Banner Top

Posteducació

Article publicat a l'Ara Balears (15/09/2017)

El prefix post- ja s’ha convertit en una autèntica plaga. Vivim en l’era de la postmodernitat, la postveritat, la postcensura, però també de la “posteducació”, en la qual l’educació és entesa com un espectacle. Ho podem llegir a l’assaig “La sociedad gaseosa” (Plataforma Editorial, 2017), d’Alberto Royo, professor de música a un institut de Navarra. El títol està en sintonia amb la famosa «societat líquida» amb la qual Zygmunt  Bauman al·ludí a la dissolució dels principis tradicionals considerats fins ara estables.
 
Royo aplica les tesis del pensador polonès al món educatiu: “La mateixa cultura ha deixat de ser un conjunt consolidat de sabers per passar a rendir-se a la fugacitat i, finalment, a la vaporositat. La immediatesa, la recerca de la rendibilitat, la falta d’exigència i autoexigència, el menyspreu per la tradició, l’obsessió innovadora, el consumisme, l’educació placebo, l’arraconament de les humanitats i de la filosofia, l’autoajuda, la mediocritat assumida i la ignorància satisfeta fan trontollar allò que pensàvem que era més consistent”.

Alberto Royo
Alberto Royo (Foto de Diario de Navarra)
 
L’autor de “La sociedad gaseosa” reivindica la formació intel·lectual dels professors a partir de la cita clàssica Primum discere, deinde docere (“Primer aprèn, després ensenya”). A més, insisteix que només aquella persona que s’apassiona amb allò que ha estudiat és capaç de transmetre-ho amb entusiasme. Els alumnes, però, no han d’oblidar que aprendre implica esforç i que no sempre és divertit.
 
Sens dubte, el camí cap a la bellesa del coneixement es pot aplanar. Amb tot, Royo, sense ser tecnòfob, lamenta l’ “homeopatia pedagògica” dels nous corrents educatius, que es preocupen més per entretenir que no pas per ensenyar. A infantil i a Primària, té tot el sentit del món l’aprenentatge lúdic. A Secundària, en canvi, cal més disciplina acadèmica. No debades, és l’etapa en la qual s’ha d’aprofundir en els continguts i s’ha de vetlar més per la maduració intel·lectual de l’alumne.
 
La radiografia de Secundària que fa aquest professor de música és bastant alarmant: amb la rebaixa del nivell d’exigència s’incrementa el percentatge d’alumnes mediocres. Mentrestant, els més brillants són els grans damnificats d’una “posteducació” que ha convertit els instituts en centres terapèutics de la felicitat i no del coneixement. Royo manté que totes les persones han de tenir la mateixa oportunitat per accedir a l’educació. Recorda, però, que no totes arribaran al mateix punt.


La sociedad gaseosa
 

Les reflexions de l’autor de “La sociedad gaseosa” em provoquen sentiments contraposats. A Secundària he pogut observar en persona els fruits del treball cooperatiu, de la feina per projectes. El grau d’implicació dels seus professors responsables és d’admirar. Celebr molt que ara, a les aules, es parli d’intel·ligència emocional i que les matèries s’enfoquin més des de la transversalitat per afavorir la promiscuïtat intel·lectual. La meva educació, en canvi, va estar presidida per l’individualisme, la rigidesa mental i el pensament acrític.
 
Jo també, però, com Royo, desconfii dels cants de sirena de la neoopedagogia, presidida per uns gurús abonats a un relativisme del tot estèril. Constat que s’han perdut els hàbits d’estudi, de concentració i d’estar en silenci. També trob a faltar la cultura de l’esforç i de la paciència, tan necessaris per assaborir els grans plaers del coneixement. El drama és quan els professors hem de desertar del nostre paper de transmissors de cultura davant d’uns alumnes massa sobreprotegits no només, però, per la família, sinó també pels mateixos educadors.
 
Hi ha sessions d’avaluació que fan empegueir. “La vida et suspèn o t’aprova una sessió d’avaluació”, vaig llegir fa poc a Can Twitter mentre discutíem si aprovar un alumne de segon de batxillerat. La culpa, tanmateix, no és nostra, sinó d’un sistema educatiu que va a la deriva amb constants reformes que només responen a interessos partidistes i no pedagògics. No s’albira cap debat polític seriós sobre la preparació i l’aptitud tant de docents com d’alumnes. Les oposicions, així com estan plantejades, deixen molt a desitjar.

"Contra la nueva educación" (primera part de "La sociedad gaseosa")
 
Enmig d’aquest desgavell ens trobam amb una societat que desconfia dels professors, però a la vegada delega en ells tota l’educació dels seus fills. Ara les escoles no només han d’ensenyar, sinó també educar. En temps de la “posteducació” cal, doncs, més seny i implicació per part de tothom. Ja ens ho riu Royo a “La sociedad gaseosa”: “Si entenem que a través de l’educació, del bon periodisme, dels bons llibres podem millor la societat, faríem bé de protegir-la d’aquesta postmodernitat decadent”.

En aquest enllaç trobareu alguns capítols del llibre "La sociedad gaseosa".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), en motiu del Dia Mundial dels Docents (5 d'octubre), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Aquí teniu una entrevista a Alberto Royo:



Articles del web relacionats:
Jo adoctrín
Talents castrats
La mort del mestre
-
 Paraules amb coneixement
L'era líquida

La docta ignorància

Article publicat a l'Ara Balears (25/11/2016)

L’efecte Trump ja és aquí. José Ramón Bauzá ha tornat a la terra que el va defenestrar. Reapareix amb l’ego extraviat després de no haver pogut ser ministre de Rajoy. No es treu del cap el que ha passat als Estats Units. Enarborant la bandera de l’anticatalanisme, ara el farmacèutic de Marratxí assegura que té la fórmula màgica per reconquerir el Consolat de Mar el 2019. Per desgràcia, l’amenaça de la docta ignorància torna a fer acte de presència en unes illes de memòria massa fràgil. En la passada legislatura el nostre senador senil del Círculo Balear ja va presumir de la seva malaptesa. Si Trump nega el canvi climàtic, Bauzá nega la unitat de la llengua catalana. Sens dubte, la banalitat és la gran epidèmia de l’era moderna.

El Senat, destí dels grans doctes ignorants
El Senat, destí dels grans doctes ignorants
 
La docta ignorància va ser una expressió encunyada al segle XV pel teòleg alemany Nicolau de Cusa. La paradoxa era un cant a la humilitat acadèmica, a saber-nos petits davant de l’univers infinit de coneixements del món. Ara, però, personatges com Trump o Bauzá han revertit el sentit originari de la docta ignorància. Amants de certeses absolutes, ells ja formen part de la casta dels “analfabèsties”, gent que braveja sense complexos de la seva incultura. Sovint, però, hi ha més mala fe que no pas incultura. El drama és quan aquests individus arriben al poder amb discursos del tot demagògics, és a dir, tergiversats, però efectius a l’hora de captar vots pusil·lànimes. Al segle IV aC Aristòtil ho tenia clar: “La demagògia és la forma corrupta o degenerada de la democràcia. El demagog és un adulador del poble”.

Paraula de Pío Baroja
Paraula de Pío Baroja
 
La barbàrie de la ignorància no coneix límits. S’aprofita de les ments mandroses. En l’actual cultura del fast food impera la llei del mínim esforç, de conseqüències terribles. Per moments, la nostàlgia ens tempta amb aforismes dels grans clàssics: Χαλεπὰ τὰ καλά (“Les coses belles són difícils”) o Per aspera ad astra (“A través de les dificultats als estels”). Avui l’única certesa la trobam en els mercats. Descartes al·lucinaria. Del Cogito ergo sum (“Pens, per tant existesc”)  hem passat al “Consumesc, per tant existesc”.

La docta ignorància
La docta ignorància
 
Mancats de memòria, el presentisme actual ens té anul·lat l’esperit crític. N’és un bon reflex el nostre sistema educatiu: set reformes en quaranta anys de democràcia. L’actual LOMQE és la culminació de tanta ineptitud institucional que condemna a la indigència intel·lectual les futures generacions. La mediocritat, que rebutja l’autocrítica, pot fer que, durant un instant, trontolli una cultura de segles. I, mentrestant, els referents mediàtics que triomfen són Belén Esteban i companyia. L’excel·lència no té cap reconeixement i és aixafada per mediocres que es retroalimenten. Estam tan avesats a la mediocritat que hem acabat per acceptar-la com l’estat natural de les coses.
 
La docta ignorància pot resultar esquizofrènica. Lamentam la mort de la darrera víctima per violència de gènere, però donam audiència a programes de televisió que fan apologia del masclisme. L’Estat espanyol persegueix les estelades, però no actua contra el vicepresident de la Fundación Francisco Franco, que acaba de dir que El Caudillo “només afusellà 23.000 persones i no va ser caprici”. Quaranta-un anys després de la mort del dictador el seu llegat és més viu que mai.

Paraula d'Erasme de Rotterdam
Paraula d'Erasme de Rotterdam
 
Aquest panorama tan desolador preocupa molt el gran pensador polonès Zygmunt Bauman. En el seu darrer llibre, Ceguera moral, el pare de la societat líquida recorre a un altre terme d’arrel grega per definir millor el nostre progressiu deteriorament moral.  És “adiàfora”. Al·ludeix a la indiferència amb què observam comportaments humans del tot deplorables. Així, al ulls d’una ciutadania passiva i alienada pel consumisme, la corrupció, la mentida i la grolleria acaben convertint-se en el mal menor de la política. L’anestèsia se serveix amb un lacònic “i, tanmateix”. En una societat sense ètica els doctes ignorants tenen l’èxit garantit. Bé ho saben Trump, José Ramón Bauzá i tota la seva colla d’aduladors.
 
Perseguida per la justícia, l’exbatlessa de València Rita ja ha passat a millor vida amb un sentit homenatge al Congrés de Diputats en forma de minut de silenci. Ningú ja no es recorda de quan la fallera major es reia de les víctimes de l’accident del metro de València ocorregut el 2006. Obrim els ulls! No haurem sortit de la crisi fins que no haguem acabat amb tanta indecència.

Per acabar, és molt recomanable aquest article titulat: "La recerca de la satisfacció insatisfeta"

I aquest altre article parla sobre "l'empoderament dels idiotes".

Gran
Gran "meme"

Fal·làcies
Fal·làcies

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/11/2016), reflexion sobre l'estupidesa humana:



Articles del web relacionats:
Mediocres sota la síndrome de Procust
Quan la mediocritat estava ben vista
Compte amb els estúpids!
Els fills bords de Warhol
Per aspera ad astra
L'era líquida
Paraules amb coneixement


Les víctimes silenciades d'IB3

Article publicat a l'Ara Balears (27/09/2015)

El desè aniversari d’IB3 ha passat sense pena ni glòria, cosa que evidencia una vegada més la desídia dels seus gestors. És una vertadera llàstima que s’estigui desaprofitant un instrument de luxe per vertebrar una comunitat tan malmenada i acomplexada culturalment com la nostra. N’hi ha que, davant d’alguns programes del tot insultats o de pseudoperiodistes que bravegen de la seva mediocritat, en tenen suficient per demanar el tancament de l’ens autonòmic sense tenir en compte la professionalitat de la resta dels seus treballadors. Ells són, en realitat, les vertaderes víctimes silenciades d’un projecte que va néixer de la megalomania de l’expresident Jaume Matas i que ara, salvant comptats espais, s’ha reconvertit en un canal temàtic (“Canal Cocina”?), de servei impúdic, per culpa de la ineficàcia dels nostres polítics.

Durant
aquests deu anys els treballadors d’IB3 n’han vist de tots colors, tant amb governs del PP com del Pacte de Progrés. Ha imperat el discurs de la por per part de directius de nul·la intel·ligència emocional que, un cop consumada la seva política de terra cremada, han vist premiada la seva manifesta ineptitud amb altres càrrecs de responsabilitat que pagam tots nosaltres. I mentre tot això passava l’oposició callava a l’espera que arribàs el seu torn en aquest serial de “Can Boom”. Així, l’ens autonòmic ha esdevingut una païssa on cada partit ha col·locat els “seus” tan sols amb ànim propagandístic – tanmateix, això no ha servit de res atesos els tres canvis de govern que hi ha hagut aquesta dècada.

Ara els treballadors d’IB3 estan igual de desesperançats amb el nou de govern progressista, que, tres mesos després de les eleccions, continua sense donar senyals de vida –es deu haver quedat adormit amb les desfasades pel·lícules de l’oest de sobretaula que tant agraden a la nostra televisió pública. El crit d’alarma l’ha fet l’encara director general de l’ens, Josep Codony, digitat pel PP, que, atesa la seva dubtosa formació, mai no s’hagués imaginat guanyar tants de doblers amb els nostres impostos. Ha estat ell qui, davant tothom, ha deixat en ridícul els seus nous protectors, nomenant pel seu compte un nou director de la televisió, el realitzador Antoni Bauzá, “alma mater” de l’inoblidable programa “Nit de Bauxa”, de Canal 4.

IB3, la nova intereconomia balear
IB3, la nova intereconomia balear

Davant tal humiliació –Codony no vol dimitir per poder cobrar l’atur-, una poruga i anodina esquerra ja ha posat fil a l’agulla. Tot apunta, però, que la tan promesa redefinició de l’actual model audiovisual només suposarà el canvi de la cúpula directiva d’IB3. Ja ho recordava molt encertadament fa una setmana, a l’Ara Balears, el periodista Rafel Gallego: “Canviar-ho tot perquè no canviï res”, en al·lusió a una cèlebre frase de l’obra “Il Gattopardo”, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

La gestió d’IB3 és el millor exemple de la manca d’empenta d’aquest flamant govern, que tantes expectatives havia generat. El PSIB continua exercint de “casta” abonada al nepotisme, Més ja ha desertat de les seves funcions aclaparat per una responsabilitat inesperada i el novell Podemos encara no sap a què juga. Els grans damnificats de tanta deixadesa i incompetència són uns votants estafats i uns treballadors que, tanmateix, sempre s’han sentit maltractats mentre es dilapidaven milionades per alimentar la insaciable fera mediàtica. És ben hora que algú els comenci a valorar com pertoca. Hi ha massa paràsits que els anul·len!

Per recuperar la seva raó de ser –la de servei públic-, la nostra desprestigiada IB3 necessita està en mans de professionals de la comunicació i no de polítics servils –el moment més surrealista fou quan, en la passada legislatura, el vicepresident Antonio Gómez, guarda forestal de professió, hagué d’assumir de manera provisional el càrrec de director de l’ens. Si no hi ha un fort canvi de timó, el vaixell que ara tothom critica s’acabarà d’enfonsar i després tot seran lamentacions. Ara, però, sembla que la prioritat de l’executiu de Francina Armengol és crear una “imprescindible” facultat medicina –si s’ha de gestionar com IB3 estam ben arreglats! Així doncs, no ens queda altra que resignar-nos a ser, com alguns volen, unes illes de pandereta. El PP ja es torna a veure en el Govern d’aquí quatre anys. Els haurem de donar la benvinguda com es mereixen: “Uep! Com anam?”

Articles relacionats: Ànims, companys d'IB3! (Ara Balears, 13/10/2013)

Compte amb els estúpids!

Article publicat a l'Ara Balears (10/08/2015)

La vida sense estúpids seria més fàcil i plaent. No som prou conscients del mal que aquesta gent tan tòxica ha fet a la humanitat. Basta llegir un llibre d’història per adonar-se que, per culpa d’ells, s’han comès les bestieses més inversemblants. Si, a més, repassam les desafortunades declaracions d’alguns premis Nobel tenim que l’estupidesa no entén d’ideologies ni d’intel·ligències. Ja ho diu un famós aforisme: “la ignorància es pot curar, l’estupidesa no”.
 
Goethe insistí que és redundant parlar de l’estupidesa humana, ja que aquesta no existeix fora de la nostra espècie. No debades, encara és hora que qualcú s’atrevesqui a titllar d’estúpid un animal, un mineral o un astre. Einstein fou més categòric. “Hi ha –sentencià- dues coses aparentment infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. Respecte a l’Univers no n’estic segur”.
 
Qui més s’ha interessat per explorar l’estupidesa humana és Carlo Maria Cipolla (1922 - 2000), un historiador econòmic italià que fou catedràtic de la Universitat de Berkeley de Califòrnia. El 1988 va escriure un enginyós pamflet titulat “Allegro ma non troppo” a partir de la seva següent afirmació: “Tenc la ferma convicció, avalada per anys d’observació i experimentació, que els homes no són iguals, que alguns són estúpids i d’altres no”. Cipolla, llinatge divertit que en italià significa “ceba”, descriu la gent estúpida com un grup més poderós que organitzacions com la Màfia, l’ONU o la banca internacional. Distingeix entre quatre tipus de persones: els incauts, els intel·ligents, els malvats i els estúpids.
 
Wilde i els imbècils
Wilde i els imbècils

L’escriptor italià fins i tot es veu amb cor d’establir cinc lleis fonamentals de l’estupidesa humana. Primera: “Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món”. Segona: “La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”. Tercera: “Una persona estúpida és aquella que causa danys a una altra o a un grup de persones sense obtenir-ne un profit, i fins i tot obtenint-ne un perjudici”. Quarta: “Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. I quinta: “La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix, més que els malvats”.
 
Certament, el malvat és conscient de la seva perversa condició. La persona intel·ligent també sap que és intel·ligent. I l’incaut es defensa aferrant-se a la seva ingenuïtat. L’estúpid, en canvi, a diferència d’aquests tres, no sap que és estúpid i, incapaç d’acceptar cap mena de crítica, creu obrar adequadament. Tanmateix, les seves pernicioses accions, que es maquillen amb un somriure als llavis, no s’ajusten a cap regla de racionalitat. Estam, per tant, totalment desarmats davant unes criatures tan maquiavèl·liques, perseverants en la seva estultícia i de conducta del tot imprevisible.
 
“Allegro mon non troppo” acaba així: “En un país en decadència, el percentatge d'individus estúpids continua sent igual; no obstant això, en la resta de la població s'observa, sobretot entre els individus que estan en el poder, una alarmant proliferació de malvats amb un elevat percentatge d'estupidesa i, entre els que no estan en el poder, un igualment alarmant creixement del nombre d’incauts.” En aquest cas, els incauts són molts de nosaltres que no ens prenem prou seriosament la perillositat dels estúpids, considerats els màxims conspiradors espontanis contra el nostre benestar.

Allen i la intel·ligència
Allen i la intel·ligència
 
Un bon exemple recent del poder devastador de l’estupidesa humana és el prepotent exministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, protagonista de “L’últim tongo a París”. Després d’haver dinamitat l’educació amb la polèmica llei LOMQE, ha dimitit del càrrec i ha sol·licitat a Rajoy fer d’ambaixador davant l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), amb seu a París. Així, a la ciutat de l’amor, el ministre pitjor valorat de l’executiu espanyol podrà estar al costat de la seva nova dona, que ja feia uns mesos que treballava en la mateixa organització. Quedar clar, doncs, que Rajoy, en segons quin casos, sí que es preocupa, i molt, pel reagrupament familiar.
 
L’ambaixada de l’OCDE a París és una de les més ben remunerades de la diplomàcia espanyola, amb un sou mensual de 10.000 euros. El càrrec inclou un luxós pis a Avenue Foch, un dels carrers més cars de la capital francesa.  Aquest era el “salvapàtries” que ens donava lliçons de seny i d’espanyolitat! Des de la ciutat de la Il·lustració estant, Wert, que fou “número u” de la seva promoció de Dret, ja es deu haver imbuït de l’esperit del comediògraf Molière. Seva és la cita: “Les persones no estan mai tan a prop de l’estupidesa com quan es creuen sàvies”.
 
Tal com recordava Cipolla, cal no subestimar el poder de l’estupidesa humana, que sempre adopta les formes més absurdes i tràgiques. A casa nostra, amb l’inefable Bauzá, ara al “Valle de los Caídos” del Senat, ja n’estam ben escalivats. Davant la imminència de noves eleccions, haurem d’estar més a l’aguait que mai per evitar que una de les cares més sòrdides de la condició humana ens acabi d’abocar a l’abisme de la mediocritat.

L’Eclesiastés, segons la versió de la Vulgata de la Bíblia, ja parla dels estúpids: Stultorum infinitus est numerus (“El nombre dels estúpids és infinit”).

Aquí teniu un vídeo sobre lleis epònimes de les xarxes socials:



A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/11/2016), reflexion sobre l'estupidesa humana:



Aquests dos articles sobre l'estupidesa són interessants:
- El síndrome de Dunning-Kruger, parla de la relació entre estupidesa i vanitat.
¿Por qué la gente más estúpida que tú es capaz de ganarte en una discusión?
-
 No discuteixis mai amb un imbècil (Carles Capdevila)
- Elogi de la miopia (Xavier Antich)


Articles del web relacionats:
La invasió dels idiotes

A partir del text de Cipolla, el 2013 l'actor Ferran Rañé va fer una obra de teatre titulada "Estúpids". 



Aquí teniu un vídeo amb frases cèlebres sobre l'estupidesa humana:



En aquesta tertúlia també es reflexiona sobre l'estupidesa humana:



I aquí teniu "La balada dels idiotes feliços", de Brassens:

Quan la mediocritat estava ben vista

Hi va haver un temps en què la mediocritat estava ben vista. Era el temps de l'aurea mediocritas, expressió que encunyà al segle I aC el poeta llatí Horaci. Es tradueix com a “daurat punt intermedi”. Es refereix, per tant, al tan cobejat equilibri interior. Aquest és el poema on apareix (Odes, 2, 19):
 

Versió original

Versió en català

Rectius uiues, Licini, neque altum
semper urgendo neque, dum procellas
cautus horrescis, nimium premendo
     litus iniquom.

Auream quisquis mediocritatem
diligit, tutus caret obsoleti
sordibus tecti, caret inuidenda
     sobrius aula.

Saepius uentis agitatur ingens
pinus et celsae grauiore casu
decidunt turres feriuntque summos
     fulgura montis.

Sperat infestis, metuit secundis
alteram sortem bene praeparatum
pectus. Informis hiemes reducit
     Iuppiter, idem

summouet. Non, si male nunc, et olim
sic erit: quondam cithara tacentem
suscitat Musam neque semper arcum
     tendit Apollo.

Rebus angustis animosus atque
fortis appare; sapienter idem
contrahes uento nimium secundo
     turgida uela.

Si vols viure més feliç, Licini, ni
has de navegar sempre per alta mar, ni,
tampoc, per por de les turmentes,
massa prop de la perillosa costa.

 Aquell que estima la daurada mitjania
ni viu en una miserable cabana,
ni en l’esplèndid palau
que tots envegen.

L’alt pi és agitat sovint
pel vent i les altes torres s’enderroquen
amb més soroll i els llamps
colpegen les altes muntanyes.

Un pit ben ple guarda esperança
en l’adversitat, tem la prosperitat.
Júpiter retorna els cruels hiverns
i ell mateix se’ls emporta.

Si ens perjudica ara, no
ho farà l’endemà: de tant en tant Apol·lo
amb sa cítara desperta l’adormida
Musa, no sempre tiba l’arc.

Mostra’t en les circumstàncies adverses
coratjós i fort; De la mateixa manera
sàviament abaixes les veles massa inflades
pel vent favorable.

 

D’acord, per tant, amb el tòpic de l'aurea mediocritas, la persona més feliç és aquella que té allò suficient per viure i que no vol sobresortir per evitar ser objecte de l’enveja d’altri, la qual cosa provoca molts de maldecaps. Horaci, però, també defensava un esperit conformista que sàpiga valorar el que el destí ens ha reservat, sense pretendre allò que està fora del nostre abast. És a dir, hem de rebutjar les ambicions forassenyades. Es tracta d’una filosofia que ja defensaren al segle III aC els estoics, que apel·laven a la necessitat de saber encaixar amb serenor els cops de la voluble fortuna.

Des d’un punt de vista etimològic, mediocritat vol dir “enmig” (medius) de la muntanya (ocris). Per tant, els mediocres serien aquells que s’han quedat a mig camí o a “mitja muntanya” i que defugen els extrems. Ja ho reflecteix la nostra dita popular: “entre poc i massa, la mesura passa”. Avui curiosament la mediocritat té un sentit despectiu. Fa referència a una cosa d’una qualitat mitjana, d’un escàs valor. Desgraciadament s’ha convertit en el major negoci del nostre temps.  Aquí teniu unes quantes reflexions sobre la mediocritat.
 
Horaci també encunyaria una altre tòpic literari fortament relacionat amb l'aurea mediocritas: el beatus ille (“feliç aquell”). Apareix en un poema dels Epodes (II, 1-22), on es van desgranant els avantatges de la vida camperola davant de les preocupacions de la vida ciutadana.
 

                Versió original

                Versió en català

Beatus ille qui procul negotiis,
      ut prisca gens mortalium,
paterna rura bubus exercet suis
      solutus omni faenore
neque excitatur classico miles truci
      neque horret iratum mare
forumque vitat et superba civium
      potentiorum limina […]



 

Feliç aquell que lluny dels negocis,
cultiva els camps heretats amb els seus bous,
com els antics humans feien,
lliurat de tot deute,
i ni és despertat com a soldat per la corneta,
ni tremola per la mar irada,
evita el foro i les superbes vil.les
dels poderosos ciutadans […]

 

 

Horaci (Giacomo Di Chirico)
Horaci (Giacomo Di Chirico)

Aquí teniu la mediocritat en aforismes.

Aquí teniu més informació sobre el tòpic aurea mediocritas. I aquí sobre el beatus ille.

Aquí teniu un àudio de la filòloga Mònica Miró que parla de la vida estressant a l'antiga Roma.

Aquí teniu un article de l'humorista Antonio Forges titulat "El triunfo de los mediocres".

Articles del web relacionats:
Mediocres sota la síndrome de Procust
Estoics per resignació

En aquest vídeo teniu més reflexions sobre la mediocritat:

Que fluexi la superficialitat!

Avui la superficialitat flueix per tot arreu. Per això no deu ser casual que ambdues paraules derivin del llatí fluo (“fluir”). Un cosa superficial, per tant, “flueix en excés”. De fluo també tenim fluvial, afluent, influir o influenciar, efluvi, confluència, fluctuar (sinònim d'oscil·lar, agitar), flux (moviment incessant d'allò que es mou en una direcció determinada), fluix (que no tiba) o fluor (element químic).
 
En llatí fluo donà flumen (“riu”). L'aeroport de Roma rep el nom de Fiumicino (“riuet” en italià) per trobar-se en el municipi d'idèntic nom -també és conegut, però, com l'Aeroport Internacional Leonardo da Vinci. A Brasil, els nascuts a l'estat de Río de Janeiro són coneguts com a fluminenses en al·lusió al riu de la ciutat.
 
En llatí flumen conviuria amb river, que l’acabaria desplaçant en la llengua catalana amb el mot riu. Curiosament, river donaria el terme rival, atès que antigament un rivalis era aquella persona que estava a l'altra banda del riu. I derivar en un principi significava “desviar un curs d'aigua”. A l'Argentina sempre es riuen dels seus rivals. Si no, que ho demanin al club de futbol River Plate (“el riu de la Plata”), l'etern rival del Boca.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura
 
Amb tantes fluctuacions etimològiques podem parafrasejar el filòsof grec Heràclit (segle VI aC) i dir πάντα ρεῖ (“tot flueix”). No debades, la realitat, tal com passa amb els significats de les paraules, no és gens estàtica; sempre està fluint. D’aquest ῥέω també tenim ritme, reuma (inflamació dolorosa en les parts musculars i fibroses del cos; en la medicina hipocrática els fluxos o humors eren l’explicació d’aquestes dolències), catarro  (inflamació aguda o crònica d'una mucosa), diarreahemorroide (+ αἶμα, “sang”), que és la dilatació d'una vena de l'anus, o gonorrea (+ γόνος, “esperma”), que és el vessament de líquid seminal, també conegut com a blennorràgia (+ βλέννος, “mucositat”).
 
Avui la superficialitat també és una paraula que ha fluït molt. De ser una cosa que “flueix en excés” ha passat a al·ludir a una cosa que sobra, que és innecessària –sovint va lligada a la mediocritat. Cal elogiar, però, la superficialitat. Així ho manifesta el pedagog Gregorio Luri en el llibre Veritat o mentida del periodista Adolf Beltran: “Reivindico el meu dret a la trivialitat, no vull ser les vint-i-quatre hores del dia una persona excelsa. Vull també –hi tinc tot el dret- les revistes del cor, la xafarderia, l’esport, totes aquestes coses. A la meva vida vull que hi entri de tot, amb unes prioritats, esclar”. Doncs, que quedi clar: que fluexi la superficialitat, però en la seva justa mesura!!!

Articles del web relacionats:
Emparaular el món
- Sapere aude?
-
 Homo videns en construcció
Quin sentit té llegir en l'era digital?
- El maleït mite de la cultura
La síndrome d'Epitemeu o la cultura de l'oblit

Els fills bords de Warhol

Article publicat a l'Ara Balears (08/02/2015)

La profecia del nord-americà Andy Warhol (1928-1987) s’ha complit: “En el futur tot el món serà famós durant quinze minuts. Tot el món hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria”. Warhol és considerat el pare del pop art. Enemic d’elitismes, inventà la frivolitat com una actitud estètica davant la vida. Ho reconegué sense embuts: “Som una persona profundament superficial”. Segurament avui l’excèntric artista seria un fan incondicional de Gran Hermano. Amb quinze edicions a sobre, Espanya és, gràcies a Telecinco, el país més reincident amb aquest escatològic format televisiu -buc insígnia de la teleescombraria-, que agafa el nom de l'ull omnipresent que tot ho veu de la  novel·la 1984 de George Orwell. Aquella obra, però, publicada el 1949 enmig de l'auge i declivi dels estats feixistes i nazis, era un al·legat contra els totalitarismes. Ironies de la història, avui, en canvi, la seva versió de “la vida en directe”, que en un principi es va vendre com un “experiment sociològic”, s’ha convertit en una apologia d'un altre tipus de totalitarisme: la ignorància.

Paraula de Demòcrates (segle IV aC)
Paraula de Demòcrates (segle IV aC)
 
No hi ha dubte que el morbo ven. És un instint malaltís, que s'encomana, tal com indica l'etimologia del terme (el llatí morbus significa “malaltia”). Així doncs, podríem dir que els més de quatre milions de persones que, de mitjana, veuen la darrera edició VIP de Gran Hermano estan malalts. L’exòtica fauna amb set de notorietat que compon aquesta ratomàquia -en paraules del crític televisiu Ferran Monegal- no té cap problema a ventilar, a cop de talonari, les seves misèries humanes. Però si aquest exhibicionisme i arrogància egocèntrica té èxit no és tan sols perquè tots tenim un preu, sinó també perquè a l'altra banda de la pantalla hi ha una cultura voyeurista molt arrelada. Segons afirmava recentment Antonio Banderas en la cerimònia dels Goya, la mediocritat s’ha convertit en el major negoci dels nostres temps.

El triomf dels mediocres
El triomf dels mediocres

L’escriptor Arturo Pérez Reverte ja ha posat el crit al cel. No entén que el resum de la gallina dels ous d’or de Telecinco s’emeti a la nit just abans de l’adaptació televisiva de la seva exitosa novel·la Alatriste. Així d’indignat s’ha mostrat a les xarxes socials: "Y ahora imaginen con qué estado estomacal veo a Belén Esteban y a Olvido Hormigos, tres minutos antes, de teloneras de Caridad la Lebrijana". Darrere d’aquestes declaracions hi ha la impotència que dóna veure que el conegut ja com el Gran Hermano Escoria dobla en nombre d’espectadors un producte més digne, en aquest cas, una sèrie d’aventures de contingut històric.
 
Per a alguns, el freakshow de Telecinco és un reflex de la nostra societat. D’altres, en canvi, opinen que és més aviat un símptoma d’una societat que prefereix donar preeminència a la mediocritat que no pas a l’excel·lència. L’antropòleg britànic Desmond Morris es demana per què acceptam que gent tan extravagant i grollera sigui la representació genuïna de la nostra cultura. Atès que la ignorància és contagiosa, Morris considera que els responsables del nostre sistema educatiu haurien de plegar. La pregunta, però, és: quin sentit té combatre el fracàs escolar si abans no es combat el fracàs social? Quin interès ha de tenir la joventut a estudiar si els valors que imperen són la vulgaritat, el mínim esforç i l’insult a la intel·ligència?
 
L’excel·lència, tanmateix, també és contagiosa. Bastaria que gaudís de més prestigi social amb l’ajuda dels mitjans de comunicació i de l’estament polític. Avui el problema és que els famosos quinze minuts de glòria de Warhol –superats en escreix- tan sols són per als analfabèsties, individus que sense cap mena de pudor bravegen de la seva ignorància amb l’aplaudiment ciutadà. Ens hem acostumat tant a la seva presència que ja donam per fet que formen part natural de la nostra idiosincràsia.  A casa nostra, però, tenim persones molt més talentoses tristament condemnades a l’ostracisme. Queda clar, doncs, que de moment, a Warhol, els fills li han sortit bords.

Umberto Eco i les xarxes socials
Umberto Eco i les xarxes socials

Relacionat amb aquest tema, aquí teniu un article de Rosa Montero titulat "El triunfo de los botarates".

Per aprofundir més en la teleporqueria heu de llegir l'assaig del filòsof Francesc Torralba titulat "L'imperi de la incomunicació":



I aquí teniu un vídeo que us permetrà conèixer una mica més Andy Warhol:

Talents castrats

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2014)
 
Una societat que castra els seus talents està condemnada a la mediocritat. A l’antiguitat el talent fou un moneda originària del Pròxim Orient –en un principi τάλαντον volia dir, en grec, “plat de la balança”. El seu significat actual prové d’una paràbola relatada a l’Evangeli de sant Mateu (25, 14-30). Abans d’emprendre un llarg viatge, un home va reunir els seus tres servents. A un li va donar cinc talents, a l’altre, dos, i al tercer, un. Al cap d’un temps, en tornar, aquell home va voler passar comptes amb els seus súbdits. Tots havien aconseguit doblar la quantitat de talents, menys el tercer, el qual, empès per la por i la peresa, havia enterrat la moneda. Molest per la seva falta d’iniciativa, l’amo el maleí enviant-lo a la tenebra. Fou així com el talent associat a “doblers que fructifiquen” passà a significar “habilitat innata de fer certes coses” –en femení, talent també pot significar gana.

El talent d'Einstein
El talent d'Einstein
 
Tots arribam al món amb un talent especial, que manifestam ja des de ben petits. El problema, però, és que sovint l’escola no es preocupa d’explotar-lo. N’és un exemple el nord-americà Thomas Edison (1847-1931), un dels inventors més prolífics de la història –patentà més de mil invents, entre ells la bombeta. De jove patí la rigidesa d’un col·legi que l’expulsà per manca d’interès. Aleshores fou la seva mare qui s’encarregà d’estimular en aquell infant una curiositat sense límits pels experiments, la qual esdevindria la font de la seva genialitat. Tanmateix, darrere tants d’èxits hi hagué una descomunal capacitat de feina, motivada principalment pel fet de dedicar-se a una cosa que l’apassionava. Així ho reflecteix la frase atribuïda a Edison: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. La seva actualització arribaria amb Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”.

El talent de Disney
El talent de Disney

Els antics tenien un concepte ben diferent de la creativitat vinculada al talent. Els grecs parlaven de l’ “alè diví”, que, en els sacerdots, es manifestava a través de l’entusiasme (“posseït per la divinitat”). Perquè això es produís primer calia assolir un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (“aixecat fora del cos”) que solia ser provocat per la ingesta d’herbes o la inhalació de gasos. Amb aquesta mena de delirium tremens el sacerdot parlava de manera solemne, però expressant ((φημί) coses incomprensible que un profeta (“parlar per boca de”) havia de desxifrar. Una consideració etimològica semblant trobam en el món musulmà, on la gent es reunia al voltant de la persona “posseïda” al crit d’allah (“Oh, Déu!”) –quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta exclamació passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

Sibil·la de Delfos (Collier)
Sibil·la de Delfos (Collier)
 
En el cas dels poetes grecs, l’entusiasme arribava per mitjà de les Muses, les nou filles de Mnemòsine (“memòria”) que inspiraven les diferents branques del saber. La resta de mortals, en canvi, es deixaven dur pels δαίμονες, una mena d’esperits divins que amb el cristianisme adoptaren un sentit malèfic (dimonis) -el mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, feia responsable a un d’ells de la seva saviesa.

El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
 
En la religió romana el δαίμων grec fou associat amb el genius (de gigno, “procrear”). Tot allò que feia un individu, i que el diferenciava de la resta, era atribuït a aquesta espècie d’àngel de la guarda. El geni, doncs, servia al creador d’antídot per a qualsevol excés de narcisisme –també, però, responia dels seus fracassos. Amb el Renaixement tot va canviar. Els déus foren desbancats i l’ésser humà es col·locà al centre de l’univers. Ja no hi hagué espai per a criatures incorpòries que seguien dictats divins. Es començà a creure que la creativitat sortia del mateix home, el qual, en lloc de tenir un geni, passava a ser considerat directament un geni.

Cal mimar els talents
Cal mimar els talents
 
Imbuïts pel caràcter sobrenatural que l’envoltava a l’antiguitat, avui continuam pensant que el talent és un do propi d’una reduïda elit de genis i ens oblidam que en realitat cadascú de nosaltres és un geni en potència. Hem arribat a aquesta trista conclusió per culpa d’un coercitiu i obsolet sistema educatiu. Així ho denuncia l’educador britànic Ken Robinson al llibre El elemento (Debolsillo, 2011). Considerat pels més escèptics com un telepredicador de la pedagogia alternativa, Sir Ken constata que, als primers anys de vida, tota criatura és una olla desbordant d’imaginació que va desplegant perquè no té por a equivocar-se. Amb tot, aquest brillant potencial, que connecta de ple cada individu amb el món i que Sir Ken anomena l’ “element”, es veu castrat irònicament per un sistema que penalitza el risc creatiu. I això es contradiu amb la consigna d’innovar que contínuament es llança des de les altes institucions.

El talent segons Schopenhauer
El talent segons Schopenhauer

Avui l’escola es dedica a clonar a estudiants sota la premissa que tots estam tallats pel mateix patró. S’estigmatitza l’error i, en canvi, s’incentiva la passivitat i el conformisme. Per desgràcia hi ha massa gent que mai no ha descobert els seus vertaders talents naturals i, per tant, no és conscient del que en realitat és capaç de fer. Molts pares donen per fet que els seus fills han de seguir els camins convencionals per obrir-se pas a la vida. Tanmateix, en un món tan exigent com l’actual i que canvia a una velocitat vertiginosa, l’única forma d’afrontar amb èxit les incerteses del futur és potenciant les forces creatives de cadascú. Ara més que mai, doncs, com en la paràbola evangèlica, hem de saber fer fructificar els nostres talents. No necessitam l’alè de cap divinitat. Basta creure en els petits déus que som.

Escola, màquina de clonar
Escola, màquina de clonar

Reflexions interessants
Reflexions interessants
 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Cal tenir present una frase llatina: Non scholae sed vitae discimus (“Aprenem no per a l’escola, sinó per a la vida”). Al segle I aC, però, Sèneca va invertir aquesta frase per criticar l’ensenyament donat aleshores a Roma: Non vitae sed scholae discimus (“Aprenem no per a la vida sinó per a l’escola”).

Aquí teniu reflexions de Jean Piaget sobre l'escola i la creativitat.

Aquí teniu quinze famoses cites sobre la creativitat.

Aquí teniu un article molt interessant de Manuel Vicent sobre la inspiració.

Aquí teniu un article interessant de Llorenç Valverde titulat "Elogi del fracàs".

Paraula d'Aldous Huxley
Paraula d'Aldous Huxley

Per reflexionar més sobre aquest tema, aquí teniu un capítol de “Redes” que inclou una entrevista amb Sir Ken.



Tampoc no us podeu perdre l'excel·lent programa de TV3 "Economia en colors" dedicat a l'educació.


Aquí teniu la creativitat en aforismes.

Us deix amb una reflexió sobre l’educació. Rita Pierson, mestra durant 40 anys, una vegada va escoltar un col·lega de professió dient: “No em paguen per estimar els nins”. La seva resposta va ser: “Els nins no aprenen de la gent que no els agrada”.





Sobre la història de la creativitat al llarg del temps, aquí teniu una xerrada de l'escriptora Elizabeth Gilbert a les jornades TED:





I sobre el poder dels introvertits, aquí teniu un vídeo de Susan Cain, també de TED:



Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a la història de l'educació.

Articles del web relacionats:
Jo adoctrín
L'efecte Pigmalió

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/11/2013) per parlar d'etimologies inspiradores:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px