Banner Top

I amb la menopausa s’acaba la Lluna

Quan a les dones els arriba la menopausa, el seu cos deixar de seguir els ritmes de la Lluna. Així ho indica l’etimologia del terme, format per les arrels gregues ὁ μήν (“lluna”) i παύω, (“cessar”, “acabar”). La lluna grega originà, a través del llatí mensis, la nostra paraula mes. No debades, el satèl·lit de la Terra fou la primera referència per mesurar el temps que tingué la humanitat.
 
En el seus orígens, cada mes durava 28 dies, que és el que dura tot el cicle lunar, dividit en quatre fases, de set dies (plena, minvant, nova i creixent), base de la nostra setmana (septimana en llatí). Com a norma general, a la dona també li baixa la regla cada 28 dies, d’aquí que aquest procés biològic rebi el nom també de menstruació (< mensis, “mes”).

Fases de la lluna
Fases de la lluna
 
La primera regla, que arriba entre els dotze i els quinze anys, es coneix com a menarquia (< ὁ μήν, “lluna”, + ἀρχή, “principi”). Quan la menstruació és difícil i dolorosa es converteix en dismenorrea (+ δύς, que indica dificultat, + ῥέω, «fluir»),  i, quan hi ha manca de fluix menstrual, en amenorrea (+ α privativa + ῥέω, «fluir»). De μήν també tenim la paraula menisc, part del genoll en forma de “petita lluna”.

Fases de la Lluna
Fases de la Lluna
 

La llum de la Lluna
Tenguem o no la menstruació, cada dilluns (< dies Lunae, “dia de la Lluna”) la Lluna inunda les nostres vides. La paraula llatina Luna deriva de lux, lucis (“llum”) arrel que trobam en altres paraules: il·lustrar, enlluernar, elucubrar, lluir, dilucidar, al·lucinar, lúcid o els topònims mallorquins de Lluc i Llucmajor -provenen de lucus (“bosc sagrat”), però en un principi significava una “clariana dins un bosc”.

A finals del segle XIX veuríem el món amb una llum especial gràcies als germans Lumiere, inventors del cinematògraf –no podia ser d’altra manera amb un llinatge tan lluminós. El mot castellà “lugar” també deriva de lux.

Selene i Endimió
En la mitologia grega la Lluna adquirí forma de divinitat amb el nom de Selene (Σελήνη), d’on tenim el terme selenografia, part de l’astronomia que tracta de la descripció de la Lluna -amb el temps, Àrtemis, la deessa de la caça, adoptaria la funció d’aquesta divinitat menor. Selene era filla dels titans Tia i Hiperó, i germana d'Eos (“Aurora”) i Hèlios (“Sol”). Se la representa com una dona jove i bella que recorre el cel dalt d’un carro de plata tirat per dos cavalls. El seu amor més cèlebre va ser un atractiu pastor anomenat Endimió.  





Un dia Selene veié Endimió adormit en una cova del mont Lamos, prop de Milet, on s'havia refugiat per descansar. Ambdós s'enamoraren de seguida. Aleshores Selene va demanar a Zeus que concedís a Endimió la vida eterna perquè així poguessin estar sempre junts. D'aquest amor nasqueren cinquanta filles.
 
Endimió i Selene (Giovanni Antonio Pellegrini)
Endimió i Selene (Giovanni Antonio Pellegrini)


Estar a la lluna de València
L’expressió “estar a la lluna de València” al·ludeix a una persona absent, distreta. El seu origen no està del tot clar. Segons una tradició del tot inversemblant, antigament hi havia, fora els murs de València, un banc amb forma de lluna, on es quedaven a dormir els viatgers que arribaven de nit, quan els murs de la ciutat ja eren tancats.

Viatge a la Lluna (primera pel·lícula de ciència ficció, de Georges Méliès,1902)
Viatge a la Lluna (primera pel·lícula de ciència ficció, de Georges Méliès,1902)
 
Una altra tradició conta que als afores de València (no indica any) hi havia un hostal anomenat La lluna, on s'hostatjaven els qui arribaven quan les portes de la ciutat ja eren tancades.
 
Albins, fills de la Lluna
La lluna, guardiana nocturna dels nostres somnis, és present en infinitat de mites de totes les cultures. Té un component romàntic, somiador, però també desestabilitzador; d’aquí tenim l’adjectiu llunàtic en relació a un humor variable, que va a rauxes.

Fotografia de Éric Nehr: Carmelle (2010)
Fotografia de Éric Nehr: Carmelle (2010)
 
Tal com apunta el dermatòleg Xavier Sierra en el seu blog, en alguns països d’Àfrica, els albins (< album, “blanc”) són considerats fills de la Lluna, ésser fantasmals, amb poders màgics, portadors de la mala sort. Aquesta absurda creença tradicional ha fet que se’ls marginàs i se’ls perseguís -en alguns casos se’ls assassina. També és estès el rumor que els ossos dels albins contenen or. Per això, han aparegut tombes seves obertes.

Articles del web relacionats:
Dies divins

Aquí teniu la gran cançó de Mecano: "Hijo de la Luna":



I per als més petits, "La Lluna, la pruna":



Matins amb dits de rosa

El millor de l’estiu és gaudir de l’espectacle de la sortida de sol. Davant tanta bellesa és inevitable recordar el famós vers molt recorrent a l’Odissea: “Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l'Aurora […]” (ἦμος δ᾽ ἠριγένεια φάνη ῥοδοδάκτυλος Ἠώς).

En la mitologia grega, Eos, Aurora al món romà, era la divinitat de l’alba (aurora en llatí), filla  dels titans Tia i d’Hiperió (literalment, “el que va per sobre”). Segons Homer, cada matí, dalt d’un carro, obre les portes del cel al seu germà Hèlios, el Sol, que abans era personificat pel seu pare Hiperió. També era germana de Selene (“la Lluna”). Amb un altre germà (Astreu) infantà Fòsfor (“el portador de la llum”, Llucifer al món romà) i els quatre vents: Bòreas (nord), Notos (sud), Euro (est) i Zèfir (oest).

Aurora (Reni)
Aurora (Reni)

 

L’Aurora, de Jean-Honoré Fragonard
L’Aurora, de Jean-Honoré Fragonard



Eos, l’enamoradissa
Eos era molt enamoradissa. En una ocasió s’uní amb Ares. Això no va agradar gens a l’altra pretendent del déu de la guerra, Afrodita, la qual castigà la seva rival a enamorar-se bojament de Titonos, un adolescent d’una gran bellesa. Eos no dubtà a demanar a Zeus la immortalitat del seu amant, però va oblidar-se de demanar-li l’eterna joventut. Així, mentre Eos es mantenia eternament jove i seductora, el pobre Titonos anava envellint-se. Finalment el convertí en cigala i el va tancar en una gàbia.

Porta d'Eos, primer lloc d'Espanya on es veu sortir el Sol (Cales Fonts, Menorca), obra de l'artista Francesc Calvet i Mota (Barcelona 1947 - Es Castell 2004)
Porta d'Eos, primer lloc d'Espanya on es veu sortir el Sol (Cales Fonts, Menorca), obra de l'artista Francesc Calvet i Mota (Barcelona 1947 - Es Castell 2004)


El prefix eo que trobam en el nom grec d’Aurora és utilitzat en paraules que al·ludeixen a fets o fenòmens que succeeixen al principi, a l’alba d’alguna cosa. Per exemple, una vegada desapareguts els dinosaures, en la història de la Terra començà un període en el qual foren molt importants les aus i els mamífers. Aquest és el període del Cenozoic (de καινός, "nou" + ζῶον, "animal"). Doncs bé, la primera part del Cenozoic és coneguda com a Eocè (“l’alba d’allò nou”).

Aurora i Apol·lo
Aurora i Apol·lo

La rosada, també dita rou, rovada o roada (“rocío” en castellà), que s’apreciam amb l’Aurora de dits de rosa no té res amb el seu epítet. Ve del llatí ros, roris i significa “plugim”, “aigua”. La seva arrel indoeuropea és ers- (“estar banyat”), d’on tenim també la planta romaní (< ros maris, “rosada de mar”), en castellà “romero”.

L'Aurora (William-Adolphe Bouguereau 1881)
L'Aurora (William-Adolphe Bouguereau 1881)


Aurora boreal

L'Aurora romana donaria nom a la famosa aurora boreal. Es tracta d’una resplendor que apareix al cel nocturn de les regions properes a les zones polars. S’origina a causa de l'impacte de les partícules de vent solar amb el camp magnètic de la Terra. A les latituds de l'hemisferi nord, se la coneix com a aurora boreal, un nom donat per Galileu  Galilei en honor a la deessa romana i el seu fill Bòreas, el vent del nord, de caràcter irritable. En canvi, a les latituds de l'hemisferi sud, se la coneix com aurora austral, en al·lusió a l’auster, el vent del sud. Normalment, es veuen més intensament durant les temporades de setembre a octubre i de març a abril.

Aurora boreal a Alaska
Aurora boreal a Alaska

L’hora d’Hèlios
Cada matí el germà d’Aurora, Hèlios (Ἡλιος, “sol”), sortia d’Orient (< orior “sortir”) muntant un carro d’or relluent tirat per quatre blanquíssims cavalls. Es disposava així a recórrer la volta celeste per tal d’il·luminar el món. Al vespre, un cop arribat a Occident (< occido “morir”), es deixava arrossegar pel corrent del riu Oceà, que el portava fins a Orient, on de bell nou iniciava el seu periple.

A finals del segle XIX es descobrí l’heli, element gasós, incolor, inodor i inert –se li posà aquest nom perquè és un dels més abundants al sistema solar. El déu Hèlios també donaria nom a l’heliocentrisme, doctrina que diu que el Sol és el centre del sistema solar.

Hèlios amb el carro solar. Metopa del temple d'Atena. British Museum. Londres.
Hèlios amb el carro solar. Metopa del temple d'Atena. British Museum. Londres.

El fill d’Hèlios era Faetó (< φῶς, “llum”), qui un dia li va demanar conduir el seu carro. Encara que Hèlios intentà dissuadir-lo, no ho va aconseguir. Un cop dalt del carro, el jove es va deixar portar pel pànic i va perdre el control dels cavalls. Primer va girar massa alt, de manera que la terra es va gelar. Després va baixar massa i la vegetació  s’assecà i es cremà. Així,  accidentalment, va convertir en desert la major part d’Àfrica, cremant la pell dels etíops fins al punt de tornar-la negra –la paraula grega etíops (αἰθίοπες), literalment “gent de cara cremada”, estava reservada només per als habitants de Núbia, al sud d’Egipte.

Apol·lo deixa el carro a Faetó (Nicolas Poussin 1635 Berlín, Staaliche Musen)
Apol·lo (abans Hèlios) deixa el carro a Faetó (Nicolas Poussin 1635 Berlín, Staaliche Musen)

La caiguda de Faetó (Jan)
La caiguda de Faetó (Jan)

El "cant de cigne" de Faetó
Davant aquell desastre, finalment Zeus es va veure obligat a intervenir colpejant el carro desbocat amb un raig. Tal actuació provocà la mort de Faetó, que s’ofegà al riu Erídan (Po). Les seves germanes, les helíades, que el ploraven, varen ser transformades en l’arbre àlber. I un amic seu anomenat Cicne es va entristir tant que els déus el varen convertir en cigne.

Apol·lo dotaria aquest animal d’una melodiosa veu, la qual cosa explicaria la llegenda segons la qual, en intuir la mort, el cigne entona un dolç cant –avui l’expressió “cant del cigne” es fa servir per designar l’última obra o actuació d’una persona o grup.

El mite de Faetó segons Quino
El mite de Faetó segons Quino
 

Hèlios, un déu violent
Hèlios patí la ira d’Afrodita, que no li perdonà que hagués confessat al seu marit Hefest que li posava les banyes amb Ares. La deessa de l’amor el féu enamorar d’una bella mortal, Leucòtoe. Així, una nit el déu solar entrà a la cambra del seu objecte de desig prenent la forma de la seva mare, Eurínome. Aleshores demanà a la resta de donzelles que les deixin soles. Fou en aquell moment íntim quan Hèlios li revelà la seva identitat i el seu amor. La jove, però, en resistir-s’hi, patí la violència del déu.

Leucòtoe, sofrint la violència d'Hèl·lios Antoine Boizot ,1702-1783
Leucòtoe, sofrint la violència d'Hèl·lios Antoine Boizot ,1702-1783


Escoltant aquella escena d’estupre hi havia Clítie, germana de Leucòtoe, que estava bojament enamorada d’Hèlios. De seguida va córrer a visar el pare. Aquest, com a càstig, enterrà viva Leucòtoe. De res serví que li digués que Hèlios l’havia posseït en contra de la seva voluntat.

Hèlios, amb els seus raigs, intentà treure la seva estimada de la sorra, però ja fou massa tard. Odià per sempre Clítie, la qual, desolada davant aquell menyspreu, va estar nou dies asseguda a terra, mirant el sol, sense menjar ni beure. D’aquesta manera, es transformà en heliotropi, la flor que sempre gira cap al Sol -avui Clítie també és el nom d’un asteroide.

Un heliotropi
Un heliotropi


Els moments del dia
En la història de la pintura, hi ha un artista que va voler captar l’essència del paisatge espiritual dels matins, que tan poèticament va descriure Homer. És l’alemany Philipp Otto Runge (1777-1810), que va morir amb tan sols 33 anys. Tal com recordava recentment Rafel Argullol al diari Ara, pertany, doncs, “a la fraternitat dels que van morir joves, d’aquells que, segons la màxima grega, eren estimats pels déus: Schubert, Mozart, Rafael, Leopardi.

'Der grobe morgen' ('El gran matí'), de Phillipp Otto Runge
'Der grobe morgen' ('El gran matí'), de Phillipp Otto Runge
 
Segons Argullol, Runge “va concebre allò que, uns decennis després, Wagner va anomenar Gesamtkunstwerk, obra d’art total. Goethe la va pensar des de la poesia, sobretot amb el Faust ; Wagner, des de la música, amb el drama musical. Runge la volia obtenir des de la pintura, mentre dialogava epistolarment amb el mateix Goethe sobre com arribar a la llum absoluta a través dels colors. El resultat va ser Els moments del dia, que integrava els moments del dia, les estacions de l’any, les etapes de la vida, la fugacitat i l’eternitat. En paraules d’Argullol, “és una pintura estranya, torbadora, i fins i tot una mica irritant. I no sabem si és el preludi d’una arcàdia o d’una catàstrofe”.

A partir del mite de Faetó, en aquesta entrada el dermatòleg Xavier Sierra dóna consells per evitar els efectes perniciosos del sol.

Articles del web relacionats:
Triomfadors amb síndrome d'Ícar
Bellesa apol·línia

Èdip no patia cap complex!

El pare de la psicoanàlisi, l’austríac Sigmund Freud (1856-1939), tingué ben present la mitologia grega. Va ser ell qui va encunyar el complex d’Èdip per al·ludir al desig sexual, del tot inconscient, envers la mare que sent tot ésser humà de sexe masculí entre els 3 i els 6 anys. Aquest desig el porta a odiar el pare, el qual és vist com un competidor per l’amor de la mare i una figura d’autoritat estricta. En la mitologia grega, però, Èdip va actuar de manera del tot inconscient.

Èdip és l’heroi tràgic per excel·lència de la mitologia grega. La seva recerca per la veritat li reportarà greus conseqüències. Així ho recreà magistralment Sòfocles en el seu Èdip Rei, considerada la primera gran investigació policíaca de la ficció occidental. Èdip era fill de Laios i Iocasta, reis de Tebes. A Laios l’oracle de Delfos li havia vaticinat que un fill el mataria i es casaria amb la seva dona. Alarmat per aquesta advertència, en néixer la seva criatura, ordenà a un fidel servent que l’abandonàs al bosc del Citeró amb els peus lligats.

Escena d'Èdip rei (1967)
Escena d'Èdip rei (1967)
 
El nadó va ser recollit per un pastor, que el va lliurar als reis de Corint, Pòlib i Peribea. Aquests el varen adoptar amb el nom d’Èdip (“peus inflats” en grec). En créixer, la seva força fou l’enveja dels seus companys que, per molestar-lo, li deien que era adoptat. L’insult el dolgué tant que anà a Delfos per sortir-ne de dubtes. I la resposta fou: “No tornis mai al teu país d’origen si no vols cometre l’assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare”. 
 
En sentir això, creient ser fill dels monarques de Corint, Èdip emprengué camí en direcció contrària, cap a Tebes. En una cruïlla, arran d’una disputa sobre la preferència de pas, matà Laios, ignorant que era el seu pare biològic. La segona part de l’oracle de Delfos també s’acabà complint. En arribar a Tebes, després d’haver desxifrat el famós enigma de l’esfinx, l’heroi grec es casà amb Iocasta, la vídua de Laios i mare biològica seva.

Èdip i l'Esfinx
Èdip i l'Esfinx

El pitjor, però, encara estava per arribar. Al cap d’uns anys, una pesta s’apoderà de Tebes i Èdip envià Creont (germà de Iocasta i oncle biològic seu) a Delfos per esbrinar la causa de la plaga. La pitonissa digué que les desgràcies acabarien quan els tebans expulsassin l’assassí de Laios. Aleshores Èdip interrogà l’endeví tebà Tirèsias sobre aquell crim. Aquest, però, per no agreujar la situació, li donà llargues. Aleshores el monarca sospità que l’endeví i Creont podien ser els autors de l’homicidi. Iocasta, però, li recordà que en un altre temps l’oracle dèlfic havia vaticinat que Laios moriria a mans del seu fill i, no obstant això, havia mort en un entreforc del camí de Delfos a mans d’un bandoler.
 
En sentir aquestes paraules, Èdip demanà més detalls sobre aquell fet, però es resistí a reconèixer-se l’assassí. Llavors arribà de Corint un missatger per comunicar-li la mort del seu padrastre, el rei Pòlib, i demanar-li que tornàs a la seva ciutat per ocupar el tron. Amb aquesta notícia, Èdip se sentí més alleugerat, ja que la primera part de l’oracle de Delfos no s’havia complert. Tanmateix, no volia tornar a Corint. Temia que es complís la segona part de la profecia, segons la qual cometria incest amb la seva mare, que ell continuava pensant que era Peribea i no Iocasta.

La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
 
El missatger de Corint, per tranquil·litzar-lo, li digué que ell no era vertaderament fill de Peribea i li relatà com havia estat recollit. Èdip hagué de rendir-se davant l’evidència. Ioscata, en adonar-se d’aquell incest tan abominable, es penjà. Èdip, en canvi, es tregué els ulls amb la punta d’una espasa per no veure els seus crims i fou desterrat per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop. En veure que només era acompanyat per la seva filla petita (Antígona), proferí malediccions contra la resta de la seva descendència (Etèocles, Polinices i Ismene). Al cap d’uns anys moriria a l’Àtica, a la ciutat de Colonos.
 
Tal com se'ns diu al final de la tragèdia de Sòfocles, Èdip és la demostració que fins al final no es pot cantar victòria. No debades, Èdip, que era l'enveja de tothom, acaba humiliat pels déus. En altres paraules, prest o tard, encara que les coses ens vagin bé, acabam patint alguna dissort. El complex d’Èdip, per tant, pot té a veure amb el seu relat mitològic. L’heroi tràgic es casà amb la seva mare sense saber qui era realment. En el complex encunyat per Freud, en canvi, el nin sap que el seu objecte de desig és la seva pròpia mare.

Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)
Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)

El mite d'Èdip també amaga la mort del pare en sentit metafòric a mans del fill. Es diu que un fill mata metafòricament el pare quan deixa d'estar sota la seva tutela i comença a decidir pel seu compte. Així ho reflecteix aquest fragment de la pel·lícula "Endevina qui ve a sopar aquesta nit" (1967)



En aquest anunci podeu apreciar el complex d'Èdip:



I aquí teniu una recreació del mite d'Èdip.
 
Bertolucci també recreà el mite d'Edip a la pel·lícula La lluna (1979).

Aquí teniu un interessant treball de recerca titulat "Una mirada clàssica a la psicologia actual". És d'Arnau Vilarrasa Barbero, de l'IES Narcís Monturiol (Figueres).

La tragèdia d'Èdip també serví d'inspiració a Woddy Allen per a la seva pel·lícula Poderosa Afrodita (1995):



Aquí teniu l'inici de la pel·lícula "Èdip rei", de Pasolini (1967):



Articles del web relacionats:
 - L'hora d'Antígona
Electra tampoc no patia cap complex!
L'esfínter de l'Esfinx

 
 


Els colors de la vida

La vida és plena de matisos. No tot és blanc o negre. Contínuament triam colors: quan ens vestim, quan votam un partit polític, quan ens tenyim els cabells, quan pintam casa nostra, quan ens compram un cotxe... A més, ens movem seguint tota una sèrie de codis de colors que ens envolten: a les línies de metro, als semàfors, als senyals de trànsit, a les pistes d'esquí, a les arts marcials...

Els colors són una de les primeres coses que aprenem quan som petits. Per a segons qui, però, apreciar-los pot ser una tasca impossible. És el cas dels daltònics, que tenen dificultats per destriar alguna sèrie de colors –aquest defecte genètic agafa el nom del físic i matemàtic John Dalton (1766-1844), que el patia.

D’altra banda, una de cada deu mil persones al món només hi veu en blanc i negre: tenen acromatòpsia (α privativa + χρῶμα, “color” + ὅψις, “vista”). És el cas de Neil Harbisson, un artista català d’ascendència anglesa. Fins als onze anys no li van diagnosticar aquesta anomalia. Ara fa servir una càmera que porta al front per conèixer els colors. Aquest dispositiu electrònic, que li funciona com a eyeborg, transforma en sons els colors. Neil Harbisson és el primer cyborg reconegut per un Govern –la paraula prové de cybernetic organism, contreta després com a cyberorganism i finalment com a cyb-org.

Neil-harbisson
Neil-harbisson




Sens dubte, el nostre primer referent policromàtic és l’arc de Sant Martí. Cada color amaga una història curiosa.

Verd
Ve de l’adjectiu llatí viridis, el qual deriva alhora de vir (“mascle”), paraula emparentada amb vis (“força”). Per tant, una cosa verda és “vigorosa, jove, plena de força”. Per això quan algú està verd en alguna cosa volem dir que no està prou experimentat. Derivats de verd són verdura, verger (hort amb varietat de flors i arbres fruiters), “verdugo” en castellà (en català botxí, que prové del francès boucher, “carnisser”) i verga (branca; inicialment el “verdugo” castellà feia servir una verga per assotar el condemnat a mort).

A Occident, el verd representa la llibertat i l’esperança. La natura ens allibera gràcies al seu color verd, tan present també en els moviments ecologistes. El vidre té una segona oportunitat en el contenidor verd. Un semàfor en verd indica que un pot passar. Igualment, una bandera verda a la platja ens avisa que l'aigua està en bones condicions per al bany. El verd, però –amb el permís del ministre de cultura Wert-, també té connotacions sexuals. Un acudit verd és un acudit obscè relacionat amb el sexe; i un vell verd és un home gran particularment pervertit o excitable. Curiosament, en els països islàmics el verd és un color sagrat que simbolitza l'amistat, la no- violència i la religió.

En grec verd és χλωρός, d’on tenim clor, clorofília (colorant verd dels vegetals) o clorosi (tipus d’anèmia).




Blanc
Ve d’una paraula germànica que vol dir “brillant”, “blanc”. En els vestits de núvia és el símbol de la puresa i de la innocència. Els ocells blancs com les cigonyes o els coloms personifiquen la felicitat i la pau. Les cases dels pobles mediterranis s'emblanquinen i també és el color preferit dels arquitectes contemporanis.

En llatí hi havia dues paraules per referir-se al blanc: candidus i albus. De candidus tenim candidat. Quan hi havia eleccions, qualsevol aspirant, a l'hora de fer campanya pel fòrum romà, havia de vestir una toga blanca com a sinònim de puresa i transparència. L'arrel de candidus també la trobam en altres paraules com cana i l’adjectiu candent, que s'aplica al metall vermell, tan brillant que gairebé és blanc.

Un altre derivat de candidus és candela, un cilindre de cera. I de candela tenim el diminutiu candeleta que empram en dir “esperar una cosa amb candeletes” en el sentit d’esperar-la amb ànsia. El folclorista Joan Amades, en el llibre Refranys i dites, proposa el següent origen d’aquesta frase proverbial: “Antigament era usada una candeleta per fixar la duració de diferents afers. En les subhastes era encesa una candeleta en començar i hom només podia fer ofertes mentre cremava. En els judicis l’acusat només es podia defensar durant el temps que cremava una candela, i, un cop acabada, els jutges dictaven sentència. La candeleta va, doncs, associada a la idea de l’ansietat, de la inquietud per conèixer una cosa de cabal interès».

La paraula albus, en canvi, la podem rastrejar en paraules com albat (criatura morta abans de tenir ús de raó; i, en sentit figura, ingenu, innocent), albí, àlber (arbre amb fulles blanques al revers), alba (primera claror del dia), albada (temps que transcorre des de trenc d'alba fins a sortida de sol) i àlbum. Originàriament, un àlbum era una pissarra blanca on els funcionaris romans escrivien els edictes. Actualment, un àlbum és un suport on s'aferren figuretes de colors: els cromos (<χρῶμα, “color”).

D’albus també tenim l’expressió in albis, que vol dir “quedar-se en blanc”. Prové de l’expressió cristiana dominica in albis deponendis (“diumenge en què s’han de deixar els [vestits] blancs”).  Al·ludia al diumenge que segueix al de Pasqua. Era el dia en què els neòfits, batiats dos dissabtes abans, deixaven les túniques blanques rebudes aleshores. N’hi havia, però, que les continuaven duent per falta de preparació o per mal comportament. Continuaven, per tant, in albis. Després aquesta expressió abreujada adquirí l’actual significat metafòric.

En grec, blanc ésλευκός, d'on tenim leucòcit, també conegut com a “glòbul blanc”. L’excés de leucòcits a la sang (αἷμα) provoca la malaltia de la leucèmia. Λευκός conté la mateixa arrel indoeuropea que altres paraules que ens han arribat a través del llatí com lluna, llum o lluir. Per referir-se a un blanc lluminós, el grec també té l’adjectiu γλαυκός, d’on deriva glaucoma, que és una malaltia dels ulls iniciada per una taca blanca en el globus ocular i que, a la llarga, pot provocar ceguera. 




Negre
Ve de l’adjectiu llatí niger, nigra, nigrum. Té mala fama: doblers negres, veure-ho tot de color negre, forats negres..... Els personatges més venjatius i malvats vesteixen de negre; els animals negres com els moixos són portadors de llegendes sobrenaturals, de mals presagis i de mort.

També tenim Nigèria, país de l’Àfrica occidental situat prop del golf de Guinea, i la nigromància. És l'art d'invocar els difunts per conèixer el futur. En un principi, però, es parlava de necromància (νεκρος, “cadàver” + μαντεια, “endevinació”). La paraula, tanmateix, seria modificada per niger a causa de la màgia negra. De niger també ve el verb denigrar, parlar malament d'algú, és a dir, tacar de negre la seva reputació.

En grec, el color negre rep el nom de μέλας, αινα, αν, d'on tenim melancolia o bilis negra. Segons la teoria dels humors d’Hipòcrates, aquelles persones amb més bilis negra eren propenses a la depressió. De μέλας també deriva melanina, que és el nom que rep el pigment fosc responsable del color de la pell, del pèl i de l’iris dels ulls dels mamífers.

Una variant del negre és el “fosc”, en grec μαῦρος, d’on tenim moro (magrebí) antic habitant de Mauritània -pel seu color de pell-, i  amaurosi (+ α privativa), afebliment o pèrdua total de la visió.


Taronja
És d'origen indopèrsic i fa referència al color de la fruita que porta el mateix nom. És el color del budisme. Representa la transició: la primera llum del dia és taronja, així com també els intermitents. Un semàfor en taronja ens avisa d’un canvi que s’ha de prendre amb precaució. El mateix passa amb els cons que interrompen el trànsit, els peatges, les sirenes o les flames del foc. Fins i tot els condemnats del corredor de la mort vesteixen granotes taronja. I la tardor, transició de l'estiu a l'hivern, també és vesteix de tons taronja. No sabem, però, si els pèl-rojos també són persones de canvi permanent.



Tenint en compte tot plegat, no degué ser casual que la revolució ucraïnesa que el 2004 va aconseguir canviar el govern corrupte d’aquell país fos coneguda com la revolució taronja. D’altra banda, tenim la pel·lícula La taronja mecànica, de Stanley Kubrick (1971). El títol té l'origen en una expressió anglesa que designa algú molt estrany. Arran d’aquesta pel·lícula, la selecció holandesa liderada per Johan Cruyff també fou coneguda com “la taronja mecànica” –la indumentària taronja dels jugadors també hi ajudava.

La taronja mecànica (1971)
La taronja mecànica (1971)


Marró
Ve del mot francès marron, que denomina un tipus de castanya. És el color més comú, el que es troba més fàcilment, i per això és poc apreciat. El trobam en els cartrons, excrements, deserts o la fusta. També és el color de la pobresa, de la terra, dels camperols i dels pidolaires.

El mot "marró" és present en diverses frases fetes: es parla de "menjar-se el marró" com una cosa desagradable de fer. A la xocolata, encara que sigui de color marró, se li atribueixen efectes beneficiosos; és antidepressiva i antioxidant.



Rosa
És la paraula més popular de la primera declinació llatina: rosa, rosae. És impossible associar sentiments negatius amb el color rosa. Fins i tot s'ha comprovat que és molt més difícil barallar-se amb algú vestit de rosa que fer-ho amb algú que va de vermell. El rosa, per tant, ens remet a la dolçor, ens torna dèbils –la gent gran té les galtes de color rosa.

És un color que sempre és positiu, sinònim d'optimisme: la novel·la rosa sempre acaba amb un final feliç i la premsa rosa és plena de personatges amb glamur i sofisticació que viuen la vida en rosa. Hi ha força expressions positives que utilitzen el rosa: “veure les coses de color de rosa" o "estar com una rosa".

Els xiclets i les llepolies també són roses. En canvi, hi ha pocs animals de color rosa: els porcs, els flamencs i la mítica "pantera rosa". Durant la dècada del 1970, el rosa es va convertir en el símbol de l'orgull gai. Curiosament, al Japó s'anomenen pel·lícules rosa les pel·lícules porno.

Un variant del rosa és el color magenta (tirant a fúcsia). Va ser sintetitzat per a la primera vegada el 1858 pel químic francès François-Emmanuel Verguin. Li posà aquest nom en honor a la victòria dels aliats francopiemontesos sobre l'exèrcit austríac a la Batalla de Magenta, ocorreguda el 4 de juny de 1859 durant la segona guerra de la independència italiana.





Blau
És d'origen germànic, a diferència del castellà “azul”, que deriva de l’àrab. El cel i el mar són blaus. És un color que ens dóna confiança. A qui confiam la reparació del nostre cotxe? A un mecànic vestit de blau. A qui confiam la nostra seguretat? Als cossos policials amb uniformes blaus. Els polítics també es vesteixen de blau per donar confiança. És el color dels partits de dretes –als Estat Units el Partit Republicà, considerat de dretes, també s’ha apropiat del blau.

Una de les peces de vestir més universals, els texans, també és d’aquest color. En anglès són coneguts com a blue jeans. Foren dissenyats a finals del segle XIX als EUA per vestir vaquers i miners. El blau també és el color dels prínceps, a qui se’ls atribueix tenir sang blava perquè abans, en no treballar exposats al sol, se’ls veia més les venes blaves en la seva pell blanca.

Curiosament, en anglès, una expressió per dir “estic deprimit” és I feel blue (literalment, “me sent blau”). Deu ser per això que el gènere jazzístic blues té uns ritmes una mica depressius. En grec, blau és κύανος, d’on tenim el compost químic cianurcianosi, que és una malaltia que es caracteritza per la coloració blava de la pell o de les membranes mucoses.



Vermell
Agafa el nom del llatí vermis (“cuc”), que era d’on s’extreia aquest color. La sang és vermella, així com també l’infern i la poma que va mossegar Eva i per la qual vàrem ser expulsats del paradís. El vermell també és el color de la Creu Roja, del nas dels pallassos, però també de la revolució, els moviments obrers i el comunisme. I com a reclam publicitari, el vermell és el color més utilitzat.

L'ús del vermell és ple de tòpics que no són reals: la capa vermella no és el que atreu el toro; el telèfon vermell no existia, era una línia de comunicació entre els Estats Units i l'URSS durant la guerra freda, i les flors vermelles no són les que més atreuen els insectes.

El vermell tirant a groc rep el nom de roig, derivat del llatí ruber, -bra, -brum. D’aquest ètim tenim ruboritzar-se, sinònim d’avergonyir-se, ros, rubicund, el color robí o roure per les seves fulles vermellenques –la força d’aquest arbre donà el verb corroborar sinònim de ratificar amb força. De ruber també tenim rovell, un òxid de color vermell, que, en clau metafòric, també s’empra per al·ludir a la gema de l’ou; d’aquí que diguem el rovell de l’ou.

Menció especial mereix el mot rúbrica. En un primer moment, la rubrica era el nom que rebia el títol d’un capítol, generalment de lleis, escrit en vermell per destacar-lo. Posteriorment, els artistes de còdexs de l’edat mitjana anomenaren rubrica a la lletra inicial de cada capítol feta amb molts d’ornaments. Tractant-se d’un segell personal de cada artista, amb el temps rubrica passaria a significar signatura.

Els dibuixos que en època medieval serviren per decorar les lletres inicials (rubricae) reberen el nom miniatures. Solien ser de tots colors, encara que predominava el vermell, fet a base de pols de minium (“vermelló”), terme llatí per a l’òxid de plom. A partir del segle XVIII, per influència de l’adverbi minus (“menys”), miniatura deixà de significar il·lustració per al·ludir a una cosa petita. El riu Miño, a Galícia, també agafa el nom de minium, segurament pel color vermelló del seu fons.

En grec, vermell és ἐρυθρός, d’on tenim eritròcit (+ κύτος, “cavitat”), que és la cèl·lula sanguínia dels animals de sang vermella. Altres derivats seus son eritema (inflamació de la pell amb taques vermelles) o Eritrea, país d’Àfrica nord-oriental, que limita amb el Sudan a l’oest i amb Etiòpia al sud -les aigües que banyen les seves costes de l’est foren conegudes com a Mar d’Eritrea, avui formen part de l’oceà Índic. En grec també trobam el terme κιρρός (“vermellenc”), que ens ha donat cirrosi, malaltia del fetge caracteritzada precisament per una granulacions “vermellenques”.

Hi ha nombrosos llocs del món que fan referència al vermell o al roig en el seu nom: el barri vermell d'Amsterdam, el mar Roig, la plaça Roja de Moscou o el planeta vermell, Mart.



Groc
Ve del grec κρόκος (“safrà”). És un color que s'estima o s'odia. A la premsa sensacionalista també se l'anomena premsa groga. El groc és el color de l'avarícia i la ira, i també és símptoma de malaltia. Quan ens enfadam, la bilis ens fa tornar grocs. Van Gogh, de caràcter malaltís, va ser un obsés del groc i va pintar compulsivament en groc fins a la mort. En aquest enllaç el dermatòleg Xavier Sierraexplica els motius d'aquesta obsessió.

El groc també és el color delsindesitjables: els nazis obligaven els jueus a portar una estrella de David groga cosida a la roba. I en el món teatral, és un color maleït perquè, segons la rumorologia, Molière, el gran dramaturg francès del segle XVII, va morir vestit de groc mentre actuava en un escenari. Per contra, per als xinesos, el groc és el color més important perquè consideren que l'origen de la civilització xinesa prové del riu Huang He o riu Groc.

En grec clàssic hi ha dues paraules per referir-se al color groc: ἴκτερος, d’on tenim icterícia (malaltia caracteritzada per la forta pigmentació groga de la pell) i ξανθός, d’on tenim xantodont, que implica tenir les dents (ὀδούς) grogues, i xantodèrmia (coloració groguenca de la pell pròpia d’una patologia dermatològica coneguda com a xantomatosi). Una variant del groc és l’ “ocre” (ὠχρός), present en el terme ocràsia, malaltia de les fulles dels vegetals que les deixa groguenques. El pintor holandès Van Gogh tenia una obsessió patològica pel color groc. 


No hi ha dubte, doncs, que els colors inunden les nostres vides. Gairebé tots serveixen per definir alguna situació quotidiana. Al programa “Mira per on” d’IB3 (capítol número 18) ens n’ofereixen un bon exemple: “Un home gris va passar la nit en blanc, s’emprenyà tant que, en sortir al carrer, es trobà amb un amic i li pegà un cop, deixant un ull blau. L’altre també s’emprenyà i començà a posar-lo verd. De llavors ençà es duen bandera negra. I és que tots dos són de pinyol vermell. És clar, això pels amics és un bon marró. I és que, en parlar, no tot és de color de rosa, sinó que n’hi ha de tots colors”.

Un homenatge als colors amb la cançó "She is a Rainbow", de The Rolling Stones. Sensacional:


I aquesta cançó és titula "M'agraden els colors", de Sanjosex:



Per acabar, tan sols podem dir, en castellà, “Colorín Colorado, este cuento se ha acabado” i gaudir de la cançó de Joan Miquel Oliver Hansel i Gretel



I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/10/2013) per parlar sobre les etimologies dels colors:




Aquí teniu la cançó "Colores Colours" de Mocedades i Donovan (1986):

 

Peus pedants

Els peus (del llatí pes, pedis) han marcat grans fites de la humanitat. Hi va haver un moment en què deixàrem de ser quadrúpedes per ser bípedes. El 1969 dos peus ens bastaren per arribar fins a la Lluna. Aquella expedició fou qualificada per l’astronauta nord-americà Neil Armstrong com “un petit pas per a l'home, però un gran pas per a la humanitat". Des d’aleshores tothom el tingué en un pedestal. D’altres, en canvi, el pogueren considerar un pedant, apel·lant per ventura al significat originari del mot.

Pedant és un italianisme importat el 1535. En els seus orígens al·ludia al soldat d’infanteria, és a dir, un soldat de peu. Amb el temps, però, aquest terme serví per anomenar els mestres de gramàtica ambulants que eren contractats per ensenyar els nins a les cases i els acompanyaven constantment a peu pel carrer. Esdevingué així la versió romànica del pedagog grec (παιδαγωγός), l’esclau que conduïa (αγω) els nins (ὁ παῖς, παιδός) a l’escola. Amb el temps, la paraula pedant passà a designar aquelles persones que fan ostentació de saber o erudició, tenint-ne o no. En paraules de Miguel de Unamuno, “un pedant és un estúpid adulterat per l’estudi”.

Durant l’edat mitjana els soldats d’infanteria també foren coneguts com a peons; després, el terme adquiriria el sentit figurat de treballador de rang inferior. I d’aquí que el sou d’un obrer en el camp durant un dia s’anomenàs peonada. Un altre tipus de soldat d’infanteria fou el pioner, paraula que ens ha arribat a través del francès. Era l’encarregat d’avançar-se, a peu, a la resta per explorar un territori i preparar així el camí a la resta. Avui es tracta d’un sinònim de capdavanter en qualsevol activitat.

El llatí pes, pedis ens ha donat altres paraules com pedal, pedani, peatge, pedestre, expedir, expeditiu, supeditar (qui es col·loca sota els peus d’algú se supedita), poll (aquest insecte no deixa de ser un peuet, pediculus) o el crustaci percebe (< pollex, -icis, “polze” + pes, pedis, per la semblança amb un polze adherit com un peduncle a les roques). El percebe també és conegut com a peu de cabra.

Un altre derivat de pes, pedis és el verb impedir, que té una història etimològica curiosa. A l’Antiga Roma als presoners se’ls posava una trava als peus perquè no poguessin escapar. Aquesta trava s’anomenava pedica, la qual cosa els “impedia” avançar. El conjunt de motxilles que portaven els soldats en les seves expedicions era conegut com la impedimenta; no debades, l’excés de pes podia esdevenir un “impediment”. Per influència del francès, impedir ens ha arribat també amb la  forma d’empatxar i el seu contrari despatxar (inicialment, “enviar ràpidament”), que en castellà també donà “despejar” (en català, aclarir-se, escampar-se).

Paraules amb pedigrí
De l’anglès també ens ha arribat un altre derivat de pes, pedis: pedigrí. És un mot, però, d’encunyació francesa i prové de quan, durant l’edat mitjana, Anglaterra estava sota dominació normanda. Ve de l’expressió pied de grue (“peu de grua”). Els primers criadors anglesos de cavalls empraven a manera d’arbre genealògic una marca de quatre ratlletes semblant a la petjada d’una grua. Avui el pedigrí fa referència a la genealogia d’un animal de raça.

Grua, les potes de la qual originaren el mot
Grua, les potes de la qual originaren el mot "pedigrí"

 

Un ca amb pedigrí
Un ca amb pedigrí


Curiosament, en grec grua és γέρανος, que ens ha donat la planta gerani perquè el seu fruit recorda el bec d’aquest ocellot –el seu homònim llatí (grus) serviria alhora per batejar la famosa màquina elevadora, la grua.

El fruit del gerani recorda el bec de la grua grega
El fruit del gerani recorda el bec de la grua grega

En castellà hi ha paraules derivades de pes, pedis que no tenim en català. És el cas de “peatón” (= vianant), “rodapié” (= entornpeu), “apear-se” (= baixar), “pezón” (en català mugró; deriva de pecciolus, “peuet”) o “tentempié” (=piscolabis o refrigeri; prové de “tente en pie”).

Amb totes aquestes paraules hem d’anar alerta a pecar, és a dir a “travelar” . I és que darrere del pes, pedis llatí trobam l’arrel indoeuropea *ped- (“peu”), present també en pecar.

Investigar petjades
Investigar també és una altra paraula que fa olor a peus. Deriva del llatí vestigium (“planta del peu”), que ens donaria el cultisme vestigi per referir-nos al “rastre d’alguna cosa o d’algun fet”. Amb la seva accepció més antiga, investigar significava “observar les marques deixades pels peus”, “seguir les petjades”. Amb el temps prendria el significat d’ “indagar”.

Un sinònim de vestigi és rastre, derivat del llatí rastrum (“senyal”, “petjada”), que alhora prové del verb radere (“raspar”), d’on tenim arrasar. Rastrum també ens donà rastell, una eina del camp amb dents que, en passar-la per damunt un superfície, hi deixa marques, rastres. Un altre derivat seu és el “Rastro”, el famós mercadet de Madrid –per imitació, altres llocs també el tenen. Segons una versió, estant situat prop d’un escorxador, el nom és a causa del rastre de sang que quedava en el carrer en arrossegar el bestiar fins al seu tràgic destí.

Pedicur o podòleg?
Parlant de peus, el món es divideix entre llatinistes que van al pedicur (< pes, pedis) o al callista (< callum, “durícia”) i hel·lenòfils que prefereixen anar al podòleg. Aquesta darrera paraula conté l’homòleg grec de pes, pedis, que és πούς, ποδός. La seva llista de derivats també és força llarga:

- miriàpodes: insectes de deu mil (μυρίος) peus.
- artròpodes: insectes, com les aranyes, amb potes articulades (τὸ ἄρθρον, “articulació) i simètriques en ambdós costats del cos.
- pop: l’anglès octopus és més fidel a l’etimologia, ja que reflecteix els vuit tentacles de l’animal.
- antípodes: dit de la persona que ocupa en la Terra un punt diametralment oposat respecte a una altra; i per extensió, persona o cosa diametralment contrària, pel caràcter o la natura, a una altra.
- pòlip (+ πολύς, “molts”), sinònim de tumor.
- podi. En castellà ad + pòdium donà “apoyo”. Aquest podium també el trobam en l’expressió “montar un poyo”, sinònima de muntar un escàndol. Originàriament el “poyo” –no confondre amb l’au “pollo”- era un faristol o podi portàtil que muntaven alguns oradors ambulants –això passà sobretot durant el segle XIX en l’àmbit polític. Tanmateix, avui la Real Academia Española també admet “pollo” en la locució “muntar un pollo”.

"Montar un poyo"


Si parlam del cos humà, no podem concebre els peus sense les cames, en grec τό σκέλος. D’aquesta paraula prové precisament el terme isòsceles, dit dels triangles i dels trapezis (< τράπεζα, "taula") que tenen dos costats iguals (ἴσος), tal com les nostres cames.

Aquí teniu un llistat d'expressions fetes que inclouen la paraula peu.

Dies divins

Els sumeris foren els artífexs d'ajuntar els dies en grups de set, el que en llatí es conegué com a septimana. Es creu que la setmana de set dies sorgí del fet d'observar els cicles lunars; no debades, les fases de la Lluna (plena, minvant, nova i creixent) duren set dies cadascuna. La suma d’aquestes quatre fases dóna 28, de manera que no és d’estranyar que mes (mensis en llatí) provengui del grec ὁ μήν, μηνός (“lluna”). 

Set, un número màgic
El set de la setmana és un número màgic present en moltes cultures de l’antiguitat: els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set pujols de Roma, els set famosos reis de Roma, els set pecats capitals, els set colors de l'arc de Sant Martí, les set vides d'un moix, les set notes musicals o els set nans de la Blancaneus. La Bíblia també ens diu que Déu va crear el món en set dies –el darrer se’l reservà per descansar. 
A causa de la difusió del cristianisme, la divisió del temps en setmanes de set dies es conegué a Grècia i després a Roma.

Seguint la tradició oriental, a la capital del Laci els dies foren consagrats a cadascun dels astres (planetes) més visibles en el firmament, que alhora ja portaven el nom d'alguna divinitat. La visió geocèntrica dels primers temps féu considerar també com a planetes la Lluna i el Sol. Cadascun d’aquests dies era aprofitat intensament. Així ho demostra la paraula jornal, que era el salari, generalment en forma de menjar, que rebia un esclau per la feina que havia fet durant el dia (diurnus), de sol a sol.

El dies llatí, que era una paraula tan masculina com femenina, també ens donaria diürn i quotidià (< quot, “tants com”) i, en castellà, “hoy” (< hoc dies, “en aquest dia”). En grec dia és ἡμέρα, d’on tenim hemeroteca, efímer, efemèride o Decameró.

Com que en llatí es podia dir indistintament dies Lunae que Lunae dies, en algunes llengües romàniques els noms dels dies de la setmana acaben en –di. És el cas del francès, excepte el diumenge, que comença per di- (lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche) i l'italià, excepte el dissabte i el diumenge (lunedi, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato, domenica). Però en altres llengües llatines, com ara el castellà, el romanès, l'aragonès, el cors, el sard o l'asturià, ni comencen ni acaben per di.

Els dies de la setmana i els planetes
Els dies de la setmana i els planetes

Dilluns
El dilluns fou consagrat a la Lluna (Lunae dies). Fora de les llengües romàniques, l'anglès Monday ("dia de la lluna") i l'alemany Montag també coincideixen amb la denominació romana. Per als qui odien els dilluns aquí teniu la famosa canço I don't like mondays de The Boomtown Rats:


Dimarts
El dimarts fou consagrat a Mart (Martis dies), déu de la guerra, fill de Zeus i Hera. L'anglès Tuesday ret culte a Tiw, déu nòrdic també de la guerra. Igualment, l’alemany Dienstag està dedicat al mateix déu amb el nom de Donar. 

Mart (Velázquez)
Mart (Velázquez)



Dimecres
Dimecres fou consagrat a Mercuri (Mercurii dies), Hermes grec. L'anglès Wednesday pren el nom del déu anomenat pels escandinaus Odin o Wotan, déu de la mort i de la saviesa –diferent és l'alemany Mittwoch ("dia del mig"). 


Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)
Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)

Dijous
Dijous està consagrat a Júpiter (Iovis dies), el patriarca olímpic (Zeus grec). És el déu del cel i dels fenòmens atmosfèrics. El seu principal atribut és el llamp, de manera que no és estrany que dijous en anglès sigui Thursday (dijous); és un nom que deriva de Thor, el déu del tro en la mitologia nòrdica (curiosament, en anglès tro és thunder). Els alemanys li diuen Donnerstag (literalment, el "dia del tro").

Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811
Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811

 

Júpiter d'Esmirna (150 dC)
Júpiter d'Esmirna (150 dC)



Divendres
El divendres està consagrat a Venus (Veneris dies), Afrodita grega, la deessa de l'amor i la bellesa. L'anglès Friday i l'alemany Freitag estan dedicats a Freia, la deessa de l'amor i la fertilitat en el panteó nòrdic.

Venus somrient (Dalí)
Venus somrient (Dalí)

Dissabte
Inicialment, el dissabte està consagrat a Saturn (Saturni dies), Cronos grec –així ho recull encara l'anglès Saturday. A partir del segle IV, proclamat el cristianisme com la religió oficial de l'Imperi romà, fou rebatiat com a sabbatum en homenatge al dia de descans jueu, el shabbat –que ens ha donat també l'expressió any sabàtic. L’alemany Samstag també tendria el mateix origen.

A l'Èxode, 20, 8, la Bíblia diu: "Recorda't de santificar el dia del dissabte". Per al judaisme, el shabbat és el setè dia de la setmana en què Deu descansà després d'haver creat la humanitat. És, per tant, un dia festiu en què està prohibit treballar. Durant l'edat mitjana els jueus conversos solien netejar les seves cases un dissabte per demostrar públicament la seva fe; d'aquí vendria l'expressió "fer dissabte".

Saturn devorant el seu fill (Goya)
Saturn devorant el seu fill (Goya)


Per als jueus d'Israel la setmana encara comença el dia següent al dissabte, és a dir, el diumenge. Els portuguesos i els anglesos també segueixen aquest corrent; per als musulmans, en canvi, el primer dia de la setmana és el dissabte, ja que el divendres era el dia que, segons la tradició, Mahoma va rebre el llibre sagrat del Corà de l'Arcàngel Gabriel.

Diumenge
En un principi estava dedicat al Sol (Solis dies), denominació que perviu en l'anglès Sunday i l'alemany Sonntag. El 321 Constantí el Gran, l'emperador que vuit anys abans havia deixat de perseguir els cristians amb l'Edicte de Milà, decretà que l'últim i el més important dia de la setmana no era el dissabte, sinó el diumenge, que seria el nou dia de descans setmanal dedicat al Senyor (dies dominicus); no debades, va ser el dia en què Jesús va ressuscitar.

Hèlios desperta els déus
Hèlios desperta els déus


En la mitologia grega, el Sol era personificat pel déu Hèlios (Ἡλιος), d'on ve heliocentrisme –després el seu rol seria assumit pel déu Apol·lo. Hèlios era fill del tità Hiperió i, per tant, germà de Selene ("Lluna") i Eos ("Aurora"). Cada matí Hèlios sortia d'Orient

Portuguès, la rara avis romànica
El portuguès, essent una llengua romànica, només ha conservat el shabbat (sábado) i el dies dominica (Domingo), mentre que, per influència de l'àrab, ha optat per donar un nom numeral a la resta dels dies (Segunda-feira per al dilluns, Terça-feira per al dimarts i així successivament). Això és així perquè al segle VI un bisbe va decidir eliminar les denominacions llatines tradicionals que feien referència a déus pagans. El gallec, per la seva banda, té una doble denominació per als dies de la setmana. D'un costat té la portuguesa i, de l'altra, la que equival a l'espanyola (luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo).

Articles del web relacionats:
I amb la menopausa s'acaba la Lluna
Les històries que amaguen les estrelles. L'origen mitològic dels signes del zodíac a l'antiga Grècia.

L'androgin i el mite de l'amor romàntic

L’amor romàntic és un amor passional que vincula la passió amb la felicitat. El binomi queda plasmat en el matrimoni, on la dona s’entrega incondicionalment a l’home. Actualment aquest model sentimental, avui hegemònic a Occident, té els orígens a l’antiga Grècia, en el mite platònic de la mitja taronja, conegut també com el mite de l’androgin o de les ànimes bessones. 

Segons explica Plató en el seu llibre El Banquet (segle IV aC), antigament la naturalesa humana estava formada per tres gèneres: el masculí, el femení i un de caràcter bisexual anomenat androgin (γυνή, “dona” + ἀνήρ, “home”). Cadascun d’aquests éssers era doble i amb forma rodona. Tenien quatre mans, quatre peus, dos rostres col·locats l’un contra l’altre i, per descomptat, dos sexes. En el cas del mascle, els dos sexes eren masculins; en el de la femella, femenins; i en el cas de l’androgin, un era masculí i l’altre femení. D’altra banda, la seva forma circular indicava el seu origen: el mascle era fill del Sol, la femella, de la Terra; i l’androgin, de la Lluna.

Figura de l'androgin
Figura de l'androgin

 

Androgin
Androgin

Un dia aquestes criatures es rebel·laren contra els déus, i Zeus, com a càstig, els partí per la meitat. Des d’aleshores, les dues meitats que formaven cadascun dels tres éssers se cerquen. D’aquesta manera, ens trobam que, en l’homosexualitat masculina, els homes se cerquen entre ells; en la femenina, les dones; i en l’heterosexualitat, que correspon a l’ésser de l’androgin, són els sexes oposats qui se cerquen.

Aquest vídeo explica molt bé el mite de l’androgin segon El banquet de Plató:



Lluny de ser un hermafrodita, avui en dia un androgin es una persona que, físicament, juga amb la seva ambigüitat sexual. No necessàriament són transsexuals, és a dir, no són individus que senten que el seu sexe aparent és un error de la natura i, per tant, desitgen fer-se un canvi de sexe. A les passarel·les, l’androgin més famós és el model bosnià Andrej Pejic, de 23 anys. 

Andrej Pejic
Andrej Pejic





A Hollywood, l’androgin per antonomàsia és l’actriu britànica Tilda Swinton:

Tilda Swinton
Tilda Swinton


El 1999, a la pel·lícula Boys don’t cry, l’actriu nord-americana Hillary Swank també s’aprofità de la seva ambigüitat sexual per interpretar una al·lota que volia ser un al·lot. El paper li valgué un Òscar:

Hillary Swank
Hillary Swank


A casa nostra, Bimba Bosé, la neboda del cantant Miguel Bosé, encaixava a la perfecció dins els paràmetres de l’androgin:

Bimba Bosé
Bimba Bosé


Hi ha qui considera que el cantant andalús Falete també és un androgin. D’altres, però, el veuen més com un homosexual a qui li agrada vestir-se de dona.

Falete
Falete


Un altre possible exemple d'androgínia serien les dones barbudes que pateixen la Síndrome d'Ovari Poliquístic. És el cas de la jove britànica Harnaam Kaur, que ja decidit no tallar-se la barba perquè la seva religió no li ho permet.

Harnaam Kaur
Harnaam Kaur


Precisament, a la propera edició d'Eurovisió, que se celebrarà aquest mes de maig a Copenhague, Àustria tendrà com a representant un transexual amb barba, Conchita Wurst:

Conchita Wurst
Conchita Wurst

Interpretació del mite de l’androgin
Mitjançant el mite de l’antrogin, Plató explica la diversitat de la sexualitat humana. També, però, projecta la idea que les persones necessitam ser estimades per recuperar la plenitud perduda. La mateixa idea ressuscità el mite de l’amor romàntic al segle XIX. Contra aquest concepte determinista i patriarcal d’amor s’han alçat nombroses veus feministes. Al seu parer, és un model que impedeix a les dones assolir la seva plena autorealització i autonomia -la seva pitjor cara és la violència de gènere.
 
El filòsof Miquel Àngel Ballester fa les següents consideracions sobre l’amor romàntic al diari Ara Balears (03/12/2017):
 
“L’amor romàntic ha arrelat profundament en l’imaginari col·lectiu i s’ha convertit en un model universal que es transmet de generació en generació a través de l’art, la publicitat, la literatura i el cinema. Segons la crítica feminista, les dones que idealitzen l’amor acaben desenvolupant un excés de tolerància cap a la parella, assumint un excés de responsabilitat en l’èxit o el fracàs de les seves relacions. L’amor romàntic sol anar acompanyat de promeses d’amor etern i exigències d’exclusivitat. Des d’una perspectiva feminista, l’amor romàntic afavoreix les relacions possessives, basades en conductes de gelosia i control, i, per tant, provoca conflictes i situacions de violència. Les feministes rebutgen l’amor romàntic perquè convida les dones a ser dependents emocionalment, obedients i submises.
 
El feminisme proposa altres relacions alternatives de viure l’amor, més igualitàries i obertes, com les relacions poliamoroses. La filòsofa feminista Simone de Beauvoir (1908-1986), a la seva obra El segon sexe, proposa que l’amor vertader se sostingui sobre la llibertat i el reconeixement mutu. Segons Beauvoir, el dia que la dona s’afirmi a si mateixa a través de l’amor, es convertirà en font de vida i no en perill de mort”.
 
Per reflexionar sobre l’amor romàntic, aquí teniu uns fragments d’una entrevista del diari Ara Balears (03/12/2017) a Begoña Marugán, doctora en Sociologia i professora de Sociologia del Gènere i de Sociologia del Treball a la universitat Carlos III de Madrid. L’entrevista és feta pel mateix Miquel Àngel Ballester:
 
Pensau que l’amor romàntic és un instrument poderós en la construcció de la desigualtat?
Sí, clarament. L’amor romàntic és un element de domini, que determina que el recorregut professional de les dones es vegi limitat a trobar un bon marit i casar-se. Aquesta concepció de l’amor contribueix que les dones que fracassen en les relacions de parella se sentin culpables, perquè entenen que el seu destí com a dones és tenir un company. La norma social és viure amb parella, preferentment masculina. Ens han ensenyat a viure les relacions afectives d’una determinada manera, i no perquè biològicament tinguem un instint afectiu més desenvolupat que els homes. Si no et va bé amb la teva parella, la resta de la societat et considera una fracassada. 

Existeix una relació directa entre la concepció de l’amor i les seves pràctiques més íntimes i la submissió i l’obediència de les dones a la seva parella?
Sí, crec que tenim un problema greu amb l’amor romàntic, amb la idea que hem de ser la mitja taronja i que ens hem de completar amb la companyia d’un altre. Si la dona és una meitat, com prens decisions? On és la teva autonomia? On és la teva capacitat de respecte? On és la capacitat de créixer junts com a parella i evitar ser anul·lada? El problema fonamental és que en el fons volem viure en parella. Les tesis doctorals que he dirigit posen en evidència el fet que les dones volem ser autònomes, independents i lliures, però sense renunciar a viure en parella. Hauríem de ser capaces de construir altres relacions amoroses molt més igualitàries i lliures. No dic que hàgim de renunciar a l’amor, sinó que hem de ser capaces de rompre amb una idea d’amor que ens sotmet a la voluntat dels homes.
 
Quines pràctiques socials relacionades amb l’amor i els sentiments us semblen més danyoses per a la igualtat i el respecte sexual?
El tema de la violència no s’hauria d’abordar només des de la dona com a víctima, sinó també des d’un marc més ampli, com ara a través dels bons tractes. Jo intentaria pensar en models positius, en exemples de bones pràctiques. Cal construir referents positius de bons tractes en general, no només en l’àmbit privat, sinó també en el treball i en altres entorns quotidians.
 
Què es pot fer per superar el mite de l’amor romàntic i pensar les relacions de parella amb perspectiva de gènere?
Em sembla important donar a conèixer que l’amor romàntic no ha existit sempre, que és una creació nova, que apareix al segle XIX i que, a més, no és l’únic model d’amor possible. El greu problema que té el feminisme és que no hi ha hagut un matriarcat que ens digui com hem de fer les coses. Sempre hem viscut dins un patriarcat. Per això, haurem d’experimentar noves pràctiques, aprenent de l’assaig i l’error. Les estadístiques ens diuen que s’estan produint canvis en les relacions de parella, que cada vegada hi ha més parelles de fet i més relacions que no impliquen convivència, entre persones que viuen soles i mantenen una relació de parella separant convivència i afecte. Per viure relacions menys opressores cal aprendre a rompre amb els vincles de parella que generen dependència.


El mal que ha fet el mite de la mitja taronja
Sobre el mal que ha fet el mite de la mitja taronja aquí teniu un text atribuït a John Lennon:

“Ens van fer creure que el “gran amor”, només passa una vegada, generalment abans dels 30 anys. No ens van explicar que l’amor no és accionat, ni arriba en un moment determinat. Les persones creixen a través de la gent. Si estem en bona companyia, és més agradable.

Ens van fer creure que cada un de nosaltres és la meitat d’una taronja, i que la vida només té sentit quan trobem l’altra meitat. No ens van explicar que ja naixem sencers, que ningú a la vida mereix carregar a l’esquena, la responsabilitat de completar el que ens falta.

Ens van fer creure en una fórmula anomenada “dos en un”: dues persones pensant igual, actuant igual, que era això el que funcionava. No ens van explicar que això té nom: anul·lació. Que només sent individus amb personalitat pròpia, podrem tenir una relació saludable.

Ens van fer creure que el casament és obligatori i que els desitjos fora de terme, han de ser reprimits. Ens van fer creure que els bonics i prims són més estimats.

Ens van fer creure que només hi ha una fórmula per ser feliç, la mateixa per a tots, i els que escapen d’ella estan condemnats a la marginalitat. No ens van explicar que aquestes fórmules són equivocades, frustrenles persones, són alienants, i que podem intentar altres alternatives.

Ah, tampoc ens van dir que ningú ens diria tot això… cadascú ho haurà de descobrir sol. I aquí , quan estiguis molt enamorat de tu, podràs ser molt feliç i t’enamoraràs d’algú.

Vivim en un món on ens amaguem per fer l’amor… tot i que la violència es practica a plena llum del dia…”
John Lennon i la seva parella
John Lennon i la seva parella


I per acabar, aquí teniu un videoclip titulat “Origin of Love” on la cantant transsexual Hedwig reversiona el mite d’El banquet de Plató:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/01/2017), reflexion sobre la identitat sexual:




I aquí teniu un vídeo sobre "La parella ideal" del programa Bricolatge emocional de TV3. I aquesta cançó també parla del mite de la mitja taronja:



Per acabar, us recoman aquest article de Meritxell Blay titulat "El melic". Reflexiona sobre l'amor a partir del mite de l'androgin.

Articles del web relacionats:
Matrimoni amb amor?
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Cupido concupiscent
Estimar té un preu
L'etern mal uterí
La guerra de sexes
Tragèdies femenines
Pandora, les arrels gregues de la misogínia


  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px