Banner Top

Els escandalosos nus grecs

Els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Amb tot, al segle I aC l’emperador August impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”) per combatre el luxe, el refinament i les extravagàncies que arribaven de l’Orient hel·lenístic. La moral conservadora romana s’escandalitzà sobretot amb els nus de les estàtues dels seus veïns, que eren traslladades i copiades al caput mundi. “L’exposició de cossos nus dels ciutadans és el principi de la vergonya pública”, escrigué el poeta i dramaturg Quint Enni al segle II aC.
 
La glorificació del nu va ser una invenció de l’art grec –els babilònics i egipcis consideraven la nuesa una irreverència. Seguint l’ideal καλοκἀγαθία (“allò bell i bo”), la bellesa de les formes despullades reflectia la bellesa interior i l’equilibri harmònic entre el cos i l’esperit.

Els romans, però, tenien una altra mentalitat. Consideraven que estar despullat era quelcom ofensiu o de mal gust. Ni tan sols en els banys de les termes es mostraven tal com Déu ens ha duit al món. Així ho afirmen diferent fonts, entre elles l’historiador Plutarc (segle I dC). Al segle II dC també sabem que Cató preferia no banyar-se davant del seu fill.

Atletes grecs despullats
Atletes grecs despullats
 
Tal com ja feien els etruscos, els romans mai no es treien la roba a l’hora de fer exercici; mantenien els seus genitals i natges coberts amb una espècie de pantalons coneguts com a subligaculum. Consideraven que els jocs atlètics grecs, sense roba, eren un culte al cos gratuït. La capital del Laci preferia entrenar soldats per a la guerra que púgils per a exhibicions innecessàries. A més, per als seus habitants la nuesa tenia connotacions negatives. No debades, els captius de guerra eren despullats del tot, se’ls feia esclaus i se’ls posava a la venda sense cap peça de roba al sobre.

Subligaculum
subligaculum

 
Així doncs, el pudor itàlic imposà com a complement a les estàtues una toga al voltant dels malucs. A partir d’August els “homes romans” ja apareixen amb cuirassa muscular, la qual és símbol de reialesa i divinitat. L’emperador també féu suprimir el nu en algunes festes religioses, entre elles les Lupercals.

August togat
August togat

Tanmateix, amb el temps, durant la Roma imperial, també trobam escultures nues. Són escultures que representen el caràcter heroic dels emperadors, que són presentats com un déu grec. Només els déus masculins de la cultura clàssica eren representats sempre despullats; no passava el mateix amb les divinitats femenines, amb l’excepció d’Afrodita, la deessa de l’amor.

Escultura de l'emperador  Antoninus Puys (138 dC, Museo Nazionale Romano Palazzo Massimo)
Escultura de l'emperador Antoninus Puys (138 dC, Museo Nazionale Romano Palazzo Massimo)


Estàtua de Septimi Sever de bronze trobada a Xipre el 1928
Estàtua de Septimi Sever de bronze trobada a Xipre el 1928

El nu femení
Pel que fa a la representació dels cossos femenins, cal diferencia entre dos tipus de dones existents a la societat romana: hi havia les matrones, dones de virtut sagrada que sempre eren esculpides sota la idea de pudicitia; d’altra banda, hi havia les esclaves o llibertes sota la tutela del seu amo, de manera que el seu cos, despullat o no, no tenia major consideració.

Mural amb dones a Vil·la dels Misteris (Pompeia)
Mural amb dones a Vil·la dels Misteris (Pompeia)
 
Tanmateix, a partir del primer segle de l’Imperi la mentalitat romana s’anà erotitzant. Així, al segle I dC pels carrers i cases de Pompeia ja foren habituals imatges de dones semidespullades o totalment despullades.

Evolució del cànon estètic femení
Evolució del cànon estètic femení

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre els nus a la cultura clàssica.

Aquest article parla sobre els nus a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Què és la bellesa?
De gresca com els grecs
Puritanisme a Roma?
El mite de la bellesa
-
Friné, la bellesa feta dona
Belleses amb gràcia
- Penis, un pinzell penjant
Mitologia i el triomf de l'erotisme

De gresca com els grecs

En català, quan ens anam de gresca el que feim és comportar-nos com els antics grecs. Aquesta paraula tan festiva es va originar durant l’edat mitjana a partir del llatí graecĭscus (“propi dels grecs”). Curiosament els grecs mai no es varen fer dir grecs, sinó hel·lens (Ἕλληνες). Aquest gentilici prové de l’heroi epònim Hel·lè, que alguns historiadors consideren fill de Deucalió i Pirra –en canvi, la famosa Helena de Troia prové d’ἑλένη (“torxa”). A la Ilíada, però, Homer en cap moment fa servir el terme hel·lens. Parla de dànaus, cadmeus. argius o aqueus. Els dos primers gentilicis fan referència a altres dos herois epònims, Dànau i Cadme, provinents d’Egipte i Fenícia, respectivament. Els dos darrers deriven de dues regions del nord de la península del Peloponès, Argòlida i Acaia.
 

L’antic concepte d’Hèl·lade incloïa no només l’actual Grècia, sinó també el litoral de Turquia i Creta. Varen ser els romans qui popularitzarien el terme grecs. En un principi, però, només el varen fer servir per referir-se a una tribu de Beòcia, a la Grècia central, que emigrà a Itàlia al segle VIII aC. De fet, a la Ilíada Homer parla d’homes de Beòcia reclutats a la ciutat de “Grea”. Va ser, però, Aristòtil (segle IV aC) el primer a utilitzar el nom de γραικοί per al·ludir als habitants d’aquella zona. Ho féu en la seva obra Meteorologia. Avui Grècia com a país es diu República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

Grècia romana
Havent ocupat la Magna Grècia (el sud d’Itàlia), al segle II aC els romans fixaren la vista a l’altra banda del mar Jònic. Preocupava la política expansionista dels regnes sorgits amb el desmembrament de l’imperi d’Alexandre el Gran. En poc més d’un segle tot l’Hèl·lade ja fou llatí. Primer caigué Macedònia a la batalla de Pidna (168 aC). Després, el 146 aC, vindria Corint, una de les ciutats més belles de Grècia. El 27 aC s’acabaren sotmetent la resta de territoris del Peloponès, els quals passaren a convertir-se en província romana amb el nom d’Acaia.
 
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)

Ben aviat el grec i la seva cultura arribaren al cor de la mateixa Roma. Les grans famílies començaren a educar els seus fills “a la grega”. De l’Hèl·lade no trigaren a arribar professors de totes les disciplines: gramàtica, filosofia, retòrica, art... L’Odissea fou una de les primeres traduccions llatines que es féu servir com a llibre de text a les escoles. Aquest nou sistema educatiu suscità la crítica dels sectors tradicionals. Fins i tot un decret del Senat del 161 aC acordà l’expulsió de filòsofs i rètors grecs. No faltaren polítics com Ciceró o Cató El Censor convençuts que els raonaments dels sofistes pervertien el jovent.
 
A poc a poc, però, aquesta oposició cedí. Es considerà profitós aprendre la llengua grega i, fins i tot, fer una estada formativa a les principals ciutats d’Orient (Atenes, Rodes, Pèrgam o Alexandria d’Egipte) per aprofundir en els coneixements filosòfics i perfeccionar les tècniques retòriques. Els avanços de la medicina grega tampoc no es volgueren desaprofitar. Molts dels seus mestres foren cridats per atendre els nous pacients de la capital del Laci.
 
L’arquitectura romana tampoc no s’escapà de les influències hel·lenístiques. En uns casos es copiaren estils; en d’altres, es reelaboraren fins a aconseguir creacions plenament originals, com ara l’amfiteatre o les termes. Eren edificis que solien anar adornats amb estàtues, una moda molt grega que escandalitzà als més conservadors sobretot quan es tractava de representacions nues. Al segle I aC l’emperador August va voler acabar amb tanta “gresca”. Per això, impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), que s’alçaven com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.
 
Sibarites
En conèixer Grècia, els romans també varen saber què era la bona vida. Síbaris, una ciutat grega del sud d’Itàlia avui ja desapareguda, va crear escola en aquest sentit. Arran dels luxes de què feien ostentació els seus habitants, avui dia tenim paraula sibarita per referir-nos als amants de gustos refinats.

Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
 
No hi ha dubte que els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Ja ho va dir Horaci al segle I aC:  Graecia capta ferum victorem cepit et artes intulit agresti Latio (“Grècia, un cop conquerida, conquerí al seu torn el rude vencedor i les seves arts s’introduïren en el salvatge Laci”). Al mateix segle I aC, el famós orador Ciceró també explicava d’aquesta manera el secret de l’èxit del domini cultural grec: “Antigament Grècia era superior a nosaltres en erudició i en tots els gèneres literaris, i era fàcil que ens vencés en això, ja que nosaltres no vam oposar resistència a deixar-nos vèncer” (Les tusculanes, 1, 3).

Magna Grècia
Magna Grècia (sud d'Itàlia)


Articles del web relacionats:
Paradoxes hel·lèniques
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px