Banner Top

Corrupció sota l’ombra del déu Sancus

La darrera operació contra la corrupció a Mallorca s’ha saldat amb la detenció de l’empresari de l’oci nocturn Bartomeu Cursach. Des de la presó, un dels homes més poderosos de l’illa encara es demana pel nom de l’operació que li ha tallat les ales: Sancus. Aquí, una vegada més, la policia ens ha tornat a sorprendre pels seus coneixements del món clàssic.
 
En la primitiva religió romana, Sancus era considerat el déu del jurament, la lleialtat, l’honestedat i la veritat. També tutelava l’hospitalitat i el comerç. En l’etimologia d’aquest déu trobam el verb sancire (“santificar”), emparentat amb  sacer, sacra, sacrum (“sagrat”), d’on tenim una família extensa de derivats: sagrament, sacrifici, sacralitzar, sacrilegi, sagristà, sacerdot, santuari, execrable, consagrar, santedat o sanció (en un principi era sinònim de consagrar).

Estàtua del déu Sancus
Estàtua del déu Sancus
 
Els romans varen dedicar a Sancus un temple dalt del turó Quirinal. Portava la inscripció Semo Sancus Dius Fidius. Es creu que el seu culte va ser implantat pel poble dels sabins, que varen participar en la fundació de Roma. Tractant-se d’un déu que invoca l’honestedat, no és casual que els investigadors judicials hagin triat el seu nom per batiar el nou cas de corrupció a Mallorca. No debades, Cursach extorsionava policies locals, funcionaris públics que han de respectar el seu compromís amb la lleialtat institucional.

Lema del col·legi de notaris
Lema del col·legi de notaris


Qui coneix bé el compromís amb la lleialtat és el gremi dels notaris. La seva màxima és prou eloqüent: Nihil prius fide (“Res abans que la fe”). Fides (“lleialtat”, “honestedat”) prové del verb fido (“confiar”, “creure”), que també ens ha proporcionat una llarga llista de derivats: fidedigne, fidel, fiançar, desafiament, confidència, confederació, federal,  fefaent, confiar o pèrfid (sinònim de mala fe) -aquesta paraula donà porfídia, que en un principi al·ludia a la “mala fe” aplicada a l’heretgia; després adquirí l’actual significat d’obstinació posada a aconseguir una cosa, a fer-se donar la raó. En castellà fido també donà el verb “deshauciar” (derivaria de la forma arcaica “afiuzar”, que significava “donar confiança”; en català, en canvi, desnonament deriva de no.


Articles del web relacionats:
Les arrels clàssiques de la corrupció
Si Ciceró aixecàs el cap
- Dret a la romana
- Llatí per a corruptes
-
 Que es faci justícia!
-
 La infanta no sap llatí
La justícia, l'art que ens fa iguals?
- Compte amb els púnics!

"Chao", esclavitud?

Article ampliat, publicat al diari Ara Balears (24/08/2013)
 
Al llarg del segle XIX  l'esclavitud va ser abolida de manera progressiva als diferents estats europeus i americans. A Occident, però, l’ombra d’aquesta pràctica immoral, encara vigent en altres indrets del món, és molt allargada. Així ho testimoniegen alguns dels nostres mots, però també certes actituds. La paraula esclau prové dels pobles eslaus de l’Europa de l’Est. Durant l’edat mitjana, molts d’ells, un cop convertits en botí de guerra, serviren de mà d’obra del Sacre Imperi Romano-Germànic.
 
Aquests eslovens passarien a ser coneguts, en grec bizantí, com a sklábos i, en italià, schiavo, que amb el temps donaria ciaochao en castellà- com a expressió de salutació i de comiat -l'expressió de cortesia completa envers les classes superiors era schiavo vostro ("som el vostre esclau"). La mateixa fórmula és present en l’alemany, que, en una de les seves variants, per dir hola i adéu, recorr al llatinisme Servus (“esclau”). Atès que el panorama econòmic actual ha fet reviscolar la nostra condició de serfs, té molt de sentit, doncs, que ens presentem, al crit de Servus, davant d’Alemanya, el nostre sergent que ens fa acatar servilment el decapitant sistema capitalista.

Venda d'esclaus a l'antiga Roma
Venda d'esclaus a l'antiga Roma
 
Tot i que ja fa temps que hem deixat d’emprar els caps (capita) de bestiar com a moneda de canvi, el capitalisme contínuament ens recorda que tots som una gran família. No debades, a l’antiga Roma la familia era el conjunt d’esclaus d’una casa. El terme es contraposava a la paraula gens (<gigno, “néixer”), que al·ludia al grup de persones amb llaços sanguinis. Des que el 1948 les Nacions Unides aprovaren la Declaració Universal de Drets Humans tots ens creim més lliures, i, per tant, som una mica més ingenus. Seguint amb la terminologia llatina, l’ingenuus era aquell ciutadà lliure nascut dins una gens romana, de manera que el “no ingenus” eren els esclaus.
 
Avui dia, però, no hem d’oblidar que continuam sota el jou de l’esclavitud encoberta i, per tant, poc tenim ja d’ingenus. Ens costa creure l’article 19 del document abans esmentat: “Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió [...]. Ara el que toca és obeir, és a dir, escoltar (audio) sense remugar els nostres superiors (ob-, “damunt”) que ens dominen com a autèntics amos (domini) que són. Convé tenir-los contents treballant molt, sabent que tant de suplici té una explicació etimològica. Al segle VI ja existia el tripalium, un instrument de tortura format per tres fustes creuades on era fermat el reu per fuetejar-lo.
 
Així doncs, no hem d’escatimar precs per aconseguir treballs, per molt precaris que siguin. No importa que ens convertim en robots, paraula derivada del txec robota (“treball forçat”) que popularitzà el 1920 el dramaturg txec Karel Txpek en la seva obra de teatre R.U.R. (Rossum's Universal Robots). I, enmig de tanta suor i llàgrimes, hem de treure temps d’on sigui per tenir fills (proles) que garantesquin la supervivència l’Estat. Seria Marx qui al segle XIX encunyaria el terme proletariat per definir la nova classe obrera sorgida del capitalisme; ho féu inspirant-se en els plebeus romans que amb la seva descendència nodrien la República de soldats, principalment.

Un mercat d'esclaus a Roma (1884), de Jean-Léon Gérôme. Walters Art Museum, Baltimore
Un mercat d'esclaus a Roma (1884), de Jean-Léon Gérôme. Walters Art Museum, Baltimore
 
Si no rendim al màxim, sempre hi haurà governants que es fixaran en altres països i, inconscientment, recorreran a la pràctica romana del plagium (“robatori d’esclaus d’un altre”). La llei que prohibia aquesta pràctica rebia el nom de llei plagària perquè els lladres solien ser castigats ad plagas, és a dir, a la pena dels “assots”.  Ja Marcial, el gran epigramista hispà del segle I dC, emprà la paraula plagi en el sentit figurat de “còpia d’una idea aliena”.
 
Abans, però, de ser acusats de “plagi”, els nostres dirigents preferiran sotmetre’ns tocant el nostre punt dèbil, la butxaca. D’aquesta manera, ens convertirem en vertaders addictes, que era com s’anomenaven aquells ciutadans lliures que, per deutes o per furt, eren assignats de paraula (dico) a (ad-) algú. Ara -ja se sap!-, davant les actuals dictadures (< dico), es premia la lleialtat i l’adulació de l’esclau. Alguns no dubten a bufar a l’amo el nom dels seus opositors. Reactualitzen així l’antic rol dels nomenclàtors, els esclaus que a la Roma republicana, durant les campanyes electorals, acompanyaven els candidats i, a cau d’orella, els xiuxiuejaven (calo) el nom (nomen) d’aquells individus que podien ser del seu interès - avui aquests catàlegs només contenen els noms específics d’una ciència o art. Fora de l'àmbit electoral, aquests esclaus rebien el nom de monitor (<moneo, "avisar").

Un món feliç
Un món feliç
 
Tanmateix, com els antics esclaus romans, sempre hem de mantenir l’esperança d’assolir la condició de lliberts, d’emancipar-nos per tal que la nostra (manus) d’obra no romangui presa (capio) per més temps. La nostra llengua vernacla no n’ha de ser cap impediment, per molt que al món romà vernaculus fos el nom que rebia aquell serf nascut a la casa del senyor. El caràcter per rebel·lar-nos davant tanta servitud ens ve de lluny, de quan els submisos eren marcats (kharáttō, en grec) amb ferro calent. Al segle I aC, aquest estigma tan humiliant esperonà el gladiador traci Espàrtac a liderar una insurrecció d’esclaus que va aconseguir posar contra les cordes la totapoderosa Roma. A pesar del seu fracàs final, Espàrtac ja ens ha traçat el camí.

Aquest article parla sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Treballar és una tortur
Plagis que fan mal
-
 El capitalisme que ens decapita
Tots som Espàrtac!
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px