Banner Top

Estimar té un preu

Article ampliat de l'Ara Balears (23/04/2014)

Avui, festivitat de Sant Jordi, és un dia per dir “t’estim” sense embuts. Amb tot, si hem de ser fidels a l’etimologia d’aquesta paraula, podem començar a preparar la nostra cartera. Una de les monedes que feren servir els romans s’anomenà aes, donat que estava feta de “bronze”. Precisament aquest és el terme que trobam en el verb que ens ocupa (aestimare). No debades, en el seu origen hi ha un sentit de valoració econòmica: es tractava de donar un preu a alguna cosa. En català aquesta noció es conserva plenament en expressions com: “El preu estimat de la joia és de dos-cents euros”.

La resta de llengües romàniques expressen la idea d’estimar amb verbs que contenen altres arrels llatines. En castellà, per exemple, “querer” ve de quarere, que vol dir “buscar” i d’on beuen també disquisició, adquirir, qüestionar, conquerir, exquisit, inquirir, requerir, perquisició (“pesquisa”, en castellà), requisit, enquesta i, en castellà, “querencia”, “cualquiera” i “siquiera”. El francès (“aimer”) i l’italià (“amare”), en canvi, provenen d’amare, present també en el mot mare.

La boda (Pieter Brueghel el Vell, c. 1563). Viena. Kunsthistorisches Museum)
La boda (Pieter Brueghel el Vell, c. 1563). Viena. Kunsthistorisches Museum)


Per ventura avui hi haurà parelles que es comprometran i esdevindran així marit i muller o, el que és el mateix, espòs o esposa, de manera que en castellà “vivirán con esposas (manilles en català) toda la vida” –més sort tenen els consorts. Són paraules que deriven del llatí spondere (“prometre”, “oferir”), d’on tenim també respondre, espontani, responsable, correspondència, corresponsal o respons (cant litúrgic). En aquesta llista no podem deixar d’afegir-hi sponsor, que és un llatinisme que ens arribat, a través de l’anglès, de manera incorrecta amb el significat de patrocinador. En l’àmbit jurídic romà, però, un sponsor era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”.

Noces romanes, Giovanni Muzzioli (segle XIX, Museu Cívic, Trieste)
Noces romanes, Giovanni Muzzioli (segle XIX, Museu Cívic, Trieste)


A diferència del que entenem avui, en un primer moment els esposos no eren els que ja estaven casats, sinó els que estaven promesos. Aquesta idea es manté en la paraula esposalles (“esponsales” en castellà) o esposori, que és la cerimònia prèvia al matrimoni, consistent en el compromís mutu de casament. És el moment en què el jove demana la  de la seva estimada. A l’antic dret romà, la manus tenia el sentit de pàtria potestat; les dones sempre havien d’estar sota la mà d’un tutor, ja fos el seu pare o un germà seu. Així doncs, quan el baró demanava la mà a la jove, el que sol·licitava en realitat era la seva tutela per fer-se càrrec d’ella. Tanmateix, a partir del segle I aC els matrimonis foren sine manu (“sense mà”), de manera que la dona ja no es casa per obligació, sinó per consentiment.

L’anell de casat no deixar de ser una metàfora del jou (iogum) que etimològicament tenalla els cònjuges. Aquest mateix jou llatí el trobam en altres paraules com junyir, jugular, juxtaposar, ajuntar, conjunció, subjuntiu, adjunt, conjuntura, conjunt, disjuntiva, conjugar, subjugar o ajuntament.

Sobres bodes i divorcis
A l’hora de casar-se, els promesos es juraven amor etern, és a dir, feien els seus vots, en llatí vota (plural de votum), d’on naixeria boda. Tothom felicitava la nova casada, la nova nupta. De nova i novus sorgiria la paraula noviïs o nuvis. Resulta curiós, doncs, que en el seu origen llatí, els esposos eren els compromesos a casar-se i es convertien en nuvis un cop casats –res a veure amb el significat que donam avui a aquestes paraules.

Repas de noces à Yport  (Alain Fourié)
Repas de noces à Yport (Alain Fourié)


En català, un altre sinònim per a boda és el plural de
noces, terme que prové del verb nubere (“cobrir amb un vel”), d’on ve també nigul o núvol –quan qui es casava era l’home es deia uxorem ducere (“portar la dona”). Després de les noces, la parella s’instal·lava en una casa i per això es deia que estaven casats. La tradició diu que, fins que la mort els separàs, havien de “viure feliços i menjar anissos” (“vivir felices y comer perdices”, en castellà). En tot cas, en els seus orígens, les noces no eren pròpiament l’acte formal del matrimoni, sinó la festa que anava a continuació. Per això, en les rondalles de mossèn Alcover trobam frases com “se va fer es casament i llavò ses noces”.

La cerimònia de les noces romanes contenia alguns costums que ens poden recordar bastant els actuals: la signatura del contracte matrimonial (
tabulae nuptiales) en presència de testimonis; la cena nuptialis, que habitualment pagava el pare de la núvia; el costum d’aixecar en braços la núvia perquè no tocàs el llindar amb el peu, cosa que suposadament donava mala sort. Però potser l’escena més curiosa per a nosaltres es produïa durant la deductio o acompanyament de l’esposa a casa del seu nou marit: aquest, de sobte, fingia arrabassar la nova nupta dels braços de la seva mare, i ella s’havia de mostrar espantada i s’hi havia de resistir; es tractava d’una simple formalitat, un simulacre que recordava el rapte de les sabines.

Paraula de Buda
Paraula de Buda


Després de casats, en alguns casos la convivència podia ser insuportable, de manera que n’hi ha que no dubtaren a demanar el divorci perquè cadascú pogués tirar per camins diferents. No debades, la paraula, que conté el prefix dis- (separació), deriva de verto, verti, versum (“girar”), d’on tenim també universitat, aniversari o adversitat.

Hem de fer cas a Sèneca. Si vis amari, ama (“Si vols ser estimat, estima”).

Paraula de Sartre
Paraula de Sartre


En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquí teniu un article sobre etimologies de la família. No us podeu perdre tampoc la carta que va escriure l'escriptor nord-americà John Steinbeck (1902-1968) al seu fill quan li va dir que s'havia enamorat.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el ritual de noces a l'antiga Roma.

Aquí teniu una article de Xavier Díez sobre el poliamor.

Aquí teniu unes reflexions sobre l'amor d'Eva Illouz, autora del llibre "¿Por qué duele el amor?":

 

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "El lado oscuro del corazón". Reflexiona sobre l'amor i la possessió:




Al Nou Testament, a la Primera carta als corintis (12, 31-13, 13), trobam el següent fragment que parla del "camí incomparable de l'amor":

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. 2 Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. 3 Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.

4 El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, 5 no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; 6 no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; 7 tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
8 L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. 9 Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. 10 Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. 11 Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. 12 Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. 13 Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.

Aquest fragment de Sant Pau és cantat en grec en l'escena final de la pel·lícula "Blau":

 

Jaime Gil de Biedma també té uns versos molt bons sobre l’amor. Són del poema “Pandémica y celeste”. Diuen així:


“[…] Para saber de amor, para aprenderle,
haber estado solo es necesario.
Y es necesario en cuatrocientas noches
-con cuatrocientos cuerpos diferentes-
haber hecho el amor. Que sus misterios,
como dijo el poeta, son del alma,
pero un cuerpo es el libro en que se leen.
Y por eso me alegro de haberme revolcado
sobre la arena gruesa, los dos medio vestidos,
mientras buscaba ese tendón del hombro.
Me conmueve el recuerdo de tantas ocasiones…[…]”

 

Aquí teniu un article interessant sobre l'amor. Es titula: "L'amor etern és bioquímicament possible".

Aquí teniu informació sobre el tòpic literari "Omnia vincit amor".

Aquí teniu el Diccionario de motivos amatorios en la literatura latina.

Aquí teniu un article titulat "Per què diem t'estimo?"

Aquí teniu la cançó de Joan Manel Serrat: "Els vells amants":



I aquí teniu la fantàstica canço del Beatles We Can Work It Out ("Ho podem solucionar". Parla d'una segona oportunitat en una parella en crisi:

Tanmateix, la millor declaració d’amor és aquell poema del manacorí Miquel Àngel Riera, inclòs en el poemari "El Pis de la badia":

Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa
que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.
Et diré que t'estim fent acte de presència
per sentir-me més viu, més de ple en aquest món
on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge
amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,
que estic trist perquè pens que la vida em curteja,
i també que t'estim. T'ho diré davant gent,
onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç
de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.
T'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,
traient el cap enmig de tants de noms que em volten
sense aconseguir més que un foc d'estellicons.
Escriuré que t'estim amb geroglífics propis
pels murs dels excusats dels cinemes de barri
vora aquells mots gravats al cim de la tristesa
que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.
Et diré que t'estim a les cinc de la tarda
quan els àngels condormen amb les ales plegades,
pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim
en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,
dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,
aquideçà d'un món que ignoram si existeix.
Faré senyals de fum cap allà on et trobis,
t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa
travessant un espai d'impossibles distàncies.
T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja
al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,
i passaré les tardes, si torna la tristesa,
buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.


A vegades ens costa verbalitzar el nostre amor envers algú. Ja ens ho diu la cançó “Words don’t come easy” (“Les paraules no vénen fàcilment”), de F.R.David


També podem cantar la cançó "Te amaré" de Miguel Bosé:

 

 Com veis, doncs, l’amor és un autèntic joc lingüístic!

Articles del web relacionats:
Cupido concupiscent
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Valent Sant Valentí
-
 Les metàfores de l'amor
-
 Sant Jordi, un mite universal

I aquí teniu un monòleg del genial Rubianes sobre la solteria:

  • Publicat a Amor

País, pàtria, nació

Amb l’actual secularitzacióde la societat, no és d’estranyar que molts països es declarin laics (< λαός, “poble”), o, dit d’altra manera, pagans. I és que aquí, una vegada més, l’etimologia ens dóna un cop de mà. País ve del llatí pagus (“poble”), derivat de pango (“sembrar”). Amb el significat d’estat, ens ha arribat a través del francès, igual que la paraula pagès. Al segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’Imperi romà, alguns pagani, és a dir, habitants de les zones rurals, es resistiren a adoptar la nova doctrina. D’aquí que paganus esdevingués sinònim d’heretge (<αιρεω,“elegir”). L’Església, doncs, no tingué més remei que esmerçar-se per propagar el seu missatge, és a dir, difondre’l al llarg (pro) dels camps (pagi). Fou aquesta la seva primera acció de propaganda que ens féu a tots veïnats d’aquesta aldea (vicus) global.

Els pagani, tanmateix, no pogueren oblidar les seves arrels i es mantingueren fidels a la seva terra, que consideraven terra patria (“terra paterna”) –amb l’omissió de terra l’expressió quedaria en patria. A la seva obra Tusculanes, Ciceró tenia clar què era la pàtria: Ubi bene, ibi patria (“On s’està bé, allà és la pàtria”).

L’etimologia de pàtria no deixa de ser masclista. Essent les primeres civilitzacions (i les actuals?) un matriarcat, ¿no hauríem de parlar de “màtria”
 (< mater, “mare”) en lloc de pàtria (els grecs, a la pàtria, li deien μητρίς, "terra materna")? Però l’home aleshores ja va voler marcar territori. No li bastà amb pàtria, també decidí que tot allò material formava part del seu patrimoni. Quan contreia matrimoni, però, tenia clar que l’objectiu era que la seva parella es convertís en mare. Aviat la dona començà a reclamar part del seu patrimoni, de manera que qui sap si algun dia matrimoni també serà sinònim de patrimoni. 

En tot cas, tant pares com mares saben quina és la seva nació. És el lloc que els ha vist néixer (< nasci) i que ha afaiçonat la seva naturalesa. Així doncs, de manera innata, tots som nacionalistes. Hi haurà qui pensarà que tot plegat és una vulgaritat. Idò no s'equivoca, tots som vulgars, ja que procedim del "poble" (vulgus). Sense ànim d’assolir la popularitat (<populus,"poble") ni, en plena era del TIL, pretendre publicitar-me entre la “people” (<populus) britànica, jo només he volgut divulgar aquestes curiositats etimològiques, és a dir, difondre-les a través (di-) del poble (vulgus). Si actuam com a bons “companys” (socii) esdevindrem una societat; i si ens comportam com a bons “ciutadans” (cives) serà un orgull per a la nostra civilització. Amb tot, en aquests temps colonials (<colo, “conrear”), per ser persones cultes cal no oblidar les nostres arrels paganes, vull dir, del camp.

Aquí teniu reflexions de Federico Lupi sobre el concepte pàtria. És de la pel·lícula "Martinache":




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Us recoman aquest article de Quim Curbet titulat "Un poble".

Sabeu què és un apàtrida? La resposta la trobareu en aquests àudios de Catalunya Ràdio. I aquesta és la segona part.

Aquí teniu un poema del poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993), extret del "Llibre de les meravelles". És un poema una mica messiànic:

 

Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
 

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
 

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
 

Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
 

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
 

Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.



Us deix amb la cançó de Lluís Llach "El meu país és tan petit":



Articles del web relacionats amb el tema:
Patriotisme versus nacionalisme
- Etimologies cíviques

Valent Sant Valentí: la història d'una manipulació

Sant Valentí ens té el cor robat. En la història del cristianisme hi ha fins a tres personatges que porten aquest nom marca de valentia (< ualens, “valent”). El que s’ha fet més famós és un sacerdot cristià mort un 14 de febrer del segle III dC. A l’aleshores emperador Claudi II el Gòtic  (214-270 dC) no li agradà gens que Valentí, bisbe de la ciutat italiana d’Iteramna (Terni en l’actualitat), es dedicàs a casar en secret alguns soldats. Considerava que les obligacions conjugals no eren compatibles amb la sacrificada vida militar.
 
Aviat, doncs, aquell oficiant de matrimonis furtius seria decapitat. Sobre la seva tomba Júlia, la filla d’un oficial romà que havia recuperat la vista gràcies a Valentí, hi plantà un ametler de flors rosades. D’aquí que l’ametler sigui símbol d’amor i amistat duradors. Avui les relíquies del sant reposen a la seva ciutat natal, a la regió d’Úmbria.
 
Lupercalia, el Sant Valentí a l’antiga Roma
Tanmateix, segons una teoria, Sant Valentí, com altres festivitats cristianes, tendria uns orígens pagans, en aquest cas, les Lupercalia, que els romans celebraven al voltant del 14 de febrer. Agafaven el nom de Faune, romanització del grec Pan, déu de la fertilitat i de la sexualitat masculina. Faune, d’aspecte animalístic, tenia per sobrenom Luperc ja que  recordava la lloba (lupa) que havia alletat els bessons Ròmul i Rem, els pares fundadors de la mítica de Roma -el protagonisme final, amb tot, se l’endugué Ròmul.

Lupercalia
Lupercalia
 
Les Lupercalia tenien un simbolisme especial. D’acord amb algunes línies d’investigació, evocarien la “resurrecció” que havien experimentat els fundadors del caput mundi després que, un cop abandonats al riu Tíber per la seva mare Rea Sílvia, haguessin estat recollits per la famosa lloba. El tret de sortida es donava quan un sacerdot sacrificava un moltó (mascle de l’ovella castrat) en honor a Faune. La cerimònia tenia lloc a Roma en una gruta prop de mont Palatí, allà on, segons la tradició, la lloba havia trobat els bessons abandonats.
 
Amb la sang del moltó (animal considerat impur) el sacerdot ungia el front d’un grup de joves, els luperci, que de seguida sortien de la gruta pràcticament despullats. Aleshores emprenien una cursa esbojarrada pels carrers de Roma. Mentre corrien proferien tota mena d’obscenitats i, amb una corretja feta amb les restes de l’animal sacrificat, anaven donant fuetejades a tothom qui es posava davant seu -el fuet venia a emular el membre viril.

Luperci, donant fuetades
Luperci, donant fuetades
 
Amb tot, el principal objectiu dels luperci eren les dones en edat de ser mares. Es creia que aquelles fuetejades contribuïen a la seva fecunditat. De fet, les dones no les evitaven; consideraven que era una forma que els déus els asseguressin descendència. En canvi, els homes estomacats entenien que aquells cops els purificaven i els permetien, per tant, entrar “nets” en el nou any, que aleshores començava al març.
 
Juno Februata
Una altra teoria, tanmateix, diu que els orígens pagans de Sant Valentí no serien les Lupercalia, sinó la festa que els romans celebraven en honor a Juno Februata o Juno Februa, la deessa de les purificacions i del matrimoni. No debades, el mes de febrer agafa el nom d’aquesta festivitat. Durant la seva celebració els homes fadrins participaven en una espècie de loteria: d’un recipient treien bitllets de paper que portaven escrits els noms de les dones fadrines de la seva comunitat. La parella resultant formava una relació temporal que sovint acabava en matrimoni. Al segle IV, amb el cristianisme com a religió oficial de l’imperi romà, el volgué rebatiar la festa de Juno Februata com la “Festa de la Purificació de la Verge Maria”.
 
La cristianització i comercialització de la festa
Sant Valentí com a patró dels enamorats el 14 de febrer seria establert el 498 pel papa Gelasi I. Llavors l’Església volgué cristianitzar una festa pagana que considerava massa lasciva o sanguinària. La comercialització de la festa arribaria el 1840 de la mà de l’empresària nord-americana Esther A. Howland. Va ser ella la precursora de la venda de targetes regal amb motius romàntics, que tenien Cupido (Eros), el déu romà de l’amor, com a principal protagonista. Les venia a la llibreria que regentava el seu pare a Worcester (Massachusetts). I l’èxit va ser immediat.
 
El 1969, però, la festa deixà de tenir el vistiplau de l’Esglèsia. Atès el misteri que envolta el personatge cristià, el Vaticà, sota el pontificat de Pau VI, retirà Sant Valentí del calendari catòlic –es mantenia la data amb sant, però sense celebració. Tanmateix, els grans centres comercials ja s’havien apropiat del sant. Segur que, si avui aixecàs el cap de la tomba i veiés en què s’ha convertit la seva onomàstica, diria: “tapa, tapa”.

Sant Dionís, Dia dels Enamorats valencians
Al País Valencià el Dia dels Enamorats és el 9 d’octubre, el dia de la Diada Nacional, que coincideix amb l’onomàstica de Sant Dionís, patró dels forners i pastissers. Se celebra amb la Mocadorada o Mocadorà. El homes regalen a les seves estimades un mocador ple de dolços fets de massapà amb la forma d'elements propis de la pirotècnia i de les fruites i hortalisses valencianes. Aquests dolços representen els queviures de l'horta de València que els habitants de València oferiren a Jaume I i a la reina Violant d'Hongria el 9 d'octubre del 1238, dia de la seva entrada triomfal a capital del Túria.

Mocadorada
Mocadorada


El Nou d'Octubre es començà a celebrar a partir de 1331. Al Principat de Catalunya, el Dia dels Enamorats és el 23 d’abril. Coincideix amb la Diada de Sant Jordi i és una evolució de l’antiga Fira dels Enamorats que se celebrava a Barcelona. A la Xina, en canvi, el dia de l’amor es festeja tradicionalment el setè dia del setè mes del seu calendari lunar i s’anomena Qi Xi o festa del doble set.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/02/2017), reflexion sobre la celebració de Sant Valentí en l'era de l'amor 2.0.

Hi haurà qui pensarà que Sant Valentí, com l'amor, és una gran mentida. D'això parla aquest curtmetratge:


Aquí teniu 20 frases del cinema memorables amb l'amor com a protagonista.

Aquest vídeo del programa "El hormiguero" d'Antena3 parla d'un interessant experiment de 36 preguntes per a enamorar-se:




Aquestes són les 36 preguntes per a enamorar-se.

Articles del web relacionats:
- Roma segons Ròmul?
Per què som cristians?
Cupido concupiscent
- Sant Jordi, un mite universal
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu


Aquesta és la gran cançó del dia de Sant Valentí: "Será porque te amo":



Per acabar, aquí teniu un altre cant a l'amor: "Love is in the air", de John Paul Young:

 

  • Publicat a Amor

Amor maternal

Sempre es parla de l’amor incondicional de les mares envers els seus fills. I no és d’estranyar, ja que amor i mare comparteixen arrel etimològica amb d’altres paraules com amable, amant, amateur, enamorat, amic, enemic o amè. Anem, però, a pams. Els fonemes consonàntics més senzills, que articula un infant de qualsevol lloc del món, són els bilabials: m, b i p. I el més precoç de tots ells és la m. Això explica que gairebé totes les llengües del món tenguin una paraula onomatopeica que comença per m –o que reforça la m- per designar la idea de mare: ama (basc), mam (gal·lès), mama (suahili), mamma (italià), man (hindi), mair (armeni), matar (sànscrit), me (vietnamita), móte (liatuà), mother o mum (anglès), umm (àrab) o Mutter (alemany).

En proferir el crit de mare, moltes criatures se solen trobar xuclant la llet del pit o la mama (en llatí, mamma) –d’aquí que siguem mamífers; en grec mama és μαστός, d’on tenim mastitis o mastodínia, és a dir, “dolor” (ὀδύνη) de les glàndules mamàries;  i mastodont (+ ὀδούς, “dent”), mamífer fòssil que té enormes dents semblants a una mamella.

En català, però, mama també és el terme afectuós per designar la nostra progenitora. El poble iacuti de Sibèria anomena la Terra com a mamma, és a dir, la “mare”. Quan al segle XVII es descobriren en aquest indret de la Rússia oriental les primeres restes d’un gegantí animal prehistòric, en iacuti li posaren un nom derivat de mamma, que ens ha arribat com a mamut.

Mamut ve de mare
Mamut ve de mare


A priori, algú podria pensar que mare ve d’una altra paraula llatina, mare, maris (“mar”). I tot i que no sigui així, no deixa de ser curiós que el líquid amniòtic és com una espècie de mar font de vida. Per referir-nos a les mares de les nostres mares, tant la paraula catalana àvia com la castellana “abuela” provenen de la versió masculina del llatí avus, amb el mateix significat –en canvi, la variant mallorquina padrina ve de pater (“pare”). Curiosament, moltes altres llengües al·ludeixen a una “gran mare”: grand-mère (francès), grandmother (anglès) o Grossmutter (alemany).

Amor maternal
Amor maternal



La mare del metro
En grec, mare és μήτερ, d’on deriva metròpoli, nom donat a la ciutat (πολις) mare d’on sortien els pobladors de les colònies. Avui, però, el terme al·ludeix a la ciutat principal d’un estat i, en la seva versió abreujada (metro), als ferrocarrils subterranis de grans ciutats –el primer metro s’inaugurà a Londres el 1863 amb el nom de Metropolitan Railway; curiosament ara, al seu lloc d’origen, aquest terme clàssic s’ha vist desplaçat pel de the Underground (“el de sota terra”) –a EUA, en canvi, l’hi diuen Subway (“camí per sota”).

Del mot mater llatí tenim matriu (matrix) com a sinònim d’úter. No debades, és l’òrgan que serveix de mare al fetus fins al moment del part. Matrix, però, també s’emprà en el sentit figurat de “registre”, com reflecteix el seu diminutiu llatí matricula. Avui ens matriculam a un curs, tenim matrícules com a plaques distintives dels nostres cotxes o, a la universitat, podem obtenir la màxima qualificació (matrícula d’honor) que ens permetrà tenir la matrícula de franc el curs següent. Per cert, que la universitat és la mare de tots els coneixements queda palès en el sobrenom que l’ha acompanyat des dels seus orígens: alma mater (“mare que alimenta”). En la mitologia clàssica, però, era una apel·latiu associat a Cíbele, deessa de la vegetació.

Bolonya, primera universitat d'Occident
Bolonya, primera universitat d'Occident


Mares amb matèria

El llatí mater també s’aplicà a la part essencial de les plantes, que garanteix la seva nutrició: el tall o el tronc. D’aquí el nom de matèria que en llatí es donà al material de construcció que s’obtenia del tronc dels arbres i que en castellà es manté com a “madera” –la nostra fusta, en canvi, deriva d’una altra paraula llatina, fustis (“pal”), d’on tenim fuet i, en castellà, “fustigar” (+ ago, “conduir”). Al segle XIV, els navegants portuguesos trobaren per casualitat una illa a l’oceà atlàntic, amb un clima extraordinari i amb un bosc molt frondós. Tan abundant era la fusta a l’illa, que l’anomenaren Madeira.

Amb el temps, la materia llatina amplià el seu significat per designar la substància física de les coses. I amb aquest significat tenim derivats com material, materialisme o immaterial. Mater, però, ens ha deixat molts altres descendents directes: maternitat, matriarcat, matricidi, madrina o els castellans “madriguera” (lloriguera, en català), “comadreja” (mostela, en català) o “desmadrar-se” (“passar-se de la ratlla” o “sortir de mare”, en català).

Les tres edats de la dona, 1905 (Gustav Klimt). Aquesta obra simbolitza el cicle de la vida. Mostra tres dones en diferents etapes vitals. Les flors sobre la dona jove són una al·legoria de la primavera.
Les tres edats de la dona, 1905 (Gustav Klimt). Aquesta obra simbolitza el cicle de la vida. Mostra tres dones en diferents etapes vitals. Les flors sobre la dona jove són una al·legoria de la primavera.


A l’antiga Roma, la matrona era la dona casada i mare de família, el nom de la qual estava associat a la virtut i la dignitat. Avui, a casa nostra, la matrona és la infermera especialitzada en obstetrícia –també, però, és coneguda com a comare. Matrimoni és un altre derivat de mater, de manera que es pot interpretar que antigament aquesta institució només es concebia amb finalitats reproductives. El patrimoni, en canvi, estava reservat exclusivament als pares. Per sort, avui les coses han canviat i les dones ja poden tenir el seu patrimoni. Però, encara que un pare amb molt de patrimoni estimi el seu fill, l’etimologia sempre estarà de part de la mare. Així d’incondicional és l’amor maternal.

Mare en diferents llengües d'Europa
Mare en diferents llengües d'Europa


No us podeu perdre aquest recull de fotos de dones en el moment de donar vida, en el moment de parir. Aquest altre també és molt emotiu.

Aquí teniu més fotografies que il·lustren el cos de la dona com a font de vida.

Aquí teniu la història del Dia de la Mare, que se celebra cada 7 de maig. En aquest altre article la periodista Mònica Planas també parla sobre el mateix tema.

Aquí teniu un debat sobre el concepte amor del programa "Para todos la 2" de TVE:

 

Aquí teniu un reportatge sobre les "NoMo", les dones que no volen ser mares:

 

Aquest vídeo també parla del mateix tema:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/05/2019) reflexion sobre la maternitat:

I aquest article de Mònica Planas parla sobre l'origen del Dia de la Mare.

Aquí teniun un article que parla sobre la imatge de les mares en el cinema.

 

  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px