Banner Top

Topònims italians que deixen marca

La toponímia d’Itàlia també es pot resseguir en moltes de les nostres paraules:

Aborígens. Avui amb aquest terme al·ludim als habitants indígenes (inde, “d’allà, + gens, “estirp”) d’un país,  per contraposició als establerts posteriorment. A l’antiguitat, però, es tractava del nom que rebien els primers habitants del Laci, els aborigenes. La seva etimologia no està gens clara, tot i que hi ha hagut intents per relacionar-la amb els termes llatins (ab, “des de”) i orior (“néixer”). Així parla l’historiador Sal·lusti als aborígens (Conjuració de Catilina, 6):

“Segons les tradicions que m’han arribat, la ciutat de Roma va ser fundada i habitada en un principi pels troians, els quals, com que no trobaven on assentar-se, anaven vagant fugitius, sota el comandament d’Eneas. També van tenir-hi part els aborígens, raça agrest, sense lleis, sense comandament, independent i desgovernada. Sembla increïble amb quanta facilitat es van fondre els uns amb els altres, congregats en els mateixos murs, encara que eren de llinatge diferent, diversa llengua i costums distints”.

Sibarita. Els amants de la bona vida són hereus de Síbaris, una colònia grega del sud d’Itàlia, avui desapareguda. Ja a l’antiguitat els seus habitants foren famosos pels seus gustos refinats.

Bronze
. Ve de l’expressió [aes] Brundusi, “[bronze] de Brindisi”. Aquesta ciutat d’Itàlia, capital d’Apúlia (regió del sud d’Itàlia) era mundialment famosa per la qualitat del seu bronze.
 
Taràntula. Un dels aràcnids més temuts deu el nom a Tàrent, una ciutat del sud d’Itàlia, on eren molt abundants. Es creia que la seva perillosa picada només podia ser combatuda mitjançant una tarantel·la. Es tractava d’una dansa napolitana de moviment frenètic amb la qual s’aconseguia el guariment de la persona -es troba datada des del segle XIV.

Taràntula
Taràntula

Campana
. Aquesta paraula està relacionada amb Campània, una regió del sud d’Itàlia, gran exportadora de bronze. Al segle III el frare Bernardino començà a fer vasos invertits amb aquell metall. Va ser així com sorgiren els coneguts com a vasa campana.

Avellana
. Procedeix de l’expressió llatina nux avellana (“nou d’Abel·la”). Al·ludeix a una població de Campània, al sud d’Itàlia, on aquest fruit era molt abundant. Durant l’imperi romà aquesta població es deia Avellino. El topònim podria procedir del mot etrusc abblona (“poma”) per ser una zona de molts pomers. Aquesta hipòtesi es veu reforçada pel fet que tant la paraula anglesa apple (“poma”) com l’alemanya Apfel tenen el seu origen en l’arrel indoeuropea *pel-, que donà l’etrusca abblona. Amb el temps Avellino no només seria coneguda per les seves pomes, sinó també per les seves avellanes. A l'antiguitat a aquest fruit se li van donar nombroses virtuts màgiques, entre elles, la de conferir la fertilitat.

Llonganissa. Prové de Lucània, una antiga regió del sud d’Itàlia, avui Basilicata, també famosa pels seus embotits. El topònim estaria influït per l’adjectiu llatí longus (“llarg”). No deixa de ser curiós que un altre embotit, molt típic de les Balears, la sobrassada, també tengui un origen romà. Es troba documentat al segle XVI a partir de l’italià sopressada, que vol dir “comprimit” i que deriva alhora del verb llatí premere (“prémer”, “pitjar”).

Tipus d'embotits
Tipus d'embotits

Napolitana?
 No està gens clar que aquest famós producte de la nostra rebosteria, amb crema o xocolata a dintre, provingui de la ciutat italiana de Nàpols. En altres idiomes es coneix com a pain au chocolat, la qual cosa indicaria seu origen francès. En canvi, als Estats Units, Austràlia o Brasil se li diu “croissant de xocolata”.
 
Cerimònia. Les fonts clàssiques qualifiquen els etruscos, un antic poble del nord d’Itàlia, com “els més religiosos entre els homes”. Una de les seves ciutats que més fama tingué en aquest sentit fou Caere, avui Cerveteri. El seu topònim, unit al mot llatí munus (“tasca”), acabaria donant la paraula cerimònia, que és un acte que implica una certa solemnitat.

Tosc
. Els romans també conegueren els etruscos com a tuscos –d’on ve el nom de la regió septentrional d’Itàlia, la Toscana. Tot i que varen desenvolupar una cultura molt refinada, els tuscos tenien fama de ser rudes i violents. Aquesta mala fama l’adquiriren sobretot al Vicus Tuscus (“barri etrusc”) de Roma. D’aquí vendria l’adjectiu tosc com a sinònim d’individu macant de finor.
 
Sardònic. Aquest mot és emprat en les expressions “riure sardònic” o “rialla sardònica”. És una contracció que hom fa amb la cara, com si rigués, que expressa el sarcasme. Al·ludeix a l’illa de Sardenya, on creixia un planta (sardonios) que provocava en els músculs de la cara una contracció com d'un riure afectat.
 
Xarlatà. Vendria de l'italià ciarlatano, possiblement resultat d'una contaminació de cerretano, “venedor de medicaments i d'indulgències falses”, amb ciarlare, “xerrar”. D’altra banda, cerretano segurament deriva de Cerreto, ciutat de l'Úmbria, al centre d’Itàlia, típica pels xarlatans ambulants.

Xarlatà
Xarlatà

Magenta. És un color tirant a vermell porpra. Agafa el nom d’una població de la regió de Llombardia, al nord d’Itàlia. Allà, el 4 de juny de 1859 les tropes francopiamonteses de Napolé III lliuraren una cruenta batalla contra les forces austríaques. Guanyaren i per a l’ocasió portaven un pantalons d’aquest color, que alguns prefereixen anomenar-lo fúcsia en honor al seu descobridor, el botànic alemany Leonhard Fuchs (1501-1566). Tanmateix, el topònim prové del general romà Marcus Maxencius, qui al segle IV aC hi establí al seu quarter militar.
 
En castellà també podem resseguir la geografia d’Itàlia en la paraula sabueso (en català, ca coniller). Prové de segusius [canis], “ca seguci”. Es tractava d’una tribu celta del nord d’Itàlia (segutii o segusii), als peus dels Alps, que feia servir aquests preuats cans de caça, d’excel·lent olfacte.

I per acabar recordant Itàlia, aquí teniu el famós ball de la "tarantella napolitana":



Articles del web relacionats:
Topònims, entre la realitat i la ficció
Topònims grecs que deixen marca
Etruscs, els mestres oblidats de Roma
Grecs a la Mediterrània

Els colors de la vida

La vida és plena de matisos. No tot és blanc o negre. Contínuament triam colors: quan ens vestim, quan votam un partit polític, quan ens tenyim els cabells, quan pintam casa nostra, quan ens compram un cotxe... A més, ens movem seguint tota una sèrie de codis de colors que ens envolten: a les línies de metro, als semàfors, als senyals de trànsit, a les pistes d'esquí, a les arts marcials...

Els colors són una de les primeres coses que aprenem quan som petits. Per a segons qui, però, apreciar-los pot ser una tasca impossible. És el cas dels daltònics, que tenen dificultats per destriar alguna sèrie de colors –aquest defecte genètic agafa el nom del físic i matemàtic John Dalton (1766-1844), que el patia.

D’altra banda, una de cada deu mil persones al món només hi veu en blanc i negre: tenen acromatòpsia (α privativa + χρῶμα, “color” + ὅψις, “vista”). És el cas de Neil Harbisson, un artista català d’ascendència anglesa. Fins als onze anys no li van diagnosticar aquesta anomalia. Ara fa servir una càmera que porta al front per conèixer els colors. Aquest dispositiu electrònic, que li funciona com a eyeborg, transforma en sons els colors. Neil Harbisson és el primer cyborg reconegut per un Govern –la paraula prové de cybernetic organism, contreta després com a cyberorganism i finalment com a cyb-org.

Neil-harbisson
Neil-harbisson




Sens dubte, el nostre primer referent policromàtic és l’arc de Sant Martí. Cada color amaga una història curiosa.

Verd
Ve de l’adjectiu llatí viridis, el qual deriva alhora de vir (“mascle”), paraula emparentada amb vis (“força”). Per tant, una cosa verda és “vigorosa, jove, plena de força”. Per això quan algú està verd en alguna cosa volem dir que no està prou experimentat. Derivats de verd són verdura, verger (hort amb varietat de flors i arbres fruiters), “verdugo” en castellà (en català botxí, que prové del francès boucher, “carnisser”) i verga (branca; inicialment el “verdugo” castellà feia servir una verga per assotar el condemnat a mort).

A Occident, el verd representa la llibertat i l’esperança. La natura ens allibera gràcies al seu color verd, tan present també en els moviments ecologistes. El vidre té una segona oportunitat en el contenidor verd. Un semàfor en verd indica que un pot passar. Igualment, una bandera verda a la platja ens avisa que l'aigua està en bones condicions per al bany. El verd, però –amb el permís del ministre de cultura Wert-, també té connotacions sexuals. Un acudit verd és un acudit obscè relacionat amb el sexe; i un vell verd és un home gran particularment pervertit o excitable. Curiosament, en els països islàmics el verd és un color sagrat que simbolitza l'amistat, la no- violència i la religió.

En grec verd és χλωρός, d’on tenim clor, clorofília (colorant verd dels vegetals) o clorosi (tipus d’anèmia).




Blanc
Ve d’una paraula germànica que vol dir “brillant”, “blanc”. En els vestits de núvia és el símbol de la puresa i de la innocència. Els ocells blancs com les cigonyes o els coloms personifiquen la felicitat i la pau. Les cases dels pobles mediterranis s'emblanquinen i també és el color preferit dels arquitectes contemporanis.

En llatí hi havia dues paraules per referir-se al blanc: candidus i albus. De candidus tenim candidat. Quan hi havia eleccions, qualsevol aspirant, a l'hora de fer campanya pel fòrum romà, havia de vestir una toga blanca com a sinònim de puresa i transparència. L'arrel de candidus també la trobam en altres paraules com cana i l’adjectiu candent, que s'aplica al metall vermell, tan brillant que gairebé és blanc.

Un altre derivat de candidus és candela, un cilindre de cera. I de candela tenim el diminutiu candeleta que empram en dir “esperar una cosa amb candeletes” en el sentit d’esperar-la amb ànsia. El folclorista Joan Amades, en el llibre Refranys i dites, proposa el següent origen d’aquesta frase proverbial: “Antigament era usada una candeleta per fixar la duració de diferents afers. En les subhastes era encesa una candeleta en començar i hom només podia fer ofertes mentre cremava. En els judicis l’acusat només es podia defensar durant el temps que cremava una candela, i, un cop acabada, els jutges dictaven sentència. La candeleta va, doncs, associada a la idea de l’ansietat, de la inquietud per conèixer una cosa de cabal interès».

La paraula albus, en canvi, la podem rastrejar en paraules com albat (criatura morta abans de tenir ús de raó; i, en sentit figura, ingenu, innocent), albí, àlber (arbre amb fulles blanques al revers), alba (primera claror del dia), albada (temps que transcorre des de trenc d'alba fins a sortida de sol) i àlbum. Originàriament, un àlbum era una pissarra blanca on els funcionaris romans escrivien els edictes. Actualment, un àlbum és un suport on s'aferren figuretes de colors: els cromos (<χρῶμα, “color”).

D’albus també tenim l’expressió in albis, que vol dir “quedar-se en blanc”. Prové de l’expressió cristiana dominica in albis deponendis (“diumenge en què s’han de deixar els [vestits] blancs”).  Al·ludia al diumenge que segueix al de Pasqua. Era el dia en què els neòfits, batiats dos dissabtes abans, deixaven les túniques blanques rebudes aleshores. N’hi havia, però, que les continuaven duent per falta de preparació o per mal comportament. Continuaven, per tant, in albis. Després aquesta expressió abreujada adquirí l’actual significat metafòric.

En grec, blanc ésλευκός, d'on tenim leucòcit, també conegut com a “glòbul blanc”. L’excés de leucòcits a la sang (αἷμα) provoca la malaltia de la leucèmia. Λευκός conté la mateixa arrel indoeuropea que altres paraules que ens han arribat a través del llatí com lluna, llum o lluir. Per referir-se a un blanc lluminós, el grec també té l’adjectiu γλαυκός, d’on deriva glaucoma, que és una malaltia dels ulls iniciada per una taca blanca en el globus ocular i que, a la llarga, pot provocar ceguera. 




Negre
Ve de l’adjectiu llatí niger, nigra, nigrum. Té mala fama: doblers negres, veure-ho tot de color negre, forats negres..... Els personatges més venjatius i malvats vesteixen de negre; els animals negres com els moixos són portadors de llegendes sobrenaturals, de mals presagis i de mort.

També tenim Nigèria, país de l’Àfrica occidental situat prop del golf de Guinea, i la nigromància. És l'art d'invocar els difunts per conèixer el futur. En un principi, però, es parlava de necromància (νεκρος, “cadàver” + μαντεια, “endevinació”). La paraula, tanmateix, seria modificada per niger a causa de la màgia negra. De niger també ve el verb denigrar, parlar malament d'algú, és a dir, tacar de negre la seva reputació.

En grec, el color negre rep el nom de μέλας, αινα, αν, d'on tenim melancolia o bilis negra. Segons la teoria dels humors d’Hipòcrates, aquelles persones amb més bilis negra eren propenses a la depressió. De μέλας també deriva melanina, que és el nom que rep el pigment fosc responsable del color de la pell, del pèl i de l’iris dels ulls dels mamífers.

Una variant del negre és el “fosc”, en grec μαῦρος, d’on tenim moro (magrebí) antic habitant de Mauritània -pel seu color de pell-, i  amaurosi (+ α privativa), afebliment o pèrdua total de la visió.


Taronja
És d'origen indopèrsic i fa referència al color de la fruita que porta el mateix nom. És el color del budisme. Representa la transició: la primera llum del dia és taronja, així com també els intermitents. Un semàfor en taronja ens avisa d’un canvi que s’ha de prendre amb precaució. El mateix passa amb els cons que interrompen el trànsit, els peatges, les sirenes o les flames del foc. Fins i tot els condemnats del corredor de la mort vesteixen granotes taronja. I la tardor, transició de l'estiu a l'hivern, també és vesteix de tons taronja. No sabem, però, si els pèl-rojos també són persones de canvi permanent.



Tenint en compte tot plegat, no degué ser casual que la revolució ucraïnesa que el 2004 va aconseguir canviar el govern corrupte d’aquell país fos coneguda com la revolució taronja. D’altra banda, tenim la pel·lícula La taronja mecànica, de Stanley Kubrick (1971). El títol té l'origen en una expressió anglesa que designa algú molt estrany. Arran d’aquesta pel·lícula, la selecció holandesa liderada per Johan Cruyff també fou coneguda com “la taronja mecànica” –la indumentària taronja dels jugadors també hi ajudava.

La taronja mecànica (1971)
La taronja mecànica (1971)


Marró
Ve del mot francès marron, que denomina un tipus de castanya. És el color més comú, el que es troba més fàcilment, i per això és poc apreciat. El trobam en els cartrons, excrements, deserts o la fusta. També és el color de la pobresa, de la terra, dels camperols i dels pidolaires.

El mot "marró" és present en diverses frases fetes: es parla de "menjar-se el marró" com una cosa desagradable de fer. A la xocolata, encara que sigui de color marró, se li atribueixen efectes beneficiosos; és antidepressiva i antioxidant.



Rosa
És la paraula més popular de la primera declinació llatina: rosa, rosae. És impossible associar sentiments negatius amb el color rosa. Fins i tot s'ha comprovat que és molt més difícil barallar-se amb algú vestit de rosa que fer-ho amb algú que va de vermell. El rosa, per tant, ens remet a la dolçor, ens torna dèbils –la gent gran té les galtes de color rosa.

És un color que sempre és positiu, sinònim d'optimisme: la novel·la rosa sempre acaba amb un final feliç i la premsa rosa és plena de personatges amb glamur i sofisticació que viuen la vida en rosa. Hi ha força expressions positives que utilitzen el rosa: “veure les coses de color de rosa" o "estar com una rosa".

Els xiclets i les llepolies també són roses. En canvi, hi ha pocs animals de color rosa: els porcs, els flamencs i la mítica "pantera rosa". Durant la dècada del 1970, el rosa es va convertir en el símbol de l'orgull gai. Curiosament, al Japó s'anomenen pel·lícules rosa les pel·lícules porno.

Un variant del rosa és el color magenta (tirant a fúcsia). Va ser sintetitzat per a la primera vegada el 1858 pel químic francès François-Emmanuel Verguin. Li posà aquest nom en honor a la victòria dels aliats francopiemontesos sobre l'exèrcit austríac a la Batalla de Magenta, ocorreguda el 4 de juny de 1859 durant la segona guerra de la independència italiana.





Blau
És d'origen germànic, a diferència del castellà “azul”, que deriva de l’àrab. El cel i el mar són blaus. És un color que ens dóna confiança. A qui confiam la reparació del nostre cotxe? A un mecànic vestit de blau. A qui confiam la nostra seguretat? Als cossos policials amb uniformes blaus. Els polítics també es vesteixen de blau per donar confiança. És el color dels partits de dretes –als Estat Units el Partit Republicà, considerat de dretes, també s’ha apropiat del blau.

Una de les peces de vestir més universals, els texans, també és d’aquest color. En anglès són coneguts com a blue jeans. Foren dissenyats a finals del segle XIX als EUA per vestir vaquers i miners. El blau també és el color dels prínceps, a qui se’ls atribueix tenir sang blava perquè abans, en no treballar exposats al sol, se’ls veia més les venes blaves en la seva pell blanca.

Curiosament, en anglès, una expressió per dir “estic deprimit” és I feel blue (literalment, “me sent blau”). Deu ser per això que el gènere jazzístic blues té uns ritmes una mica depressius. En grec, blau és κύανος, d’on tenim el compost químic cianurcianosi, que és una malaltia que es caracteritza per la coloració blava de la pell o de les membranes mucoses.



Vermell
Agafa el nom del llatí vermis (“cuc”), que era d’on s’extreia aquest color. La sang és vermella, així com també l’infern i la poma que va mossegar Eva i per la qual vàrem ser expulsats del paradís. El vermell també és el color de la Creu Roja, del nas dels pallassos, però també de la revolució, els moviments obrers i el comunisme. I com a reclam publicitari, el vermell és el color més utilitzat.

L'ús del vermell és ple de tòpics que no són reals: la capa vermella no és el que atreu el toro; el telèfon vermell no existia, era una línia de comunicació entre els Estats Units i l'URSS durant la guerra freda, i les flors vermelles no són les que més atreuen els insectes.

El vermell tirant a groc rep el nom de roig, derivat del llatí ruber, -bra, -brum. D’aquest ètim tenim ruboritzar-se, sinònim d’avergonyir-se, ros, rubicund, el color robí o roure per les seves fulles vermellenques –la força d’aquest arbre donà el verb corroborar sinònim de ratificar amb força. De ruber també tenim rovell, un òxid de color vermell, que, en clau metafòric, també s’empra per al·ludir a la gema de l’ou; d’aquí que diguem el rovell de l’ou.

Menció especial mereix el mot rúbrica. En un primer moment, la rubrica era el nom que rebia el títol d’un capítol, generalment de lleis, escrit en vermell per destacar-lo. Posteriorment, els artistes de còdexs de l’edat mitjana anomenaren rubrica a la lletra inicial de cada capítol feta amb molts d’ornaments. Tractant-se d’un segell personal de cada artista, amb el temps rubrica passaria a significar signatura.

Els dibuixos que en època medieval serviren per decorar les lletres inicials (rubricae) reberen el nom miniatures. Solien ser de tots colors, encara que predominava el vermell, fet a base de pols de minium (“vermelló”), terme llatí per a l’òxid de plom. A partir del segle XVIII, per influència de l’adverbi minus (“menys”), miniatura deixà de significar il·lustració per al·ludir a una cosa petita. El riu Miño, a Galícia, també agafa el nom de minium, segurament pel color vermelló del seu fons.

En grec, vermell és ἐρυθρός, d’on tenim eritròcit (+ κύτος, “cavitat”), que és la cèl·lula sanguínia dels animals de sang vermella. Altres derivats seus son eritema (inflamació de la pell amb taques vermelles) o Eritrea, país d’Àfrica nord-oriental, que limita amb el Sudan a l’oest i amb Etiòpia al sud -les aigües que banyen les seves costes de l’est foren conegudes com a Mar d’Eritrea, avui formen part de l’oceà Índic. En grec també trobam el terme κιρρός (“vermellenc”), que ens ha donat cirrosi, malaltia del fetge caracteritzada precisament per una granulacions “vermellenques”.

Hi ha nombrosos llocs del món que fan referència al vermell o al roig en el seu nom: el barri vermell d'Amsterdam, el mar Roig, la plaça Roja de Moscou o el planeta vermell, Mart.



Groc
Ve del grec κρόκος (“safrà”). És un color que s'estima o s'odia. A la premsa sensacionalista també se l'anomena premsa groga. El groc és el color de l'avarícia i la ira, i també és símptoma de malaltia. Quan ens enfadam, la bilis ens fa tornar grocs. Van Gogh, de caràcter malaltís, va ser un obsés del groc i va pintar compulsivament en groc fins a la mort. En aquest enllaç el dermatòleg Xavier Sierraexplica els motius d'aquesta obsessió.

El groc també és el color delsindesitjables: els nazis obligaven els jueus a portar una estrella de David groga cosida a la roba. I en el món teatral, és un color maleït perquè, segons la rumorologia, Molière, el gran dramaturg francès del segle XVII, va morir vestit de groc mentre actuava en un escenari. Per contra, per als xinesos, el groc és el color més important perquè consideren que l'origen de la civilització xinesa prové del riu Huang He o riu Groc.

En grec clàssic hi ha dues paraules per referir-se al color groc: ἴκτερος, d’on tenim icterícia (malaltia caracteritzada per la forta pigmentació groga de la pell) i ξανθός, d’on tenim xantodont, que implica tenir les dents (ὀδούς) grogues, i xantodèrmia (coloració groguenca de la pell pròpia d’una patologia dermatològica coneguda com a xantomatosi). Una variant del groc és l’ “ocre” (ὠχρός), present en el terme ocràsia, malaltia de les fulles dels vegetals que les deixa groguenques. El pintor holandès Van Gogh tenia una obsessió patològica pel color groc. 


No hi ha dubte, doncs, que els colors inunden les nostres vides. Gairebé tots serveixen per definir alguna situació quotidiana. Al programa “Mira per on” d’IB3 (capítol número 18) ens n’ofereixen un bon exemple: “Un home gris va passar la nit en blanc, s’emprenyà tant que, en sortir al carrer, es trobà amb un amic i li pegà un cop, deixant un ull blau. L’altre també s’emprenyà i començà a posar-lo verd. De llavors ençà es duen bandera negra. I és que tots dos són de pinyol vermell. És clar, això pels amics és un bon marró. I és que, en parlar, no tot és de color de rosa, sinó que n’hi ha de tots colors”.

Un homenatge als colors amb la cançó "She is a Rainbow", de The Rolling Stones. Sensacional:


I aquesta cançó és titula "M'agraden els colors", de Sanjosex:



Per acabar, tan sols podem dir, en castellà, “Colorín Colorado, este cuento se ha acabado” i gaudir de la cançó de Joan Miquel Oliver Hansel i Gretel



I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/10/2013) per parlar sobre les etimologies dels colors:




Aquí teniu la cançó "Colores Colours" de Mocedades i Donovan (1986):

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px