha dit que els juristes romans semblaven matemàtics aplicant fórmules algebraiques. Amb tot, el seu principal mèrit fou introduir en el dret el principi d’equitat, paraula derivada d’aequus (“igual), d’on tenim també equivocació (+ vox, “veu”) o l’adjectiu inic, que al·ludeix a allò mancat de equitat i, per tant, sinònim de malvat, odiós. El principi d’equitat estableix que no s’ha de fer una aplicació rígida de la llei, sinó que s’ha d’aplicar tenint en compte les circumstàncies particulars, els seus atenuants.

La justícia
La justícia
 
En un primer moment el terme emprat per a referir-se al dret era ius, d’on deriven mots com just, judici, jurídic, jutge, justificar, jurament, perjuri, injúria, conjurar, jurar o adjudicar. El jurista Cels (segle I dC) definí el ius com a ars boni et aequi (“l’art del que és bo i del que és just”). A partir del segle IV dC s’imposà el concepte derectum (“el que és recte”), que donaria la nostra paraula dret. Probablement aquest canvi fou motivat per la idea moralista del cristianisme segons la qual una conducta que segueix el camí recte necessàriament ha de ser justa.
 
La deessa Iustitia
La llegenda diu que el segon rei de Roma, Numa Pompili, va ser el primer legislador. Va rebre les lleis de la mà de la nimfa Egèria protectora de les fons, la qual li ensenyà a ser un legislador just i responsable sota l’advocació de la Iustitia. Aquesta deessa era representada amb una balança que, amb la mà esquerra, mantenia sempre recta simbolitzant l’equitat –del llatí libra (“balança”) tenim deliberar (+ prefix de- d’intensitat) i equilibri (+ aequus, “igual”).

Numa Pompili parlant amb la nimfa Egeria, la qual l'inspirà les lleis de Roma (mos maiorum).
Numa Pompili parlant amb la nimfa Egeria, la qual li inspirà les lleis de Roma
 
El que diu la Justícia va a missa. Així ho indica l’etimologia de veredicte (verus + dictus, és a dir, “la veritat dita”). No s’ha de confondre el veredicte amb la sentència, que és la decisió d’un jutge o d’un tribunal. Segons la mitologia, Iustitia havia viscut a la terra quan els homes vivien en pau. Un cop acabada l’Edat d’Or, en esdevenir la humanitat malvada, va preferir fugir i refugiar-se al cel, on es va convertir en la constel·lació  Verge –amb el temps la balança que aguantava amb les mans també obtindria una constel·lació pròpia.

La nimfa Egèria dictant a Numa Pompili les lleis de Roma (Ulpiano Checa, 1886)
La nimfa Egèria dictant a Numa Pompili les lleis de Roma (Ulpiano Checa, 1886)
 
En època moderna, s’ampliaren els atributs de la Justícia. Així, aparegué també amb els ulls embenats, símbol de la seva imparcialitat, i amb una espasa a la mà dreta que al·ludeix al caràcter implacable de les seves sentències, la més famosa Dura lex, sed lex (“La llei és dura, però és la llei”).

Justícia manipulable
Justícia manipulable
 
L’equivalent de la Iustitia al món grec havia estat Δίκη, que acabà assumint les funcions de la titànida Temis. El seu nom el trobam present en paraules com sindicat (συν, “amb” + δίκη), un terme que a l’antiga Atenas al·ludia a un grup d’oradors públics encarregats de vetlar per les lleis ancestrals.
 
Dret i religió
En els seus orígens, dret i religió estigueren íntimament relacionats. Prova d’això és que els conceptes ius i fas (“allò permès per la divinitat”) es confonien –després varen designar el dret humà i el dret diví, respectivament. Donada aquesta terminologia, no és d’estranyar que els primers encarregats d’impartir justícia fossin la casta sacerdotal dels pontífexs. En un principi es tractava de funcionaris que s’encarregaven de construir  (facere) els ponts sobre el riu Tíber, de gran importància religiosa i estratègica. Després, passaren a ocupar-se de les pràctiques generals de la religió romana a partir dels mores maiorum (“costums dels avantpassats”). Així, el pontífexs havien de dictaminar si un acte estava d’acord o no amb aquest paràmetre consuetudinari (consuetudo és “costum” en llatí). 

Justícia cansada
Justícia cansada
 
La paraula llei (lex, legis) també és un terme religiós. La seva arrel indoeuropea significa “elegir”, “recollir”, i ha donat els derivats legal, llegat, lícit, llicència o legislació. A diferència del ius, que emanava de la naturalesa, la lex era una norma escrita establerta per convenció.

Nèmesi, la venjança divina
L'equivalent grec de lex és νόμος, d’on tenim economia (la llei de la casa, οἰκός). Aquesta paraula també va donar nom a Nèmesi, la deessa que personificava la venjança divina. Coneguda també amb el seu sobrenom asiàtic d'Adrastea, a vegades, com les Erínies, castigava el crim.

Nèmesi (Alberto Durero, 1501 - 1502 Manchester, Whitworth Art Gallery)
Nèmesi (Alberto Durero, 1501 - 1502 Manchester, Whitworth Art Gallery)


Nèmesi, però, perseguia especialment la desmesura (ὑβρις), com, per exemple, l’excés de felicitat en els mortals, l’orgull dels reis -segons l’esperit hel·lenic, no hi podía haver res que sobresortís, tant per bé com per mal. D’aquesta manera, Cresos, rei de Lídia, massa feliç per les seves riqueses i pel seu poder, és arrossegat per la Nèmesi a una expedició contra el rei persa Ciros que acaba essent la seva ruïna.

Nèmesi
Nèmesi

Nèmesi (Pierre Paul Prud’hon)
Nèmesi, de Pierre Paul Prudhon


Legitimitat versus legalitat
Avui en dia convé diferenciar el concepte legitimitat del de legalitat. La legitimitat és un do de la naturalesa, mentre que la legalitat és una creació humana, un artifici. Així doncs, tot el que és legítim no sempre és legal, a no ser que l’home ho legalitzi. De la mateixa manera, la legalitat no sempre és legítima, perquè la primera és autèntica, mentre que la segona és convencional.

A l’antiga Roma era habitual atorgar a les lleis un caràcter sagrat (sanctus) amb la pràctica de certs rituals. D’aquesta manera les lleis se sancionaven, és a dir, se sacralitzaven –amb el temps, el verb féu referència a la pena que rebia un individu per haver transgredit una norma.
 
La paraula càstig també té ressonàncies religioses. Prové de l’adjectiu castus (“net”, “honest”) i del verb ago (“conduir”). És a dir, originàriament l’objectiu d’un càstig era “fer pur” un individu que no havia tingut una actitud adequada. Com a sinònim de càstig també tenim una paraula llatina, pena, la qual deriva del poena i aquesta del grec ποινή. Així en la nostra llengua es parla d’accions “punitives”, que són castigades per la llei –en anglès càstig és punishment; penal també ve de poena ja que, en el món futbolístic, és la pena màxima.

La justícia apallissada
La justícia apallissada

La Llei de les XII Taules
A mitjan segle V aC, a petició dels plebeus, es decidí posar per escrit les lleis per evitar discriminacions en la seva interpretació. Aleshores es crearen dues comissions compostes per deu homes, els decemviri legibus scribundis (“decemvirs per a escriure lleis”), els quals estigueren sota les ordres del  cònsol Api Claudi Cras. Segons la tradició, tots ells varen ser enviats a Atenes amb la finalitat d’estudiar les normes que al segle VI aC havia elaborat Soló en substitució de les draconianes. L’any 451 aC, després d’haver-lo sotmès al debat del poble, Roma tingué el seu primer codi jurídic escrit: la Llei de les XII Taules.

Api Claudi Cras
Api Claudi Cras


Aquestes lleis anomenaven així perquè foren escrites sobre unes taules de bronze que quedaren exposades al fòrum a la vista de tothom –el text íntegre original no s’ha conservat i només el coneixem fragmentàriament per mitjà de referències d’autors posteriors. Amb la seva publicació, el dret romà començà a ser més transparent i objectiu, ja que es basava en les paraules de la llei escrita i no en la interpretació subjectiva dels pontífexs. Tanmateix, continuava vigent l’antiga Llei del Talió ("ull per ull, dent per dent" ), la pena de mort per a determinats lladres i l’abandó d’aquelles criatures que havien nascut dèbils o amb malformacions. 

Reconstrucció de la llei de les dotze taules
Reconstrucció de la llei de les dotze taules


Lleis injustes
A partir de la Llei de les XII Taules, a poc a poc els plebeus anaren aconseguint una sèrie de fites socials: la seva integració progressiva en totes les magistratures o la possibilitat de celebrar matrimonis mixtos amb patricis. Mentrestant, però, la dona continuava essent la gran oblidada del dret. Pràcticament no tenia cap prerrogativa jurídica, atès que era considerada mental i físicament dèbil. Sempre estava sotmesa a alguna autoritat masculina, ja fos la del pare o bé la del marit. Al segle II aC, referint-se a les dones, Cató, un dels romans més conservadors, va dir: “Quan tinguin la igualtat, se’ns imposaran”.

La Llei de les XII Taules també discriminava per raó d’edat. Fins als 25 anys un jove encara era vist com un menor, de manera que no posseïa capacitat per actuar. Els esclaus, considerats “animals amb parla”, tampoc no tenien cap dret.

Queda clar, doncs, que a l’antiga Roma la justícia no era igual per a tothom. En els casos de corrupció encara es notava més la diferència. Per a les classes baixes les condemnes podien suposar la mort. Per a les altes, en canvi, hi havia sancions pecuniàries o l’exili. Aquesta darrera opció implicava per a l’inculpat la pèrdua tant del seu patrimoni com del seus drets com a ciutadà romà. Amb tot, per evitar condemnar els seus hereus a la pobresa, molts preferiren suïcidar-se.

Lleis corruptes
A partir del segle I aC, en plena crisi de la República romana, va ser quan es varen promulgar més lleis per perseguir qualsevol tipus d’irregularitat. Corruptissima re publica, plurimae leges (“Quant més corrupta la República, més lleis”), diria Tàcit en els seus Annals. El Satiricon de Petroni, escrit al segle I dC, dóna les claus per entendre aquesta ineficàcia: ¿Quid faciant leges, ubi sola pecunia regnat? (“De què serveixen les lleis on només governen els diners?”). Fins i tot es van arribar a comprar jutges.

Paraula de Tàcit
Paraula de Tàcit


L’essència del dret es va pervertir a partir de finals del segle I aC quan la República va donar pas a l’Imperi com a forma de govern. Aleshores tot el poder legislatiu va recaure en la figura de l’emperador, el qual creava i abolia lleis al seu gust. Així, August va legislar a favor del matrimoni i la natalitat i contra l’adulteri femení. Domicià va prohibir als poetes emprar termes obscens en les seves obres i la dinastia dels Servers va convertir l’avortament en un crim contra l’espòs i la pàtria. Constantí, per la seva part, va legalitzar el cristianisme i Teodosi li va donar la categoria de religió oficial.

Els pobles que integraven el vast imperi romà no tenien més remei que acatar totes aquestes disposicions. Tothom vivia sota una mateixa llei. Les legions romanes viatjaven amb còpies de les legislacions vigents que exposaven als fòrums de les ciutats que conquerien.

Codi de Justinià
Al segle VI dC, un segle després de la desaparició de l’Imperi Romà d’Occident, l’emperador bizantí Justinià es va proposar rescatar de l’oblit totes les fonts del dret. Formava part de la seva política de restaurar la unitat de l’antic gloriós Imperi romà. Amb l’ajuda d’una comissió presidida pel gran jurista Tribonià, es van recopilar totes les lleis de manera ordenada. Va ser una tasca ingent feta amb un temps record –cinc anys- que al 529 va donar com a resultat el que es va conèixer posteriorment com Corpus iuris civilis o Codi de Justinià.

Justinià, al centre
Justinià, al centre


Durant l’edat mitjana el Codi de Justinià es va començar a difondre per tot Europa. Això es va produir sobretot a partir del segle XII amb la primera Escola de Dret de Bolonya (Itàlia). Allà on va trobar més resistència va ser a Anglaterra i a Alemanya.

L’absoluta vigència del dret romà va arribar fins al segle XIX on cada estat va acabar elaborant els seus propis codis, en la majoria dels casos tenint com a principal punt de partida la jurisprudència romana –en alguns casos, però, va pesar més la germànica. No és estrany que avui dia les facultats de Dret tinguin com a lema: Non sub homine sed sub Deo et lege (“No som governats per homes, sinó per Déu i per la llei”). Així doncs, es pot ben dir que el dret romà representa per als codis civils moderns el que el llatí representa per a les llengües romàniques.

Lema llatí en una facultat de dret
Lema llatí en una facultat de dret


Tanmateix, és en la formació d’una mentalitat i d’un mètode d’anàlisi dels problemes jurídics concrets on rau la vigència del dret romà. Segons el prestigiós jurista romà Ulpià (segle III dC), tot bon ciutadà romà havia de viure d’acord amb la llei seguint aquests tres requisits: honeste vivere, alterum non laedere, suum cuique tribuere (“viure honestament, no fer mal als altres, donar a cadascú el que és seu”).

Avui la justícia, de qui s’esperen actuacions implacables, hauria de ser un dels pilars més sòlids de qualsevol estat democràtic. Al segle XIX el filòsof alemany Hegel tenia molt present el famós aforisme llatí Fiat iustitia et pereat mundus (“Que es faci justícia i que el món s’enfonsi”). Per reforçar el paper del Dret com a garant de l’ordre social, el va canviar enginyosament per Fiat iustitia ne pereat mundus (“Que es faci la justícia per tal que el món no s’enfonsi”).

No podeu deixar de consultar aquest extraordinari blog, De iure, que parla sobre la petjada clàssica en el dret romà actual. És de Mireia, una estudiant de Batxillerat de l'Institut Premià de Mar. Ha estat supervisat per la professora Margalida Capellà.

Aquí teniu un recull de sentències jurídiques que encara es fan servir al món del dret:
  • Quod non est, confirmari non potest (“El que no existeix no es pot demostrar”)
  • Excusatio non petita, accusatio manifesta (“Excusa no demanada, acusació manifesta”). La locució indica la culpabilitat de qui s’excusa espontàniament, sense que ningú li ho hagi demanat.
  • Nemini licet ignorare ius (“Ningú no pot ignorar la llei”)
  • Salus populi suprema lex esto (“Que la salut del poble sigui la llei suprema”). Qualsevol llei suprema ha de ser derogada en favor de la salvació de la pàtria.
  • Summa ius, summa iniuria (“La justícia absoluta és una absoluta injustícia”). Indica que l’aplicació excessivament rigorosa de la llei pot conduir a una injustícia.
  • Lex iniusta non est lex (“Una llei injusta no és llei”)
  • Ignorantia legis neminem excusat (“La ignorància de la llei no excusa ningú”).
  • Melius est impune delictum relinquere quam innocentem damnare (“És preferible deixar un delicte sense càstig que castigar un innocent”)
  • Sub lege libertas. Llibertat, però sotmesa a la llei, és a dir, la llibertat no s’ha de convertir en llibertinatge.
  • Nemo inauditus condemnetur (“Que no es condemni ningú sense ser escoltat”)
  • Inuenta lege, inuenta fraude (“Feta la llei, feta la trampa”).
  • Primus error ueniam meretur (“El primer error mereix el perdó”).
  • Necessitas non habet legem (“La necessitat no té llei”). Principi jurídic que considera que una acció reprovable deixa de ser-ho quan el seu autor hi ha estat empès per necessitat.
  • Non omne quod licet honestum est ("No tot el que és permès és honest"). Principi moral del codi de Justinià, en què es valora la preeminència de la moral sobre la llei.
  • Legem brevem esse oportet quo facilius ab imperitis teneatur (“Convé que la llei sigui breu perquè la retenguin més fàcilment els inexperts”, Sèneca)
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:


Articles del web relacionats:
Llegir bé en temps d'eleccions
- Dret a la romana
Vots devots
- Llatí per a corruptes
-
 Que es faci justícia!
-
 La infanta no sap llatí
-
 L'hora d'Antígona
La casta i el 15M de l'antiga Roma

Companyies infernals

Segons la mitologia clàssica, el guia de les ànimes a l’ultratomba era Hermes, el missatger dels déus, que per a aquesta funció adoptava el sobrenom de Psicopomp (“l’acompanyat de les ànimes”).

Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeriaa Belvedere, Viena)
Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeriaa Belvedere, Viena)


Per accedir al món dels morts, el primer que havien de fer les ànimes era travessar la llacuna Estígia ("el riu de l'odi") amb la barca de Caront (per antífrasi, el seu nom ve de χαίρω, “alegrar-se”). L’ús d’aquesta barca era de peatge: calia pagar un òbol. D’aquí el costum d’enterrar els morts amb una moneda a la boca.

La barca de Caront (José Benlliure)
La barca de Caront (José Benlliure)


Caront travessant la llacuna Estígia (Alexander Dmitrievich, 1861)
Caront travessant la llacuna Estígia (Alexander Dmitrievich, 1861)
 
El pas de l'Estígia (Patinir)
El pas de l'Estígia (Patinir)


A Caront se’l representa com un vell, dèspota, molt lleig, de barba gris i amb un capell rodó. Condueix la barca fúnebre, però no rema; d’això ja se’n carreguen les mateixes ànimes, amb qui es mostra tirànic. Només embarcava les ànimes que havien rebut sepultura; la dels cossos que no havien estat enterrats, erraven durant cent anys per les ribes de la llacuna. 

El pas de Caront per l'Estígia (Nicolas Louis François Gosse)
El pas de Caront per l'Estígia (Nicolas Louis François Gosse)

La barca de Caront, el judici final (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
La barca de Caront, el judici final (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
 

Caront apareix per primera vegada en la literatura en un poema èpic, de devers l’any 500 aC, anomenat Miníada. La seva figura fou ridiculitzada en la comèdia Les granotes, d’Aristòfanes (405 aC). Aquesta obra narra el descens a l’inframón de Dionís, déu del teatre, per tornar a la vida un dels grans poetes tràgics, Eurípides.

En el llibre VI de l’Eneida (versos 282-316) trobam una descripció més precisa de la funció de Caront. És el moment que Eneas descendeix al Tàrtar amb la sibil·la de Cumes per trobar-se amb el seu pare. Hi van amb una branca d’or, que era un element imprescindible de pas per als vius. Aquest és el fragment en la traducció de Joan Bellès:

“D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espessa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus.

Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu. Cap aquí es precipitava, escampada per la ribera, tota una multitud, dones i homes, espectres d’herois magnànims que havien acomplert la vida, nois, noies encara per casar, joves que foren posats a la pira davant la mirada dels pares: tan nombrosos com cauen despreses les fulles en els boscos amb els primers freds de la tardor, tan nombrosos com s’apleguen en terra els ocells des d’alta mar quan l’estació del fred els obliga a fugir enllà de l’oceà i els empeny cap a terres càlides.

S’estaven drets demanant de ser els primers a fer la travessia i allargaven les mans, delerosos de passar a l’altra riba. Però el tètric barquer agafa ara aquests ara aquells, mentre que uns altres els rebutja i els aparta lluny de la ribera. Eneas, estranyat sens dubte i commogut per aquell tumult, pregunta: «Digues-me, oh verge, ¿què significa aquesta concentració vora el riu? ¿Què demanen les ànimes? ¿Amb quin criteri unes han d’abandonar la ribera i altres solquen amb els rems les aigües lívides?» Li respongué breument la vella sacerdotessa:  «Fill d’Anquises, llinatge inconfusible dels déus, el que veus és l’estany profund del Cocit i la llacuna estígia, pel poder diví dels quals fins i tot els déus es guarden de jurar en fals.

Tota aquesta multitud que veus és la gent mancada de tot i sense sepultura. El barquer és Caront; aquells que les aigües transporten, és que van ser enterrats. No li és permès de fer-los travessar les riberes horrendes i el rogallós corrent abans que els seus ossos no hagin reposat en una tomba. Van errants durant cent anys, voleiant entorn d’aquestes riberes; llavors, finalment admesos, tornen a veure aquests estanys tan desitjats.»”

Ceràmica etrusca que representa Caront
Ceràmica etrusca que representa Caront


El ca Cèrber
Un cop travessada la llacuna Estígia amb la barca de Caront, els morts es topaven amb Cèrber, un ca de tres caps amb cua de serp que guardava les portes de l’Hades –d’aquí que en castellà es conservi la paraula “cancerbero” sinònima de porter. Cèrber havia estat engendrat pels monstres Equidna i Tifó. Segons la llegenda, fou abatut per Hèracles en un dels seus esforçats treballs. La seva tasca era impedir la sortida als morts i l'entrada als vius. 

Cèrber (William Blake, 1757)
Cèrber (William Blake, 1757)

Les portes de l'Hades amb Cèrber (David Ryckaert)
Les portes de l'Hades amb Cèrber (David Ryckaert)
 

Tanmateix, Cèrber va veure burlada dues vegades la seva vigilància. La primera va ser gràcies a la música de la lira d'Orfeu, que va amansir-lo. La segona va ser quan la sibil·la de Cumas, guia d'Enees en la seva baixada als Inferns, va adormir-lo donant-li un pastís. Així ho relata l’Eneida (Llibre VI, 400-408):

L’enorme Cèrber fa ressonar aquests reialmes amb lladrucs de la seva triple boca, ajagut com un monstre en l’antre que hi ha al davant. La sacerdotessa, en veure que ja se li ericen les serps que li cobreixen el coll, li llança una fogassa [espècie de coca] soporífera feta amb mel i farina degudament amanida. Ell, amb una fam voraç, obrint les seves tres goles, la caça al vol, afluixa la seva esquena monstruosa ajagut a terra  i, estenent-se tan llarg com és, omple tota la caverna. Sepultat en el son el guardià, Eneas traspassa l’entrada i s’allunya ràpidament de la vora d’aquell riu sense retorn.

Hèrcules i Cèrber (Francisco de Zurbarán, 1634)
Hèrcules i Cèrber (Francisco de Zurbarán, 1634)
 
L’hora del tribunal
Després d’haver creuat les portes que vigilava el ca Cèrber, les ànimes compareixien davant d’un tribunal, format per tres jutges: Èac, Radamantis i Minos. Èac havia estat rei de l’illa d’Egina. Va ser una monarca molt equànime, de manera que, un cop mort, fou requerit per continuar impartint justícia. Radamantis i Minos, en canvi, eran germans, fills de Zeus i Europa. Havien governat a Creta. A causa del seu esperit inflexible també se’ls va acumular feina a l’inframón. Dels tres, però, qui tenia l’última paraula era Minos. Un cop jutjades, les ànimes dolentes anaven a parar al Tàrtar, i les bones als Camps Elisis.

Minos, Èac i Radamantis
Minos, Èac i Radamantis

Minos a l'Hades
Minos a l'Hades
Així descriu Minos Homer en el cant XI de l’Odissea (568-571), en traducció de Joan Francesc Mira. És el fragment que parla de la davallada d’Ulisses al país dels morts (no especifica com hi baixa després haver invocat les ànimes dels difunts amb un clot ple de sang):

Vaig veure allí també el gloriós fill de Zeus, el rei Minos:
seia amb un ceptre d’or impartint als difunts la justícia,
i ells, al voltant, demanaven al sobirà una sentència,
uns asseguts, altres drets, al casal d’amples portes de l’Hades.

Jutges de l'inframón (Gustave Doré)
Jutges de l'inframón (Gustave Doré)

El judici d'Osiris
Minos guarda moltes similituds amb Osiris, que també ostentava el càrrec de jutge suprem de l’inframón en la mitologia egípcia. Les ànimes que compareixien davant d’ell seguien un protocol especial. Anubis, un fill seu que presidia la mort, els extreia el cor, símbol de la consciència. A continuació el dipositava sobre el plat esquerre d’una balança. Al plat de la dreta, fent de contrapès, hi havia la ploma de Maat, la deessa de la veritat i la justícia.

El judici d'Osiris
El judici d'Osiris
 
Anubis
Anubis (déu egipci de la mort)

Si la balança s’inclinava cap el costat del cor, significava que estava ple d’obres dolentes. Llavors un monstre amb cap de cocodril, “la gran devoradora”, es menjava el cor, la qual cosa impossibilitava la unió de l’ànima amb el cos i la mort definitiva del difunt. En canvi, si els plats s’equilibraven o pesava més la ploma, significava que el difunt havia estat bo i just. Prenent nota de tot plegat hi havia Thot, el déu de l’escriptura, que després passava la informació a Osiris.

Maat (deessa egípcia de la justícia)
Maat (deessa egípcia de la justícia)
 
L’ànima que havia estat considerada justa era conduïda per Horus, déu de la guerra -representat amb el cap d’un falcó- davant la presència d’Osiris, que exposava el resultat de la balança davant d’un tribunal diví. Aleshores, essent favorable el resultat del judici, ànima i cos tornaven a reunir-se i el difunt era admès al regne subterrani d’Osiris.

Horus
Horus (déu de la guerra)
 
Per seguir tot aquest ritual, els egipcis comptaven amb una gran ajuda, El llibre dels morts. Es tractava d’una espècie de manual que es trobava escrit sobre un papir o pintat a les parets de les tombes. Oferia informació als difunts sobre com comportar-se davant els déus i les fórmules i oracions que havien de pronunciar al llarg del complicat ritual funerari.

Papir del Llibre dels Morts d'Hor, fill d'Heqairdis (722-332 aC.). Museu Egizio, Turí
Papir del Llibre dels Morts d'Hor, fill d'Heqairdis (722-332 aC.). Museu Egizio, Turí


Aquí teniu un article sobre l'imaginari del Més enllà en els grecs.

Aquest altre article, de National Geographic, també parla del mateix.

Aquí trobareu més informació sobre el judici dels morts al món egipci.

Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
- Càstigs infernals
-
 Els espectres de l'Odissea

Adéu, llibertat

Article publicat a l'Ara Balears (22/11/2015)

Des de fa una setmana la Marianne vesteix de dolor. Del seu rostre ha desaparegut l’ímpetu amb què la retratà el 1830 Eugène Delacroix en el seu famós quadre “La llibertat guiant el poble”. Ara la llibertat que ella personifica va capcot i amb el cor compungit. No se sap avenir de l’horror que ha esquitxat de sang els seus tranquils carrers. París ja no és una festa, com tampoc ho és la resta d’Occident. Aquesta vegada la por i l’angoixa han arribat per quedar-s’hi.

La llibertat guiant el poble
La llibertat guiant el poble
 
El grup Estat Islàmic ja ha assegurat que els seus atemptats a París són l’ “inici de la tempesta i un advertiment". Recorden que “el que ve serà pitjor i més amarg”. Mai no ens havíem sentit tan vulnerables sabent que l’enemic, de crueltat insaciable, pot estar camuflat entre nosaltres. Les veus més exagerades insisteixen que som a les portes d’una Tercera Guerra Mundial, de conseqüències del tot imprevisibles i que té en el ciberespai un gran altaveu propagandístic. Apunten amb els ulls clucs un únic culpable: l’imperialisme occidental, que durant aquests darrers anys s’ha dedicat a atiar un foc que ha agafat flamarada amb la benzina del fanatisme religiós.
 
La llista de ciutats ferides comença a ser extensa: Nova York 2001, Bali 2002, Madrid 2004, Londres 2005 i ara París 2015, que a principis d’any ja patí els assassinats al setmanari satíric Charlie Hebdo. Fa dues setmanes el terrorisme jihadista també va atacar Rússia abatent un dels seus avions comercials a Egipte. “Estam en guerra”, ha dit el president francès, François Hollande, als seus companys occidentals còmplices del tràfic d’armes amb la bèstia que ara dejecten. El risc és que la justícia es confongui en venjança. Pagaran justos per pecadors. És la llei del talió “ull per ull, i dent per dent”, que tant d’odi i rancor alimenta. Es repeteixen els mateixos errors del passat que ens han portat a l’actual espiral de violència. El nostre fracàs no pot ser més estrepitós.

L'eurocentrisme d'Occident
L'eurocentrisme d'Occident
 
L’eurocentrisme ens ha entelat la mirada. Mentre tots som París ens tapam les orelles per no sentir les bombes que un impotent i ofuscat Occident llança sobre Síria, l’arrel –diuen- de tots els mals i d’on fugen la majoria de refugiats que ara transiten per casa nostra. Són respostes temperamentals davant problemes complexos. Tanmateix, per molt que l’escapcem, l’espantosa Hidra tornarà a treure els seus incontrolables caps. La bogeria humana no coneix límits. Tot és molt confús i terrible alhora.

La hipocresia d'Occident
La hipocresia d'Occident
 
La llibertat torna a estar en quarantena en benefici de la seguretat. D’ençà dels atemptats aeris a les torres bessones de Nova York, agafar un avió ja s’havia convertit en un autèntic suplici. Llargues coes i escorcolls inútils. Ara, per a més humiliació, només falta que ens facin passar els nostres cervells pels escàners dels aeroports. La psicosi col·lectiva se’ns ha girat en contra.
 
Per molt que ens esforcem per recuperar la normalitat i la tranquil·litat, tanmateix, el pànic ens té garratibats. Els nirvis estan a flor de pell. Tot és zona de perill. L’atac al cor d’Europa ha arribat fins als nostres cors. Apel·lam a la fraternitat mundial, però miram de reüll el nostre entorn sota una desafiant vigilància policial. Lluitam contra els nostres propis prejudicis pel bé de d’una convivència que penja d’un fil. El proïsme està sota sospita. El futur no pot ser més incert i insegur en aquest món de terror global.

Pagaran justos per pecadors
Pagaran justos per pecadors
 
No és d’estranyar, doncs, que la Marianne  estigui desconcertada, esmaperduda. Es frega els ulls per llegir bé el lema que porta el vaixell de l’escut de la seva ciutat: Fluctuat nec mergitur (“És abatut per les ones, però no enfonsat”). Ara no sap cap a on ha de guiar el seu desconhortat poble. Des de la distància, està pendent d’un gest de complicitat de la seva companya, l’estàtua de la llibertat de Nova York. Tem, però, l’abraçada de l’ós, la mateixa que li pot fer Putin, el nou tsar de Rússia disfressat de demòcrata.
 
Ningú no és capaç de posar seny a tanta desesperació. Davant la imminent apocalipsi, l’home no té redempció possible. Mentre conjuram amb flors l’amenaça de les pistoles, ens resignam a continuar plorant noves víctimes de la nostra barbàrie. Adéu, llibertat. O, per ventura, t’haurem de dir arreveure.

Per entendre el jihadisme a Europa, cal llegir aquest article.

En aquest vídeo del programa "Món 3/24" descobrireu la història de l'himne de França, La marsellesa.

En aquest article trobareu informació sobre com afecta el terrorisme jihadista a altres punts de fora d'Europa.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/03/2017), parla sobre el concepte de llibertat:



Articles relacionats:
L'hora de la llibertat
El preu de la llibertat

Penèlope no tenia cap síndrome!

Novament ens trobam davant un altre atemptat a la mitologia. Avui, en l’àmbit de la reproducció assistida, es parla de la síndrome de Penèlope per al·ludir al mal que pateixen les dones que posposen la maternitat fins després dels 40 anys per motius sentimentals, laborals o econòmics. Aquesta síndrome, que posà de moda un grup de metges italians, afecta el trenta per cent de les espanyoles que acudeixen a una clínica de fertilitat. El seu nom, però, no fa justícia a la dona del protagonista de l’Odissea, que durant vint anys esperà el seu marit Odisseu (Ulisses llatí). No debades, abans que aquest se n’anàs a lluitar a Troia, Penèlope ja havia infantat Telèmac.
 
Penèlope sempre ha estat criticada pel feminisme pel seu paper de dona abnegada i fidel. Segons el poema homèric, en veure que passaven els anys i no retornava el seu marit, el seu palau d’Ítaca va ser ocupat per un grup de pretendents. Per treure-se’ls de sobre, els va prometre que es casaria amb un d'ells quan acabàs de teixir el sudari per al seu sogre Laertes, que encara vivia. La proposta, però, tenia trampa. Mentre, de dia, teixia el sudari, de nit el desfeia, i així l'obra restava interminable. Arran d’aquest ardit, a l’antiguitat alguns volgueren fer derivar el nom de Penèlope de πήνη (“teixit”) i de λέπω (“arrancar”). D’altres, en canvi, l’associaren amb πηνέλοψ (“ànega feréstega” en grec), animal de costums monògams, que s’adiu amb la proverbial fidelitat de la reina d’Ítaca.

Penèlope i els seus pretendents (Waterhouse)
Penèlope i els seus pretendents (Waterhouse)
 
Tanmateix, Odisseu finalment acabaria fent acte de presència. Després d’haver estat a la cort d’Alcínous, un grup de mariners el va deixar dormit a la platja d’Ítaca. En despertar-se, Atena ideà una estratagema per comprovar què havia estat de l’illa durant la llarga absència del seu rei. Aleshores transformà el seu protegit en un vell captaire mal vestit. Odisseu només revelaria la seva vertadera identitat al seu fill Telèmac. En arribar a palau, els únics que el reconegueren foren el seu ca Argos i la seva antiga serventa Euriclea –aquesta, gràcies a una cicatriu que veié en rentar-li els peus.
 
Mentrestant, una serventa va descobrir l’enganyifa del teixit de Penèlope. Aquesta, doncs, no tingué més remei que accedir a casar-se amb un pretendent. Per a l’elecció organitzà una prova: es casaria amb aquell que fos capaç de tensar l’arc d’Odisseu i de fer passar una fletxa per l’ull de dotze destrals clavades a la soca d’un arbre. L’afortunat va ser un disfressat Odisseu, qui, després, amb l’ajuda de Telèmac i el seu pare Laertes, va matar els seus adversaris.

Ulisses matant els seus adversaris
Ulisses matant els seus adversaris
 
Mentrestant, Penèlope, després de vint anys, es resistia a creure que aquella persona que tenia al seu davant fos el seu marit. Per posar-lo a prova, va demanar a un criat que baixàs el llit d’Odisseu a la sala, perquè ella no dormiria amb ell. Odisseu li va respondre que allò era impossible perquè el seu llit estava fixat a una olivera que ell mateix havia plantat. Aleshores s’esvaïren tots els dubtes de Penèlope i Atena allargà la nit perquè la parella pogués gaudir més temps del seu retrobament. Aquest és un dels happy end més espectaculars de tota la literatura clàssica.

Ulisses i Penèlope
Ulisses i Penèlope
 
Fora de l’àmbit de la reproducció assistida, també es parla del complex de Penèlope per referir-se a aquelles dones que esperen casar-se amb l’amor de la seva vida després que aquest passi una temporada llarga a l’estranger per motius laborals. Amb tot, sovint aquesta espera s’allarga més del compte i acaba amb un adéu definitiu. 

Alcestis o l’exemple d’amor conjugal
Juntament amb Penèlope, un altre exemple de dona abnegada és Alcestis, que esdevé tota una heroïna de l’amor conjugal. Ella, però, de moment, no té cap complex o síndrome que la recordi. Alcestis era una bella jove filla de Pèlias, rei d’Iolcos (Tessàlia). Davant la multituds de pretendents que tenia, el seu pare decretà que atorgaria la mà de la seva filla a qui fos capaç d’arribar a la seva cort amb un carro tirat per un lleó i un senglar. Qui ho aconseguí va ser Admet, rei de Feres, no sense, però, l’ajuda d’Apol·lo.

Alcestis, amb Admet i Hèracles, amb pell de lleó
Alcestis, amb Admet i Hèracles, amb pell de lleó


El dia del casament Admet s’oblidà de fer un sacrifici a Àrtemis. La deessa de la caça es venjà d’aquell descuit condemnant-lo a mort. Desconhortada, Alcestis oferí la seva vida a canvi de la del seu marit. S’enverinà i baixà al Tàrtar. Davant aquella prova d’amor, de seguida va entrar en acció Hèracles, antic company d’Admet. L’heroi grec baixà a l’inframón i aconseguí tornar a la vida Alcestis. Una altra versió, però, diu que qui la restituí va ser  Persèfone, la sobirana de l’Hades, que quedà del tot impressionada per l'abnegació d'Alcestis.

La mort de Déu?

Article publicat a l'Ara Balears (15/12/2014)

Sota l’omnipresent consumisme nadalenc hi ha latent l’omnipotent idea de Déu. Els entesos asseguren que la religió és un fenomen universal, ja present en els orígens de la humanitat. En aquest sentit, totes les religions no serien més que manifestacions diferents de la relació de l’home amb un ésser transcendent, la qual cosa vendria corroborat per l’etimologia. Així, la font del terme, el verb llatí religare (“relligar”), al·ludiria al vincle que els mortals reforcen amb els déus mitjançant els cultes.
 
Sovint les creences religioses –algunes lligades a la moralitat- s’han interpretat en clau negativa: o bé com el resultat d’una mancança -atès que l’home no entén el món que l’envolta, recorre a una entitat superior- o bé com un refugi de les nostres limitacions. Va ser a partir del segle XVIII, el segle de les Llums, quan l’ateisme va començar a obrir-se pas com a corrent filosòfic. El francès D’Holbach escriuria: “la ignorància i la por: vet aquí els dos pilars de tota religió”. Al segle XIX el filòsof alemany Ludwig Feuerbach popularitzaria la sentència llatina Homo homini deus est (“l’home és un déu per a l’home”). Amb ella, pretenia retornar a l’home les seves qualitats més excelses, abans atribuïdes a Déu.
 
Religions
Religions

L’ateisme esdevindria més polític amb un altre alemany, Karl Marx (1818-1883), l’esbudellador del capitalisme. Seva és la coneguda frase, sempre treta de context, “la religió és l’opi del poble”. En l’època en què va viure, era habitual que, a Anglaterra, bressol de la Revolució Industrial, els obrers prenguessin legalment aquest narcòtic per poder aguantar les llargues jornades laborals. Era una droga que també contribuïa a evadir la classe proletària de la seva trista realitat quotidiana, la famosa “vall de llàgrimes” de la cultura cristiana.
 
Amb la metàfora de l’opi, l’autor d’El capital, que entengué la Història en termes de lluita de classes, considerava que la religió era del tot alienadora: només servia per persuadir els individus que l’ordre de la societat del seu temps, que beneficiava la burgesia, era immutable. Per tant, la religió legitimava les injustícies socials del present, generant alhora una esperança il·lusòria de justícia definitiva en el més enllà. “La religió –deia- és el plany de la criatura oprimida, el cor d’un món despietat i l’ànima de situacions sense ànima [...]. L’abolició de la religió com a felicitat il·lusòria del poble és una exigència de la seva felicitat real”. Segons Marx, per superar tal alienació religiosa, el que calia fer era canviar, mitjançant la revolució, les condicions econòmiques i socials i crear un paradís a la terra que fes innecessari l’anhel religiós.

Déu i els nous visitants del cel
Déu i els nous visitants del cel
 
L’ateisme desembocaria en nihilisme amb Friedrich Nietzsche (1844-1900), que deixaria per a la posteritat la cèlebre sentència “Déu ha mort i som nosaltres qui l’hem matat”. Al segle XX, amb la progressiva secularització de la societat, el fet religiós seria més qüestionat per l’escepticisme que, des de l’època dels grecs, assegura que, a partir de la contemplació (en grec, sképtomai ), la raó humana és incapaç de conèixer la veritat. Un dels seus militants més incondicionals és l’etòleg britànic Richard Dawkins, autor dels llibres El gen egoista i El miratge de Déu. El 2008 va promoure una campanya perquè els autobusos londinencs portassin el polèmic lema: “Probablement no hi ha Déu. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. La idea aviat s’escampà per altres indrets. A Washington la frase escollida fou: “Per què creure en un déu? Sigues bo tan sols per la pròpia bondat”.

Campanya ateista a Barcelona
Campanya ateista a Barcelona
 
El 2010 els escèptics rebrien una injecció d’adrenalina de la mà de la ciència. En el seu llibre El gran disseny, el britànic Stephen Hawking, sense negar l’existència de Déu, assegurava que la seva presència no és necessària per explicar l’origen de l’univers, el qual es regeix per les pròpies lleis de la física. Els mateixos dubtes havia plantejat abans el desaparegut Carl Sagan (1934-1996) en un altre llibre: "Si Déu va crear l'univers, per què en va deixar tan poques proves?".
 
L’afirmació de Hawking de seguida fou contestada pel papa Benet XVI en un comunicat: “L’experiència ensenya que un món sense Déu és un infern on prevalen els egoismes, la divisió de les famílies, l’odi entre les persones i els pobles, la falta d’amor, d’alegria i d’esperança”. El summe pontífex s’oblidava, però, que, al llarg de la història, en nom de Déu s’han produït, i encara es produeixen, guerres molt cruels. Així, hi ha qui considera que la religió, de ser l’opi del poble, ha passat a ser la dinamita del poble. En tot cas, les paraules papals podrien estar en consonància amb la visió de Hans Jonas (1903-1993) sobre la compatibilitat de Déu amb l’existència del mal. Aquest filòsof jueu establí que la responsabilitat és la càrrega de la llibertat que Déu ha donat a l’home. Això el portà a afirmar que ni Déu hauria pogut impedir els horrors de l’holocaust.
 
Món amb gorra de bufó (autor desconegut, 1590) Representa un home qualsevol que es riu del món i de si mateix davant la incapacitat de reconèixer el destí de l'univers i de la vida humana (la data coincideix amb l'època de les primers obres de Shakespeare, en les que la figura del bufó tenia un paper essencial
"Món amb gorra de bufó" (autor desconegut, 1590) Representa un home qualsevol que es riu del món i de si mateix davant la incapacitat de reconèixer el destí de l'univers i de la vida humana (la data coincideix amb l'època de les primers obres de Shakespeare, en les que la figura del bufó tenia un paper essencial


Amb l’actual laïcisme, amb el qual el poble (laós) rebutja tota influència de la religió en l’esfera pública, l’ateisme ha cedit protagonisme a l’agnosticisme, una variant de l’escepticisme. Si hem de fer cas de la seva etimologia grega, un agnòstic és qui, rebutjant la fe, pensa que no podem conèixer (gignósko) allò que hi ha més enllà de l’experiència. Mentrestant, la religió continua present en el nostre calendari, testimoni dels avatars cristians d’Occident. Ara, a les portes del Nadal, alguns s’aferraran al seu esperit hipòcrita per certificar la mort de Déu. Altres, en canvi, reivindicaran el seu vessant més místic. I els que no creuen en les institucions eclesiàstiques ni en la iconografia litúrgica ni en cap força moralitzadora preferiran parlar més d’espiritualitat que no pas de religiositat per afrontar el misteri de la vida.

Papa Francesc
Papa Francesc

Articles del web relacionats:
Adéu als deus
El rostre de Déu
Ateisme 2.0

Per reflexionar més sobre Déu, us recoman aquest vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.

Aquest article parla sobre la polèmica frase de Nietzsche: "Déu ha mort".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/12/2016), reflexion sobre Déu:



Aquí teniu un debat sobre la mort de Déu:



Aquests són les reflexions sobre l'ateisme (1959) del gal·lès Bertrand Russell, premi Nobel de Literatura de 1950:



I per acabar, podem gaudir del vídeo de REM, "Losing My Religion"

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px