Banner Top

Topònims grecs que deixen marca

a toponímia de Grècia es pot resseguir en moltes de les nostres paraules:
 
Àtic. La part més alta dels edificis, generalment de sostre baix, al·ludeix a l’Àtica, una regió del centre de Grècia que limita a l’est amb la mar Egea. Precisament, la seva capital, Atenes, és famosa per la seva singular acròpolis (“ciutat alta” en grec).

Sincretisme
. Aquesta paraula, sinònim de fusió de corrents heterogenis, prové de l’expressió συν (“amb”) + Κρήτη (“Creta”). En la cultura minoica al·ludia a la unió que, en cas d’un atac exterior, mostraven els diferents pobles que integraven l’illa més gran de Grècia, al sud del mar Egeu.

Tanagra. En arqueologia, és una estatueta de terracota policromada d’època hel·lenística. Agafa el nom de d’una antiga ciutat prop d’Atenes, on es trobaren aquestes figures.

Tanagres
Tanagres

Codony
. Prové de la ciutat de la costa nord-est de Creta, Cidònia, en llatí Cydon. En castellà és “membrillo”, que deriva del grec μελίμηλον (“poma dolça”). Plutarc relata que les núvies gregues mossegaven un codony per perfumar la seva besada abans d’entrar a la cambra nupcial.

Coure. Procedeix de l’expressió llatina [aes] cuprum (“[bronze] de Xipre”). A l’antiguitat aquesta illa (Κύπρος), situada davant de les costes del Líban, era coneguda per la riquesa dels seus minerals.

Lesbiana
. La condició de l’homosexualitat femenina agafa el nom de l’illa de Lesbos, al nord-oest del mar Egeu. Va ser la terra on, entre els segles VII i VI aC, va viure Safo, la primera veu femenina de la història d’Occident a qui se li atribuïren relacions afectives amb altres dones. Tanmateix, també estimà homes.

Safo i Erínia
Safo i Erínia

Far. Φαρος era una illeta que hi havia davant de la ciutat d’Alexandria (Egipte). Al segle IV aC el monarca Ptolomeu hi ordenà construir una torre que servís per orientar els navegants. En aquella època fou una de les estructures més altes aixecades per la mà de l'home amb prop de 160 metres, segons algunes fonts. A la nit, la foguera que mantenia encesa es veia, segons algunes fonts, des de més de 50 km lluny. La majestuositat de la construcció la convertí en una de les set meravelles de l’antiguitat. Fou la que més temps estigué dempeus, ja que no seria enderrocada fins al segle XIV per culpa d’un terratrèmol. Avui, l’ombra de Φαρος també arriba a altres llengües romàniques: faro (espanyol), phare (francès), faro (italià), farol (portuguès) o també far (romanès).

Far d'Alexandria
Far d'Alexandria

Pergamí. Al segle II aC a la biblioteca de Pèrgam, al nord-oest de Turquia, prop de Troia, va néixer un nou suport d’escriptura que havia de fer la competència al papir del riu Nil. S’obtenia de la pell d’animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció. Oferia més avantatges que el papir: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era més car i d’elaboració més lenta.

Magnesi. Aquest element químic pren el nom de Magnèsia. una zona de la regió de Tessàlia, al nord de Grècia.

Solecisme. Aquest mot fa referència a la transgressió a les regles sintàctiques d’una llengua. Pren el nom de Sóloi, una colònia grega de Cilícia, a Àsia Menor, avui coneguda amb el nom turc de Çukurova. Els seus habitants parlaven un grec molt incorrecte.

Meandre. La corba molt pronunciada d’un riu agafa el nom d’un riu de l’Àsia Menor que els grecs anomenaren Maiandrós -avui en la llengua turca se li diu Büyük Menderes. Amb prop de 529 kilòmetres de llargària, té un curs molt sinuós que desemboca a la mar Egea, prop de l’antiga ciutat de Milet.

Gran meandre de l'Amazones
Gran meandre de l'Amazones

Lacònic. Lacònia era una regió del sud del Peloponnès. La seva capital era Esparta, coneguda per la seva rígida disciplina militar (disciplina espartana). Durant els entrenaments, els joves espartans havien de passar fam i fred, i córrer descalços per llocs pedregosos. Aprenien a parlar poc i a dir les coses de la manera més exacta i amb el menor nombre possible de paraules. I d’aquí tenim l’adjectiu lacònic, sinònim de poc loquaç. Per exemple: Un orador lacònic o La resposta ha estat molt lacònica.
 
Marató. Agafa el nom de la batalla de Marató, que suposà la primera derrota dels perses contra els grecs a les Guerres Mèdiques (segle V aC). La versió oficial, fruit d’una mala interpretació  històrica, diu que Filípides va ser el corredor professional encarregat de dur la notícia als seus compatriotes. Així, recorregué els prop de 40 kilòmetres que separen l’esplanada de Marató d’Atenes. En arribar a l’àgora exclamà: Νενικήκαμεν!” (“Hem guanyat!”). I acte seguit va caure mort al terra, extenuat per tant d'esforç. La carrera de la marató es començà a celebrar en els primers Jocs d’Atenes de l’era moderna (1896). Tanmateix, la seva distància definitiva (42,195 km) no s’instaurà fins als Jocs de Londres (1908). I no va ser per raons històriques, sinó perquè era la distància que separava el palau de Windsor de l’estadi de White City, el punt de sortida i d’arribada d’aquella carrera.
La carrera de la marató
La carrera de la marató
 
Macedònia. L’ensalada de fruites que ens refresca tant la boca agafa el nom de la regió del nord-oest de Grècia, antic bressol d’Aristòtil -μακεδόνες ve de μακρός, “gran” i significa, per tant, “els de gran altura”. El 1991 aquesta regió, que formava part de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, va proclamar la seva independència sota el nom oficial de República de Macedònia. En el món de la gastronomia la paraula va sorgir a França al segle XVIII. Es féu a partir de la Macedònia d’Alexandre Magne (356 aC-323 aC), l’imperi del qual va aglutinar un bon grapat de  pobles, cultures i llengües diferents. En les postres que ara porten el seu nom hi trobam la mateixa varietat en forma de fruites.

Arcàdia. Avui sinònim de locus amoenus (“lloc amè”), a l’antiguitat era el nom d’una regió muntanyosa del nord-est del Peloponnès. Poetes clàssics, com Teòcrit i Virgili, la varen idealitzar com un indret ple de pau i felicitat.

Olímpic. Aquest sinònim de majestuós al·ludeix a la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tessàlia. Era considerada la seu dels déus. A Grècia, però, hi havia altres muntanyes amb el mateix nom. No debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya.

Vista de la muntanya Olimp
Vista de la muntanya Olimp


Parnàs. Avui és el conjunt de poetes d'un poble, d'un temps. A París hi ha precisament un barri Montparnasse perquè era els barris dels artistes. Agafa el nom d’una muntanya de 2.450m. que escortava l’oracle de Delfos, al nord del golf de Corint. Fou considerada la residència de les muses, les seguidores d’Apol·lo, déu de la poesia i la bellesa – com a segona residència tenien una altra muntanya, l’Helicó.

 

Parnàs (Poussin, 1633)
Parnàs (Poussin, 1633)

En castellà, hi ha l’expressió “ir hecho un adefesio”, en català “anar fet un nyap”. Procedeix de la locuació llatina ad Ephesios (“als efesis”). És el títol d’una de les epístoles de Sant Pau, on narra les penalitats que passà el sant a Efes, ciutat d’Àsia Menor, en l’actual Turquia, durant la seva predicació (anys 54-56). Els efesis no el varen rebre gens bé. Fins i tot li tiraren pedres.


Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio.  El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.

Aquí teniu un mapa de topònims grecs presents en el nostre llenguatge elaborat per Margalida Capellà, autora del blog "El fil de les clàssiques":





La felicitat de les fel·lacions

Etimològicament, les fel·lacions donen molta felicitat. No debades, ambdues paraules provenen de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), que també trobam present en mots com femella, fetus, fill o fecund. En llatí, felix (“la productiva”) era un adjectiu que s’aplicava en un principi als arbres fructífers.

Escena lèsbica
Escena lèsbica

A l’antiga Grècia les dones que millor practicaven les fel·lacions eren les de l’illa de Lesbos, la pàtria de Safo, considerada posteriorment com la mare de les actuals lesbianes. No debades, el verb lesbiázein (λεσβιάζειν) significava “fer una fel·lació”. La paraula lesbiana per a referir-se a les dones homosexuals apareixeria més tard, ja que en grec se les anomenava tríbades (“les que es freguen”). Les fel·lacions, però, no només eren cosa de dones. Aquestes pràctiques també eren molt habitual en l’àmbit homosexual masculí. Així ho testimonien nombrosos vasos de la ceràmica grega.

Escena de simposi grec
Escena de simposi grec

A l’antiga Roma hi havia dos verbs per a la fel·lació: fellare i irrumare. Els romans lligaren el poder al sexe oral, creant rols dominants i submisos. Així, en el món homosexual estava mal vist que l’actiu fos objecte de plaer, de manera que tampoc no podia ser objecte d’una fel·lació; en tot cas, només la podia realitzar. I en una relació heterosexual un cunnilingus (< cunnum lingere, “llepar el cony”) era interpretat com un homenatge servil a la dona, considerada un ser inferior per naturalesa.

Cleòpatra, “la boca dels deu mil”
La reina Cleòpatra tingué fama de ser una gran felatrix (“fel·ladora”). Ja els grecs l’anomenaven “la bocabadada”, “la boca dels deu mil” o “la dels llavis gruixats”. Segons una llegenda poc versemblant, en una nit va ser capaç de practicar sexe oral a cent soldats romans. En ser atesos, cadascun d’ells anava ejaculant en una gran copa d’or que finalment era beguda per la sobirana egípcia.

Cleòpatra, la bocabadada (I·lustració del pintor José Antonio Alcácer)
Cleòpatra, la bocabadada (I·lustració del pintor José Antonio Alcácer)

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (07/08/2014). Parl sobre l'etimologia de fel·lació, felicitat i femella.



Articles del web relacionats:
L'etern mal uterí
La guerra de sexes
Pandora, les arrels gregues de la misogínia
Sota el signe de Lesbos
El nas de Cleòpatra
Sobre dones i homes
-
 Alerta a venerar Venus
La guerra dels sexes
-
 Lisístrata o el poder sexual de les dones
-
 Reflexions sobre la felicitat
- La controvertida etimologia de puta
Els romans ja perdien oli
Messalines promíscues

Homosexualitat i mitologia

La mitologia grega parla de la manera de viure del poble que la va crear. Així doncs, també reflecteix la seva homosexualitat, tret distintiu, d’altra banda, de qualsevol altra cultura de l’antiguitat. Zeus, el pare dels déus, faldiller empedreït, tampoc no va saber dir que no a aquest tipus d’amor. El seu objecte de desig masculí va ser Ganimedes, un atractiu pastor adolescent, fill de Laomedont, rei de Troia.
 
Per estar al seu costat, Zeus el raptà sota la figura d’una àguila i se l’emportà a l’Olimp. Allà el jove es convertí en l’encarregat de servir el nèctar, la beguda dels déus. Sempre portava a les mans una gerra d’on rajava un líquid abundant, tal com representa la seva constel·lació Aquari –un dels satèl·lits del planeta Júpiter (Zeus romà) també porta el seu nom.

El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
 
Avui, en el món laboral, es parla de la síndrome de Ganimedes –curiosament, té poc a veure amb el mite. La pateixen aquells caps que limiten el desenvolupament professional dels seus subordinants assignant-los una tasca específica que es converteix en rutinària. Dient-los que són els millors en aquella posició els impedeixen ascendir. Aquestes pràctiques generen una gran desmotivació en la persona afectada, de manera que la qualitat de la seva feina se’n ressent. Un altre tipus de mobbing relacionat amb la mitologia és la síndrome de Cronos.
 
El rapte de Ganimedes (Rubens)
El rapte de Ganimedes (Rubens)
Apol·lo, un déu desgraciat
Un altre déu que conegué l’amor homosexual va ser Apol·lo, el déu més atractiu del panteó grec i, paradoxalment, el més desgraciat en l’àmbit sentimental. De res li serví la seva bellesa apol·línia. Després que Cassandra i Dafne li donassin carabasses, va decidir canviar de bàndol. Tanmateix, però, la jugada li va sortir malament.
 
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)

El primer amant d’Apol·lo va ser Jacint. Va ser un amor efímer. Un dia ambdós estaven jugant a llançar-se el disc l’un a l’altre. Apol·lo, per demostrar la seva força i impressionar el seu amant, el va llançar tan fort que, sense voler, va colpejar de mort Jacint. Aleshores, desconhortat, el va convertir en la flor de jacint, de perfum penetrant. Altres versions, asseguren que el disc llançat pel déu fou desviat per venjança pels vents Zèfir o Bòreas.
 
La mort de Jacint (Tiépolo)
La mort de Jacint (Tiépolo)

A Apol·lo tampoc no li durà molt l’amor amb el jove Ciparís, el seu fidel company de caceres. Aquest tingué la dissort de ferir de mort un cérvol que Apol·lo havia adoptat. Turmentat pel que havia fet, Ciparís suplicà als déus que el matassin. Aquests, però, el transformaren en xiprer, arbre representatiu de la tristesa que porta el seu nom. No és d’estranyar, doncs, que el cristianisme l’adoptàs com a principal element decoratiu dels cementeris. Tanmateix, per la seva forma fàl·lica, des de sempre, el xiprer ha estat associat a la fertilitat de la terra.

La mort de Ciparís
La mort de Ciparís
 
Els amors d’Hèracles
El gran heroi de la mitologia grega també conegué l’amor homosexual, igual que Aquil·les. Un dels seus grans companys va ser Abder, fill d’Hermes. Durant l’octau dels dotze treballs d’Hèracles, Abder va ser devorat per les eugues de Diomedes. Al costat de la seva tomba, l’heroi grec fundaria la ciutat d’Abdera, situada a la costa de Tràcia.
 
Hilas i les nimfes
Hilas i les nimfes

Hèracles, però, viuria una altra història homosexual. Durant l’expedició dels Argonautes, no va suportar la pena que li provocà de desaparició d’Hilas, que havia estat raptat per les nimfes d’una font mentre anava a cercar aigua. Aleshores Hèracles va decidir abandonar l’expedició  per sortir al seu encontre. Tanmateix, no el va poder trobar.

Àrtemis i Cal·listo
A causa de la forta misogínia de l’antiguitat, no existeixen mites clàssics que parlin de relacions homosexuals femenines. Hi ha, però, episodis de transvestisme d’un personatge masculí que intenta seduir una dona. És el cas de Zeus, que es va enamorar de la bella nimfa caçadora Cal·listo (“la més bella”, en grec). Aleshores es va transformar en Àrtemis, la deessa de la caça i la vegetació, i la va deixar embarassada. Un dia Cal·listo acudí amb la resta de nimfes a banyar-se a un llac amb la seva protectora divina. Fou allà on Àrtemis s’assabentà de l’estat de nova esperança de la seva deixeble, que tenia l’obligació de mantenir-se verge. Aleshores la deessa l’expulsà del seu seguici.

Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis
Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis


Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)
Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)


Al cap d’un temps, Cal·listo va donar a llum un nin anomenat Arcas. Això irrità molt Hera, que no podia consentir que el seu marit Zeus hagués tengut una nova criatura amb una altra, adoptant la figura d’una dona. Llavors la matriarca olímpica, convertí la seva rival en óssa. Uns quinze anys més tard, Arcas, també caçador, es va topar amb la seva mare convertida en óssa, sense que la sabés reconèixer. Estava a punt de disparar-li una fletxa quan Zeus va intervenir i transformà en constel·lació mare i fill -Cal·listo és l'Óssa Major.
 
Aquí teniu un interessant àudio sobre mitologia i sexualitat del programa "La noche en vela" de RNE. 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai:

 
Articles del web relacionats:

Sota el signe de Lesbos

Reportatge publicat a l'Ara Balears (28/09/2014)

Fa molt de temps que als habitants de Lesbos els robaren la identitat. Al 2008 tres ciutadans d’aquesta illa grega, situada al nord-oest del mar Egeu, davant les costes de Turquia, volgueren acabar amb la broma. Cansats que el seu gentilici servís per referir-se també a les dones homosexuals, demanaren la intervenció d’un jutge d’Atenes. El magistrat, amb tot, no els donà la raó, de manera que l’adjectiu lesbiana continua amb les seves dues accepcions. Avui, més de dos mil·lennis després de la seva mort, les paraules de la causant d’aquest conflicte sonen profètiques: “Penso que algú altre encara es recordarà de nosaltres”.
 
 
 
Són poques les dades que es tenen de Safo, la dona més famosa de Grècia. Tan sols sabem amb certesa que va viure entre els segles VII i VI aC a Mitilene, la capital de Lesbos. La tradició diu que era de família noble i que es casà amb un home ric amb qui tingué una filla, Cleis. Aviat quedà viuda i durant una temporada, forçada per les tensions polítiques locals, hagué d’exiliar-se a Sicília. En tornar, creà una escola només per a al·lotes aristocràtiques que estava en sintonia amb l’alt grau de llibertat de què gaudia la dona en la tercera illa més gran de Grècia.
 
Des de la seva escola, Safo es convertí en l’artífex de la poesia lírica i en la primera persona de la literatura occidental que s’atreví a parlar del seus propis sentiments i no de guerres ni herois llegendaris. S’encarregà principalment de descriure l’amor en tots els seus aspectes: el desig, els zels, la infidelitat o el dolor per l’absència de l’ésser estimat. En aquesta tasca, la de Lesbos, que es descrivia a si mateixa com a “baixeta i sense gràcia”, fou una revolucionària per partida doble: perquè fou la primera veu femenina a fer-se sentir i perquè, en alguns casos, el seu destinatari era gent del seu mateix sexe. En el seu cèlebre poema Adéu a Àtidas es mostrava així de dolguda per la marxa d’una deixeble seva obligada a casar-se: “[...] això, de veritat, em colpeja el cor dins el pit, car quan et miro un instant, ja no m’és possible dir una paraula, sinó que la llengua se’m trava i prest un foc subtil em recorre la pell, amb els ulls no veig res i em ressonen les orelles [...]”.

Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
 
La majoria de poemes de Safo presenten una relació especial entre una dona gran i una altra més jove molt similar a la que es produïa en l’univers masculí amb la pederàstia, que a l’antiga Grècia era tota una institució pedagògica –res a veure amb el seu significat actual. En un principi, segons autors com Plató, la pederàstia era concebuda com una relació d’admiració d’un menor preadolescent cap a un adult, el qual l’instruïa en els valors de la polis. Diferent és, però, la versió dels recipients de ceràmica dels simposis (banquets masculins), que contenen imatges amb un clar contingut sexual. Els poemes sàfics, en canvi, no fan referència explícita a cap contacte carnal. En tot cas, s’entreveu a partir de fragments com aquest: “i sobre un llit flonjo, suau... deixaves lliure el desig...”.
 
La desena musa
De Safo, tan sols ens han sobreviscut sis-cents cinquanta versos dels més de deu mil que se li atribueixen. I si hem de fer cas a l’arqueologia, encara no han sortit a la llum vestigis pictòrics de les seves suposades pràctiques homosexuals. Sí que hi ha, en canvi, restes que demostrarien la gran acceptació social que tingué la seva figura. Abunden les imatges de joves estudiant lletra amb poemes seus. Això equipararia Safo amb Homer, l’obra del qual -la Ilíada i l’Odissea- era utilitzada de llibre de text a les escoles.

SAFO en un fresc de Pompeia del segle I dC
Suposat retrat de Safo en un fresc de Pompeia del segle I dC
 
La importància de Safo en la literatura grega també es veu reflectida en les fonts escrites. Al segle IV aC, Plató quedà tan rendit a la seva sensibilitat poètica que l’anomenà la “desena Musa”. El seu deixeble, Aristòtil, també la tingué en molt alta consideració “malgrat que era una dona”.
 
Amb tot, la forta misogínia que imperava a la Grècia clàssica acabà passant factura a Safo. Molts autors la qualificaren de tríbada (“la que es frega”), al·ludint així a la seva suposada condició homosexual. Avui el terme tribadisme s’empra per referir-se a la pràctica lèsbica en la qual dues dones es refreguen les seves respectives vulves una contra l’altra, estimulant-se així el clítoris

Els antics grecs desaprovaren l’homosexualitat femenina no per qüestions morals, sinó perquè no s’ajustava als paràmetres que havia de seguir qualsevol relació sexual composta per un erastés o subjecte actiu i un erómenos o objecte passiu. Entre l'un i l'altre hi havia d'haver una diferència: superioritat oposada a inferioritat. La igualtat era mal vista i censurable, mentre que la superioritat podia ser de tres tipus: de gènere (home/dona, considerada sempre un ésser inferior), d'edat (adult/adolescent, i no preadolescent com acabà essent en la pederàstia) i d'estatus social (home lliure/home esclau). 
 
Interpretacions
Tanmateix, la suposada homosexualitat de Safo és tan sols una interpretació. No debades, la de Lesbos també té poemes adreçats a amants masculins. Això féu que a l’antiguitat hi hagués autors que, en contra del pensament general, es fixassin més en aquesta faceta. Al segle IV aC, en una comèdia perduda titulada Leucàdia, l’atenès Menandre va atribuir a la poetessa un romanç amb un jove anomenat Faó. En no sentir-se corresposta, se suïcidà, llançant-se a la mar des d’un penya-segat. A Roma, al segle I aC, en la seva obra Heroides, Ovidi, a través del gènere epistolar, faria declarar a Safo el seu amor per aquest amant masculí.

Safo (August Mengin)
Safo (August Mengin)

Llegenda sobre la mort de Safo (1881), obra de Miquel Carbonell i Selva
Llegenda sobre la mort de Safo (1881), obra de Miquel Carbonell i Selva
 
A pesar d’aquests testimonis, durant l’edat mitjana Safo va ser àmpliament rebutjada i el seu nom es convertí en sinònim de desig sexual femení irrefrenable lligat al tocament. Una tradició no provada diu que la majoria dels seus poemes foren destruïts pel puritanisme eclesiàstic del moment. A partir del segle XVII, el terme lesbiana s’utilitzà per ridiculitzar les “dones sàvies” i, més tard, per designar despectivament les feministes.
 
Escena lèsbica en el món grec
Escena lèsbica en el món grec


La paraula lesbianisme o sàfic associada a l’amor entre dones es començà a generalitzar a finals del segle XIX quan la psicologia creà els conceptes heterosexual i homosexual. Aquesta dicotomia no havia estat necessària a l’antiga Grècia, on es donà més importància al rol que jugava cada persona dins la relació que no pas a la seva identitat sexual. Biològicament, els grecs tampoc no distingien entre allò viril i allò femení. N’és un exemple el fet que els tractats mèdics clàssics es refereixen als ovaris amb la mateixa paraula emprada per al·ludir als testicles masculins, órkhis, d’on tenim el mot orquídia. L’ambigüitat s’aclaria recorrent al context. L’homosexualitat femenina, doncs, ha hagut de recórrer un llarg camí per a ser reconeguda com a tal.
 
Avui, dos mil sis-cents anys després de la mort de la seva suposada pionera, Lesbos s’ha convertit en la meca del turisme lèsbic. Els seus ingressos compensen qualsevol disputa onomàstica.

Dues amigues, 1916 (Klimt)
Dues amigues, 1916 (Klimt)

Aquí teniu un article que parla de Lesbos com a antic destí de turisme sexual.

Aquest article també és interessant. Es titulta "Lesbos, la isla de las mujeres intrépidas".





I aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (26/08/2014) per parlar sobre etimologies lèsbiques.




Us deix amb el videoclip lèsbic de Mecano, "Mujer contra mujer":

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px