Banner Top

El fascinant viatge del llatí en les llengües romàniques

Les llengües romàniques són fruit del llatí vulgar, del llatí que parlava el poble (vulgus), diferent del clàssic, que empraven els escriptors. Hi ha una metàfora que il·lustra molt bé aquesta dicotomia. El llatí vulgar i el llatí literari serien com el corrent d’un riu, gelat a la superfície i líquid i, per tant, en moviment, en el seu interior. Així, la part petrificada s’identificaria amb el llatí literari i la part líquida amb el llatí vulgar.

Praeneste fibula

Fíbula de Praeneste

El testimoni més antic de l’escriptura romana data del segle VI aC. És la fíbula de Praeneste, encara que actualment hi ha experts que dubten de la seva autenticitat. Es tracta d’una sivella amb una inscripció, escrita de dreta a esquerra, que diu: “Mani em va fer per a Numeri”.

Fibula Palestrina inscripcio

Les paraules catalanes deriven de l’acusatiu llatí, amb afebliment de la –m, que acabà perdent-se, i amb la desaparició de la vocal final. Ex:

                               amicu (m): amic                         campu(m): camp

Sovint les paraules evolucionades del llatí vulgar conviuen amb les del llatí clàssic. Vet aquí alguns exemples:
  • Llatí clàssic: cama > cama (en castellà i galaicoportuguès)
  • Llatí vulgar: lectu > llit (en català), lit (en francès) i letto (en italià)
En català, per referir-nos a un mateix concepte, també tenim paraules derivades tant del llatí clàssic com del vulgar:
  • Stella (llatí vulgar) donà estel, mentre que sidus (llatí clàssic) donà l'adjectiu sideral.
  • Os (llatí vulgar) donà l'adjectiu oral, mentre que bucca (llatí clàssic) donà boca.
  • Cruor (llatí vulgar) donà l'adjectiu cruent, mentre que sanguen (llatí clàssic) donà sang.
  • Domus (llatí vulgar) donà domicili, mentre que casa (llatí clàssic) donà casa.
  • Pulcher (llatí vulgar) donà l'adjectiu pulcre, mentre que bellus (llatí clàssic) donà també l'adjectiu bell o formosus, formós.
  • Equus (llatí vulgar) donà equitació, mentre que caballus (llatí clàssic) donà cavall.

1 0

Llatí macarrònic
Fins al segle XVIII el llatí clàssic fou la llengua de la ciència i de la filosofia. Amb tot, a partir del segle XVI es començà a emprar un llatí molt defectuós que mesclava paraules llatines amb d’altres de llengua vulgar. Aquest parlar es conegué com a llatí macarrònic i se solia fer servir en composicions poètiques burlesques o satíriques. Es creu que la seva etimologia podria ser l’adjectiu italià maccherone (“macarró”), aplicat al “llatí de cuina” que parlaven els cuiners analfabets dels convents. També, però, podria derivar de l’alt italià macarron (“error descomunal”).

Tot i que sovint podem intuir el significat de moltes paraules llatines, també hi pot haver equívocs. L’exemple més cèlebre és Mater tua mala burra estque es tradueix com “La teva mare menja pomes madures” o Tu comes cara coles (“Tu, amic, cultivaràs coses estimades”).

cronologia histrica de la llengua catalana 4 638

Fonts de cultismes llatins

  1. Cristianisme. La llengua dels primers cristians fou el llatí. Així ens han arribat paraules com capella, comunió, confessió, edificar, perdonar o predicar.
En alguns casos tenim mots que s’acabaren deslligant de la seva connotació religiosa, com per exemple lavabo. En arribar l’aigua corrent a les cases, la pica per rentar-se les mans rebé aquest nom per una història ben curiosa: perquè permetia fer els mateixos gestos que feia el capellà a missa quan un escolà li abocava aigua als dits en una palanganeta, mentre el sacerdot recitava un salm que deia: Lavabo inter innocentes manus meas.... (“Em rentaré les mans entre els innocents...”).
  1. Feudalisme. Ex: homenatge (perquè qui jurava vassallatge al seu amo es convertia en el seu home), benefici, peatge, senyor, feu, comte, cavaller, marmessor ( < manumissor), mainada ( < mansionata, “conjunt de familiars que viuen en una casa o mansió”) o pagès (“home lligat al pagus o terra”).
  1. Autors medievals. Liderats per Ramon Llull, varen aportar a la llengua catalana un gran nombre de cultismes llatins com a conseqüència de la necessitat de donar noms a nous conceptes sorgits de l’avenç de la filosofia, de la ciència i de la cultura en general.
  1. Fonts posteriors: Paraules evolucionades. Ex.: ensaïmada, que prové de saginem («saïm») - la paraula saïm ja apareix al segle XIV-; enciam (< incisamen, «conjunt de coses tallades»); trunyella (< trina, «triple»; inicialment trunyella significava «corda d'espart») o infant («que no parla»).

llengües romaniques

Mapa de les llengües romàniques

El llatí en el català i l’italià
En català, igual que en castellà, les paraules procedeixen de l’acusatiu llatí (que solia acabar en -m). D’aquesta manera, font no ve del nominatiu fons, sinó de l’acusatiu fontem. D’aquí que tengui una “t” en català que no té el nominatiu fons.

En italià, en canvi, les paraules procedeixen del nominatiu. Per això, home es diu uomo (del llatí homo, hominis) i el plural acaba en -i, com el nominatiu d’algunes declinacions en llatí (lupi és “llops” en italià, igual que en llatí), o en -e, com rose, a partir d’-ae, que és el nominatiu d’altres declinacions (rosae).

Doblets o al·lòtrops
En les llengües romàniques no totes les paraules llatines experimentaren la mateixa evolució. Algunes donaren pas, en èpoques diferents, a doblets o al·lòtrops, formes dobles, una de culta -sense cap canvi formal- i una altra de popular o patrimonial -resultat de l’evolució experimentada pel llatí vulgar, és a dir, pel llatí parlat. Per exemple, de cathedra tenim càtedra (cultisme) i cadira (patrimonial); de volumenvolum (cultisme) i embalum (patrimonial); d’ignorareignorar (cultisme) i enyorar (patrimonial);de laborarelaboral o laboratori (cultisme) i llaurar (patrimonial).

Resulta ben curiós seguir l’evolució dels mots patrimonials en les diferents llengües romàniques. Així, manducare (“devorar”, “menjar com un golafre”), en català va donar menjar, en francès manger, en italià mangiare, en sard mandicare, en romanès mînca i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.

del llatu2 3 728

Canvi de significat
El llatí diferenciava entre dos tipus de coloms: columbus i palumbes. El primer s’ha conservat en català (colom) i el segon en castellà (“palomo”). En català, en canvi, no tenim ni “aceite” (de l’àrab az-záyt) ni “aceituna” (< az-zaytúna), sinó oli (del llatí oleum) i oliva. Curiosament, però, el castellà manté el cultisme llatí “óleo” per referir-se a un quadre realitzat amb la tècnica de la pintura a l’oli. També pot passar que un mateix mot llatí evolucioni de manera diferent en algunes llengües romàniques. Així, l’expressió sub umbra (“sota l’ombra”) donà “sombra” en castellà i ombra en català.

Un altre fenomen curiós és veure com un mateix derivat llatí pot canviar de significat en les diferents llengües romàniques. Així, acostar (del llatí costa, “costella”) en català té el sentit de “posar a prop”, mentre que en castellà vol dir “ficar al llit”. Cercar (del llatí circo, “fer una volta”), en català és sinònim de “buscar”, però en castellà d’ “envoltar”. Llevar (de levo, “aixecar”), en català té el sentit de “separar alguna cosa d’allò a què està unida, mentre que en castellà significa “portar”, “dur”. Colgar, en castellà significa “penjar-se” o “suspendre”, i en català “cobrir” o “ficar-se al llit”.

També hi pot haver derivats llatins que només s’han donat en una llengua romànica. En català, és el cas de conjuminar i de deler. El fet que aquestes paraules no tenguin el seu corresponent en les altres llengües justifica la famosa expressió italiana traduttore, traditore (“el traductor és un traïdor”). Perfumar, en canvi, és un mot creat pels catalans al segle XIV i que es va difondre a la resta de llengües europees -té el sentit de «fumigar amb fums aromàtics».

9788496642768

Tampoc no falten paraules llatines que en la nostra llengua han experimentat una metàfora important. És el cas de pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així els enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima. Hi ha, però, canvis semàntics que són tot un misteri. N’és un exemple el verb trobar, derivat del llatí tropare, el qual prové alhora del grec τρόπος (“volta”, “direcció”, “actitud”, “estil”); o pila, que abans era “un munt de coses” i avui s’usa gairebé sempre per a referir-se a una bateria elèctrica.

Les evolucions semàntiques també es poden produir per causes diverses. Així, la paraula rostre deriva del llatí rostrum, que significava “bec d’ocell”, “morro”. A còpia de ser aplicat grotescament a les persones acabà per esdevenir un mot noble. En castellà, “hablar” prové curiosament de fabulo (“narrar faules, contes”).

També hi ha noms d’animals llatins que en algunes llengües romàniques s’han substituït per altres amb una connotació especial. És el cas de guineu. No prové del llatí vulpes, sinó de Winidhild, nom germànic propi de dona, que, en la mentalitat misògina de l’edat mitjana, s’associava amb l’astúcia i la traïdoria –la muller de Guifré el Pilós de Barcelona casualment nomia així en la versió catalana, Guinidilda.

Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. El castellà n'agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n'agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, formatge, respectivament).

burana


Llatinismes fossilitzats
La nostra llengua s’alimenta igualment de llatinismes, paraules i expressions manllevades directament del llatí: in albis, alter ego, casus belli, referendum, agenda... Molts d’ells ens han arribat a través de l’anglès: auditori, espònsor, fòrum, mèdia, referèndum, vídeo, índex o fax (< fac simile, “fes-ne un d’igual”). Els prefixos i sufixos d’origen llatí també són moneda corrent en la nostra llengua: ad- (adjuntar), ante- (anteposar), co- (coexistir), ex- (exportar), inter- (interrompre), trans- (transportar), -or (actor), -ble (amable), -ent (oient, agent)...

El coneixement del llatí permet saber que, en català, l’expressió castellana “con pelos y señales” (és a dir, “amb tot luxe de detalls”) equival a “amb tots els ets i uts”. Aquestes partícules –la conjunció copulativa et i la final ut- apareixen repetidament en textos litúrgics i notarials. Si sabem llatí, tampoc no es ha d’estranyar que ens insultin amb l’expressió “tros de quòniam”. Quoniam és una conjunció que significa “perquè”. L’expressió segurament va sorgir en ambients eclesiàstics. En les discussions escolàstiques alguns es llançaven a argumentar al crit de quoniam, sense saber després què dir. Així es podria dir que un quòniam es refereix a aquelles persones que inicien una crítica visceral sense saber com l’argumentaran; tanmateix, el seu ús més comú és el de ser un beneit.

Aquí teniu un interessant article que es titula "Per què es va fragmentar el llatí?"

Articles del web relacionats:
A la recerca de la llengua mare
La llengua dels nins salvatges
Lingua franca, el primer esperanto
La solidaritat de les llengües
Emparaular el món
Mediterrani,el bressol del llatí
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Romàntics, no em vengueu amb romanços!
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules alades
- Paraules sense fronteres

Romàntics, no em vengueu amb romanços!!!

Roma està més present que mai en el nostre llenguatge quotidià. Quan estam cansats de sentir arguments espuris, etzibam al nostre interlocutor: “No em venguis amb romanços!” Per entendre el significat d’aquesta locució hem de parlar primer de les llengües romàniques, és a dir, d’aquelles llengües que deriven del llatí vulgar que es parlava a l’Imperi Romà i que es diferenciaven d’altres ja existents com el fràncic de França.
 
Els filòlegs no es posen d’acord sobre quantes llengües romàniques hi ha. No debades, el nombre pot variar en funció de la distinció que es faci entre llengua i dialecte,  és a dir, variants d'una mateixa llengua que, amb tot, permeten la comunicació (διά, “a través de” + λογος, “paraula”) entre els seus parlants. En general, però, es parla de dotze llengües romàniques:
  • Península ibèrica: espanyol (o castellà), galaicoportuguès, aragonès (parlat en zones del Pirineu aragonès), asturlleonès (també dit asturià, lleonès o bable, parlat a les zones rurals d’Astúries i Lleó) i català (amb més de nou milions de parlants, és la llengua número 88 més parlada del món, d’entre unes 6.000).
  • França: francès i occità (anomenada també com a “llengua d’Oc”, és l’antiga llengua trobadoresca d’Europa que avui compta amb moltes varietats, entre elles, gascó, provençal, llemosí o aranès, parlat a la Vall d’Aran, al nord-oest de Catalunya).
  • Itàlia: italià, sard (Sardenya)
  • Suïssa: a més del francès, en una petita regió es parla el retoromànic (o ladí, romanx o friülà) i el franco-provençal, també anomenat arpità (amb 60.000 parlants, la majoria gent gran, avui es troba en perill d'extinció).
  • Europa de l’Est: romanès (Romania).
Mapa de les llengües romàniques
Mapa de les llengües romàniques
 
Fins a les acaballes del segle XIX, a la costa est de l’Adriàtic es parlava el dàlmata. El seu últim parlant, Tuone Udaina (Antoni Udina), morí l’any 1898 als setanta-set anys.
 
El romanès és l’única llengua romànica que heretà la denominació etimològica dels romans. Tanmateix, el nom de país, Romania, és de creació recent. Valac era la denominació popular fins al segle XIX. 

Essent filles del llatí, les llengües romàniques també són conegudes com a neollatines. Els romans es referien al seu idioma amb el nom de llatí ja que la zona on es fundà Roma, al centre de la península itàlica, era el Latium. El fet que, a partir del segle XVIII, amb la Il·lustració, el llatí fos considerat, juntament amb el grec, una llengua d’alta cultura, originà en castellà l’expressió “saber latín” en al·lusió a una persona culta, astuta. En català també tenim l’expressió “va llatí” per dir que una cosa funciona de manera llisa, sense entrebancs. Per exemple: Aquesta màquina no va llatina.
 
Primers documents en romanç
Al segle IV, amb la caiguda de l’Imperi romà d’Occident, s’afluixaren els lligams dels seus diferents pobles. Fou així com el llatí de la gent del carrer anà fragmentant en dialectes, que, cap a finals del segle VIII, reberen el nom de rusticae romanae linguae (és a dir, llatins rurals, de poble). Aquesta diversitat dialectal, enriquida per les aportacions dels invasors germànics, serà l’origen d’unes noves llengües, les llengües romàniques o neollatines. La denominació prové del mot romanicus (llatí vulgar) en oposició a latinus (llatí culte).
 
Al segle IX tenim el primer document on es constata que el llatí vulgar parlat per la gent de l’antic Imperi Romà ja és considerat una llengua diferent. Aquest document pertany a Concili de Tours convocat el 813 per Carlemany a la ciutat francesa homònima. Una de les seves resolucions disposava que, en tots els territoris de l’Imperi Carolingi, les homilies no s’havien de fer en llatí, sinó in rusticam Romanam linguamaut Theodiscam, quo facilius cuncti possint intellegere quae dicuntur, és a dir, “en la llengua rústica romana o germànica, per tal que tots puguin entendre amb major facilitat el que es diu". Es tracta d’un dels testimonis més antics que el llatí en aquella època ja no era comprès pel poble i que les llengües romàniques ja s’havien emancipat del llatí.

No obstant això, cal esperar a l’any 842, amb els Juraments d’Estrasburg, per trobar el primer text complet escrit en una llengua clarament diferenciada del llatí, en aquest cas, el francès. En castellà, els escrits més antics conservats són del segle X i es localitzaren al monestir de San Millán de la Cogolla, a La Rioja. En canvi, en català, els primers documents literaris trobats daten del segle XII i XIII. Són el Forum Iudicum –codi de lleis visigòtic traduït al català- i les Homilies d’Organyà.
 
El romanticisme de les llengües romàniques
Les narracions literàries, en prosa o en vers, que s’anaren escrivint en les llengües romàniques reberen el nom de romanços, indicant així que procedien del llatí de Roma. Atès el seu contingut, en l’expressió “No em venguis en romanços”, el mot romanços esdevingué sinònim de paraules fantasioses, excuses. Per a aquestes obres, sobta que en català i en castellà s’imposàs el mot novel·la, de l’italià novella (“notícia”, “novetat”); en canvi, la seva forma originària es conservà en francès (roman), portuguès (romance) i fins i tot en alemany (roman). De tota manera, el castellà també conserva la paraula “romancero” com a sinònim de novel·la o llibre de cavalleria.

El problema de parlar llatí
El problema de parlar llatí
 
Alguns dels antics romanços o novel·les tenien un contingut amorós, de manera que, per associació d’idees, aviat sorgiria el mot romanç, per al·ludir a una relació amorosa, i l’adjectiu romàntic –no deixar de ser curiós que ROMA, al revés, ens doni AMOR. A finals del segle XVIII apareixeria un moviment literari i estètic, el Romanticisme, sobre l’etimologia del qual no hi ha consens. Alguns proposen que el terme al·ludeix a la cultura pròpia que representaven les llengües romàniques en oposició a la que contenien les clàssiques.

Romeria
Romeria

Amb tot, alguns romàntics com l’alemany Goethe (1749-1832) volgueren viatjar fins a Roma per amarar-se de seu esperit.  En certa manera, el seu pelegrinatge esdevingué, etimològicament parlant, una romeria, mot derivat del llatí romaeus (“romà”), que s’aplicava als primers pelegrins que anaven de Roma a Terra Santa. Així doncs, romàntics, no dubteu a anar en romeria cap a Roma! Però, per favor, en tornar, no em vengueu amb romanços!

A pesar que en les romeries són molt habituals les branques de romaní (en castellà “romero”), aquesta paraula no té res a veure amb Roma. Prové de l’expressió llatina ros marinus, és a dir, roada (o rosada) marina, d’on deriva igualment el nom propi Rosa Maria –en castellà ros, roris també va donar “rocío”. En català, però, romaní també és sinònim de gitano. Deriva de les llengües romanís, que s’originaren en terres de l’Índia. La seva arrel és la paraula rom, que en un principi al·ludia al mascle, al marit.

Aquí teniu un article del blog "Històries d'Europa" sobre l'aparició de les llengües d'Europa.

Articles del web relacionats:
Roma segons Ròmul?
La solidaritat de les llengües
La llengua dels nins salvatges

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px