Banner Top

Etimologies estacionals

Els noms de les nostres estacions (< stare, “estar dret”, "romandre")  tenen una història etimològica curiosa. De les tres estacions en què dividien l’any, els romans consideraven que la primavera era la més important segurament pel fet que la seva arribada suposa un esclat de vida al món animal i vegetal. És per això que li atorgaren el privilegi de ser la primera estació de l’any. No debades, abans de la reforma empresa per Juli Cèsar al 45 aC, el calendari començava amb el mes de març, dedicat a Mart (déu de la guerra), ja que el bon temps convidava a fer la guerra. Cal no oblidar tampoc que el primer signe del zodíac és Àries, que comença al març.
 
La importància que els romans donaren a la primavera es reflectí, en llatí vulgar, en forma de redundància: al mot ver -que ja vol dir “primavera” i que alguns fan derivar de vis (“força”) en al·lusió al creixement que suposa aquesta estació- s’hi afegí primum, és a dir que etimològicament primavera vol dir “principi de primavera”. El final de la primavera fou conegut com a veranum tempus, que en castellà donaria “verano”.

En canvi, el nostre estiu vendria de l'època de més calor del veranum tempus, l'aestiva, paraula relacionada amb una arrel indoeuropea que conté la idea d’encendre -el primum ver, inicialment neutre, passà al gènere femení per influència del femení aestas - en francès tenim "été", en italià "estate" i en castellà també hi ha l'expressió "época estival" en al·lusió a l'època de calor més sufocant del "verano".
 
Primavera (Alcimboldo, 1563)                Estiu (Alcimboldo, 1572)
      Primavera (Alcimboldo, 1563)                                    Estiu (Alcimboldo, 1572)                                                                                                                                                                                                                                     
Després del primum ver i del veranum tempus, hi havia l’hibernum tempus, que donaria el nostre hivern i el castellà “invierno”. L’origen clàssic d’aquestes tres estacions estaria en el mite de Persèfone. Posteriorment en català sorgiria l’estació de la tardor, derivada de l’adjectiu tardus (“tardà”). La raó d’aquesta designació podria estar en el fet que és en aquesta època quan es recullen les darreres collites de fruita -és curiós que, en el llenguatge popular, a la tardor se l'anomena també "primavera d'hivern". El castellà “otoño” derivaria del llatí autumnus i aquest per ventura del verb augeo (“incrementar”), de manera que podria remetre a la idea que amb aquesta estació la vegetació arriba a la seva plenitud.
 
Tardor (Alcimboldo, 1572)     Hivern (Alcimboldo, 1572)
Tardor (Alcimboldo, 1572)                                                       Hivern (Alcimboldo, 1572)                                                                                                                                                                       
Així doncs, a l'antiguitat hi havia només tres estacions. Abans, però, que es convertissin definitivament en quatre n'hi hagué cinc. Al capítol 53 de la segona part d' El Quijote (segle XVII) trobam la següent enumeració:

"La primavera sigue al verano, el verano al estío, el estío al otoño, y el otoño al invierno, y el invierno a la primavera, y así torna a andarse el tiempo con esta rueda continua; sola la vida humana corre a su fin ligera más que el tiempo, sin esperar renovarse si no es en la otra, que no tiene términos que la limiten’’.

Primavera d’estiu i d’hivern
Antigament a Mallorca no tenien molt clar això de la primavera. L’anomenaven “primavera d’estiu”, ja que suposava una transició entre l’hivern i l’estiu. I per a la tardor hi havia la “primavera d’hivern”.  Ja ho deien els llatins: Unus flos non facit ver (“Una flor no fa primavera”). Avui, però, nosaltres deim “que una flor no fa estiu”.

Com si fossin estacions de tren, les estacions de l’any estan relacionades amb els llocs per on es va aturant la Terra en el seu recorregut anual al voltant del Sol. En cadascuna d’aquestes posicions, la Terra rebrà llum i calor solar de diferent forma. Així és com cada estació dura aproximadament tres mesos i suposa canvis de temperatura, de clima i de períodes de llum solar. A causa de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra, aquests fenòmens no es produeixen al mateix temps a l’hemisferi Nord (Boreal) que a l’hemisferi Sud (Austral), sinó de forma invertida: quan en un hemisferi és hivern, a l’altre és estiu; quan en un és primavera, a l’altre és tardor.

Solsticis i equinoccis
Solsticis i equinoccis
 

Equinoccis i solsticis
A l'hemisferi nord, els dies que arriba la primavera o la tardor reben el nom d'equinocci. La paraula està composta del llatí aequus (“igual”) i de nox, noctis (“nit”) i indica que es tracta d'un fenomen en què el dia i la nit tenen la mateixa durada en tots els punts de la Terra. L'equinocci de primavera es produeix quan el Sol passa pel primer punt d'Àries, cap al dia 20 o 21 de març. I l'equinocci de tardor, quan el Sol passa pel primer punt de Balança, cap al dia 22 o 23 de setembre.

Primavera, Nicolas Poussin, (1660-64)
Primavera, Nicolas Poussin, (1660-64)

Els dies que arriba l'estiu o l'hivern reben el nom de solstici. La paraula conté ètims els llatins sol status -participi de stare (“estar dret, aguantar-se”)- i significa literalment “quan el sol està estàtic” -de stare també tenim estable, estàtic, estança i estada. Es tracta, tanmateix, d'una aparent detenció, ja que el Sol no s'atura en la seva trajectòria al voltant del Sol. El solstici d'estiu es produeix quan el Sol passa pel primer punt de Càncer, cap al 21 o 22 de juny, que és el dia més llarg de l'any. I el solstici d'hivern té lloc quan el Sol passa pel primer punt de Capricorn, cap al 21 o 22 de desembre, que és el dia més curt de l'any. En alemany, al solstici li diuen Sonnenwende (“gir del sol”).

Tardor, Nicolas Poussin, (1660-64)
Tardor, Nicolas Poussin, (1660-64)


El Dia de la Marmota i la festa de la Candelera
Als Estats Units i al Canadà l'inici de la primavera ve marcada per un mamífer, la marmota. És com una espècie d’esquirol, una mica més gran. Se celebra dia 2 de febrer. És una tradició de més d’un segle d’antiguitat. La més popular és la que es realitza a un poblat al nor-est de l’estat de Pensilvània. Allà, a trenc d’alba, una marmota anomenada Phil és treta del seu cau en un tronc d’arbre. Segons la tradició, si Phil veu la seva ombra, hi haurà sis setmanes més d’hivern als EUA. Si no (perquè està ennigulat, per exemple), la primavera arribarà aviat.

A casa nostra, dia 2 de febrer, el dia de la Marmota equival a la festa de la Candelera. És la festa de la Purificació de la Mare de Déu o de la seva Presentació al Temple. Era un ritus al qual les dones jueves que havien donat a llum s’havien de sotmetre quaranta dies després del part. Per commemorar aquest fet, moltes esglésies solien fer una processó amb candeles, és a dir, espelmes. En acabar, les deixaven als peus de la imatge que representava la Verge Maria. La festa de la Candelera es presta per a fer previsions meteorològiques de caràcter popular: Si la Candelera plora (és a dir, si plou), l’hivern és a fora o Si la Candelera riu (fa sol), lluny és l’estiu.

En aquest article de la revista Sàpiens teniu més informació sobre els orígens del Dia de la Marmota.

No us podeu perdre aquest article de Rafel Argullol titulat "Les estacions de la vida" (Diari Ara, 08/01/2017)

El dia de la marmota es va fer molt famós gràcies a la pel·lícula “Atrapat en el temps” (1993), amb una cançó extraordinària: “I got you, Babe”



I per acabar, les Quatre Estacions de Vivaldi:




Aquí teniu un interessant article sobre les estacions titulat "El suïcidi de l'estiu", de Quim Curbet.

Articles del web relacionats:

Per què començam l'any al gener?
-
 L'origen mitològic de l'hivern
Per què canviam l'hora?
-
 A l'estiu, tothom a la muntanya!

Els colors de la vida

La vida és plena de matisos. No tot és blanc o negre. Contínuament triam colors: quan ens vestim, quan votam un partit polític, quan ens tenyim els cabells, quan pintam casa nostra, quan ens compram un cotxe... A més, ens movem seguint tota una sèrie de codis de colors que ens envolten: a les línies de metro, als semàfors, als senyals de trànsit, a les pistes d'esquí, a les arts marcials...

Els colors són una de les primeres coses que aprenem quan som petits. Per a segons qui, però, apreciar-los pot ser una tasca impossible. És el cas dels daltònics, que tenen dificultats per destriar alguna sèrie de colors –aquest defecte genètic agafa el nom del físic i matemàtic John Dalton (1766-1844), que el patia.

D’altra banda, una de cada deu mil persones al món només hi veu en blanc i negre: tenen acromatòpsia (α privativa + χρῶμα, “color” + ὅψις, “vista”). És el cas de Neil Harbisson, un artista català d’ascendència anglesa. Fins als onze anys no li van diagnosticar aquesta anomalia. Ara fa servir una càmera que porta al front per conèixer els colors. Aquest dispositiu electrònic, que li funciona com a eyeborg, transforma en sons els colors. Neil Harbisson és el primer cyborg reconegut per un Govern –la paraula prové de cybernetic organism, contreta després com a cyberorganism i finalment com a cyb-org.

Neil-harbisson
Neil-harbisson




Sens dubte, el nostre primer referent policromàtic és l’arc de Sant Martí. Cada color amaga una història curiosa.

Verd
Ve de l’adjectiu llatí viridis, el qual deriva alhora de vir (“mascle”), paraula emparentada amb vis (“força”). Per tant, una cosa verda és “vigorosa, jove, plena de força”. Per això quan algú està verd en alguna cosa volem dir que no està prou experimentat. Derivats de verd són verdura, verger (hort amb varietat de flors i arbres fruiters), “verdugo” en castellà (en català botxí, que prové del francès boucher, “carnisser”) i verga (branca; inicialment el “verdugo” castellà feia servir una verga per assotar el condemnat a mort).

A Occident, el verd representa la llibertat i l’esperança. La natura ens allibera gràcies al seu color verd, tan present també en els moviments ecologistes. El vidre té una segona oportunitat en el contenidor verd. Un semàfor en verd indica que un pot passar. Igualment, una bandera verda a la platja ens avisa que l'aigua està en bones condicions per al bany. El verd, però –amb el permís del ministre de cultura Wert-, també té connotacions sexuals. Un acudit verd és un acudit obscè relacionat amb el sexe; i un vell verd és un home gran particularment pervertit o excitable. Curiosament, en els països islàmics el verd és un color sagrat que simbolitza l'amistat, la no- violència i la religió.

En grec verd és χλωρός, d’on tenim clor, clorofília (colorant verd dels vegetals) o clorosi (tipus d’anèmia).




Blanc
Ve d’una paraula germànica que vol dir “brillant”, “blanc”. En els vestits de núvia és el símbol de la puresa i de la innocència. Els ocells blancs com les cigonyes o els coloms personifiquen la felicitat i la pau. Les cases dels pobles mediterranis s'emblanquinen i també és el color preferit dels arquitectes contemporanis.

En llatí hi havia dues paraules per referir-se al blanc: candidus i albus. De candidus tenim candidat. Quan hi havia eleccions, qualsevol aspirant, a l'hora de fer campanya pel fòrum romà, havia de vestir una toga blanca com a sinònim de puresa i transparència. L'arrel de candidus també la trobam en altres paraules com cana i l’adjectiu candent, que s'aplica al metall vermell, tan brillant que gairebé és blanc.

Un altre derivat de candidus és candela, un cilindre de cera. I de candela tenim el diminutiu candeleta que empram en dir “esperar una cosa amb candeletes” en el sentit d’esperar-la amb ànsia. El folclorista Joan Amades, en el llibre Refranys i dites, proposa el següent origen d’aquesta frase proverbial: “Antigament era usada una candeleta per fixar la duració de diferents afers. En les subhastes era encesa una candeleta en començar i hom només podia fer ofertes mentre cremava. En els judicis l’acusat només es podia defensar durant el temps que cremava una candela, i, un cop acabada, els jutges dictaven sentència. La candeleta va, doncs, associada a la idea de l’ansietat, de la inquietud per conèixer una cosa de cabal interès».

La paraula albus, en canvi, la podem rastrejar en paraules com albat (criatura morta abans de tenir ús de raó; i, en sentit figura, ingenu, innocent), albí, àlber (arbre amb fulles blanques al revers), alba (primera claror del dia), albada (temps que transcorre des de trenc d'alba fins a sortida de sol) i àlbum. Originàriament, un àlbum era una pissarra blanca on els funcionaris romans escrivien els edictes. Actualment, un àlbum és un suport on s'aferren figuretes de colors: els cromos (<χρῶμα, “color”).

D’albus també tenim l’expressió in albis, que vol dir “quedar-se en blanc”. Prové de l’expressió cristiana dominica in albis deponendis (“diumenge en què s’han de deixar els [vestits] blancs”).  Al·ludia al diumenge que segueix al de Pasqua. Era el dia en què els neòfits, batiats dos dissabtes abans, deixaven les túniques blanques rebudes aleshores. N’hi havia, però, que les continuaven duent per falta de preparació o per mal comportament. Continuaven, per tant, in albis. Després aquesta expressió abreujada adquirí l’actual significat metafòric.

En grec, blanc ésλευκός, d'on tenim leucòcit, també conegut com a “glòbul blanc”. L’excés de leucòcits a la sang (αἷμα) provoca la malaltia de la leucèmia. Λευκός conté la mateixa arrel indoeuropea que altres paraules que ens han arribat a través del llatí com lluna, llum o lluir. Per referir-se a un blanc lluminós, el grec també té l’adjectiu γλαυκός, d’on deriva glaucoma, que és una malaltia dels ulls iniciada per una taca blanca en el globus ocular i que, a la llarga, pot provocar ceguera. 




Negre
Ve de l’adjectiu llatí niger, nigra, nigrum. Té mala fama: doblers negres, veure-ho tot de color negre, forats negres..... Els personatges més venjatius i malvats vesteixen de negre; els animals negres com els moixos són portadors de llegendes sobrenaturals, de mals presagis i de mort.

També tenim Nigèria, país de l’Àfrica occidental situat prop del golf de Guinea, i la nigromància. És l'art d'invocar els difunts per conèixer el futur. En un principi, però, es parlava de necromància (νεκρος, “cadàver” + μαντεια, “endevinació”). La paraula, tanmateix, seria modificada per niger a causa de la màgia negra. De niger també ve el verb denigrar, parlar malament d'algú, és a dir, tacar de negre la seva reputació.

En grec, el color negre rep el nom de μέλας, αινα, αν, d'on tenim melancolia o bilis negra. Segons la teoria dels humors d’Hipòcrates, aquelles persones amb més bilis negra eren propenses a la depressió. De μέλας també deriva melanina, que és el nom que rep el pigment fosc responsable del color de la pell, del pèl i de l’iris dels ulls dels mamífers.

Una variant del negre és el “fosc”, en grec μαῦρος, d’on tenim moro (magrebí) antic habitant de Mauritània -pel seu color de pell-, i  amaurosi (+ α privativa), afebliment o pèrdua total de la visió.


Taronja
És d'origen indopèrsic i fa referència al color de la fruita que porta el mateix nom. És el color del budisme. Representa la transició: la primera llum del dia és taronja, així com també els intermitents. Un semàfor en taronja ens avisa d’un canvi que s’ha de prendre amb precaució. El mateix passa amb els cons que interrompen el trànsit, els peatges, les sirenes o les flames del foc. Fins i tot els condemnats del corredor de la mort vesteixen granotes taronja. I la tardor, transició de l'estiu a l'hivern, també és vesteix de tons taronja. No sabem, però, si els pèl-rojos també són persones de canvi permanent.



Tenint en compte tot plegat, no degué ser casual que la revolució ucraïnesa que el 2004 va aconseguir canviar el govern corrupte d’aquell país fos coneguda com la revolució taronja. D’altra banda, tenim la pel·lícula La taronja mecànica, de Stanley Kubrick (1971). El títol té l'origen en una expressió anglesa que designa algú molt estrany. Arran d’aquesta pel·lícula, la selecció holandesa liderada per Johan Cruyff també fou coneguda com “la taronja mecànica” –la indumentària taronja dels jugadors també hi ajudava.

La taronja mecànica (1971)
La taronja mecànica (1971)


Marró
Ve del mot francès marron, que denomina un tipus de castanya. És el color més comú, el que es troba més fàcilment, i per això és poc apreciat. El trobam en els cartrons, excrements, deserts o la fusta. També és el color de la pobresa, de la terra, dels camperols i dels pidolaires.

El mot "marró" és present en diverses frases fetes: es parla de "menjar-se el marró" com una cosa desagradable de fer. A la xocolata, encara que sigui de color marró, se li atribueixen efectes beneficiosos; és antidepressiva i antioxidant.



Rosa
És la paraula més popular de la primera declinació llatina: rosa, rosae. És impossible associar sentiments negatius amb el color rosa. Fins i tot s'ha comprovat que és molt més difícil barallar-se amb algú vestit de rosa que fer-ho amb algú que va de vermell. El rosa, per tant, ens remet a la dolçor, ens torna dèbils –la gent gran té les galtes de color rosa.

És un color que sempre és positiu, sinònim d'optimisme: la novel·la rosa sempre acaba amb un final feliç i la premsa rosa és plena de personatges amb glamur i sofisticació que viuen la vida en rosa. Hi ha força expressions positives que utilitzen el rosa: “veure les coses de color de rosa" o "estar com una rosa".

Els xiclets i les llepolies també són roses. En canvi, hi ha pocs animals de color rosa: els porcs, els flamencs i la mítica "pantera rosa". Durant la dècada del 1970, el rosa es va convertir en el símbol de l'orgull gai. Curiosament, al Japó s'anomenen pel·lícules rosa les pel·lícules porno.

Un variant del rosa és el color magenta (tirant a fúcsia). Va ser sintetitzat per a la primera vegada el 1858 pel químic francès François-Emmanuel Verguin. Li posà aquest nom en honor a la victòria dels aliats francopiemontesos sobre l'exèrcit austríac a la Batalla de Magenta, ocorreguda el 4 de juny de 1859 durant la segona guerra de la independència italiana.





Blau
És d'origen germànic, a diferència del castellà “azul”, que deriva de l’àrab. El cel i el mar són blaus. És un color que ens dóna confiança. A qui confiam la reparació del nostre cotxe? A un mecànic vestit de blau. A qui confiam la nostra seguretat? Als cossos policials amb uniformes blaus. Els polítics també es vesteixen de blau per donar confiança. És el color dels partits de dretes –als Estat Units el Partit Republicà, considerat de dretes, també s’ha apropiat del blau.

Una de les peces de vestir més universals, els texans, també és d’aquest color. En anglès són coneguts com a blue jeans. Foren dissenyats a finals del segle XIX als EUA per vestir vaquers i miners. El blau també és el color dels prínceps, a qui se’ls atribueix tenir sang blava perquè abans, en no treballar exposats al sol, se’ls veia més les venes blaves en la seva pell blanca.

Curiosament, en anglès, una expressió per dir “estic deprimit” és I feel blue (literalment, “me sent blau”). Deu ser per això que el gènere jazzístic blues té uns ritmes una mica depressius. En grec, blau és κύανος, d’on tenim el compost químic cianurcianosi, que és una malaltia que es caracteritza per la coloració blava de la pell o de les membranes mucoses.



Vermell
Agafa el nom del llatí vermis (“cuc”), que era d’on s’extreia aquest color. La sang és vermella, així com també l’infern i la poma que va mossegar Eva i per la qual vàrem ser expulsats del paradís. El vermell també és el color de la Creu Roja, del nas dels pallassos, però també de la revolució, els moviments obrers i el comunisme. I com a reclam publicitari, el vermell és el color més utilitzat.

L'ús del vermell és ple de tòpics que no són reals: la capa vermella no és el que atreu el toro; el telèfon vermell no existia, era una línia de comunicació entre els Estats Units i l'URSS durant la guerra freda, i les flors vermelles no són les que més atreuen els insectes.

El vermell tirant a groc rep el nom de roig, derivat del llatí ruber, -bra, -brum. D’aquest ètim tenim ruboritzar-se, sinònim d’avergonyir-se, ros, rubicund, el color robí o roure per les seves fulles vermellenques –la força d’aquest arbre donà el verb corroborar sinònim de ratificar amb força. De ruber també tenim rovell, un òxid de color vermell, que, en clau metafòric, també s’empra per al·ludir a la gema de l’ou; d’aquí que diguem el rovell de l’ou.

Menció especial mereix el mot rúbrica. En un primer moment, la rubrica era el nom que rebia el títol d’un capítol, generalment de lleis, escrit en vermell per destacar-lo. Posteriorment, els artistes de còdexs de l’edat mitjana anomenaren rubrica a la lletra inicial de cada capítol feta amb molts d’ornaments. Tractant-se d’un segell personal de cada artista, amb el temps rubrica passaria a significar signatura.

Els dibuixos que en època medieval serviren per decorar les lletres inicials (rubricae) reberen el nom miniatures. Solien ser de tots colors, encara que predominava el vermell, fet a base de pols de minium (“vermelló”), terme llatí per a l’òxid de plom. A partir del segle XVIII, per influència de l’adverbi minus (“menys”), miniatura deixà de significar il·lustració per al·ludir a una cosa petita. El riu Miño, a Galícia, també agafa el nom de minium, segurament pel color vermelló del seu fons.

En grec, vermell és ἐρυθρός, d’on tenim eritròcit (+ κύτος, “cavitat”), que és la cèl·lula sanguínia dels animals de sang vermella. Altres derivats seus son eritema (inflamació de la pell amb taques vermelles) o Eritrea, país d’Àfrica nord-oriental, que limita amb el Sudan a l’oest i amb Etiòpia al sud -les aigües que banyen les seves costes de l’est foren conegudes com a Mar d’Eritrea, avui formen part de l’oceà Índic. En grec també trobam el terme κιρρός (“vermellenc”), que ens ha donat cirrosi, malaltia del fetge caracteritzada precisament per una granulacions “vermellenques”.

Hi ha nombrosos llocs del món que fan referència al vermell o al roig en el seu nom: el barri vermell d'Amsterdam, el mar Roig, la plaça Roja de Moscou o el planeta vermell, Mart.



Groc
Ve del grec κρόκος (“safrà”). És un color que s'estima o s'odia. A la premsa sensacionalista també se l'anomena premsa groga. El groc és el color de l'avarícia i la ira, i també és símptoma de malaltia. Quan ens enfadam, la bilis ens fa tornar grocs. Van Gogh, de caràcter malaltís, va ser un obsés del groc i va pintar compulsivament en groc fins a la mort. En aquest enllaç el dermatòleg Xavier Sierraexplica els motius d'aquesta obsessió.

El groc també és el color delsindesitjables: els nazis obligaven els jueus a portar una estrella de David groga cosida a la roba. I en el món teatral, és un color maleït perquè, segons la rumorologia, Molière, el gran dramaturg francès del segle XVII, va morir vestit de groc mentre actuava en un escenari. Per contra, per als xinesos, el groc és el color més important perquè consideren que l'origen de la civilització xinesa prové del riu Huang He o riu Groc.

En grec clàssic hi ha dues paraules per referir-se al color groc: ἴκτερος, d’on tenim icterícia (malaltia caracteritzada per la forta pigmentació groga de la pell) i ξανθός, d’on tenim xantodont, que implica tenir les dents (ὀδούς) grogues, i xantodèrmia (coloració groguenca de la pell pròpia d’una patologia dermatològica coneguda com a xantomatosi). Una variant del groc és l’ “ocre” (ὠχρός), present en el terme ocràsia, malaltia de les fulles dels vegetals que les deixa groguenques. El pintor holandès Van Gogh tenia una obsessió patològica pel color groc. 


No hi ha dubte, doncs, que els colors inunden les nostres vides. Gairebé tots serveixen per definir alguna situació quotidiana. Al programa “Mira per on” d’IB3 (capítol número 18) ens n’ofereixen un bon exemple: “Un home gris va passar la nit en blanc, s’emprenyà tant que, en sortir al carrer, es trobà amb un amic i li pegà un cop, deixant un ull blau. L’altre també s’emprenyà i començà a posar-lo verd. De llavors ençà es duen bandera negra. I és que tots dos són de pinyol vermell. És clar, això pels amics és un bon marró. I és que, en parlar, no tot és de color de rosa, sinó que n’hi ha de tots colors”.

Aquí teniu un article interessant titulat "La visión animal de los colores".

Un homenatge als colors amb la cançó "She is a Rainbow", de The Rolling Stones. Sensacional:


I aquesta cançó és titula "M'agraden els colors", de Sanjosex:



Per acabar, tan sols podem dir, en castellà, “Colorín Colorado, este cuento se ha acabado” i gaudir de la cançó de Joan Miquel Oliver Hansel i Gretel



I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/10/2013) per parlar sobre les etimologies dels colors:




Aquí teniu la cançó "Colores Colours" de Mocedades i Donovan (1986):

 

Revetles que ens desvetlen

L’estiu és temps de revetles i, per tant, d’estar vetlats o desvetlats. No debades, revetla ve del llatí vigilare (“estar despert”, “vigilar”), paraula emparentada amb vis (“força”) i vir (“mascle”). Quan anam, doncs, a una d’aquestes festes nocturnes tan populars aquests dies, hem de vigilar i tenir prou forces per estar desperts tota la nit o, com es diu en castellà, “para pasar la noche en vela”. Així s’entén que, en castellà, el “velatorio” (vetla en català) sigui el lloc on es vetla els difunts –aquesta paraula, però, no té res a veure amb el verb revelar o amb vel, que són parents del llatí velum (“vela de vaixell”).
 
En temps antics, quan no existia el llum elèctric, la il·luminació s’aconseguia amb una metxa envoltada de cera. Essent un estri indispensable per vetlar, s’anomenà, en castellà, “vela” (espelma en català). La metxa que quedava al centre de l’espelma fou coneguda com a papilus, mot llatí agafat del grec πάπυρος, ja que aquestes metxes se solien fer amb aquest antic instrument d’escriptura. Per revifar el llum de l’espelma, es treien les cendres que hi havia al voltant del papilus. D’aquí sorgí el verb castellà “despabilar” o "espabilar" i en català “espavilar” –avui espavilat és un adjectiu que s’assigna a la persona desperta d’enginy.
 
De vigilare també tenim el cultisme vigília, que és sinònim de vetlar, d’estar desvetllat o de patir insomni. En història, la vigília era cadascun dels quatre espais de tres hores en què els antics dividien les dotze hores de la nit, des de la posta del sol fins a trenc d’alba –el terme té el seu origen en els torns de guàrdia militar, on els soldats havien de vigilar, estar desperts. La vigília, però, també és el dia que precedeix un fet determinat (la vigília del casament); amb aquest sentit, també la trobam en plural (en vigílies d’una guerra).

sant joan barcelona nens

Antiga foguera de la revetla de Sant Joan

Podem esperar les revetles amb candeletes, és a dir, amb una petita espelma blanca (candida, en llatí). Antigament s’utilitzaven les candeles per a establir la duració d’una cosa important. Per exemple, quan hi havia una subhasta se n’encenia una en començar i només es podien fer ofertes mentre cremava. O en els judicis: l’acusat només es podia defensar mentre cremava la candela. D’aquest costum avui deim que esperam alguna cosa amb candeletes, és a dir, amb inquietud.

“Verbenas” amb fuet
La paraula castellana per a revetla (o revetlla) té una història etimològica curiosa.  “Verbena” ve del llatí verber (“fuet”, “assot”). A l’antiga Roma la paraula verbena designava una branca d’un tipus de planta que duien els sacerdots pagans en els seus sacrificis i amb la qual assotaven.

A Espanya, a partir de l’edat mitjana, aquestes plantes també foren emprades en la medicina popular per curar diverses afeccions. Per què tenguessin efecte, les branques d’aquestes plantes havien de ser tallades a la matinada. D’aquesta tradició sorgí l’expressió “coger la verbena” amb el sentit de “matinar”. Amb el temps, doncs, les festes que s’allargaven fins a altes hores de la matinada, en castellà, es digueren “verbenas”.
 
Els focs artificials tan presents en qualsevol revetla o “verbena” ens conviden a estar desperts i, per tant, ens connecten amb la seva arrel etimològica.

Aquí teniu la lliçó magistral de Oriol Junqueres sobre les tradicions paganes de les festes de Sant Joan.

I aquí teniu un article de Gabriel Bibiloni sobre Sant Joan.

Aquí teniu un altre article titulat "La nit de Sant Joan: foc i paganisme".

Aquí teniu un article del folklorista Bienve Moya titulat "La festa, contra la mort".


Articles del web relacionats:
- Hores a la romana
L'origen mitològic de l'hivern
Etimologies estacionals
La guerra de los relojes
Per què canviam l'hora?
Fills de Cronos
L'hora de les estacions
Revetles que ens desvetlen

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px